Al llarg del mandat que ara s’acaba, a Barcelona s’han ampliat les desigualtats i la pobresa. Les polítiques de Trias han estat injustes: mai han combatut aquestes desigualtats; de vegades les han agreujat. L’alcalde que ha anat a Davos i a Miami a oferir la ciutat per fer negoci, ha estat insensible al dolor de la gent als barris. Les prioritats i els pressupostos de Trias han estat un compendi d’injustícies. En els terrenys social i educatiu, es poden sintetitzar en forma de decàleg. El balanç d’un govern contrari al bé comú. 

1.     Les necessitats de la gent han crescut com mai, les polítiques socials de Trias han estat tímides, inercials i molt lluny de l’ambició que calia per fer-hi front. S’ha generat un abisme entre el volum de necessitats i el nivell de les respostes. Avui segueixen havent-hi 100.000 persones a l’atur i 2-3 desnonaments diaris de famílies vulnerables. L’alcalde parla amb estadístiques, però són xifres que ja no poden amagar el patiment social, una realitat que Trias desconeix.  

2.     Trias ha aturat la inversió social de proximitat. Ha paralitzat els programes que estaven en marxa el 2011: Centres de Serveis Socials, Centres Oberts d’Infància, Casals de Gent Gran, Habitatges amb Serveis. Això sí, ha fet més de 200 milions de superàvit. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric i una ciutadania tan empobrida.

3.     Davant l’ampliació de les desigualtats urbanes Trias ha concentrat les inversions municipals en les avingudes del luxe i en la Fórmula-1. En canvi, ha retallat la despesa en rehabilitació d’habitatges i ha frenat en sec el desplegament de la llei de barris a Barcelona.

4.     Davant la situació d’emergència social, Trias –en el millor dels casos- ha fet simple assistencialisme. No ha estat capaç, però, de negociar amb els bancs la cessió de pisos, ni amb les companyies subministradores la fi dels talls d’aigua i energia. En el pitjor dels casos, ha pres decisions que han incrementat el patiment de la gent: privatització i pujades abusives de l’aigua (de la mà del PSC); un reglament d’habitatges d’emergència pensat i fet per donar cobertura legal a l’exclusió residencial.

5.     Trias ha mantingut/reforçat les polítiques de criminalització dels col.lectius més vulnerables: s’ha negat (de la mà del PSC i ERC) a suprimir de l’ordenança del civisme els articles que sancionen les persones sense llar; ha reforçat l’assetjament policial al carrer contra les treballadores sexuals ; i ha avalat o impulsat el desallotjament dels assentaments de Poblenou

6.     Les retallades socials de la Generalitat i de l’Estat han impactat de forma molt intensa sobre la gent i els barris vulnerables de Barcelona. Trias no s’ha plantat contra cap d’aquestes retallades. Les ha anat avalant totes. A Madrid, a més, el PP amb el suport de CiU va aprovar la reforma laboral que precaritza l’ocupació, facilita els acomiadaments i retalla l’estatut. I CiU, amb el suport de PSOE i PP, va impulsar la llei del desnonament exprés.

7.     El govern municipal no ha planificat, construït i posat en marxa CAP nova escola bressol pública: més de 5.400 famílies n’han quedat excloses.  Trias a més ha pres decisions per desmantellar el model 0-3 de Barcelona: increment de les ràtios, retallada dels suports educatius, privatització de la gestió i increment de tarifes. A més, va donar un cop de porta autoritari a la Iniciativa Ciutadana del 0-3, impedint  inclús la seva tramitació.

8.     CiU ha impulsat la degradació de l’escola pública a Barcelona, amb polítiques de retallades educatives i de retrocés en el model de qualitat: entre 2011 i 2015, tenim 600 mestres menys per 3.000 alumnes més; la sisena hora suprimida al 90% de les escoles; una tercera part de les aules per sobre de la ràtio 25 a primària i 30 a secundària; i aplicació de la Llei Wert, contra la FAPAC i la xarxa d’escoles insubmisses. Es dificulta l’atenció a la diversitat i l’escola inclusiva.

9.     Davant el sorgiment de riscos de malnutrició infantil, CiU ha retallat els recursos per beques-menjador (mentre blindava els diners dels concerts amb escoles elitistes). A Barcelona, per sobre de 4.000 famílies han quedat excloses de beques-menjador davant la negativa de Trias a revisar els barems d’accés. S’han retallat o suprimit els principals programes de suport a les famílies i les AMPAs (ajuts per materials, reutilització llibres, acollida…)

10.           CiU ha pres decisions per afeblir el model d’educació de proximitat a Barcelona. Ha ampliat les àrees territorials de matriculació i ha aplicat un nou barem d’accés que discrimina de forma objectiva les famílies nouvingudes. Avui hi ha barris on les famílies no tenen garantida una plaça pública de proximitat, fet que s’agreuja a secundària. No es preveuen les inversions suficients en centres educatius per solucionar-ho.

ICV-EUiA, al llarg de tot el mandat, hem enfrontat i denunciat aquestes polítiques. PSC i ERC, avalant el PAM i els pressupostos, han contribuït a fer-les possibles. Alhora, ICV-EUIA hem construït i presentat alternatives a totes elles. CiU i PP han derrotat totes les alternatives. CiU i PP han segellat un pacte de ferro contra el bé comú. PSC i ERC han fet de crosses de Trias; han rescatat un alcalde en minoria. ICV-EUiA hem construït –amb la gent i els barris- l’alternativa a Trias. Hem fet propostes per rescatar la ciutadania, no l’alcalde. Ara, la capacitat i la voluntat de seguir construint alternatives està a Barcelona en Comú. Hem elaborat un Pla de Xoc i un Programa on el rescat dels drets bàsics, la dignitat, i la reconstrucció de la justícia social entre totes i tots, se situen com a màximes prioritats. Enfront l’alcalde de les desigualtats, guanyem la Barcelona en Comú.

