(Article publicat a la Revista Treball (Tribuna Oberta sobre confluència) el 22 de Març del 2016)

A l’Abril farem l’assemblea nacional d’Iniciativa. Hauran passat tres anys des de Viladecans. I moltes coses al nostre entorn, que hem tingut la sort de viure. Grans energies ciutadanes han desencadenat canvis rellevants: el procés pel dret a decidir, el nou municipalisme, l’escenari constituent, el desafiament plurinacional al búnker bipartidista. ICV hem format part de tots ells, de l’onada ciutadana del canvi, al costat de la gent i d’altres actors polítics. Avui podem afirmar que les nostres apostes de rescat social, referèndum, empoderament democràtic i confluències han estat eines útils en mans de la gent senzilla, de la majoria. I segueixen tenint, alhora, una enorme càrrega de futur. No tot ha estat fàcil, no podia ser-ho; però ha estat apassionant i positiu. I sí, avui les desigualtats colpegen fort, la vulneració dels drets humans encara més, i la sortida democràtica al conflicte nacional no sembla quedar a prop. És per tot això que cal renovar i enfortir apostes. Estic segur que a l’assemblea ho farem. Per seguir avançant en totes les dimensions.

N’hi ha una de molt central: el procés a transitar des de les confluències d’avui a la cooperativa de demà. L’emergència del nostre nou espai polític és ja un fet; el repte és ara convertir-lo en un subjecte col.lectiu per guanyar. Haurem de fer-ho bé i relativament ràpid. Serà clau el procés, que haurà d’estar travessat per valors col.laboratius i democràtics. I per actituds de dignitat i audàcia: d’aportació d’un llarg i extraordinari bagatge a un escenari de mestissatge i innovació política a l’alçada dels canvis que vivim, de l’esperança de la gent. En el procés de configuració del nou subjecte, hi ha un aspecte que anirà esdevenint rellevant: la seva identitat política i el relat que la forjarà; els elements referencials en el camp de les idees; els continguts i els factors emocionals que operaran com a palanques d’implicació i mobilització col.lectiva. I més en concret: la validesa simbòlica i la necessària resignificació del concepte esquerra. És encara avui l’apel.lació a l’esquerra un marc creador de valor polític, i d’apropiació ciutadana d’aquest, per canviar la vida de la gent?. Val la pena desgranar alguns elements de reflexió

Ampliem el focus i partim d’una idea molt genèrica. Al llarg del temps s’han proposat diversos marcs per interpretar les principals lògiques –o valors predominants- que regulen cadascun dels àmbits de la societat (institucional, mercantil, associatiu, comunitari i familiar). Molts d’aquests marcs interpretatius s’han construit a partir de dos criteris. En primer lloc, la defensa d’un major o menor pes relatiu de cada àmbit en relació a la resta. Així, per exemple, el model neoliberal aposta per reduir l’esfera institucional per tal d’expandir la lògica del mercat. L’estatista, en canvi, promou la desmercantitlització per mitjà de l’ampliació del radi d’acció institucional. O el model de governança en xarxa es presenta com a limitador simultani de les dinàmiques estatista i mercantil, desplaçant la regulació a l’articulació d’entramats d’actors de naturalesa diversa. El segon criteri: l’assumpció que cada àmbit incorpora una lògica pròpia que el defineix. Els mercats tendeixen a caracteritzar-se com a generadors simultanis de riquesa i desigualtats, i els estats com a correctors d’aquestes últimes. Les esferes associativa i comunitària solen presentar-se com a dipositàries de valors de reciprocitat i ajuda mútua. Mentre que les famílies se situarien com l’àmbit principal de la protecció i les cures. 

Resulta rellevant el fet que sobre aquestes bases conceptuals han cristal.litzat –en el context de la societat industrial que deixem enrere- marcs ideològics i divisòries polítiques que heretem avui. Així, l’eix dreta-esquerra clàssic s’ha dotat de sentit a través de la dicotomia ideològica entre mercats i institucions, amb les seves respectives i enfrontades lògiques de creixement i redistribució. Les opcions promotores del gir relacional han cercat una certa transversalitat en l’eix anterior, subratllant en canvi els valors solidaris que vindria a comportar l’enfortiment del teixit social i comunitari. Madurava finalment un pol conservador -poc procliu tant al mercat com a allò col.lectiu- i defensor d’una lògica familiarista de protecció, vinculada a relacions patriarcals de gènere, i a pautes tradicionals de distribució de les cures.

