utopies quotidianes

Diàleg amb el moviment veïnal de Ciutat Vella

2012-01-21T23:26:00.000+01:00

Des de ICV-EUiA intentem construir un tipus d’acció política transparent i oberta a la ciutadania: amb capacitat d’escolta activa i de diàleg amb el teixit social dels barris. Aquesta voluntat emmarca la recent trobada d’intercanvi del nostre grup municipal amb el moviment veïnal de Ciutat Vella. El districte central-històric de Barcelona ha tingut sempre xarxes comunitàries i associatives que han estat determinants, tant en l’articulació de propostes de millora de les condicions de vida, com en la resistència enfront a processos d’agressió urbana. Podem recordar les pràctiques de planejament popular entre 1976 i 1979, o la campanya de denúncia social “Aquí hi ha gana” el 1987. Recentment, les AAVV i les entitats de Ciutat Vella han tingut un paper clau en la construcció de pautes de convivència intercultural, o en la resposta a dinàmiques neoespeculatives. Amb tots els elements de dificultat presents, el capítal social de Ciutat Vella és un valor bàsic, a preservar i enfortir.

La realitat del Districte és complexa. De forma molt esquemàtica es pot dir que fa dues dècades les lluites veïnals i les polítiques públiques van aconseguir fer front, en bona part, a la degradació urbana i a l’expulsió del col.lectiu resident. I van obrir processos de regeneració i acollida. Ciutat Vella presenta avui, en conseqüència, una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista; i la majoria dels seus espais públics funcionen com a llocs de trobada i convivència. Al costat d’això, noves realitats han impactat els barris aquests darrers anys: riscos emergents d’exclusió social, assetjament immobiliari, impactes negatius del neoliberalisme turístic. S’han tensat els equilibris. Avui Ciutat Vella afronta dilemes de fons. Cal enfortir les polítiques d’habitatge social, inclusió, convivència, regulació d’usos i canvi substancial de model turístic. Les voluntats polítiques del govern de CiU, tanmateix, semblen orientar-se en sentit força contrari.

En aquest context, la nostra trobada amb el moviment veïnal de Ciutat Vella se situa en la perspectiva de generar espais de diàleg i acord a l’entorn d’una agenda de temes-clau. 1) la defensa del pla d’usos pel que fa a la prohibició de noves places hoteleres i a la plena regulació dels apartaments turístics; 2) la defensa de la política d’inversions de proximitat per mitjà d’un instrument tan valuós com la Llei de Barris; 3) les propostes de mobilitat sostenible que treguin els cotxes de la Rambla, i en bona part de Via Laietana i de l’eix transversal que va de la Carbonera a la Ciutadella; 4) l’oposició frontal a la nova marina de luxe, en el marc de l’urbanisme privatitzador del Port Vell ; 5) l’aposta pels plans comunitaris i per un espai públic de convivència en llibertat. I de forma transversal el compromís amb la participació ciutadana real, amb la implicació del teixit social, el moviment veïnal i la ciutadania, en tant que protagonistes en la definició dels elements de futur de Ciutat Vella.

A la dreta local –CiU i PP- no els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i transgressió cultural al bell mig de Barcelona. A nosaltres sí. A la dreta local –CiU i PP- els hi agrada imaginar-se Ciutat Vella com a plataforma de negocis turístics i nàutics, i amb la polícia preservant la pax urbana al servei del business-friendly. A nosaltres no. El govern comença a fer polítiques en aquesta direcció. El nostre compromís: resistir-les. I generar alternatives des de la creativitat i el diàleg amb la ciutadania.

Un Ple extraordinari ja, per debatre l'estat i els models de ciutat

2012-01-15T00:16:00.000+01:00

Aquesta setmana hem fet balanç dels primers sis mesos de mandat a l’Ajuntament, i hem activat amb força les nostres eines d’acció política a Barcelona. Pel que fa al balanç, CiU ha protagonitzat un govern sense projecte i de dretes. Sense projecte perquè encara no ha estat capaç de presentar les línies estratègiques del seu model; no tenim ni tan sols un document de partida del PAM (el qual, segons el reglament orgànic municipal, és preceptiu aprovar al Plenari cada inici de mandat).I de dretes, perquè ha pres decisions clarament regressives: privatització de l’educació infantil, increment salvatge de les tarifes del transport, renúncia a les polítiques d’ocupació, reducció d’un 20% del pressupost de medi ambient, nous incentius a l’ús del cotxe, urbanisme privatitzador i del luxe, paràlisi de la llei de barris… En el terreny de les aliances polítiques, CiU s’ha mogut entre l’estil erràtic i el ridícul. Erràtic perquè no ha estat capaç d’articular cap acord estable. El ridícul fa referència al que ha passat amb els Pressupostos: CiU li ha dit “sí a tot” al seu soci, en un camí d’imposicions del PP al que X.Trias respon amb una política de “barra lliure”. Avui tenim un pressupost amb rebaixes fiscals de 20 milions €, fruit de la irresponsabilitat del PP (obsessió a reduir l’IBI en termes reals) i de la feblesa política del govern. Trias prioritzava tenir pressupost al contingut d’aquest pressupost. Doncs bé, a les primeres de canvi, Rajoy apuja l’IBI (!!) (l’Àngels Esteller, en menys d’un mes, ha votat la reducció i la pujada del mateix impost, potser hauria de plantejar-se plegar de regidora o de diputada…). I CiU s’enfada i amb raó. Però passa que al matí, la tinenta d’alcalde Sònia Recasens (Unió) expressa el rebuig de CiU a la pujada de l’IBI… i a la tarda, Duran Lleida (Unió) lidera el sí de CiU al “cop d’IBI” de Rajoy (d’un PP amb majoria absoluta!). Tot plegat deplorable. A Barcelona, PP i CiU escaldats; i la ciutadania ben perjudicada.

ICV-EUiA hem mantingut la proposta d’erigir-nos en referent nítid d’oposició al govern de CiU i a les seves polítiques contràries a les persones i al medi ambient. Confrontant en el marc de l’Ajuntament, i al costat de les mobilitzacions i les lluites socials. Però hem apostat també per articular alternatives i aconseguir aprovar-les: impost turístic, superilles, tarifació social, taxa bancària, pla d’inclusió, pla de suport a l’economia verda, cessió incondicional del castell de Montjuïc i la caserna del Bruc… Les properes setmanes seran intenses. D’una banda, a les Comissions de Plenari del gener seguirem plantant cara a les retallades: a les educatives, demanant que la Generalitat pagui d’immediat el deute amb les escoles bressol; a les socials, demanant que es restableixi també d’immediat l’atorgament de RMI; a les de mobilitat, confrontant la supressió de línies d’autobús. I proposarem alternatives: un Pla Especial de Protecció de Collserola, com a alternativa a les 16 Portes; el tancament del CIE de Zona Franca i una política d’arrelament social, com a alternativa a la vulneració dels drets humans de les persones migrants. Però volem anar més enllà. Cal, sense més dilacions, un debat a fons sobre l’estat i el model de ciutat. És per això que he adreçat una carta a l’alcalde demanant-li que convoqui amb urgència un Plenari Extraordinari on el govern presenti les línies estratègiques del seu projecte, per tal de debatre-les i contrastar opcions i models. Perquè enfront l’opció conservadora i trista de CiU és possible i més necessària que mai la Barcelona rebel i creativa, que construeix futur des de pràctiques ben arrelades en valors de solidaritat, ecologia i quotidianitat transformadora.

Alternatives i pràctiques de transformació que són ja, en molts casos, una realitat ben viva a la nostra ciutat. Que cal conèixer i amb les que hem de teixir complicitats i confiança. Imprescindible per fer realitat una nova manera de fer política. En aquest sentit, vam fer divendres passat la primera Jornada Oberta de Debat organitzada pel grup municipal d’ICV-EUiA. Vam parlar dels reptes per una sortida social i ecològica a la crisi, i de les aportacions del cooperativisme per construir-la. Enric Tello i Oriol Estela ens van proposar enderrocar murs mentals i pensar des de claus trencadores. Jordi Via, Jordi Garcia i Carles Ahumada ens van explicar com és possible no només pensar sinó també actuar des d’aquestes mateixes claus, per mitjà de projectes cooperatius (l’Arç, l’Apòstrof i l’Olivera) sòlids i plens de futur. La Barcelona lluitadora i de l’esperança. La nostra, la que ha d’anar emergint amb força. Farem més Jornades de Debat, com a compromís també de fer emergir una manera diferent de fer política: relacional, transparent i transformadora.

Inclusió i convivència al Besòs. Drets humans i tancament del CIE.

2012-01-08T18:21:00.000+01:00

Barcelona ha estat capaç de construir, al llarg de l’última dècada, un model d’acollida de persones nouvingudes que ha funcionat prou bé. Els anys 2000-2010 han estat el temps de l’acollida global: Barcelona ha esdevingut un espai de diversitat i pluralisme cultural. L’acollida s’ha articulat sobre tres bases: una memòria urbana viva sobre els anteriors processos d’arribada; un teixit social i comunitari facilitador; i unes polítiques municipals de suport. Tot això en un cicle econòmic de creixement però generador de precarietat, desigualtats i exclusió. I en un context normatiu (llei d’estrangeria, directiva de la vergonya) advers i cristal.litzador de fractures de ciutadania (en el dret de vot, per exemple).

Al llarg dels últims anys del cicle migratori, les polítiques locals d’acollida s’han vist acompanyades d’una aposta clara: la construcció de la convivència intercultural. Un esquema en favor de la igualtat de drets i deures, del reconeixement de les diferències i de la interacció positiva i quotidiana. El Pla Barcelona Interculturalitat és el marc municipal que vertebra els components del model i fixa el full de ruta. Avui, superat el cicle migratori i, en bona part, els processos d’acollida cal posar tot l’èmfasi en el desplegament de les polítiques públiques i les dinàmiques comunitàries orientades a consolidar la convivència intercultural barri a barri.

S’està fent, i s’està fent bé en general. Amb dificultats i equilibris fràgils, sí; però la convivència i la inclusió predominen clarament sobre el conflicte i la segmentació. Cal enfortir les eines públiques i associatives per avançar en el camí de la interculturalitat i el mestissatge. Cal fer-ho posant en valor tot el que hem construït, que és molt (i potser passa desapercebut, i no és mal senyal); sent conscients que la normativa estatal i europea segueix intacte i és adversa; i sabent que la crisi, les retallades i els seus impactes socials (atur, desnonaments, desmantellament de drets) generen un marc de noves injustícies. Barcelona ha estat acollidora; és i ha de seguir sent una ciutat de convivència en la diversitat. De barris heterogenis però cohesionats. Tenim les bases i el potencial per anar aconseguint-ho, dia a dia. Cal ser tenaços i responsables, teixint totes les complicitats quotidianes necessàries entre persones, col.lectius, entitats i serveis públics.

Aquest és el marc en el que s’han produït a Barcelona, els darrers dies, dos fets dramàtics. Al barri del Besòs ha estat assassinat l’Ibrahima Dyey, un jove senegalès. La mort violenta d’Ibrahima ens emplaça a enfortir les polítiques i les dinàmiques d’inclusió i convivència. No podem obviar un component emocional molt potent. Les reaccions del col.lectiu senegalès, de la Federació d’Entitats Gitanes i de les AA.VV. han estat positives. La policia i els jutges han de fer bé la seva feina: trobar els culpables i jutjar-los pel greu delicte que han comès.

Al CIE de la Zona Franca ha mort l’Ibrahim Sissé, un jove guineà, sense cap mena d’atenció sanitària al CIE en el moment de l’empitjorament sobtat de la seva salut. La mort d’Ibrahim ens emplaça a una cosa ben diferent: ha tornar a denunciar l’existència d’aquest Guantánamo local, aquesta mena de presó on el risc de vulneració dels drets humans és sistemàtic. Ni Ibrahim ni cap de les persones internes ho estan per haver comès cap delicte. Són homes i dones que amb coratge han deixat el seu país per tirar endavant la seva vida aquí. No tenen papers i això els fa encara més vulnerables. Cal doncs exigir el respecte escrupulós als drets humans, i fer tot el possible per tancar el CIE de Zona Franca (i tots els CIEs).

Des de les nostres possibilitats, el Grup Municipal d’ICV-EUiA a Barcelona farem més intensius els nostres esforços en dues direccions: impulsar l’acció del govern municipal per enfortir, al Besòs i a tot arreu, les polítiques d’inclusió social i convivència intercultural; i tornar a demanar que es posi fi a l’estat d’excepció permanent dels drets humans que es viu al CIE de la Zona Franca, lluitant fins al seu tancament. Al costat i en complicitat amb el teixit asociatiu i amb el moviment social pels drets de les persones migrants i contra tota mena de racisme (social, polític i institucional).

Bon any 2012. Per seguir construïnt utopies quotidianes.

2011-12-28T00:27:00.000+01:00

Estem a punt d’acabar el 2011. Ha estat un any de canvis a l’Ajuntament de Barcelona: de govern, de formes de fer, de polítiques públiques i d’aliances entre partits. El 22 de maig CiU guanyava les eleccions i l’1 de juliol formava l’executiu municipal amb menys suport electoral i institucional de tot el periode democràtic. Passats sis mesos el govern no ha presentat cap full de ruta, cap document estratègic vertebrador del projecte de ciutat. Tampoc el document de partida del PAM (ni dels Programes d’Actuació de Districte). La ciutadania no ha pogut participar. Quan s’ha expressat, però, ho ha fet amb fermesa: amb un dictamen del Consell de Ciutat demolidor del Pressupost municipal per al 2012. Cap de les crítiques no ha quedat recollida. Les polítiques van girant cap a la dreta i cap al gris: des de la privatització de les escoles bressol, fins a nous incentius per l’ús del cotxe; des de la paràlisi de la política de barris, fins a la promoció de l’urbanisme del luxe; passant per la inacció en la lluita contra l’atur, o una pujada sense precedents en els preus del transport públic. Per acabar-ho d’adobar, ja s’ha evidenciat l’acord CiU-PP. Una aliança feta des de la coincidència entre les dues dretes de la ciutat, sí; però també des de la feblesa del govern. De la forma com ha quedat el pressupost sembla que el PP tingui més regidors/es que CiU.

ICV-EUiA hem confrontat i hem articulat alternatives. Des del diàleg i la proximitat amb la ciutadania i les lluites socials. Nova política i noves polítiques. A peu de carrer contra les injustícies i les retallades, treballant des dels barris (plans comunitaris, assemblees del 15-M, cooperatives, equipaments) i cercant complicitats amb els col.lectius i les pràctiques més innovadores. Els últims Plenaris de l’any n’han estat testimoni. Hem plantat cara: liderant la confrontació política contra les retallades educatives, el desnonament exprés, l’increment salvatge de la T-10 o els Jocs d’Hivern. Però no hem renunciat a tirar endavant propostes alternatives, que s’han obert pas: l’aspiració de Barcelona a un impost turístic que beneficiï de forma substancial la ciutat; la possible implantació d’una taxa a les entitats financeres amb caixers automàtics en façana; un sistema de tarifació social que elimini barreres econòmiques d’accés als serveis municipals; o la implantació progressiva de superilles de vianants que treguin espai als cotxes en benefici de les persones, la qualitat de l’aire i la salut.

L’any 2012 serà difícil per a la majoria. Els governs de CiU i del PP seguiran exercint de productors de dolor, afeblint drets i reforçant privilegis. Però la ciutadania seguirà lluitant, amb força i esperança. I nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, procurarem continuar teixint complicitats, a l’Ajuntament i als barris, amb tota la força i totes les esperances. Som conscients que calen moltes transformacions; i confiem en la capacitat col.lectiva per produir-les. Ens sentim part de la Barcelona rebel i creativa: la que lluita i es compromet des de l’optimisme. Ni callarem ni perdrem la il.lusió. Que tingueu una bona entrada d’any, amb felicitat. I que el 2012 no renunciem a cap de les utopies quotidianes.

Article a El País (18 de Desembre del 2011)

2011-12-18T19:45:00.000+01:00

Reprodueixo aquí l'article que publica avui El País, on valoro el gir dretà i antiecològic del primer pressupost de Trias. I on apunto les alternatives verdes i d'esquerres que ICV-EUiA estem construint.

Barcelona más injusta y más gris

El cambio en Barcelona, de gobiernos plurales de izquierdas a un gobierno de CiU dependiente del PP, se está trasladando al terreno de las políticas públicas, allá donde se configuran modelos de ciudad. En seis meses, el gobierno municipal ha expresado su voluntad de permitir nuevos hoteles de lujo en Ciutat Vella, paralizar el programa de escoles bressol públicas y abrir la puerta a su privatización, abandonar las políticas activas de empleo, renunciar al desarrollo de la Ley de Barrios, dar entrada al beneficio privado en la política de vivienda social, o profundizar en la demagogia punitiva como elemento central de la seguridad. Todo ello en un marco de falta de exigencia a la Generalitat, así como de complicidad con los recortes sociales de Artur Mas, que impactan directamente sobre los barrios populares y los colectivos más vulnerables de la ciudad (supresión del derecho a recibir la RMI, recortes en las becas comedor, cierre de servicios públicos de salud). En definitiva, giros hacia la derecha en múltiples aspectos del proyecto progresista de ciudad (cohesión territorial con mejoras urbanas en los barrios, lucha contra el paro y por el empleo de calidad, inclusión social, educación pública, movilidad sostenible).

Llegan ahora las ordenanzas fiscales y el primer presupuesto de CiU. La reorientación conservadora se expresa con nitidez. El modelo de fiscalidad y las políticas de gasto e inversión fijan, en términos tangibles, el proyecto de Xavier Trias. Y hallamos una fiscalidad resignada, injusta, de involución ecológica; y un presupuesto de regresión social y ambiental que certifica el abandono de la inversión pública como palanca de reactivación económica sobre bases renovadas. Algunos elementos clave. En plena crisis CiU renuncia a ingresar más de 15 millones, preparando el terreno para futuros recortes en los servicios públicos. Regalos fiscales, bajo presión del PP, que asestan un duro golpe a los criterios de la sostenibilidad. La reducción del impuesto sobre vehículos y la gratuidad del área verde reincentivan el uso del coche, debilitan la financiación del bicing y contrastan con el apoyo del alcalde al aumento de tarifas del transporte público, sin descartar que sean por encima del IPC. El presupuesto de CiU-PP supone una caida del 44% de la inversión en equipamientos sociales y educativos, la disminución de 1,5 millones en políticas de empleo –en un contexto de paro creciente- y el recorte de un 20% en el capítulo ambiental. El esquema deja poco margen de duda: sacrificios para la mayoría sin ninguna exigencia para los que más tienen. Recortes sociales sin redistribución fiscal. Un presupuesto que consolida el giro conservador en los contenidos y que lo traslada al terreno de las alianzas políticas: la coalición CiU-PP, el acuerdo entre las dos derechas de Barcelona.

Nuestro deber democrático es confrontar con el gobierno municipal, dar respuesta desde el debate de las ideas a la involución en el proyecto de ciudad. Nuestra voluntad pasa sobre todo por erigir a ICV-EUiA como referente de alternatividad política: generar relatos y propuestas para forzar nuevos avances urbanos, sociales y ecológicos; y para construir una democracia local más transparente y participativa, al lado de las luchas y las movilizaciones ciudadanas. Por citar algunos ejemplos: hemos conseguido aprobar proposiciones para impulsar una redistribución democrática y ecológica del espacio público y la movilidad (las supermanzanas); un plan de promoción del tejido empresarial vinculado a la economía verde y al comercio justo; el compromiso de instar a la devolución incondicional del Castillo de Montjuïc y del Cuartel del Bruc, poniendo fin a usos militares anacrónicos; la preservación de las garantías públicas en el acceso a la vivienda (registro único y sorteo); o la elaboración de un nuevo plan de lucha contra la exclusión, fortaleciendo el Acuerdo Ciudadano por una Barcelona Inclusiva.

Las ordenanzas fiscales y el presupuesto configuran ahora un nuevo escenario de construcción de alternativas. Apunto algunas propuestas de ICV-EUiA con fuerte carga de futuro: una nueva tasa bancaria sobre los cajeros automáticos; tasa turística para impulsar mejoras ambientales y laborales; progresividad en el IBI (a más patrimonio menos bonificación); tarifación social en el transporte y los servicios municipales; fiscalidad verde vinculada al uso de renovables; 33 millones adicionales en políticas sociales, ambientales y de empleo; 54 nuevos millones en inversión pública (equipamientos, suelo, vivienda y regeneración urbana). Sí, otra fiscalidad es posible: exigente con quien más tiene y de fuerte apuesta ecológica. Y otro presupuesto es necesario: al servicio de una ciudad más inclusiva y habitable, con ambición inversora para transformar los barrios e impulsar el empleo digno. La expresión, en definitiva, de una Barcelona luchadora y creativa, que planta cara a las injusticias; y que no renuncia a escribir el futuro desde valores de solidaridad, ecología y libertad.

Temps de lluites... des de territoris poètics

2011-12-11T16:44:00.001+01:00

El paradigma polític on s’emmarquen les renúncies socials de Trias, les retallades de Mas i la reforma constitucional neoliberal de Zapatero i Rajoy ha estat justificat per CiU, PSOE i PP en termes d’acompliment de les exigències dels mercats financers: generar confiança per evitar els atacs especulatius al deute sobirà. Gir cap al desmuntatge de drets socials i gir cap al buidatge de la lògica democràtica. L’acord assolit entre els caps d’estat i de govern de la UE rebla el clau d’aquest paradigma. Cal una nova governança democràtica de l’economia europea, sí. I cal una unió fiscal europea en termes federals, sí. Però cap d’aquestes dues coses no té res a veure amb el pacte vertebrat per Merkozy. El nou acord aprofundeix el dèficit democràtic en l’arquitectura institucional de la UE; entronitza l’aposta neoliberal; i avala la transferència de sobirania de la ciutadania al BCE i a l’FMI. Res a veure amb l’Europa social, democràtica, federal i dels pobles a la que no podem renunciar a aspirar. Els propers mesos caldran moltes energies de resistència i proposta; de mobilització i compromís. Sinèrgies entre el 15-M, el moviment sindical i les forces polítiques alternatives, en tots els àmbits territorials: des de les assemblees de barri fins a les coordinacions globals. Per tal de dibuixar futurs de sobirania ciutadana, democràcia participativa, ecologia i redistribució social. El “sí podem!”, l’esperança, haurà de vertebrar consciències personals i ètiques col.lectives. Amb més força que mai.

Tots els temps de lluites han tingut els seus registres poètics. La poesia ha estat i és un territori on l’expressió de la rebel.lia s’ha ancorat a la bellesa. Són moltíssimes les i els poetes que han escrit versos com a expressió de compromís social; i que ho han fet des de llenguatges poètics de gran qualitat, on l’aposta estètica i l’ètica conflueixen per crear bellesa, igual com el sol i la nit es trenen per generar els ocres sublims del capvespre. Des de Miguel Hernández a Martí i Pol i Maria Mercè Marçal, passant per Neruda, Benedetti o Gioconda Belli, la poesia ha construït la dimensió emocional de moltes causes col.lectives.

Emmarcat en el canvi d’època que vivim i en les experiències de combat al capitalisme especulatiu sorgeix, al tombant del segle XXI, el moviment anomenat Poesia de la Consciència (referit també, en termes més generals, com a escriptura del conflicte o literatura activista). La Poesia de la Consciència va esdevenint una proposta de pràctiques poètiques socialment combatives, de discursos poètics que incorporen una dimensió política crítica: una geografia literària on el vessant de la bellesa es creua amb el vessant dels significats emancipatoris. Es tracta d’un grup de poetes heterogeni, tant pel que fa a les sensibilitats polítiques com als llenguatges formals, però articulat per relacions intel.lectuals intenses i projectes col.lectius compartits: antologies (“Poemas para cruzar el desierto” o “No doblar las rodillas”), trobades anuals (Voces del Extremo o els Fòrums Socials de les Arts), revistes (Ínsula), fòrums digitals (Manual de lecturas rápidas para la supervivencia o Lunas Rojas). En síntesi, i en paraules de Jorge Riechmann: “no escribimos para la historia de la literatura: escribimos para los ojos helados y las manos trémulas de las mujeres y los hombres”. La poesia no canvia el món, és veritat. Però per canviar la vida cal declinar els temps d’una nova sentimentalitat; sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un poema, d’un poema bell contra la lletjor de totes les injustícies.

Del conjunt dels poetes de la consciència (Antonio Orihuela, David Eloy, Jorge Riechmann, Enrique Falcón, Isabel Pérez Montalbán, Julia López, entre d’altres) transcric aquí, d’una banda, dos petits retalls d’Antonio Orihuela i David Eloy, dues poètiques que són tot un manifest. I d’altra banda, un parell de poemes de Jorge Riechmann. Espero que us agradin.

David Eloy

Un poema lo es
si es un paseo por una vieja carretera
de una tierra conocida
y nos hace sentir el fuego de una hoguera
en una noche fría.
Un poema lo es
si es hijo de nadie
y sabe a sangre propia.
Un poema lo es
si se parece a la vida.

Antonio Orihuela

La poesía dejará de ser una cosa triste
cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente,
cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer
con sus vidas y con sus palabras,
mientras tanto,
todo esto que hacemos seguirá siendo
literatura.

Jorge Riechmann

Miguel Hernández hoy
sería comunista

Es decir: lucharía
por los derechos de las nutrias,
por el equilibrio climático del planeta,
contra los daños a las mujeres

Y por la misma justicia social
que le movía entonces

Acción de gracias

El valor del amor no está en el amor
sino en tu alegría.
El valor de la lucha política no está en ella
sino en las cerezas y la buena atención sanitaria.
El valor de la libertad no está en la libertad
sino en la igualdad.
El valor de la igualdad no está en la igualdad
sino en la fraternidad.
Seguro que ya sospechas dónde reside
el valor de la fraternidad y no te engañas:
en la libertad.
El valor de tu alegría tampoco está en sí mismo
sino en el gozoso desorden
con que construimos horas de libertad,
de cerezas, de igualdad, de lucha política, de amor.

Pero estas cosas las sé
porque tú existes.
Y porque cada vez que me miras
nazco en tus ojos

Habitatge contra desnonaments. Sí, es pot !

2011-12-03T17:38:00.001+01:00

L’atur, la precarietat laboral, els desnonaments i les execucions hipotecàries són probablement els impactes socials més intensos de la situació de crisi que vivim. La destrucció d’ocupació combinada al caràcter excloent dels mercats immobiliaris afecta centenars de milers de persones a Barcelona i Catalunya. Són fenòmens connectats a variables econòmiques i financeres globals, sistèmiques, és veritat. Però també ho és que determinades polítiques i decisions, forjades per determinades majories parlamentàries, hi han ajudat molt. L’última reforma laboral, impulsada pel PSOE amb el suport de CiU, no ha aturat l’atur ni la precarietat; ha fet més fàcil i més barat acomiadar, i ha fet més fàcil i més barat contractar sense drets. La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Barcelona, al llarg del mandat passat es van desplegar polítiques públiques per tal de lluitar contra els impactes socials de la crisi, i contra els impactes socials de les polítiques desreguladores i neoliberals. En l’àmbit laboral es va fer realitat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i els programes de Contractació Municipal Responsable. En l’àmbit residencial es va fer realitat la Taula d’Habitatges d’Emergències, la Xarxa d’Habitatges per la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però van crear o consolidar més de 10.000 llocs de treball, i han llegat un parc de més de 6.000 habitatges de lloguer social a Barcelona.

I el nou govern muncipal de CiU, com ha entomat ambdós reptes ? De forma desigual: l’atur amb negligència; els desnonaments amb timidesa i contradiccions. Xavier Trias encara no ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat, ha avalat des de la manca d’exigència la paràlisi de les polítiques de formació, i ha impulsat una pretesa taula anti-crisi amb més presència dels qui l’han creada (entitats financeres) que dels qui en reben els impactes i tenen capacitat per superar-la (economia social i verda). Pel que fa als desnonaments, Trias ha mostrat compromís amb les polítiques que venien desplegant-se, i s’ha constituït la Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges. És positiu. Però calen passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA hem fet al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, propositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, des de les Assemblees de Barri; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. Han de fer-se realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.

Després del 20-N. Temps durs, més ICV-EUiA

2011-11-23T16:05:00.001+01:00

Vénen temps encara més durs. La doble majoria de dretes, CiU a Catalunya i PP a l’estat, aprofundirà les polítiques de retallades i desmuntatge de drets. Avançarà l’estratègia de reescriure de forma unilateral i autoritària el pacte social que ha anat fonamentant la construcció lenta i insuficient del nostre estat de benestar. Caldrà enfortir les capacitats socials i polítiques de confrontació i generació d’alternatives. Els bons resultats electorals de les forces que més hem lluitat contra les retallades obre espais d’esperança. Hi haurà un Congrés menys bipartidista i amb més presència de les esquerres alternatives. En el conjunt de l’estat és rellevant el creixement de la CHA, que recupera l’escó amb Chesús Yuste, i el d’Izquierda Unida, amb un gran resultat de Gaspar Llamazares a Asturies i la bona notícia de l’escó d’Alberto Garzón a Màlaga. A Euskalherria, la irrupció d’Amaiur és espectacular i impulsa l’obertura del nou temps polític basc (m’alegra també que Uxue Barkos revalidi l’escó per Geroa Bai). El BNG consolida el seu espai com a expressió del nacionalisme d’esquerres a Galícia. Pel que fa als Països Catalans, l’entrada de Compromís al Congrés, el bon resultat de la coalició PSM-IniciativaVerds a les Illes, i el fort creixement d’ICV-EUiA, situen l’àmbit de l’esquerra ecologista i nacionalista -arrelada a cada realitat territorial i articulada de forma horitzontal i flexible- com a referent d’alternativitat per a milers de ciutadans i ciutadanes.