 

Divendres el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost municipal del 2015 amb només 14 vots a favor, enfront 27 regidores i regidors que no el vam votar. L’any passat es va aprovar per decret de l’Alcalde. El 2012 va ser un tràmit de pròrroga. Només el primer pressupost del mandat va tirar endavant amb majoria: la formada per CiU i PP. La que ha impulsat, entre 2011 i 2014, la BCN en venda: la Marina de Luxe, la barra lliure hotelera, la sobreexplotació comercial de voreres i places, la privatització dels pàrquings, les inversions a les avingudes del luxe, o la frenada en sec de la llei de barris i de les escoles bressol públiques. Aquest és el projecte de ciutat on s’inscriu el pressupost 2015. Ara bé, no hagués tirat endavant sense l’abstenció del PSC i UpB. Els partits-crossa de l’alcalde avalen un pressupost socialment injust i de prioritats equivocades.  El fan possible en base a acords puntuals del tot insuficients; que en el millor dels casos representen un 3% de la despesa. No aconsegueixen tampoc modificar inversions i opcions injustes. No arriben a maquillar un mal pressupost, el qual queda molt lluny de donar resposta a les necessitats de la gent, i molt lluny també de la capacitat real de l’Ajuntament per fer-hi front. Els recursos hi són, però no es posen al servei de la cohesió entre barris, de la reactivació econòmica sobre bases de justícia social i ambiental.

No podem parlar de pressupost sense mirar als ulls a la realitat. Vivim avui una BCN dinàmica que no genera prosperitat compartida. On creix la pobresa i s’amplien les desigualtats socials i urbanes; on moltes persones viuen amb privacions i amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques; on milers de famílies deixen d’escalfar la casa per pagar el lloguer, o deixen de pagar el lloguer per poder menjar. Cada dia hi ha entre 2 i 3 desnonaments de llars vulnerables.  1 de cada 5 infants en situació de pobresa. 5.000 famílies en exclusió severa i amb la renda mínima denegada. La distància de renda entre els barris més rics i més pobres s’ha doblat; la d’esperança de vida va més enllà dels 7 anys. A BCN hi ha encara més de 100.000 persones en atur, la meitat de llarga durada, quasi la meitat sense prestació; amb més del 40% dels joves sense feina i un 15% dels treballadors amb salaris de pobresa.  El 88% dels nous contractes són precaris. La bombolla hotelera i comercial cavalca, mentre la ciutat no es reindustrialitza. L’economia financera a BCN s’imposa a la productiva. Sobre aquestes evidències, el pressupost Trias-Collboni aprofundeix l’austeritat injusta, i consolida les fractures social i territorial.   

1. En moments d’efectes durs de la crisi, caldria un pressupost expansiu, anticíclic, mobilitzador de recursos. I aquest pressupost no ho és. Presenta, fins i tot, elements d’involució respecte la trajectòria dels últims anys. Venim d’una filosofia d’austeritat salvatge, com ho proven els superàvits acumulats de més de 200 milions els tres últims anys, temps on s’ha aguditzat la pobresa. I ara veiem que el pressupost del 2015 incorpora una retallada de la inversió del 14%: de 434 a 373 milions. És un pressupost elaborat perquè l’Ajuntament sigui més ric (nova previsió de superàvit: 17 milions addicionals); però també més insensible a una ciutat trencada, amb atur cronificat. Al llarg del mandat el govern ha menystingut el paper de la inversió pública com a palanca de reactivació, al servei d’una nova economia productiva i ecològica. No hi han cregut. L’han disminuït un 46% respecte el periode 2007-2011: de 3.200 a 1.700 milions. I a més han fet retallades letals en àmbits que dinamitzen l’economia i creen ocupació qualificada: cap aposta pressupostària potent de suport a la rehabilitació, a les energies renovables, al comerç urbà, a la economia cooperativa o al tancament de l’esquerda digital.

2. Més enllà del volum de recursos, la despesa i la inversió del pressupost no és ni socialment cohesionadora ni territorialment redistributiva. Més aviat al contrari: hi ha més pedres que persones, més vials que escoles i equipaments socials; es privilegien, encara més, les zones benestants i es desatenen els barris populars. Caldria fer del pressupost una eina per superar desigualtats entre col.lectius i desequilibris entre barris. I aquest pressupost no ho fa. Algunes xifres expressen la manca absoluta d’ambició social i redistributiva.

- La inversió en nous equipaments socials i educatius de proximitat se situa en 17.7 milions, un escàs 4,5% dels 374 d’inversió global. Només 4,8 milions en 3 escoles bressol i 2,1 milions en un únic centre de serveis socials (CSS). Són xifres que consoliden alhora un mandat perdut. Entre 2008 i 2011: 32 escoles bressol i 17 CSS nous; entre 2012 i 2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud extraordinària. Tota la inversió en equipaments de proximitat -30,2 milions- representa poc més d’una cinquena part dels 139 milions previstos en espai viari. Una distribució injusta; especialment injusta en temps de crisi.   

- Si observem la dimensió territorial, encara pitjor. Dels 15 barris amb menor renda, 11 d’ells tenen una inversió pc inferior a la mitjana de la ciutat (Trinitat Nova; Besòs i Maresme; Roquetes; La Verneda i la Pau; Can Peguera…). Barris que són avui el camp de joc on es disputa el model de ciutat: trencada o cohesionada. Però no, el pressupost situa el futur en la reforma de les avingudes del luxe –allà on la marca Barcelona genera beneficis privats- 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. Com és possible que la inversió pc a l’Eixample sigui superior a la de Nou Barris, amb 53 punts de distància de renda entre ambdós districtes. O la de Sarrià superior a Sant Andreu, amb una desigualtat de 67 punts. Nou Barris un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Crec que és un indicador prou emblemàtic d’uns pressupostos desconnectats de la realitat dels barris.

El pressupost del 2015, més que un conjunt d’inversions i despeses, és un catàleg d’injustícies. No és el pressupost de la cohesió social i el reequilibri urbà; de l’ocupació digne i l’l’impuls ecològic. Però hi ha alternativa, un altre pressupost és possible, amb 4 prioritats ben marcades i traduïdes en recursos. A) Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. B) Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. C) Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Cada Pla de Barri hauria de contenir de partides de regeneració urbana, prevenció de desnonaments, ocupació, projecte educatiu, i acció social i comunitària. D) Finalment, un Programa d’inversions ampliat i substancialment reorientat, amb supressió de totes les reformes de vies urbanes en zones benestants; recuperació dels programes de construcció d’equipaments educatius i socials; i increment substancial d’inversions directament creadores d’ocupació i de bases sòlides de dinamització econòmica alternativa. Aquestes 4 prioritats haurien d’implicar una injecció addicional de 200 milions d’euros al pressupost del 2015. Quantitat perfectament assumible per mitjà d’un nivell d’endeutament responsable, que hauria de passar del 41% a un màxim del 50% sobre els ingressos. A banda de suprimir les partides abans esmentades i els 4 milions de la vergonya (el regal anual al circuit de F1).   