Palpem ara, potser amb un cert desconcert, com la nova societat sorgida de la dinàmica del canvi d’època fa trontollar bona part dels marcs i els imaginaris ideològics de les últimes dècades. L’eix estat-mercat i el seu correlat polític esquerra-dreta se’ns queda curt. Cap altre intent de generar dicotomies simples no acaba de funcionar. Sembla que es trenquin les costures de totes les ideologies, enteses com a propostes forjades des d’alguna de les polaritats preexistents. Cada esfera de la societat, d’altra banda, guanya complexitat; i totes elles s’obren a lògiques i valors que no formaven part del seu bagatge clàssic (observem institucions que no serveixen a la gent, accions col.lectives de to corporatiu... però també economies del bé comú, famílies igualitàries...).  

Tot això ens obre molts interrogants. Un d’ells, com dèiem abans, té a veure amb l’oportunitat o no de mantenir operatiu el concepte esquerra; de seguir fent-lo funcionar com a element d’identitat ideològica, com a marc d’un relat emancipador de futur. La resposta no pot ser simple. No ho és en la teoria. Molt menys si es tracta de concretar una narrativa política que  permeti una lectura ciutadana del nou subjecte, com a espai de transformació. Aquesta resposta no passa, al meu entendre, ni per menystenir la càrrega de raons i emocions de la idea d’esquerra; ni per blindar-la com a concepte-refugi davant les incerteses i els reptes emergents del nou temps. La societat, els barris, la vida quotidiana, segueixen creuats per asimetries i injustícies múltiples; per desigualtats vitals. No sembla que davant d’això l’aposta transformadora pugui descansar en cap mena de transversalitat. Tanmateix, si estem forjant un nou subjecte, no caldria també articular marcs innovadors de mobilització?; construir relats que arrelin en el nou temps i projectin al futur propostes d’esperança?. Crec que sí.

Només dues pinzellades breus. D’una banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra cap a una gramàtica constituent, cap a l’articulació d’una democràcia en comú. Un comú democràtic on forjar una nova institucionalitat amb  coproducció ciutadana de polítiques; on desenvolupar una esfera econòmica cooperativa, fent possible la generació i apropiació col.lectiva de valor; on apostar a fons per un teixit comunitari creador de drets des de baix; on enfortir la lluita pel dret a la ciutat, i per la justícia ecològica i de gènere. Una democràcia en comú on treballar per fer tangibles totes les sobiranies: l’autodeterminació personal i la col.lectiva. D’altra banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra en termes de pràctiques i valors, més que en clau ideològica. Cal aprofundir la narrativa de canvi transformador per proximitat a la gent. Si l’esquerra implica formar part de les lluites i les esperances de la gent senzilla, haurem guanyat alhora radicalitat i sentit comú; haurem adquirit alhora potencial transformador i majoritari. Possibilitat real de guanyar i de construir hegemonia. El repte continua sent apassionant. Des d’ICV, com sempre, el mirarem al ulls. Per anar molt més enllà, per contribuir a situar el futur en mans de la gent, en el comú democràtic. 

(Us deixo una síntesi de la intervenció que he fet a la 10a Assemblea Nacional d'ICV, en nom de la delegació de Barcelona)

Venim d’una trajectòria complexa, potser sense precedents des del naixement d’Iniciativa. Un període contradictori: socialment duríssim però carregat de reptes col.lectius apassionants. En qualsevol cas, un camí recorregut que el sentim nostre. Com a persones actives i compromeses, des dels barris Barcelona, amb el col.lectiu humà d’Iniciativa i amb l’espai de valors que ens defineix com a projecte polític. Ens agrada formar part d’aquest col.lectiu i d’aquest projecte; haver aportat, des de Barcelona, un gra de sorra per travessar amb lluita i esperança els temps difícils que ens ha tocat viure. Amb orgull i humilitat, fem nostra la trajectòria. I us vull expressar ja d’entrada les nostres ganes de seguir avançant: aportant idees i energies, al costat de totes i tots vosaltres les dones i els homes d’Iniciativa, immersos en els neguits i les aspiracions de les classes populars, sempre a peu de carrer.

