Un Octubre intens de política municipal

Aquestes últimes setmanes han estat ben intenses a l’Ajuntament de Barcelona. El focus mediàtic s’ha projectat en bona part sobre temes tan diversos com la visita de Ratzinger, la trama de corrupció vinculada a l’atorgament de llicències, o els tràgics fets que han causat la mort, en sengles atracaments, d’un joier a Sant Martí i d’una treballadora d’una fleca a Sant Gervasi (la mort violenta d’algú comporta sempre el moment més dolorós a la ciutat). Al costat d’aquestes, però, hi ha hagut d’altres qüestions molt rellevants per al nostre projecte de ciutat, i en relació a l’aportació concreta d’ICV-EUiA des de valors d’esquerra verda. En destacaré tres.

1) La directiva del Barça renuncia a tirar endavant la requalificació del Miniestadi. D’entrada bona notícia. Fa uns mesos, el PSC, CiU i ERC aprovaven al Ple Municipal una gran operació urbanística d’apropiació privada de plusvàlues: satisfent les exigències de l’antiga junta del Barça, menystenint les necessitats socials de Les Corts, i deixant la ciutat amb 5 hectàrees menys d’equipament esportiu. ICV-EUiA vam oposar-nos des del primer moment, tot i defensant un model alternatiu al servei de l’interès públic: en diàleg amb el teixit veïnal, en defensa dels equipaments socials i esportius, de l’habitatge públic i d’un model de ciutat sostenible. Ara ens hi refermem. La Generalitat ha d’aturar la requalificació. Les Corts i Barcelona, des de la planificació participativa, hem de dissenyar quin model de millora urbana volem per la zona. Hi tenim una bona oportunitat. ICV-EUiA seguirà confrontant qualsevol nou projecte a remolc dels interessos privats del Barça.

2) Barcelona és una ciutat d’acollida, que construeix la convivència intercultural, i que fa del català la llengua vertebradora de la nova diversitat, llengua de cohesió i d’oportunitats. Dos processos de fons i interconnectats que defineixen la Barcelona que fem i volem: una ciutat diversa, convivencial, i amb un ús social plenament normalitzat del català. És un projecte àmpliament compartit. Però el PP s’hi entesta a construir un relat de prejudicis i xenofòbia, i a atacar la nostra llengua. ICV-EUiA serà sempre el partit de l’antiracisme i de la defensa del català. Aquesta setmana hem donat ple suport a la Taula Intercultural del Raval, i hem signat el seu manifest per un tractament responsable del fenomen migratori, i contra qualsevol tipus de xenofòbia. D’altra banda hem impulsat la resposta institucional de l’Ajuntament contra la suspensió –atiada pel PP- de certs articles del nostre Reglament d’Ús del Català. Caldrà doble fermesa: totes les accions legals que calguin contra la suspensió; i manteniment, en tota la seva integritat, de la política d’ús normal i preferent del català.

3) A últim plenari de l’Ajuntament hem presentat i debatut el Pla Estratègic de Turisme. Va ser un compromís del nostre programa electoral del 2007, va passar a l’Acord de Govern i després al PAM del mandat. Barcelona havia viscut un cicle de turisme expansiu i desregulat, amb beneficis econòmics concentrats en poques mans, i amb impactes negatius sobre la trama urbana, l’espai públic i les relacions comunitàries, sobretot dels barris centrals. Calia un canvi substancial. El Pla Estratègic hi posa les bases: el nou model de turisme ha de ser part inherent al model de ciutat inclusiva i convivencial; cal governança i gestió pública del turisme; el sector ha d’apostar per la formació i la qualitat, no per la precarietat. Finalment, el pla estratègic estableix el Fons Econòmic Turisme i Ciutat per tal de compensar els impactes dels visitants, i defineix la taxa turística com a instrument per a nodrir el Fons. Ara caldran les polítiques públiques i els canvis legals necessaris. ICV-EUiA lluitarem per anar concretant el canvi de model i per fer realitat, el més aviat possible, la implementació de la taxa turística.

A l’entorn de la visita de Ratzinger

Al Barcelona Informació d’aquest mes d’octubre, en la secció “els grups municipals opinen” faig un breu article, “Ratzinger, el rostre de la intolerància”, sobre la propera visita del Papa a Barcelona. Al llarg d’aquests últims dies, l’escrit ha suscitat tres tipus de reaccions crítiques. En primer lloc, aquelles que simplement expressen el desacord amb el fet mateix de la seva publicació al butlletí municipal; d’altra banda aquelles que, sense entrar en el nucli de les meves reflexions, apunten contra la manera d’abordar la laïcitat i el fet religiós per part d’Iniciativa; finalment, les que defugint també el tema en qüestió, aprofiten per carregar genèricament contra ICV. El to general de la majoria d’elles és força decebedor, lliscant amb molta facilitat cap a la desqualificació, sovint personal.