Sí, un altre pressupost possible i necessari. Ambiciós en termes socials, connectat als barris, i impulsor d’una nova economia ecològica i cooperativa. Un pressupost per sortir de la crisi amb dignitat humana, feina estable i territoris cohesionats. Nou Barris diu “no és pobresa, és injustícia”, el pressupost Trias-Collboni se situa en el terreny de la injustícia. És per això que a ICV-EUiA no callarem, seguirem exercint la denúncia; i seguirem, sobretot, articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per guanyar, per construir una BCN per viure. 

(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la primera part de la intervenció. El resum de la segona el trobareu al post següent).

La crisi ha generat a Barcelona impactes socials molt intensos. Des del 2008 la renda per càpita cau un 7% de mitjana. L’atur s’enfila de les 45.000 a més de 100.000 persones i la pobresa repunta per sobre del 20%, 300.000 persones a la ciutat. La crisi dispara l’atur i la pobresa, sí; però són les polítiques injustes les que disparen les desigualtats i l’exclusió. A Barcelona emergeix una doble fractura social i territorial. I apareixen, d’altra banda, situacions d’exclusió en forma de veritables agressions a la dignitat humana.

Aturem-nos breument en la Barcelona de la doble fractura. En 5 anys la desigualtat entre el 10% més ric i el més pobre ha passat de 2.5 a 3.5. Aquesta polarització de rendes es projecta, de forma ampliada, en més segregació urbana: la desigualtat entre els 5 barris més rics i els 5 més pobres passa de 3 a 4.5; i entre Pedralbes i Ciutat Meridiana (en els dos extrems) de 3.5 a gairebé 7. Barris populars com la Trinitat Nova, La Verneda o el Carmel perden entre 13 i 19 punts de renda; alhora, els 5 barris més rics en guanyen 17. Al Besòs la renda per càpita ha caigut d’11.000 a 9.000€; mentrestant a la Dreta de l’Eixample ha crescut de 24.000 a 28.000. A Barcelona s’ha donat una dinàmica d’empobriment de les capes populars, de la qual n’ha quedat exclòs el segment més benestant, que ha aprofitat la crisi per seguir acumulant renda; i s’ha donat, encara amb més força, un procés de guetització urbana del luxe, enfront els barris compartits per capes mitjanes i treballadores.   

Aquesta doble fractura s’expressa també clarament en els àmbits laboral, educatiu i de salut. El diferencial d’esperança de vida entre el Raval i Les Corts es dispara per sobre dels 7 anys. L’atur a Roquetes, la Pau o la Marina multiplica per tres el de Sarrià i per dos el de l’Eixample. Les retallades educatives linials tenen impactes desiguals: avui sabem que una plaça d’escola bressol pública multiplica per 6 la probabilitat de fer batxillerat d’un jove del Bon Pastor respecte d’un jove de la Bonanova o Sant Gervasi. Dels 10 barris amb més atur, 7 estan entre els que tenen més població sense estudis. L’ampliació de les àrees educatives de proximitat i el nou barem d’accés escolar que discrimina la població nouvinguda generen el doble efecte de fugida voluntària de capes benestants i forçada de famílies vulnerables cap a escoles-refugi separades i no compartides: és a dir, més segregació educativa.

La Barcelona de les desigualtats és també la que vulnera la dignitat humana. S’han rescatat bancs i s’han desnonat persones; s’ha precaritzat el treball i per tant la vida; s’han privatitzat bens comuns; s’ha desmantellat la renda mínima i la sanitat universal. Avui a Barcelona hi ha ordres de desnonaments a diari, més de 130 de llars en risc d’exclusió en el que va d’any; pobresa laboral, fins i tot teballadors sense sostre; 45.000 persones en atur de llarga durada, sobretot dones; joves forçats a triar entre precarietat o l’exili laboral forçat. Avui a Barcelona, el 29% dels infants viuen en la pobresa i 2.900 en risc de malnutrició; 2 de cada 3 dones grans tenen pensions de menys de 600€. Avui a Barcelona hi ha 80.000 llars que passen fred i 30.000 talls d’aigua per no poder-la pagar; hi ha 5.000 famílies en pobresa severa i amb la renda mínima denegada. No són només retallades són les moltes cares quotidianes d’una immoralitat. El que va començar amb retallades socials ha acabat amb agressions a la dignitat de les persones.

En aquest context, podem traslladar a l’àmbit municipal una reflexió: si la ciutat s’ha forjat històricament com un espai de drets compartits, com un àmbit comú de relacions entre persones diferents, com una proposta d’humanisme quotidià… si això és així, quanta desigualtat i exclusió pot suportar la ciutat ?; és la Barcelona trencada compatible amb l’execici del dret a la ciutat ? Crec que no, que la Barcelona trencada xoca amb el dret a la ciutat; col.lisiona amb la ciutat democràtica, amb un projecte de comunitat i dignitat. Sense espais comuns, amb geografies segregades de riquesa i patiment, la ciutat deixa de ser-ho, “canvia de nom” com deia l’emblemàtic llibre de Paco Candel. Barcelona no suporta més desigualtat. O construïm la Barcelona comuna o la ciutat democràtica deixa de ser possible.

Ara i aquí, les polítiques del govern de CiU combaten o consoliden la Barcelona trencada ?. Crec que de l’acció de govern de Xavier Trias van emergint tres eixos definitoris. 1) prioritats injustes que amplien la fractura entre col.lectius i barris; 2) privatitzacions que posen Barcelona en venda; 3) un model que situa la bombolla turística i el capital financer en el centre de l’economia urbana.

Primer eix. CiU ha optat per una forta retallada en els equipaments de l’estat de benestar local: en el patrimoni col.lectiu de la gent dels barris populars. Una retallada d’inversió del 61% respecte el mandat anterior, de 300 a només 120 milions. Tisorada molt dura en equipaments que són garantia d’inclusió:  centres de serveis socials, escoles bressol, centres de formació professional i d’adults, casals de joves, centres d’infància en risc. Polítiques especialment injustes en l’àmbit educatiu: ni una sola plaça pública nova, quan 5.600 infants han quedat fora del 0-3 i centenars de famílies no han pogut accedir a escoles de proximitat; 3.000 alumnes més i 600 mestres menys; 2/3 parts de les escoles públiques dels barris vulnerables sense 6ª hora; i un increment de ràtios a les aules que fa molt difícil mantenir l’atenció a la diversitat. Trias ha anat a Davos i a Miami però no sap que passa a les escoles públiques dels barris. El dret a la ciutat ens el juguem a l’escola Perú de La Bordeta, al Miquel Tarradell del Raval o a la Bernat de Boïl del Bon Pastor. L’alcalde, en canvi, el situa al Pg de Gràcia o a la part alta de la Diagonal. Com és possible que la inversió per càpita a Nou Barris sigui la mateixa que a l’Eixample, amb 56 punts de distància de renda ? Com s’explica que el govern destini 40 milions d’inversió a les avingudes del luxe, i retalli alhora la rehabilitació d’habitatges de 25 a 8 milions, o abandoni els programes de millora dels barris ? Trias transfereix 20 milions al lobby comercial de la Diagonal, per ampliar voreres i fer lluïr aparadors i terrasses; ara bé, l’al.luminosi a Trinitat Nova o la remodelació de La Clota sembla que poden esperar.   

