Quin model econòmic, quin tipus d’ocupació ha de vertebrar el futur de Barcelona més enllà del període de crisi que encara vivim amb intensitat ?. Hi ha un escenari articulat pel teixit productiu, sostenible, amb equitat i ocupació de qualitat. Hi ha un altre escenari de banalització urbana i ocupació precària que passa per Eurovegas i els impactes de la reforma laboral. El primer situa Barcelona com a metròpoli europea del segle XXI; el segon porta a un carreró sense sortida, a la reproducció de les pitjors dinàmiques que ens han portat a la crisi actual.

Barcelona ha anat forjant un model amb vocació de futur i elements propis de fortalesa: economia creativa del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’ocupació relacionada amb energies renovables i transport públic; activitat lligada al benestar (universalització dels serveis socials); aposta per sectors tradicionals que generen cohesió urbana (comerç de proximitat, barris amb teixit productiu). És veritat, l’impacte de la crisi ha estat i és molt intens: destrucció de teixit econòmic i atur encara creixent. Però la millor resposta per sortir d’aquesta crisi és refermar el compromís amb la innovació, la recerca i el coneixement, amb una economia productiva, ecològica i creativa, amb capacitat de generar ocupació de qualitat. És enfortir l’aposta estratègica per la universitat pública, la rehabilitació urbana i energètica, l’emprenedoria amb responsabilitat social, el cooperativisme, la creativitat cultural, el turisme responsable. Això és possible a Barcelona.

I això és completament antagònic amb la perspectiva que dibuixa la reforma laboral. Una reforma laboral que és profundament injusta, en termes socials; contrària a la reactivació, en termes econòmics; i afeblidora de l’autogovern, en termes nacionals.

És socialment injusta perquè fa l’acomiadament més fàcil i més barat; perquè elimina l’autorització administrativa dels ERO; perquè afebleix –que no modernitza- la negociació col.lectiva: mecanismes de desvinculació unilateral de l’empresa, i prevalença del conveni d’empresa al sectorial i territorial; perquè precaritza encara més l’ocupació dels jove i de les dones (es desregulen els contractes més feminitzats i se suspèn el permís de lactància) tota una agressió del PP als objectius d’igualtat. És també una reforma contrària a la reactivació econòmica perquè no fomenta la contractació, sinó la destrucció fàcil d’ocupació; o en tot cas incentiva un tipus d’ocupació vinculada al teixit productiu més ineficient, el que ha de competir per costos i no per valor afegit. Finalment, la reforma ataca l’autogovern de Catalunya. No respecte les competències estatutàries en matèria de mercat de treball i negociació col.lectiva. Buida de contingut la dimensió laboral del nostre autogovern. Catalunya té menys dret a decidir i CiU aplaudeix. CiU avala una reforma d’involució nacional. Novament, pesen més els seus interessos de classe que els seus valors nacionals. Les conseqüències de la reforma són prou clares. Transferència injusta de poder, de ciutadania i de rendes: de la negociació col.lectiva a l’empresa, dels drets al mercat, de salaris a beneficis. Relacions laborals més desiguals, més antigues. La ciutadania social fora de l’empresa. On comencen les relacions laborals, s’acaba la democràcia. Li diuen flexibilitat però no ho és; és simple imposició. Li diuen reforma laboral, però no ho és; és simple ofensiva patronal. Un nou element de distribució desigual i injusta dels esforços per sortir de la crisi.

I si la reforma laboral és antagònica amb una Barcelona que aposta per sortir de la crisi amb economia productiva, ecològica i ocupació de qualitat, el projecte d’Eurovegas encara intensifica més els elements de contradicció.

