Tot guanyat. Tot per guanyar


Per la gent futbolera i sobretot per als culers aquest any ha estat fascinant. El futbol i el Barça formen part del meu territori emocional des de que era ben petit. Els partits de futbol al pati del cole, inclosos dissabtes al matí; i els que muntàvem a Lliçà els caps de setmana i a l’estiu eren moments de màxima felicitat. Recordo el primer partit que el meu pare m’hi va portar al Camp Nou, jo deuria tenir 6 anys, allà pel 1970. El Barça va guanyar el Celta amb gol de Fusté. Va ser aquella lliga que van disputar Barça i València fins a l’últim partit, i que va acabar guanyant el València. Des de llavors, tot un conjunt de jugadors, partits, moments, equips, victòries i derrotes formen un cert fil conductor, una mena de banda sonora on es reconeixen memòria i sentiments.

Recordo els anys setanta, marcats pel 0-5 del Bernabeu i la lliga de Cruyff. Eren moments de futbol molt físic, amb jugadors com Migueli, Asensi o Neeskens. A mi m’agradaven més els que la tocaven com Costas o Marcial. I un davanter centre que em tenia el cor robat: Milonguita Heredia. Després va venir Basilea, espai mític on el Lobo Carrasco va agafar el relleu de Rexach, com a referent d’un futbol i d’un equip que no s’entenen sense extrems. I Maradona, que ens va deixar clavats a la mirada i a la pell fragments de futbol sublim. La lliga de l’Urruti t’estimo va tenir sabor i accent britànic (Venables, Archibald) però el qui va saber guardar les essències del futbol de la masia va ser Rojo, un jugador de la casa amb una esquerra de vellut.

El dream team és l’equip fundacional del Barça que avui coneixem i reconeixem. Una manera d’entendre la competició i el futbol: jugar bé, estimar la pilota i articular un sentit estètic del joc, no només com l’ideari màxim a preservar, sinó també com la manera més directa i eficaç de guanyar. El futbol irrenunciable del coneixement, el de Guardiola, Txiki, Eusebio i Laudrup. L’equip del Centenari i del tombant de segle ens va tenir amb l’ai al cor, però alguns jugadors van saber dialogar amb el llegat rebut i construir un pont cap el Barça actual: gràcies Pitu Abelardo, Rivaldo, Cocu, Riquelme… Probablement tot això i moltes altres coses expliquen i han fet possible el Barça de Rijkaard i el del Pep. Un equip que ho ha guanyat tot des del futbol dels valors i no del resultadisme; des de la pedrera i no des del mercat; des del futbol concebut com un ofici d’esforç, treball, vincles col.lectius d’equip, intuició i talent. Serà difícil tornar a guanyar-ho tot, però segur que Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Busquets, Pedro, Bojan i companyia seguiran sent durant molts anys referents d’una manera de practicar i entendre aquest meravellós esport. Aquest Barça demostra que un altre futbol és possible. Un futbol que creix també, partit a partit, en el territori de les utopies quotidianes.

La mobilitat de la nova Barcelona

Un dels aspectes que més ha de definir la Barcelona que volem en l’horitzó del 2020 és la mobilitat. El model de mobilitat expressa en bona part el projecte de ciutat. Va més enllà de l’organització col.lectiva dels desplaçaments i es vincula a una certa manera d’entendre les relacions socials en la vida quotidiana. Precisament per això, la mobilitat és un tema de naturalesa nítidament política. Expressa valors i interessos. Concepcions distintes i discrepants que s’han de debatre en l’àgora ciutadana. A Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana és un bon instrument, i el Pacte per la Mobilitat un bon espai de participació. A ICV-EUiA creiem a fons en la necessitat d’impulsar polítiques públiques i pràctiques socials per una mobilitat humana, sostenible, amable i segura. Estem avançant. Però cal anar molt més enllà, amb molta confiança, cap a la mobilitat del segle XXI, articulada pels desplaçaments a peu, la bicicleta i una xarxa de transport públic amb bon servei a tots els barris. Tot i reduint dràsticament la presència dels cotxes, i superant la lògica del desarrollisme viari. La modernització social i ecològica passa també per la mobilitat. Aquests últims dies, la mobilitat ha estat molt present en la política municipal. Voldria destacar tres temes, sobre els quals hem construït propostes i mirades des de l’esquerra verda.


