Aquest final de curs ens deixa nítidament dibuixades les dues cares de la ciutat i la política municipal. D’una banda un govern i un alcalde instal.lats en la mercantilització progressiva de Barcelona, en el seu buidatge democràtic, i en l’ampliació de les fractures social i territorial. (veieu el magnífic article de la Janet Sanz http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). D’altra banda uns barris i una gent lluitadora, amb capacitat de construcció d’alternatives, i articulant ja les confluències necessàries per recuperar el dret a la ciutat, per guanyar Barcelona. 

Trias no para de posar Barcelona en venda. És una dinàmica consistent a fer retrocedir espais de ciutadania i substituir-los per la lògica del mercat i de l’interès privat. Ho fa quan desregula els horaris comercials i permet obrir en diumenge, al servei només dels lobbies del turisme; i a costa del teixit comercial de proximitat i dels drets laborals de milers de treballadores i treballadors. Ho fa quan impulsa i aprova el gran pelotazo de La Maquinista, operació especulativa i de xantatge al veïnat. O quan culmina l’ampliació del centre comercial de Glòries amb la trampa antidemocràtica del silenci positiu: un regal a un promotor privat sense ni tan sols debat públic. Ho fa quan pretén carregar-se la integritat del Parc de l’Oreneta obrint la porta a la construcció de cases de luxe. Ho fa quan concedeix fins a 315 llicències per pisos turístics a Gràcia just abans de la moratòria, en un districte en el que en poc més d’un any s’ha permès l’obertura de 1.250 places d’alberg i 583 nous apartaments turístics. Sí, és una dinàmica que va vulnerant el dret a la ciutat, i que només és possible des d’una pràctica de privatització del govern municipal, de tancament d’espais participatius. La incapacitat de Trias per tirar endavant el seu compromís de renovar el marc normatiu de la participació és coherent amb la negativa sistemàtica del govern a totes les propostes d’iniciativa i consulta ciutadana (escoles bressol, Port Vell, Maquinista…). I tot això en un context de desigualtats socials i territorials que el govern municipal amplia amb les seves polítiques injustes: milions per a les avingudes del luxe i retallades socials i d’habitatge als barris populars. És la Barcelona trencada. La Barcelona que desnona la Irene i que només la lluita de la PAH fa possible un compromís de reallotjament digne a La Marina.

Però la ciutadania, el teixit social i polític alternatiu activa claus de resposta: de lluita i d’esperança. Al Paral.lel, al Parc de l’Oreneta, a Gràcia o a la Sagrada Família (‘Salvem el Niza’)  s’han constituït plataformes veïnals que vehiculen la defensa dels bens comuns. La gent d’Horta ha aconseguit aturar el procés de privatització de la plaça Botticelli, la de Bon Pastor assegurar el futur de la seva escola d’adults amenaçada, i la de Sant Andreu, finalment, signar la gestió ciutadana de l’Harmonia després d’una llarga lluita contra les pràctiques tramposes i caciquils del Districte. Barcelona es mou i aconsegueix victòries. Són espais realment existents de confluència de forces ciutadanes i polítiques que treballen per una altra Barcelona. I espais d’esperança. Perquè els valors que s’hi defensen -els drets bàsics, els bens comuns, la democràcia de proximitat- connecten amb els valors de la majoria, amb una trajectòria de compromís i vinculació majoritària amb la Barcelona dels barris, amb la construcció de la ciutat com a projecte democràtic i solidari.

El curs que comença el proper setembre s’anuncia amb un gran repte: dotar aquestes forces i espais de confluència ciutadana d’una expressió potent de nova política, amb voluntat i capacitat de plantar cara a Trias, de guanyar les eleccions municipals per construir la ciutat comuna. Al costat dels barris, al costat d’altres actors polítics i ciutadans, la gent d’ICV-EUiA hi serem. Hi som. I aportarem el nostre cabal de compromís, coneixement, trajectòria, lluita, proposta i il.lusió. Per guanyar. Pel dret a decidir la quotidianitat. Perquè el futur de Barcelona l’escriguin la gent i els barris.

I amb Palestina sempre al cor. Barcelona ha de ser referent de condemna de la massacre. I referent de solidaritat activa amb Gaza, com a ciutat germana.        