A Barcelona, el resultat d’ICV-EUiA suposa trencar el nostre sostre electoral: és el millor resultat històric de la coalició en unes generals. Amb 77.100 vots (10%), guanyem 23.000 respecte de les últimes generals i 14.000 en relació a les municipals de Maig. Creixem a tots els districtes, amb increments rellevants de vot a Sant Martí (+2.607), l’Eixample (+2.143) o Sants-Montjuïc (+1.815). Consolidem 7 dels 10 districtes amb percentatges per sobre del 10% (14,3% a Ciutat Vella; 12,4% a Gràcia). I 53 dels 73 barris amb resultats per sobre del 9%. Pel que fa a la resta de partits, les dretes avancen, però no tant com podia semblar: tant CiU com, sobretot, el PP queden lluny dels seus sostres històrics a Barcelona. D’altra banda, el PSC fa el seu pitjor resultat en unes generals (perd 160.000 vots respecte el 2008) i ERC en perd 3.000. ICV-EUiA tornem a ser l’esquerra que creix. Ja vam ser-ho a les municipals del Maig i ho hem estat ara a les generals. Barcelona va fer de punta de llança en la transició del “cicle de resistència” al “nou cicle de creixement”, i ara ha fet una aportació clau de suports al magnífic resultat d’ICV-EUiA en l’àmbit nacional.

Són bones notícies. Que avalen la coherència i el compromís d’ICV-EUiA en la lluita per una democràcia real, al costat de la gent; per la sobirania de la ciutadania enfront els mercats, i de Catalunya enfront l’estat. Però els temps són difícils, caldrà seguir treballant al màxim i repensant moltes coses per tal d’afrontar el repte de convertir ICV-EUiA en l’espai central de l’esquerra en el marc de la nova política. A Barcelona, els resultats de diumenge ens esperonen encara més en la feina que fem, des de les agrupacions, el teixit social, les assemblees de barri i els espais institucionals. El govern de Xavier Trias s’ha instal.lat en el pacte amb el PP per fer polítiques de dretes i per donar cobertura política a les retallades de Mas i els seus impactes sobre la gent i els barris de Barcelona. Cal més ICV-EUiA que mai, per plantar cara i per generar horitzons alternatius de futur. Ni callarem, ni fallarem a la gent.

A Barcelona, treball intens per seguir creixent el 20-N

2011-11-15T00:19:00.001+01:00

Entrem en la recta final de la campanyaelectoral. El 20 de Novembre, les ciutadanes i ciutadans que han deixat enrerela resignació i s’han compromès en les lluites socials; les ciutadanes iciutadans que se senten decebuts per un govern socialista que s’ha plegat alsmercats i a les polítiques de dreta; les ciutadanes i ciutadans que encara notenen clar si votaran però que desitgen una sortida a la crisi amb justíciasocial i prosperitat ecològica... totes i tots ells tenen una opció molt millorque el vot en blanc, el vot resignat o l’abstenció; tenen l’opció d’agafar laseva indignació, decepció i incerteses, sortir de casa, i convertir-ho totplegat en un vot de rebel.lia, d’esperança, de confiança. En un vot a ICV-EUiA,perquè hi hagi molta força popular acompanyant a l’esquerra verda que creix, ladel segle XXI, la que ve d’una trajectòria de compromís i coherència. La que plantejaamb convicció situar els valors en el centre de la política i construir, des dela participació ciutadana, eines per un futur amb molta més democràcia, ambdrets socials, sense nuclears, sense especulació, amb sobirania de les personesenfront els mercats i de Catalunya enfront el centralisme de l’estat. Aquestsúltims dies hem de treballar de valent per aconseguir un bon resultat eldiumenge, que ens permeti seguir lluitant i generant alternatives a partir dedilluns.

A l’Ajuntament tampoc no parem. Aquesta setmana, a tota l’activitat decampanya, sumarem l’activitat institucional en el marc de les comissions deplenari. Seguirem plantant cara a la coalició de dretes que ens governa, CiU iPP, i seguirem fent propostes al servei dels barris i d’una Barcelona ecològicai solidària. D’una banda, no deixarem de plantar cara a les retallades:confrontarem la retallada de més d’un 40% en els ajuts socials al lloguer, demés d’un 50% en el suport a les accions comunitàries als barris, i d’un 25% enla transferència de la Generalitat per finançar les escoles bressol municipals,enfront de la qual el govern de Xavier Trias ha mantingut el ja habitualsilenci de complicitat. D’altra banda, impulsarem alternatives: l’impuls alprograma de vida independent de les persones amb discapacitat (diversitatfuncional), la cessió incondicional de la caserna del Bruc a la ciutat per talde posar fi al seu ús militar i transformar-lo en equipament i habitatgesocial, la pacificació de la Via Laietana amb principis d’ecomobilitat (mésespai per les persones, molts menys cotxes, prioritat al transport públic icarril bici segur). I finalment la proposta d’un pla municipal d’impuls delteixit empresarial vinculat a l’economia verda i al comerç just, perquèBarcelona només sortirà de la crisi de la mà d’un model productiu social iecològic, mai de l’economia especulativa i dels sectors que han precaritzatl’ocupació.

La força creixent que ensva donar la ciutadania a les recents eleccions municipals ens permet treballara fons per preservar avenços, plantar cara a les involucions i crear nous horitzonsd’alternativitat, al costat dels barris i el teixit social. Estic convençut queBarcelona tornarà a fer una aportació extraordinària de suports, el 20 deNovembre, a la candidatura d’ICV-EUiA. Vots perquè les veus d’esquerres,ecologistes i catalanistes se sentin amb força a Madrid. Per construir una novapolítica. Plena d’utopies quotidianes, com a espais tangibles de transformaciósocial.

El 20-N i les escoles bressol com a metàfora

2011-11-05T20:10:00.000+01:00

La campanya de les eleccions generals està plenament en marxa i al llarg dels propers dies ens hi haurem d’implicar de valent. Amb un repte enorme: convertir les energies cíviques, els nous compromisos socials, en mobilització electoral i vots, molts vots a ICV-EUiA. Per construir una nova política, un espai públic transparent i plenament democràtic on no hi tinguin cabuda els lobbies ni els mercats.

Però la nova política també es construeix des de pràctiques quotidianes i en l’àmbit local. A Barcelona intentem fer-ho així. Al llarg del passat mandat municipal, entre d’altres iniciatives, vam impulsar els Diàlegs, espais de construcció col.lectiva d’idees i propostes per mitjà de l’escolta activa i la deliberació. Els Diàlegs es concreten en Taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA i expressions plurals del teixit social de la ciutat en relació a temàtiques molt diverses. Ara hem reiniciat aquesta dinàmica. Amb el mateix objectiu: situar la política participativa en el centre de la nostra activitat.

La setmana passada vam fer un Diàleg de Treball amb actors de la xarxa vinculada a l’educació infantil de 0 a 3 anys a Barcelona: el col.lectiu de professionals de les escoles bressol, els sindicats, la federació de mares i pares, les cooperatives i els moviments de renovació pedagògica. Enfront de la voluntat que expressa el govern de Xavier Trias de situar el 0-3 en una lògica de privatització, es tracta de sumar mirades i aportacions per la defensa i la millora del nostre sistema públic d’educació infantil. Va ser un diàleg molt enriquidor. Voldria destacar tres idees clau. A) L’acord en l’aposta per enfortir un model d’escoles bressol de titularitat i gestió pública, enmarcades en el sistema educatiu, d’orientació universal i amb voluntat de ser també espais d’inclusió social i convivència quotidiana en la diversitat. B) L’acord en la necessitat de fer créixer i millorar el model: s’han de fer moltes més escoles bressol per tal de cobrir la demanda desatesa, i cal introduir també millores qualitatives amb més participació de les famílies i més obertura a la comunitat. C) L’acord en un relat. A Barcelona les Bressol són més que escoles: són una construcció cultural, protagonitzada al llarg de molts anys per moltes persones i col.lectius. Qualsevol intent polític de menystenir-les, per tant, entrarà en conflicte amb una història d’èxit, construïda des d’abaix, sentida com a pròpia per molta gent.

Compartim les tres idees. Ens comprometem a impulsar-les, de forma proactiva, creativa, i cercant la confluència de moltes perspectives en diàleg. Hem de fer tot el possible per confrontar la voluntat privatitzadora, d’escassa sensibilitat social i educativa, que expressa CiU. Ho farem. Defensarem les escoles bressol, com a dimensió d’identitat del projecte de ciutat, a les institucions i al carrer; des de l’acció institucional i des de la presència en marcs de mobilització social. Tenim bons arguments, un bon capital de coneixements, actituds i compromisos. Elements clau per donar i guanyar la batalla.

Per obrir perspectives de futur a les escoles bressol públiques, i així fer també una aportació a la democràcia participativa i a l’estat de benestar. Això que ens hi juguem el 20 de Novembre. Aturar retallades i privatitzacions, i defensar els serveis públics i els drets socials. Les escoles bressol també com a metàfora.

El tea party barceloní: CiU governa el PP mana

2011-10-31T16:21:00.000+01:00

Les polítiques del govern de CiU a la Generalitat han implicat un gir clar cap a la dreta, no només en relació a les del tripartit, sinó també respecte del llegat del pujolisme. Les retallades sanitàries, el menysteniment de l’escola pública o l’estigmatització de la pobresa, al costat de l’enduriment policial com a eina de repressió del conflicte social, dibuixen un escenari de país més proper a la tradició individualista i neocon d’arrel thatcheriana, que al bagatge socialcristià europeu on, d’alguna manera, s’inscrivia el pujolisme. L’alineament amb els mercats pel que fa a política fiscal; i amb els privilegis legals dels bancs, contra les persones víctimes de la bombolla hipotecària-immobiliària, acaben de pintar un panorama polític amb regust a Tea Party, per gentilesa de CiU (pel.lícula coprotagonitzada per PSOE i PP).

I a Barcelona ? Xavier Trias tenia un relat diferent. Un relat de mà estesa i de sensibilitat social. Tenia. Perquè els fets l’han esmicolat. La mà estesa ha esdevingut tancament de files polític amb el PP. I la suposada prioritat social s’ha traduït en un model business-first de resposta a la crisi que exclou les polítiques d’ocupació, i en unes ordenances fiscals que preparen el camí a les retallades. Sí, el Plenari de divendres passat va escenificar que també a Barcelona CiU balla la música de la dreta i que el PP li escriu la lletra de la cançó. Les ordenances fiscals defineixen la part de la política d’ingressos d’estricte competència municipal. A Barcelona, al llarg dels últims anys, havíem avançat cap a una política de fiscalitat socialment avançada, amb capacitat de sostenir l’expansió dels serveis públics; i ambientalment responsable, al servei de la mobilitat sostenible. Ara, les ordenances de la dreta, de CiU amb el PP, imprimeixen un doble gir. D’una banda, un regal fiscal de 17 milions d’euros; d’altra banda una involució ecològica concretada en la gratuïtat de l’àrea verda i la rebaixa de l’impost de vehicles. Males notícies per la Barcelona solidària i sostenible, de part del Tea Party municipal. Ja teníem indicadors. CiU i PP havien assajat majories per frenar les escoles bressol públiques, per fer més hotels a Ciutat Vella, per introduir el negoci privat en la promoció pública de lloguer, o per dinamitar la pacificació del trànsit. Però l’últim Plenari ha implicat la primera gran escenificació política de les polítiques. La involució en els continguts va venir de la mà d’un acord CiU-PP, on el Partit Popular va mostrar sense complexos la capacitat de dibuixar-li a Xavier Trias l’escenari polític.

Novembre i desembre acabaran de perfilar l’escenari. Des d’ICV-EUiA enfortirem la nostra acció política, des de la confrontació, l’alternativitat i la connexió amb la ciutadania i les mobilitzacions socials. Ja sap Xavier Trias que no callem, i sap també que seguirem plantant cara a totes les regressions socials, urbanes i ecològiques del govern. Però no farem política només –ni principalment- en clau resistencial. Som gent rebel, però constructiva. Seguirem aprofitant les escletxes de la minoria de CiU, i la fortalesa dels arguments polítics alternatius per guanyar votacions, defensar avenços i impulsar noves realitats. En l’últim plenari vam aconseguir guanyar la reactivació de la Llei de Barris, amb CiU aïllada i en minoria. I vam aconseguir introduir la presència de bancs, caixes i jutjats en la comissió municipal de prevenció dels desnonaments. No són poca cosa. Ara caldrà batallar-les perquè siguin realitat, més enllà de les parets de la sala de plens. I no podrem fer-ho, no volem fer-ho, sense acompanyament i complicitats socials. Amb el moviment veïnal, defensant les inversions i les polítiques d’habitatge als barris; amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, defensant les famílies contra la voracitat de les entitats financeres. Cal molta empenta i molta confiança. Empenta per canviar tantes coses; confiança en la capacitat col.lectiva per canviar-les.

Ara vénen dues setmanes on haurem de combinar el treball municipal amb la campanya del 20-N. Cap problema, tot al contrari. Tenim ganes i il.lusió per fer-ho. Aportarem l’experiència de la política municipal al servei d’una campanya on caldrà guanyar la batalla de la indiferència i passar a l’acció, fer d’ICV-EUiA el referent polític dels milers de persones que no ens resignem. I convertirem les eleccions generals en una nova injecció de moral i confiança per fer més i millor política als barris de Barcelona, al costat de la gent i dels moviments socials.

La força local i global del 15 d'Octubre

2011-10-16T17:23:00.000+02:00

Ahir, centenars de milers de ciutadans i ciutadanes van omplir els carrers de moltes ciutats del món en defensa de la dignitat personal i col.lectiva. Heterogeneïtat, colors, totes les edats, amics, famílies de tota mena. L’evidència d’un nou temps pel que fa a valors i aspiracions d’emancipació. A Barcelona, va ser una nova expressió multitudinària d’indignació; però sobretot de ganes de seguir lluitant, de dir “aquí estem”, amb força, ràbia, alegria i confiança. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, defensant els serveis públics: els centres de salut contra contra les retallades; les escoles bressol contra la privatització. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, impedint desnonaments contra la voracitat hipotecària dels bancs; al costat de les persones més vulnerables, contra la voracitat anti-social del Conseller Mena. Però també un senyal en clau de dignitat democràtica. Un “aquí estem” perquè volem agafar el futur amb les nostres mans, ens en volem fer càrrec: superar la vella política que no ens representa i forjar una nova política deliberativa i transparent, re-apropiada, ciutadana i pròxima.

Totes aquestes energies que ahir ocupaven els carrers, el Passeig de Gràcia o Wall Street, haurien d’anar ocupant també més i més espais socials i institucionals. Per anar configurant la nova quotidinaitat, el nou món. Cal omplir tots els espais, presentar combat i aixecar propostes en tots els àmbits, no entregar-ne cap als poderosos. Construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres socials: plans comunitaris, assemblees de barri, cooperatives de consum, economia solidària, bancs del temps, banca ètica, ecomobilitat, reapropiacions d’habitatges buits... I construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres institucionals: convertint el 20N, per exemple, en una bona oportunitat ciutadana per girar l’esquena a PP, PSOE i CiU -en justa correspondència al que han fet ells- i donar més força que mai, a través del vot, a les esquerres que planten cara, amb el compromís de defensar a les institucions propostes d’emancipació i radicalitat democràtica.

Es construeix un futur diferent participant en una mani, sent membre d’una cooperativa de consum agroecològic, defensant l’escola pública des de l’AMPA, impulsant una ILP per la dació en pagament, fent activisme polític o votant el 20N a les esquerres verdes i alternatives que posen la vida per davant de la borsa. Calen totes les energies en tots els àmbits. Els zapatistes de Chiapas ens parlaven “de un mundo donde quepan todos los mundos”; necessitem ara més que mai una esperança on hi càpiguen totes les lluites, socials i polítiques.

A l’Ajuntament, ICV-EUiA seguirem aportant el nostre gra de sorra. Aquesta setmana tenim comissions de plenari: donarem veu als moviments socials, confrontarem noves retallades i proposarem alternatives. Donarem veu a la FAPAC, als sindicats, a les AAVV, a les assemblees de barri, a la PTP, al col.lectiu LGTB. Denunciarem la paràlisi de la formació ocupacional, la supressió del suport al servei d’acollida matinal, i la frenada als ajuts econòmics de serveis socials. I proposarem un nou impuls al Pacte per l’Ocupació de Qualitat, així com passes endavant clares en mobilitat humana i sostenible: rebuig a l’ampliació de la ronda litoral al Morrot i voreres lliures de motos a tota la ciutat. Lluita social i activisme institucional per una Barcelona solidària i ecològica, que planta cara i aixeca horitzons d’esperança enfront el govern municipal gris, submís i retallador de CiU.

Salvador Iborra

2011-10-09T20:39:00.000+02:00

“aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el consol de saber que podíem haver estat feliços”...

Fa poc més d’una setmana, el 29 de setembre de matinada, el Salvador Iborra va morir, va ser mort violentament, al barri Gòtic de Barcelona, al costat de casa seva. El Salva era jove, tenia 32 anys. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de València i va venir a viure a Barcelona. Feia feines periodístiques i el curs passat va treballar fent classes a l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès.

Però sobretot, Salvador Iborra era poeta. Havia publicat tres poemaris: Un llençol per embrutar (2003), Les entranyes del foc (2005) i Els cossos oblidats (2009). Aquest últim llibre va rebre el Premi Ciutat de Sagunt, a la vetllada literària del 25 d’abril (Diada del País Valencià), fou publicat per Onada Edicions i presentat a Barcelona a l’Ateneu Layret fa poc més d’un any. En ell, la poesia del Salvador assoleix una gran bellesa, fidel al seu estil, a la seva manera de construir bellesa amb les paraules: directa, realista, amb molta vitalitat i brins intensos de tristesa alhora.

Tenia un bloc “La ruta desconeguda” on ens anava deixant reflexions i fragments de la seva experiència vital i quotidiana. Ja no podrem llegir-ne de nous, la ruta desconeguda ha dut el Salva a una mort del tot a deshora, rabiosament incomprensible. Però podrem tornar sobre el seu temps i manllevar les seves mirades sobre la realitat. Podrem també repassar, una i altra vegada, els seus poemaris i manllevar bocins de la bellesa que ens ha llegat. A manera de petit homenatge, dos poemes que m’agraden molt de Els cossos oblidats.

Afirmació possible
Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il•lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Comiat
Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Lluites i alternatives a Barcelona

2011-10-03T01:52:00.000+02:00

Setembre ha marcat la plena entrada en el curs polític municipal, amb tots els elements del nou escenari, després de les eleccions del 22 de maig i la constitució del nou govern de CiU el mes de juliol. Podem fer doncs un primer balanç des de la nostra perspectiva. En el vessant institucional hem endegat la nostra tasca d’oposició i ho hem fet des de la doble perspectiva de confrontació i alternativitat.

Confrontació perquè Xavier Trias ens han ensenyat ja amb nitidesa la seva cara dretana. Amb fets i amb silencis. Amb fets: CiU ha tancat files amb el PP per impulsar la privatització del model d’escoles bressol, per defensar el desmantellament inhumà de la RMI, o per promoure nous hotels de luxe a Ciutat Vella. I amb silencis de complicitat: amb la brutal retallada sanitària de Sant Pau o amb els desnonaments hipotecaris. ICV-EUiA hem plantat cara. Hem estat referents, a Plenari i a Comissions, de la defensa de les escoles bressol municipals, de la sanitat pública (de Sant Pau, al CAP de Trinitat Vella), de les famílies vulnerables enfront de la voracitat dels bancs, del dret a una renda mínima digne contra la pobresa, i del Pla d’Usos de Ciutat Vella que barra el pas al creixement hoteler. I quelcom important: hem aconseguit frenar l’intent de reducció de les beques menjador. Celebrem que, després de la nostra denúncia, l’Alcalde s’hagi compromès a mantenir la política de cobertura universal. Però no n’hi ha prou; cal passar del pedaç a la política estructural i exigir a la Generalitat, en el marc del Consorci d’Educació, que faci les aportacions de recursos necessaris per finançar amb solidesa una política bàsica de suport als infants i les famílies.

Hem aconseguit també tirar endavant propostes que marquen la nostra capacitat política de generar acords a l’entorn d’alternatives. Hem impulsat que l’Ajuntament reclami un nou decret de cessió incondicional del castell de Montjuïc, superant l’actual escenari de subordinació de la ciutat a l’Estat i de la pau al militarisme; hem assolit el compromís d’elaboració d’un nou pla d’inclusió i d’un pla municipal de mesures de qualitat de l’aire vinculades a la mobilitat; i hem arrencat també el compromís que –malgrat el desmuntatge de garanties de la llei òmnibus- Barcelona seguirà apostant pel registre únic de sol.licitants i pel sorteig públic d’accés a l’habitatge.

Hem fet una tasca institucional connectada a la interlocució amb el teixit associatiu i amb la nostra presència en les dinàmiques de mobilització ciutadana, com a força de lluita i activisme que som. Hem donat veu als col.legis professionals, a l’assemblea d’aturats/des, a les entitats d’acció social i als sindicats; hem estat al costat de les entitats memorialistes, contra el buidatge del Memorial Democràtic i la decisió unilateral de trasllat a Montjuïc; seguim treballant en el moviment del 15-M (assemblees de barri i manifestació en defensa dels serveis públics); hem sortit al carrer, convocats per la PAH, a defensar el dret a l’habitatge contra els desnonaments; i hem participat a la concentració contra la pròrroga de funcionament de la central d’Ascó (també al Plenari vam presentar una declaració institucional en aquest sentit, però l’aposta irresponsable de CiU, PSC i PP per l’energia nuclear, va impedir que prosperés).

Hi ha hagut més coses: el plenari extraordinari, per exemple, on vam defensar la immersió lingüística i l’oposició a les retallades educatives com a dues cares indestriables d’una mateixa lluita. O aquest mateix cap de setmana, la nostra oposicó –al costat de la Fundació per la Pau- a la presència d’avions militars a la Festa al Cel.

I això és només el començament. Ens comprometem a seguir treballant de valent, a l’Ajuntament, als barris, a les places i als carrers, per tal de construir resistències ètiques i polítiques sempre que calgui; i per tal d’articular alternatives des de la implicació ciutadana, al costat de la gent i dels barris de Barcelona.

Per la immersió; contra les retallades

2011-09-23T19:08:00.000+02:00

Retallades a l’educació, cap ni una: ni lingüístiques ni socials. Volem una escola pública i en català, com a factor de construcció d’una societat justa i no fracturada. Cal denunciar amb igual fermesa l’atac contra la immersió i les retallades: totes dues planen com a veritables amenaces contra un sistema educatiu de qualitat, entès com a espai de cohesió, igualtat d’oportunitats i convivència.

Diguem-ho clar, contra la immersió: No passaran ! Tenim una llengua pròpia i oficial, el català, que tot i els avenços substancials de les últimes dècades, segueix en condicions de desavantatge en relació al castellà, i encara amb molts elements de fragilitat. En aquest context, la presència del català al sistema educatiu esdevé una qüestió clau. I en concret, el seu caràcter de llengua vehicular de l’ensenyament una peça cabdal del sistema de cohesió, convivència i educació universal de qualitat del que ens hem dotat i volem seguir gaudint-ne. El model s’ha anat implantat de manera sostinguda, acompanyat d’àmplies majories socials i polítiques de suport. I sense generar mai cap mena de conflicte en les escoles i els barris del país. Ben al contrari, podem dir que la immersió ha estat:

- un factor d’equitat social: ha democratitzat l’aprenentatge de la llengua, ha creat nivells d’igualtat en el coneixement del català respecte del castellà que no haguéssin estat possibles sense aquesta aposta. Ha dotat al conjunt de la ciutadania d’una eina clau per fer efectiu, pel que fa a la llengua, el principi d’igualtat d’oportunitats.

- un factor de cohesió i convivència: ha evitat la fractura del país en dues comunitats (una bilingüe i una monolingüe en castellà) i ha contribuït de manera substancial a fer del català la llengua compartida i vertebradora de la pluralitat lingüística del país. Fet que avui és especialment important, en la mesura que el català ha d’enfortir el seu paper d’idioma d’acollida, arrelament i convivència intercultural.

- un model d’èxit educatiu: un model que ha acreditat el domini elevat del català i el castellà per part de tothom al final dels ensenyaments obligatoris, tal com ha mostrat en múltiples ocasions el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu. I tan important com això: un model que ha permès a la comunitat educativa tirar endavant projectes escolars de qualitat sobre bases lingüístiques molt sòlides.

Sobre aquestes bases, cal donar suport al manteniment de la immersió: al seu aprofundiment i millora. Ha estat aposta d’èxit i ha de ser compromís de futur. Avui més que mai: més que mai com a expressió del dret a decidir sobre la llengua; més que mai com a defensa de l’educació enfront les retallades; més que mai com a compromís per la igualtat quan es desmantellen drets; més que mai com a contrapunt als discursos de la xenofòbia i la irresponsabilitat. Cal donar ple suport a la comunitat educativa: per la seva tasca quotidiana que fa de les escoles espais comunitaris d’aprenentatge i ciutadania. Han de saber que tenen tot el suport per aprofundir i millorar el model lingüístic; i que mai no hauran de renunciar a la immersió per cap sentència insolent. Suport també a l’articulació social de la resposta a través de la plataforma Somescola.cat. No oblidem-ho, cap avenç social o lingüístic amenaçat en clau judicial o política no es pot preserva sense un fort component de mobilització ciutadana.

S’ha d’enviar un missatge nítid als tribunals: que ho deixin estar ! Que cap sentència no podrà doblegar la voluntat majoritària del país, ni l’entramat lingüístic de la nostra convivència. El TC ja va cometre –amb la sentència de l’Estatut- una agressió antidemocràtica contra la voluntat de la ciutadania de Catalunya. No acceptem ni aquella agressió ni cap derivada en matèria lingüística. Volem deixar-ho ben clar: rebutgem les decisions judicials del Suprem i del TSJC explícitament orientades a malmetre el nostre model lingüístic d’èxit educatiu, social i convivencial. Però darrera dels tribunals, hi ha un impuls polític: l’estratègia del Partit Popular, dels qui han imposat la limitació antidemocràtica de l’autogovern; dels qui avalen la catalanofòbia; dels qui pretenen desmantellar la immersió i posar en risc l’equitat i la convivència. Senyores i senyors del PP, no creïn problemes artificials socialment inexistents. No facin de la política una esfera de conflicte en espais de convivència; un factor de marxa enrera en espais que volen futur; un àmbit d’imposiscions en una societat que reclama més democràcia.

El PP promou les tisorades lingüístiques; CiU les tisorades socials. En aparença diferents, en el fons molt semblants. En ple atac a la immersió lingüística, CiU signava el pacte de govern amb el Partit Popular a Castelldefels; l’alcalde de Vic votava amb Plataforma x Catalunya contra el dret de vot dels ciutadans catalans d’origen marroquí; fa quatre dies, CiU i el PP tancaven files en favor d’un model privatitzador de l’educació de 0 a 3 anys a Barcelona.

L’escola pública en català afronta avui dues agressions equivalents: l’atac a la immersió i les retallades. Amb un doble impuls polític: el Partit Popular i CiU. L’espanyolisme i la dreta catalana de bracet posant en risc la cohesió del país: en forma de retallades educatives i d’amenaces a la immersió. Sí, atacar la immersió afebleix la igualtat social; però les retallades de CiU deixen també tocada la dignitat nacional. Perquè la dignitat d’un país modern, del segle XXI, que mira al futur es construeix a partir d’un sistema educatiu públic potent, blindat a tota mena de retallada. Vostès, a CiU, fan servir la crisi com a excusa per afeblir l’escola pública; i això –tant com la immersió- posa en risc la cohesió social i nacional, per nosaltres les dues cares d’una mateixa moneda.

No cal llistar avui tot el reguitzell de retallades educatives. Però sí és pertinent, al nostre entendre, fer-nos algunes preguntes: És o no un atac a l’equitat que famílies amb pocs recursos vegin incrementar substancialment les factures de l’escola bressol, el transport escolar o el menjador a conseqüència de les retallades; que de forma simultània s’hagin ampliat concerts a escoles d’èlit amb tan poca vocació de servei públic com d’aplicar la immersió ? És o no un atac a la cohesió situar a les famílies nouvingudes en desavantatge per causa de la nova baremació d’accés; restablir desigualtats entre escoles públiques i concertades per mitjà de la supressió de la sisena hora; deixar a barris populars de Barcelona sense centres educatius compromesos ? I tot plegat, no afebleix Catalunya i Barcelona ? que haurien de construir un horitzó nacional lliure amb un sistema educatiu públic potent (invulnerable a les retallades), com a palanca de justícia i prosperitat.

Per ICV-EUiA els drets nacionals i socials són les dues cares d’una mateixa moneda. També ho són, per tant, la defensa de la immersió i de l’escola pública sense retallades. No volem un país ni una ciutat fracturats en termes nacionals o socials: no volem dues comunitats lingüístiques; tampoc una Catalunya o una Barcelona duals, amb les oportunitats concentrades en els sectors benestants i les exclusions escampades entre els sectors populars. Volem un país lliure i just, format per un sol poble. I per això, necessitem la immersió lingüística i acabar amb les retallades.

