Divendres passat vam fer l’últim plenari del mandat municipal. Els plenaris són l’espai on es produeix el debat a l’entorn de propostes i qüestions que expressen models de ciutat diferents; prioritats i valors no sempre coincidents; argumentaris en disputa. Al llarg del periode 2011-2015 n’hem fet 42. L’escenari i les formes són anacròniques, molt de vella política. Un format rígid amb temps d’intervenció estrictes, i xiulets que sonen per recordar-ho. Vots en bloc, per grups municipals, amb poquíssimes excepcions. Tractaments molt formals compatibles amb la manca de respecte personal. I exclusió de la ciutadania. A les veïnes i els veïns, a les organitzacions socials, se’ls hi reserva el paper de convidats de pedra: poden assistir de “públic”, però no intervenir, no participar. És un compendi de les prerrogatives simbòliques d’un poder polític amb forts dèficits de lògica democràtica. A la defensiva. Feia temps que tot això requeria un canvi substancial. La revolució democràtica en marxa el fa inel.ludible. Ho hem intentat. ICV-EUiA hem defensat una reforma integral de les normes de participació que fes possible l’obertura dels plenaris a la ciutadania. Hem proposat la participació directa de la ciutadania en decisions de plenari (dret a decidir sobre projectes urbanístics o inversions prioritàries, per exemple). Però sempre ens hem trobat amb la negativa del govern, de l’aliança CiU-PP, de la seva majoria recelosa a l’ampliació de la lògica democràtica. La reforma elitista de la Diagonal es decideix al Círculo Ecuestre. Després Trias i el PP la formalitzen al plenari. En un marc de democràcia real, amb deliberació i participació ciutadana directa, no hagués estat possible ni la Marina de Luxe ni el pelotazo del Deutsche Bank. El corró polític CiU-PP al plenari ho fa possible. Al servei d’especuladors: del Salamanca Group o del KKH.

Sí, es tracta del buidatge democràtic de les institucions. Però no ens hem quedat de braços creuats. Hem estat insistents. Per mitjà de moltes proposicions, treballades amb la ciutadania i els moviments socials, hem forçat debats i votacions al plenari que han resultat incòmodes al poder. Hem defensat un pla rescat social, un programa d’inversions als barris vulnerables, mesures d’emergència i estructurals contra la contaminació, o el rebuig a l’ampliació de grans superfícies comercials. Vam forçar també una votació per la creació d’una comissió especial sobre la vulneració dels drets humans al CIE. En crida nominal, un per un, regidores i regidors de CiU i PP van donar l’esquena als drets humans. Va ser una autèntica vergonya ètica. De vegades hem aconseguit obrir escletxes d’acció. Impulsats per ICV-EUiA, el plenari ha adoptat acords sobre prevenció de desnonaments i garantia de subministraments d’aigua, gas i electricitat. El govern ha hagut d’ampliar, en conseqüència, les partides d’ajuts a l’habitatge i als consums bàsics de la llar. Però s’ha plegat als interessos privats. Trias no ha tingut mai la voluntat de negociar amb bancs i companyies per aturar els desnonaments o els talls d’aigua.

Enfront d’aquesta situació, a l’últim plenari del mandat hem defensat i aconseguit l’aprovació d’una proposició de suport a la ILP contra l’emergència habitacional, impulsada per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC. Ens hagués agradat que les entitats i les plataformes ho haguéssin pogut fer directament, amb veu al plenari. No era possible. Tot i així, la intervenció de la Janet Sanz va donar veu a la ciutadania. Una intervenció sincera, compromesa i brillant: de reconeixement a les lluites; d’exigència humana i democràtica a resoldre el problema; de denúncia a la passivitat dels governs de CiU i PP. La gent de l’activisme quotidià va ser present. I no van limitar-se a fer de públic silenciat. Van donar testimoni de lluita. El “sí que es pot” va sentir-se amb força continguda al saló de plens. Com a remor d’esperança. Com a preludi d’un proper plenari, després del 24 de maig, obert a la ciutadania, i amb una nova majoria política vinculada a la ciutadania.

