Divendres el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost municipal del 2015 amb només 14 vots a favor, enfront 27 regidores i regidors que no el vam votar. L’any passat es va aprovar per decret de l’Alcalde. El 2012 va ser un tràmit de pròrroga. Només el primer pressupost del mandat va tirar endavant amb majoria: la formada per CiU i PP. La que ha impulsat, entre 2011 i 2014, la BCN en venda: la Marina de Luxe, la barra lliure hotelera, la sobreexplotació comercial de voreres i places, la privatització dels pàrquings, les inversions a les avingudes del luxe, o la frenada en sec de la llei de barris i de les escoles bressol públiques. Aquest és el projecte de ciutat on s’inscriu el pressupost 2015. Ara bé, no hagués tirat endavant sense l’abstenció del PSC i UpB. Els partits-crossa de l’alcalde avalen un pressupost socialment injust i de prioritats equivocades.  El fan possible en base a acords puntuals del tot insuficients; que en el millor dels casos representen un 3% de la despesa. No aconsegueixen tampoc modificar inversions i opcions injustes. No arriben a maquillar un mal pressupost, el qual queda molt lluny de donar resposta a les necessitats de la gent, i molt lluny també de la capacitat real de l’Ajuntament per fer-hi front. Els recursos hi són, però no es posen al servei de la cohesió entre barris, de la reactivació econòmica sobre bases de justícia social i ambiental.

No podem parlar de pressupost sense mirar als ulls a la realitat. Vivim avui una BCN dinàmica que no genera prosperitat compartida. On creix la pobresa i s’amplien les desigualtats socials i urbanes; on moltes persones viuen amb privacions i amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques; on milers de famílies deixen d’escalfar la casa per pagar el lloguer, o deixen de pagar el lloguer per poder menjar. Cada dia hi ha entre 2 i 3 desnonaments de llars vulnerables.  1 de cada 5 infants en situació de pobresa. 5.000 famílies en exclusió severa i amb la renda mínima denegada. La distància de renda entre els barris més rics i més pobres s’ha doblat; la d’esperança de vida va més enllà dels 7 anys. A BCN hi ha encara més de 100.000 persones en atur, la meitat de llarga durada, quasi la meitat sense prestació; amb més del 40% dels joves sense feina i un 15% dels treballadors amb salaris de pobresa.  El 88% dels nous contractes són precaris. La bombolla hotelera i comercial cavalca, mentre la ciutat no es reindustrialitza. L’economia financera a BCN s’imposa a la productiva. Sobre aquestes evidències, el pressupost Trias-Collboni aprofundeix l’austeritat injusta, i consolida les fractures social i territorial.   

1. En moments d’efectes durs de la crisi, caldria un pressupost expansiu, anticíclic, mobilitzador de recursos. I aquest pressupost no ho és. Presenta, fins i tot, elements d’involució respecte la trajectòria dels últims anys. Venim d’una filosofia d’austeritat salvatge, com ho proven els superàvits acumulats de més de 200 milions els tres últims anys, temps on s’ha aguditzat la pobresa. I ara veiem que el pressupost del 2015 incorpora una retallada de la inversió del 14%: de 434 a 373 milions. És un pressupost elaborat perquè l’Ajuntament sigui més ric (nova previsió de superàvit: 17 milions addicionals); però també més insensible a una ciutat trencada, amb atur cronificat. Al llarg del mandat el govern ha menystingut el paper de la inversió pública com a palanca de reactivació, al servei d’una nova economia productiva i ecològica. No hi han cregut. L’han disminuït un 46% respecte el periode 2007-2011: de 3.200 a 1.700 milions. I a més han fet retallades letals en àmbits que dinamitzen l’economia i creen ocupació qualificada: cap aposta pressupostària potent de suport a la rehabilitació, a les energies renovables, al comerç urbà, a la economia cooperativa o al tancament de l’esquerda digital.