Eurovegas és una metàfora dels pitjors elements de la vella economia que ens han portat a la crisi: subtitueix el totxo pel joc; la bombolla immobiliària per la lúdica, però manté les constants nefastes de l’escàs valor afegit i dels serveis banals desvinculats del teixit productiu. Eurovegas xoca nítidament amb l’aposta per l’ocupació de qualitat, amb drets laborals i salaris dignes. Amb l’ocupació que no només aporta ingressos sinó també un sentit vital a les persones i un sentit al projecte col.lectiu de l’entorn on s’ubica. Eurovegas és una proposta d’urbanització extensiva, consumidora a escala massiva de territori i recursos naturals, segmentadora d’usos i funcions, sense cap vocació de respecte pels valors ambientals de l’entorn. Tot el contrari al nostre model urbà i ecològic: cohesió territorial, amb teixits compactes i mixtura social i d’usos. Eurovegas tira per terra tota la reflexió i la dimensió propositiva del nostre Pla estratègic de Turisme. Enforteix les velles dinàmiques que situen el nombre i l’increment de turistes com a objectiu central; insensibles als impactes: el neoliberalisme turístic en tota la seva esplendor. Una puntada grotesca al model de turisme diversificat sensible als valors culturals que pot oferir Barcelona i responsable de la seva petjada. Tampoc no són de rebut els actors de la pel.lícula i les seves formes: gent que confón la seva cobdícia amb l’interès general; que utilitza estils de pressió aprofitant-se de les necessitats socials i d’ocupació; que té l’arrogància de demanar privilegis més enllà de les normes.

La reforma laboral i Eurovegas són dues veritables bombes de rellotgeria contra el futur del model productiu i ocupacional que volem per Barcelona. Espero que el malson d’Eurovegas no arribi a fer-se realitat, i que les lluites socials i polítiques forcin el govern a retirar la reforma laboral.

A punt de començar l’agost: temps de vacances o bé d’activitat diferent i més tranquila. Després d’un juliol enfeinat -o bé de colònies, esports i sortides- aquest mes serà de calma i retrobament familiar a Port de la Selva, amb els amics de sempre i els paisatges de sempre. Faré també una escapada ràpida a Brasília, a participar en un seminari sobre Inclusió Social i Ciutadania, on explicaré el que hem fet a Barcelona, i podré conèixer millor les polítiques d’acció contra la pobresa i en especial el programa Fome Zero del govern d’aquell país. Espero també posar-me al dia d’algunes lectures que han quedat pendents: des de l’antologia poètica de Javier Egea, fins a “El nuevo espacio público” d’Innerarity, “El temps no espera” de Bauman, o "Les veus de les places" (publicació col.lectiva d'Icària), passant per algun llibre de divulgació astrofísica (tema que m’enganxa i amb el que disfruto molt).

El curs que acabem ha estat mogut com feia temps que no passava. A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat electoral, però no hem pogut impedir la constitució d’un govern municipal de dretes. El nostre creixement ens dóna molta força per plantar cara a CiU, i per articular un pol sociopolític de rebel.lia i creativitat. A Catalunya i a l’estat, els governs de CiU i del PSOE s’han instal.lat en la democràcia autoritària i no han parat de fer polítiques de cara als mercats i d’esquenes a la ciutadania. Però la ciutadania s’ha activat amb força: des de la vaga general del 29 de setembre, fins a l’esclat de les places a partir del 15-M. Una dinàmica de lluita contra les retallades i per la nova política: un crit ben clar a l’establishment polític, “no ens representeu”; una actitud moral de resistència i pràctiques alternatives contra la immoralitat del capitalisme i dels seus actors. Sí, un sistema econòmic i unes polítiques de dretes que socialitzen el dolor, mentre les grans empreses i els seus directius segueixen tenint beneficis i sous d’escàndol. Una globalització i unes polítiques neoliberals que fan que 926 milions de persones pateixin avui fam al món, quan la producció d’aliments és clarament excedentària. Tot això no té sentit, és inhumà. I ens convoca a seguir treballant per canviar les coses. Lluny del pessimisme, canviar la vida és possible i necessari.

Dues fotos de final de curs: Camps ha de plegar de president de la Generalitat Valenciana i afrontar un judici per corrupció. Enhorabona a tothom qui li ha plantat cara. I en especial a la Mònica Oltra i la gent de Compromís. Josep Lluís Nuñez ha estat condemnat a 6 anys de presó: ara sabem que a banda de les seves pràctiques de depredació urbana n’hi havia altres de delinqüència fiscal. Enhorabona al moviment veïnal que li va plantar cara en tants moments crítics.

Agost és també temps d’acumular energies per afrontar els reptes de la tardor, que seran molts i intensos: la construcció d’esperances i alternatives a Barcelona, de la ma de la gent, barri a barri; el nou cicle de mobilitzacions socials i la recerca constant de la nova política emancipatòria; les eleccions generals i, amb elles, el repte d’ICV-EUiA, de les esquerres ecologistes i nacionalistes d'arreu, i d’Equo d’esdevenir referents atractius de les lluites i els somnis de moltíssima gent. Als carrers i a les urnes: no ens faltaran motius per engrescar-nos i treballar a fons amb il.lusions renovades. Bon estiu.