L’Ajuntament ha renunciat també a polítiques de rescat de la dignitat. Els desnonaments són una sagnia quotidiana a molts barris. Trias va demanar-ne la fi als bancs amb els que treballa l’Ajuntament. La resposta dels bancs arriba directament als barris en forma de més desnonaments. En 3 anys l’Ajuntament només ha aconseguit la cessió de 9 pisos buits dels bancs, i en el mateix període els ajuts al lloguer s’han retallat a la ciutat de 24.000 a poc més de 8.000. El Prat, l’Hospitalet o Santa Coloma destinen entre 3 i 4 vegades més recursos a lluitar contra la pobresa energètica que Barcelona. La cobertura de les beques menjador ha caigut 10 punts, del 35 al 25% de cobertura dels infants en situació de pobresa a la nostra ciutat. Són renúncies injustes que també amplien fractures.

I que ningú pensi que no hi ha recursos. L’Ajuntament ha fet més de 180 milions de superàvit en els últims 2 anys, xifra que visualitza una política pressupostària insensible i dogmàtica. Un govern austericida que complau les agències de rating, mentre renuncia a combatre la ciutat trencada. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric amb una ciutadania tan empobrida.   

Segon eix. Privatitzacions que posen Barcelona en venda. El govern municipal ha impulsat un gir discursiu: del model a la marca. Els models de ciutat es fonamenten en valors, la marca Barcelona en l’obtenció de plusvàlues. La Barcelona espai de ciutadania va sent substituïda per la ciutat com a plataforma d’aterratge del negoci privat. Pas a pas, és una lògica que avança per mitjà de pràctiques concretes, amparades per un nou relat que intenta dotar-les de sentit. Decisions i pràctiques que van mercantilitzant la ciutat. Avança la frontera d’allò que es pot comprar amb diners: espais, serveis, patrimoni, equipaments. Si l’oportunitat de negoci es produeix en el camp de les noves tecnologies urbanes, llavors li diuen smart city. Barcelona esdevé marca; l’Ajuntament pren decisions perquè la marca generi beneficis privats. La seva distribució equitativa no sembla estar a l’agenda. La lluita contra la fractura digital tampoc no forma part de l’imaginari smart. L’espiral avança i va colonitzant diferents dimensions de la realitat urbana. Alguns exemples.

Es privatitza l’espai: l’ordenança de terrasses mercantilitza voreres i places, tira per terra 30 anys de lluita per l’accessibilitat universal; la Marina de Luxe privatitza el Port Vell en clau elitista i el situa com a punta de llança del negoci immobiliari a la Barceloneta; al veïnat d’Horta se li expropien els usos comunitaris de la Plaça Botticelli, per fer-hi un pàrquing privat al servei d’una nova superfície comercial. Es privatitzen serveis: s’atorga el cicle integral de l’aigua a Agbar i després s’apugen els preus per blindar-li els beneficis; el govern es ven els aparcaments públics més rendibles i renuncia a un instrument clau de política de mobilitat; el servei públic de bicicletes ha canviat de nom, es diu ara Vodafone-Bicing en una operació de colonització privada d’un servei fins ara inèdita. Es privatitza també el patrimoni: el Pla d’Usos de Ciutat Vella obre bona part del patrimoni protegit al negoci hoteler; els recintes de Sant Pau i del castell de Montjuïc han deixat de ser espai públic, ara l’accés té preu; fins i tot, s’han venut un patrimoni simbòlic, immaterial: les paraules que nomenen els llocs de la nostra memòria i la nostra quotidianitat: els noms de les estacions del Metro, com a Madrid. Abans el model Barcelona era molt diferent al de Madrid. Ara les marques s’hi assemblen; es produeix una convergència urbana neoliberal: el negoci banalitza i uniformitza les ciutats. Finalment, es privatitzen equipaments. Des de la gestió de les noves escoles bressol, fracturant la xarxa municipal, fins al Casal Infantil El Drac a La Verneda-La Pau, des de sempre gestionat per una entitat social i avui en mans d’una multinacional.  

En un projecte públic, de ciutadania urbana, no hauria de tenir cabuda la mercantilització dels bens comuns. Els diners no haurien de poder tancar el MNAC per una festa de luxe i banalitat; ni la Plaça Catalunya per posar-hi una pista de gel; ni el Port Vell per omplir-lo de megaiots. Posats a tancar, la ciutat comuna té deures per fer: tancar el CIE de la Zona Franca, la Caserna del Bruc, la Comisaria de Via Laietana o el Casal Tramuntana. Però no, això no forma part de l’imaginari de la marca.   

Tercer eix. El model econòmic urbà. El govern de Xavier Trias està optant per impulsar un model més connectat al monocultiu turístic que a la diversitat productiva; més vinculat al capital financer que a l’economia cooperativa; amb més precarietat que ocupació de qualitat; poc ecològic i obert a grans projectes ambientalment agressius. Un primer apunt que em sembla clau. Xavier Trias renuncia a situar la lluita contra l’atur com a prioritat política. Afirma que el suport a l’emprenedoria individual i al teixit empresarial generarà creixement i ocupació. Concepció no només neoliberal, sinó desmentida sempre pels fets. Per combatre l’atur cal situar en el centre de l’estratègia polítiques actives d’ocupació potents i arrelades al territori. El govern municipal, en canvi, abandona el programa Treball als Barris i desmantella la dimensió ocupacional de Barcelona Activa. En la fase de més atur retalla un 30% les polítiques públiques i 8.000 persones aturades deixen de ser ateses en programes d’inserció laboral. 

El relat del govern situa el turisme en el centre de l’agenda econòmica local. Un turisme sense límits i reticent a la regulació pública. Un entramat de monopoli hoteler en el disseny del model, i de neoliberalisme urbà en l’abordatge dels seus impactes sobre els barris. En clau econòmica i laboral, sembla cavalcar sobre una dinàmica de bombolla que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi. D’altra banda, el sector va ocupar l’any passat 19.400 persones menys que el 2012, i amb una precarietat galopant que contribueix a l’increment de les desigualtats. En clau veïnal i ciutadana, el turisme genera avui a molts barris problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals, problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència, i dinàmiques de substitució del comerç urbà que cohesiona els barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. En síntesi, un model que parctematitza les trames urbanes, concentra els seus beneficis, i dispersa costos i precarietat.