Hem estat amb la gent. L’últim plenari n’ha deixat imatges i paraules. Les paraules de la Janet Sanz, la imatge d’una tribuna tenyida d’un verd intens. I al darrera de les paraules i el color, complicitat i lluita. Esperança i compromís per construir, ja inajornable, una Barcelona en Comú. 

Diumenge vinent es complirà el primer any de govern de CiU a Barcelona. Un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que ho passa malament, amb la majoria; i un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que lluita i construeix alternatives. Tres elements de balanç d’aquest primer any:

a)     un govern de l’1%

CiU (més enllà de BCN) té un projecte polític d’involució en el model de societat: influència, privilegis i riquesa intocables; drets socials i civils al mínim, aposta ambiental nul.la. I aquest projecte l’aplica a Barcelona. L’aplica no per mitjà d’un model de ciutat global i ben vertebrat, sinó per mitjà d’un degoteig que no s’atura. Un degoteig de gir a la dreta, antiecològic i autoritari.

·         CiU no prioritza l’acció contra la crisi, i exclou la lluita contra l’atur de la seva estratègia econòmica. Aposta per Eurovegas i reforma laboral, en contradicció frontal amb el model d’economia productiva i sostenible del Pla Estratègic Metropolità. No ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat. No hi ha ni una sola política d’ocupació juvenil en les 30 mesures de BCN Creixement. I ara retalla Barcelona Activa, desmantellant les eines públiques de foment de l’ocupació 

·         Polítiques de retallades i privatització en serveis públics municipals que són pilars bàsics en la dimensió de proximitat de l’estat de benestar. Això ha passat en el transport públic (increment de tarifes i retallada de serveis); i en educació (escoles bressol, supressió de la 6ª hora, increment de ràtios…).

·         Les retallades han anat de la mà de la involució ecològica, del retorn a les velles polítiques del gris. No hi ha futur sense mobilitat sostenible. CiU en canvi ha actuat a Barcelona com l’expressió política del lobby dels cotxes. Però tampoc hi ha futur sense compromís amb la qualitat de l’aire i la protecció del clima: CiU redueix un 20% la despesa ambiental; i manté una aposta tan anacrònica i antiecològica com uns Jocs d’Hivern en una ciutat mediterrània.

·         Si l’aposta ambiental ha deixat d’existir, el model urbanístic ha començat a girar, en una direcció molt clara: es debilita l’urbanisme dels barris i es promou l’urbanisme del luxe i la banalitat. S’impulsen la marina per super-iots, el Blau Ictínea i Eurovegas; s’atura la Llei de Barris, pretenen fer marxa enrere al Pla d’Usos de Ciutat Vella, i a Can Batlló cedeixen a les exigències de benefici d’una gran immobiliària per sobre de l’interès públic.

·         CiU ha apostat per una visió autoritària sobre l’espai públic i la convivència: enduriment de l’ordenança del civisme en matèria de prostitució; manteniment de les multes a persones sense llar; rebuig al tancament del CIE; retallada de drets civils a remolc del govern de la Generalitat (web per la delació, redades als barris)

b)     un govern que ni planta cara i ni lidera

La feblesa del govern de Xavier Trias, un govern en minoria sovint derrotat en Plenari (Llei de Barris, Glòries, Blau Ictinea…) o bé a remolc del PP (ordenances fiscals i pressupost), s’ha projectat en incapacitat política cara enfora.

·         Xavier Trias no ha plantat cara a cap de les retallades de la Generalitat que han afectat la gent i els barris de Barcelona. Ha optat per silencis de complicitat. Complicitat: amb retallades del 30% en equipaments culturals o del 20% en educació; amb el tancament de serveis d’urgències sanitàries als barris; amb la retallada d’unes 50.000 prestacions socials a BCN (ajuts al lloguer, dependència moderada, RMI).  Aquesta actitud ha aplanat el camí a uns pressupostos de l’estat que maltracten la ciutat (ni un euro per als accessos ferroviaris definitus al port i a l’aeroport; retallada de 40m a l’ATM), menystenen l’autonomia local i amplien el desmantellament dels drets socials (93m menys per PAO, reducció a la meitat del Pla Concertat de SS).