2. Més enllà del volum de recursos, la despesa i la inversió del pressupost no és ni socialment cohesionadora ni territorialment redistributiva. Més aviat al contrari: hi ha més pedres que persones, més vials que escoles i equipaments socials; es privilegien, encara més, les zones benestants i es desatenen els barris populars. Caldria fer del pressupost una eina per superar desigualtats entre col.lectius i desequilibris entre barris. I aquest pressupost no ho fa. Algunes xifres expressen la manca absoluta d’ambició social i redistributiva.

- La inversió en nous equipaments socials i educatius de proximitat se situa en 17.7 milions, un escàs 4,5% dels 374 d’inversió global. Només 4,8 milions en 3 escoles bressol i 2,1 milions en un únic centre de serveis socials (CSS). Són xifres que consoliden alhora un mandat perdut. Entre 2008 i 2011: 32 escoles bressol i 17 CSS nous; entre 2012 i 2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud extraordinària. Tota la inversió en equipaments de proximitat -30,2 milions- representa poc més d’una cinquena part dels 139 milions previstos en espai viari. Una distribució injusta; especialment injusta en temps de crisi.   

- Si observem la dimensió territorial, encara pitjor. Dels 15 barris amb menor renda, 11 d’ells tenen una inversió pc inferior a la mitjana de la ciutat (Trinitat Nova; Besòs i Maresme; Roquetes; La Verneda i la Pau; Can Peguera…). Barris que són avui el camp de joc on es disputa el model de ciutat: trencada o cohesionada. Però no, el pressupost situa el futur en la reforma de les avingudes del luxe –allà on la marca Barcelona genera beneficis privats- 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. Com és possible que la inversió pc a l’Eixample sigui superior a la de Nou Barris, amb 53 punts de distància de renda entre ambdós districtes. O la de Sarrià superior a Sant Andreu, amb una desigualtat de 67 punts. Nou Barris un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Crec que és un indicador prou emblemàtic d’uns pressupostos desconnectats de la realitat dels barris.

El pressupost del 2015, més que un conjunt d’inversions i despeses, és un catàleg d’injustícies. No és el pressupost de la cohesió social i el reequilibri urbà; de l’ocupació digne i l’l’impuls ecològic. Però hi ha alternativa, un altre pressupost és possible, amb 4 prioritats ben marcades i traduïdes en recursos. A) Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. B) Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. C) Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Cada Pla de Barri hauria de contenir de partides de regeneració urbana, prevenció de desnonaments, ocupació, projecte educatiu, i acció social i comunitària. D) Finalment, un Programa d’inversions ampliat i substancialment reorientat, amb supressió de totes les reformes de vies urbanes en zones benestants; recuperació dels programes de construcció d’equipaments educatius i socials; i increment substancial d’inversions directament creadores d’ocupació i de bases sòlides de dinamització econòmica alternativa. Aquestes 4 prioritats haurien d’implicar una injecció addicional de 200 milions d’euros al pressupost del 2015. Quantitat perfectament assumible per mitjà d’un nivell d’endeutament responsable, que hauria de passar del 41% a un màxim del 50% sobre els ingressos. A banda de suprimir les partides abans esmentades i els 4 milions de la vergonya (el regal anual al circuit de F1).   

Sí, un altre pressupost possible i necessari. Ambiciós en termes socials, connectat als barris, i impulsor d’una nova economia ecològica i cooperativa. Un pressupost per sortir de la crisi amb dignitat humana, feina estable i territoris cohesionats. Nou Barris diu “no és pobresa, és injustícia”, el pressupost Trias-Collboni se situa en el terreny de la injustícia. És per això que a ICV-EUiA no callarem, seguirem exercint la denúncia; i seguirem, sobretot, articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per guanyar, per construir una BCN per viure. 

Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

El context polític: divendres passat CiU va presentar el pressupost al plenari i va ser rebutjat. El va sotmetre a una qüestió de confiança i li va ser denegada. Vam sortir del plenari amb un pressupost contra la majoria que, en tot cas, entrarà en vigor per una drecera jurídica no democràtica; i amb un govern incapaç i aïllat, com mai abans.  El context social: els efectes de la crisi i de les retallades s’intensifiquen sobre les classes i els barris populars de Barcelona. Assistim a una segona onada d’impactes: atur de llarga durada desprotegit, desnonaments per no poder pagar el lloguer, malnutrició infantil, talls d’aigua, pobresa energètica, increment galopant de les desigualtats socials i urbanes. 

En aquest doble context es mou Xavier Trias. L’alcalde d’un govern que no pot tirar endavant la seva principal eina d’actuació (el pressupost); i l’alcalde d’una ciutat on no paren de créixer riscos i situacions de pobresa i exclusió. I Xavier Trias fa dues coses: d’una banda segueix venent paraules (diàleg, mà estesa, culpabilització de tothom…); d’altra banda, intenta que aquestes paraules tapin la realitat d’unes polítiques classistes, d’un govern de l’1%. Però ara ja sabem que les paraules són fum. I que el fum no pot tapar un pressupost socialment excloent i molt injust amb els barris. Un pressupost sense base territorial (9 de 10 districtes l’han rebutjat), sense base política (25 regidores i regidors sobre 41 l’han rebutjat) i sense base social (refugiat en l’escalfor de la marca Barcelona però desconnectat del patiment i els drets de la ciutadania).

1) Un pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora del govern (pàrquings, serveis funeraris…); 2) que s’instal.la en l’austeritat injusta i dogmàtica (superàvits milionaris per satisfer les agències de qualificació del deute mentre es desatenen necessitats socials); 3) que retalla la despesa en habitatge i ocupació; 4) que enfonsa la inversió als barris populars mentre la concentra a les zones del luxe (Pg de Gràcia, zona alta de la Diagonal…). És la traducció en xifres d’un govern diligent amb els poderosos i indolent amb la majoria; sensible als lobbies de les bombolles turística i comercial, però girat d’esquenes a les persones que ho passen malament i a la gent que lluita. Un pressupost que, pels seus continguts, aïlla al govern que el presenta. I l’impulsa a substituir un procés de negociació i acord, per la filigrana d’una qüestió de confiança que degrada i banalitza la política municipal, i per una certa teatralització pretesament encobridora de tot plegat: del classisme i de la degradació democràtica.         

És important plantar cara a tot això. Però ho és més encara construir l’alternativa. Perquè és possible un pressupost sense privatitzacions ni dogmatisme neoliberal; amb inversió social, escoles bressol, habitatge públic i programes d’ocupació; amb prioritat als barris; amb economia verda i cooperativa. Però per fer-ho possible cal que la majoria social esdevingui majoria política. Que els valors de solidaritat generin una nova correlació de forces per acabar amb el govern de l’1%. Seguirem treballant per aconseguir-ho. Forjant el nou subjecte sociopolític que catalitzi el procés constituent municipal. Abans que s’ho carreguin tot. Per reconstruir la ciutat democràtica.

  

El govern municipal de CiU ha presentat per al 2014 un projecte de pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora on s’ha instal.lat Xavier Trias. L’Alcalde fa de la ciutat una plataforma al servei del negoci privat, i el pressupost tradueix l’estratègia en xifres. Per exemple, els 100 milions d’ingressos fruit de la privatització dels aparcaments municipals més rendibles: Trias intercanvia un instrument clau de mobilitat sostenible per uns quants milions i, sobretot, per generar una gran oportunitat de negoci. Pot intentar justificar-ho com una operació per fer calaix en temps de crisi, i així poder incrementar la despesa social. És un argument fal.laç: el pressupost aposta per posar la solvència financera de l’Ajuntament al servei de l’austeritat dogmàtica. Queda molt lluny, a més, de donar resposta a les necessitats socials d’habitatge i de lluita contra l’atur. La liquidació pressupostària del 2013 pot tancar-se amb un superàvit de 120 milions (180 milions en dos anys). Si per al 2014 l’estalvi brut se stiués en el 15% (en comptes del 18,6% de CiU) i l’endeutament arribés al 55% (en comptes del 50,2% de CiU) es generarien 185,2 milions addicionals. En total més de 300 milions. Aquesta xifra permetria, per exemple, doblar l’increment de la despesa social, invertir en habitatge públic de lloguer, o generar un programa municipal potent de polítiques actives d’ocupació. En síntesi, el pressupost dels negocis contra els bens comuns; el que pretén satisfer els bancs contra les necessitats ciutadanes.  