L’alcalde de Barcelona ha convocat per al proper dijous 28 de juliol la Taula Anti-crisi. El grup municipal d’ICV-EUiA hi assistirà. Ho farem per: a) preservar el llegat del Pacte per l’Ocupació de Qualitat i el conjunt de polítiques socials que han configurat, fins ara, la resposta de Barcelona a la crisi; b) proposar l’obertura d’una nova etapa que mantingui la prioritat de la lluita contra la crisi, i articuli un nou Acord Ecològic i Social amb capacitat de generar a Barcelona Ocupació Digne; i c) confrontar totes les polítiques de retallades i d’afebliment de drets socials i laborals que afecten els barris i la gent de Barcelona.

 

Lluitar contra la crisi. Confrontar les retallades

La crisi ha doblat el nombre de persones en atur a Barcelona; un atur que afecta amb més intensitat els barris de rendes baixes, la gent jove, la població nouvinguda i les persones amb els nivells formatius més bàsics. Aquestes xifres aguditzen els riscos d’exclusió: el 21% dels barcelonins/es viuen per sota del llindar de la pobresa (38% entre la gent gran; 31% en el col.lectiu nouvingut; 28% entre les famílies monoparentals); milers de persones tenen dificultats de cobertura de necessitats alimentàries; i moltes famílies afronten processos de pèrdua de l’habitatge per desnonament, en el marc d’execucions hipotecàries.

Les polítiques dels governs de l’Estat i de la Generalitat aguditzen encara més els impactes de la crisi. Són polítiques tímides en el terreny de la reactivació, i ambicioses en el terreny del desmuntatge dels drets laborals i socials. Polítiques que tenen ja efectes rellevants sobre els barris i la gent de Barcelona. La congelació de les pensions afecta, per exemple, el 67% de les dones grans de la ciutat, que cobren quanties a l’entorn dels 600€ mensuals. La reforma laboral ha resultat no només injusta sinó també inútil: aquest mes de juny els nous contractes laborals a Barcelona han baixat un 5,5% respecte del mes anterior, i un 90% han estat temporals, la proporció més alta de tot el periode de crisi. L’impacte acumulat de les retallades en la RMI, en els ajuts socials al lloguer i per infant a càrrec, i en les prestacions a la dependència moderada suposen a l’entorn de 60.000 prestacions socials menys, que afectaran 160.000 persones.Tot això debilita la cohesió social. Res d’això no genera ni ocupació ni reactivació econòmica.

 

Al llarg del periode 2008-2011, Barcelona ha anat construïnt un model de resposta a la crisi. Un model que ha dit no a les retallades i que s’ha basat en tres camps d’acció principals: a) una política pressupostària on l’austeritat ha estat al servei d’enfortir l’atenció a les persones (un increment del 42% de la despesa social i educativa, i del 34% de la inversió pública); b) una política de lluita contra l’atur i promoció econòmica en el marc del Pacte per l’Ocupació de Qualitat; i c) una política activa d’inclusió reforçada pel nou Pla d’Acció contra la Pobresa.

 

Sobre la base del que s’ha avançat amb el Pacte, des d’una posició nítida contrària a tota retallada i a qualsevol afebliment dels drets socials i laborals, ICV-EuiA considerem que cal mantenir la lluita contra la crisi en el centre de les prioritats, i dotar Barcelona de polítiques i eines d’acció que permetin obrir una nova etapa.

 

Un nou Acord Ecològic i Social per generar Ocupació de Qualitat

 

ICV-EUiA presenta, com a punt de partida obert i amb voluntat de diàleg, una proposta de reactivació econòmica i laboral superadora del vell model que ens ha portat a la crisi: el de l’economia especulativa, insostenible, amb atur i ocupació precària. Una proposta de nou model de desenvolupament basat en una economia ecològica, solidària i creativa amb capacitat de generar ocupació de qualitat. Estem convençuts que Barcelona té potencialitats per superar la crisi. Cal enfortir prioritats, concertar esforços amb els agents socials i construir una nova economia verda, innovadora i al servei de les persones.