·         Xavier Trias tampoc no ha liderat, ha estat incapaç de fer respectar els acords institucionals de l’Ajuntament i d’acomplir els seus propis compromisos enfront de la Generalitat i l’Estat. Cap exigència o cap resultat.

Barcelona és avui una ciutat sense veu i sense capacitat d’exigència. Amb un Alcalde i un govern que ni planten cara ni lideren la ciutat, en un entorn complicat de retallades i de menysteniment de Barcelona.

c)     un govern que fa política d’esquenes a la gent

El govern impulsa el seu projecte d’involució en el terreny social, ecològic i de les llibertats a partir d’una forma de fer política poc transparent i poc participativa. Es produeix un afebliment de la dimensió d’implicació de la ciutadania: una manera de governar de baixa intensitat democràtica.

CiU impulsa: a) una lògica de degradació dels espais de participació que li poden resultar incòmodes; b) genera espais a mida (Taula Barcelona Creixement); i c) rebutja iniciatives d’aprofundiment democràtic com acordar les inversions socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Les polítiques de l’1% resulten incompatibles amb la transparència i la participació: Xavier Trias permet tancar urgències sense convocar els consells de salut; imposa el canvi del model 0-3 sense el més mínim diàleg amb la comunitat educativa; suprimeix busos sense convocar els consells de barri; a Ciutat Vella és més sensible als hotelers que als veïns i les veïnes; està molt més a prop del RACC que del BACC, i ben lluny de la gent jove que no pot emancipar-se.

En síntesi, el govern de CiU és business-friendly, però no és el govern de les persones. Vehicula interessos minoritaris i poderosos, però no representa els valors i les aspiracions de la majoria; expressa un projecte polític tendent a convertir serveis en àrees de negoci, i drets en mercaderies; està més a prop de l’especulació que de l’urbanisme, dels cotxes i la contaminació que de l’ecologia i el medi ambient, del luxe i la banalitat que dels barris i les classes populars. 

22 de maig. Fa un any de les eleccions municipals. El govern de CiU ha fet polítiques de gir a la dreta, antiecològic i autoritari. És la Barcelona de l’especulació, els cotxes i les retallades. La que no planta cara a l’atur, exclou i privatitza. La ciutat benestant de la vella política. Però hi ha una altra BCN: senzilla, quotidiana, rebel i creativa; la del 99%. També ha d’esdevenir majoria política.   

Amb un projecte de ciutat…

Un projecte de ciutat com a alternativa democràtica. Perquè no volem Barcelona als peus dels grups d’interès (immobiliàries, especuladors, Sheldon Adelson, el lobby del cotxe o les empreses que fan negoci amb l’educació). Un projecte des d’abaix, que permeti articular aspiracions diverses, amb una gramàtica compartida que el doti de sentit col.lectiu. Un projecte escrit per la ciutadania en clau democràtica, contra la resignació i contra els lobbies urbans. Teixit amb quatre fils:   

El fil de l’economia, el green new deal de Barcelona. Un nou acord productiu i verd que ha d’activar tot el potencial de sortida de la crisi que hi ha a la ciutat, però sobre la base d’una nova economia al servei de les persones, amb l’aposta cooperativa i ecològica, i amb ocupació digne, al nucli de l’estratègia. El fil de la igualtat, la defensa d’un estat de benestar fort i universal, sense retallades. Però  també diferent, amb més serveis de proximitat, més calidesa humana i més participatiu. Una ciutat compromesa amb l’emancipació de la gent jove, la igualtat de gènere, la vida independent de les persones amb diversitat funcional i amb l’envelliment actiu. El fil de l’ecologia, una BCN que genera entorns sostenibles de vida quotidiana, que relliga urbanisme, habitatge i vincles comunitaris amb noves formes de viure, moure’s, relacionar-se i consumir respectuoses amb el medi ambient. I el fil de les llibertats, la ciutat educadora, creativa i lliure: l’accés de tothom a l’educació i la cultura com a eina d’emancipació i autonomia; l’aposta pels espais d’experimentació que fan de Barcelona laboratori cultural; la defensa dels drets civils i les llibertats en l’espai urbà, sense repressió ni retallades.