Al costat del turisme, el govern municipal ha mostrat sintonia amb una dinàmica de grans operacions econòmiques en el territori contràries a un model sostenible. Xavier Trias ha hagut d’ajornar la candidatura als Jocs d’Hivern. Un projecte no abandonat que seguirem confrontant. El govern municipal va obrir la porta a la derrotada Eurovegas des de la mateixa lògica on avui situa el seu acord amb Barcelona World, o el regal de 16 milions del pressupost municipal a la Fórmula-1. D’altra banda, el govern municipal no ha dubtat tampoc a avalar o directament impulsar operacions que situen el capital financer com a motor de sectors i espais estratègics de l’economia urbana. Fons d’inversió que alimenten la bombolla turística amb la petensió de convertir la Torre AGBAR o el Deutsche Bank en hotels de luxe. Fons d’inversió que entren al Port de Barcelona per atraure iots de luxe amb banderes de paradisos fiscals, amb un possible rastre de blanqueig de diners. 

M’he referit a polítiques que alimenten dinàmiques de fractura social, privatització urbana i bombolla econòmica. Aquestes polítiques no haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. La participació és la millor garantia per fixar el govern de la ciutat a l’interès col.lectiu.  En canvi, les polítiques de l’1%, de la ciutat trencada, demanden opacitat en les formes de governar. Només així són possibles. Ciutat neoliberal i buidatge democràtic van de la mà. Xavier Trias governa d’esquenes a la ciutadania: tanca la porta a la Plataforma 0-3 per poder privatitzar la gestió de les bressol; i a la Federació d’Entitats de Sant Andreu l’Harmonia per poder privatitzar la gestió del Casal de Barri; no convoca els Consells de Barri per poder suprimir línies de bus; ni als Consells de Salut per poder tancar serveis d’urgències. D’altra banda, Xavier Trias governa segrestat per interessos privats: no frena el drama humà dels desnonaments per no enfrontar-se als bancs; obre la porta al pelotazo de La Maquinista i reforma el Passeig de Gràcia al servei dels lobbies comercial i hoteler. Privatitzen el govern per privatitzar la ciutat.    

Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

Ahir la neboda d’un magnat indi, Lakshmi Mittal, celebrava una festa privada al Palau Nacional de Montjuïc, que es tancava tot el dia al públic per acollir un selecte grup de convidats en una apoteosi de luxe i ostentació. Riquesa en temps de crisi; ús privatiu i excloent de bens comuns. Vet aquí la Barcelona de l’alcalde Trias.  

- Luxe i ostentació en temps durs de crisi, pobresa i injustícies socials

 “Mittal és un tauró, un patxà arrogant que creu que els treballadors som súbdits. Però sobretot és un perill per la indústria europea de l’acer, a penes inverteix però ha repartit 19.000 milions en dividends; els seus deutes els paguem els obrers”.

Són paraules d’un activista sindical afectat pel tancament i acomiadament de 600 treballadors per part de Lakshmi Mittal a la planta francesa de Florange, fa només 6 mesos. Uns anys abans, Mittal havia tancat la seva siderúrgia de Cork (Irlanda), enviant a l’atur a 400 treballadors, i provocant danys ambientals sobre el port de la ciutat estimats en 70 milions €. Mittal ha estat un gran beneficiari de la privatització de la indústria de l’acer als països de l’antiga URSS. A Kazajistan, al llarg dels últims 10 anys, han mort més de 100 obrers en mines propietat de Mittal, amb condicions de seguretat més que precàries i salaris de misèria. El mateix The Times ha parlat de “slave labour” (treball esclau) referint-se a les empreses de Lakshmi Mittal. L’imperi multinacional del magnat, amb una fortuna a l’entorn dels 30.000 milions de dòlars, és dirigit des de Londres (on viu en una mansió que va comprar a Bernie Ecclestone per 130 milions €), té formalment la seu a Luxemburg i registra els seus beneficis al paradís fiscal de les Antilles holandeses. Sí, un mosaic d’explotació, mort, agressions ambientals i evasió fiscal barrejat amb luxe, ostentació i banalitat (la seva mansió londinenca és coneguda com el Taj Mittal per estar construïda amb el mateix marbre que el mausoleu indi).

Aquests són part dels ingredients de la realitat en que es mou el magnat anglo-indi que ha aconseguit tancar el MNAC tot un dia i fer funcionar les Fonts de Montjuïc al seu gust per celebrar la festa privada de casament de la seva neboda, a la qual ha assistit com a convidat l’alcalde Xavier Trias. Estic segur que Trias és coneixedor de tot això. Tant com partícep d’una cerimònia d’exhibició de riquesa la mateixa nit que milers de famílies de la ciutat en situació de pobresa energètica no podien escalfar les seves llars. Famílies que, de ben segur, al veure el seu alcalde a la festa de Mittal van sentir tant o més fred a l’ànima que al cos.    

- El patrimoni i l’espai públic de la ciutat al servei de negocis privats

La ciutat de Barcelona -els seus equipaments, patrimoni i espai públic- està en venda: raó senyor Trias. És una dinàmica creixent. L’any passat Antoni Vives anava a Mònaco a vendre als propietaris de megaiots el Port Vell de Barcelona (“two minutes walking from my office” els hi deia) (http://www.youtube.com/watch?v=yunAUSRYtqs) amb el projecte d’una Marina de Luxe promoguda per un fons d’inversió (el Salamanca Group fundat per Martin Bellamy, “someone who is becoming a friend” els hi deia també) que ja anuncia, a més, els grans beneficis privats que es derivaran d’operacions d’especulació immobiliària a la Barceloneta. No n’hi havia prou. Calia enterrar el Pla d’Usos de Ciutat Vella i aprovar –contra la voluntat democràtica del districte- un nou pla que situa el patrimoni dels barris al servei del negoci hoteler, instal.lat en plena bombolla turística. Una mica més amunt, la Plaça de Catalunya –la plaça ciutadana del 15M- ha deixat de ser aquests dies un espai públic de referència, privatitzada amb una pista de gel al servei d’incrementar el negoci d’uns quants. Continuem per la geografia de la banalitat. Al passeig de Gràcia –comerços de luxe, hotels de cinc estrelles...- li plouen les inversions municipals, les mateixes que giren l’esquena a les necessitats socials dels barris populars (Trinitat Nova, Besòs...). Per acabar-ho de completar, el govern municipal posa en venda al capital privat el nom de les estacions de metro, i permet la sobreocupació de l’espai públic per tota mena de terrasses amb una nova ordenança que vulnera el model d’accessibilitat universal de Barcelona, en nom del neoliberalisme urbà. (Xavier Gonzálbez explica molt bé avui aquesta dinàmica al seu bloc) (http://xgonzalbez.blogspot.com.es/)