ICV-EUiA aposta per un Acord Ecològic i Social, com a palanca de progrés econòmic, sostenibilitat i ampliació del benestar. Una aposta que permeti crear a Barcelona, al llarg de la propera dècada, un nombre de llocs de treball equivalent, pel cap baix, al que s’ha destruït en temps de crisi. Però en el marc d’un nou model productiu superador de la vella economia. La reproducció de les velles lògiques de creixement amb precarietat, exclusió social, consum irresponsable de recursos naturals i contaminació situaria Barcelona en un carreró sense sortida. L’escenari post-crisi passa per l’articulació d’un nou model de desenvolupament humà sostenible. I aquesta aposta requereix d’un rol actiu per part de l’Ajuntament, en la seva doble capacitat de desplegar accions i de concertar amb actors institucionals i socials. La proposta d’ICV-EUiA s’articula en un DECÀLEG d’estratègies.

1. Economia verda. Creació d’ocupació en els sectors, les indústries i els serveis vinculats a les polítiques de sostenibilitat: energies renovables, innovació en les xarxes de producció i distribució comunitària d’energia; prevenció i gestió ecològica de residus; nova cultura de l’aigua; verd urbà i biodiversitat. De forma especial, generació de nous llocs de treball relacionats amb les indústries de la mobilitat sostenible.

 

2. Convergència social amb les ciutats més avançades de la UE. Creació d’ocupació vinculada a la dimensió local de l’estat de benestar: serveis públics d’educació, salut i acció social de cobertura universal; inclusió social i laboral de persones amb diversitat funcional i vulnerabilitat social. Fiscalitat ambiental i progressiva, per tal de finançar de forma sòlida i redistributiva els serveis públics locals creadors de llocs de treball.

 

3. Un nou enfocament al sector de l’habitatge com a vector social, ecològic i econòmic. Creació de nova ocupació lligada a programes integrals de rehabilitació urbana i energètica. I a un impuls substancial al parc públic de lloguer social i a la xarxa d’habitatges d’inclusió.

 

4. Suport a l’economia cooperativa, social i solidària. Aprofundir el programa de contractació per Reserva Social (empreses d’inserció social i centres especials de treball) i en l’aplicació del Clausulat Social en el conjunt de la contractació municipal. Desplegament generalitzat de la getió cívica i associativa de serveis i equipaments, com a palanca de creació d’ocupació en el sector no lucratiu i generador de vincles i relacions socials.

 

5. Impuls a la contractació ecològicament responsable. Compra verda i processos d’ambientalització de contractes, serveis i obres públiques. Tant la capacitat de contractació municipal com les polítiques públiques de sostenibilitat com a palanques de creació d’ocupació en sectors i empreses que incorporen criteris de responsabilitat ambiental.

 

6. Promoció dels projectes i activitats de creació cultural de base, lligada als barris i al teixit social. Creació d’ocupació vinculada a les fàbriques de creació, a la xarxa d’ensenyaments artístics i als laboratoris culturals de proximitat. El triangle acció social, creativitat cultural i educació com a espai de generació de llocs de treball.

 

7. Formació i ocupació de qualitat vinculada a un nou model de turisme responsable. Taxa turística orientada a la millora de serveis urbans i ambientals, però també a acords de formació entre empreses, universitats i l’Ajuntament per tal de configurar un sector turístic amb llocs de treball dignes i consolidats.

8. Suport als eixos comercials i la xarxa de mercats municipals com a creadors de cohesió urbana. Plans específics de proximitat contra la desertització comercial. Manteniment d’activitats productives tradicionals en el marc del teixit urbà.

 

9. Impuls a sectors clau de l’economia del coneixement i vinculats a la recerca universitària pública. Enfortiment de la creació d’ocupació en els sectors de les tecnologies de la informació, la comunicació audiovisual, la salut, la investigació biomèdica i l’alimentació.

 

10. Polítiques de suport a l’emprenedoria i a la internacionalització. Amb especial atenció a l’emprenedoria amb responsabilitat social. Suport a la Banca Ètica, als programes de microcrèdit i de prevenció de l’exclusió financera.

Aquest Decàleg es completa amb tres elements clau que travessen tot el conjunt.

 

Equitat de gènere. Una economia paritària d’homes i dones en els àmbits productius i de serveis. Polítiques de plena igualtat laboral i salarial, amb conciliació compartida. Desplegament del Pla d’Equitat a l’Ajuntament.