Però és que, a més, a l’entorn d’aquest pressupost el govern de Xavier Trias sembla incapaç de construir una majoria que l’avali. Només ERC es mostra partidària del suport. Governar en minoria no és fàcil, però una de les responsabilitats bàsiques de l’Alcalde és articular majories que li permetin tirar endavant les eines bàsiques de govern: el pressupost, la primera. I Trias no sembla tenir ni la voluntat ni la capacitat de fer-ho. L’Alcalde dialogant i de mà entesa era pura retòrica, es volatilitza com el fum que ens intenta vendre. Xavier Trias és incapaç de generar i tancar dinàmiques d’acord. És triplement feble: lluny de la majoria, sense projecte de ciutat i sense habilitats relacionals i de pacte. Absent tot això, el govern pretén aprovar els comptes recorrent a una argúcia legal: presentar i perdre una qüestió de confiança vinculada al pressupost. Passats 30 dies i constatada la inviabilitat de la moció de censura alternativa, el pressupost rebutjat pel Plenari quedaria aprovat i entraria en vigor. Legal, sí; però en contradicció a la lògica democràtica. Uns comptes contra la majoria. Contra la majoria política, que no els han votat; i contra la majoria social, menystinguda per l’aposta privatitzadora i austericida.

Des d’ICV-EUiA no deixarem de denunciar la filigrana tan poc democràtica de l’Alcalde. No deixarem tampoc de defensar que un altre pressupost és possible i necessari: sense austeritat salvatge, amb ambició social, clarament orientat a lluitar contra l’atur i els desnonaments. I, més enllà, seguirem confrontant les dinàmiques de retallades i privatitzacions que CiU posa al servei de la seva Barcelona-marca i que sabem que són, una a una, agressions a la Barcelona dels barris i les classes populars.

Reprodueixo aquí l'article que publica avui El País, on valoro el gir dretà i antiecològic del primer pressupost de Trias. I on apunto les alternatives verdes i d'esquerres que ICV-EUiA estem construint.

Barcelona más injusta y más gris

El cambio en Barcelona, de gobiernos plurales de izquierdas a un gobierno de CiU dependiente del PP, se está trasladando al terreno de las políticas públicas, allá donde se configuran modelos de ciudad. En seis meses, el gobierno municipal ha expresado su voluntad de permitir nuevos hoteles de lujo en Ciutat Vella, paralizar el programa de escoles bressol públicas y abrir la puerta a su privatización, abandonar las políticas activas de empleo, renunciar al desarrollo de la Ley de Barrios, dar entrada al beneficio privado en la política de vivienda social, o profundizar en la demagogia punitiva como elemento central de la seguridad. Todo ello en un marco de falta de exigencia a la Generalitat, así como de complicidad con los recortes sociales de Artur Mas, que impactan directamente sobre los barrios populares y los colectivos más vulnerables de la ciudad (supresión del derecho a recibir la RMI, recortes en las becas comedor, cierre de servicios públicos de salud). En definitiva, giros hacia la derecha en múltiples aspectos del proyecto progresista de ciudad (cohesión territorial con mejoras urbanas en los barrios, lucha contra el paro y por el empleo de calidad, inclusión social, educación pública, movilidad sostenible).