Aquests precedents emmarquen i expliquen el tancament del MNAC i l’alteració de les Fonts de Montjuïc, aquest dissabte, al servei de la festa privada de la neboda de Mittal. Són l’expressió amb més càrrega simbòlica d’aquesta dinàmica. Sí, en l’imaginari de Trias, a la ciutat, tot té un preu, tot es pot comprar. És una lògica èticament devastadora: la mercantilització sense límit aparent dels bens comuns urbans. La substitució de la Barcelona dels barris i dels valors, l’espai de ciutadania on fer créixer projectes col.lectius de transformació social, per la marca Barcelona, la plataforma d’aterratge del negoci privat i dels seus protagonistes, es diguin Martin Bellamy o Lakshmi Mittal. 

El context polític: divendres passat CiU va presentar el pressupost al plenari i va ser rebutjat. El va sotmetre a una qüestió de confiança i li va ser denegada. Vam sortir del plenari amb un pressupost contra la majoria que, en tot cas, entrarà en vigor per una drecera jurídica no democràtica; i amb un govern incapaç i aïllat, com mai abans.  El context social: els efectes de la crisi i de les retallades s’intensifiquen sobre les classes i els barris populars de Barcelona. Assistim a una segona onada d’impactes: atur de llarga durada desprotegit, desnonaments per no poder pagar el lloguer, malnutrició infantil, talls d’aigua, pobresa energètica, increment galopant de les desigualtats socials i urbanes. 

En aquest doble context es mou Xavier Trias. L’alcalde d’un govern que no pot tirar endavant la seva principal eina d’actuació (el pressupost); i l’alcalde d’una ciutat on no paren de créixer riscos i situacions de pobresa i exclusió. I Xavier Trias fa dues coses: d’una banda segueix venent paraules (diàleg, mà estesa, culpabilització de tothom…); d’altra banda, intenta que aquestes paraules tapin la realitat d’unes polítiques classistes, d’un govern de l’1%. Però ara ja sabem que les paraules són fum. I que el fum no pot tapar un pressupost socialment excloent i molt injust amb els barris. Un pressupost sense base territorial (9 de 10 districtes l’han rebutjat), sense base política (25 regidores i regidors sobre 41 l’han rebutjat) i sense base social (refugiat en l’escalfor de la marca Barcelona però desconnectat del patiment i els drets de la ciutadania).

1) Un pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora del govern (pàrquings, serveis funeraris…); 2) que s’instal.la en l’austeritat injusta i dogmàtica (superàvits milionaris per satisfer les agències de qualificació del deute mentre es desatenen necessitats socials); 3) que retalla la despesa en habitatge i ocupació; 4) que enfonsa la inversió als barris populars mentre la concentra a les zones del luxe (Pg de Gràcia, zona alta de la Diagonal…). És la traducció en xifres d’un govern diligent amb els poderosos i indolent amb la majoria; sensible als lobbies de les bombolles turística i comercial, però girat d’esquenes a les persones que ho passen malament i a la gent que lluita. Un pressupost que, pels seus continguts, aïlla al govern que el presenta. I l’impulsa a substituir un procés de negociació i acord, per la filigrana d’una qüestió de confiança que degrada i banalitza la política municipal, i per una certa teatralització pretesament encobridora de tot plegat: del classisme i de la degradació democràtica.         

És important plantar cara a tot això. Però ho és més encara construir l’alternativa. Perquè és possible un pressupost sense privatitzacions ni dogmatisme neoliberal; amb inversió social, escoles bressol, habitatge públic i programes d’ocupació; amb prioritat als barris; amb economia verda i cooperativa. Però per fer-ho possible cal que la majoria social esdevingui majoria política. Que els valors de solidaritat generin una nova correlació de forces per acabar amb el govern de l’1%. Seguirem treballant per aconseguir-ho. Forjant el nou subjecte sociopolític que catalitzi el procés constituent municipal. Abans que s’ho carreguin tot. Per reconstruir la ciutat democràtica.

  

(Al Plenari del 18 d'octubre, ICV-EUiA vam presentar una proposició perquè Barcelona renunciés a presentar candidatura als Jocs d'Hivern. Aquesta és una síntesi de la intervenció en defensa de la proposta). 

L’objectiu d’aquesta proposició és que el Ple de l’Ajuntament de Barcelona expressi una posició majoritària a favor de la retirada definitiva de la cursa dels Jocs d’Hivern. Quan una ciutat es planteja un projecte de 2.600 milions d’euros, amb la càrrega simbòlica i mediàtica d’uns Jocs, hi ha tres elements inel.ludibles: lideratge polític, complicitats socials i debat democràtic d'idees. Vostè, Alcalde, ha intentat evitar-los tots tres. No ha liderat, no ha expressat convenciment ni projecte; més aviat ha surfejat per les circumstàncies, ha desplaçat la responsabilitat a la resta... (tampoc ens ve de nou, és un estil erràtic que ja coneixem). Complicitats ciutadanes a BCN ? cap ni una. Debat d’idees ? Ha fet tot el possible perquè no es produís. Vostè parla amb els lobbies, amb la cúpula olímpica... i a través dels mitjans; però no vol debatre amb la ciutadania ni amb els grups municipals. Com és possible, Alcalde, que vostè no hagi portat aquest tema en aquest Plenari? amb transparència, amb documents, amb arguments. És la nostra proposició la que fa possible avui el debat. I esperem fer-lo Alcalde, amb vostè. Com es mereix la ciutat i la ciutadania. Avui volem exposar que sobren els motius per construir un NO sòlid als Jocs d’Hivern: per injustos, insostenibles i anacrònics. Un NO que és també, sobretot, un SI a seguir lluitant –més que mai- per una ciutat democràtica, en mans de la gent i dels barris.

