Aquesta Diada, les qüestions nacional i social estan presents amb molta intensitat i de manera molt interelacionada. Avui al matí, a la plaça Salvador Allende del Carmel recordàvem que el president màrtir xilè no només havia mort fidel a la defensa de la classe treballadora sinó que, sobretot, havia viscut impulsant una democràcia on es feien realitat les aspiracions dels sectors populars. I recordàvem al nostre president màrtir, Lluís Companys -l’únic president electe d’un país europeu assassinat pel feixisme- que va fer de la defensa de la democràcia, dels drets socials i de les llibertats nacionals de Catalunya, un objectiu indestriable.

Sí, aquest 11 de setembre té lloc en un context de conflicte entre Catalunya i l’Estat, provocat per l’agressió a la voluntat i a la dignitat de la ciutadania que ha significat la sentència del TC contra l’Estatut, i per l’aval polític en tota regla que el govern de l’Estat ha donat a l’agressió. Des d’ICV-EUiA hem dibuixat una proposta de superació del conflicte nacionalment ambiciosa, amb vocació de cohesió social, i amb voluntat d’oferir espais de trobada amb la resta de forces catalanistes. Una proposta que passa per la defensa íntegra de l’Estatut i per anar molt més enllà, oferint un nou pacte federal-plurinacional a Espanya, que si rep per resposta un nou bloqueig institucional, donaria pas a l’exercici del dret a l’autodeterminació obert a la independència. En definitiva, un espai d’acció política real, compartit per independentistes i federalistes-del dret a decidir, des d’on articular el conflicte amb l’estat, i avançar en les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Però aquest 11 de setembre té lloc també en un context molt rellevant de conflicte de classes. El PSOE i CiU estan impulsant l’agressió més àmplia i profunda als drets socials de les últimes dècades. Per sortir de la crisi neoliberal recepten de forma autoritària més polítiques neoliberals: retall de salaris, fiscalitat regressiva, cap pujada d’impostos als més rics, precarietat laboral, afebliment del sistema públic de pensions… Els sindicats han convocat Vaga General per al 29 de setembre. És la vaga de la majoria que pateix la crisi contra les imposicions de la minoria que l’ha creada; és la vaga de la dignitat contra la resignació i la por; la vaga de la rebel.lia a favor de la construcció d’alternatives possibles.

El món local no restem al marge d’aquesta qüestió. D’una banda, la defensa d’un model de ciutat inclusiva i solidària, amb polítiques de benestar potents, només és possible si guanyem la batalla contra les retallades socials de PSOE-CiU. Per seguir aprofundint en la Barcelona que prioritza l’atenció a les persones i la lluita contra l’exclusió és del tot necessari un estat de benestar que avanci en ocupació digne o en la protecció de l’habitatge contra les hipoteques bancàries. D’altra banda, l’aposta per una ciutat inclusiva i solidària només és possible amb un nou sistema de finançament local –inajornable- que incrementi substancialment els recursos dels Ajuntaments. Aquests propers dies i setmanes, des d’ICV-EUiA a Barcelona no només seguirem treballant per desplegar les prioritats socials de la nostra acció de govern, sinó que vincularem amb molta força aquesta aposta al suport als treballadors i les treballadores, a la Vaga General; i a l’exigència d’un nou model fiscal i financer on els rics paguin més i els Ajuntaments poguem aprofundir les polítiques de cohesió i convivència als barris, veritable pedra angular d’una nova quotidianitat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat.

La Diada és reivindicació nacional. És també un moment per defensar els vincles indestriables entre l’alliberament nacional i la transformació social i ecològica. La Diada és solidaritat: amb el poble de Xile en el seu onze de setembre, i amb tots els pobles del món en situacions difícils (portem Palestina al cor).

Com cada 11 de setembre, des de fa molts anys, he pujat al Carmel, a la Plaça Salvador Allende, a compartir l’expressió d’un sentiment molt fort: l’agermanament històric entre la gent humil de Catalunya i de Xile. El record als nostres presidents màrtirs, Allende i Companys; la dignitat de tantes persones que al llarg de tants anys han lluitat contra les dictadures i han construit futur; el compromís de seguir treballant per la recuperació de la memòria democràtica. Enguany, hem commemorat el 70è aniversari del Winnipeg, el vaixell de l'esperança que el govern de Xile va posar a disposició de republicans catalans i espanyols refugiats a França el 1939, i que va ser rebut a Valparaiso, entre d’altres, per un jove ministre xilè de salut anomenat Salvador Allende. Sens dubte, el més emotiu ha estat la presència a la plaça de la Carme i la Salomé, dues dones grans que van viatjar al Winnipeg i que avui han estat el testimoni viu de la solidaritat, la tendresa i la dignitat.

La plaça Salvador Allende és al Carmel, un barri que expressa els millors valors en la construcció de la Barcelona democràtica: senzillesa, treball, acollida, mestissatge, moviment veïnal. Un barri de dones i homes que segueix millorant dia a dia, i on conflueixen les energies de transformació de persones, entitats i un districte liderat per l’Elsa Blasco que fa del diàleg i la proximitat les millors eines per anar fent possible una nova quotidianitat. En un temps de crisi, com el que vivim ara, els barris esdeven espais imprescindibles per teixir xarxes de cohesió i fraternitat. Avui també col.lectius de treballadors i treballadores en atur han expressat la seva denúncia als ERO i als acomiadaments, en el marc d’empreses que segueixen fent beneficis. La lluita de classes del segle XXI. No hi ha neutralitat possible. I som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones, superadora del capitalisme.

És aquesta solidaritat entre pobles germans, aquesta nova quotidianitat amb capacitat de transformar la vida, aquesta lluita tenaç per la igualtat social el que dóna sentit a la reivindicació nacional. Vivim pendents d’una sentència del TC sobre el nostre Estatut. Fet que contradiu la lògica democràtica de la plurinacionalitat. Només al poble de Catalunya li hauria de correspondre l’última paraula a l’entorn de les relacions polítiques pactades amb l’estat espanyol. I la ciutadania va dir sí, molt ampliament, a l’Estatut del 2006. El seu desplegament, per tant, s’ha d’anar produint amb tot convenciment i confiança, concretant els seus potencials socials i nacionals. L’autogovern de la quotidianitat, com a eina per un país més humà i habitable; i com a camí cap a horitzons de plena llibertat nacional, d’independència de Catalunya en un futur post-estatal, de relacions de federalitat entre els pobles de la Unió Europea.