La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.

Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.

Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).

A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’Educació (LEC). L’educació és un dels elements vertebradors d’una societat inclusiva i diversa (potser el més rellevant). Catalunya no s’havia dotat, durant gairebé 30 anys d’autogovern, d’una llei educativa pròpia. Tanmateix, els governs de CiU van impulsar unes determinades polítiques educatives: privilegis per l’escola concertada sense compromís de servei públic, segmentació social de l’alumnat, menysteniment dels governs locals i del territori... En síntesi, polítiques educatives de dretes al servei dels interessos dels sectors socials més benestants. Tot i així, les escoles públiques dels nostres barris, les concertades amb projecte públic i socialment responsables, i els diferents agents de la comunitat educativa han anat bastint una densa xarxa de pràctiques i entorns educatius d’alta qualitat: compromesos amb valors d’igualtat, diversitat i participació. La majoria de concertades i les poques privades han restat al marge i són avui escoles excloents (amb barreres econòmiques d’accés) i anacròniques (sense diversitat).


La nova LEC cristal.litza el model educatiu impulsat per CiU. Trenca el Pacte Nacional. Consolida la doble xarxa; no situa l’equitat en el nucli del model; permet la separació per sexe en escoles finançades amb fons públics; no reconeix les competències educatives de proximitat. En síntesi, és una llei de dretes. Una gran oportunitat perduda. Però no ho dubteu. Les escoles públiques, els equips docents compromesos, les AMPA, els moviments i associacions d’estudiants, els sindicats, els moviments de renovació pedagògica... seguiran a peu de carrer, cada dia, generant espais educatius vertebradors d’una quotidianitat democràtica, inclusiva i diversa. Malgrat la LEC.

En el terreny de les expressions polítiques de tot això. La LEC és una llei sociovergent i per tant, valgui la redundància, al servei de l’establishment. Capturada pels interessos socials conservadors que representa políticament la sociovergència. És el resultat d’una clara deslleialtat política: no es pot governar amb una fórmula plural d’esquerres i impulsar polítiques públiques de dretes. La LEC no és una llei de país. Ben al contrari, és una llei al marge del país real en termes educatius, que ha generat l’oposició raonada de la majoria d’agents del Pacte Nacional per l’Educació. I potser el més trist. És una llei que no expressa els valors majoritaris de la societat catalana oberta i avançada del segle XXI. En alguns aspectes (segregació per sexes, per exemple) inclús ens fa saltar els colors de vergonya. La LEC mira al passat més que al futur, genera desencís més que complicitats, s’ha escrit amb música autoritària més que deliberativa.

Crec que és molt important que la gent d’ICV-EUiA seguim treballant colze a colze amb les escoles i les comunitats educatives dels nostres barris, fent avançar valors de cohesió, implicació i interculturalitat. Resistint la LEC de forma rebel i creativa. ICV-EUiA hem de seguir sent l’expressió política d’un desencís i d’una xarxa d’alternatives en el terreny educatiu –com hem fet amb rigor, audàcia i responsabilitat al llarg de tot aquest procés- i hem de vincular la nostra alternativitat a la LEC a un relat sociopolític proper a la majoria progressista de Catalunya i democràticament confrontat a l’establishment sociovergent. Personalment, la meva il.lusió i complicitat política amb el govern de Catalunya ha quedat molt tocada. La meves ganes per construir polítiques ecologistes i d’esquerres al costat de la gent segueixen intactes.