Prioritat a l’ocupació juvenil. El conjunt de les estratègies s’han de vincular de forma transversal a la lluita contra l’atur juvenil. Tanmateix, les altíssimes taxes d’atur entre la gent jove fan del tot necessari un Pla de Xoc per l’Ocupació Juvenil.

 

Repartiment del treball. Treballar menys per treballar tothom. Establiment de la Jornada de 35 hores, i impuls a la contractació indefinida a temps parcial en peu d’igualtat entre dones i homes.

La veritat és que esperava amb ganes aquest cap de setmana llarg per descansar una mica, després d’uns dies intensos on hem combinat la feina de cada dia a l’Ajuntament amb els actes de campanya electoral, primer; i amb les reunions d’anàlisi i valoració dels resultats, després. Sí, ens hem pogut escapar. Escric aquestes ratlles al Port de la Selva, sentint la remor d’un vent de ponent intens, una tarda de diumenge emmarcada per un cel de tons blancs i lil.les, i pels perfils suaus de l’Albera amb un Puigneulós enfarinat. Un espai de trencament amb la quotidianitat urbana, ideal per recuperar energies i tornar dimarts a la feina amb força per afrontar un nou període que serà apassionant: els mesos que ens portaran a les eleccions municipals del 22 de maig.

CiU ha guanyat i tornarà a governar, després de set anys de governs catalanistes i d’esquerres. La relació de forces, en l’eix socioeconòmic, és més favorable que mai a les dretes. CiU tindrà 62 diputats i diputades al Parlament per recolzar el desplegament d’una proposta de govern inscrita en els corrents neoliberals avui predominants a tants països europeus. El PP ha crescut fins a 18 representants disputant l’agenda i els continguts a les propostes populistes i xenòfobes. Una àmplia majoria de dretes que probablement s’estrenaran amb l’obscenitat de transferir milions d’euros als rics, amb la supressió de l’impost de successions, en perjudici de les polítiques socials de suport als col.lectius més vulnerables. Però malauradament, les polítiques de dretes no han estat patrimoni de les dretes polítiques: el PSC ha avalat el gir cap els mercats i els poderosos del govern Zapatero, fet que ha provocat una combinació d’indignació i desconcert dels molts dels seus votants, traduït en un fluixíssim resultat electoral. En l’eix nacional, la suma dels 82 diputats/es de CiU, ICV-EUiA i ERC hauria de servir per construir un full de ruta compartit del catalanisme que vol superar l’actual situació de conflicte amb l’estat, en l’horitzó d’un nou marc polític reconeixedor de la plurinacionalitat i de l’exercici del dret a decidir.

Els resultats d’ICV-EUiA han estat dignes. Crec que hi ha dos factors principals que ho expliquen: la coherència amb la trajectòria recent, reconeguda en pràctiques i propostes d’esquerres, ecologistes i catalanistes; i una manera de fer política projectada en un model de campanya i un candidat honest, propositiu i creïble, lluny de tota frivolitat i de tot màrqueting buit de continguts. Al costat d’això, és veritat que ICV-EUiA no ha aconseguit acollir bona part del malestar col.lectiu provocat per les retallades socials, ni tampoc el derivat de la retallada de l’Estatut. I és aquí on apareixen els grans reptes de futur: eixamplar bases i complicitats amb els moviments socials per tal de situar l’esquerra verda com a referent de la lluita i l’esperança per un futur més just i sostenible; i perfilar amb més nitidesa ICV-EUiA com a instrument de confrontació amb el centralisme i d’avenç cap a l’estat propi (independent o federat). Tot vertebrat per una nova gramàtica política, alternativa als codis de l’establishment, i molt propera a les formes de viure de la gent senzilla.