Compartim la diagnosi sobre el període que va de la 9a a la 10a Assemblea: anys de crisi, temps de canvi d’època, moments durs en el terreny social, nacional i democràtic. Un període de precarització de les vides de molta gent, de desposessió de drets de ciutadania, de maltractaments a la democràcia. Uns anys de governs i de polítiques a Europa, a l’Estat i ara també a Catalunya al servei del saqueig neoliberal: el PSOE les va posar en marxa, el PP i CiU les han aprofundit, i de quina manera. Però una època també on moltíssima gent no ha volgut saber res amb la indiferència i la resignació i ha fet un pas endavant per militar en les files del compromís i l’optimisme: és el millor, de llarg, que ens ha passat.

I sí, ens ha tocat fer política en aquest context. I l’hem feta: com a força de lluita i de govern; des del carrer i des de les institucions. Amb encerts i amb errors, segur. Com passa en qualsevol altre dimensió de la vida. Però intentant sempre ser fidels als idelas d’emancipació humana.

Probablement, una de les apostes més assumides per totes i tots nosaltres en l’últim període: ha estat l’enfortiment de l’activisme com a element central de la nostra política. A partir d’una idea-clau: la transformació passa inel.ludiblement per la presència en els espais d’articulació del conflicte, també en els espais de construcció social d’alternativitat. Iniciativa ha estat part activa de la indignació. El 15M ens va interpel.lar amb intensitat, des d’un repertori de formes de fer emergents i plenes de futur; amb el sindicalisme de classe hem intensificat complicitats que vénen de lluny; hem estat presents en les grans manifestacions pel dret a decidir; ens hem compromès, sense cap mena de dubte, amb les accions de la PAH. I hem apostat per la confluència de cultures de lluita preexistents i noves, però amb valors i propostes compartides. Ens ho podem dir: no hem fallat. Hem estat al costat de la gent que lluita i això ens dóna sentit com a projecte de futur.  

I com a força política sabem que la mobilització social s’ha de combinar amb l’activisme institucional. I això passa lliurar batalles electorals. I també ho hem fet. Les municipals del 2011 marquen un punt d’inflexió que ens porta a la franja més alta de la història d’Iniciativa en les últimes eleccions generals i al Parlament. Hem crescut a tot arreu i això és bo, però hem crescut més als barris de classes populars, i això és encara més bo. Barris que s’han transformat i han guanyat dignitat a partir de moltes polítiques impulsades per Iniciativa en el món local. On avui molta gent ho està passant molt malament, però no deixa de plantar cara, ni de construir comunitat: com a Nou Barris, a Poblenou, a Sants, a la Barceloneta, a Bon Pastor. I nosaltres amb ells.   

Tenim bases sòlides però tenim, sobretot, reptes de futur immediat. El repte de canviar-ho tot i de fer-ho amb molta gent. D’aquesta Assemblea ha de sortir una Iniciativa més forta al servei d’un procés constituent: un procés que derroti la injustícia i la vella política, que construeixi el dret a decidir i l’estat propi; que vagi trenant les lògiques de l’emancipació social, l’alliberament nacional i l’ideal democràtic. I d’aquesta Assemblea Nacional ha de sortir també una Iniciativa sense por, al servei d’una nova aliança social i política: per canviar-ho tot des de les dinàmiques de lluita, però també des de la necessària articulació política d’aquestes.