Divendres passat, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal (per cert, no deixarem d’insistir que cal canviar-li el nom de Joan Carles I perquè no volem cap reconeixement a la monarquia borbònica) acompanyava la gent de Joves d’Esquerra Verda (www.joves.cat) en l’inici de la campanya de denúncia “BCN en Venda. Raó: Xavier Trias”.

Sí, hem confrontant des del primer moment l’espiral privatitzadora de la ciutat on ens ha situat el govern de CiU. Una dinàmica que ha deixat de ser puntual per esdevenir un dels elements vertebradors del model de l’alcalde Trias. Un govern classista que aprofundeix en la seva concepció de Barcelona com a plataforma d’aterratge del negoci i del benefici privat. Als vuit exemples privatitzadors del cartell de Joves, ja hi podem sumar dos més de ben recents; tot plegat un bon decàleg a manera de carta de presentació de la “BCN en venda” de Xavier Trias. 1) la privatització de l’aigua; 2) les inversions al carrers luxosos al servei de lobbies comercials i hotelers; 3) la Marina de Luxe al Port Vell; 4) l’ordenança de terrasses que mercantilitza voreres i places; 5) la gestió privada de les noves escoles bressol; 6) la venda al millor postor del nom de les estacions de metro; 7) el nou Pla d’(ab)usos de Ciutat Vella, amb barra lliure hotelera; 8) el tancament d’equipaments al servei de les èlits econòmiques (MNAC); 9) la privatització dels aparcaments municipals; 10) el pagament per l’entrada a Sant Pau i al Castell de Montjuïc. Configuren, tots ells, les baules d’una cadena privatitzadora contra els bens comuns urbans; els components d’una estratègia de despossessió del dret a la ciutat.

Al Passeig de Gràcia i a la part alta de la Diagonal, la lògica privatitzadora es connecta a la més nítidament classista. Les obres de reforma no són el fruit d’un procés de participació, ni tan sols responen a cap interès públic, són la concreció dels projectes de comerciants i hotelers de luxe al servei dels seus propis interessos: un espai més còmode i atractiu per a creueristes i turistes rics. Les inversions s’eleven a gairebé 30 milions d’euros, mentre el govern menysté les necessitats de la gent i els barris populars: retalla les polítiques de rehabilitació d’habitatges, atura la millora urbana dels barris, enfonsa la inversió social i educativa als districtes amb més necessitats. Com pot ser que es destinin 30 milions a la Barcelona del luxe i, en canvi, La Trinitat Nova segueixi amb al.luminosi, la Trinitat Vella sense centre de serveis socials, els barris de La Marina sense metro, o no es rehabilitin els habitatges del Besòs ?. Per CiU, Barcelona no és tant un espai d’exercici quotidià de ciutadania, sinó una marca generadora de plusvàlues privades; no és tant un espai de cohesió social i urbana, sinó una realitat dividida en classes i segregada entre barris.    

Hem de visualitzar tot això. Estendre la denúncia i fer créixer la consciència de les injustícies socials i urbanes. I ara ja, sense esperar ni un minut més, hem d’articular l’alternativa. L’alternativa per retornar la dignitat i la ciutat a la gent i als barris. Perquè el futur de Barcelona no el dictin els lobbies per mitjà d’un govern al seu servei; sinó que l’escrigui la ciutadania, les classes i els barris populars, per mitjà d’una nova hegemonia social i una nova majoria política. N’estic segur, a Barcelona podem !.

Ahir la neboda d’un magnat indi, Lakshmi Mittal, celebrava una festa privada al Palau Nacional de Montjuïc, que es tancava tot el dia al públic per acollir un selecte grup de convidats en una apoteosi de luxe i ostentació. Riquesa en temps de crisi; ús privatiu i excloent de bens comuns. Vet aquí la Barcelona de l’alcalde Trias.  

- Luxe i ostentació en temps durs de crisi, pobresa i injustícies socials

 “Mittal és un tauró, un patxà arrogant que creu que els treballadors som súbdits. Però sobretot és un perill per la indústria europea de l’acer, a penes inverteix però ha repartit 19.000 milions en dividends; els seus deutes els paguem els obrers”.