I ara el repte de les municipals. Arreu ICV-EUiA ha de ser percebuda com l’esquerra de la proximitat i la vida quotidiana, amb capacitat de construir confiança a l’entorn de la defensa de ciutats i pobles solidaris i ecològics. A Barcelona estem treballant de valent. Hem tingut el 28-N uns resultats que configuren un bon punt de partida: 64.000 vots (8.000 més que les últimes municipals), amb 6 districtes per sobre del 10% i 43 barris per damunt del 9%. Hem de seguir treballant per activar la participació als barris populars: entre Sarrià i Ciutat Vella hi ha a l’entorn de 25 punts de diferència de participació. Les classes benestants saben que votar les dretes (CiU i PP) és una forma útil de defensar els seus interessos. Cal fer una ICV-EUiA atractiva per les classes populars, la gent jove, les persones més castigades per la crisi, els sectors més creatius i dinàmics, com a instrument útil de defensa d’ideals i aspiracions de millora col.lectiva. Estem compromesos amb la transformació ecològica i social de Barcelona, a fons, sense cap mena de tacticisme. Hem garantit polítiques justes i solidàries contra la crisi a la ciutat: acord amb els sindicats per l’ocupació de qualitat; ampliació dels drets socials; convivència intercultural. Hem dit no cada vegada que el PSC ha girat cap a la dreta (i ha estat acollit per CiU amb els braços oberts). Ara cal convertir el compromís i la coherència en rebel.lia i creativitat. En lluita i esperança per una Barcelona que volem diferent i millor, més humana i habitable. El projecte de la ciutat inclusiva i ecològica passa per plantar cara a la lògica global de les retallades socials. I per propostes locals innovadores en defensa de l’educació pública, dels serveis de proximitat, de l’urbanisme ecològic, de la mobilitat sostenible, de la implicació directa de les persones i el teixit social en la política municipal…

La batalla dels valors, de les actituds i de les propostes està oberta. ICV-EUiA tenim moltes ganes ganes de lliurar-la. Barcelona ha de donar el millor d’ella mateixa per superar l’etapa actual i obrir-ne una altra més enllà del desànim i dels poderosos: plena de confiança amb la força de la gent progressista que reclama noves idees i noves maneres de fer. Estic segur que ICV-EUiA farà créixer veus i sentiments inconformistes i amb voluntat d’escriure el futur des de cada carrer i cada plaça. I alhora, aquestes veus i sentiments faran créixer ICV-EUiA.

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.

Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.

Una setmana de política municipal a Barcelona dóna molt de sí. La ciutat té un dinamisme extraordinari i als espais de governança local es despleguen múltiples conflictes, deliberacions, processos i polítiques públiques. A més, ni la ciutat ni la política municipal resten al marge de dinàmiques sociopolítiques que es produeixen i gestionen a escala nacional o global, però amb impactes directes sobre la vida de les persones i els seus entorns de quotidianitat. Pensava això ara que feia repàs d’aquesta última setmana. Deixeu-me posar alguns exemples.

La crisi se segueix expressant amb força a Barcelona. Els sectors més vulnerables en reben els principals efectes socials, una evidència més del caràcter injust del sistema econòmic dominant. Vam començar la setmana, dilluns, amb la reunió de seguiment del Pacte per l’Ocupació de Qualitat, on vam compartir i debatre informació a l’entorn de les polítiques locals de lluita contra l’atur i d’inclusió laboral. Dijous vam fer la reunió plenària semestral sobre Contractació Socialment Responsable a l’Ajuntament, on vam fer balanç dels gairebé 5 milions d’euros que hem destinat el 2009 a contractes públics amb empreses d’inserció, centres de treball de persones amb discapacitat, i altres entitats que ocupen col.lectius en risc d’exclusió. Barcelona impulsa polítiques d’ocupació contra la crisi, però també polítiques socials de garantia de drets universals i de suport a persones vulnerables. Dimarts donàvem a conèixer el nou Centre de Serveis Socials del Raval, un magnífic equipament al cor del barri en un edifici històric protegit que havia estat seu de l’escola pública republicana i anteriorment d’habitatges obrers. Al nou Centre treballarà un col.lectiu de gairebé 40 professionals de serveis socials. I dimecres donàvem el tret de sortida a un nou CAP i a 32 habitatges socials amb serveis per a gent gran a la Vila de Gràcia. Tots dos incorporen un sistema de màxima eficiència energètica que els fa referents de sostenibilitat. Dimecres es constituïa també la Mesa de Seguiment del procés de Consulta Ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. I divendres fèiem un Plenari Municipal on, entre d’altres moltes coses, vam debatre l’Informe Anual de la Síndica de Greuges (gràcies Pilar per l’excel.lent feina feta aquests 5 anys i pel teu compromís humà), vam aprovar un molt bon Reglament d’Ús del Català, i vam frenar una proposta de caire xenòfob del PP, tot i defensant el dret a l’empadronament de tothom qui viu a Barcelona, sense excepcions, tal com ho estem fent.