El model de transformació urbana a partir d’un gran esdeveniment és obsolet, caduc. La millora de Barcelona s’ha de fer de la mà dels barris, no d’una competició d’èlit; a cop de moltes accions quotidianes, no d’una gran transformació puntual; des de la participació veïnal, no des de la burocràcia olímpica. No seria més responsable i democràtic que els més de 100 milions d’inversió només en instal.lacions per als Jocs es destinessin a la millora dels barris, la cohesió urbana i el reequilibri territorial ?. O parlem dels costos ambientals del projecte. De debò creuen que en una ciutat i un país mediterrani, que volen ser referents en la lluita contra el canvi climàtic, té sentit celebrar uns Jocs d’Hivern ? Té sentit plantejar-se la producció de neu articificial a escala massiva amb els costos energètics que això comporta ? Caldrien 1.000 milions de litres d’aigua per produir neu artificial durant 15 dies, una quantitat equivalent al consum domèstic anual d’una ciutat de 50.000 habitants. Tot això no té sentit.  

I és veritat, no serien només els Jocs de Barcelona. Tenen una dimensió de país i de Pirineu, ben clara. I una aposta de model econòmic. Un model encorat en pautes del passat, antic, que no incorpora les dimensions de la transició ecològica: ni la diversificació d’activitats, ni la nova cultura del territori, l’energia i l’aigua. No té cap sentit la implantació efímera d’una Vila Olímpica a La Molina amb una inversió de 150 milions. S’imaginen 150 milions per impulsar plans d’activació de l’economia verda i cooperativa al Pirineu?, per crear ocupació de qualitat en activitats diversificades i sostenibles en el conjunt de les comarques de muntanya ? I no val voler legitimar l’operació Pirineu a partir de l’imprescindible desdoblament ferroviari Vic-Montcada. Perquè no val fer penjar aquesta infrastructura de mobilitat del fil d’uns Jocs. S’ha de fer ja, amb inversió pública no condicionada, sense cap element de xantatge.    

Essent tot això rellevant, hi ha una reflexió que passa, fins i tot, per davant de totes elles. Avui la situació social a Catalunya i a Barcelona és molt dura. L’impacte combinat de crisi i retallades és devastador a la nostra ciutat: 45.000 persones aturades sense prestació; 2.900 infants en risc de malnutrició; 17 desnonaments al dia; 100.000 llars en pobresa energètica; 30.000 talls d’aigua. I enfront a tot això... Un projecte de Jocs d’Hivern amb una xifra d’inversió gairebé equivalent a 2 anys de retallades en educació, sanitat i serveis socials a Catalunya. Ens deien que no tenien diners per mantenir escoles o centres de salut; i resulta que sí, que els tenien, però en un calaix reservats per fer un palau de gel o una anella de velocitat. Com pot explicar als veïns/es  que no hi ha recursos per fer escoles bressol, inversió en habitatge social o restablir els busos de barri;  però sí han trobat, en canvi, 2.600 milions per uns Jocs d’Hivern ? És comprensible per algú que calgui acomiadar mestres, deixar de pagar a les entitats socials, o tancar urgències; i en canvi trobar 2.600 milions per un esdeveniment esportiu ? Com es pot explicar que falten 100 milions per rendes mínimes d’inserció (al Besòs, a La Marina, al Carmel) però se’n troben 100 per fer una anella de velocitat, arranjar el palau d’esports i cobrir el velòdrom d’Horta ?  És comprensible que es retalli en polítiques actives d’ocupació, que es deixi sense prestació les persones amb dependència, i es destinin 70 milions per un circuit de proves de gel?.

Per tot això, Alcalde, li demanem la renúncia als Jocs d’Hivern sense escletxes: al 2022 i a qualsevol altra data. Deixem estar un projecte sense sentit, que no aporta res a la qualitat urbana i ambiental de Barcelona. Deixem estar un projecte inexplicable i incomprensible, en temps durs de patiment social. Deixem estar un projecte que allunya el Pirineu d’un futur equilibrat i sostenible. Estem segurs que la majoria de la ciutadania connectaria avui amb la decisió de renunciar-hi. Nosaltres els hi proposem, també avui, que ho facin. 

Des de l’inici d’aquest mandat, ICV-EUiA hem estat a Barcelona un referent d’oposició nítida al projecte classista i a la vella política opaca de Xavier Trias. Hem combatut democràticament al govern de l’1% i ho hem fet al costat dels barris i de la gent, de la majoria. A diferència del PSC, el PP i UpB, no hem estat mai en la lògica de complementar la minoria de CiU; nosaltres volem construir l’alternativa. No hem renunciat a fer-ho, en el dia a dia. Treballem en clau propositiva, articulant alternatives concretes, amb els col.lectius i els moviments socials. Un bon conjunt d’elles han estat aprovades, fins i tot amb el vot favorable de CiU. Però han quedat en paper mullat. CiU ha fet un exercici sistemàtic de retòrica mancada de voluntat política. I el govern de X.Trias s’ha mogut entre la banalització dels acords i la incapacitat política per executar-los. No renunciarem a demanar-ne el compliment. Serem insistents en la denúncia i en l’exigència. No acceptem el joc frívol. Molt menys deixar de lluitar per causes justes. Alguns exemples.

En l’àmbit urbanístic, el govern ha d’acomplir, ara ja sense cap mena d’excusa, el compromís de tornar a la qualificació d’equipament les finques de l’hotel del Palau, per suprimir de l’horitzó qualsevol possibilitat de reactivació del projecte. I ha de garantir que culminarà la remodelació de Trinitat Nova, i el 2015 cap família ja no viurà amb aluminosi. En matèria de mobilitat el govern es desdiu, per la via dels fets, de la implantació de superilles a la trama Cerdà, i de la conversió en zona 30 de tot el viari no bàsic de la ciutat. Nosaltres no hi renunciem: volem menys espai per als cotxes, menys cotxes i a menys velocitat. En el terreny social, hi ha tres compromisos clau: la garantia dels 3 àpats diaris, tots els dies de l’any, a tots els infants en risc de malnutrició; la garantia social de subministraments bàsics de la llar (gas, electricitat i aigua); i la suspensió de desnonaments per part dels bancs amb els que treballa l’Ajuntament. Són elements de dignitat humana: no pararem mentre hi hagi un sol nen/a amb mancances alimentàries, un sol tall d’aigua per motius econòmics, o un sol desnonament fruit de l’estafa i la voracitat bancària. Finalment, en què ha quedat el compromís de no aplicació a Barcelona del Decret Wert ? Novament, paper mullat. CiU plegada (o d’acord) al PP: avui tenim a Barcelona un 30% de les aules públiques massificades. No ens oblidarem tampoc de seguir exigint la sortida de la policia nacional de Via Laietana, i la cessió de la comissaria per crear un espai de memòria democràtica i contra la tortura.