Refermo doncs el compromís d’ICV-EUiA pel manteniment del català com a llengua vehicular de l’educació. Compromís tan nítid com el del PSUC fa trenta anys; com el de la comunitat educativa i el teixit social ahir i avui. Estarem al costat de les escoles, dels barris i de la gent; de la unitat civil, política i institucional; de les mobilitzacions socials que calguin. Aportarem raons, sentiments i mans per aixecar el “No passaran”. Perquè creiem en la immersió, en l’educació de qualitat com a factor d’igualtat, i en un futur de convivència intercultural vertebrat pel català com a llengua compartida.

Compromís amb les persones i els barris

2011-09-15T16:20:00.000+02:00

La setmana vinent farem a l’Ajuntament les primeres Comissions de Plenari del curs polític i del nou mandat. A Barcelona, les Comissions de Plenari no són informatives; tenen capacitat decisòria i s’hi realitza la tasca d’impuls i control del govern per part dels grups municipals. Seran per tant un espai polític rellevant on podrem debatre accions i propostes. També farem el Ple extraordinari sobre la immersió lingüística i, passada la Mercè, el primer Ple ordinari del curs. Quinze dies intensos. Per nosaltres, per ICV-EUiA, impliquen tot un repte: el de practicar i visualitzar una confrontació nítida amb les polítiques de dretes de CiU; el de generar horitzons d’esperança, des d’apostes socials, ambientals i urbanes alternatives; i, sobretot, el de fer-ho teixint relacions i complicitats amb les dinàmiques de treball i mobilització social existents a la ciutat. Tindrem, els propers dies, un fil conductor principal: la defensa de les persones i dels barris, dels serveis públics, enfront de les estratègies de retallades i desmantellament dels drets socials.

Defensarem el model d’escoles bressol públiques i de proximitat, com a espais de qualitat educativa, drets laborals, i cohesió social i territorial. Aixecarem un espai clar de resistència política, de la mà de la comunitat educativa i els barris, davant les pretensions privatitzadores de CiU. Emplaçarem el govern municipal a que posi en marxa l’elaboració participativa d’un nou Pla Municipal per a la Inclusió Social: cal mantenir i enfortir les polítiques de lluita contra l’exclusió. Polítiques municipals, sí; però també la necessitat de tirar enrrere l’indigne decret que aniquila el dret a la RMI. Impugnarem el desmuntatge de les garanties públiques en l’accés a l’habitatge que promou la llei òmnibus. Instarem Xavier Trias que defensi Barcelona defensant el Registre de Sol.licitants d’habitatge i els mecanismes de sorteig com a garantia d’equitat i transparència. Seguirem donant veu política a la qüestió dels desnonaments: el paradigma de les injustícies d’aquesta crisi. CiU ha optat per l’enduriment policial contra les famílies que no poden pagar la hipoteca. Nosaltres pel suport a les famílies, la prevenció, la mediació, la dació en pagament i la lluita de la PAH. Finalment, expressarem el nostre suport als barris que estan lluitant per salvar els seus CAPs i serveis de salut. Demanarem a l’alcalde i al seu govern, per exemple, si fan costat a la Trinitat Vella i el seu CAP d’atenció continuada; o si s’arrengleren amb tecnòcrates insensibles i el Conseller de les mútues, que propugnen deixar el CAP de Via Barcino sense atenció nocturna.

I, no oblidem-ho, com a pòrtic d’aquests quinze dies d’activisme institucional, tenim un cap de setmana ben farcit de convocatòries de carrer. Dissabte, a les 17h, a la Sagrada Família, la III Trobada d’Assemblees de Barri de Barcelona; diumenge a les 12h a la plaça Sant Jaume per dir que un futur sense nuclears passa ara per dir NO a la renovació del permís d’Ascó; i diumenge a les 19h a la plaça Catalunya la mani en defensa dels serveis públics. Temps durs, però temps també per enfortir compromisos i esperances.

La tardor ve moguda... hi posarem lluites i optimisme

2011-09-05T22:29:00.000+02:00

Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.

Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.

A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.

A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).

Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.

Ganes d'Agost. Il.lusions i reptes per als temps que vénen.

2011-07-31T13:21:00.002+02:00

A punt de començar l’agost: temps de vacances o bé d’activitat diferent i més tranquila. Després d’un juliol enfeinat -o bé de colònies, esports i sortides- aquest mes serà de calma i retrobament familiar a Port de la Selva, amb els amics de sempre i els paisatges de sempre. Faré també una escapada ràpida a Brasília, a participar en un seminari sobre Inclusió Social i Ciutadania, on explicaré el que hem fet a Barcelona, i podré conèixer millor les polítiques d’acció contra la pobresa i en especial el programa Fome Zero del govern d’aquell país. Espero també posar-me al dia d’algunes lectures que han quedat pendents: des de l’antologia poètica de Javier Egea, fins a “El nuevo espacio público” d’Innerarity, “El temps no espera” de Bauman, o "Les veus de les places" (publicació col.lectiva d'Icària), passant per algun llibre de divulgació astrofísica (tema que m’enganxa i amb el que disfruto molt).

El curs que acabem ha estat mogut com feia temps que no passava. A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat electoral, però no hem pogut impedir la constitució d’un govern municipal de dretes. El nostre creixement ens dóna molta força per plantar cara a CiU, i per articular un pol sociopolític de rebel.lia i creativitat. A Catalunya i a l’estat, els governs de CiU i del PSOE s’han instal.lat en la democràcia autoritària i no han parat de fer polítiques de cara als mercats i d’esquenes a la ciutadania. Però la ciutadania s’ha activat amb força: des de la vaga general del 29 de setembre, fins a l’esclat de les places a partir del 15-M. Una dinàmica de lluita contra les retallades i per la nova política: un crit ben clar a l’establishment polític, “no ens representeu”; una actitud moral de resistència i pràctiques alternatives contra la immoralitat del capitalisme i dels seus actors. Sí, un sistema econòmic i unes polítiques de dretes que socialitzen el dolor, mentre les grans empreses i els seus directius segueixen tenint beneficis i sous d’escàndol. Una globalització i unes polítiques neoliberals que fan que 926 milions de persones pateixin avui fam al món, quan la producció d’aliments és clarament excedentària. Tot això no té sentit, és inhumà. I ens convoca a seguir treballant per canviar les coses. Lluny del pessimisme, canviar la vida és possible i necessari.

Dues fotos de final de curs: Camps ha de plegar de president de la Generalitat Valenciana i afrontar un judici per corrupció. Enhorabona a tothom qui li ha plantat cara. I en especial a la Mònica Oltra i la gent de Compromís. Josep Lluís Nuñez ha estat condemnat a 6 anys de presó: ara sabem que a banda de les seves pràctiques de depredació urbana n’hi havia altres de delinqüència fiscal. Enhorabona al moviment veïnal que li va plantar cara en tants moments crítics.

Agost és també temps d’acumular energies per afrontar els reptes de la tardor, que seran molts i intensos: la construcció d’esperances i alternatives a Barcelona, de la ma de la gent, barri a barri; el nou cicle de mobilitzacions socials i la recerca constant de la nova política emancipatòria; les eleccions generals i, amb elles, el repte d’ICV-EUiA, de les esquerres ecologistes i nacionalistes d'arreu, i d’Equo d’esdevenir referents atractius de les lluites i els somnis de moltíssima gent. Als carrers i a les urnes: no ens faltaran motius per engrescar-nos i treballar a fons amb il.lusions renovades. Bon estiu.

A Barcelona, un Acord Ecològic i Social per crear ocupació de qualitat

2011-07-26T13:53:00.000+02:00

L’alcalde de Barcelona ha convocat per al proper dijous 28 de juliol la Taula Anti-crisi. El grup municipal d’ICV-EUiA hi assistirà. Ho farem per: a) preservar el llegat del Pacte per l’Ocupació de Qualitat i el conjunt de polítiques socials que han configurat, fins ara, la resposta de Barcelona a la crisi; b) proposar l’obertura d’una nova etapa que mantingui la prioritat de la lluita contra la crisi, i articuli un nou Acord Ecològic i Social amb capacitat de generar a Barcelona Ocupació Digne; i c) confrontar totes les polítiques de retallades i d’afebliment de drets socials i laborals que afecten els barris i la gent de Barcelona.

Lluitar contra la crisi. Confrontar les retallades

La crisi ha doblat el nombre de persones en atur a Barcelona; un atur que afecta amb més intensitat els barris de rendes baixes, la gent jove, la població nouvinguda i les persones amb els nivells formatius més bàsics. Aquestes xifres aguditzen els riscos d’exclusió: el 21% dels barcelonins/es viuen per sota del llindar de la pobresa (38% entre la gent gran; 31% en el col.lectiu nouvingut; 28% entre les famílies monoparentals); milers de persones tenen dificultats de cobertura de necessitats alimentàries; i moltes famílies afronten processos de pèrdua de l’habitatge per desnonament, en el marc d’execucions hipotecàries.

Les polítiques dels governs de l’Estat i de la Generalitat aguditzen encara més els impactes de la crisi. Són polítiques tímides en el terreny de la reactivació, i ambicioses en el terreny del desmuntatge dels drets laborals i socials. Polítiques que tenen ja efectes rellevants sobre els barris i la gent de Barcelona. La congelació de les pensions afecta, per exemple, el 67% de les dones grans de la ciutat, que cobren quanties a l’entorn dels 600€ mensuals. La reforma laboral ha resultat no només injusta sinó també inútil: aquest mes de juny els nous contractes laborals a Barcelona han baixat un 5,5% respecte del mes anterior, i un 90% han estat temporals, la proporció més alta de tot el periode de crisi. L’impacte acumulat de les retallades en la RMI, en els ajuts socials al lloguer i per infant a càrrec, i en les prestacions a la dependència moderada suposen a l’entorn de 60.000 prestacions socials menys, que afectaran 160.000 persones.Tot això debilita la cohesió social. Res d’això no genera ni ocupació ni reactivació econòmica.

Al llarg del periode 2008-2011, Barcelona ha anat construïnt un model de resposta a la crisi. Un model que ha dit no a les retallades i que s’ha basat en tres camps d’acció principals: a) una política pressupostària on l’austeritat ha estat al servei d’enfortir l’atenció a les persones (un increment del 42% de la despesa social i educativa, i del 34% de la inversió pública); b) una política de lluita contra l’atur i promoció econòmica en el marc del Pacte per l’Ocupació de Qualitat; i c) una política activa d’inclusió reforçada pel nou Pla d’Acció contra la Pobresa.

Sobre la base del que s’ha avançat amb el Pacte, des d’una posició nítida contrària a tota retallada i a qualsevol afebliment dels drets socials i laborals, ICV-EuiA considerem que cal mantenir la lluita contra la crisi en el centre de les prioritats, i dotar Barcelona de polítiques i eines d’acció que permetin obrir una nova etapa.

Un nou Acord Ecològic i Social per generar Ocupació de Qualitat

ICV-EUiA presenta, com a punt de partida obert i amb voluntat de diàleg, una proposta de reactivació econòmica i laboral superadora del vell model que ens ha portat a la crisi: el de l’economia especulativa, insostenible, amb atur i ocupació precària. Una proposta de nou model de desenvolupament basat en una economia ecològica, solidària i creativa amb capacitat de generar ocupació de qualitat. Estem convençuts que Barcelona té potencialitats per superar la crisi. Cal enfortir prioritats, concertar esforços amb els agents socials i construir una nova economia verda, innovadora i al servei de les persones.

ICV-EUiA aposta per un Acord Ecològic i Social, com a palanca de progrés econòmic, sostenibilitat i ampliació del benestar. Una aposta que permeti crear a Barcelona, al llarg de la propera dècada, un nombre de llocs de treball equivalent, pel cap baix, al que s’ha destruït en temps de crisi. Però en el marc d’un nou model productiu superador de la vella economia. La reproducció de les velles lògiques de creixement amb precarietat, exclusió social, consum irresponsable de recursos naturals i contaminació situaria Barcelona en un carreró sense sortida. L’escenari post-crisi passa per l’articulació d’un nou model de desenvolupament humà sostenible. I aquesta aposta requereix d’un rol actiu per part de l’Ajuntament, en la seva doble capacitat de desplegar accions i de concertar amb actors institucionals i socials. La proposta d’ICV-EUiA s’articula en un DECÀLEG d’estratègies.

1. Economia verda. Creació d’ocupació en els sectors, les indústries i els serveis vinculats a les polítiques de sostenibilitat: energies renovables, innovació en les xarxes de producció i distribució comunitària d’energia; prevenció i gestió ecològica de residus; nova cultura de l’aigua; verd urbà i biodiversitat. De forma especial, generació de nous llocs de treball relacionats amb les indústries de la mobilitat sostenible.

2. Convergència social amb les ciutats més avançades de la UE. Creació d’ocupació vinculada a la dimensió local de l’estat de benestar: serveis públics d’educació, salut i acció social de cobertura universal; inclusió social i laboral de persones amb diversitat funcional i vulnerabilitat social. Fiscalitat ambiental i progressiva, per tal de finançar de forma sòlida i redistributiva els serveis públics locals creadors de llocs de treball.

3. Un nou enfocament al sector de l’habitatge com a vector social, ecològic i econòmic. Creació de nova ocupació lligada a programes integrals de rehabilitació urbana i energètica. I a un impuls substancial al parc públic de lloguer social i a la xarxa d’habitatges d’inclusió.

4. Suport a l’economia cooperativa, social i solidària. Aprofundir el programa de contractació per Reserva Social (empreses d’inserció social i centres especials de treball) i en l’aplicació del Clausulat Social en el conjunt de la contractació municipal. Desplegament generalitzat de la getió cívica i associativa de serveis i equipaments, com a palanca de creació d’ocupació en el sector no lucratiu i generador de vincles i relacions socials.

5. Impuls a la contractació ecològicament responsable. Compra verda i processos d’ambientalització de contractes, serveis i obres públiques. Tant la capacitat de contractació municipal com les polítiques públiques de sostenibilitat com a palanques de creació d’ocupació en sectors i empreses que incorporen criteris de responsabilitat ambiental.

6. Promoció dels projectes i activitats de creació cultural de base, lligada als barris i al teixit social. Creació d’ocupació vinculada a les fàbriques de creació, a la xarxa d’ensenyaments artístics i als laboratoris culturals de proximitat. El triangle acció social, creativitat cultural i educació com a espai de generació de llocs de treball.

7. Formació i ocupació de qualitat vinculada a un nou model de turisme responsable. Taxa turística orientada a la millora de serveis urbans i ambientals, però també a acords de formació entre empreses, universitats i l’Ajuntament per tal de configurar un sector turístic amb llocs de treball dignes i consolidats.

8. Suport als eixos comercials i la xarxa de mercats municipals com a creadors de cohesió urbana. Plans específics de proximitat contra la desertització comercial. Manteniment d’activitats productives tradicionals en el marc del teixit urbà.

9. Impuls a sectors clau de l’economia del coneixement i vinculats a la recerca universitària pública. Enfortiment de la creació d’ocupació en els sectors de les tecnologies de la informació, la comunicació audiovisual, la salut, la investigació biomèdica i l’alimentació.

10. Polítiques de suport a l’emprenedoria i a la internacionalització. Amb especial atenció a l’emprenedoria amb responsabilitat social. Suport a la Banca Ètica, als programes de microcrèdit i de prevenció de l’exclusió financera.

Aquest Decàleg es completa amb tres elements clau que travessen tot el conjunt.

Equitat de gènere. Una economia paritària d’homes i dones en els àmbits productius i de serveis. Polítiques de plena igualtat laboral i salarial, amb conciliació compartida. Desplegament del Pla d’Equitat a l’Ajuntament.

Prioritat a l’ocupació juvenil. El conjunt de les estratègies s’han de vincular de forma transversal a la lluita contra l’atur juvenil. Tanmateix, les altíssimes taxes d’atur entre la gent jove fan del tot necessari un Pla de Xoc per l’Ocupació Juvenil.

Repartiment del treball. Treballar menys per treballar tothom. Establiment de la Jornada de 35 hores, i impuls a la contractació indefinida a temps parcial en peu d’igualtat entre dones i homes.

A Barcelona, més ICV-EUiA per lluitar al costat de la gent i els barris

2011-07-17T17:23:00.000+02:00

El nou mandat municipal s’ha posat en marxa. Dijous passat vam fer el Ple de cartipàs. D’ara a final de mes es constituiran les entitats supramunicipals –amb la novetat de l’Àrea Metropolitana- i els Districtes de Barcelona. És veritat, només han passat quinze dies des que CiU assumí el govern de la ciutat; vuit setmanes si comptem des del 22 de maig. Lluny encara dels cent dies que s’estableixen com a temps necessari per valorar l’orientació d’un govern. Als cent dies doncs ens emplacem per tal de fer una anàlisi més a fons. Però això no vol dir que no es puguin avançar ja algunes reflexions.

Llums i ombres del cartipàs

L’elaboració del nou cartipàs ha tingut una dimensió positiva: hem acordat per una àmplia majoria la configuració de les Comissions de Plenari, les presidències dels Districtes i la garantia de pluralitat política als Instituts, els Consorcis i les Empreses municipals. ICV-EUiA presidirem dos Districtes: el Quim Mestre, Sants-Montjuïc i l’Elsa Blasco, Gràcia. Són dos territoris molt rellevants per la coalició. Sants-Montjuïc és el tercer districte en nombre absolut de vots a ICV-EUiA (per darrera de l’Eixample i Sant Martí), amb un 11,7%. A Gràcia, amb un 13,1%, som la tercera força política –clarament per davant del PP- i a la Vila de Gràcia, amb un 15,4%, ens hem quedat a només 63 vots del PSC; a les portes, per tant, de ser la primera força de les esquerres. D’altra banda, presidirem la Comissió de Plenari de Polítiques Socials, des d’on haurem de desplegar una intensa feina de control, proposta i confrontació amb CiU. ICV-EUiA, per tant, hem fet valer la nostra força creixent per tal de ser rellevants en la part institucional del nou cartipàs.

Les ombres vénen en la dimensió política del cartipàs, aquella que és decisió estricte del govern. I aquí tenim dos elements als quals ja hem expressat la nostra nítida oposició. D’una banda, la supressió de l’Àrea de Medi Ambient. Eliminació que pot marcar l’inici d’un procés de desmuntatge de les polítiques de sostenibilitat. Resituades ara com un element de maquillatge ambiental de les polítiques d’urbanisme desarrollista. Un retorn, per tant, a visions antigues, lluny dels reptes d’ecologia i progrés que plantegen avui les ciutats que miren al futur. En aquest sentit, Barcelona afronta el segle XXI amb un govern municipal ancorat al segle XX. D’altra banda, el trossejament incoherent de responsabilitats polítiques en l’àmbit social, amb el resultat d’una àrea fragmentada que farà molt difícil el manteniment d’una visió integrada i potent de les polítiques d’inclusió. En fi, el que ens temíem: un punt de partida amb els objectius ambientals i socials desprioritzats.

Un cartipàs per a fer què. Retallades o democràcia ?

Li vaig dir a l’Alcalde al Plenari: no podem mirar-nos el melic, ni per un moment. Les necessitats i els anhels de la gent de Barcelona s’expressen al carrer i a les places, més enllà de les parets de l’Ajuntament. La situació és complicada per la majoria. Els impactes socials de la crisi no s’han superat ni de bon tros. Les retallades de drets i prestacions afegeixen nous elements de sacrifici per als més febles. No sortirem de la crisi amb polítiques que aprofundeixen, encara més, la lògica del model que ens hi ha portat. La ciutadania ha demostrat que més enllà de la resignació, hi ha un cami en forma de compromís i mobilització; de defensa dels drets i de més democràcia participativa. Per nosaltres és ben clar, l’acció municipal ha de seguir sent un factor de millora col.lectiva, de transformació quotidiana en benefici de la majoria. I Barcelona ha de seguir sent l’antítesi del neoliberalisme; la referència d’un model d’inclusió, ecologia i convivència.

Al costat de quins valors actuarà el govern municipal: de les retallades o de la democràcia ? Per ara, a Barcelona, CiU també s’ha situat al costat de la lògica de les retallades. L’efecte sobre la ciutat de la tripleta d’atac als drets socials (pressupostos, llei de mesures fiscals i financeres, i llei de l’abús) és demolidor. Fins a 23 equipaments de salut, educatius i de benestar que no es faran, no s’ampliaran o no es posaran en marxa, incomplint en tots els casos compromisos adquirits amb Barcelona per part de la Generalitat. Però més rellevant encara, està en marxa un desmuntatge sense precedents en les prestacions familiars i els serveis a les persones més vulnerables: l’impacte acumulat de l’eliminació del dret a la RMI, de l’afebliment dels ajuts de lloguer i per infant a càrrec, i de la frenada al desplegament de la dependència farà que a Barcelona es deixin de percebre a l’entorn de 60.000 prestacions socials, afectant 160.000 persones, un 10% de la població.

Aquesta realitat posa en risc directament el model de cohesió i inclusió de Barcelona, treballat amb tant d’esforç i complicitat entre l’Ajuntament i el teixit associatiu. CiU i Xavier Trias avalen amb el seu silenci de complicitat el desmantellament dels mecanismes de la cohesió. L’alcalde perdrà credibilitat, però els barris i la gent lluitaran per no perdre drets i serveis. ICV-EUiA estarem al seu costat, a peu de carrer. Jugarem la partida amb voluntat de guanyar-la. Ens sentim forts i il.lusionats, al servei d’un futur diferent per Barcelona –construït amb fils de rebel.lia, dignitat i optimisme- amb més drets, més ecologia i més democràcia.

Carlos 'Lobo' Diarte

2011-07-12T02:02:00.000+02:00

Fa uns dies que va morir. Sabíem que estava malalt, però sabíem també que ‘Lobo’ Diarte havia decidit enfrontar-se al càncer amb la mateixa combinació de força i talent amb la que saltava dins l’àrea per rematar a la xarxa, de cap, una centrada impossible. El ‘Lobo’ em tenia el cor robat. Era un guaraní de socarrel, el petit de vuit germans, criats per la mare en situació de pobresa, al Paraguai dels anys 50 i 60. Va arribar a la lliga i va jugar un parell d’anys al Saragossa. Després el va fitxar el València, on va jugar tres temporades a finals dels 70. Haig de confessar-ho: aquell València m’agradava molt i celebrava les seves victòries gairebé tant com les del Barça. Recordo la final de la Copa del Rei del 79 que el València va guanyar al Madrid, amb dos gols de Kempes, i que va completar una temporada inesborrable: veníem de la victòria del Barça a Basilea, la mítica Recopa del 4 a 3 al Fortuna de Dusseldorf. El València tenia un equip meravellós. Al davant, els argentins Kempes i Valdez, amb el ‘Lobo’ Diarte, Johnny Rep (que venia de l’Ajax tricampió d’Europa) i Bonhof (que va guanyar el mundial del 74 amb Alemanya). I defensant, una colla de jugadors valencians excel.lents: el porter Pep Balaguer, el Pep Claramunt, l’Arias o el Saura. Però el ‘Lobo’ Diarte era, per mi, el millor de llarg. I ara el millor ens ha deixat. Deia, en la seva última entrevista el mes passat: “el fútbol lo tengo pegado a los talones y me sube por el corazón”.

I deia també: “si no me riegas, no me sacas de la raíz”; “lo sensible te exprime, cuanto más solitario, más esparces tus sentimientos”. I és que el ‘Lobo’ era un poeta, en el camp i en la vida. Ha deixat gairebé 200 obres registrades: narracions i poemes curts, que tan de bo puguin ser editats aviat. Havia explicat que escrivia en clau de malenconia i que no deixava de llegir Cernuda o Ángel González. I és que les connexions entre el futbol i la literatura són moltes i intenses. Aquests dies -potser també nostàlgic per la mort de ‘Lobo’ Diarte- he rellegit un parell de llibres fantàstics, de dos grans novel.listes futboleros. D’una banda, el Fever Pitch (Fiebre en las gradas), on Nick Hornby desplega tota la seva passió vital per l’Arsenal a través del seu paisatge humà d’antiherois gunners. D’altra banda, el No te vayas, campeón, del ‘Negro’ Fontanarrosa, un repàs deliciós del futbol argentí a través de la mirada del ‘Negro’, un canalla (seguidor del Rosario Central) enamorat del futbol i de la vida (com el ‘Lobo’) que també va morir massa d’hora, quan no tocava (com el ‘Lobo’).

En fi, deu ser també que les vacances futbolístiques es fan llargues, i que un ja espera amb ganes que els diumenges a la tarda es tornin a omplir de rondos infinits… i els dilluns al matí de la millor literatura futbolera del Ramon Besa.

Obrim etapa a Barcelona: compromís, confiança i creativitat.

2011-07-03T19:24:00.001+02:00

La Barcelona del 2011 viu una doble realitat molt intensa: d’una banda, un canvi sense precedents en el seu teixit humà i en totes les dimensions de la quotidianitat. D’altra banda, els impactes socials d’una crisi injusta i d’unes retallades encara més injustes. Les eleccions del 22 de maig han configurat un nou mapa polític. Xavier Trias ha estat elegit alcalde pel fet només d’encapçalar la llista més votada. Però mai un alcalde havia quedat tan lluny de la majoria del Ple: 15 vots de CiU i 2 d’Unitat x Barcelona. 24 regidors i regidores no li hem donat suport. Mai tampoc tan lluny de la majoria de la ciutadania: poc més del 15% de les persones amb dret a vot. Trias serà l’alcalde més a la dreta i amb menys suport en la història democràtica de Barcelona. A ICV-EUiA a afrontem el mandat que s’obre des d’una doble perspectiva.

1) Una alternativa d’esquerres i ecologista.

Defensarem el llegat de les polítiques d’inclusió, ambientals i d’interculturalitat. Defensarem tots i cadascun dels elements que han configurat una resposta solidària a la crisi. No farem cap concessió, confrontarem qualsevol pas enrere, tota regressió social, ecològica i convivencial. Hem treballat des del govern, i ho seguirem fent des de l’oposició, perquè Barcelona es construeixi des de la cohesió territorial, l’aposta per la sostenibilitat i la superació de la crisi amb ocupació de qualitat, atenció prioritària als col.lectius més vulnerables, i inversió pública de proximitat.

Farem una oposició, en segon lloc, en clau municipalista. Però en cap cas desconnectada d’altres realitats que incideixen a la ciutat. Li demanarem a l’alcalde alts nivells d’exigència respecte l’Estat i la Generalitat. I l’instarem a plantar cara a les polítiques neoliberals, i a les retallades socials, sanitàries i educatives que afectin els barris i la gent de Barcelona. Nosaltres no deixarem, mai, d’alçar la nostra veu. Contestarem les injustícies. Contra el mapa de les retallades, enfortirem la moblitització i la indignació.

Des del nostre rol d’oposició, finalment, no renunciarem a desplegar una acció política amb una forta dimensió propositiva. En l’eix de l’equitat, amb un nou pla municipal per la inclusió social, reserves obligatòries d’habitatge assequible en rehabilitacions i construccions, noves escoles bressol públiques a tots els barris, i protecció de les persones enfront la voracitat dels bancs, impulsant la dació en pagament tal com ja va aprovar el Plenari. En l’eix de l’economia, amb un pla de xoc per l’ocupació juvenil, i canvi de model productiu amb un nou acord ecològic generador d’ocupació verda i de qualitat. En l’eix de la sostenibilitat, amb propostes perquè hi hagi menys cotxes i un aire més net, barris ecològics i taxa turística. I en l’eix de les llibertats, perquè creiem que cal desplegar la carta de ciutadania; i creiem també que cal derogar l’ordenança del civisme.

2) Una alternativa de nova política

Més enllà de tots aquests elements, la lectura dels resultats electorals i de les dinàmiques socials emergents ens interpel.la també en clau d’aprofundiment democràtic. D’una nova política municipal capaç de generar la implicació d’una ciutadania que supera la resignació, pren consciència, i pren també carrers i places: contra les retallades, recorda el valor bàsic de la justícia social; contra la política convencional, imagina una nova política més democràtica.

Ens cal més política que mai –perquè el futur no el poden escriure els mercats, perquè la resignació no desemboca mai en una ciutat millor- però ens cal una política diferent, amb una nova gramàtica que faci possible relatar les aspiracions col.lectives. Enfront del descrèdit del sector públic, de la nefasta lògica de la única política possible, del populisme de les preteses solucions simples, treballarem per fer de la política municipal la punta de llança de la innovació democràtica: per teixir complicitats a peu de carrer, per reactivar il.lusions i energies cíviques als barris, per impulsar pràctiques de diàleg i escolta activa. Per una política horitzontal, amb voluntat d’interacció social i proximitat, que faci dels conflictes oportunitats d’aprenentatge, i que enfronti les dificultats des dels valors i les idees.

Treballarem amb propostes en àmbits diversos. a) En la necessària reforma d’un sistema electoral més propi del segle XIX que del XXI: s’han de poder triar directament regidores i regidors, consellers i conselleres; cal pensar en llistes obertes i desbloquejades. I dret de vot per tothom, vinculat només a la residència. b) Treballarem en l’aprofundiment de la participació, per mitjà de processos de codecisió, consells de barri, consultes i iniciatives ciutadanes; urbanisme i pressupostos participaius. c) En la gestió cívica i associativa d’equipaments des del propi territori. d) En la transparència, per fer més fort el control social de la política municipal; per una austeritat vinculada al bon ús dels recursos i a la supressió de totes les prerrogatives materials i simbòliques de la vella política.

N’estic convençut, els propers anys a Barcelona tant important serà repensar la ciutat com impulsar noves formes de relació entre la política municipal i la ciutadania. Una ciutadania que no vol ser espectadora de les injustícies, sinó protagonista de les lluites per superar-les. Que es mobilitza, repolititza la seva quotidianitat, i explora noves formes d’escriure el futur, amb indignació i esperança. Assumim el repte de ser al seu costat; de compartir rebel.lies i de transformar-les en propostes. Compromís perquè cal canviar moltes coses; confiança en la capacitat per canviar-les; i creativitat política per fer-ho possible. Per fer possible també una nova Barcelona, un projecte col.lectiu àmpliament compartit, amb nous vincles i complicitats.