Més enllà de la política municipal, aquesta setmana hem assistit a l’intent de gir clarament dretà del govern de l’estat, que ha tingut la seva expressió més rellevant en la proposta de retallar el sistema públic de pensions. Espero que les esquerres polítiques i socials sapiguem impulsar una enèrgica resposta en defensa dels drets socials. Per cert, avui un Informe d’UGT ens explica que a Catalunya 1,4 milions de treballadors/es guanyen menys de 1.000 euros al mes. Un inframileurisme amb rostre de jove, dona i persona d’origen immigrant. Aquestes xifres de pobresa i vulnerabilitat econòmica d’amplis sectors del país coexisteixen amb una altra realitat. Ahir sabíem que el president del BBVA, Francisco González, percebrà una pensió de jubilació de 79,7 milions d’euros. I el secretari general del banc, José Maldonado, només 13,5 milions de jubilació anticipada, "en metàlic i d’una sola vegada". Quin escarni. I a sobre pontifiquen sobre la necessitat, per sortir de la crisi, de reformes laborals i de pensions contra els treballadors/es. No, diguem-ho ben clar: la crisi són ells. La crisi és el sistema d’immoralitats i injustícies sobre el que cavalquen els gonzález i els maldonado de torn. Transformarem aquest sistema. Com deia el dijous el Joan Herrera a Can Felipa: “fem-los arribar el missatge que menys s’esperen: no els necessitem”. I com deia també el Joan en la seva excel.lent i il.lusionant conferència: “construirem una aliança contra la por i la prepotència, ètica i solidària entre generacions… i ens atrevirem amb aquells amb que ningú no s’atreveix”.

El dilluns passat el diari El País (pàgina 22) ens explicava que els 562 alts executius de les empreses de l’Ibex 35 van cobrar l’any 2008 de mitjana 915.000 euros. També se’ns deia que els 29 alts directius del Banc Santander van tenir uns ingressos mitjans de 4 milions d’euros per persona. I al capdamunt del rànquing, Alfredo Sáenz del Santander, Francisco González del BBVA i Ignacio Sánchez d’Iberdrola van cobrar al voltant dels 20 milions d’euros cadascú. He fet algun càlcul. Un o una mileurista hauria de teballar 65 anys per guanyar 915.000; i hauria de fer-ho durant 1.521 anys per guanyar 20 milions. Cadascuna de les 300.000 persones que viuen a Barcelona per sota del llindar de pobresa relativa, menys de 600 euros al mes, hauria de sumar els seus ingressos durant 127 anys per arribar als 915.000; i al llarg de (només) 2.780 anys per enfilar-se als 20 milions que cada directiu ha guanyat en un any (de crisi). El total que han guanyat els 562 alts executius en un any s’acosta als 515 milions d’euros; una quantitat semblant a la despesa social de l’Ajuntament de Barcelona el 2008 (547 milions d’euros), diners amb els que, per exemple, es van finançar les escoles bressol de la ciutat, es prestà teleassistència o atenció domiciliària a més de 40.000 persones, o es va fer funcionar la xarxa de biblioteques públiques. Els governs del PP van abaixar els impostos als rics, i els governs del PSOE han mantingut o accentuat aquestes baixades. I aquests alts directius són els que, en situació de crisi, surten primer amb la cantarella que cal congelar els salaris dels treballadors, reduir la despesa social o contenir les pensions públiques. És a dir, asseguts sobre milions d’euros de guanys personals demanen que mileuristes i jubilats s’estrenyin el cinturó; i que els ajuntaments retallem la despesa que ens permet millorar la vida de persones humils. I per descomptat, seguiran pressionant per aconseguir noves baixades d’impostos sobre els seus propis beneficis.

Em sembla radicalment injust. El contracte social d’un país democràtic avançat no hauria de permetre aquestes desigualtats, i la cultura política d’una societat avançada no hauria de permetre que el relat dels poderosos determinés les decisions dels governs. Combatre les desigualtats segueix essent una de les principals assignatures morals pendents. Ja no des de posicions estrictament d’esquerres, sinó des d’un punt de vista d’humanisme democràtic. És possible fer-ho, hi ha polítiques fiscals i econòmiques alternatives. Des d’ICV-EUiA hem proposat la creació d’un impost sobre la riquesa, la limitació per llei de les retribucions dels directius i l’increment de la despesa social municipal. Són propostes que apunten cap a una sortida progressista i solidària a la crisi. I cap a la cosntrucció d’una nova economia democràtica al servei de les persones. Massa sovint ens hem quedat sols –entre les forces polítiques- en aquesta lluita per la igualtat. Però estic convençut que aquest combat s’anirà obrint pas. Com diu l’eslògan de la campanya d’ICV-EUiA a les eleccions europees “crisi de dretes; solucions d’esquerres”. Entre la borsa o la vida, seguirem treballant per la vida.

