Afirmem sovint que Trias, amb les seves decisions, està posant Barcelona en venda. I amb les seves polítiques amplia les desigualtats socials i territorials que fracturen la ciutat. Però no sempre se’n surt. De vegades ho intenta i no pot. No pot perquè la combinació de mobilització veïnal i acció política assoleix victòries significatives. L’alcalde va veient que certes coses li poden costar cares, que no les pot fer des de cap espai d’impunitat. Els barris i el teixit social li diuen que ni el territori ni els drets no estan en venda, i li planten cara. És llavors quan la defensa del dret a la ciutat es fa tangible. Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples.

El teixit veïnal de la Sagrera i el moviment d’educació en el lleure han aturat la implantació d’un parc temàtic infantil privat sobre un solar de 20.000m2. Kids Sagrera era un projecte concebut per mercantilitzar i segmentar l’oci dels infants, contrari al model popular i públic de lleure socioeducatiu arrelat als barris de Barcelona (esplais, casals, esport de base, places i parcs com a espais de joc…). D’altra banda, les veïnes i veïns del Parc de l’Oreneta, a Sarrià, han frenat una operació immobiliària que havia de trinxar una franja del parc. Allà, al carrer Montevideo 33-53, Núñez i Navarro tenia la pretensió de construir-hi cases de luxe, en una operació urbanística de canvi de cromos, pactada amb el govern municipal, agredint un espai d’alt valor ecològic.  Ni la Sagrera ni l’Oreneta estan en venda. Cap mercader del lleure infantil, ni cap especulador urbanístic no han de tenir espai als nostres barris. El dret a la ciutat està en joc i la gent el disputa i el guanya. L’articulació de pressió social i política –des d’ICV-EUiA hem rebutjat amb nitidesa el projecte- ha aconseguit que el govern retirés de l’ordre del dia de la comissió de d’economia d’aquesta setmana l’aprovació inicial del Kids Sagrera.  Aquesta setmana també, a la comissió de plenari d’Hàbitat Urbà, ICV-EUiA hem aconseguit l’aprovació d’una proposta per blindar l’Oreneta, per canviar la qualificació de Montevideo i protegir l’espai de manera definitiva.

D’altra banda, els barris més vulnerables han estat sovint els més castigats per les retallades socials. Fa ara tres anys, el govern municipal es plegava al ministre Wert i desmantellava a Barcelona la conquesta històrica dels 25 alumnes per aula a les escoles de primària. Sabem el que significa una escola pública de qualitat amb capacitat d’atendre la diversitat i fer de l’educació un espai de diàleg i valors. Sabem el que significa, sobretot, per un barri de gent treballadora. A Trias tant li fa. Fa només uns mesos, el govern municipal retallava les freqüències de pas del servei públic de bus a Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, deixant-les intactes a Les Corts i Sarrià. A Ciutat Meridiana, per exemple, ja no hi ha cap línia de bus els dissabtes amb un interval de pas inferior als 30 minuts. A Trias tant li fa. Però també aquí s’ha presentat batalla. La comunitat educativa no ha deixat de denunciar la massificació de les aules. La PTP ha denunciat la reducció selectiva del transport públic. Aquesta setmana, ICV-EUiA hem portat aquestes demandes justes a les comissions de plenari de l’Ajuntament, i hem arrencat el doble mandat democràtic de restablir la ràtio 25 a les aules i les freqüències de bus als barris. Ara el govern ha de complir. No deixarem que quedi en paper mullat. Lluita a lluita, la Barcelona per Viure s’obre pas. Guanyar Barcelona esdevé inajornable.

Divendres passat Xavier Trias anunciava un acord amb el govern de la Generalitat per desencallar el trasllat definitiu de la presó Model, i l’alliberament de l’espai que ara ocupa a l’Esquerra de l’Eixample.  L’acord ha de permetre generar la mateixa dinàmica a la Trinitat Vella, i fer possible que el barri guanyi tot l’espai del centre penitenciari per equipaments i habitatge protegit. Tanmateix, si s’observen els termes de l’acord, tornem a tenir l’exemple d’un alcalde d’esquenes a la ciutadania i subordinat a les necessitats econòmiques d’Artur Mas. Un alcalde amb prioritats equivocades i un model de ciutat mercantilitzat. 

En primer lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà 15 milions d’euros a la Generalitat per una franja de sòl de 5.000m2 a la façana del carrer Nicaragua, amb una qualificació urbanística que permet la construcció d’hotels i habitatge lliure. És a dir, Trias compra a Mas els drets d’especulació. No calia aquesta operació. Ara cal tornar a exigir que no hi hagi noves places d’hotel ni nous habitatges excloents. No calia perquè al conveni signat amb la Generalitat el 2006, aquesta ja havia acceptat el trasllat de la model tot i cedint el sòl a l’Ajuntament, i retenint la propietat aquesta peça que li permetia l’extracció de rendiments en el futur. Ja llavors ICV-EUiA vam manifestar el nostre desacord a la hipoteca a pagar: volíem –i volem avui- que el trasllat produeixi espais verds i equipaments, decidits en un procés de participació veïnal, de cap manera nous usos privatius i elitistes.   