Entrem en una dècada plena de reptes per la ciutat, que marcaran de ben segur un canvi d’època, on haurem d’explorar noves respostes a preguntes també noves. A ICV-EUiA ens sentim forts, hem crescut, combinem experiència i joventut, 3 regidores i 2 regidors; estem il.lusionats, amb projecte i capacitat d’aportació per afrontar tots els reptes. Volem retornar la confiança rebuda de tantes persones fent del nostre grup municipal un espai engrescador, útil i creïble per recórrer el camí de la ciutat que tenim a la Barcelona que somiem: ecològica, solidària, creativa, lliure, d’equitat entre dones i homes. Venim d’una trajectòria ininterrompuda de govern. De lluita per una Barcelona de barris dignes on tots els projectes de vida siguin possibles. Treballarem ara des de l’oposició. Confrontarem la vella política i les polítiques de dretes. I no renunciarem a seguir construïnt, des de la proposta i l’alternativa, una ciutat d’igualtat i autonomia per viure; de diferències i fraternitat per conviure.

La retallada més inhumana i arrogant

2011-06-17T19:16:00.000+02:00

Les retallades i els dèficits democràtics han generat els moviments de mobilització i indignació ciutadana que esclaten amb força el 14 i el 15 de maig passats. El desmantellament dels drets socials i l’afebliment democràtic són dues dinàmiques diferents però amb fortes interconnexions. Quan les institucions polítiques no articulen espais de deliberació, control social i participació ciutadana, esdevenen molt més vulnerables a les pressions dels lobbies i poderosos de tota mena que mantenen ben engreixats els seus canals d’influència sobre els governs. Avui a Catalunya, el govern de CiU no només és vulnerable a aquestes pressions, és expressió directe d’interessos de classe. Per poder-los realitzar per mitjà de polítiques neoliberals necessita restringir al màxim els processos de debat democràtic d’idees i d’implicació ciutadana. Sí, el govern d’Artur Mas és un agent de producció quotidiana d’injustícies socials, és una màquina insensible causant de dolor sobre moltes persones humils. Però per fer-ho necessita espais d’impunitat: l'engany de guanyar unes eleccions dient que no retallaria; o una llei òmnibus que s’emmarca en formes d’actuar autoritàries. Per això és tan important la confrontació política, la contestació social i la generació d’alternatives. Per això és tan necessari construir sinèrgies entre l’acció política d’ICV-EUiA, els sindicats i el moviment del 15-M. Espero que les mobilitzacions del 19 i del 21 de juny siguin un èxit, que l’arrelament territorial i la dimensió propositiva de la indignació vagin guanyant força, i que ICV-EUiA segueixi aportant elements de construcció d’alternativitat i nova política.

La tempesta de les retallades és tan intensa i continuada que cadascuna d’elles és de seguida tapada per la següent. Però hi ha una en concret que no voldria deixar passar per alt: la de la Renda Mínima d’Inserció (RMI). Perquè afecta les persones en risc o situació d’exclusió social. I perquè –a diferència de les retallades en sanitat o educació- no té un col.lectiu amb capacitat d’articular una resposta compartida. La RMI és una prestació social de caràcter econòmic orientada a garantir uns ingressos mínims a les persones i famílies en situació de pobresa. El 1997 el govern de Pujol li va donar naturalesa de dret reconegut per llei. Els govers d’esquerres la van enfortir tant des del punt de vista normatiu com pressupostari. A Barcelona, al llarg dels últims anys, les persones amb RMI s’han incrementat substancialment. Ha estat una eina clau d’acció contra la pobresa i les conseqüències socials de la crisi. Ara, el desmantellament parcial de la RMI és l’expressió, al meu entendre, de la cara més elitista i indolent del govern de CiU.

S’introdueixen 3 tipus de canvis. El de més calat és el que buida de contingut el dret a la prestació. La contrareforma estableix que es fixi anualment una quantitat màxima al pressupost de la Generalitat, sense cap garantia de cobertura del conjunt de les necessitats existents. En segon lloc, es restringeixen amb duresa els criteris d’accés (d’1 a 2 anys de residència i de 6 a 12 mesos amb ingressos insuficients) i s’elimina la possibilitat de pagament immediat en cas de necessitat. Finalment, si el Departament de Benestar Social no respon a la sol.licitud dels serveis socials municipals la RMI es considera denegada (fins ara el silenci, passats 2 mesos, implicava aprovació). En síntesi, un desmuntatge de garanties i una ampliació dels criteris d’exclusió. Al final, menys drets socials i una retallada arrogant i inhumana. Cal treballar amb totes les nostres forces per impedir-ho. No podem renunciar al nostre compromís amb les persones més vulnerables, contra la pobresa i les desigualtats.

Hem d'aconseguir-ho

2011-06-13T13:59:00.000+02:00

En temps de crisi i d’impactes socials d’aquesta crisi -desocupació i dificultats de fer front al pagament de l’habitatge per part de milers de persones- un govern humanista i responsable hauria d’actuar en dos fronts. En primer lloc, estratègies potents de reactivació econòmica i lluita contra l’atur: polítiques actives d’ocupació, d’inserció laboral, de formació, d’impuls a la gent emprenedora; polítiques industrials, de reconstrucció de teixits productius, de suport a sectors emergents d’economia verda i cooperativa, de crèdit a les empreses… En segon lloc, polítiques de fiscalitat redistributiva i ecològica orientades a equilibrar el repartiment social d’esforços i a protegir els nivells d’ingressos públics: restabliment de l’impost sobre el patrimoni, taxació de les grans fortunes i de les transaccions financeres, més progressivitat en els trams superiors de la renda, pla específic contra el frau fiscal, impost sobre l’energia nuclear… L’impacte acumulat de les polítiques de reactivació i de fiscalitat justa suposaria un increment del volum d’ingressos públics, el qual hauria d’estar al servei de l’expansió de l’estat de benestar i els drets de ciutadania. Sí, més i millors serveis socials, d’habitatge, de salut i d’educació sobre la base de l’accés universal i equitatiu. Per tancar el cercle: és ben sabut que l’enfortiment dels serveis públics opera com a palanca bàsica de creació d’ocupació i, per tant, com a factor de sortida de la crisi en benefici de la majoria.

Però resulta que aquest relat entra en contradicció frontal amb les polítiques dels governs del PSOE a l’Estat i de CiU a Catalunya. El PSOE i CiU opten per una lògica oposada a aquesta: actuen amb extrema timidesa en el vector de les polítiques de reactivació econòmica i canvi ecològic; aposten per ampliar els regals fiscals als rics i per tant eixamplar privilegis i desigualtats; no dubten a retallar els serveis de l’estat de benestar i afeblir els drets socials i laborals de la majoria. Sí, CiU i PSOE són avui veritables eines de producció massiva d’injustícies, de situar les decisions polítiques com a instruments d’agressió a la ciutadania. Per què ho fan ? En el cas de CiU crec que per convenciment ideològic. La generació de dirigents del pujolisme, al llarg dels anys 80 i 90, van apostar per un model de benestar a Catalunya de caire socialcristià, emmirallat en els models alemany i holandès. L’actual generació és netament neoliberal. Artur Mas i el seu govern aposten per fer de Catalunya un país referent en l’estratègia de desmuntatge del model social europeu, en la línia dels Conservadors britànics de Cameron i dels Republicans nordamericans. En el cas del PSOE, sincerament, no sé perquè ho fan. Però estic convençut que el seu gir neoliberal i el seu relat de subordinació de la política als especuladors (als mercats) és la causa del seu desastre electoral. Per què votar un partit socialista instal.lat en la pràctica i en la narrativa política de la dreta ? No sabria donar-hi cap raó.

Per fer front a tot això, calen espais socials i polítics diversos i complementaris. Cal que ICV-EUiA defensi aquesta setmana amb força al Parlament propostes alternatives a les retallades de CiU. Cal que els sindicats i els col.lectius professionals dels serveis públics segueixin plantant cara als centres de treball i al carrer. Cal que el moviment del 15-M faci passes endavant cap a la seva articulació territorial als barris, que a Barcelona hi hagi moltes places catalunya.

I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, pràctiques, actors i formes d’acció. Amb obertura, sense rigideses ni sectarismes per part de ningú, amb empatia i reconeixment mutu d’aportacions i legitimitats, amb voluntat de construir sinèrgies i reciprocitats. Avançar cap a la construcció d’una democràcia real no és fàcil ni feina d’un dia, però no pot esperar ja més. Les dinàmiques de nova política d’esquerres i ecologista, de compromís ciutadà, de mobilització social i d’indignació s’han d’anar trenant per forjar esperances i alternatives. Guanyar la partida a les retallades i a la vella política. No és veritat que predomini l’individualisme i l’egoisme. Cal fer emergir, dotar de significat col.lectiu, polititzar els valors d’autonomia i de nova quotidianitat solidària. Hi ha moltes energies cíviques, molts fils per teixir un espai públic realment democràtic. Hem d’aconseguir-ho.

Bon viatge que puguis somriure al sol...

2011-06-07T00:10:00.001+02:00

La relació entre la poesia i la música és estreta i complicada alhora. Hi ha intèrprets que han musicat grans poemes. Alguns poetes han escrit lletres per ser cantades. Hi ha autors musicals que aconsegueixen registres poètics notables. Aquestes últimes setmanes he tornat a escoltar cançons i rellegir poemes de dues persones on la música i la poesia s’entrellacen de forma molt intensa. D’una banda Tracy Chapman, que composa cançons amb lletres que atrapen. D’altra banda Linton Kwesi Johnson, un poeta jamaicà que musica i enregistra els seus propis versos.

La cantautora de Cleveland és prou coneguda. Forjada amb actuacions al carrer, va irrompre amb força cap a finals dels anys 80, quan enregistra el seu primer disc. Treballs com Telling stories, Let it rain o el més recent Our bright future balancegen ritmes folk amb sons més arrelats en el rock afroamericà. En la seva trajectòria hi ha cançons memorables com "Talking about a revolution" o "Give me one reason". Chapman ha estat i és una ciutadana activa, compromesa amb els drets civils, el col.lectiu LGTB, Amnistia Internacional o el moviment Make poverty history. Aquests dies, en temps d’indignacions i esperances, la seva música m’ha tornat a acompanyar sovint. Us en deixo un tast al calaix de música del bloc:

“Don't you know you're talking about a revolution./ It sounds like a whisper./ Don't you know they're talking about a revolution./ It sounds like a whisper (...) Poor people are gonna rise up/ and get their share./ Poor people are gonna rise up/ and take what's theirs”

Linton Kwesi Johnson (LKJ) és un poeta i activista jamaicà que viu a Londres. És el gran referent dels “dub poets”, poetes que musiquen i canten els seus propis poemes a l’entorn de la música dub, una proposta que neix a partir del reggae i que versiona amb nou instrumental gravacions preexistents. LKJ ha enregistrat una dotzena de discos a partir dels seus poemes. Són versos urbans, d’un gran realisme social, vertebrats sovint per una mirada tendre i intimista. "Reggae per al pare" és un diàleg poètic, a cavall de la distància física que separa Londres i Jamaica, entre LKJ i el seu pare malalt. Versos que m’han acompanyat també aquests dies, en temps de records i de memòria molt quotidiana del meu pare.

(...) allà és on vaig néixer

on vaig conèixer les tempestes

vaig aprendre a aferrar-me a l’alba

i quan sento que el meu pare està malalt

preparo la bossa i emprenc el viatge

sé que ho vas intentar pare

vas lluitar com vas poder

però els daus estaven carregats

i les cartes estaven marcades...

bon viatge pare

bon viatge al lloc on vas pare,
no vas tenir una vida per viure

només una vida per donar,

vas complir el teu temps a la terra

no vas rebre mai les merescudes postres,

bon viatge que puguis somriure al sol

bon viatge que descansis en el palau de la pau.

Indignacions i esperances

2011-05-28T20:36:00.000+02:00

Aquesta setmana ha vingut marcada, sobretot, per dos fets: la valoració i els impactes dels resultats electorals i, d’altra banda, la dinàmica de l’acampada de Plaça Catalunya.

A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat, som l’esquerra que creix. Gairebé 63.000 persones ens han donat suport, un 10,4% dels votants, i tindrem un grup de 3 regidores i 2 regidors. Hem crescut als 10 districtes, i a 39 barris de la ciutat estem per sobre de la mitjana; amb resultats per sobre del 15% al Poblenou, el Gòtic, el Casc Antic, la Vila de Gràcia o la Clota. Resultats bons però en un context d’abstenció alta i desigual. El 47% no va anar a votar. A barris populars com la Barceloneta, la Marina, Can Peguera o Baró de Viver l’abstenció va situar-se entre el 60 i el 70%. En canvi, a barris de rendes altes com Les Corts, Sarrià, Tres Torres o la Vila Olímpica l’abstenció baixa fins al 30-40%. De nou, les desigualtats socials convertides en desigualtats electorals. I tot en el context d’un sistema electoral anacrònic i amb enormes dèficits democràtics, més propi del segle XIX que del XXI. No m’estranya que a Barcelona la suma de vots blancs i nuls arribi a quasi 38.000 (el 6,1%). M’hi sento emplaçat a seguir treballant per un sistema electoral que posi en mans de la ciutadania molta més capacitat de decisió. De tota la ciutadania, perquè novament milers de barcelonins/es d’altres nacionalitats han quedat exclosos del vot, el dret polític més elemental.

Deixarem el govern de la ciutat. Farem una oposició nítida, sense concessions. La farem en defensa dels avenços socials i ecològics assolits; en defensa de la convivència intercultural. La farem contra les retallades, les injustícies, el previsible retorn a la ciutat del gris. Però serem molt propositius. Volem liderar el debat de les idees, i liderar així l’oposició que obre horitzons de futur des de l’esquerra: emplaçarem tothom a pronunciar-se sobre la nova política i la transparència, sobre la lluita contra la pobresa, la reducció dels cotxes, la taxa turística, l’abolició de l’ordenança del civisme… I tenim un altre gran repte, el principal. Obrir com mai la pràctica política d’ICV-EUiA a Barcelona a la ciutadania, a les xarxes comunitàries, als moviments veïnals i socials. Fer política municipal a peu de carrer, des de l’activisme, per articular dia a dia indignacions i esperances; rebel.lies i complicitats creatives.

I això em porta a la reflexió sobre el moviment del 15 de maig i l’acampada. A Plaça Catalunya s’hi apleguen moltes energies cíviques, que diuen prou a les injustícies i a la vella política. Que volen construir alternatives més justes i més democràtiques d’organitzar-nos col.lectivament. Un moviment precedit per moltes altres energies de transformació expressades a les vagues del 8 de juny i el 29 de setembre de l’any passat, i a les mobilitzacions del 14 d’abril i el 14 de maig. Ara emergeixen nous actors i nous repertoris de pràctiques col.lectives. La càrrega policial i la condemnable vulneració de drets elementals contra l’acampada va evidenciar la concepció autoritària de Felip Puig i del govern de CiU. Però ha activat noves energies participatives. Caldrà construir sinèrgies i ponts amb el teixit associatiu dels barris, amb els col.lectius en lluita contra les retallades als serveis públics, amb les xarxes d’intercanvi solidari i consum ecològic... Em sento també interpel.lat a ser-hi i treballar-hi. Com sempre; amb més intensitat; amb noves formes.

Avui, 22 de maig

2011-05-22T17:47:00.000+02:00

Falta poc per saber els resultats electorals. Siguin els que siguin, al llarg dels últims dies hem obert nous horitzons de futur. Els hem obert al fil d’una campanya austera en recursos econòmics, però rica en compromisos, energies positives i creativitat. Una campanya on hem fet política des del que som: gent que reconeixem la lluita dels que ens han precedit; que creiem en les utopies quotidianes i en la capacitat popular de construir-les i realitzar-les; gent que sabem que allò revolucionari és avançar i que només avancem des de la suma d’aportacions diverses, dia a dia. I s’han obert horitzons, també, més enllà de la campanya. Als carrers, a la Plaça Catalunya, a les places dels barris… milers de persones han transformat la resignació en rebel.lies, en ganes d’agafar el futur amb les mans i construir-lo des de valors de fraternitat.

Avui és el dia de la mobilització electoral. De fer de cada vot un clam contra la indiferència. I contra les injustícies d’aquesta crisi, i contra les injustícies dels qui se n’aprofiten d’ella per retallar drets i projectes de vida. I sobretot fer de cada vot un espai dipositari d’il.lusions, de propostes de nova política, d’idees per una Barcelona més humana, habitable i lliure. Demà seguirem articulant alternatives, complicitats i esperances des de la Plaça, el barris, i l’Ajuntament. No deixarem d’indignar-nos contra totes les indecències d’especuladors i poderosos. No deixarem de somiar, amb atreviment i audàcia. I sobretot no deixarem de lluitar, perquè és en l’esforç de cada dia on hi ha la prova dels valors dels nostres somnis. Per una Barcelona millor, on la gent pugui ser feliç.

Convertim la indignació en vots per un futur diferent

2011-05-16T07:51:00.000+02:00

Hem tancat la primera setmana de campanya electoral. Ha estat una setmana molt intensa, plena d’actes, debats, entrevistes, repartiment de materials... Hem fet el míting central, al Mercat de Flors, amb candidates i canditats d’arreu del país, amb bones vibracions, molts projectes de futur, força i il.lusions. Ha estat també amb nosaltres Luís García Montero, que ha recitat els versos del poema “La llibertat” de Joan Margarit (...”la llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general...”). En la meva intervenció he exposat tres reflexions, que voldria ara compartir amb vosaltres.

1) Estem en un procés col.lectiu de superació de la resignació i la por; la gent està convertint en lluites la seva indignació. Ens van voler fer creure que l’opció de desmantellament de drets socials i laborals era l’única possible, que no hi havia alternativa. Que haviem de treure’ns del cap la possibilitat d’una política democràtica no subordinada als mercats. Missatges que ens venien de la dreta política i econòmica, però també del PSOE de Zapatero que va abaixar el cap davant la pressió dels poderosos. Nosaltres, des de la nostra manera irrenuciablement democràtica d’entendre la política, sempre vam comfrontar-ho: amb valors, amb un peu a les institucions i un peu al carrer, com sempre. Però al final les coses cauen pel seu propi pes:

- Ens imposen una reforma laboral com a imprescindible i solució segura per a la creació d’ocupació. I resulta que l’atur no deixa de pujar i els contractes cada cop més precaris. Queda clar: la reforma laboral va ser injusta i ineficaç, només ha servit per fer l’acomiadament més fàcil i més barat; per retallar els drets laborals dels treballadors i les treballadores.

- Ens imposen la retallada dels serveis bàsics: tanquen quiròfans i serveis d’urgències, ofeguen les escoles públiques, deixen d’atendre persones amb dependència... i alhora eliminen impostos als més rics, amplien concerts a escoles d’èlit i anuncien bonificacions a mútues privades de salut. Queda clar: no lluiten contra la crisi, se n’aprofiten d’ella per ampliar encara més les injustícies socials.

Sí, les manifestacions del cap de setmana han estat un èxit, la gent pren consciència de la seva força. Però caldrà que la indignació social es transformi en mobilització electoral el dia 22; que la rebelia es traduexi en vots. I que ICV-EUiA aparegui nítidament com la força dels drets de les persones.

2) Avui a Barcelona, Trias és una opció de vella política, de dretes i no creïble. No representa el canvi: quina il.lusió de futur pot generar algú que va ser soci polític privilegiat d’Aznar a Madrid ?. Trias diu que serà el garant de les polítiques socials. Però en aquest mandat no ha donat suport a cap dels avenços socials a la ciutat. Ha votat en contra de la universalització dels serveis socials i dels programes socials d’habitatge, s’ha exclòs del pacte per l’ocupació de qualitat... I ara calla davant l’impacte concret de les retallades als barris de BCN; no és capaç de plantar cara a una escola que s’atura, a un equipament social que no es posa en marxa, a un servei de salut que es tanca.

Trias ven fum de colors i fa volar coloms, però no és creïble. És la vella política antiecològica i és la dreta insensible a les injustícies. Trias serà a Barcelona l’executor de les retallades de Mas i, a més, no dubtarà a fer-ho, si li cal, de la mà del PP, de la dreta espanyolista, de la dreta que posa en risc la convivència alimentant la xenofòbia.

3) Barcelona el 22 de maig ha d’obrir una nova etapa, ha de construir un futur diferent i millor, amb més esquerra, més ecologia i més llibertats, i només ICV-EUiA és capaç de fer-ho possible. A Barcelona la majoria de la gent és d’esquerres, és sensible als valors de l’ecologisme. Tota aquesta gent ha d’anar a votar: si és així la dreta no guanyarà, i el continuisme tampoc. I ICV-EUiA tindrà força per obrir la nova etapa: és així de senzill i així d’important. El que es decideix en aquestes eleccions és si fem un pas endavant o dos enrere. Si plantem cara al continuisme i al gir cap a la dreta, o obrim una nova etapa amb més ambició d’esquerres i ecologista:

- Si tornem a un creixement basat en l’economia especulativa, les nuclears, el petroli i l’ocupació precària, o apostem per sortir de la crisi amb un nou model, on l’ecologia i l’estat de benestar esdevinguin palanques de nova economia i nova ocupació de qualitat.

- Si es desdoblen els túnels de Vallvidriera i s’amplien les rondes; o reduïm l’ús i l’espai del cotxe i fem una Barcelona d’aire net.

- Si donem més espai a l’urbanisme de les plusvàlues i el luxe; o impulsem la millora social i ecològica dels barris, situant el dret a l’habitatge digne en el centre de les prioritats.

- Si deixem que es regalin els diners de tothom a les privades, o continuem fent escoles bressol públiques a tots els barris. Si donem pas a l’assistencialisme i la caritat o enfortim els serveis públics, la vida independent, i l’acció comunitària

- Si s’endureix l’ordenança amb videovigilància i més retallades a les llibertats; o despleguem la Carta de Ciutadania i fem una Barcelona de drets per tothom

- Si mantenim les inèrcies de certa manera de fer política a la ciutat o apostem per la transparència i els pressupostos participatius.

El PSC va arribar a tenir una majoria important en aquesta ciutat. Eren altres temps. La dreta ha anat guanyant protagonisme polític, però la seva proposta no és tampoc millor: és més injusta i més antiga. Faig una crida sincera als votants socialistes decebuts, o indignats per les retallades de Zapatero, per dir-vos amb molta convicció que no podeu abstenir-vos, que això seria un gran error, que facilitaria el triomf de la dreta a BCN. Que teniu una alternativa clara i molt millor: votar ICV-EUiA. Una força política d’esquerres, que mai ha acceptat les retallades: ni en l’estat de benestar ni en els drets laborals dels treballadors i les treballadores. Que sempre hem estat al costat de la gent senzilla. Per això, ICV-EUiA és el veritable vot útil -per coherent i per il.lusionant- per a tota la gent d’esquerres de Barcelona. El vot fiable contra totes les retallades: les del PSOE i les de CiU. El vot carregat de futur: per una BCN més humana i habitable.

Hi ha indignació, és important; però no és suficient. Ahir la gent va convertir indignació en mobilització: és important, però tampoc és suficient. Queda un darrer gest. Un acte senzill però que pot ser revolucionari: el dia 22 anar a votar. La indignació convertida en vots, en vots d’esperança per canviar la realitat. En vots de la Barcelona rebel i creativa a ICV-EUiA per guanyar el futur. Per una ciutat millor on la gent pugui ser feliç.

Obrim una nova etapa d'esquerres i ecologista a Barcelona

2011-05-06T09:51:00.000+02:00

Avui comença una campanya molt important. I molt díficil: la dreta, CIU i PP, se sent forta, creu que pot guanyar. Hem d’evitar-ho. Per no fer passes enrera, en tot allò que ens agrada tant de Barcelona: una ciutat compromesa amb la inclusió social, que lluita contra el canvi climàtic, contrària a l’autoritarisme, convivencial, que reconeix totes les diferencies, que es construeix des de la mirada de les dones, oberta, acollidora... Aquesta Barcelona que ens agrada és la que molesta profundament la dreta. Nosaltres l’hem de defensar amb ungles i dents. Però més enllà d’aquesta defensa: hem de construir una esperança. L’esperança d’agafar el futur amb les nostres mans i obrir una nova etapa a Barcelona, marcada per polítiques d’esquerres i ecologistes de debò.

A Barcelona mai ningú no li ha regalat res. Si s’ha transformat és pel compromís de molta gent, donant el millor, durant molts anys: les associacions de veïns; les entitats; els creadors culturals, el moviment LGBT, el moviment per la pau, els emprenedors, els comerciants que fan barri, els treballadors i les treballadores, les AMPAs, els educadors i treballadores socials, els professionals de la sanitat pública... I també, perquè no dir-ho: Barcelona s’ha transformat de la mà de polítiques valentes que no s’haguessin fet mai sense nosaltres; que porten la petjada de valors d’ICV-EUiA. Algunes vénen de lluny, d’altres impliquen apostes recents. A Barcelona hem construït una resposta solidària a la crisi: amb el Pacte per l’Ocupació de Qualitat, l’enfortiment de les polítiques socials i la inversió pública de proximitat. Hem avançat en el canvi ecològic: amb la recollida selectiva, el Parc Natural de Collserola, les zones 30, el bicing... Hem tirat a terra el viaducte del Guinardó, i amb ell, l’emblema anacrònic del desarrollisme viari; hem fet un urbanisme per a les persones i la convivència. I moltes coses més: del pla LGBT al d’interculturalitat; del fre al creixement d’hotels a Ciutat Vella, a l’obertura gratis de museus els diumenges. Sí, el nostre impuls transformador també ha canviat Barcelona.

Juguem la batalla del dia 22 en el context d’una crisi rabiosament injusta i d’unes retallades encara més injustes. Retallades que aprofiten la crisi per desmuntar l’estat de benestar: convertir drets en mercaderies; serveis públics de tothom en oportunitats de negoci d’uns pocs. El de CiU és un govern molt tímid en la lluita contra la crisi; però molt ambiciós i descarat en l’atac als drets socials. Les retallades són ja una realitat, en la vida dels barris i en el dia a dia de la gent: escoles que es deixen de fer, serveis sanitaris que deixen de prestar-se, equipaments socials acabats que no es posen en marxa, estacions de metro en barris populars que s’aturen... Avui a Barcelona emergeix ja una veritable cartografia de les injustícies socials.

Algú podria pensar que Xavier Trias és diferent. No, Trias és la vella política de dretes. Al llarg dels últims quatre anys a Barcelona no ha donat suport a cap avenç social; ha posat lletra a les actuacions més conservadores d’aquest mandat (l’enduriment de l’ordenança; l’urbanisme elitista i privatitzador del Vela i del Miniestadi...). Ara calla davant la tisorada de CiU i és incapaç de defensar els interessos de la gent i dels barris. Durant la campanya farà com Mas, no dirà ni piu de les retallades; però després, en serà el braç executor. I finalment hi afegirà un plus, les seves pròpies polítiques dretanes i antigues: cap escola bressol pública, desarrollisme viari, videovigilància a tot arreu.

Trias representa la dreta insensible, privatitzadora i antiecològica. A més, si CiU arribés a l’alcaldia ho faria de la ma del PP: l’accent ranci, carca i intransigent de la dreta local.

Però hi ha alternativa. El 22 de maig hem d’obrir una nova etapa a Barcelona: carregada de propostes i horitzons de més esquerra, més ecologia i més llibertats. Això només serà possible amb una ICV-EUiA forta; som l’únic espai polític amb la doble clau de connectar amb la Barcelona progressista i d’obrir un futur diferent. L’alternativa no és un PSC continuista, vulnerable a la dreta, feble amb els poderosos, reticent a l’ecologia, més gris que verd, encorat en el passat. L’alternativa, des de l’inconformisme i la creativitat política, la trobem en les propostes d’ICV-EUiA. Una Barcelona diferent i millor, més humana i habitable, fraterna, creativa i lliure. Una BCN de barris millors on la gent sigui més feliç, que obre una nova etapa, de la mà de propostes d’esquerres i ecologistes:

- Una Barcelona sense pobresa, amb Renda Mínima Garantida.

- Una Barcelona amb habitatge protegit a tots els barris

- Una Barcelona que faci realitat l’emancipació de la gent jove

- Una Barcelona que planta cara a l’atur canviant el model econòmic

- Una Barcelona amb aire net i amb molts menys cotxes

- Una Barcelona d’urbanisme ecològic i sempre al servei de la majoria

- Una Barcelona amb taxa turística

- Una Barcelona sense ordenança, que garanteix drets i llibertats

- Una Barcelona de vida independent per les persones amb discapacitat

- Una Barcelona amb pressupostos participatius

Aquesta és la Barcelona possible si obrim una nova etapa protagonitzada per més esquerra, més ecologia i més llibertat. I estem plens il.lusió i força per fer-la realitat.

Però no pot fallar ningú: per fer una ciutat més humana, habitable i lliure necessitem a totes les persones que rebutgen les injustícies. Cada dia que passa la mobilització guanya terreny a la por. Convoquem a convertir la indignació en suport polític; la rebel.lia en alternatives. Mobilitzar-se contra les retallades és també anar a votar ICV-EUiA. L’única força política que ha estat sempre al costat de la gent contra totes les retallades; i l’única força política capaç d’obrir una nova etapa d’esquerres i ecologista a Barcelona. Ja ho sabeu. El 22 de maig ens ho juguem: retallades o futur. Feu que ningú no ens falli. Segur que farem una molt bona campanya. Plena de força i de propostes. Combativa i respectuosa. Així som la gent d’aquesta força política. Endavant i bona feina.