Són paraules d’un activista sindical afectat pel tancament i acomiadament de 600 treballadors per part de Lakshmi Mittal a la planta francesa de Florange, fa només 6 mesos. Uns anys abans, Mittal havia tancat la seva siderúrgia de Cork (Irlanda), enviant a l’atur a 400 treballadors, i provocant danys ambientals sobre el port de la ciutat estimats en 70 milions €. Mittal ha estat un gran beneficiari de la privatització de la indústria de l’acer als països de l’antiga URSS. A Kazajistan, al llarg dels últims 10 anys, han mort més de 100 obrers en mines propietat de Mittal, amb condicions de seguretat més que precàries i salaris de misèria. El mateix The Times ha parlat de “slave labour” (treball esclau) referint-se a les empreses de Lakshmi Mittal. L’imperi multinacional del magnat, amb una fortuna a l’entorn dels 30.000 milions de dòlars, és dirigit des de Londres (on viu en una mansió que va comprar a Bernie Ecclestone per 130 milions €), té formalment la seu a Luxemburg i registra els seus beneficis al paradís fiscal de les Antilles holandeses. Sí, un mosaic d’explotació, mort, agressions ambientals i evasió fiscal barrejat amb luxe, ostentació i banalitat (la seva mansió londinenca és coneguda com el Taj Mittal per estar construïda amb el mateix marbre que el mausoleu indi).

Aquests són part dels ingredients de la realitat en que es mou el magnat anglo-indi que ha aconseguit tancar el MNAC tot un dia i fer funcionar les Fonts de Montjuïc al seu gust per celebrar la festa privada de casament de la seva neboda, a la qual ha assistit com a convidat l’alcalde Xavier Trias. Estic segur que Trias és coneixedor de tot això. Tant com partícep d’una cerimònia d’exhibició de riquesa la mateixa nit que milers de famílies de la ciutat en situació de pobresa energètica no podien escalfar les seves llars. Famílies que, de ben segur, al veure el seu alcalde a la festa de Mittal van sentir tant o més fred a l’ànima que al cos.    

- El patrimoni i l’espai públic de la ciutat al servei de negocis privats

La ciutat de Barcelona -els seus equipaments, patrimoni i espai públic- està en venda: raó senyor Trias. És una dinàmica creixent. L’any passat Antoni Vives anava a Mònaco a vendre als propietaris de megaiots el Port Vell de Barcelona (“two minutes walking from my office” els hi deia) (http://www.youtube.com/watch?v=yunAUSRYtqs) amb el projecte d’una Marina de Luxe promoguda per un fons d’inversió (el Salamanca Group fundat per Martin Bellamy, “someone who is becoming a friend” els hi deia també) que ja anuncia, a més, els grans beneficis privats que es derivaran d’operacions d’especulació immobiliària a la Barceloneta. No n’hi havia prou. Calia enterrar el Pla d’Usos de Ciutat Vella i aprovar –contra la voluntat democràtica del districte- un nou pla que situa el patrimoni dels barris al servei del negoci hoteler, instal.lat en plena bombolla turística. Una mica més amunt, la Plaça de Catalunya –la plaça ciutadana del 15M- ha deixat de ser aquests dies un espai públic de referència, privatitzada amb una pista de gel al servei d’incrementar el negoci d’uns quants. Continuem per la geografia de la banalitat. Al passeig de Gràcia –comerços de luxe, hotels de cinc estrelles...- li plouen les inversions municipals, les mateixes que giren l’esquena a les necessitats socials dels barris populars (Trinitat Nova, Besòs...). Per acabar-ho de completar, el govern municipal posa en venda al capital privat el nom de les estacions de metro, i permet la sobreocupació de l’espai públic per tota mena de terrasses amb una nova ordenança que vulnera el model d’accessibilitat universal de Barcelona, en nom del neoliberalisme urbà. (Xavier Gonzálbez explica molt bé avui aquesta dinàmica al seu bloc) (http://xgonzalbez.blogspot.com.es/)

Aquests precedents emmarquen i expliquen el tancament del MNAC i l’alteració de les Fonts de Montjuïc, aquest dissabte, al servei de la festa privada de la neboda de Mittal. Són l’expressió amb més càrrega simbòlica d’aquesta dinàmica. Sí, en l’imaginari de Trias, a la ciutat, tot té un preu, tot es pot comprar. És una lògica èticament devastadora: la mercantilització sense límit aparent dels bens comuns urbans. La substitució de la Barcelona dels barris i dels valors, l’espai de ciutadania on fer créixer projectes col.lectius de transformació social, per la marca Barcelona, la plataforma d’aterratge del negoci privat i dels seus protagonistes, es diguin Martin Bellamy o Lakshmi Mittal. 