En segon lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà íntegrament la construcció del nou centre penitenciari de règim obert a la Zona Franca, invertint 24 milions d’euros, per tal de llogar-lo posteriorment a la Generalitat. És a dir, al mateix temps que Xavier Trias retalla dràsticament la inversió en centres de serveis socials o centres d’infància en risc; que frena del tot la inversió en escoles bressol municipals… hi destina 24 milions a pagar una presó que és competència exclusiva de la Generalitat i sobre la que l’Ajuntament no hi té cap mena d’intervenció.  

En síntesi, el trasllat de la Model s’havia de fer sense cap cost addicional per a la ciutadania de Barcelona. La Generalitat ja havia signat l’acord de cessió de sòl del 2006, i havia de construir el centre de la Zona Franca. Ara l’Ajuntament pagarà 39 milions d’euros a Artur Mas (15 més 24). D’altra banda, Trias sembla aferrar-se a l’urbanisme de les plusvàlues, a l’especulació amb hotels i habitatge lliure en un espai on només hauria d’haver-hi usos públics i ciutadans, com sempre han reivindicat les veïnes i els veïns dels barris de l’entorn. ICV-EUiA treballarem per denunciar els termes de l’Acord. Per dirigir les inversions municipals a equipaments socials i educatius de proximitat, no a presons. Per fer costat al moviment veïnal en la seva demanda del dret a la ciutat als terrenys de la Model, sense hotels ni pisos de luxe.

 

Aquest final de curs ens deixa nítidament dibuixades les dues cares de la ciutat i la política municipal. D’una banda un govern i un alcalde instal.lats en la mercantilització progressiva de Barcelona, en el seu buidatge democràtic, i en l’ampliació de les fractures social i territorial. (veieu el magnífic article de la Janet Sanz http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). D’altra banda uns barris i una gent lluitadora, amb capacitat de construcció d’alternatives, i articulant ja les confluències necessàries per recuperar el dret a la ciutat, per guanyar Barcelona. 

Trias no para de posar Barcelona en venda. És una dinàmica consistent a fer retrocedir espais de ciutadania i substituir-los per la lògica del mercat i de l’interès privat. Ho fa quan desregula els horaris comercials i permet obrir en diumenge, al servei només dels lobbies del turisme; i a costa del teixit comercial de proximitat i dels drets laborals de milers de treballadores i treballadors. Ho fa quan impulsa i aprova el gran pelotazo de La Maquinista, operació especulativa i de xantatge al veïnat. O quan culmina l’ampliació del centre comercial de Glòries amb la trampa antidemocràtica del silenci positiu: un regal a un promotor privat sense ni tan sols debat públic. Ho fa quan pretén carregar-se la integritat del Parc de l’Oreneta obrint la porta a la construcció de cases de luxe. Ho fa quan concedeix fins a 315 llicències per pisos turístics a Gràcia just abans de la moratòria, en un districte en el que en poc més d’un any s’ha permès l’obertura de 1.250 places d’alberg i 583 nous apartaments turístics. Sí, és una dinàmica que va vulnerant el dret a la ciutat, i que només és possible des d’una pràctica de privatització del govern municipal, de tancament d’espais participatius. La incapacitat de Trias per tirar endavant el seu compromís de renovar el marc normatiu de la participació és coherent amb la negativa sistemàtica del govern a totes les propostes d’iniciativa i consulta ciutadana (escoles bressol, Port Vell, Maquinista…). I tot això en un context de desigualtats socials i territorials que el govern municipal amplia amb les seves polítiques injustes: milions per a les avingudes del luxe i retallades socials i d’habitatge als barris populars. És la Barcelona trencada. La Barcelona que desnona la Irene i que només la lluita de la PAH fa possible un compromís de reallotjament digne a La Marina.

Però la ciutadania, el teixit social i polític alternatiu activa claus de resposta: de lluita i d’esperança. Al Paral.lel, al Parc de l’Oreneta, a Gràcia o a la Sagrada Família (‘Salvem el Niza’)  s’han constituït plataformes veïnals que vehiculen la defensa dels bens comuns. La gent d’Horta ha aconseguit aturar el procés de privatització de la plaça Botticelli, la de Bon Pastor assegurar el futur de la seva escola d’adults amenaçada, i la de Sant Andreu, finalment, signar la gestió ciutadana de l’Harmonia després d’una llarga lluita contra les pràctiques tramposes i caciquils del Districte. Barcelona es mou i aconsegueix victòries. Són espais realment existents de confluència de forces ciutadanes i polítiques que treballen per una altra Barcelona. I espais d’esperança. Perquè els valors que s’hi defensen -els drets bàsics, els bens comuns, la democràcia de proximitat- connecten amb els valors de la majoria, amb una trajectòria de compromís i vinculació majoritària amb la Barcelona dels barris, amb la construcció de la ciutat com a projecte democràtic i solidari.