Poesia i música per travessar un temps intens

2011-04-25T17:37:00.000+02:00

Ha passat Sant Jordi, que enguany ens ha arribat en plena setmana santa. Dies per tant de lectura i de descans, moments d’una certa tranquilitat que ens permeten recuperar forces per afrontar les properes setmanes, que seran de gran intensitat. A partir de demà ens endinsarem en noves consideracions polítiques. En propostes i reflexions per fer de les eleccions municipals un espai de mobilització ètica contra les retallades, de construcció d’esperança a partir d’idees i valors de solidaritat. Però avui encara no. Avui tinc ganes de comentar i compartir un llibre i un CD: un poemari i un recull de cançons precioses. El poemari és el nou llibre de Luis García Montero, “Un invierno propio”. El CD és el nou treball musical de Joan Isaac “Em declaro innocent”.

Luis García Montero desgrana, vers a vers, una quotidianitat emocional i fraterna. Plena de valors enfront a qualsevol temptació de cinisme; carregada de respecte, dubtes i matisos enfront a tota mena de consignes. Una quotidianitat on dialoguen la soledat imprescindible amb la comunitat que li atorga sentit; on s’hi troben –en la mateixa casa, però en habitacions separades- els somnis i la vida. Un llibre on conflueixen tots els codis ètics que dibuixen l’univers de l’autor, expressats per mitjà d’una poesia d’alt voltatge sentimental.

Joan Isaac ens ofereix un recull de cançons que el situen, sens dubte, en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. “Em declaro innocent” és tota una cartografia de sensibilitats, que van de la melangia a la transgressió; de l’amor i el desamor, a l’exigència ciutadana i l’alegria vital. Un catàleg d’emocions expressat, com sempre, en clau intimista, i per mitjà d’un llenguatge musical que limita al sud amb el tango irreverent de “M’agradaria tant” i al nord amb l’extraordinari lirisme de “Quatre llunes”. Des de la primera cançó (Si vols), un convit vitalista a compartir moments de quotidianitat compatibles amb la indolència amorosa “però no em parlis d’amor, que d’això no en tinc ganes”, fins a l’últim tema, en italià, (Se) on Joan Isaac consolida complicitats amb una llengua i un país que estima, es van desplegant lletres i melodies que assoleixen moments d’una bellesa sublim: “si a l’altre món hi hagués el meu germà, el meu pare... a mi no m’importaria morir-me ara mateix” (Si a l’altre món).

Us deixo aquí dos dels poemes que més m’agraden d’Un invierno propio; i deso al Calaix de Música i Poesia del bloc, la cançó “Quatre llunes” d’Em declaro innocent.

Las revoluciones son un asunto propio

No conozco un dolor
que no merezca ser compadecido.
Ningún silencio reina
sin temer el momento de romperse.
No hay poderes injustos
que no sepan controlar la rebeldía
tejida por sus sombras.

Salgo a la calle, leo los periódicos,
navego el mar de leva que mueve las noticias,
observo las coronas, las órdenes exactas,
los palcos de la fiesta,
lejanamente oigo
la voz de los discursos.

Después de las llamadas de teléfono.
de los barcos hundidos,
del pescado sin sal
y de los comentarios
son estas las razones de que siga en política.

El mundo es triste y duele
y no existe un dolor
que no merezca ser compadecido.
El reino del silencio
a veces se ha llenado de música en dos ojos,
en una libertad provisional
o en una historia que nos cuentan.
Y la sombra alargada del poder
esconde limoneros de dignidad,
documentos alegres que resisten
y lagrimas de menta para la despedida.

Por eso sé que las revoluciones
son un asunto propio
como ropa que duerme a los pies de la cama .

La tristeza del mar cabe en un vaso de agua

Los hombres tristes
que tienen en sus ojos un café de provincias,
que no saben mentir como quien dice,
que se esconden detrás de los periódicos,
que se quedan sentados en su silla
cuando la fiesta baila,
que gastan por zapatos una tarde de lluvia,
que saludan con miedo,
que de pronto una noche se deshacen,
que cantan perseguidos por la risa,
que abrazan, que importunan hasta quedarse solos,
que retornan después a su tristeza
igual que a su pañuelo y a su vaso de agua,
que ven cómo se alejan las novias y los barcos,
esos hombres manchados por las últimas horas
de la ocasión perdida,
se parecen a mí.

(Luis García Montero)

El Programa d'ICV-EUiA. Dempeus contra les injustícies. Creadors de futur.

2011-04-10T19:29:00.001+02:00

Als dos últims escrits al Bloc, explicava les “Trobades als Barris” i la “Llista” d’ICV-EUiA per a les eleccions del 22 de maig. Aquests últims dies el conjunt de candidats i candidates de la coalició no parem, estem treballant de valent explicant la feina feta, debatent i compartint propostes amb la gent… les “Trobades” estan anant molt bé, són espais de diàleg amb veïns i veïnes, amb persones vinculades al teixit social dels barris de Barcelona, amb els que posem en comú idees i projectes per avançar cap a una Barcelona més ecològica i solidària. I ahir vam fer un altre pas endavant molt important: vam celebrar la Jornada Programàtica i al final d’un matí de treball intens, vam aprovar el Programa i els “25 Compromisos Prioirtaris” d’ICV-EUiA per Barcelona. Voldria destacar, en primer lloc, la manera de fer-ho. El Programa i les Prioritats han estat elaboracions col.lectives fruit de moltes aportacions personals. A la Jornada cada participant va poder votar les 25 propostes que va considerar prioritàries, i el resultat final configura el nucli de la proposta política de la coalició. Qualsevol acord de govern amb ICV-EUiA haurà de recollir substancialment aquestes 25 Prioritats. El Programa aprovat vol ser, bàsicament, tres coses:

1) Un Programa per la mobilització contra les retallades.

El gir neoliberal del PSOE (regals fiscals als més rics, congelació de pensions, acomiadament més fàcil i més barat…) i les retallades de CiU (salut, educació, serveis socials, cultura, transport públic…) al costat de l’ampliació dels privilegis d’uns pocs (supressió de l’impost de successions, concerts amb escoles d’èlit, l’eliminació de les garanties públiques en l’habitatge protegit…) són decisions polítiques que no tenen res a veure amb la lluita contra la crisi: són una altra cosa. Expressen un procés de desmantellament de l’estat de benestar entès com a contracte social teixit per drets de ciutadania i serveis públics universals. És un procés d’aprofundiment de les desigualtats i les injustícies, al servei d’interessos de classe. La crisi opera com a simple pretext, dictat pels mercats. Enfront a això, cal superar les pors i articular escenaris de contestació ciutadana, aliances entre col.lectius, construcció de ponts entre greuges i revoltes. Farem del nostre Programa, un espai de politització del malestar, i compartirem dinàmiques de mobilització i de conflicte. En defensa dels drets i del benestar de la majoria.

2) Un Programa crític amb la Barcelona que no ens agrada.

ICV-EUiA som gent compromesa amb el govern i la transformació de Barcelona. Des de sempre. I reivindiquem la nostra trajectòria: hem impulsat polítiques socials, ambientals, d’habitatge, urbanístiques, de drets civils, de convivència intercultural... que no haurien estat possibles sense la nostra presència coherent i determinant al govern de la ciutat. Però ningú més sincer, crític i exigent que nosaltres amb les coses que no ens agraden de la Barcelona que tenim; tan diferent encara a la Barcelona que somiem. El nostre projecte de ciutat és democràticament antagònic al de CiU; però és també substancialment diferent al del PSC. No ens hi trobaran mai en la Barcelona d’aparador i de grans esdeveniments (Jocs d’Hivern…); ni en la ciutat elitista que tremola davant dels poderosos i els seus interessos urbanísitcs (hotel Vela…); ni en la ciutat autoritària i punitiva (ordenança del civisme…); ni en la ciutat grisa, dels cotxes i el ciment (més túnels…) . Farem del nostre Programa un espai d’inconformisme enfront la Barcelona que no ens agrada.

3) Un Programa de nova etapa: esquerra, ecologia i llibertat

Per damunt de tot, el Programa d’ICV-EUiA és una proposta innovadora, que vol anar molt més enllà, carregada d’idees en positiu, de confiança en la capacitat de la gent per canviar les coses i assolir nous reptes. És un Programa amb una clau que obre la porta a una resposta ecològica a la crisi: a la construcció d’un nou model productiu i d’ocupació, a noves maneres sostenibles de consumir, moure’ns i conviure a la ciutat. A un futur on el verd s’imposi al gris. És un Programa amb una altra clau que obre la porta a la defensa de l’estat de benestar de proximitat, a l’autonomia personal, a barris solidaris i convivencials. A un futur on la igualtat s’imposi a la pobresa i l’exclusió. I és un Programa amb una clau de llibertat, que obre la porta a una ciutadania per tothom, a la transparència i la radicalitat democràtica, a la nova política, a l’emancipació de la gent jove. A un futur on la vida s’imposi a la por i les renúncies.

En definitiva, un Programa que vull útil per resoldre els problemes de la gent i dels barris; que vull engrescador per animar la gent a mobilitzar-se; que vull creïble per fer créixer la confiança i l’esperança. Un instrument per recórrer el camí de les nostres aspiracions, de les aspiracions de la majoria.

La llista d'ICV-EUiA a Barcelona

2011-03-27T23:51:00.001+02:00

Avui hem presentat la llista d’ICV-EUiA a Barcelona. Una llista amb molta força per obrir i liderar una nova etapa de transformacions socials i ecològiques a Barcelona des de l’esquerra. Una llista arrelada als barris per ser l’expressió política d’una majoria inconformista de ciutadans i ciutadanes que no accepten la injustícia social de les retallades, i que no renuncien a l’esperança per fer una ciutat més humana i habitable.

Però el millor i més rellevant capital polític d’ICV-EUiA són les persones. L’equip de dones i homes de totes les edats que configura la candidatura, i moltes d’altres que treballen dia a dia sense visibilitat, però amb tot el compromís. La política és sempre una combinació de valors, interessos, identitats i emocions per mitjà de les quals es gestiona el conflicte social. Però la política l’encarnen les persones. No hi ha cap projecte polític que valgui sense un col.lectiu de persones que l’expressi; que el doti d’aportacions personals, subjectives, intransferibles. Les persones construeixen els projectes, des d’espais compartits de valors, oberts a l’aprenentatge.

La nostra candidatura combina reconeixement del treball fet; innovació política; obertura als moviments i al teixit social; i memória democràtica per construir futur. Reconeixement perquè l’Elsa, en Quim, la Isabel, els consellers/es de districte, i el Jordi Farriol -com a coordinador del grup municipal- hi tenen llocs molt destacats. Han fet una feinada excel.lent. Només com a exemple: avui després de la presentació de la llista, l’Elsa inaugurava la recuperació de les bateries antiaèries republicanes del Turó de la Rovira, com a nou espai de memòria democràtica. I a la tarda s’obria el nou Casal d’Entitats del Mas Guinardó, un magnífic equipament que el moviment veïnal i associatiu ja ha començat a omplir de vida. Una llista innovadora, la que més. L’única amb un encapçalament nou, i l’única que aposta per una regidora jove, la Janet: amb tota la càrrega de creativitat política dels Joves d’Esquerra Verda, i com a compromís amb l’emancipació juvenil. Una llista oberta, de diàleg amb els moviments socials i amb persones compromeses en espais de reflexió i d’acció transformadora. Fet que s’expressa en un tancament amb la Gemma Galdon i la Zaida Muxí: dues dones independents que aporten el seu compromís en la lluita per una ciutat de drets i llibertats, i per un urbanisme ecològic, quotidià i amb mirada de gènere. I finalment, l’Enric Pubill. L’Enric aporta l’orgull més profund d’aquesta llista. L’orgull d’entroncar amb la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals. Per ser un referent de dignitat humana i col.lectiva. Un vell republicà que ens vincula als somni més bell de l’esquerra: construir un futur de fraternitat.

Una llista, un col.lectiu de dones i homes que aporten trajectòria, valors i somnis per avançar. Per ser la millor garantia que Barcelona obrirà una etapa amb més progrés social i ecològic. Amb formes de fer política participatives, quotidianes i dialogants. Entroncades amb les lluites per un món sense dictadures, sense nuclears. I que no s’arronsarà en cap moment contra la injustícia de les retallades, les faci qui les faci: CiU o Zapatero. Una candidatura contra la resignació, per transformar la indignació en esperança. I sobretot, per seguir construïnt una Barcelona millor al costat de la gent senzilla.

Trobades al Barris. ICV-EUiA al costat de les persones.

2011-03-13T20:59:00.003+01:00

Aquest dijous comencem a l’Espai 210, a la Sagrada Família, un conjunt de Trobades amb la gent dels barris, que farem per tots els districtes, i que d’alguna manera prenen el relleu als Diàlegs amb Barcelona, que hem anat fent des de principis de l’any passat. Seran Trobades emmarcades ja en el procés que ens portarà al 22 de maig, a les eleccions municipals, on ICV-EUiA serà el referent polític de l’esquerra, de la majoria social progressista de Barcelona que es rebel.la contra les retallades, disposada a seguir donant la batalla de les idees i els valors per una ciutat més humana i habitable.

És fonamental estar molt a prop de les persones, dels barris. Viure la ciutat, els problemes i les expectatives des del mateix prisma de quotidianitat que la majoria de la gent de Barcelona. Només des de l’intercanvi i el diàleg permanent amb els veïns i les veïnes és possible reconnectar la política i la vida; la política municipal i el benestar quotidià. Barcelona com a projecte col.lectiu on tots els projectes de vida siguin possibles. Ja sabem que quan CiU arriba al govern pren decisions que reforcen privilegis i retallen drets. La dreta situa la política al servei d’una minoria. Ja sabem que el PSOE ha posat les exigències de l’economia especulativa per davant dels drets de les persones. I ens diuen que no hi ha alternativa. Tot plegat pot provocar en moltes persones por i resignació. Però nosaltres sabem que hi ha alternatives. Que és possible transformar la resignació en indignació cívica, i la indignació en compromís de futur, en esperança. A Barcelona ICV-EUiA, barri a barri, ha d’esdevenir portadora i expressió d’aquesta esperança. De la voluntat d’agafar el futur en les nostres en mans i escriure’l a partir de les necessitats i els drets de la majoria.

Barcelona ens necessita amb força i confiança, a la gent d’ICV i d’EUiA. Convençuts de poder explicar i compartir amb tothom una trajectòria de compromís i coherència amb la Barcelona inclusiva, ecològica i quotidiana. Hem lluitat i hem fet moltes coses, a peu de carrer i des del govern, sense renunciar mai als nostres valors. I ara toca mirar al futur. Explicar i compartir que encara hi ha molt per lluitar, molt per fer. Que Barcelona ha d’obrir una nova etapa plena de reptes i de dilemes. En aquesta nova etapa ens hi juguem molt, no ens pot guanyar la indiferència. Els més poderosos no són mai indiferents davant d’un procés electoral. La gent dels barris tampoc no ha de ser-ho: la política l’hem de fer des dels valors i la quotidianitat de la majoria, sinó ens la faran els de sempre. Sí, perquè CiU són els de sempre, els de la vella política, que avui pren forma de tisorades, d’insensibilitat social. I el PSC és massa vulnerable a les pressions d’aquesta dreta.

Sumen energies positives i esforços aquestes properes setmanes. Estiguem al costat de la gent, dels barris. És cabdal. Anirem desgranant alternatives en molts temes. Anirem dibuixant els elements d’un projecte de ciutat il.lusionant: amb polítiques socials fortes, amb una nova economia verda i ocupació de qualitat, amb un urbanisme ecològic i al servei de les persones, amb convivència intercultural. Una ciutat autèntica, que els veïns i les veïnes han de sentir seva, capital d’una nació que ha de decidir lliurement el seu futur, i solidària amb totes les lluites per un planeta just i habitable, referent de pau i drets humans. Tot això ho haurem d’anar concretant en clau de propostes. Però sobretot, fem-ho generant complicitats. Que se’ns vegi com a referents d’una manera senzilla, oberta i dialogant de fer política. Mirant als ulls de la gent. Fent nostres els problemes i les aspiracions dels barris. Tindrem aquests dies moltes oportunitats de fer-ho. Jo em comprometo a posar-hi molt d’esforç i il.lusió. A ser a peu de carrer, a seguir parlant molt amb tothom. Des de la suma d’aportacions personals -totes necessàries, totes imprescindibles- enfortirem la nostra proposta col.lectiva, la proposta d’ICV-EUiA per una Barcelona de barris millors on la gent pugui viure i ser feliç.

Un nou model turístic amb responsabilitat social i ambiental

2011-03-09T01:36:00.002+01:00

Avui he participat en un esmorzar-col.loqui convidat pel Club de Periodistes de Turisme. Un acte que s’emmarca en una sèrie de col.loquis amb els caps de llista de les forces polítiques a les eleccions municipals a Barcelona. Ha estat un intercanvi interessant amb persones molt coneixedores del tema; les seves aportacions han enriquit les reflexions que jo he plantejat. Reflexions que, molt en síntesi, ha estat les següents.

• He valorat de forma positiva l’elaboració del Pla Estratègic de Turisme al llarg d’aquest mandat. Un Pla fet des de la perspectiva de ciutat i no estrictament del sector turístic, i que planteja la necessitat de repensar a fons el model turístic de Barcelona a partir d’un nou encaix en el marc d’una ciutat convivencial i sostenible. Un Pla que ICV-EUiA vam situar com a condició de l’Acord de Govern 2007-2011, i que ja en aquell moment situàvem com a punt d’inflexió cap al nou model.

• He considerat que la construcció del nou model requereix tres processos simultanis de canvi: a) d’una etapa que ha prioritzat el creixement de visitants, a un model que ha d’abandonar la perspectiva incrementalista per situar en el centre la lògica de la qualitat; b) d’un sistema institucional orientat a estratègies de promoció i protagonitzat en excés pel sector hoteler, a un model de planificació sota lideratge públic i obert a un ventall més ampli d’agents en els seus espais de governança; c) d’una etapa d’impactes no regulats del turisme sobre la ciutat, a un model de regulació pública dels efectes del turisme, és a dir, a una activitat turística socialment i ecològicament responsable, coherent amb un projecte de ciutat convivencial i sostenible.

• He proposat que la construcció d’aquest nou encaix entre ciutat i turisme no posi en risc ni vulneri la capacitat de càrrega social, ambiental i econòmica de Barcelona en relació al fenomen turístic. És a dir, els límits a partir dels quals el turisme passa a ser percebut en clau d’entrebanc per a la vida quotidiana, o bé genera problemes ambientals que xoquen amb els objectius de sostenibilitat, o bé desplaça altres activitats de l’economia urbana que doten de sentit als barris.

• He exemplificat aquest projecte de nou model turístic amb serveis de qualitat i amb valors de responsabilitat social i ambiental, en quatre propostes concretes:

- La taxa turística: imprescindible com a fita de canvi de perspectiva. Una taxa que ha de corresponsabilitzar els visitants. Orientada a la compensació dels impactes sobre els serveis i les infrastructures; a la millora ambiental i de l’espai públic; i a la millora del patrimoni i dels serveis turístics. Una taxa com a palanca de canvi entre un model a superar de beneficis concentrats i costos dispersos, cap a un altre escenari de compensació de costos i de dispersió social dels beneficis del turisme.

- El pla d’usos de Ciutat Vella. Un districte que el turisme ha situat més enllà dels seus llindars de sostenibilitat social, ambiental i econòmica, provocant una tematització turística que ha trencat equilibris urbans. D’entre el conjunt d’eines d’acció que preveu el Pla d’Usos, cal destacar el fre al creixement de places hoteleres, l’impuls a la millora qualitativa de les existents, i la redistribució d’aquestes cap a zones d’impactes menors sobre el veïnat i l’espai públic.

- Les 3D del nou model: desconcentrar, diversificar i desestacionalitzar. Tenim un turisme vinculat en excés a uns territoris (Ciutat Vella, Eixample), a certes icones tradicionals (Rambla, Sagrada Família, Parc Güell) i a determinats esdeveniments o períodes. Calen noves dimensions geogràfiques i simbòliques, nous productes, nous agents configuradors de l’oferta i l’atracció de nous segments de qualitat (no un turisme que deixi més diners sinó obert a rebre més valors).

- Un turisme amb ocupació de qualitat: condicions laborals dignes i processos potents i continuats de formació. A Barcelona no podem transitar cap a un nou model econòmic amb ocupació de qualitat si el turisme no és capaç de superar la precarietat laboral. La qualitat de l’ocupació turística ha de ser un factor de cohesió social i de millora competitiva del sector. Per tal de fer-la possible cal una sòlida aliança entre l’Ajuntament –polítiques actives-, les Universitats –coneixement, formació i recerca- i el sector turístic –contractació digne i responsable.

En síntesi, he desgranat els eixos bàsics de la proposta turística d’ICV-EUiA: el desplegament del Pla Estratègic a partir d’un model de turisme socialment i ambientalment responsable, amb un marc potent de regulació pública, espais pluralistes de governança, i una taxa turística que corresponsabilitzi els visitants i socialitzi els beneficis generats.

A Barcelona, més polítiques socials. (Contra la injustícia de les retallades del PSOE i CiU)

2011-02-24T18:45:00.004+01:00

Els governs de l’estat i de la Generalitat estan políticament instal.lats en l’antic programa neoliberal de les retallades socials i ecològiques. És curiós, l’especulació i les desigualtats provoquen la crisi. I resulta que la “solució” és l’afebliment de l’estat de benestar. El PSOE a Madrid aprova un pressupost sense recursos per a la llei de l’autonomia personal; CiU a Catalunya diu que desatendrà les persones amb dependència moderada. El PSOE a Madrid realitza un nou gir pronuclear, acceptant una esmena a la Llei de l’economia sostenible (quin sarcasme!) que permet perllongar la vida de les centrals (esmena proposada –faltaria més- per CiU).

És inevitable aquesta espiral d’injustícia social i involució ecològica ? No, no ho és. A l’Ajuntament de Barcelona, ICV-EUiA estem demostrant amb fets que en temps de crisi prenen encara més rellevància les polítiques socials i l’economia solidària. Avui hem signat un nou conveni amb el Banc dels Aliments que suposa un increment de recursos municipals del 60% respecte del 2010, per tal d’enfortir el projecte Xarxa del Fred que millora substancialment el sistema d’alimentació social a Barcelona. Amb un element afegit qualitatiu, el conveni incorpora una aportació addicional de 54.000 € corresponent als descomptes salarials dels treballadors/es municipals que van recolzar la vaga general del setembre. Lluita i solidaritat. Hem posat en marxa també 25 places noves diàries de menjador social, per mitjà d’un concert amb l’entitat que gestiona el menjador de Sant Rafael a la Vall d’Hebron, incorporant serveis d’atenció social. Ahir posàvem en marxa a Barcelona la primera fira europea d’empreses d’inserció social, un àmbit de l’economia social i solidària que creix i que hauria de ser el mirall de valors per al conjunt del teixit empresarial: ocupació digne i no deslocalitzable, compromís amb el territori, responsabilitat social i ambiental. L’Ajuntament de Barcelona hi és present i aporta els seus compromisos i pràctiques: 11 milions d’euros en contractació social, més de 13.000 llocs de treball mantinguts o generats en col.lectius en risc d’exclusió, ambientalització dels contractes municipals, programa de compra verda, xarxa d’inserció sociolaboral.

No baixarem la guàrdia. Seguirem enfortint les polítiques d’inclusió i l’economia social. Ben aviat, al llarg dels mesos de març i abril, constituïrem dues Xarxes d’Acció noves en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, ampliarem de forma substancial el programa de Vida Independent de persones amb diversitat funcional, obrirem el Centre Obert i Espai Familiar de Les Corts, i posarem en marxa els nous Centres de Serveis Socials de Numància i Camp d’en Grassot-Gràcia Nova. No és un simple llistat. És l’expressió d’una voluntat política irrenunciable: la d’avançar cap a la Barcelona inclusiva i solidària. La de projectar al terreny de les polítiques públiques els valors d’emancipació que orienten la nostra pràctica política. I és des d’aquesta pràctica que ens sentim plenament legitimats per exigir als governs de la Generalitat i de l’estat que abandonin la dinàmica de les retallades socials. Que no segueixen fent recaure en les classes populars i els barris de la ciutat el preu d’una crisi que han generat els poderosos. Fem dels Ajuntaments trinxeres quotidianes en favor dels drets socials. ICV-EUiA, des del govern i a peu de carrer, és i serà un instrument polític útil, de garantia de drets, de lluita i d’esperança.

Batalla de valors i polítiques d'esquerres a l'Ajuntament

2011-02-06T18:27:00.001+01:00

Massa sovint la política en general, i també la municipal, se situa en el territori pompós de la retòrica i les declaracions creuades: és el teatre de la política especulativa. Massa sovint les polítiques públiques, i les municipals en concret, es registren en el territori gris de la gestió. Totes dues coses formen part de la vella política. La nova política ha de superar el joc especulatiu per la batalla democràtica dels valors; i ha de superar els catàlegs de gestió per polítiques transformadores amb capacitat de concretar els valors en pràctiques quotidianes. Valors i accions per una Barcelona de barris millors i gent més feliç. És el tipus de política que m’il.lusiona, la que mirem de fer cada dia a l’Ajuntament i a la ciutat, des d’ICV-EUiA, en complicitat amb moltes persones, entitats i moviments socials. El Plenari del divendres passat va ser un ventall d’exemples de tot això. Mediàticament tapats, d’altra banda, pel fum de les primàries del PSC a Barcelona.

En el terreny de la batalla dels valors, el PP va intentar novament que Barcelona se sumés a l’onada xenòfoba d’altres ciutats que han aprovat proposicions en la línia de restringir l’arrelament i la residència de les persones immigrants; es van quedar sols, aïllats. A Barcelona segueix existint un amplíssim acord polític i social a l’entorn de la convivència intercultural en un marc compartit i inclusiu de ciutadania. A ICV-EUiA ens sentim protagonistes, al costat de molts altres agents, d’aquest espai d’acord. I som l’única força política que hem plantat cara, sempre i arreu on s’ha plantejat, a l’intent de trencament del principi d’igualtat en funció de l’origen de les persones. Un altre exemple, el Ple de l’Ajuntament va aprovar una declaració de rebuig a les sentències del tribunal suprem contra el català. En efecte, els magistrats de mentalitat pre-constitucional del Suprem han de saber que, facin les sentències que facin, el català seguirà sent la llengua vehicular de l’educació, i la llengua comuna vertebradora de la convivència a Barcelona i Catalunya. Perquè així ho hem expressat democràticament a través de les lleis del Parlament i del referèndum de l’Estatut.

En el terreny de les polítiques públiques, al Plenari vam tenir ocasió de debatre tres polítiques municipals de clara vocació transformadora. En primer lloc, el balanç del pla de serveis socials bàsics, que ha implicat en tres anys 17 equipaments nous i 22 remodelats, la incorporació de 130 professionals i més de 350m d’€ de pressupost per fer possible uns serveis socials universals, de qualitat i de proximitat. En segon lloc, el balanç del pla de biblioteques públiques, que ha suposat passar en 12 anys de 18 a 42 biblioteques i fer possible la democratització en l’accés al coneixement, així com disposar d’uns espais de cultura de proximitat compromesos amb la cohesió social. Finalment, un nou impuls al programa d’instal.lació d’ascensors i millora urbana dels barris, que al llarg dels últims dos anys ha beneficitat 14.314 habitatges, amb 38m d’€ d’inversió i el manteniment o generació de 1.600 llocs de treball: un exemple nítid d’urbanisme al servei de les persones.

Polítiques socials, culturals i urbanes orientades a fer una Barcelona més humana i habitable. Pràctiques polítiques que reivindiquem com a patrimoni d’una ciutat construïda des de valors d’esquerres, amb el segell inequívoc d’ICV-EUiA. Que hem de saber explicar, més enllà dels cants de sirena d’una dreta –CiU més PP- que s’aplicaria a fons en les retallades socials per tal de satisfer els interessos d’uns pocs; i de l’escuma mediàtica d’unes primàries a la desesperada –les del PSC- que mostren clarament la crisi d’un projecte dretanitzat i encorat en la vella política.

Serenament apassionats

2011-01-30T17:24:00.001+01:00

Divendres, en un magnífic acte organitzat per la gent d’Iniciativa d’Horta-Guinardó, l’Elsa Blasco deia que aportem a la ciutat una passió serena, com a forma de fer, d’implicar-nos en la transformació social i ecològica de Barcelona. M’agrada molt aquesta expressió. La serenor que ens confereix una llarga trajectòria de compromís per la ciutat, de lluita i de govern des de valors inclaudicables, a partir dels quals hem deixat empremta en els barris de Barcelona: hem contribuït a fer-los més humans i habitables. Però una serenor que no renuncia a un sol bri d’apassionament. La passió que es tradueix en actituds de rebel.lia i creativitat, en vincles emocionals amb la gent, en ganes de seguir escrivint un futur diferent i millor per Barcelona. L’acte d’Horta-Guinardó i la culminació del procés dels “Diàlegs amb Barcelona” marquen, d’alguna manera, un procés d’inflexió en el camí cap a les eleccions municipals del 22 maig. Eleccions que afrontem amb un únic gran objectiu: fer d’ICV-EUiA el referent polític de la majoria social progressista de Barcelona que aposta per construir una quotidianitat solidària, ecològica i convivencial; contra els poderosos i contra el desànim.