Estem convençudes que Barcelona pot ser punta de llança del procés constituent. El govern municipal de CiU és l’expressió local del règim que s’acaba, d’aquesta crisi-estafa. I no ens representa. No representa la Barcelona de la gent que pateix, la dels barris que lluiten i cooperen. Són el govern de l’1%. I nosaltres volem construir políticament la ciutat del 99%. Perquè a Barcelona, sí que es pot. I si es pot a Barcelona es podrà a Catalunya. El triomf de la Barcelona del bé comú serà una bandera en el procés cap a la nova Catalunya. La gent d’Iniciativa de Barcelona ens comprometem a treballar-hi de valent per fer-ho possible.

A una ciutat germana, a Lisboa, ha tornat a sonar amb força aquests dies el Grândola Vila Morena, la cançó popular de la revolució dels clavells. Diuen allà “que se lixe a troika”, (que es foti la troika); i diu la cançó “o povo e quem mais ordena”. Però també diu “a cada cantonada, un amic/ a cada rostre, igualtat/ Grândola vila morena/ terra de fraternitat”. Amistat, igualtat i fraternitat. Perquè l’esperança sigui majoritària carrer a carrer, a cada barri. A Barcelona ens hi posem, amb més força que mai; juntes per canviar-ho tot.  

El temps polític que s’obre a Barcelona, des d’ara fins a l’estiu, serà intens i rellevant; i ho serà especialment per ICV. Arribarem a l’equador del mandat municipal: haurem de fer balanç i, sobretot, projectar-nos amb força cap al futur. I celebrarem la 7a Assemblea d’Iniciativa-Barcelona, poc després d’haver celebrat la 10a Assemblea Nacional.

 Dos anys de CiU a Barcelona, de govern al servei de l’1%. Una política municipal atrapada entre les inèrcies i la manca de model, d’una banda; i el gir classista i autoritari que evidencien els acords entre Xavier Trias i el PP, d’una altra banda. Un govern que privatitza (des de les escoles bressol a l’aigua), que impulsa l’especulació (la Marina de Luxe al Port Vell), que abandona la lluita contra l’atur (desmantellament del Pacte per l’Ocupació i de Barcelona Activa), que deixa tirats els barris en benefici de la ciutat burgesa (inversió al Passeig de Gràcia i retallades a Nou Barris). Un govern desconnectat del patiment i de la lluita de la gent, que gira l’esquena a la ciutadania i nega el dret a decidir de les veïnes i els veïns. Un govern que mira amb complicitat les polítiques neoliberals de rescat dels poderosos, i que és incapaç de plantar cara als estralls socials d’aquestes polítiques als barris populars de la ciutat. Amb més força que mai, ICV-EUiA haurem de redoblar la confrontació a les polítiques de l’1% a Barcelona; amb més audàcia que mai, haurem d’impulsar alternatives al servei de la gent i dels barris. I fer-ho a peu de carrer: formant part de les lluites, dels espais de conflicte i d’acció, i cooperant en la construcció del bé comú. Ho estem fent, caldrà intensificar-ho.

L’Assemblea Nacional d’ICV, aquest mes d’abril, ens brinda una molt bona oportunitat per concretar passes endavant en aquest sentit. Una Assemblea per enfortir Iniciativa i per posar-la al servei d’un bloc emergent social i polític per canviar-ho tot. Perquè cal obrir un procés constituent que superi el capitalisme i la vella política de la transició; que articuli l’alliberament nacional i l’emancipació social. Impregnat d’ecologia i feminisme. ICV hi ha de ser en aquest procés, amb força, amb una cultura d’activisme polític ben renovada. Però no n’hi haurà prou amb ICV-EUiA. Caldrà teixir aliances noves. Un espai plural de valors compartits on han de confluir totes les tradicions i les pràctiques del combat i de l’alternativitat, amb voluntat de suma i articulació política.