Quatre fils que entronquen amb la trajectòria històrica de la millor Barcelona. El green new deal projecta al segle XXI la Barcelona de la revolució industrial, lluitadora per treballs amb drets i dignitat. La defensa de l’estat de benestar local evoca la memòria i la lluita dels barris per la construcció d’equipaments, escoles i centres de salut. L’hàbitat ecològic ha de fer possible la realització del somni urbà de Cerdà en ple segle XXI. I la Barcelona creativa i lliure connecta amb la tradició dels ateneus populars, l’escola moderna, els moviments de renovació pedagògica, i la trajectòria de les avantguardes artístiques.

No són castells en l’aire. Són fils de futur que arrelen en terra fèrtil. Que expressen el potencial de Barcelona per construir un projecte de ciutat democràtica en el Temps Nou que vivim. Barcelona pot i ha de sortir de la crisi amb un model de prosperitat inclusiva, ecologia quotidiana i llibertats.

... I amb un entramat social de valors i actituds

No serà fàcil. La crisi genera pors i desànim en molta gent. Part de la ciutadania se sent poc o gens motivada per la política municipal. D’altra banda els territoris socials i mentals de la dreta estan mobilitzats i crescuts. Coneixem les dificultats d’aquest context tan complicat de crisi, de retallada de serveis i retallada d’expectatives. Però sabem també que BCN és una ciutat socialment i culturalment progressista. Les concepcions conservadores no són hegemòniques al carrer. El govern de CiU no es correspon amb la BCN real. No representa la seva gent ni les seves aspiracions. Ha de ser possible, per tant, superar la majoria política de la dreta a la ciutat.   

Malgrat la crisi i les retallades; malgrat el govern municipal de CiU, Barcelona segueix forjant moltes energies cíviques i pràctiques socials innovadores: tenim gent que estima els seus barris i s’implica per millorar-los, i un moviment veïnal que respon de forma creativa a la pujada dels preus del transport i a la retallada dels drets civils; tenim una comunitat educativa que fa una feina exemplar d’inclusió i convivència en els barris, i encara li queden forces per lluitar contra el desmantellament de les bressol; i professionals de la salut i dels serveis socials que han plantat cara des de la primera retallada; tenim una xarxa de cooperatives que no para de créixer i que demostra que una nova economia és possible, amb models de producció i consum ecològic; i una classe treballadora que no es resigna a la reforma laboral ni a la precarietat; tenim plataformes associatives que gestionen plans comunitaris i ateneus arrelats al territori, i assemblees del 15M que generen nous espais i noves formes d’implicació; i tenim creadors que arrisquen, emprenedors socials, comerç que fa barri, dones malabaristes de la quotidianitat, gent jove que lluita per emancipar-se, persones nouvingudes que s’obren pas…

Aquest entramat social és el constructor de la nova Barcelona. És divers i heterogeni, sí; però comparteix valors i actituds de compromís i creativitat. I interessos materials lligats a un model de ciutat del treball, solidària i ecològica. ICV-EUiA -ampliant fronteres, transformant cultures organitzatives i d’acció- ha de dotar de referència política a aquesta majoria social. Treballarem de valent per fer-ho possible. Amb la Barcelona del 99% hem de guanyar el futur. 