El procés dels “Diàlegs amb Barcelona” ha estat una experiència innovadora i d’una gran riquesa política. Hem fet 42 Diàlegs, temàtics i territorials, on han participat a l’entorn de 150 organitzacions socials, veïnals, comunitàries i culturals de la ciutat. Més enllà de les idees concretes que s’incorporaran al programa electoral d’ICV-EUiA, voldria destacar dos aspectes. D’una banda, la valoració molt positiva de tothom a l’entorn del diàleg horitzontal entre una força política i el teixit social de Barcelona, amb voluntat d’escolta activa i aprenentatge, de reconeixment mutu, de travar complicitats sòlides. D’altra banda, la descoberta a fons de la Barcelona del compromís, de milers de persones reflexives i crítiques que traudeixen el seu inconformisme en acció positiva, des d’un col.lectiu de mestres renovadors, al fòrum de vida independent; des d’una xarxa d’acollida a un projecte de voluntariat amb la gent gran; des d’una cooperativa d’energies renovables a un centre social okupat. Valors compartits, suma de compromisos, generositat i confiances creuades, una bona fórmula per avançar.

L’acte d’Horta-Guinardó va ser una injecció de moral en tota regla. Un districte on s’ha fet una feina increïble al llarg de vuit anys, on l’equip d’ICV-EUiA liderat per l’Elsa ha marcat la diferència. Ara podem dir-ho sense complexos, descaradament; i sense cap arrogància, com sempre. Un balanç de transformacions que toca la fibra, ple de millores concretes i carregat de valors: urbanisme ecològic per viure (demolició del viaducte del Guinardó, illa d’equipaments del mercat…), inclusió social i acció comunitària (barris accessibles, més de 10 equipaments socials nous, programes com Carmel Amunt, Interxarxes o Nous veïns i veïnes), identitat i memòria urbana (expropiació de Can Fargues, Tres Turons...), radicalitat democràtica (11 Consells de Barri...) en fi, una feinada feta amb tanta serenor i tenacitat, com passió i rauxa. Una feinada que només ha estat possible perquè l’ha liderada ICV-EUiA, una regidora-veïna d’esquerres i ecologista, quotidiana, dialogant, passional i molt valenta.

Això és ICV-EUiA, l’únic espai polític de lluita i esperança a Barcelona. L’única garantia per fer possible un projecte nou i d’esquerres. Ho ha de saber la gent. Hem de treballar molt, barri a barri; no queden ni quatre mesos per les eleccions. Ens hi tornarem a deixar la pell. Valdrà la pena. No posem límits als nostres somnis per Barcelona; ni a la nostra voluntat de creixement electoral. Som-hi, serenament apassionades.

Per anar construint la banda sonora del 2011

2011-01-10T00:58:00.001+01:00

Fa uns mesos, al fil d’una anada a Londres, feia una entrada al Bloc comentant el disc London Calling de The Clash, probablement una de les millors col.leccions de cançons de tots els temps. Trenta anys després de l’aparició de l’àlbum, i força anys després de la desaparició de la mítica banda, els sons de London Calling tornaran a sentir-se aquesta setmana a Barcelona, en directe.

Vénen de la mà de Chuck Prophet i i el seu grup (incloent-hi Chris von Sneidern, el cantautor de San Francisco), que estan fent una gira per una dotzena de ciutats de l’estat espanyol interpretant en exclusiva aquelles cançons. Serà un plaer tornar a escoltar-les en viu. Chuck Prophet no va tocar amb The Clash; als anys vuitanta era el guitarrista i compositor dels Green on Red, un bon grup californià. Recentment, Prophet ha tornat amb un magnífic treball, on destaca la cançó “Let freedom ring” (que dóna nom al disc). Us la deixo al calaix de música del bloc.

Una bona cançó per començar el 2011, perquè s’incorpori a la banda sonora d’un any on haurem de donar veu col.lectiva als anhels de llibertat de molta gent: la llibertat entesa com la capacitat d’escriure lliurement el futur, com la superació democràtica de les imposicions dels mercats. Sí, let freedom ring, i que la gent agafi la llibertat amb les mans per construir un futur més just i sostenible a les nostres ciutats.

2011, començant l'any amb força (...i recordant quico sabaté)

2011-01-05T19:07:00.001+01:00

Gairebé passades les festes, i esperant la nit màgica de Reis, toca la represa de l’activitat ordinària. 2011 serà un any intens i apassionant. La crisi seguirà causant impactes socials molt durs. Les polítiques de retallada de drets i serveis, impulsades pel govern de l’estat, i les que ja de forma molt preocupant ens anuncien els consellers del nou govern de la Generalitat, no faran més que eixamplar desigualtats i injustícies. Retallades salarials, congelació de pensions, reforma laboral precaritzadora, supressió de prestacions socials... sacrificis sobre els col.lectius més febles; en un any en el que els beneficis de les grans corporacions de l’IBEX 35 han crescut un 19%, arribant als 50.000 milions€, i en el que les retribucions dels seus alts directius han augmentat un 16% situant-se en una mitjana de 699.000€. El president Mas ens diu que les retallades seran fortes, el conseller Mas-Colell apunta a la despesa sanitària... i simultàniament ens confirma que transferirà 600 milions€ de diner públic als més rics, via supressió de l’impost de successions. Tot plegat requerirà molta lluita, resistència i alternatives.

Sí, perquè les alternatives són possibles. A Barcelona, hem aprovat i desplegarem un pressupost per al 2011 amb forts increments de la despesa social (12%) i ocupacional (19%). Un pressupost que és el contrapunt polític a la lògica de les retallades i que serà un factor clau de lluita contra la crisi i inclusió social. Un pressupost que culmina un cicle de 4 anys en el que la despesa social i ambiental a Barcelona ha crescut un 49,6% (de 585 a 877 milions €), multiplicant per 2,5 l’augment de la despesa municipal global. ICV-EUiA, al govern de la ciutat, com a motor i garantia d’un ajuntament que aposta per una sortida socialment justa i ambientalment sostenible a la crisi.

Tindrem l’oportunitat de parlar molt de política i de política municipal al llarg dels propers mesos. Haurem de fer un esforç final intens i ple d’il.lusió per afrontar les eleccions del 22 de maig. Unes eleccions on ICV-EUiA serem el referent polític de la majoria social progressista de la ciutat que vol una Barcelona diferent i millor, més humana i habitable. Fidels a les necessitats i les aspiracions de justícia i de futur de la gent senzilla, dels barris. Al llarg dels propers mesos, la nostra trajectòria de compromís i coherència l’anirem expressant en forma de lluites, propostes i somnis; d’una manera innovadora i creativa de vincular la política municipal amb la vida quotidiana de la gent: escoltant i dialogant molt, empatitzant amb les dificultats i les esperances de la majoria. Ho farem carregats de confiança, en el marc d’un espai pòlític sòlid, que no ha de resoldre cap crisi de projecte ni de lideratge, i convençuts que podem tenir un molt bon resultat electoral, per seguir a peu de carrer impulsant la transformació social i ecològica de Barcelona, una ciutat de barris millors on la gent sigui més feliç.

Avui, però, volia acabar aquest primer escrit de l’any al Bloc amb un petit record i homenatge. Eren les 8 del matí del 5 de gener del 1960, l’anarquista Quico Sabaté, el guerriller més emblemàtic de la resistència antifranquista armada, era assassinat al carrer Sta.Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental). Avui fa exactament 51 anys. Quico Sabaté va ser membre de la CNT des de molt jove, va combatre al front d’Aragó i a la columna Durruti, i perduda la guerra va jurar no rendir-se mai davant Franco. I no s’hi va rendir. El 4 de gener de 1960, va poder escapar d’un setge de la guàrdia civil al Mas Clarà, al Pla de l’Estany, on van caure tots els seus companys. En la seva fugida va arribar a Sant Celoni buscant un metge que l’atengués de les ferides. Allà, però, es va creuar amb un membre del somatent, secretari local de Falange, que el va assassinar. Quico Sabaté va ser enterrat fora del cementiri perquè el bisbat de Barcelona no va autoritzar la seva sepultura: el resistent no va tenir dret ni a descansar en pau. L’any passat, en el 50è aniversari, la seva filla Alba i el seu amic Salvador –que el va ajudar a l’exili- expressaven amb llàgrimes als ulls l’emoció i el reconeixement cap a un procés encara incipient de recuperació de la memòria. Avui a Sant Celoni la tomba de Quico Sabaté té flors. Flors que expressen record i afecte. I també testimoni de futur. De compromís per seguir treballant, arreu, per ciutats amb barris millors on la gent sigui més feliç.

Arrelament i residència contra discriminació

2010-12-22T13:56:00.001+01:00

Els ajuntaments de Salt i de l’Hospitalet han aprovat mocions demanant al govern de l’estat que el reglament d’estrangeria reguli la denegació de l’arrelament social a les persones d’origen estranger que hagin comès infraccions recollides a les ordenances municipals de civisme. PSC, CiU, PP i ERC hi han donat suport. ICV-EUiA hem votat en contra. Celebro la coherència i els arguments aportats pels grups municipals d’ICV-EUiA. Em genera una forta inquietud, tanmateix, l’aprovació de les mocions.

La convivència en una mateixa comunitat, a partir d’un marc compartit de ciutadania, de persones que som i ens reconeixem diferents, és el valor fonamental de qualsevol projecte de futur. És per això que alimentar o entrar en dinàmiques fragilitzadores de la convivència em sembla especialment perillós i poc responsable.

L’arrelament social és la via que preveu l’actual llei d’estrangeria per tal de regularitzar, a partir de determinats elements de prova efectiva d’aquest arrelament, a les persones immigrants d’origen extracomunitari que es troben en situació irregular. És un mecanisme rellevant que, fent possible l’accés a la residència, enforteix els processos d’inclusió social i relacional d’aquelles persones nouvingudes arrelades a la seva comunitat. És per tant una palanca que enforteix la convivència i que està funcionant de manera positiva. Caldria potenciar-la. Les mocions aprovades, en canvi, la volen redefinir en sentit restrictiu. Crec que hi ha alguns arguments potents per oposar-s’hi.

En primer lloc, el principi d’igualtat de drets i responsabilitats, que és un factor fonamental de convivència, queda trencat. Les infraccions a les normes municipals tenen un règim de sancions que s’aplica per igual a qualsevol persona amb independència del seu origen (i de qualsevol altre circumstància). Generar una sanció –o simplement una conseqüència- addicional segons el lloc de naixement d’una persona vulnera el criteri d’igualtat.

En segon lloc, enceta un camí que se sap on comença però no on acaba; estem davant d’una lògica discriminatòria de caràcter obert. Si vinculem infraccions administratives a arrelament, per què no fer-ho a renovació padronal o de residència ?, o per què no estendre la lògica de l’accés condicionat a altres drets o prestacions socials ? El potencial de trencaments del principi d’igualtat es fa gairebé il•limitat. De fet, el portaveu del PP a l’Hospitalet ja ha explicitat que no en tenen prou, que demanaran “anar més enllà”.

I aquí ve el tercer argument: quan en matèria de convivència (i en qualsevol altre àmbit) se situa el debat i les propostes en el terreny de la dreta -en la seva agenda i en les seves concepcions- sempre s’acaba alimentant políticament i electoralment la dreta. La millor manera de confrontar els discursos de la xenofòbia és enfortint les polítiques d’igualtat. És fent que les pràctiques de convivència intercultural siguin una realitat, barri a barri, des de lògiques quotidianes de no-discriminació i inclusió.

Gestionar la diversitat i construir la convivència des de la interacció positiva no és fàcil. Però és bàsic. I ho estem aconseguint amb el treball tenaç, callat i diari per part de les comunitats, les xarxes d’acollida, els educadors/es, les escoles… No ho malmetem des del populisme, o l’oportunisme de curta volada. Voldria pensar que el PSC, CiU i ERC deixaran d’abonar l’agenda, la lletra i el ritme que marca el PP. En qualsevol cas, a ICV-EUiA no ens hi trobaran mai en aquesta dinàmica. Des de valors d’igualtat plena de drets i responsabilitats, de ciutadania inclusiva i de respecte mutu, seguirem a peu de carrer i de responsabilitat institucional treballant per ciutats de convivència intercultural; sense cap concessió al relat de la dreta, intentant impedir que ningú no posi en risc el futur de barris i ciutats acollidores i cohesionades.

Estendré aquesta nit, al balcó, roba i estels. La lluna eixugarà els somnis...

2010-12-15T02:07:00.002+01:00

(l'illa roja)

“Parlen les dones/ la seva poesia/ tendra i forta./ Ben pocs s'aturen/ a escoltar aquestes veus/ que, trasbalsades,/ un nou llenguatge diuen/ nascut al fons dels segles”.

Aquests versos són de la Montserrat Abelló, una extraordinària poeta de 92 anys (nascuda el 1918 a Tarragona). Montserrat Abelló és una referència humana, literària i feminista fonamental, que expressa amb la seva trajectòria vital i la seva obra tota la dignitat col.lectiva de les dones que van travessar el complicadíssim segle XX, de fit a fit. Abelló va ser professora d’institut públic durant la república. En acabar la guerra s'exilià, primer a França i després a Londres, on col•labora amb els grups d'estudiants que ajudaven els refugiats de tot Europa. Es trasllada després a Xile i torna a Barcelona el 1960. De llavors ençà, escriu i publica poemes, tradueix al català poetes anglosaxones, i dinamitza espais de literatura i poesia feminista. L’any 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. Fou un acte de justícia inapel.lable. Sí, la poesia de la Montserrat Abelló és tendre i forta; d’un tendresa i una fortalesa vivencial, que ens parla fluixet, com per no molestar. Però que ens parla en un llenguatge nou, relatant la vida des d’un espai de quotidianitat carregat de compromís.

"A l'atzar agraeixo tres dons:/ haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

Maria Mercè Marçal encapçala amb aquests versos el seu primer llibre de poemes. Són la Divisa que marcarà el seu itinerari cívic i poètic. Marçal neix el 1952 a Ivars d’Urgell, en una família camperola humil. Als anys 70, ja a Barcelona, participa en la creació dels mítics Llibres del Mall, forma part de la direcció del PSAN, i inicia una apassionant trajectòria poètica. Publica llibres imprescindibles com Bruixa de Dol (1979) o Sal Oberta (1982), on reflecteix l’experiència de la maternitat, amb el naixement de la seva filla Heura. Són poemaris on la seva mirada de dona vinculada a xarxes feministes obre perspectives inèdites, i impulsa la creació d’un llenguatge desbordant i riquíssim. Maria Mercè Marçal va morir el 1998, als 45 anys, a causa d’un càncer. Fa dotze anys ja que la trobem a faltar, i molt. Poc després de morir, en un llibre col.lectiu d’homenatge, Anna Montero, una altra extraordinària poeta, li escriu: “busque paraules per dir/ la teua absència/... busque paraules per dir-te i el temps/ calla... busque paraules per dir-te/ i creix el nom de la tristesa”...

Entre la Montserrat Abelló i la Maria Mercè Marçal -o l’Anna Montero- hi ha uns 35 anys de diferència. Més o menys els mateixos que separen aquestes de l’Àngels Gregori (1985), poeta valenciana que simbolitza molt bé el dinamisme i la qualitat d’un conjunt de joves autores que han pres el relleu de les mestres. Abelló, Marçal, Montero i Gregori vindrien a ser l’ordit a sobre del qual s’han teixit, al llarg de gairebé un segle, les vivències diàries de tantes dones que han decidit ancorar lluites i somnis a l’illa de la bellesa.

Com a petit homenatge a totes elles, us deixo aquests poemes.

(Montserrat Abelló)
Vora l'illa roja
com Ulisses navegaves
a l'espera d'un retorn impossible.

Ara l'illa ja no hi és.
És un istme que
s'endinsa en el mar.

I del teu somni vençut
sols en quedem
tu i jo a la deriva

(Maria Mercè Marçal)
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(Anna Montero)
busque paraules per dir
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.

busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.

busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga.

busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.

busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.
busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.

(Àngels Gregori)
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les camarrojes i l’aspror dels llicsons.
Al poble es van quedar
les pel•lícules italianes,
la meua urgència per anar creixent,
que sempre he viscut així,
en un estat permanent d’urgència.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat.
I es van quedar els horts on anàvem
a l’eixir de l’Institut, que ara el tombaran.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare.
I van reparcel•lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar.
Al poble es va quedar la il•lusió,
la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar,
encara ara, per veure’m el poble
amb la distància justa que em pertoca,
la d’estar ací sense poder deixar d’estar allà.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig i vinc
i torne i revinc i retorne
entre les meues coses,

pense que, Barcelona, per a mi,

és una cosa molt important:

és saber que sempre puc tornar a Oliva .

I ara les municipals... amb més lluita i esperança

2010-12-05T22:59:00.001+01:00

La veritat és que esperava amb ganes aquest cap de setmana llarg per descansar una mica, després d’uns dies intensos on hem combinat la feina de cada dia a l’Ajuntament amb els actes de campanya electoral, primer; i amb les reunions d’anàlisi i valoració dels resultats, després. Sí, ens hem pogut escapar. Escric aquestes ratlles al Port de la Selva, sentint la remor d’un vent de ponent intens, una tarda de diumenge emmarcada per un cel de tons blancs i lil.les, i pels perfils suaus de l’Albera amb un Puigneulós enfarinat. Un espai de trencament amb la quotidianitat urbana, ideal per recuperar energies i tornar dimarts a la feina amb força per afrontar un nou període que serà apassionant: els mesos que ens portaran a les eleccions municipals del 22 de maig.

CiU ha guanyat i tornarà a governar, després de set anys de governs catalanistes i d’esquerres. La relació de forces, en l’eix socioeconòmic, és més favorable que mai a les dretes. CiU tindrà 62 diputats i diputades al Parlament per recolzar el desplegament d’una proposta de govern inscrita en els corrents neoliberals avui predominants a tants països europeus. El PP ha crescut fins a 18 representants disputant l’agenda i els continguts a les propostes populistes i xenòfobes. Una àmplia majoria de dretes que probablement s’estrenaran amb l’obscenitat de transferir milions d’euros als rics, amb la supressió de l’impost de successions, en perjudici de les polítiques socials de suport als col.lectius més vulnerables. Però malauradament, les polítiques de dretes no han estat patrimoni de les dretes polítiques: el PSC ha avalat el gir cap els mercats i els poderosos del govern Zapatero, fet que ha provocat una combinació d’indignació i desconcert dels molts dels seus votants, traduït en un fluixíssim resultat electoral. En l’eix nacional, la suma dels 82 diputats/es de CiU, ICV-EUiA i ERC hauria de servir per construir un full de ruta compartit del catalanisme que vol superar l’actual situació de conflicte amb l’estat, en l’horitzó d’un nou marc polític reconeixedor de la plurinacionalitat i de l’exercici del dret a decidir.

Els resultats d’ICV-EUiA han estat dignes. Crec que hi ha dos factors principals que ho expliquen: la coherència amb la trajectòria recent, reconeguda en pràctiques i propostes d’esquerres, ecologistes i catalanistes; i una manera de fer política projectada en un model de campanya i un candidat honest, propositiu i creïble, lluny de tota frivolitat i de tot màrqueting buit de continguts. Al costat d’això, és veritat que ICV-EUiA no ha aconseguit acollir bona part del malestar col.lectiu provocat per les retallades socials, ni tampoc el derivat de la retallada de l’Estatut. I és aquí on apareixen els grans reptes de futur: eixamplar bases i complicitats amb els moviments socials per tal de situar l’esquerra verda com a referent de la lluita i l’esperança per un futur més just i sostenible; i perfilar amb més nitidesa ICV-EUiA com a instrument de confrontació amb el centralisme i d’avenç cap a l’estat propi (independent o federat). Tot vertebrat per una nova gramàtica política, alternativa als codis de l’establishment, i molt propera a les formes de viure de la gent senzilla.

I ara el repte de les municipals. Arreu ICV-EUiA ha de ser percebuda com l’esquerra de la proximitat i la vida quotidiana, amb capacitat de construir confiança a l’entorn de la defensa de ciutats i pobles solidaris i ecològics. A Barcelona estem treballant de valent. Hem tingut el 28-N uns resultats que configuren un bon punt de partida: 64.000 vots (8.000 més que les últimes municipals), amb 6 districtes per sobre del 10% i 43 barris per damunt del 9%. Hem de seguir treballant per activar la participació als barris populars: entre Sarrià i Ciutat Vella hi ha a l’entorn de 25 punts de diferència de participació. Les classes benestants saben que votar les dretes (CiU i PP) és una forma útil de defensar els seus interessos. Cal fer una ICV-EUiA atractiva per les classes populars, la gent jove, les persones més castigades per la crisi, els sectors més creatius i dinàmics, com a instrument útil de defensa d’ideals i aspiracions de millora col.lectiva. Estem compromesos amb la transformació ecològica i social de Barcelona, a fons, sense cap mena de tacticisme. Hem garantit polítiques justes i solidàries contra la crisi a la ciutat: acord amb els sindicats per l’ocupació de qualitat; ampliació dels drets socials; convivència intercultural. Hem dit no cada vegada que el PSC ha girat cap a la dreta (i ha estat acollit per CiU amb els braços oberts). Ara cal convertir el compromís i la coherència en rebel.lia i creativitat. En lluita i esperança per una Barcelona que volem diferent i millor, més humana i habitable. El projecte de la ciutat inclusiva i ecològica passa per plantar cara a la lògica global de les retallades socials. I per propostes locals innovadores en defensa de l’educació pública, dels serveis de proximitat, de l’urbanisme ecològic, de la mobilitat sostenible, de la implicació directa de les persones i el teixit social en la política municipal…

La batalla dels valors, de les actituds i de les propostes està oberta. ICV-EUiA tenim moltes ganes ganes de lliurar-la. Barcelona ha de donar el millor d’ella mateixa per superar l’etapa actual i obrir-ne una altra més enllà del desànim i dels poderosos: plena de confiança amb la força de la gent progressista que reclama noves idees i noves maneres de fer. Estic segur que ICV-EUiA farà créixer veus i sentiments inconformistes i amb voluntat d’escriure el futur des de cada carrer i cada plaça. I alhora, aquestes veus i sentiments faran créixer ICV-EUiA.

El vot a ICV-EUiA com a instrument de lluita i d'esperança

2010-11-15T09:29:00.000+01:00

Aquest cap de setmana ha començat la campanya electoral. Els propers dies, la gent d’ICV-EUiA de Barcelona tenim un objectiu prioritari: treballar a fons per tal d’obtenir un magnífic resultat electoral. Tenim un candidat i unes candidatures excel.lents. Hem fet un conjunt d’aportacions substancials en el marc del govern d’esquerres: ampliació dels drets socials i polítiques públiques d’habitatge, més impostos per als rics, lluita contra el canvi climàtic i nova cultura de l’aigua, avenç en l’autogovern i enfrontament amb l’estat per la retallada de l’Estatut. Ho expliquem i ho posem en valor des del compromís i la coherència. Sabem que només des d’una nova majoria plural d’esquerres i catalanista seguirem avançant. L’alternativa és la dreta neoliberal: el programa de retallades socials, privatitzacions, regals fiscals, trinxament del territori i explotació dels recursos naturals que tan bé representa CiU.

Ara els reptes són encara més grans. Estem immersos en una crisi profunda, amb impactes socials forts sobre les persones més vulnerables. La necessitat de transformacions ecològiques per preservar el futur del clima i del planeta són més apremiants que mai. El conflicte amb l’estat, que encalla el nostre autogovern, no es pot ja resoldre amb la lògica del peix al cove. Enfront a tot això, hi ha dues possibilitats: la resignació, la renúncia a fer del vot un instrument de lluita; o bé la rebel.lia, el vot a ICV-EUiA com a expressió de dignitat personal i col.lectiva, per dir ben fort que l’esperança és possible, que no és veritat que no s’hi pugui fer res contra les imposicions dels mercats i dels poderosos.

ICV-EUiA és l’aposta de l’esperança, de la construcció col.lectiva d’un futur diferent, d’una Catalunya més justa, ecològica i lliure. Altres faran volar coloms, o s’apuntaran a l’estil dels enunciats polítics oportunistes i sense continguts. Nosaltres seguirem fidels a la nostra manera de fer: explicant propostes concretes per superar la crisi amb una aposta molt potent per l’economia verda, sostenible, com a font de generació d’ocupació de qualitat; desgranant idees per un estat de benestar més fort, més redistributiu i més pròxim, que permeti la realització de tots els projectes de vida en igualtat de condicions; desplegant un full de ruta nacional molt ambiciós, que incorpora l’articulació efectiva de l’exercici al dret a decidir des de la cohesió social d’una Catalunya que vol seguir sent un sol poble.

Val la pena i és possible. Cal esmerçar-hi tots els esforços, dia a dia. Perquè ICV-EUiA sigui el referent de la gent senzilla, que lluita amb esperança. Perquè un bon resultat d’Iniciativa, que estic convençut que es produirà, és la millor garantia perquè totes les esperances es concretin en canvis reals, canvis que només seran possibles amb una ICV-EUiA molt més forta.

Ratzinger ja ha marxat

2010-11-08T11:19:00.002+01:00

Tenia dubtes sobre si calia o no aportar algun altre comentari un cop passada la visita de Benet XVI. Crec que sí, atès l’impacte que tot plegat ha tingut. Tres pinzellades. En primer lloc, és bo que hàgim obert un espai de deliberació democràtica d’idees i manifestacions a l’entorn d’aquesta visita. Potser alguns, la jerarquia catòlica i els representants de la dreta política i moral, pretenien un escenari on s’expressessin suports i se silenciessin crítiques; on la complicitat de les institucions no fos qüestionada. No ha estat així. Milers de catòlics han pogut expressar la seva adhesió a Benet XVI; les cristianes i els cristians de base han denunciat l’allunyament del Papa en relació al missatge evangèlic d’austeritat, i han reclamat una església plural i sense discriminacions internes vers les dones; milers de persones –i més de 60 entitats agrupades en la Plataforma “Jo no t’espero”- hem defensat de forma personal i col.lectiva la laïcitat, contra els privilegis de la jerarquia eclesiàstica (6.000 milions d’euros de diner públic a l’any) i contra l’ús sistemàtic d’aquests privilegis per intentar imposar al conjunt de la societat un codi moral contrari a la igualtat i als drets civils. En segon lloc, les declaracions i la homília ahir de Ratzinger han estat ben esclaridores. Ni rastre d’un missatge socialment compromès i obert als nous temps, ni rastre de l’esperit del Concili Vaticà II. S’ha expressat obertament el to pre-conciliar, anacrònic, defensiu, intransigent en relació a les realitats emergents. En tercer lloc, i això és el més rellevant, estic convençut que el discurs del Papa està socialment superat, i de forma irreversible. Barcelona i el conjunt del país configuren avui societats on totes les formes de consciència es respecten en igualtat, on el control social per part d’una confessió –de qualsevol confessió- ja no és possible, on les dones i els homes volem compartir, de forma paritària, espais familiars, afectius, laborals, públics... on les dones han guanyat el dret a decidir sobre el seu propi cos, on totes les formes de família convivim i aportem diversitat, on els matrimonis homosexuals han aconseguit reconeixement i igualtat, on la gent jove i de totes les edats sap que pot estimar-se com vulgui, i sap també que l’ús del preservatiu és un factor clau de salut i responsabilitat.

Cal seguir treballant per consolidar arquitectures de convivència des de la laïcitat, i per la superació dels privilegis materials i simbòlics encara persistents, i ja del tot inexplicables.La gent d’ICV-EUiA ens hi sentim compromesos. Hem actuat tots aquests dies amb coherència: hem estat el contrapunt a un rol institucional impropi de l’estat laïc, hem teixit complicitats amb les persones i les entitats que han fet de contrapunt social a la visita de Benet XVI. Seguirem treballant per fer de Barcelona referent d’igualtat i de drets civils, una ciutat orgullosa de totes les formes d’estimar-se i de conviure (digui el que digui el Papa de Roma).

Un Octubre intens de política municipal

2010-10-30T20:20:00.002+02:00

Aquestes últimes setmanes han estat ben intenses a l’Ajuntament de Barcelona. El focus mediàtic s’ha projectat en bona part sobre temes tan diversos com la visita de Ratzinger, la trama de corrupció vinculada a l’atorgament de llicències, o els tràgics fets que han causat la mort, en sengles atracaments, d’un joier a Sant Martí i d’una treballadora d’una fleca a Sant Gervasi (la mort violenta d’algú comporta sempre el moment més dolorós a la ciutat). Al costat d’aquestes, però, hi ha hagut d’altres qüestions molt rellevants per al nostre projecte de ciutat, i en relació a l’aportació concreta d’ICV-EUiA des de valors d’esquerra verda. En destacaré tres.

1) La directiva del Barça renuncia a tirar endavant la requalificació del Miniestadi. D’entrada bona notícia. Fa uns mesos, el PSC, CiU i ERC aprovaven al Ple Municipal una gran operació urbanística d’apropiació privada de plusvàlues: satisfent les exigències de l’antiga junta del Barça, menystenint les necessitats socials de Les Corts, i deixant la ciutat amb 5 hectàrees menys d’equipament esportiu. ICV-EUiA vam oposar-nos des del primer moment, tot i defensant un model alternatiu al servei de l’interès públic: en diàleg amb el teixit veïnal, en defensa dels equipaments socials i esportius, de l’habitatge públic i d’un model de ciutat sostenible. Ara ens hi refermem. La Generalitat ha d’aturar la requalificació. Les Corts i Barcelona, des de la planificació participativa, hem de dissenyar quin model de millora urbana volem per la zona. Hi tenim una bona oportunitat. ICV-EUiA seguirà confrontant qualsevol nou projecte a remolc dels interessos privats del Barça.