En primer lloc, la transformació de la Diagonal. El debat ciutadà segueix escalfant motors i és important que tots els sectors socials hi diguin la seva. Espero que el proper dimecres, al Ple de l’Ajuntament, aprovem les bases de la consulta ciutadana. La nova Diagonal és un projecte amb moltes dimensions, però la mobilitat n’és una de central. La connexió dels tramvies en superfície, aspecte essencial del procés, implicarà una transformació substancial. Estarem posant unes bases molt sòlides cap a una Barcelona més ecològica i més compromesa amb el futur del planeta. En segon lloc, dilluns passat l’ATM va aprovar una pujada de tarifes per al 2010 que ICV-EUiA no compartim i no vam votar. Aquest no és el camí, i molt menys en temps de crisi. Per una persona usuària habitual de la T-10, l’augment pot implicar a l’entorn de 100 euros més a l’any. Cal una llei de finançament del transport públic que garanteixi aportacions institucionals sòlides, i l’avenç cap a un sistema just de tarifació social per a infants, joves, treballadors/es i persones grans. En tercer lloc, la licitació de la gran estació de la Sagrera és imminent. Ha de ser un pas endavant qualitatiu per la potenciació i interconnexió de trens (sobretot rodalies), metro i autobusos; i una aposta estratègica per la cohesió social i territorial dels barris de Sant Andreu i Sant Martí. Defensarem amb molta força que l’esquema viari i de mobilitat privada resultant sigui plenament coherent amb els objectius de reducció dels desplaçaments en cotxe a Barcelona.

En síntesi, una Diagonal amb tramvia com a eix vertebrador de la mobilitat al nou Passeig; un sistema tarifari socialment just i al servei de la fidelització de les persones usuàries; i una Sagrera sostenible que no esdevingui, en cap cas, una nova dreçera per entrar en cotxe a Barcelona. Tres objectius bàsics que hem de situar al cor de l’acció política d’ICV-EUiA; tres revolucions quotidianes que hem de batallar i guanyar.

Ken Loach i Paul Laverty (Looking for Eric)


Ahir vaig anar a veure Buscando a Eric, l’última pel.lícula de Ken Loach, amb guió de Paul Laverty. És una peli que s’inscriu sense sorpreses en l’univers Loach-Laverty: històries de quotidianitat, amb forts components de fragilitat social, entorns urbans i laborals de classe obrera, trajectòries i realitats personals intenses i dures, però alhora teixides per fils de tendresa i humor. Buscando a Eric introdueix també algunes novetats en aquest univers loachià. De format, la presència i els diàlegs del protagonista amb un metafòric Eric Cantona. I de continguts: una intensificació del gir cap a les relacions intergeneracionals, familiars i de gènere. Si us agrada el cinema de Ken Loach, val la pena de veure-la. És, com sempre, una proposta interessant i honesta. Amb un gran treball d'Steve Evets (a la foto de l'encapçalament).

Ken Loach i Paul Laverty són dos referents artístics i cívics, al llarg ja de molts anys. Vaig descobrir Loach fa uns vint anys, amb Agenda Oculta, la pel.lícula que narrava la vulneració dels drets humans a Irlanda del Nord per part de les forces de seguretat britàniques. El vaig conéixer personalment a Managua, l’any 1996, quan fèiem els fòrums de presentació de La canción de Carla, una preciosa història d’amor que rememora la dignitat d’una generació de joves nicaragüencs en defensa de la seva revolució. Ken Loach té altres pel.lícules on tracta de forma oberta i directa qüestions sociopolítiques molt rellevants. Ja sigui en clau històrica: la mirada llibertària sobre la guerra civil amb Tierra y Libertad; o el duríssim relat sobre el conflicte armat per la independència d’Irlanda a El viento que agita la cebada. Ja sigui en clau molt més actual, com la magnífica Pan y Rosas, on es construeix una entranyable i alhora dura història sobre els drets socials dels immigrants mexicans a Califòrnia.