Aquesta setmana hem fet balanç dels primers sis mesos de mandat a l’Ajuntament, i hem activat amb força les nostres eines d’acció política a Barcelona. Pel que fa al balanç, CiU ha protagonitzat un govern sense projecte i de dretes. Sense projecte perquè encara no ha estat capaç de presentar les línies estratègiques del seu model; no tenim ni tan sols un document de partida del PAM (el qual, segons el reglament orgànic municipal, és preceptiu aprovar al Plenari cada inici de mandat).I de dretes, perquè ha pres decisions clarament regressives: privatització de l’educació infantil, increment salvatge de les tarifes del transport, renúncia a les polítiques d’ocupació, reducció d’un 20% del pressupost de medi ambient, nous incentius a l’ús del cotxe, urbanisme privatitzador i del luxe, paràlisi de la llei de barris… En el terreny de les aliances polítiques, CiU s’ha mogut entre l’estil erràtic i el ridícul. Erràtic perquè no ha estat capaç d’articular cap acord estable. El ridícul fa referència al que ha passat amb els Pressupostos: CiU li ha dit “sí a tot” al seu soci, en un camí d’imposicions del PP al que X.Trias respon amb una política de “barra lliure”. Avui tenim un pressupost amb rebaixes fiscals de 20 milions €, fruit de la irresponsabilitat del PP (obsessió a reduir l’IBI en termes reals) i de la feblesa política del govern. Trias prioritzava tenir pressupost al contingut d’aquest pressupost. Doncs bé, a les primeres de canvi, Rajoy apuja l’IBI (!!) (l’Àngels Esteller, en menys d’un mes, ha votat la reducció i la pujada del mateix impost, potser hauria de plantejar-se plegar de regidora o de diputada…). I CiU s’enfada i amb raó. Però passa que al matí, la tinenta d’alcalde Sònia Recasens (Unió) expressa el rebuig de CiU a la pujada de l’IBI… i a la tarda, Duran Lleida (Unió) lidera el sí de CiU al “cop d’IBI” de Rajoy (d’un PP amb majoria absoluta!). Tot plegat deplorable. A Barcelona, PP i CiU escaldats; i la ciutadania ben perjudicada.

 

ICV-EUiA hem mantingut la proposta d’erigir-nos en referent nítid d’oposició al govern de CiU i a les seves polítiques contràries a les persones i al medi ambient. Confrontant en el marc de l’Ajuntament, i al costat de les mobilitzacions i les lluites socials. Però hem apostat també per articular alternatives i aconseguir aprovar-les: impost turístic, superilles, tarifació social, taxa bancària, pla d’inclusió, pla de suport a l’economia verda, cessió incondicional del castell de Montjuïc i la caserna del Bruc… Les properes setmanes seran intenses. D’una banda, a les Comissions de Plenari del gener seguirem plantant cara a les retallades: a les educatives, demanant que la Generalitat pagui d’immediat el deute amb les escoles bressol; a les socials, demanant que es restableixi també d’immediat l’atorgament de RMI; a les de mobilitat, confrontant la supressió de línies d’autobús. I proposarem alternatives: un Pla Especial de Protecció de Collserola, com a alternativa a les 16 Portes; el tancament del CIE de Zona Franca i una política d’arrelament social, com a alternativa a la vulneració dels drets humans de les persones migrants. Però volem anar més enllà. Cal, sense més dilacions, un debat a fons sobre l’estat i el model de ciutat. És per això que he adreçat una carta a l’alcalde demanant-li que convoqui amb urgència un Plenari Extraordinari on el govern presenti les línies estratègiques del seu projecte, per tal de debatre-les i contrastar opcions i models. Perquè enfront l’opció conservadora i trista de CiU és possible i més necessària que mai la Barcelona rebel i creativa, que construeix futur des de pràctiques ben arrelades en valors de solidaritat, ecologia i quotidianitat transformadora.

 

Alternatives i pràctiques de transformació que són ja, en molts casos, una realitat ben viva a la nostra ciutat. Que cal conèixer i amb les que hem de teixir complicitats i confiança. Imprescindible per fer realitat una nova manera de fer política. En aquest sentit, vam fer divendres passat la primera Jornada Oberta de Debat organitzada pel grup municipal d’ICV-EUiA. Vam parlar dels reptes per una sortida social i ecològica a la crisi, i de les aportacions del cooperativisme per construir-la. Enric Tello i Oriol Estela ens van proposar enderrocar murs mentals i pensar des de claus trencadores. Jordi Via, Jordi Garcia i Carles Ahumada ens van explicar com és possible no només pensar sinó també actuar des d’aquestes mateixes claus, per mitjà de projectes cooperatius (l’Arç, l’Apòstrof i l’Olivera) sòlids i plens de futur. La Barcelona lluitadora i de l’esperança. La nostra, la que ha d’anar emergint amb força. Farem més Jornades de Debat, com a compromís també de fer emergir una manera diferent de fer política: relacional, transparent i transformadora.