No serà fàcil, però és imprescindible. Tinc un convenciment (intueixo que àmpliament compartit): Barcelona és un espai immillorable per fer tangible la construcció del nou subjecte sociopolític. Les condicions objectives hi són. Cal generar les complicitats, les generositats creuades, les il.lusions que el facin possible. A Barcelona hi ha una densitat d’articulació social elevada; existeixen ja avui marcs compartits d’acció a escala de barri i de districte, i en clau sectorial: des del Port Vell a Nou Barris, travessant totes les marees de dignitat. La Barcelona dels barris que lluiten i que cooperen és la Barcelona de la majoria, la del 99%. Cal avançar cap a la seva articulació política. Per liderar l’alternativa. Per disputar-li el futur a l’establishment. Per canviar-ho tot. La 7a Assemblea d’Iniciativa de Barcelona s’ha d’inscriure en aquest procés. Una ICV forta i generosa, al costat d’altres actors socials i polítics. Convençuda i humil. Tenim temps per fer-ho bé. Però no podem esperar. L’aposta és de llarg termini. Però s’ha d’edificar sobre compromisos i victòries tangibles. I el 2015 és aquí mateix. 

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.

Al 2011 s’ha tancat un cicle electoral intens: ICV-EUiA ha emergit com a força que creix; les victòries de CiU i el PP ens han situat en l’oposició. S’obre ara un període prou llarg, abans del proper cicle (2014-2015): un període on haurem de construir la ICV necessària per al Nou Temps. El procés i la celebració de l’Assemblea Nacional Oberta, el novembre de 2012, hauria de ser el fil vertebrador d’aquest gran repte. Algunes reflexions.

Iniciativa va néixer fa 25 anys: va ser una aposta de creativitat i risc, en clau políticocultural. El món vivia encara en plena guerra freda, ningú no parlava de globalització, no existia la Unió Europea; començàvem a sortir de la crisi que posava fi a l’època industrial, no hi havia internet; la societat no era multicultural. Tots els components d’aquest escenari han canviat profundament. Iniciativa ha anat canviant amb ells, amb voluntat d’obertura a les noves realitats. Al llarg dels últims anys, ICV ha aconseguit definir: a) una nova identitat política (l’esquerra verda nacional) amb un nivell sòlid de reconeixement b) un procés de renovació programàtica i de lideratges; c) un espai electoral que va trencant sostres.

Ara estem davant d’un Nou Temps: realitats individuals i socials emergents, crisi intensa i llarga, governs i polítiques de dretes arreu, noves formes de contestació i acció col.lectiva (univers 15-M). Per tal de seguir sent rellevants, a ICV hem de posar en marxa una segona gran onada d’innovació política i cultural. Tan necessària,  tan o més intensa, que la que ens ha portat fins aquí, i que ens col.loca en bones condicions per afrontar el futur. 

El procés cap a l’Assemblea Nacional Oberta ens ofereix els espais per fer tangible la construcció de la ICV per al Nou Temps. Haurem de posar en pràctica una metodologia participativa, innovadora, protagonitzada per les bases, amb moltes aportacions personals, connectada a la quotidianitat i les lluites, amb presència a internet i a les xarxes socials. Un procés que pugui vehicular tres objectius de fons: 1) el canvi cultural: fer d’ICV una cooperativa d’activisme sociopolític, amb noves formes d’organització i noves lògiques d’interacció amb els entorns (arrelament, permeabilitat…); 2)  l’articulació de l’alternativa política: una ICV més radical, però no per construcció ideològica, sinó per vinculació amb les injustícies i amb la gent que les viu, la qual cosa faria Iniciativa també més útil i més central; 3) la superació de fronteres: fer d’ICV una eina de suma, d’ampliació d’espais socials i electorals, d’incorporacions, de forja de noves complicitats personales i col.lectives.

En síntesi, fer d’Iniciativa un espai de nova política, més alternatiu i més ampli. Amb capacitat d’oferir sentit polític a les lluites i les pràctiques socials; de reconnectar la política a la quotidianitat de les persones; de tendir ponts entre les consciències personals i l’ètica col.lectiva. Es tracta d’un procés de creativitat i aprenenentatge. L’Assemblea ha de ser un cert punt d’arribada, sí; però sobretot de partida cap a una ICV diferent, amb arrels ben sòlides.