El govern municipal de CiU ha presentat per al 2014 un projecte de pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora on s’ha instal.lat Xavier Trias. L’Alcalde fa de la ciutat una plataforma al servei del negoci privat, i el pressupost tradueix l’estratègia en xifres. Per exemple, els 100 milions d’ingressos fruit de la privatització dels aparcaments municipals més rendibles: Trias intercanvia un instrument clau de mobilitat sostenible per uns quants milions i, sobretot, per generar una gran oportunitat de negoci. Pot intentar justificar-ho com una operació per fer calaix en temps de crisi, i així poder incrementar la despesa social. És un argument fal.laç: el pressupost aposta per posar la solvència financera de l’Ajuntament al servei de l’austeritat dogmàtica. Queda molt lluny, a més, de donar resposta a les necessitats socials d’habitatge i de lluita contra l’atur. La liquidació pressupostària del 2013 pot tancar-se amb un superàvit de 120 milions (180 milions en dos anys). Si per al 2014 l’estalvi brut se stiués en el 15% (en comptes del 18,6% de CiU) i l’endeutament arribés al 55% (en comptes del 50,2% de CiU) es generarien 185,2 milions addicionals. En total més de 300 milions. Aquesta xifra permetria, per exemple, doblar l’increment de la despesa social, invertir en habitatge públic de lloguer, o generar un programa municipal potent de polítiques actives d’ocupació. En síntesi, el pressupost dels negocis contra els bens comuns; el que pretén satisfer els bancs contra les necessitats ciutadanes.  

Però és que, a més, a l’entorn d’aquest pressupost el govern de Xavier Trias sembla incapaç de construir una majoria que l’avali. Només ERC es mostra partidària del suport. Governar en minoria no és fàcil, però una de les responsabilitats bàsiques de l’Alcalde és articular majories que li permetin tirar endavant les eines bàsiques de govern: el pressupost, la primera. I Trias no sembla tenir ni la voluntat ni la capacitat de fer-ho. L’Alcalde dialogant i de mà entesa era pura retòrica, es volatilitza com el fum que ens intenta vendre. Xavier Trias és incapaç de generar i tancar dinàmiques d’acord. És triplement feble: lluny de la majoria, sense projecte de ciutat i sense habilitats relacionals i de pacte. Absent tot això, el govern pretén aprovar els comptes recorrent a una argúcia legal: presentar i perdre una qüestió de confiança vinculada al pressupost. Passats 30 dies i constatada la inviabilitat de la moció de censura alternativa, el pressupost rebutjat pel Plenari quedaria aprovat i entraria en vigor. Legal, sí; però en contradicció a la lògica democràtica. Uns comptes contra la majoria. Contra la majoria política, que no els han votat; i contra la majoria social, menystinguda per l’aposta privatitzadora i austericida.

Des d’ICV-EUiA no deixarem de denunciar la filigrana tan poc democràtica de l’Alcalde. No deixarem tampoc de defensar que un altre pressupost és possible i necessari: sense austeritat salvatge, amb ambició social, clarament orientat a lluitar contra l’atur i els desnonaments. I, més enllà, seguirem confrontant les dinàmiques de retallades i privatitzacions que CiU posa al servei de la seva Barcelona-marca i que sabem que són, una a una, agressions a la Barcelona dels barris i les classes populars.

Al proper Plenari de Barcelona, dimecres vinent, que serà també l’últim d’aquest curs polític, s’evidenciarà amb tota nitidesa l’aposta per la ciutat privatitzada i per la política d’esquenes a la ciutadania que fa el govern de Xavier Trias (l’aliança CiU-PP). Privatitzen el patrimoni, l’espai, els serveis i els equipaments. Una pluja fina de classisme. Un festival de l’1%. 