2) Barcelona és una ciutat d’acollida, que construeix la convivència intercultural, i que fa del català la llengua vertebradora de la nova diversitat, llengua de cohesió i d’oportunitats. Dos processos de fons i interconnectats que defineixen la Barcelona que fem i volem: una ciutat diversa, convivencial, i amb un ús social plenament normalitzat del català. És un projecte àmpliament compartit. Però el PP s’hi entesta a construir un relat de prejudicis i xenofòbia, i a atacar la nostra llengua. ICV-EUiA serà sempre el partit de l’antiracisme i de la defensa del català. Aquesta setmana hem donat ple suport a la Taula Intercultural del Raval, i hem signat el seu manifest per un tractament responsable del fenomen migratori, i contra qualsevol tipus de xenofòbia. D’altra banda hem impulsat la resposta institucional de l’Ajuntament contra la suspensió –atiada pel PP- de certs articles del nostre Reglament d’Ús del Català. Caldrà doble fermesa: totes les accions legals que calguin contra la suspensió; i manteniment, en tota la seva integritat, de la política d’ús normal i preferent del català.

3) A últim plenari de l’Ajuntament hem presentat i debatut el Pla Estratègic de Turisme. Va ser un compromís del nostre programa electoral del 2007, va passar a l’Acord de Govern i després al PAM del mandat. Barcelona havia viscut un cicle de turisme expansiu i desregulat, amb beneficis econòmics concentrats en poques mans, i amb impactes negatius sobre la trama urbana, l’espai públic i les relacions comunitàries, sobretot dels barris centrals. Calia un canvi substancial. El Pla Estratègic hi posa les bases: el nou model de turisme ha de ser part inherent al model de ciutat inclusiva i convivencial; cal governança i gestió pública del turisme; el sector ha d’apostar per la formació i la qualitat, no per la precarietat. Finalment, el pla estratègic estableix el Fons Econòmic Turisme i Ciutat per tal de compensar els impactes dels visitants, i defineix la taxa turística com a instrument per a nodrir el Fons. Ara caldran les polítiques públiques i els canvis legals necessaris. ICV-EUiA lluitarem per anar concretant el canvi de model i per fer realitat, el més aviat possible, la implementació de la taxa turística.

A l’entorn de la visita de Ratzinger

2010-10-19T13:29:00.003+02:00

Al Barcelona Informació d’aquest mes d’octubre, en la secció “els grups municipals opinen” faig un breu article, “Ratzinger, el rostre de la intolerància”, sobre la propera visita del Papa a Barcelona. Al llarg d’aquests últims dies, l’escrit ha suscitat tres tipus de reaccions crítiques. En primer lloc, aquelles que simplement expressen el desacord amb el fet mateix de la seva publicació al butlletí municipal; d’altra banda aquelles que, sense entrar en el nucli de les meves reflexions, apunten contra la manera d’abordar la laïcitat i el fet religiós per part d’Iniciativa; finalment, les que defugint també el tema en qüestió, aprofiten per carregar genèricament contra ICV. El to general de la majoria d’elles és força decebedor, lliscant amb molta facilitat cap a la desqualificació, sovint personal.

No vull entrar ara en cap debat general sobre el que aporta l’esquerra verda nacional a Barcelona i Catalunya. Intentem, en tot cas, bastir una proposta diferent, moderna i transformadora, que emergeix amb molta força a tota Europa. Que treballa des de la quotidianitat per la llibertat real de tothom, perquè es puguin realitzar en igualtat tots els projectes de vida, amb vincles de fraternitat i de respecte al medi ambient. I ho anem fent, al costat de moltes persones, amb avenços reals, sòlids i concrets. Amb encerts i errors. No vull tampoc reproduir cap estil desqualificador, no crec que sigui en cap cas necessari, ni aporta res al debat de les idees.

Però sí voldria precisar algunes coses en relació als dos primers elements de crítica.

- Crec que és bo i enriqueix la deliberació democràtica que s’aportin veus favorables i contràries al que representa Ratzinger. Crec que serà positiu i eixamplarà els marges de la nostra esfera pública que la ciutadania exerceixi el dret a manifestar-se i expressi elements de denúncia o de suport a Benet XVI. Jo he proposat consideracions crítiques de fons, és la meva contribució al debat. I sí, ho he fet com a cap del grup municipal d’ICV-EUiA a Barcelona; no des del rol institucional de tinent d’alcalde. En la mateixa pàgina el senyor Fernández Díaz fa un article travessat per posicions xenòfobes, els continguts del qual rebutjo radicalment –com estic segur que fa la immensa majoria de la ciutadania; defenso, tanmateix, el seu dret a expressar-les.

- I sí, les meves reflexions s’inscriuen en un marc de construcció col•lectiva. A ICV-EUiA reconeixem el valor que la diversitat de creences aporta a la societat. Respectem el fet religiós com una manera més d’expressar la dimensió espiritual de les persones. Sabem també que hi ha altres formes de viure aquesta dimensió que no passen per les creences religioses. Cap problema. No es tracta de contraposar l’ateisme a la fe religiosa; ni d’instal•lar el conflicte entre creences. Tot al contrari, a ICV-EUiA defensem la laïcitat com l’espai públic necessari on sigui possible construir ponts i relacions de convivència en la diversitat, sense imposicions derivades de cap codi religiós. Com l’espai compartit dels drets humans. Les institucions enteses com l’àmbit de la laïcitat positiva, la que frena qualsevol imposició o privilegi d’una religió; la que acull la diversitat i el pluralisme moral.

Més enllà d’això, voldria subratllar dos aspectes de fons que s’apunten a l’article.

• L’església catòlica gaudeix avui a Catalunya i a tot l’estat espanyol d’una situació de privilegi contrària als principis de la laïcitat. El 2010 ha rebut uns 6.000 milions d’euros de diner públic. Només 240 milions provenen de l’aportació del 0,7% de l’IRPF que cada ciutadà/na pot destinar a l’església catòlica (per cert, a cap altra religió). La resta és finançament de l’església amb els diners de tota la ciutadania. Ho crec injust en clau democràtica. L’església catòlica ha de tendir a autofinançar-se, com ho fan la resta de confessions. Seria un canvi rellevant cap a la laïcitat i l’aprofundiment qualitatiu de la nostra democràcia.

• D’altra banda, la doctrina fixada per la jerarquia catòlica és contrària al drets civils i, projectada sobre una societat complexa i heterogènia, esdevé generadora de riscos i situacions de prejudici, marginació i exclusió social. Ratzinger s’ha mostrat contrari a la maternitat lliure i desitjada; a la igualtat entre homes i dones; entre homosexuals i heterosexuals; entre famílies tradicionals i nous grups familiars. Contrari a col•laborar en la lluita contra el VIH/Sida per mitjà de l’únic mitjà efectiu de prevenció: l’ús del preservatiu. Ratzinger va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament (Boff, Sobrino…) i acaba de comparar “l’ateisme amb la tirania nazi”. És el cap d’un estat que no és membre de l’ONU i que no ha ratificat les principals convencions de drets, ni la resolució per l’abolició de la pena de mort. Sincerament, crec que Benet XVI reflecteix, amb la seva trajectòria, la cara més anacrònica i intransigent de l’església catòlica.

Des del respecte a Ratzinger, però també des del dret a confrontar les seves posicions, els representants d’ICV-EUiA estarem al costat de les persones i col•lectius que expressaran la defensa d’una ciutat solidària, acollidora de la diversitat i impulsora dels drets civils. I seguirem treballant per construir-la. Colze a colze amb persones creients i no creients. Amb moltíssims cristians de base, la fe dels quals és motor de transformació. La Barcelona d’avui, de barris dignes i d’inclusió social, seria impensable sense persones com Mossèn Pere Relats, el germà Adrià Trescents o el Pare Manel, per posar només alguns exemples. A ells i a tot el que representen, la meva sincera devoció.

Reinventant Barcelona des de noves propostes urbanes

2010-10-05T22:59:00.001+02:00

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.

3 dies de festa a barcelona: noms i motius per l'esperança

2010-09-27T01:09:00.002+02:00

Escric aquestes ratlles diumenge a la nit, quan les festes de la Mercè estan ja visquent els últims moments d’enguany. Han estat novament uns dies on milers de persones han participat de forma activa de les múltiples possibilitats de la festa. La gent ha tornat a apropiar-se dels carrers i les places: espais de cultura popular, de música, de circ, de fusió i mestissatge, de reivindicació social; espais per a totes les edats i totes les famílies. Han estat més de tres dies de ciutadania activa, de deixar anar la curiositat, de gaudir d’experiències noves, o d’altres que retornen cada setembre. O simplement passejar i gaudir d’un ambient extraordinari. El pregó de Joan Margarit, dijous al vespre, va ser magnífic. Va desplegar un ventall de poemes preciosos com a territori de diàleg entre la consicència personal i els valors col.lectius, amb Barcelona com a fil vertebrador. Una mirada alhora intimista i compromesa, teixida amb reflexions i versos sobre el dret a decidir, la quotidinaitat amb la seva filla Joana, o la llibertat, que “és quan comença l’alba en un dia de Vaga General”.

La meva Mercè ha estat intensa i diversa. L’he viscuda en primera persona, de forma col.lectiva, i també a través de la Mercè jove de les meves filles. La Ciutadella i el Castell de Montjuïc han esclatat com a llocs d’un potencial enorme: l’espectacle del Parc de la Llum i el conjunt d’espais de circ a l’entorn del castell han estat sorpreses molt positives. Hem tingut dues grans diades castelleres. Les cinc colles de Barcelona, divendres, van estar al seu màxim nivell, amb un sublim tres de nou amb folre descarregat de Sants. I avui hem vist, entre d’altres, un meravellós pilar de vuit de Vilafranca. El concert dels 20 anys del Gato va ser emotiu i tornà a demostrar la bona salut de la rumba que es fa a Barcelona. La mostra d’Associacions ha tornat a ser l’expressió de la ciutat compromesa, amb capacitat creativa i constructora de futur. I als ulls de les meves filles he vist reflectida tota l’energia de les músiques de la Troba Kung-Fu, la Pegatina, Obrint Pas, Gossos, Lax’n busto o Màxima.

Aquesta tarda he anat a dos llocs que, més enllà del programa de la Mercè, expressen molt bé els valors de la nostra ciutat. Primer, a la festa-homenatge popular a l’Emília Llorca. L’Emiliona de la Barceloneta va morir el desembre passat, però el seu testimoni de lluita, de passió en defensa d’un barri, dels drets dels seus veïns i veïnes segueix ben viu. Aquesta tarda, el carrer Pescadors ha estat un manifest lúdic, combatiu, ple de tendresa i solidaritat, on ha quedat clar que el futur de la Barceloneta passa pel futur d’aquells que hi viuen, la coneixen i l’estimen. I després a la projecció de la pel.lícula de Carles Bosch sobre Maragall i la malaltia de l’alzheimer: Bicicleta, cullera, poma. És una autèntica meravella. Divertida (com volia el president) i duríssima (com no podia ser d’una altra manera). Barcelona ha anat ja esdevenint una ciutat de referència en l’acció per la superació de l’alzheimer. Tant en la seva dimensió social, comunitària i preventiva. Com en els aspectes vinculats a la recerca mèdica. Tots dos s’hauran d’anar enfortint. Em sento orgullós de la Barcelona lluitadora dels barris populars, de la Barcelona compromesa en la lluita contra una malaltia que afecta 24 milions de persones en el món. De l’Emília, del Pasqual. Noms i motius per l'esperança.

La cobertura de necessitats alimentàries com a política activa d'inclusió

2010-09-19T16:30:00.002+02:00

“When I give food to the poor, they call me a Saint. When I ask why the poor have no food, they call me a Communist”. Aquesta frase és del bisbe de Recife i referent de la teologia de l’alliberament Hélder Câmara (1909-1999). La podriem traduir així: “quan dono aliments als pobres, em diuen Sant; quan pregunto perquè els pobres pateixen fam, em diuen Comunista”. Exacte. Els sectors benestants i la dreta política encobreixen amb la caritat i l’assistencialisme la seva complicitat amb les causes de la fam; les polítiques solidàries i d’esquerres s’orienten a superar tant les causes com les expressions de la pobresa, a superar el capitalisme. M’agrada molt més el bisbe comunista que el bisbe sant.

La cobertura pública, per part de serveis de proximitat, de necessitats alimentàries bàsiques és un compromís assumit per Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona. Ja el 2005, quan vam aprovar el Pla Municipal per la Inclusió Social, establíem com a objectiu “la millora del servei de menjadors socials, assegurant la vinculació d’aquests a la xarxa d’atenció primària, i garantint el nombre i la qualitat dels àpats diaris necessaris”. El 2009, quan la crisi –provocada per banquers i especuladors- desfermava els seus impactes sobre les persones socialment vulnerables, vam aprovar el Pla d’Acció contra la Pobresa, que situava com a acció prioritària l’articulació d’un sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries (SICNA).

Avui tenim el SICNA en ple procés de desplegament i enfortiment, i com a referent d’una política activa d’inclusió orientada a transformar les condicions de vida de les persones en risc d’exclusió. El sistema integral incorpora 5 camps d’acció:

• la xarxa de menjadors socials municipals i concertats. Present de forma equilibrada en el conjunt de la ciutat i connectada als serveis socials bàsics: el 2007 distribuia 264.000 àpats/any, el 2009 va arribar als 378.000, un 43% més, per sobre de 1.000 menjars diaris.

• la xarxa de captació i distribució d’excedents alimentaris. Articula el Banc dels Aliments, els centres de serveis socials de l’Ajuntament i 60 entitats de la ciutat. Funciona per mitjà de protocols que deriven les persones ateses als centres, cap a les entitats de l’entorn, que reben aliments procedents del Banc. Unes 40.000 persones han estat ateses en algun moment al llarg del 2009.

• el suport econòmic d’inclusió. Ajut assignat pels serveis socials bàsics a aquelles persones i famílies en situació de pobresa relativa i amb dificultats de cobertura de despeses bàsiques d’alimentació, habitatge o salut. Al llarg del 2010, el pressupost d’aquest programa d’ajuts econòmics s’ha incrementat d’un 60%, situant-se a l’entorn del 2,5 milions d’euros.

• el programa d’Àpats a Domicili. Forma part de la cartera del Servei d’Atenció Domiciliària, adreçat a persones amb necessitats de suports a l’autonomia, però que desitgen i poden romandre al seu domicili. El 2009 se’n van repartir 6.400 àpats al mes, enguany arribem als 10.000.

• el programa d’Àpats en Companyia. Menjadors socials en el marc de Casals Municipals de Gent Gran, que cobreixen les necessitats alimentàries i relacionals de persones grans d’ingressos baixos i en risc d’aïllament social. N’acabem d’obrir 7 nous menjadors, i arribem ja als 10 districtes en 20 casals, oferint a la ratlla dels 700 àpats diaris.

Aquests cinc programes o serveis garanteixen avui una xarxa personalitzada, digna, de proximitat i de qualitat, que atén les necessitats alimentàries bàsiques de les persones en risc d’exclusió a Barcelona. No és una xarxa assistencial i pal.liativa. Està vertebrada per una filosofia de canvi social, assentada en valors i pràctiques preventives, comunitàries i d’activació de capacitats personals (empoderament) per tal de fer de cada persona un subjecte protagonista del seu propi procés d’inclusió. El servei públic municipal, en les seves diferents modalitats, opera com a columna vertebral de la xarxa, però s’estableixen aliances i complicitats amb el teixit d’entitats d’acció social que treballen en la amteixa direcció. Queda molta feina per fer, els propers mesos seguirem estenent i enfortint tots els dispositius d’alimentació social, per tal d’avançar cap a una Barcelona més humana i solidària.

Des de Barcelona, a més, ens impliquem en la lluita global contra la fam. Redoblem els recursos dels projectes municipals de cooperació al desenvolupament, i liderem la Comissió d’Inclusió Social de CGLU, l’organització mundial de municipis. Segons la FAO, 925 milions de persones seran víctimes de la desnutrició al món al llarg del 2010, un de cada set habitants del planeta, la majoria infants: cada sis segons mor un nen o una nena per problemes lligats a la fam. Per combatre aquesta realitat calen 35.000 milions d’euros l’any, aproximadament els mateixos que els països occidentals han destinat a salvar la banca privada: per això hi ha hagut diners, per eradicar la fam al món, no. Així de cruel i inhumà és el rostre del capitalisme financer.

11 de setembre i 29 de setembre: la mateixa lluita

2010-09-11T23:58:00.001+02:00

Aquesta Diada, les qüestions nacional i social estan presents amb molta intensitat i de manera molt interelacionada. Avui al matí, a la plaça Salvador Allende del Carmel recordàvem que el president màrtir xilè no només havia mort fidel a la defensa de la classe treballadora sinó que, sobretot, havia viscut impulsant una democràcia on es feien realitat les aspiracions dels sectors populars. I recordàvem al nostre president màrtir, Lluís Companys -l’únic president electe d’un país europeu assassinat pel feixisme- que va fer de la defensa de la democràcia, dels drets socials i de les llibertats nacionals de Catalunya, un objectiu indestriable.

Sí, aquest 11 de setembre té lloc en un context de conflicte entre Catalunya i l’Estat, provocat per l’agressió a la voluntat i a la dignitat de la ciutadania que ha significat la sentència del TC contra l’Estatut, i per l’aval polític en tota regla que el govern de l’Estat ha donat a l’agressió. Des d’ICV-EUiA hem dibuixat una proposta de superació del conflicte nacionalment ambiciosa, amb vocació de cohesió social, i amb voluntat d’oferir espais de trobada amb la resta de forces catalanistes. Una proposta que passa per la defensa íntegra de l’Estatut i per anar molt més enllà, oferint un nou pacte federal-plurinacional a Espanya, que si rep per resposta un nou bloqueig institucional, donaria pas a l’exercici del dret a l’autodeterminació obert a la independència. En definitiva, un espai d’acció política real, compartit per independentistes i federalistes-del dret a decidir, des d’on articular el conflicte amb l’estat, i avançar en les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Però aquest 11 de setembre té lloc també en un context molt rellevant de conflicte de classes. El PSOE i CiU estan impulsant l’agressió més àmplia i profunda als drets socials de les últimes dècades. Per sortir de la crisi neoliberal recepten de forma autoritària més polítiques neoliberals: retall de salaris, fiscalitat regressiva, cap pujada d’impostos als més rics, precarietat laboral, afebliment del sistema públic de pensions… Els sindicats han convocat Vaga General per al 29 de setembre. És la vaga de la majoria que pateix la crisi contra les imposicions de la minoria que l’ha creada; és la vaga de la dignitat contra la resignació i la por; la vaga de la rebel.lia a favor de la construcció d’alternatives possibles.

El món local no restem al marge d’aquesta qüestió. D’una banda, la defensa d’un model de ciutat inclusiva i solidària, amb polítiques de benestar potents, només és possible si guanyem la batalla contra les retallades socials de PSOE-CiU. Per seguir aprofundint en la Barcelona que prioritza l’atenció a les persones i la lluita contra l’exclusió és del tot necessari un estat de benestar que avanci en ocupació digne o en la protecció de l’habitatge contra les hipoteques bancàries. D’altra banda, l’aposta per una ciutat inclusiva i solidària només és possible amb un nou sistema de finançament local –inajornable- que incrementi substancialment els recursos dels Ajuntaments. Aquests propers dies i setmanes, des d’ICV-EUiA a Barcelona no només seguirem treballant per desplegar les prioritats socials de la nostra acció de govern, sinó que vincularem amb molta força aquesta aposta al suport als treballadors i les treballadores, a la Vaga General; i a l’exigència d’un nou model fiscal i financer on els rics paguin més i els Ajuntaments poguem aprofundir les polítiques de cohesió i convivència als barris, veritable pedra angular d’una nova quotidianitat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat.

Setembre

2010-09-01T13:54:00.001+02:00

Fa uns quants dies us desitjava, des d’aquest bloc, bones vacances. Amb la mateixa il.lusió us desitjo avui, primer de setembre, un bon retorn a la feina. Espero que hàgiu gaudit de la quotidianitat diferent que significa l’estiu. Jo he pogut descansar i recuperar forces, entre moltes estones d’amistat, complicitats familiars, lectura, caminades, bicicleta i mar. Amb temps també per algunes escapades a Barcelona –a Gràcia, a Sants- i sobretot a compartir el millor moment de l’estiu: l’alliberament i tornada a casa de l’Albert i el Roque. Des d’unes terrres, les de l’Àfrica Occidental, que tornen a estar presents aquests últims dies amb la repressió desfermada pel règim marroquí al Sàhara ocupat, de la qual han estat també testimonis i víctimes els membres de l’Associació Canària d’Amistat amb el Poble Sahrauí. Tota la nostra solidaritat.

S’inicia el curs. Enguany, amb la novetat del nou calendari escolar, sembla que tot es posa en marxa més ràpid. Recordo que quan jo anava a l’institut començàvem a principis d’octubre. Ara, les meves filles començaran el 7 de setembre. Serà l’únic any en el que coincidiran totes tres a l’institut. Un espai d’educació, diversitat i construcció de ciutadania. D’exploració d’afectes, experiències, trangressions i projectes. Tot un repte; espero que els hi vagi molt bé i que sapiguem teixir les complicitats necessàries. L’inici del curs, també, torna a posar sobre la taula les dificultats econòmiques de moltes famílies: cal seguir treballant per la gratuïtat dels llibres de text, i per la difusió dels programes de socialització dels llibres.

I és clar, s’inicia el curs polític. Seran uns mesos de forta intensitat. En l’àmbit general aquest setembre vindrà marcat per una Diada Nacional on haurem d’avançar en propostes concretes i integradores sobre l’articulació de l’exercici del dret a decidir. I per una convocatòria de Vaga General que haurem de treballar de valent perquè sigui un èxit. Mai hi havia hagut tants motius. Tot seguit afrontarem les eleccions al Parlament. Treballaré perquè ICV-EUiA fem un resultat excel.lent. El futur immediat de Catalunya s’ha d’escriure amb molta més presència de l’esquerra verda, diferent i moderna, que tan bé representa el Joan Herrera: per un país just, ecològic i lliure.

I a Barcelona seguirem treballant amb molta força i confiança. Ens queden uns mesos clau abans de les eleccions municipals per completar el desplegament del Programa d’Actuació Municipal. La ciutat haurà guanyat, com mai, equipaments socials, educatius, culturals i comunitaris de proximitat: hem de completar les xarxes de centres de serveis socials, escoles bressol, biblioteques, fàbriques de creació o casals de barri. Haurem d’aprofundir en les prioritats de lluita contra la crisi, per mitjà de les polítiques actives d’ocupació, d’atenció a les persones més vulnerables i de convivència intercultural. Prioritats que quedaran ben reflectides en la proposta de pressupost per al 2011: un nou pressupost d’esquerres amb enfortiment de la despesa social. I haurem de culminar alguns temes pendents rellevants, com el Pla Estratègic de Turisme, que deixi enrere el model incrementalista -en la línia del Pla d’Usos de Ciutat Vella, que incorpora el principi de ni una sola plaça hotelera més al Districte- i que redistribueixi els beneficis económics del turisme per mitjà d’una taxa potent i ben definida. O el pla urbanístic de la Verneda Industrial-Torrent de l’Estadella, que haurà d’expressar un model de ciutat amb presència substancial d’habitatge assequible i d’activitats productives.

Mesos intensos doncs per fer avançar idees i projectes. Contra la resignació i contra les injustícies dels mercats. A favor d’una nova política transparent i pròxima, amb capacitat de reconstruir espais creatius de confiança col.lectiva que facin possible l’horitzó d’una Barcelona més humana i habitable.

I com que l’estiu sempre ens deixa la remor dolça de les músiques que ens han acompanyat, jo us deixo al Calaix de Cançons del bloc un tast de la Troba Kung-Fú: la cançó “Subway Walk”, inclosa a “A la Panxa del Bou”, el nou i boníssim CD del grup. A veure si us agrada !

Bones vacances !

2010-08-08T00:04:00.001+02:00

Apurant les últimes hores de feina a Barcelona. Dilluns començo vacances. Aquesta primera setmana d’agost ha estat tranquila a la ciutat, tot i que amb més activitat del que era habitual altres anys. Els canvis en la distribució social dels temps i els impactes de la crisi fan que gairebé 4 de cada 10 barcelonins/es no surti de la ciutat a l’agost o ho faci menys d’una setmana. No deixa de ser una oportunitat per gaudir de Barcelona d’una altra manera: amb bones propostes cultures i de lleure, amb unes platges magnífiques o simplement passejant pels barris. Aviat començaran les Festes de Gràcia i després les de Sants, on totes les formes de viure la festa i la ciutat han de tenir cabuda, sobre la base del respecte mutu i la convivència. Tot plegat, moments de descans per agafar energies de cara al nou curs, que ve ben carregat de reptes.

El curs polític que ara acaba ha estat intens. Amb coses bones i dolentes, així és la vida en totes les seves dimensions. A Barcelona, els efectes de la crisi s’han deixat sentir sobre milers de persones i famílies socialment vulnerables. Però hi hem plantat cara. Amb valors de solidaritat, articulats des de les polítiques socials i des del teixit associatiu i comunitari. La Barcelona lluitadora i constructora de futur s’obre pas, més enllà de la resignació i del mal humor. A Catalunya i a l’estat, aquests darrers mesos han vingut marcats per una doble dinàmica: la socioeconòmica, amb el gir de Zapatero cap a polítiques d’agressió als drets socials; i la nacional, amb la demolidora sentència del TC contra l’Estatut, és a dir, contra la democràcia i la dignitat de Catalunya. Però totes dues han estat confrontades des d’una àmplia resposta popular. I caldrà consolidar-la: amb un 11 de setembre on haurem de tornar a expressar la voluntat de decidir lliurement el nostre futur col.lectiu, i un 29 de setembre on la vaga general s’ha d’estendre per tots els racons del país. Però més enllà de les lògiques reactives, les eleccions al parlament i les municipals seran espais de proposta i debat. Des de l’esquerra verda nacional haurem de construir horitzons il.lusionants de futur, amb valors i compromisos de radicalitat democràtica, d’una nova economia i una nova política al servei de les persones i no dels poderosos.

De tot això i de moltes altres coses tindrem oportunitat d’anar parlant. Ara fem el desitjat parèntesi de les vacances. Nosaltres marxem cap al Port de la Selva, a conviure amb la serenor i la tramuntana, amb el mar i les roques, a esperar –com si fos sempre la primera vegada- una posta de sol sublim per darrera “la mar d’amunt” i l’Albera.

Bones vacances a tothom ! A reveure.

cançó d'un poble senzill

2010-07-25T08:39:00.003+02:00

Aquest 19 de juliol vam celebrar el 31è aniversari del triomf de la revolució popular sandinista. El període 1979-1990 va ser un temps d’eclosió de moltes coses a Nicaragua: l’alfabetització massiva, l’entrega de terres a famílies camperoles, l’articulació dels moviments socials, els “cabildos abiertos” com a espais de participació, la primera constitució democràtica del país, l’autonomia dels pobles indígenes del Carib... També un temps de molt dolor, per la guerra d’agressió de “la contra”, finançada per l’administració Reagan, des de les bases d’Hondures. A Catalunya hi va haver una gran onada de solidaritat. El 1985 vam constituir l’Associació Catalana de Brigadistes a Nicaragua, que segueix sent avui un vehicle de cooperació, a través de brigades de treball solidari que cada estiu arriben a Nicaragua.

La cultura va ser un dels eixos vertebradors de la construcció de la Nicaragua democràtica, va teixir en bona part el relat d’una transformació social de nou tipus, heterodoxa i creativa. La música popular i el moviment de la nova canço nicaragüenca van jugar un paper molt rellevant. Bona música, arrelada en la història i la quotidianitat de la gent, i portadora alhora d’un compromís cívic contra la dictadura somocista i de protagonisme en el procés revolucionari. Norma Helena Gadea, Carlos Mejía, Dúo Guardabarranco, Los Palacagüina, Salvador Bustos o Engel Ortega, entre molts d'altres, són noms i propostes musicals que formen part del patrimoni cultural i de la banda sonora d’un temps de projectes i il.lusions.

Hi ha un nom, però, que voldria destacar. Es tracta de Luís Enrique Mejía Godoy, nascut a Somoto, al nord de Nicaragua, fill i germà de músics. Luís es va exiliar de jove a Costa Rica i allà va ser membre fundador, amb altres autors, del moviment de la nova cançó costarricenca. Tornat a Nicaragua, va treballar al ministeri de cultura amb el ministre-poeta Ernesto Cardenal, on va impulsar plataformes de producció i difusió musical de nous autors. Recentment ha constituït la Fundació Mejía Godoy com a espai de promoció cultural i de suport a projectes de desenvolupament humà a Nicaragua. Tot això vertebrat per una activitat sostinguda com a autor, que l’ha portat a enregistrar una vintena d’àlbums i més de 200 cançons.

La cançó que us deixo avui al calaix del bloc, “yo soy de un pueblo sencillo” és una cançó preciosa que expressa els valors de la música popular i cívica nicaragüenca en la veu de Luís E. Mejía. Un homenatge també a la gent senzilla que segueix avui compromesa amb tenacitat en la construcció d’un futur millor per Nicaragua, en el que mai no faltaran cançons.

Estatut i dret a decidir. Reflexions i propostes (i un desig final).

2010-07-17T18:20:00.001+02:00

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES

Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.

Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.