Al Barcelona Informació d’aquest mes d’octubre, en la secció “els grups municipals opinen” faig un breu article, “Ratzinger, el rostre de la intolerància”, sobre la propera visita del Papa a Barcelona. Al llarg d’aquests últims dies, l’escrit ha suscitat tres tipus de reaccions crítiques. En primer lloc, aquelles que simplement expressen el desacord amb el fet mateix de la seva publicació al butlletí municipal; d’altra banda aquelles que, sense entrar en el nucli de les meves reflexions, apunten contra la manera d’abordar la laïcitat i el fet religiós per part d’Iniciativa; finalment, les que defugint també el tema en qüestió, aprofiten per carregar genèricament contra ICV. El to general de la majoria d’elles és força decebedor, lliscant amb molta facilitat cap a la desqualificació, sovint personal.

No vull entrar ara en cap debat general sobre el que aporta l’esquerra verda nacional a Barcelona i Catalunya. Intentem, en tot cas, bastir una proposta diferent, moderna i transformadora, que emergeix amb molta força a tota Europa. Que treballa des de la quotidianitat per la llibertat real de tothom, perquè es puguin realitzar en igualtat tots els projectes de vida, amb vincles de fraternitat i de respecte al medi ambient. I ho anem fent, al costat de moltes persones, amb avenços reals, sòlids i concrets. Amb encerts i errors. No vull tampoc reproduir cap estil desqualificador, no crec que sigui en cap cas necessari, ni aporta res al debat de les idees.

Però sí voldria precisar algunes coses en relació als dos primers elements de crítica.

- Crec que és bo i enriqueix la deliberació democràtica que s’aportin veus favorables i contràries al que representa Ratzinger. Crec que serà positiu i eixamplarà els marges de la nostra esfera pública que la ciutadania exerceixi el dret a manifestar-se i expressi elements de denúncia o de suport a Benet XVI. Jo he proposat consideracions crítiques de fons, és la meva contribució al debat. I sí, ho he fet com a cap del grup municipal d’ICV-EUiA a Barcelona; no des del rol institucional de tinent d’alcalde. En la mateixa pàgina el senyor Fernández Díaz fa un article travessat per posicions xenòfobes, els continguts del qual rebutjo radicalment –com estic segur que fa la immensa majoria de la ciutadania; defenso, tanmateix, el seu dret a expressar-les.

- I sí, les meves reflexions s’inscriuen en un marc de construcció col•lectiva. A ICV-EUiA reconeixem el valor que la diversitat de creences aporta a la societat. Respectem el fet religiós com una manera més d’expressar la dimensió espiritual de les persones. Sabem també que hi ha altres formes de viure aquesta dimensió que no passen per les creences religioses. Cap problema. No es tracta de contraposar l’ateisme a la fe religiosa; ni d’instal•lar el conflicte entre creences. Tot al contrari, a ICV-EUiA defensem la laïcitat com l’espai públic necessari on sigui possible construir ponts i relacions de convivència en la diversitat, sense imposicions derivades de cap codi religiós. Com l’espai compartit dels drets humans. Les institucions enteses com l’àmbit de la laïcitat positiva, la que frena qualsevol imposició o privilegi d’una religió; la que acull la diversitat i el pluralisme moral.

Més enllà d’això, voldria subratllar dos aspectes de fons que s’apunten a l’article.

• L’església catòlica gaudeix avui a Catalunya i a tot l’estat espanyol d’una situació de privilegi contrària als principis de la laïcitat. El 2010 ha rebut uns 6.000 milions d’euros de diner públic. Només 240 milions provenen de l’aportació del 0,7% de l’IRPF que cada ciutadà/na pot destinar a l’església catòlica (per cert, a cap altra religió). La resta és finançament de l’església amb els diners de tota la ciutadania. Ho crec injust en clau democràtica. L’església catòlica ha de tendir a autofinançar-se, com ho fan la resta de confessions. Seria un canvi rellevant cap a la laïcitat i l’aprofundiment qualitatiu de la nostra democràcia.