1) Volen fer del patrimoni urbà de Ciutat Vellà una pista d’aterratge dels interessos hotelers i l’especulació vinculada al turisme massiu. Volen fer-ho amb l’aprovació final de la modificació del Pla d’Usos. Contra la voluntat política majoritària del Districte, i havent rebutjat la proposta de Consulta Ciutadana que ICV-EUiA vam fer al Plenari. 2) Volen privatitzar l’espai públic, situant-lo al servei del negoci i vulnerant els drets de les persones, menystenint els dret a una ciutat plenament accessible. Volen fer-ho amb una Ordenança de Terrasses redactada al dictat de certs grups econòmics de pressió. Sense haver escoltat la veu de les veïnes i els veïns. ICV-EUiA demanarem processos participatius als barris. 3) Volen mantenir la gestió privatitzada de les noves escoles bressol, així com les imposicions que degraden el servei públic del 0-3: increment de ràtios i retallada de suports. Ho han fet contra la comunitat educativa. I contra la ciutadania, que amb 26.000 signatures ha defensat el blindatge del model públic i de qualitat. La Síndica de Greuges li demana que deixi d’enrocar-se i escolti. ICV-EUiA li demanarem que faci cas a la Síndica i admeti a tràmit la Iniciativa Ciutadana. 4) Volen seguir mercantilitzant la gestió dels equipaments de proximitat (de casals infantils a espais de gent gran; d’habitatges d’inclusió a casals de barri). Com ho fan ? Amb regles del joc, en els concursos de gestió, que beneficien a les empreses amb afany de lucre i expulsen les entitats socials. ICV-EUiA demanarem, un cop més, que posin fi a aquesta dinàmica de maltractar l’economia social i posar catifes vermelles als Eulen de torn. 

A Ciutat Vella, hotels per damunt de convivència. A voreres, places i rambles, terrasses per damunt d’accessibilitat. A les escoles bressol, aparcament d’infants per damunt de qualitat educativa. I als equipaments de barri, oportunitats de negoci per damunt de vincles socials. Aquesta és la ciutat de CiU-PP. I tot tancant espais de participació. Amb opacitat i sense escoltar el veïnat, ni els barris, ni la comunitat educativa, ni el tercer sector social. Aquesta és la forma de fer política de CiU-PP. Però no aconseguiran que deixem de creure i de lluitar per la ciutat del bé comú, la del 99%; i per la política transparent i participativa. I ho farem al Plenari del dimecres. Plantarem cara i proposarem alternatives. I ho seguirem fent al carrer, al costat de la Ciutat Vella rebel, del moviment veïnal, de la Plataforma 0-3, de la Taula del 3r Sector, de la Xarxa d’Economia Social… Perquè estem convençuts que és possible la Barcelona dels barris i de la gent senzilla. Perquè no ens poden privatitzar l’esperança. I com diu Alexis Tsipras, l’esperança sempre guanya.     

18 de Juny. ICV-EUiA impulsa, a la Comissió de Qualitat de Vida, l’aprovació d’una proposició per garantir tres àpats al dia a tots els infants vulnerables tots els dies de l’any. 28 de Juny. ICV-EUiA impulsa, al Plenari, l’aprovació d’una proposició per garantir a tothom els consums bàsics de la llar, i evitar els talls d’aigua i la pobresa energètica (llum i gas). Sí, volem fam 0 i talls 0 a Barcelona. Fa només 3 anys no haguéssim imaginat haver de presentar cap d’aquestes dues proposicions. Ara, l’impacte brutal de la crisi econòmica, les polítiques inhumanes de retallades socials i l’increment salvatge del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització han fet aquestes iniciatives del tot necessàries. No són, ni de lluny, propostes assistencialistes. Són un veritable programa de rescat de la dignitat, els drets humans i l’autonomia personal. Fam 0 i talls 0 a Barcelona, el 2013, són un imperatiu ètic. Inel.ludible. Farem un seguiment molt estricte.

Us deixo una síntesi de la intervenció al Plenari en defensa de la proposició de Garantia Social dels Consums Bàsics de la Llar.

Disposem, des de fa algunes setmanes, de l’estudi sobre l’Impacte Social de la Crisi a Barcelona, l’Àrea Metropolitana i Catalunya, realitzat a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida 2011. I els resultats trenquen esquemes: per la direcció i per la contundència dels canvis que expressen. Només 2 idees-clau per emmarcar la proposta. Al llarg de la crisi a Barcelona l’atur de llarga durada passa de 17.000 a 69.000 persones; les llars amb tots els membres a l’atur es multipliquen per 3,5; i l’atur sense prestació social passa de 74.000 a 183.000 persones en l’àmbit metropolità. Creixen la desigualtat i la pobresa: la població amb rendes per sota del 50% de la mediana s’amplia un 36%. La pobresa passa de 1.3 a gairebé 2 milions de persones a Catalunya.