Però al meu parer, el millor Ken Loach esclata amb força a tot un conjunt de pel.lícules vertebrades per la quotidianitat de gent humil que viu vides difícils en barris populars a diferents ciutats angleses i escoceses. Històries senzilles on s’expressen els impactes més a flor de pell d’un entorn d’injustícies i desigualtats socials; i també de lluites personals i col.lectives per superar-les i construir futurs millors. Loach i Laverty manlleven la mirada dels qui ho passen malament. I apunten, en una combinació reixida de delicadesa, humor i compromís valent, les causes d’aquest malestar. Causes que tenen a veure, també, amb la crueltat antisocial dels valors i les polítiques neoliberals dels governs de Thatcher, Major i Blair. Per pel.lícules com Riff-Raff, Lloviendo Piedras, Ladybird Ladybird o La Cuadrilla (veritables joies) desfilen joves, famílies, immigrants, treballadors en precari… que afronten problemes i construeixen esperances, sovint a través de petites escletxes per on, malgrat tot, s’escolen il.lusions i projectes, arrelats sempre en valors insubornables com l’amistat, la solidaritat, l’afecte o la identitat de classe. Les pel.lícules de Ken Loach són una aportació de gran valor artístic i humà. I una referència molt sòlida per seguir construint, des de la proximitat, la nova política d’esquerres i ecologista del segle XXI.

Barcelona i els 30 anys de l'IMD: construint la ciutat de tothom

(Després d’algunes reformes ja torna a estar activat el bloc; perdoneu si us heu trobat que no podieu entrar. Ja veieu que ha reaparegut amb nou format… culpa de l’Eva i de l’Amèlia que són unes cracs).

Al llarg d’aquests últims dies, l’expressió mediàtica de la política municipal barcelonina ha vingut protagonitzada per alguns temes rellevants: l’aprovació inicial del pressupost del 2010, el debat sobre la transparència en la gestió pública, l’inici del nou model de neteja i recollida selectiva, la problemàtica a l’entorn de les drogues, la consulta ciutadana sobre la Diagonal. Però hi ha altres temes rellevants que surten poc als mitjans. I al llarg d’aquests últims dies hi ha hagut també a l’Ajuntament i a la ciutat un fort activisme en una de les dimensions-clau del treball per una ciutat plenament inclusiva: el 3 de desembre hem celebrat el dia internacional de les persones amb diversitat funcional, i enguany hem commemorat, també, el 30è aniversi de l’IMD (l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat). Hem debatut l’anàlisi de les necessitats de suport social per a les persones amb malalties mentals, hem fet actes i exposicions amb motiu del bicentenari de Louis Braille, hem presentat el programa d’esport sense barreres, hem assistit a la II mostra d’arts escèniques protagonitzada per persones amb discapacitat, hem visitat nous centres de dia i residències en construcció...

Sí, Barcelona ha treballat molt i bé per l’accessibilitat universal -física i comunicativa- i per la plena autonomia de les persones amb diversitat funcional. Hem fet sovint el balanç de tot el que hem anat guanyant: des de la plena adaptació del transport públic, a l’escola inclusiva; des de la cultura accessible, a la integració en el mercat laboral ordinari; des de les llars amb suport, al programa de vida independent… passant per l’atenció precoç a la petita infància, les àrees de joc adaptades, els monitors de suport en el lleure educatiu, els centres especials de treball, el servei de suport al bany… i tantes altres coses. També compartim sovint reflexions a l’entorn dels reptes emergents i els nous horitzons de la Barcelona per tothom, sí, queda molt per fer: l’habitatge plenament accessible, l’adaptació dels entorns de vida quotidiana, la comunicació accessible en tots els serveis públics, l’autonomia de les persones amb discapacitat intele.lectual, l’educació secundària i universitària inclusiva… En definitiva, avenços i compromisos en la construcció d’una ciutat on les persones amb diversitat funcional puguin realitzar, en plenes condicions d’igualtat, els seus projectes vitals.

Però avui volia sobretot subratllar una idea. Al darrere d’aquesta trajectòria de fites i reptes hi ha sempre persones concretes. La Barcelona accessible té rostres, ulls, somriures, noms, cognoms, neguits, emocions, esforços i aportacions personals. Són moltes persones, milers de ben segur, i a totes elles el meu més sincer reconeixement. Persones amb discapacitat que al llarg de 30 anys i des de múltiples trinxeres associatives han lluitat per llegar-nos una ciutat millor per tothom. I que avui segueixen a peu de carrer, plantant noves llavors de futur. I equips professionals magnífics, d’altíssima qualitat humana. I és aquí on vull expressar un agraïment ben explícit a tot l’equip directiu i a tots els treballadors i treballadores de l’IMD. Perquè sou la columna vertebral d’una utopia quotidiana. Perquè el vostre compromís ha estat i és imprescindible per fer una ciutat més humana i solidària. Gràcies Roser, Charo, Merche, Fidència, Josep Maria, Montse... gràcies a totes i tots els qui participeu i construïu, dia a dia, l’IMD: un projecte necessari, carregat de present i de futur.