Massa sovint la política en general, i també la municipal, se situa en el territori pompós de la retòrica i les declaracions creuades: és el teatre de la política especulativa. Massa sovint les polítiques públiques, i les municipals en concret, es registren en el territori gris de la gestió. Totes dues coses formen part de la vella política. La nova política ha de superar el joc especulatiu per la batalla democràtica dels valors; i ha de superar els catàlegs de gestió per polítiques transformadores amb capacitat de concretar els valors en pràctiques quotidianes. Valors i accions per una Barcelona de barris millors i gent més feliç. És el tipus de política que m’il.lusiona, la que mirem de fer cada dia a l’Ajuntament i a la ciutat, des d’ICV-EUiA, en complicitat amb moltes persones, entitats i moviments socials. El Plenari del divendres passat va ser un ventall d’exemples de tot això. Mediàticament tapats, d’altra banda, pel fum de les primàries del PSC a Barcelona.

En el terreny de la batalla dels valors, el PP va intentar novament que Barcelona se sumés a l’onada xenòfoba d’altres ciutats que han aprovat proposicions en la línia de restringir l’arrelament i la residència de les persones immigrants; es van quedar sols, aïllats. A Barcelona segueix existint un amplíssim acord polític i social a l’entorn de la convivència intercultural en un marc compartit i inclusiu de ciutadania. A ICV-EUiA ens sentim protagonistes, al costat de molts altres agents, d’aquest espai d’acord. I som l’única força política que hem plantat cara, sempre i arreu on s’ha plantejat, a l’intent de trencament del principi d’igualtat en funció de l’origen de les persones. Un altre exemple, el Ple de l’Ajuntament va aprovar una declaració de rebuig a les sentències del tribunal suprem contra el català. En efecte, els magistrats de mentalitat pre-constitucional del Suprem han de saber que, facin les sentències que facin, el català seguirà sent la llengua vehicular de l’educació, i la llengua comuna vertebradora de la convivència a Barcelona i Catalunya. Perquè així ho hem expressat democràticament a través de les lleis del Parlament i del referèndum de l’Estatut.

En el terreny de les polítiques públiques, al Plenari vam tenir ocasió de debatre tres polítiques municipals de clara vocació transformadora. En primer lloc, el balanç del pla de serveis socials bàsics, que ha implicat en tres anys 17 equipaments nous i 22 remodelats, la incorporació de 130 professionals i més de 350m d’€ de pressupost per fer possible uns serveis socials universals, de qualitat i de proximitat. En segon lloc, el balanç del pla de biblioteques públiques, que ha suposat passar en 12 anys de 18 a 42 biblioteques i fer possible la democratització en l’accés al coneixement, així com disposar d’uns espais de cultura de proximitat compromesos amb la cohesió social. Finalment, un nou impuls al programa d’instal.lació d’ascensors i millora urbana dels barris, que al llarg dels últims dos anys ha beneficitat 14.314 habitatges, amb 38m d’€ d’inversió i el manteniment o generació de 1.600 llocs de treball: un exemple nítid d’urbanisme al servei de les persones.

Polítiques socials, culturals i urbanes orientades a fer una Barcelona més humana i habitable. Pràctiques polítiques que reivindiquem com a patrimoni d’una ciutat construïda des de valors d’esquerres, amb el segell inequívoc d’ICV-EUiA. Que hem de saber explicar, més enllà dels cants de sirena d’una dreta –CiU més PP- que s’aplicaria a fons en les retallades socials per tal de satisfer els interessos d’uns pocs; i de l’escuma mediàtica d’unes primàries a la desesperada –les del PSC- que mostren clarament la crisi d’un projecte dretanitzat i encorat en la vella política.