Aquest és el primer escrit del meu bloc. I voldria començar amb algunes reflexions a l’entorn de la situació de crisi econòmica que vivim. Al llarg dels anys del malson neoliberal, una gran xarxa de persones i organitzacions rebels i creatives van tenir la gosadia de proclamar que “un altre món era possible”. Que més enllà del pensament únic del capitalisme financer –el de l’exclusió social global i la destrucció dels recursos naturals- havia de ser possible construir un altre món humà i habitable: amb una nova política democràtica arrelada en l’ètica de la ciutadania activa, de la justícia social i ecològica, del respecte a totes les formes de vida. Avui quan aquell ordre econòmic i el seu pensament fan fallida, l’altre món possible esdevé del tot necessari. No ens deixem canviar la definició del problema. Els poderosos han posat en marxa el seu relat de sempre: pretenen instal.lar que la crisi i l’atur han estat provocats pels drets laborals i els sistemes públics de protecció. I que la recuperació vindrà de la mà d’unes “reformes estructurals” que sempre acaben en desregulació i reducció de la despesa social. Doncs no, que sàpiguen que som majoria els que no pensem com ells. I som més forts. I tenim un relat transgressor i responsable. El 1er de maig va ser un dia d’afirmació i dignitat de les classes populars. Dignitat que cal traduir en pràctiques transformadores. Perquè la crisi s’expressa de forma quotidiana i local. I afecta, de manera injusta i dolorosa, els sectors més vulnerables: famílies humils, persones nouvingudes, joves. En forma d’atur, precarietat vital, pobresa. Hem de fer de la quotidianitat una fàbrica d’alternatives. Construir futur passa per redistribuir oportunitats vitals, per l’ecologia, per noves formes de protagonisme col.lectiu de les persones. Sí, tot això requereix de polítiques ben diferents per part del govern de l’estat: més impostos als rics, límits estrictes als ingressos dels directius, ocupació de qualitat, la fi de les nuclears i una aposta clara per les energies renovables. I un finançament digne per Catalunya, que ja no pot esperar. Un finançament imprescindible perquè superar la crisi vulgui dir també reconstruir els somnis fràgils traçats al capítol de drets de l’Estatut: renda bàsica de ciutadania, habitatge digne per tothom, dret a viure en un medi sostenible.

A Barcelona, com a totes les ciutats, les estadístiques de la crisi esdevenen rostres i mirades, trajectòries vitals, noms i cognoms. Vivim el dia a dia de les dificultats i les injustícies. Els riscos d’exclusió, les desigualtats, s’expliquen per factors que van molt més enllà de l’àmbit local; tampoc des de l’ajuntament tenim les eines de resposta més potents. Tot i així, estem compromesos a plantar cara a la crisi. Encara més: és la meva prioritat. Des de fa anys hem impulsat la lluita contra l’exclusió; ara enfortirem l’acció contra les conseqüències socials de la crisi en forma d’atur i noves vulnerabilitats. Estem tancant l’elaboració i construint l’acord polític a l’entorn del Programa d’Acció contra la Pobresa. Vull que sigui ambiciós i factible; on els valors de transformació es projectin en accions concretes. I, com sempre, vull fer-ho colze a colze amb les entitats, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Serà una aportació cabdal en la lluita contra la crisi, en un marc molt més ampli d’actuacions municipals. Però a l’esquerra verda sabem que hem d’anar molt més enllà. És per això que ICV-EUiA estem impulsant l’aprovació de declaracions als Ajuntaments per tal que l’any 2010 el govern de l’estat articuli un Fons Local Anticrisi basat en el suport a la despesa social corrent dels municipis, com a pas previ a una solució estructural per les finances locals que incrementi substancialment els recursos ordinaris dels Ajuntaments. No serà fàcil, però estic convençut que ens en sortirem, perquè si un altre món és necessari, aquest comença a les ciutats. A Barcelona, estem al costat de les persones vulnerables, amb totes les nostres forces. Per contribuir a fer possibles els seus projectes vitals; i per contribuir, també, a superar les causes profundes de la crisi i les desigualtats.