 

Llegan ahora las ordenanzas fiscales y el primer presupuesto de CiU. La reorientación conservadora se expresa con nitidez. El modelo de fiscalidad y las políticas de gasto e inversión fijan, en términos tangibles, el proyecto de Xavier Trias. Y hallamos una fiscalidad resignada, injusta, de involución ecológica; y un presupuesto de regresión social y ambiental que certifica el abandono de la inversión pública como palanca de reactivación económica sobre bases renovadas. Algunos elementos clave. En plena crisis CiU renuncia a ingresar más de 15 millones, preparando el terreno para futuros recortes en los servicios públicos. Regalos fiscales, bajo presión del PP, que asestan un duro golpe a los criterios de la sostenibilidad. La reducción del impuesto sobre vehículos y la gratuidad del área verde reincentivan el uso del coche, debilitan la financiación del bicing y contrastan con el apoyo del alcalde al aumento de tarifas del transporte público, sin descartar que sean por encima del IPC. El presupuesto de CiU-PP supone una caida del 44% de la inversión en equipamientos sociales y educativos, la disminución de 1,5 millones en políticas de empleo –en un contexto de paro creciente- y el recorte de un 20% en el capítulo ambiental. El esquema deja poco margen de duda: sacrificios para la mayoría sin ninguna exigencia para los que más tienen. Recortes sociales sin redistribución fiscal. Un presupuesto que consolida el giro conservador en los contenidos y que lo traslada al terreno de las alianzas políticas: la coalición CiU-PP, el acuerdo entre las dos derechas de Barcelona.

 

Nuestro deber democrático es confrontar con el gobierno municipal, dar respuesta desde el debate de las ideas a la involución en el proyecto de ciudad. Nuestra voluntad pasa sobre todo por erigir a ICV-EUiA como referente de alternatividad política: generar relatos y propuestas para forzar nuevos avances urbanos, sociales y ecológicos; y para construir una democracia local más transparente y participativa, al lado de las luchas y las movilizaciones ciudadanas. Por citar algunos ejemplos: hemos conseguido aprobar proposiciones para impulsar una redistribución democrática y ecológica del espacio público y la movilidad (las supermanzanas); un plan de promoción del tejido empresarial vinculado a la economía verde y al comercio justo; el compromiso de instar a la devolución incondicional del Castillo de Montjuïc y del Cuartel del Bruc, poniendo fin a usos militares anacrónicos; la preservación de las garantías públicas en el acceso a la vivienda (registro único y sorteo); o la elaboración de un nuevo plan de lucha contra la exclusión, fortaleciendo el Acuerdo Ciudadano por una Barcelona Inclusiva.

 

Las ordenanzas fiscales y el presupuesto configuran ahora un nuevo escenario de construcción de alternativas. Apunto algunas propuestas de ICV-EUiA con fuerte carga de futuro: una nueva tasa bancaria sobre los cajeros automáticos; tasa turística para impulsar mejoras ambientales y laborales; progresividad en el IBI (a más patrimonio menos bonificación); tarifación social en el transporte y los servicios municipales; fiscalidad verde vinculada al uso de renovables; 33 millones adicionales en políticas sociales, ambientales y de empleo; 54 nuevos millones en inversión pública (equipamientos, suelo, vivienda y regeneración urbana). Sí, otra fiscalidad es posible: exigente con quien más tiene y de fuerte apuesta ecológica. Y otro presupuesto es necesario: al servicio de una ciudad más inclusiva y habitable, con ambición inversora para transformar los barrios e impulsar el empleo digno. La expresión, en definitiva, de una Barcelona luchadora y creativa, que planta cara a las injusticias; y que no renuncia a escribir el futuro desde valores de solidaridad, ecología y libertad.