No vull entrar ara en cap debat general sobre el que aporta l’esquerra verda nacional a Barcelona i Catalunya. Intentem, en tot cas, bastir una proposta diferent, moderna i transformadora, que emergeix amb molta força a tota Europa. Que treballa des de la quotidianitat per la llibertat real de tothom, perquè es puguin realitzar en igualtat tots els projectes de vida, amb vincles de fraternitat i de respecte al medi ambient. I ho anem fent, al costat de moltes persones, amb avenços reals, sòlids i concrets. Amb encerts i errors. No vull tampoc reproduir cap estil desqualificador, no crec que sigui en cap cas necessari, ni aporta res al debat de les idees.

Però sí voldria precisar algunes coses en relació als dos primers elements de crítica.

- Crec que és bo i enriqueix la deliberació democràtica que s’aportin veus favorables i contràries al que representa Ratzinger. Crec que serà positiu i eixamplarà els marges de la nostra esfera pública que la ciutadania exerceixi el dret a manifestar-se i expressi elements de denúncia o de suport a Benet XVI. Jo he proposat consideracions crítiques de fons, és la meva contribució al debat. I sí, ho he fet com a cap del grup municipal d’ICV-EUiA a Barcelona; no des del rol institucional de tinent d’alcalde. En la mateixa pàgina el senyor Fernández Díaz fa un article travessat per posicions xenòfobes, els continguts del qual rebutjo radicalment –com estic segur que fa la immensa majoria de la ciutadania; defenso, tanmateix, el seu dret a expressar-les.

- I sí, les meves reflexions s’inscriuen en un marc de construcció col•lectiva. A ICV-EUiA reconeixem el valor que la diversitat de creences aporta a la societat. Respectem el fet religiós com una manera més d’expressar la dimensió espiritual de les persones. Sabem també que hi ha altres formes de viure aquesta dimensió que no passen per les creences religioses. Cap problema. No es tracta de contraposar l’ateisme a la fe religiosa; ni d’instal•lar el conflicte entre creences. Tot al contrari, a ICV-EUiA defensem la laïcitat com l’espai públic necessari on sigui possible construir ponts i relacions de convivència en la diversitat, sense imposicions derivades de cap codi religiós. Com l’espai compartit dels drets humans. Les institucions enteses com l’àmbit de la laïcitat positiva, la que frena qualsevol imposició o privilegi d’una religió; la que acull la diversitat i el pluralisme moral.

Més enllà d’això, voldria subratllar dos aspectes de fons que s’apunten a l’article.

• L’església catòlica gaudeix avui a Catalunya i a tot l’estat espanyol d’una situació de privilegi contrària als principis de la laïcitat. El 2010 ha rebut uns 6.000 milions d’euros de diner públic. Només 240 milions provenen de l’aportació del 0,7% de l’IRPF que cada ciutadà/na pot destinar a l’església catòlica (per cert, a cap altra religió). La resta és finançament de l’església amb els diners de tota la ciutadania. Ho crec injust en clau democràtica. L’església catòlica ha de tendir a autofinançar-se, com ho fan la resta de confessions. Seria un canvi rellevant cap a la laïcitat i l’aprofundiment qualitatiu de la nostra democràcia.

• D’altra banda, la doctrina fixada per la jerarquia catòlica és contrària al drets civils i, projectada sobre una societat complexa i heterogènia, esdevé generadora de riscos i situacions de prejudici, marginació i exclusió social. Ratzinger s’ha mostrat contrari a la maternitat lliure i desitjada; a la igualtat entre homes i dones; entre homosexuals i heterosexuals; entre famílies tradicionals i nous grups familiars. Contrari a col•laborar en la lluita contra el VIH/Sida per mitjà de l’únic mitjà efectiu de prevenció: l’ús del preservatiu. Ratzinger va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament (Boff, Sobrino…) i acaba de comparar “l’ateisme amb la tirania nazi”. És el cap d’un estat que no és membre de l’ONU i que no ha ratificat les principals convencions de drets, ni la resolució per l’abolició de la pena de mort. Sincerament, crec que Benet XVI reflecteix, amb la seva trajectòria, la cara més anacrònica i intransigent de l’església catòlica.

Des del respecte a Ratzinger, però també des del dret a confrontar les seves posicions, els representants d’ICV-EUiA estarem al costat de les persones i col•lectius que expressaran la defensa d’una ciutat solidària, acollidora de la diversitat i impulsora dels drets civils. I seguirem treballant per construir-la. Colze a colze amb persones creients i no creients. Amb moltíssims cristians de base, la fe dels quals és motor de transformació. La Barcelona d’avui, de barris dignes i d’inclusió social, seria impensable sense persones com Mossèn Pere Relats, el germà Adrià Trescents o el Pare Manel, per posar només alguns exemples. A ells i a tot el que representen, la meva sincera devoció.

Reinventant Barcelona des de noves propostes urbanes

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.