Més enllà de l’augment de l’exclusió laboral, la desigualtat i la pobresa, dues realitats emergeixen amb força i expliquen de forma directa el per què d’aquesta proposició. Primera realitat: els talls d’aigua. L’accés al consum bàsic d’aigua és un dret humà, han d’existir, per tant, mecanismes que el garanteixin. Cap llar, cap persona en situació de vulnerabilitat no s’ha de veure privada del dret a l’aigua per cap barrera tarifària d’accés. Doncs bé, al llarg del 2012 s’han iniciat 70.000 expedients de tall d’aigua en l’àmbit metropolità. D’aquests, a l’entorn d’uns 30.000 han acabat en talls efectius al municipi de Barcelona. Segona realitat: la pobresa energètica. A l’inci de la crisi, la UE introdueix el concepte de taxa de privació material, configurada per indicadors vinculats a la manca d’accés a consums bàsics. Un dells, és el de pobresa energètica: les llars que no poden pagar el consum de gas i electricitat per cobrir necessitats bàsiques; per exemple, mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Doncs bé, el 2011 la pobresa energètica arribava al 15% de les llars de Barcelona: l’hivern passat més de 100.000 llars van deixar d’encendre la calefacció.

Els talls d’aigua i la pobresa energètica són avui una realitat a Barcelona. La crisi, les polítiques de retallada de drets laborals i socials, i l’increment del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització, empenyen avui més de 200.000 persones a la nostra ciutat a una situació de privació material en l’àmbit dels consums bàsics.

Enfront a aquesta realitat, el govern municipal té la responsabilitat d’actuar. Ha de posar en marxa un conjunt d’actuacions de garantia social de consums bàsics de la llar: d’accés garantit a l’aigua, el gas i l’electricitat. I té l’oportunitat de fer-ho amb convicció i valentia. A l’alçada de la magnitud del problema. No hauria d’haver-hi mai més 30.000 talls d’aigua d’arrel social. No hauria de passar mai més que 100.000 llars deixin d’escalfar la casa a l’hivern per dificultats econòmiques. El govern municipal s’hi ha de comprometre. I ha de concretar el compromís en un conjunt d’eines –del tot possibles des del punt de vista legal- per garantir l’aigua i prevenir la pobresa energètica. Barcelona ha de ser una ciutat lliure de talls socials en els consums bàsics de la llar. Com hauria de ser-ho de desnonaments i malnutrició.

Hi ha una trajectòria sobre la qual construir. D’una banda, és cert que la competència sobre l’aigua resideix en l’àmbit metropolità, però el mateix reglament que la regula fa compatible aquest fet amb la intervenció municipal, sempre que hi hagi voluntat política d’exercir-la. L’actual procediment de tall hauria de modificar-se en dos sentits: coneixement preceptiu de l’Ajuntament i activació preventiva dels serveis socials, per mitjà d’un protocol on quedi garantit el dret al consum bàsic en cas de vulnerabilitat. D’altra banda, el Programa d’Acció Social contra la Pobresa del 2009, ja va preveure la creació d’un Suport Econòmic d’Inclusió orientat a fer front a les necessitats bàsiques no cobertes. El mateix Programa el vinculava –entre d’altres qüestions- a la reducció de despeses domèstiques de les famílies vulnerables. D’ençà el 2010, quan es posa en marxa, la partida pressupostària del suport econòmic d’inclusió no ha deixat de créixer. Ara bé, l’alimentació i sobretot el suport a la cobertura de despeses de lloguer i hipoteca ha anat absorvint la majoria dels recursos. És lògic. Però això no pot anar en detriment d’una aposta decidida d’acció contra els talls d’aigua i la pobresa energètica, destinant també els recursos que siguin necessaris.