Més esquerra verda per una Barcelona lluitadora i confiada

2010-07-10T07:15:00.001+02:00

Barcelona ha viscut una dècada de canvis profunds i en moltes dimensions. I afronta ara una etapa nova, amb una realitat molt diferent a la de fa tan sols 4 anys. Una realitat que avui, a més, s’ubica en una crisi econòmica i ecològica global, amb el seu orígen en el desgavell del capitalisme financer global, però que s’expressa de forma local, amb impactes molt durs sobre les persones més vulnerables.

Em sembla injust i sobretot antidemocràtic que el relat dels poderosos (instal.lats a la cantonada més fosca dels mercats) dicti les agendes i les polítiques dels governs. Som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones. I això és el que estem fent la gent d’ICV-EUiA, des de les nostres trinxeres socials i institucionals. Ho estem fent a l’Ajuntament. Orgullosos d’aportar moltes energies a la construcció d’una ciutat més inclusiva, ecològica i solidària. Orgullosos també de no intercanviar mai els nostres valors per cap tipus d’acomodament a decisions que no compartim. Sí, governem la ciutat per fer-la més humana i habitable. I ho volem seguir fent, per això és tan important el nostre creixement social i polític. Aquest creixement és el nostre gran objectiu. Només amb més esquerra verda hi haurà una Barcelona diferent i millor.

Tenim un bagatge de compromís amb Barcelona i el seu govern. N’estem orgullosos, perquè reconeixem els nostres ideals en el que fem, i això ens dóna confiança i fortalesa. Cal obrir ara nous horitzons. Activar totes les dimensions dels nostres somnis per Barcelona. Hem estat i som l’esquerra compromesa, hem de ser també també l’esquerra de les il.lusions i l’alegria. La que imagina per Barcelona un futur millor i vol entrellaçar-lo amb les causes i les esperances de la gent que vol també una altra Barcelona. Us proposo convertir ICV-EUiA en el referent polític de la majoria social progressista que vol avançar per camins nous, que comparteix la necessitat de noves idees i noves formes de fer política a la ciutat.

Des del que som, l’esquerra verda diferent i moderna, volem esdevenir el referent de la de la gent que s’implica per millorar els barris populars; la d’un teixit social exigent i constructiu; la dels creadors culturals; la dels moviments socials que exploren alternatives; la dels joves; la dels treballadors/es que no es resignen ni a l’atur ni a la precarietat; la de l’economia cooperativa i solidària. La Barcelona lluitadora i generosa. Aquesta Barcelona ha de saber que ICV-EUiA és el seu instrument per avançar en el cami de les causes justes; el camí que separa encara avui la Barcelona que tenim i la que somiem. La ciutat que estimem i ens agrada, però que volem molt més humana i habitable.

Els propers mesos hem de lliurar la batalla de les emocions, les actituds i els valors. Ens cal teixir un marc emocional mobilitzador d’esperances, que ens permeti buidar el territori del desànim i repoblar el de les il.lusions. Hem d’afrontar el futur des d’actituds de rebel.lia i creativitat, forjant capacitats per traduir l’inconformisme en optimisme, en acció transformadora. I hem d’arrelar les nostres propostes en el terreny dels valors. Perquè sabem que a la política li cal, com mai, un procés d’enfortiment ètic. El nostre projecte consisteix a situar la transformació de Barcelona al bell mig de la vida quotidiana. Una quotidianitat carregada de valors, on s’articulin la igualtat amb les diferències; l’autonomia amb lligams ambientals i comunitaris forts; la lluita i el compromís, amb l’alegria i la confiança.

Proposo concretar actituds i valors en 5 banderes polítiques que vagin teixint el relat de la Barcelona que volem: un entramat cohesionat de barris solidaris viscuts amb sentit, una nova quotidianitat com a territori d’honestedat i dignitat humana, d’amabilitat i senzillesa

• la Barcelona humana, justa i igualitària

Una ciutat que defensa i enforteix els drets socials i els serveis públics per tothom; que combat la pobresa i tota mena d’exclusions.

• La Barcelona habitable, compromesa i responsable

Una ciutat que obre nous horitzons d’habitabilitat sostenible. Que relliga ciutadania, model urbà, vida quotidiana i entorns ambientals

• La Barcelona cuidadora, sensible i fraterna

La Barcelona que planta cara a la dependència i la solitud en el camp dels afectes; a l’exclusió relacional en els barris. La ciutat que genera lligams per ser més lliures: per cuidar les persones i transformar les comunitats.

• La Barcelona autèntica, oberta i mestissa

La Barcelona que la seguim sentint com a nostre, com a un àmbit de pertinença càlid, amable i autèntic, que forma part del nostre mosaic d’identitats. I això vol dir una Barcelona que fa de capital del seu país, sense prepotència, però amb tot el compromís. D’un país que el volem lliure i forjat des de les ciutats. I vol dir també una Barcelona oberta, mediterrània, compromesa amb la pau i els drets humans, acollidora i diversa.

• La Barcelona viva, lliure i creativa

La Barcelona que situa la cultura i l’educació en el centre del projecte de ciutat, com a eina de llibertat, d’emancipació personal i col.lectiva.

Aquesta és la Barcelona per la qual hem de treballar de valent i avançar junts: humana; habitable i compromesa; cuidadora i fraterna; autèntica i mestissa; lliure i creativa. Però aquesta ciutat només serà possible si agafem el destí en les nostres mans. I això vol dir més política: més política contra les sortides individuals i la resignació; contra els mercats i els mercaders. Però vol dir sobretot una política diferent, una nova política de proximitat. Els nostres somnis per Barcelona només podran fer-se realitat si troben territoris emocionals per ser compartits, una nova política de proximitat on arrelar i créixer, de la qual nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, hem de ser referents actius i compromesos.

Una nova política que sigui apassionada i serena alhora; que reconegui dificultats i aporti matisos, honesta, amb més dubtes que receptes; però valenta, arrelada en ideals i valors, que planti cara a les dificultats i a les injustícies, que no s’arronsi. Una política horitzontal i participativa, amb lideratges plurals i compartits, on els conflictes generin aprenentatges. Perquè hi ha moltes formes de lluitar per una ciutat millor, i és bo creuar experiències, teixir ponts de diàleg i construir noves aliances. Deien els zapatistes a Chiapas que cal lluitar per un món on hi càpiguen tots els móns, m’agradaria que la nostra coalició a Barcelona fos el referent d’una esperança on hi càpiguen totes les esperances.

Venim d’un compromís antic i molt llarg. Disfrutem amb el que fem. Ens bull el cap d’il•lusions i projectes per tot el que hem de fer. Des de la lluita i des del govern; amb un peu al carrer i l’altre a l’Ajuntament. I ara encara més. Vénen moments de redoblar esforços. De connectar i barrejar-nos amb la nostra Barcelona, la de la gent senzilla dels barris, la més dinàmica i creativa, la que lluita, participa i ho fa amb alegria, optimisme i confiança. La que ja ha deixat enrera projectes i formes esgotades, però que no vol escoltar els cants de sirena de la dreta, perquè sap que porten cap al passat i ca a les injustícies. Per tot això necessitem una coalició més mobilitzada, més arrelada i més forta. Per poder ser el referent d’aquesta altra Barcelona, per donar-li expressió política. Perquè ens faci créixer i per fer-la créixer. Perquè la Barcelona igualitària, responsable, sensible, generosa i oberta habiti l’espai concret dels fets, de la nova quotidianitat, sense deixar d’habitar mai el territori de l’esperança.

The Pogues. Dirty Old Town.

2010-06-27T15:33:00.001+02:00

Shane MacGowan és un dels músics més rellevants del panorama irlandès i britànic de les últimes dècades. Nascut a prop de Londres però de família irlandesa, sempre s’ha sentit i identificat com a irlandès. L’any 1982, va formar la banda Pogue Mahone (adaptació a l’anglès de l’expressió gaèlica, Póg mo thóin), que poc després passaria a dir-se The Pogues, nom amb el qual serien àmpliament coneguts i encara avui segueixen tocant.

The Pogues mescla la música celta, els sons tradicionals del folk irlandès (amb instruments com el tin whistle, el que toca Spider Stacy, un dels fundadors del grup) amb un rock-punk fortament influenciat per The Clash. (Joe Strummer, el líder dels Clash, es va unir a The Pogues just quan MacGowan va haver de deixar-ho durant un temps). MacGowan tampoc no ha refusat mai el seu compromís polític amb la causa republica irlandesa, fet que l’ha convertit en un dels personatges més populars d’aquell país, i l’ha portat a magnífiques col.laboracions musicals amb The Dubliners, Sinéad O’Connor o Kirsty MacColl, entre d’altres.

Probablement, el millor disc de la banda va ser If I Should Fall from Grace with God, de finals dels 80, un grapat de sons i lletres precioses (exponent de la "poguetry", la poesia de The Pogues) que incorpora la cançó més coneguda del grup, Fairytale of New York. L’any 1996 The Pogues deixen els escenaris, però el 2001 tornen a agrupar-se. Avui segueixen fent gires i concerts, i participant, de forma ocasional, en gravacions commemoratives. No han tornat a treure cap disc, tot i que no perdem l’esperança que algun dia s’animin i ens regalin noves "poguetries" del segle XXI.

La cançó que us deixo al Calaix de Música és una de les que millor simbolitza el què significa The Pogues. Es tracta de Dirty Old Town, interpretada per Shane MacGowan i els seus. És una cançó escrita per Ewan MacColl el 1949, i que avui segueix sonant en qualsevol pub irlandès (i molts anglesos) en qualsevol de les entranyables nits de música en viu al voltant d’unes pints de Guinness o Murphy. Recordo haver-la escoltada per última vegada al bar d’un petit i remot poble de pescadors del sud d’Irlanda, An Daingean. Quan el músic local em va preguntar si m’agradava aquell indret, li vaig dir que sí, que molt. Sense immutar-se, em digué: "doncs passa aquí l’hivern i vine a pescar amb mi. Només llavors em podràs dir si t’agrada". Tota una lliçó.

DIRTY OLD TOWN

I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal
Kissed a girl by the factory wall
Dirty old town

Clouds are drifting across the moon
Cats are prowling on their beat
Springs a girl in the street at night
Dirty old town

Heard a siren from the docks
Saw a train set the night on fire
Smelled the spring on the smoky wind
Dirty old town

I'm going to make me a good sharp axe
Shining steel tempered in the fire
Will chop you down like an old dead tree
Dirty old town

Abanderem l'ecologisme creatiu

2010-06-21T01:04:00.001+02:00

La setmana passada vam fer el Diàleg de Medi Ambient. Va anar molt bé. Les aportacions de les persones participants –fetes des de mirades molt plurals- foren molt interessants. Hi havia una idea de fons força compartida. Al llarg dels últims deu o quinze anys, Barcelona –com altres ciutats- ha fet un salt endavant remarcable en matèria de sostenibilitat. Avui tenim una ciutat més compromesa amb l’ús ecològic i eficient dels recursos naturals, amb un model de gestió més sostenible dels residus urbans, amb més superfície de verd urbà i polítiques afavoridores de la biodiversitat. Tenim també una administració municipal que ha avançat de forma substancial en el seu procés d’ambientalització interna. Aquest reconeixement, però, es complementava amb una segona apreciació: cal ara obrir nous horitzons, amb propostes atrevides i valentes, arrelades en els valors d’una segona onada verda, que vagin més enllà de la continuïtat amb les polítiques en marxa.

Hi estic d’acord. I crec que la nova revolució de l’ecologisme de la quotidianitat s’ha de situar al cor del projecte d’ICV per Barcelona. Iniciativa és avui el referent consolidat de l’ecologisme polític a la nostra ciutat. El salt cap al sostenibilisme ha estat possible perquè fa més d’una dècada ICV va fer una doble aposta clau: definir un espai d’identitat política nou en el terreny de l’ecologisme d’esquerres; i traduir-lo a la pràctica, a Barcelona, tot i construint una creixent dimensió de polítiques ambientals a l’agenda de govern municipal. Va ser una aposta que va comportar la confrontació d’idees i de propostes amb la resta de partits, que estaven lluny d’assumir els valors de la sostenibilitat i, més encara, la seva projecció en polítiques públiques d’ecologia urbana. Però vam fer-ho. I avui podem dir que hem liderat la construcció d’un determinat acord políticocultural a Barcelona. Collserola és Parc Natural; el túnel viari d’Horta està arxivat; la recollida selectiva s’ha generalitzat; Rodalies està al centre de les prioritats; l’amenaça dels transvassaments s’ha esvaït… Tot això i moltes altres coses només són explicables des de l’aportació i la tenacitat transformadora d’ICV, ningú més les ha defensades, totes alhora i amb tanta força.

Però s’ha d’anar més lluny. Hem de tornar a fer propostes de caire trencador. Hem d’obrir debats novament incòmodes per l’establishment. Hem d’acompanyar de forma activa xarxes socials emergents que poden ser punta de llança d’una altra manera de viure. En síntesi, contribuir a generar un nou marc mobilitzador en el camp de l’ecologisme, que vagi més enllà de l’actual consens verd i que connecti tant amb la idea de la nova quotidianitat, com amb el compromís global per un altre món possible i necessari. Haurem de parlar a fons de decreixement, de situar la gestió de l’aigua sota estricte control públic, de fiscalitat ecològica local, de cooperatives de consum agroecològic, d’ecourbanisme, d’energies alternatives i de democratització de la producció energètica, de minimització efectiva de residus, de reducció dràstica dels cotxes, de la nova agenda verda com a espai de radicalitat democràtica i construcció de ciutadania... ICV haurà de ser un espai en ebullició, constructor de noves idees i noves pràctiques per una Barcelona diferent, per entorns sostenibles de vida quotidiana, per noves maneres de moure’s i consumir. Abanderem l’ecologisme creatiu.

seguiran amaneciendo los restos del amor en las afueras...

2010-06-15T01:17:00.001+02:00

Fa setmanes que la poesia no s’aboca a aquest bloc. Mal senyal. Les urgències de l’escenari polític ho acaben impedint. Avui ha estat un dia feixuc i trist a l’Ajuntament. L’alcalde ha anunciat que prohibirà el burka als equipaments. ICV-EUiA no l’acompanyarà en aquest viatge cap a la dreta i el populisme punitiu. El model de convivència en la diversitat entra en contradicció amb l’autoritarisme del decret, amb la construcció artificial de problemes, i amb el fet de legitimar l’agenda de l’estigmatització. Seguirem sent el referent d’una manera alternativa de fer, arrelada en la mediació i el diàleg intercultural. Però més enllà de la política, la poesia persisteix tossuda. I avui sí, aconsegueix treure el cap al bloc.

Fa mesos us vaig deixar algunes pinzellades de la “poesia de l’experiència”, el moviment que va vertebrar bona part de la “generació dels 80”: el compromís amb una poesia de la vida, intel.ligible, de diàleg entre la consciència personal i l’ètica col.lectiva. Un nou grapat de poetes i poetesses, l’anomenada “generació del 2000”, aporta nous matisos i nous prismes. No trenca amb els codis precedents, però explora camins on els afectes personals i la consciència social s’entrelliguen vers a vers, donant lloc a poemes preciosos. Isabel Pérez Montalbán, Pablo García Casado i José Luís Rey, des d’apostes estètiques diverses, en són una excel.lent mostra. Tots tres de Còrdova. Aquí us deixo un poema de cadascun d’ells.

Isabel Pérez Montalbán
Clases sociales

Con seis años mi padre trabajaba
de primavera a primavera.
De sol a sol, cuidaba de animales.
El capataz lo ataba de una cuerda
para que no se perdiera en las zanjas,
en las ramas de olivo, en los arroyos,
en la escarcha invernal de los barrancos.

Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo,
tiraba de él, lo regresaba
níveo, amoratado, con temblores
y ampollas en las manos,
y alguna enredadera de abandono
en las paredes quebradizas
de sus pulmones rosas
y su pequeño corazón.

En sus últimos años volvía a ser un niño:
se acordaba del frío proletario,
(porque ya era substancia de sus huesos),
del aroma de salvia, del primer cine mudo
y del pan con aceite que le daban al ángelus,
en la hora de las falsas proteínas.

Pero su señorito, que era bueno,
con sus botas de piel y sus guantes de lluvia,
una vez lo llevó, en coche de caballos,
al médico. Le falla la memoria
del viaje: lo sacaron del cortijo sin pulso,
tenía más de cuarenta de fiebre
y había estado a punto de morirse,
con seis años, mi padre, de aquella pulmonía.
Con seis años, mi padre.

Pablo García Casado
Las afueras

Por más que se extiendan las ciudades hasta juntarse
unas con otras por más desengaños que el sexo la muerte
o las oposiciones nos deparen quedarán siempre las afueras
la oscuridad de los polígonos industriales la ineficacia
el ministerio de obras públicas por más que se empeñen
colectivos ciudadanos asociaciones de vecinos seguirán

amaneciendo los restos del amor en las afueras

José Luis Rey
El sindicato

El sindicato flota sobre el mar.
Allí se preparan reuniones en sueños,
manifestaciones. Allí acaba la vida.
En las ventanas rotas del sindicato la nieve
se acumula como decretos y ya no hay nada que hacer.
Pero al menos es dulce
dejar escrito un poema en los muros altos que amé.
La canción de los días y los pasos, consignas contra la lluvia.
La estrella en el flequillo. Y vestida de verde te reías.
Y un momento quizá
éramos sólo de agua, en los ojos teníamos el cielo.
Clandestinos en puertos y en hoteles,
borrando siempre las pruebas
que hablaban de una infancia afiliada a los bosques,
de una sed de ser libres.

Así vivimos ayer.
Pero ahora qué importa, ahora
que te veo saltando en los tejados mordidos por la luna,
con tus ojos tan claros que las nubes buscaban.
El aire está lleno de huellas dactilares.
Y seguimos luchando para ver qué mañana
será posible que los precios bajen
o que suban los sueños, la esperada marea
tejida con los nombres de compañeros caídos.
La posesión de lo eterno, recitar en la sombra
la lista de todos los rebeldes, de aquellos que creyeron
haber cruzado la luz.

Y quedará el sindicato, este barco en el aire,
tan bello al mediodía cuando los nuevos vienen,
alegres por las calles, con la ropa muy blanca,
gritando a puño alzado que siempre serán jóvenes,
que no se rendirán.

Més Iniciativa per superar la vella política

2010-05-31T09:53:00.001+02:00

Aquesta setmana comencem les trobades amb les Agrupacions d’ICV de tots els Districtes de Barcelona per tal de debatre i compartir els elements de proposta política que ens han de portar a les eleccions municipals del 2011. També per posar en comú neguits i esperances. Per aplegar il.lusions i forces que facin d’ICV-EUiA un referent de futur, més fort que mai, per a totes les persones que volem una Barcelona humana i habitable. He presentat la meva candidatura per encapçalar la llista de la coalició. Ara toca fer un bon procés de primàries, participatiu i engrescador. Assumeixo el repte. Ho faig des de la meva experiència, amb respecte i responsabilitat. Amb molta il.lusió, i amb voluntat de compartir processos i objectius de forma col.lectiva.

Ho faig des del bagatge de 7 anys de treball com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Anys d’esforços en comú per una ciutat més inclusiva i solidària. Impulsant polítiques per la igualtat, el respecte a les diferències, la convivència i l’autonomia personal. Des del treball de base, la participació i la radicalitat democràtica. Ho faig amb molt de respecte per les persones que m’han precedit, i per tota una trajectòria col.lectiva de lluita al servei d’una Barcelona humana i habitable. Sento la responsabilitat d’assumir un llegat extraordinari, i de contribuir a projectar-lo a un futur que volem diferent i millor.

Ho faig amb il.lusió, amb l’energia que neix del convenciment que ICV és una aposta política del tot necessària, posada al servei de la gent senzilla i dels barris de Barcelona, per construir una nova quotidianitat, on tots els projectes de vida siguin possibles en condicions reals d’igualtat. Cal molt inconformisme i molta creativitat. I m’agradaria que el repte fos viscut de forma col.lectiva. Que dialoguem i ens escoltem. Que siguem capaços de valorar els compromisos, aportacions i mirades dels altres. Consciències personals per teixir ètiques col.lectives i revolucions quotidianes.

Els reptes de la Barcelona del 2011 són prou diferents als de fa tan sols quatre anys. La ciutat ha tancat una dècada de grans canvis en el seu teixit humà i ara estem vivint els impactes socials d’una crisi rabiosament injusta. En aquest context, la nostra proposta política guanya força i potencial de futur. La nova Barcelona ha d’emergir amb les lluites per superar la crisi des de valors d’equitat i solidaritat; des de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís ètic amb el futur del clima i del planeta. Aquests propers anys haurem de redoblar el nostre compromís per teixir una ciutat de convivència intercultural, per defensar aferrissadament l’educació pública i la cultura com a eines d’emancipació personal i col.lectiva, per fer possible un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones. Per superar la vella política.

Ho podem aconseguir. Però caldrà més Iniciativa. Presento la meva candidatura amb la voluntat d’aportar el meu esforç per contribuir a fer-ho possible. Els suports i l’escalf de moltes companyes i companys que he rebut al llarg d’aquest temps m’encoratgen a fer aquest pas. El faig amb molta confiança, sabent que el col.lectiu de dones i homes que conformem ICV a Barcelona és la millor garantia per assolir els reptes ambiciosos i radicals que tenim per davant. Serà apassionant i ens anirà molt bé, n’estic segur ! Moltes gràcies i som-hi.

Escoltar, dialogar i enfortir l'esquerra verda a Barcelona

2010-05-23T21:28:00.001+02:00

Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.

Ningú sense llar. Cap habitatge buit.

2010-05-16T18:50:00.001+02:00

Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

Educació: diàleg i compromís amb l'escola pública, els barris i la inclusió

2010-05-11T10:46:00.001+02:00

La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.

Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.

Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).

A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.

Transformació de la Diagonal i democràcia participativa (II)

2010-04-24T23:08:00.001+02:00

Només falten dues setmanes per la consulta ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. El debat va prenent força i la Diagonal se situa com un tema rellevant. Informar-se, reflexionar, deliberar i participar a l’entorn d’una qüestió de fons, cabdal per al futur de Barcelona, és un bon exercici d’aprofundiment democràtic. Tan de bo que la política llunyana i declarativa protagonitzada per polítics que tendeixen a mirar-se el melic vagi perdent terreny en benefici d’una altra política necessària: de proximitat, vinculada a la construcció de quotidianitats diferents, i protagonitzada per ciutadans i ciutadanes que s’impliquen i comparteixen l’esfera pública amb polítics dialogants, que proposen i escolten.

És molt important el procés participatiu i la consulta sobre la Diagonal. Aquests dies diferents veus han volgut qüestionar-la amb un argument que podriem resumir així: “això de la Diagonal és un tema urbanístic molt tècnic sobre el que la gent no hi entén; que decideixin els polítics, que per això estan i els paguem”. Crec que és un raonament profundament equivocat. Per diverses raons. Primer, perquè es tracta d’una qüestió de naturalesa inequívocament política. Què pot ser més polític que decidir avançar o no cap a una Barcelona amb pocs cotxes, amb un model de mobilitat humana, saludable i ecològica ? Què pot ser més polític que triar si volem o no uns carrers per practicar la convivència, la trobada, el passeig ?. En segon lloc, perquè tenim una ciutadania educada i reflexiva, amb capacitat de construir punts de vista i aportacions de gran interès sobre temes complexos. En tercer lloc, perquè no és veritat que els representants polítics traslladem la decisió a la ciutadania en un exercici de desresponsabilització. La lògica és una altra. El govern de Barcelona fem una aposta molt clara sobre el QUÈ: proposem, amb arguments sòlids i arrelats en valors, la transformació de la Diagonal (més espai per les persones, connexió del tramvia…). I, en aquest marc, realitzem una segona aposta sobre el COM: volem concretar aquesta transformació per mitjà d’un ampli procés d’interacció amb la ciutadania. Volem fer un pas més en el camí de la utopia democràtica: l’autogovern de les persones, la democràcia local articulada en l’àgora pública. I per últim, perquè les dues propostes (bulevard i rambla) incorporen tot el rigor i l’expertesa tècnica. La decisió ciutadana incorpora un altra dimensió: la construcció de legitimació social per enfortir processos de transformació, enfront dels riscos de captura de polítiques urbanes i de mobilitat per part d’interessos poderosos (però no majoritaris).

A aquestes alçades, ja podem dir que el principal dèficit del procés es troba en la sorprenent incapacitat de CiU per aportar algun tipus de posició. Diu Xavier Trias que cap de les dues propostes no li agrada, però que la ciutadania les pot votar. O sinó, que la gent voti l’opció C (la de l’immobilisme, la incapacitat o el tacticisme). O sinó que la gent no voti. Quin embolic !. Algú ha escoltat alguna proposta en positiu sobre el futur de la Diagonal en boca de Xavier Trias ? Pot un Grup Municipal amb 12 regidors no tenir cap criteri clar sobre la Diagonal del futur ?

Enfront dels qui s’hi oposen a l’aprofundiment democràtic i de la incapacitat política de l’oposició, el teixit social de Barcelona està fent aportacions en positiu de gran valor. Cal destacar i reconèixer el paper que la Plataforma Diagonal per Tothom –formada entre d’altres per la PTP, FAVB, CCOO, BACC, Catalunya Camina, Greenpeace, Ecologistes en Acció, OCUC…- està jugant en el procés. Defensant la transformació, la participació i la consulta amb arguments i amb mobilització. Cal subratllar també el rol bàsic desenvolupat pel conjunt d’entitats del Consell de Ciutat: des del seguiment, el coprotagonisme en la definició del procés, i la pròpia capacitat d’aportació.

Ara cal seguir treballant de valent aquestes tres setmanes que resten. Des d’ICV-EUiA no hem d’estalviar cap esforç. Hem d’intensificar el nostre activisme polític, al costat de la gent, als barris, colze a colze amb les organitzacions socials. Ens hi juguem molt. La coalició transformadora s’ha d’anar ampliant amb l’objectiu d’assolir un gran triomf en la consulta ciutadana i fer un pas endavant cap a la ciutat humana i habitable per la que lluitem.

A Barcelona, construïm el dret a la mobilitat inclusiva i sostenible

2010-04-18T16:16:00.001+02:00

Aquesta setmana, en el marc del procés Diàlegs amb Barcelona, espai d’elaboració participativa de reflexions i propostes de futur, hem fet el Diàleg de Mobilitat. L’hem fet en una setmana on hem parlat molt de mobilitat, al fil del debat sobre la transformació de la Diagonal. La nova Diagonal reflecteix un determinat model de ciutat, de forta càrrega política. I en ella, la mobilitat és una dimensió bàsica. A ICV-EUiA defensem, amb arguments sòlids i tot el convenciment, que la Diagonal del futur ha de ser emblema de mobilitat humana i sostenible: amb més i millor espai per caminar-la, plenament accessible, segura i de qualitat per les bicis, amb tramvia i bus exprés, amb una reducció substancial dels cotxes. Un model que incorpora els valors i les solucions que han de vertebrar el conjunt de la mobilitat a Barcelona i a escala metropolitana.

El canvi de paradigma cap a la mobilitat ecològica té dimensió metropolitana. Cada dia feiner entren i surten de Barcelona 1.300.000 vehicles. Cal rebaixar aquesta xifra. Per tal de fer-ho possible, hi ha tres elements necessaris. D’una banda, l’aposta ferma i amb fets pels trens de rodalies. El Pacte Nacional d’Infrastructures recull el compromís de quadruplicació de vies al nord i al sud de la ciutat, tot superant els objectius del limitat Pla de Rodalies del Ministeri de Foment. Ara cal tirar endavant un procés d’execució àgil i prioritari. D’altra banda, cal la implantació i posada en marxa dels carrils Bus-VAO (vehicles d’alta ocupació) com a eines bàsiques per al canvi modal en els desplaçaments interurbans. Però no n’hi ha prou. Més transport públic, sí. Noves infrastructures viàries, no. L’oferta crea la demanda del seu ús. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials…) com a condició necessària per a fer possible el canvi modal.

També a l’interior de Barcelona la transició cap a la mobilitat humana i sostenible té reptes pendents. El Pla de Mobilitat Urbana és una bona eina de treball. Però calen polítiques públiques més intenses. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona: l’enfortiment del servei públic de Bicing, l’ampliació dels carril-bici a la xarxa bàsica, l’impuls a la cultura de la convivència segura i pacifica entre bicicletes i vehicles motoritzats a tot arreu. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant alhora en proximitat i en eficiència.

Per ICV-EUiA, les noves pautes de mobilitat expressen un compromís profund amb els valors de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís global de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic. Però expressen també, amb el mateix nivell d’intensitat, el compromís amb la ciutat inclusiva, amb la garantia dels drets socials i del dret a la salut per tothom. Per això, quan parlem de mobilitat hem de situar en el centre de les nostres prioritats la batalla per la Llei de Finançament del Transport Públic, l’avenç cap a una tarifació més social i progressiva, la plena efectivitat dels criteris d’accessibilitat universal, l’acció sostinguda contra la sinistralitat, la millora de la salut de les persones amb l’aposta pels modes menys contaminants i per la gestió saludable de la mobilitat, el dret dels treballadors/es a l’accés als polígons industrials amb transport públic, o la planificació de la mobilitat per mitjà de processos d’àmplia participació social.

N’estic convençut, en síntesi, que el compromís amb la mobilitat sostenible i inclusiva és una dimensió bàsica del projecte de transformació social cap a una nova quotidianitat que estem construint des de l’esquerra verda. La Barcelona humana i habitable per la que treballem a ICV-EUiA només serà possible si avancem cap a una ciutat amb pocs cotxes, amb alternatives de mobilitat pública a l’abast de tothom i, sobretot, pensada des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de vincles solidaris.