 

No ens resignem a acceptar cap incompliment. Estarem en la denúncia i l’exigència. Seguirem construint resistències, i treballant propostes. Resistències enfront l’espiral privatitzadora en què es troba instal.lat el govern municipal: es venen els serveis, l’espai públic i el patrimoni comú (des dels aparcaments, al nom de les estacions de metro...). I alternatives en favor de serveis públics per tothom; i d’un espai ciutadà, lliure i accessible.  Enfront de la seva BCN-marca, trufada de negoci, luxe i banalitat, seguirem lluitant per la Barcelona dels barris, la de la majoria.

 

(A l'últim Plenari, vam proposar que l'Ajuntament de Barcelona donés suport a la Vaga General del 14N. Els vots de la dreta (CiU i PP) van impedir-ho. Ells sempre junts contra les treballadores i els treballadors. Aquí teniu una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA). 

La crisi és profunda i persistent i els seus impactes socials molt durs. L’atur no para de créixer, els desnonaments tampoc. Milers de famílies tenen molts problemes per cobrir necessitats bàsiques, la gent jove afronta dificultats sense precedents per emancipar-se. Però sobre aquesta realitat se superposa una altra. Portem dos anys d’aplicació dogmàtica de polítiques de retallada dels drets socials, d’austeritat injusta, d’imposar sacrificis als més vulnerables i no demanar ni un sol esforç als més benestants, de rescatar bancs i desatendre persones. Dos anys protagonitzats per les mateixes polítiques del PSOE i del PP a Madrid, de CiU a Catalunya.

·       A Catalunya, en dos anys 135.000 persones més en atur, 9.000 empreses menys. I CiU vota i aplaudeix una reforma laboral que multiplica per tres els ERO i fa els acomiadmanets més fàcils i més barats. De la mà del PP.

·     A Catalunya, en dos anys a l’entorn de 10.000 persones han perdut la casa. I CiU vota a favor del desnonament exprés, en contra de la dació en pagament, i elimina el programa d’ajuts al lloguer. De la mà també del PP.

·        A Catalunya, en dos anys la pobresa s’enfila més enllà dels 2 milions de persones. I CiU, en comptes de combatre-la, retalla i deixa de pagar la renda mínima d’inserció, empenyent 10.000 infants a l’exclusió social. De la mà del PP.

·        El PP deixa sense atenció sanitària pública a més d’un milió de persones nouvingudes. Intercanvia el dret a la salut per un estalvi de 1.500 milions d’euros; el mateix dia que li atorga a Bankia una ajuda directa de 4.500 milions. I CiU la vota i l’aplaudeix.

·        El PP retalla 10.000 milions en educació, sanitat i dependència al pressupost del 2012. CiU s’afanya a dir-li que el camí està aplanat: en dos anys a Catalunya 3.700 mestres menys,  23 milions menys en beques menjador i un 43% més de llista d’espera sanitària.

·    El PP retallant agredeix l’autogovern de Catalunya: la llei d’estabilitat, la reforma laboral i el decret educatiu són profundament centralitzadors. I què fa CiU ? els vota o es nega a portar-los al Tribunal Constitucional. Artur Mas de la mà de Rajoy contra l’estatut.

·    CiU i el PP diuen que la situació financera és molt complicada. D’acord, acceptem-ho. Però llavors perquè una amnistia de 20.000 milions als estafadors fiscals, perquè l’eliminació de l’impost de successions als milionaris, perquè concerts educatius amb escoles d’èlit... És clar, per compensar-ho fan pagar 1€ per recepte... als pensionistes, una taxa caríssima d’accés... a la FP, o un IVA estratosfèric... en el material escolar. És pot ser més injust?;  es pot ser més irresponsable?

Xavier Trias ha instal.lat Barcelona en una doble dinàmica: d’una banda, el silenci de complicitat amb les retallades de la Generalitat i amb els impactes d’aquestes en forma de fractura social i pobresa als barris de la ciutat; d’altra banda un conjunt de polítiques municipals socialment injustes. Perque...

-        És injust que a una persona gran i sola que li fan pagar l’euro per recepta i li pugen tres vegades l’aigua en un any, ara vostè li vulgui fer pagar la teleassistència i també ho és que en temps d’atur creixent a la ciutat, vostè redueixi d’un 35% el pressupost de Barcelona Activa

-         És injust que suprimeixi la 6a hora a 2 de cada 3 escoles públiques de Nou Barris; i també que deixin de construir escoles bressol de gestió pública mentre massifiquen les aules del 0-3.

-    És injust que es gastin 5m en un pla per un Pg de Gràcia premium i en canvi ens presentin un pla d’assentaments irregulars sense que consti un sol euro d’inversió; i també que entreguin el Port Vell a l’obscenitat dels mega-iots de luxe.

-    És injust que esgrimeixin la solvència financera de l’Ajuntament per fer gratuïta l’àrea verda o reduir l’impost de vehicles, i en canvi vulgun pujar un 116% el bicing fent-lo 3 vegades més car que París o dues més car que Londres.

-     És injust que es neguin a reformar l’ordenança del civisme perquè es deixin de multar persones sense sostre i en canvi la reformin per començar a multar treballadores sexuals.

I tot això per què ? Ens diuen que no hi ha alternativa ?. Fals. A Catalunya i a l’estat l’alternativa passa per una fiscalitat més justa: redistribuir i no retallar. A Barcelona, les privatitzacions i les retallades no són econòmiques, són ideològiques. I ens deien també que tot això ens faria retornar al creixement ?. També fals. L’austeritat dogmàtica escanya l’economia. En dos anys, 135.000 aturats més a Catalunya; 10.000 aturats més a Barcelona.   

S´ha de posar fi ja a tot aquest desplegament de dolor inútil; de fractura social amb depressió econòmica. Perquè hi ha alternatives i són perfectament factibles. Però s’han d’obrir pas de la mà d’una ciutadania activa i mobilitzada. El 14 de novembre ha de ser als drets socials el que l’11 de setembre va ser als drets nacionals. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent i aconseguirem el dret a decidir. El dia 14 Barcelona s’ha d’aturar i els carrers s’han de tornar a omplir de gent i aconseguirem posar fi a les retallades i les privatitzacions. Barcelona fa de capital de Catalunya quan lidera el clam per la llibertat nacional. Però fa de capital també quan lidera el clam per la justícia social.  Per això és tan, tan important que el Consell Plenari digui no a les polítiques inútils del dolor i expressi tot el seu suport a la Vaga General del 14 de Novembre.