Gairebé passades les festes, i esperant la nit màgica de Reis, toca la represa de l’activitat ordinària. 2011 serà un any intens i apassionant. La crisi seguirà causant impactes socials molt durs. Les polítiques de retallada de drets i serveis, impulsades pel govern de l’estat, i les que ja de forma molt preocupant ens anuncien els consellers del nou govern de la Generalitat, no faran més que eixamplar desigualtats i injustícies. Retallades salarials, congelació de pensions, reforma laboral precaritzadora, supressió de prestacions socials... sacrificis sobre els col.lectius més febles; en un any en el que els beneficis de les grans corporacions de l’IBEX 35 han crescut un 19%, arribant als 50.000 milions€, i en el que les retribucions dels seus alts directius han augmentat un 16% situant-se en una mitjana de 699.000€. El president Mas ens diu que les retallades seran fortes, el conseller Mas-Colell apunta a la despesa sanitària... i simultàniament ens confirma que transferirà 600 milions€ de diner públic als més rics, via supressió de l’impost de successions. Tot plegat requerirà molta lluita, resistència i alternatives.

Sí, perquè les alternatives són possibles. A Barcelona, hem aprovat i desplegarem un pressupost per al 2011 amb forts increments de la despesa social (12%) i ocupacional (19%). Un pressupost que és el contrapunt polític a la lògica de les retallades i que serà un factor clau de lluita contra la crisi i inclusió social. Un pressupost que culmina un cicle de 4 anys en el que la despesa social i ambiental a Barcelona ha crescut un 49,6% (de 585 a 877 milions €), multiplicant per 2,5 l’augment de la despesa municipal global. ICV-EUiA, al govern de la ciutat, com a motor i garantia d’un ajuntament que aposta per una sortida socialment justa i ambientalment sostenible a la crisi.

Tindrem l’oportunitat de parlar molt de política i de política municipal al llarg dels propers mesos. Haurem de fer un esforç final intens i ple d’il.lusió per afrontar les eleccions del 22 de maig. Unes eleccions on ICV-EUiA serem el referent polític de la majoria social progressista de la ciutat que vol una Barcelona diferent i millor, més humana i habitable. Fidels a les necessitats i les aspiracions de justícia i de futur de la gent senzilla, dels barris. Al llarg dels propers mesos, la nostra trajectòria de compromís  i coherència l’anirem expressant en forma de  lluites, propostes i somnis; d’una manera innovadora i creativa de vincular la política municipal amb la vida quotidiana de la gent: escoltant i dialogant molt, empatitzant amb les dificultats i les esperances de la majoria. Ho farem carregats de confiança, en el marc d’un espai pòlític sòlid, que no ha de resoldre cap crisi de projecte ni de lideratge, i convençuts que podem tenir un molt bon resultat electoral, per seguir a peu de carrer impulsant la transformació social i ecològica de Barcelona, una ciutat de barris millors on la gent sigui més feliç.    

Avui, però, volia acabar aquest primer escrit de l’any al Bloc amb un petit record i homenatge. Eren les 8 del matí del 5 de gener del 1960, l’anarquista Quico Sabaté, el guerriller més emblemàtic de la resistència antifranquista armada, era assassinat al carrer Sta.Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental). Avui fa exactament 51 anys. Quico Sabaté va ser membre de la CNT des de molt jove, va combatre al front d’Aragó i a la columna Durruti, i perduda la guerra va jurar no rendir-se mai davant Franco. I no s’hi va rendir. El 4 de gener de 1960, va poder escapar d’un setge de la guàrdia civil al Mas Clarà, al Pla de l’Estany, on van caure tots els seus companys. En la seva fugida va arribar a Sant Celoni buscant un metge que l’atengués de les ferides. Allà, però, es va creuar amb un membre del somatent, secretari local de Falange, que el va assassinar. Quico Sabaté va ser enterrat fora del cementiri perquè el bisbat de Barcelona no va autoritzar la seva sepultura: el resistent no va tenir dret ni a descansar en pau. L’any passat, en el 50è aniversari, la seva filla Alba i el seu amic Salvador –que el va ajudar a l’exili- expressaven amb llàgrimes als ulls l’emoció i el reconeixement cap a un procés encara incipient de recuperació de la memòria. Avui a Sant Celoni la tomba de Quico Sabaté té flors. Flors que expressen record i afecte. I també testimoni de futur. De compromís per seguir treballant, arreu, per ciutats amb barris millors on la gent sigui més feliç.