En definitiva, en el marc d’unes condicions socials molt dures, Barcelona no pot ignorar per més temps l’existència de milers de llars, de milers de famílies amb nivells de privació material que afecten el dret bàsic a accedir a serveis domèstics d’aigua i d’energia. I aquesta realitat requereix un pas endavant potent i decidit per part del govern municipal. Barcelona, com tantes vegades en matèria de cohesió social, pot tornar a marcar el camí. Pot fer-ho, és una qüestió de voluntat i convenciment. Hem de fer-ho, com a Ajuntament, com a ciutat, és també avui un imperatiu ètic.

Sí, el govern de Xavier Trias a Barcelona privatitza i retalla. Privatitza les escoles bressol o el Port Vell. Retalla les polítiques actives d’ocupació, les inversions socials als barris o els drets de les persones més vulnerables (sense llar, treballadores sexuals) a l’espai públic. I mostra complicitat amb les privatitzacions i retallades d’Artur Mas que afecten Barcelona. Exigeix, a més, sacrificis a la majoria (increments salvatges dels preus del transport) però regala 4 milions d’euros a la Fórmula-1. Trias pren decisions al dictat de lobbies poderosos; i ell ho sap. De tot això n’hem parlat i en seguirem parlant àmpliament.

Hi ha un tema, però, sobre el que cal fer molts esforços per trencar el silenci. Tot i que ho aconseguirem. La privatització del cicle integral de l’aigua. La cursa cap a l’aigua-mercaderia, objecte de negoci per part de grans empreses; i l’allunyament progressiu de l’aigua com a dret bàsic de ciutadania. És, d’una banda, una qüestió més opaca, en la mesura que bona part de les decisions es prenen en l’àmbit metropolità. I és, d’altra banda, una qüestió on la sociovergència funciona sense grinyolar. Però farem tot el possible per superar els silencis: des del treball de confrontació institucional, i des de la participació-impuls als moviments socials (Plataforma l’Aigua és Vida). El tema és complex, però molt en síntesi, presenta els elements següents.

Artur Mas privatitza Aigües Ter-Llobregat, desmantella per tant la principal estructura pública de captació i distribució intermunicipal d’aigua. CiU i PSC posen fi a l’empresa pública de sanejament de l’aigua a l’àrea metropolitana i la integren en una nova societat mixta amb un 85% de capital privat. La provisió d’aigua a la majoria de ciutats de l’AMB inclosa Barcelona s’adjudica directament a aquesta societat, sense cap mena de licitació o concurs públic. L’empresa amb la que es realitza l’operació és AGBAR, la qual passa a controlar l’esmentat 85%. No només assoleix aquesta situació de quasi-monopoli, sinó que soluciona d’una tacada els problemes jurídics derivats de la més que probable mancança de títol concessional per gestionar l’aigua fins ara. Jugada ratllant la perfecció per AGBAR. Procés letal per les polítiques públiques d’aigua i sobretot per la ciutadania. La gestió business-friendly de l’aigua situa l’obtenció del benefici empresarial en el centre de l’estratègia. I això vol dir, d’entrada, increments salvatges de preus més enllà de qualsevol consideració social o ecològica. Els vots de CiU i PSC, aquest proper dimarts poden donar via lliure a la tercera pujada del rebut de l’aigua enguany, que al llarg dels últims dos anys s’haurà encarit per sobre del 20%. Sí, això passa en plena crisi i amb AGBAR mantenint intactes els seus beneficis, ja que repercuteix de forma sistemàtica augment de costos en preus a la ciutadania, sense assumir el més mínim sacrifici.

ICV-EUiA hem estat l’única força política que hem dit NO a la privatització de l’aigua, a Catalunya i a l’AMB; i que ens hem oposat a tots els increments sobrevinguts de preus. Ho seguirem fent. No ens doblegaran en l’àmbit institucional. I enfortirem treball i complicitats amb la Plataforma l’Aigua és Vida i els seus components, per tal de fer salts endavant qualitatius en la contestació social al desmantellament del dret a l’aigua. No fa ni cinc anys que París va completar un procés valent de remunicipalització de l’aigua. A Catalunya, El Prat, per exemple, disposa d’una gestió pública municipal de l’aigua exemplar. A Barcelona no hi renunciem. Ara diem un No ben fort a la mercantilització. En endavant haurem de traduir aquest no en formes de resposta social imaginatives; i en la construcció d’alternatives públiques i cooperatives.