• D’altra banda, la doctrina fixada per la jerarquia catòlica és contrària al drets civils i, projectada sobre una societat complexa i heterogènia, esdevé generadora de riscos i situacions de prejudici, marginació i exclusió social. Ratzinger s’ha mostrat contrari a la maternitat lliure i desitjada; a la igualtat entre homes i dones; entre homosexuals i heterosexuals; entre famílies tradicionals i nous grups familiars. Contrari a col•laborar en la lluita contra el VIH/Sida per mitjà de l’únic mitjà efectiu de prevenció: l’ús del preservatiu. Ratzinger va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament (Boff, Sobrino…) i acaba de comparar “l’ateisme amb la tirania nazi”. És el cap d’un estat que no és membre de l’ONU i que no ha ratificat les principals convencions de drets, ni la resolució per l’abolició de la pena de mort. Sincerament, crec que Benet XVI reflecteix, amb la seva trajectòria, la cara més anacrònica i intransigent de l’església catòlica.

Des del respecte a Ratzinger, però també des del dret a confrontar les seves posicions, els representants d’ICV-EUiA estarem al costat de les persones i col•lectius que expressaran la defensa d’una ciutat solidària, acollidora de la diversitat i impulsora dels drets civils. I seguirem treballant per construir-la. Colze a colze amb persones creients i no creients. Amb moltíssims cristians de base, la fe dels quals és motor de transformació. La Barcelona d’avui, de barris dignes i d’inclusió social, seria impensable sense persones com Mossèn Pere Relats, el germà Adrià Trescents o el Pare Manel, per posar només alguns exemples. A ells i a tot el que representen, la meva sincera devoció.

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES

Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.

Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.

Feia dies que volia dedicar un escrit del bloc al Joan Herrera. Ahir no vaig poder anar al Consell Nacional on el Joan va ser proclamat candidat d’ICV a la presidència de la Generalitat, ja que era a Reggio Emilia (prop de Bolonya) en una reunió de la Comissió d’Inclusió Social de l’organització mundial de municipis. Em va saber greu no ser-hi. El Joan Herrera serà el millor candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any vinent. Per moltes raons…

Perquè personalitza com ningú els valors i el projecte de l’esquerra verda nacional. (i la política són valors i projectes sí; però aquests NOMÉS adquireixen significat quan algú els personalitza amb autenticitat). Perquè no és un polític convencional. Perquè és lluny de l’establishment i molt a prop de les gent senzilla. I al costat de les causes justes: amb valentia, sense complexos, amb humilitat. Perquè el Joan coneix molt bé, respecte i valora totes les sensibilitats que conformen ICV. Perquè capitalitza una trajectòria d’esquerra transformadora que ve de lluny, i la projecta al futur amb nous accents, nous llenguatges i nous colors. Perquè genera sinergies i complicitats entre moltíssima gent compromesa en el teixit social del país. Perquè ell mateix forma part dels moviments socials: en Joan és un dirigent polític perquè és un militant social. Perquè demostra que ser ecologista és la forma més natural de ser d’esquerres; i la més carregada de present i de futur. Perquè sap que la política és quotidianitat local i global. I l’autodeterminació (personal i col.lectiva) un dret radicalment democràtic. Perquè el Joan ha treballat molt i bé tots aquests anys: està fent una feina excel.lent al Congrés (sembla que tinguem una pila de diputats/des). Té molta experiència política, ha gestionat problemes i situacions complexes; i ho ha fet amb flexibilitat, eficàcia i coherència amb els compromisos adquirits. Perquè estic convençut que la immensa majoria de gent d’ICV està feliç i il.lusionada amb la candidatura del Joan (a diferència d’altres partits, on els candidats generen unanimitats de baix perfil o adhesions fracturades). Perquè és imaginatiu i té curiositat vital i intele.lectual. Perquè expressa molt bé els conflictes, les necessitats i les injustícies quotidianes en termes polítics. Perquè sap que la revolució del segle XXI (més necessària que mai) es declina en plural i es construeix cada dia.

Per moltes coses més… enhorabona Joan per la candidatura!. Un repte més, però un repte diferent. No serà fàcil, però serà apassionant. El teu compromís ens dóna forces. Gràcies. Sí, un candidat del segle XXI per una Catalunya més humana i habitable.