Demà dilluns farem balanç dels dos primers anys de mandat municipal, des de la perspectiva d’ICV-EUiA. El temps ha passat ràpid; sembla ahir que esmerçàvem els últims esforços de campanya, que vivíem l’agredolça nit electoral, que ens disposàvem a renovar l’acord de govern per seguir treballant amb la gent de Barcelona. Però han estat també dos anys intensos, plens de projectes, dubtes, debats, resultats. I plens sobretot de treball, il.lusions i aportacions personals. Gràcies doncs a totes les companyes i companys implicats a fer possible la construcció quotidiana dels nostres somnis. Ha valgut la pena, i cal seguir a peu de carrer. No sé si avui tenim una ciutat amb més igualtat i autonomia per viure, i amb més vincles i fraternitat per conviure. No ho sé, perquè la crisi global afecta els col.lectius més vulnerables, i perquè les polítiques del govern de l’estat se situen més a prop dels interessos dels bancs que dels drets de les persones. I tot això pesa com una llosa sobre la vida quotidiana de la gent senzilla. Però del que sí estic convençut és que les polítiques municipals han estat un factor potent d’inclusió, canvi ecològic, ampliació de llibertats i solidaritat. I en aquesta trajectòria la petjada verda i roja, l’empremta ecosocialista ha estat determinant. Més enllà de fòrums i ordenances cíviques, que són el passat; hem estat capaços de traçar el camí d’una nova etapa. Aquest és el govern del canvi de prioritats, del gir d’esquerres. I ICV-EUiA es configura com la nova esquerra verda que fa possible i impulsa amb energia i amb passió l’agenda del gir social i ecològic. Sense nosaltres això seria inexplicable, impensable. Amb nosaltres (no només amb nosaltres, per descomptat!) la Barcelona inclusiva i solidària s’ha traslladat del desig als fets, i segueix habitant el territori de l’esperança.

Podem trobar molts exemples emblemàtics: Collserola és parc natural, s’ha reduït l’ús del cotxe, hem impulsat una aposta radical per la qualitat de l’aire, per l’eficiència energètica i per les renovables, avancem en el reciclatge i la recollida selectiva; hem fet universals els serveis socials, aprofundim la lluita contra l’exclusió, també en el terreny de l’habitatge, estem doblant les places d’escola bressol i hem fet gratuïts els museus; s’està elaborant el pla municipal del col.lectiu LGTB, hem liderat la cooperació local amb Gaza, el pla de treball d’immigració aposta pels drets polítics i per la interculturalitat; s’ha decidit la connexió dels tramvies per la Diagonal; la demolició del viaducte del Guinardó –i de la presó de la Trinitat- són un fet, i l’expropiació i recuperació de Can Fargas també. I ara hem situat el combat contra la crisi en el centre de les prioritats, definint un model de resposta progressista i solidari (més despesa social, pacte per l’ocupació de qualitat, més inversió pública que mai). En algunes qüestions rellevants, hem hagut d’expressar discrepàncies de fons. Volem la transformació de Les Corts però al servei del barri, no de les plusvàlues; volem el Centre de la Pau a Montjuïc però sense militars; volem millores en la mobilitat però sense túnels ni ampliacions viàries que aboquin més cotxes a la ciutat. Hem defensat els nostres valors i plantejaments. No cedirem. Ni renunciarem tampoc a seguir treballant de manera constructiva perquè es produeixin canvis substancials: com ha passat amb la Diagonal i amb l’hotel del Palau. No es estrany, d’altra banda, que CiU i el PP expressin una combinació de desconcert i antagonisme respecte del govern. Són les dretes i són el passat. Es donen suport mutu la majoria de vegades, no voten els avenços socials (equipaments d’infància, atenció domiciliària) i s’instal.len en les formes de fer política més velles i convencionals. El seu neoliberalisme és la crisi. Les solucions són d’esquerres i ecologistes.