El curs que comença el proper setembre s’anuncia amb un gran repte: dotar aquestes forces i espais de confluència ciutadana d’una expressió potent de nova política, amb voluntat i capacitat de plantar cara a Trias, de guanyar les eleccions municipals per construir la ciutat comuna. Al costat dels barris, al costat d’altres actors polítics i ciutadans, la gent d’ICV-EUiA hi serem. Hi som. I aportarem el nostre cabal de compromís, coneixement, trajectòria, lluita, proposta i il.lusió. Per guanyar. Pel dret a decidir la quotidianitat. Perquè el futur de Barcelona l’escriguin la gent i els barris.

I amb Palestina sempre al cor. Barcelona ha de ser referent de condemna de la massacre. I referent de solidaritat activa amb Gaza, com a ciutat germana.        

Fa quinze dies, l’Assemblea anual de la FAVB debatia sobre els reptes del moviment veïnal davant la “ciutat trencada”. Pocs dies després, a Can Batlló, el moviment cooperativista compartia reflexions i pràctiques per construir la “ciutat comuna”. Sí, Barcelona s’està trencant; i per superar el trencament, calen lògiques cooperatives i xarxa de bens comuns.

La ciutat trencada

L’impacte de la crisi i de l’austericidi han eixamplat com mai les desigualtats a Barcelona. Més desigualtats socials: les classes populars han estat víctimes d’una dinàmica d’empobriment, mentre la franja més benestant incrementa els seus recursos. I més fractura territorial: la distància entre els barris més vulnerables i els de renda més elevada s’ha ampliat de forma substancial. Una ciutat dualitzada entre classes i entre barris. Una ciutat on milers de persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, on allò que va començar amb retallades als drets socials ha acabat amb agressions a la dignitat humana. És indigne patir un tall d’aigua o de llum (per part de companyies privades amb beneficis milionaris)  perquè s’ha d’elegir entre pagar els rebuts o garantir l’alimentació de les criatures. És indigne patir un desnonament i veure com, alhora, el govern et denega una renda mínima d’inserció o un ajut de lloguer. Tot això és inhumà. I és molt difícil d’entendre el passotisme del govern municipal enfront l’emergència social i habitacional. Com és possible que l’alcalde Trias no hagi aconseguit la cessió dels pisos buits dels bancs per programes de lloguer social ? Com és possible que es gastin 30 milions en el Pg de Gràcia i la part alta de la Diagonal, o regalin 16 milions a la Fòrmula 1 i, en canvi, hagin retallat o suprimit els programes de rehabilitació d’habitatges i de millora urbana de barris populars ? Ciutat trencada i polítiques classistes que la consoliden.

La ciutat comuna

La ciutadania no s’ha quedat mirant de braços creuats. És veritat que la precarització vital fa més difícil la resposta compartida. Molt patiment es viu en privat, a l’interior de les llars, i no genera acció col.lectiva. Ho és també que la resignació qualla davant les potents estratègies de naturalització de les injustícies per part dels qui les cometen. Però tot i així, els barris i la gent de Barcelona estan plantant cara. Ho fan amb la mobilització i la denúncia. I planten cara també cada vegada que planten una llavor alternativa de cooperació i fraternitat. Hi ha mobilitzacions que van aconseguint –més enllà de resultats concrets, que també- quelcom bàsic: l’apropiació comunitària de serveis públics. Quan la comunitat educativa defensa una escola pública, s’està construint un bé comú. Quan un barri defensa un transport públic a preus populars s’està construint un bé comú. D’altra banda, la posada en marxa d’ateneus, xarxes d’intercanvi, cooperatives, bancs del temps… implica la creació d’espais i temps alliberats de relacions mercantils. La marea groga i Stop Pujades; la Flor de Maig i Can Batlló… fan ciutat contra la seva mercantilització. Defensen Barcelona enfront el govern que la posa en venda. 

Divendres passat, a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal (per cert, no deixarem d’insistir que cal canviar-li el nom de Joan Carles I perquè no volem cap reconeixement a la monarquia borbònica) acompanyava la gent de Joves d’Esquerra Verda (www.joves.cat) en l’inici de la campanya de denúncia “BCN en Venda. Raó: Xavier Trias”.

Sí, hem confrontant des del primer moment l’espiral privatitzadora de la ciutat on ens ha situat el govern de CiU. Una dinàmica que ha deixat de ser puntual per esdevenir un dels elements vertebradors del model de l’alcalde Trias. Un govern classista que aprofundeix en la seva concepció de Barcelona com a plataforma d’aterratge del negoci i del benefici privat. Als vuit exemples privatitzadors del cartell de Joves, ja hi podem sumar dos més de ben recents; tot plegat un bon decàleg a manera de carta de presentació de la “BCN en venda” de Xavier Trias. 1) la privatització de l’aigua; 2) les inversions al carrers luxosos al servei de lobbies comercials i hotelers; 3) la Marina de Luxe al Port Vell; 4) l’ordenança de terrasses que mercantilitza voreres i places; 5) la gestió privada de les noves escoles bressol; 6) la venda al millor postor del nom de les estacions de metro; 7) el nou Pla d’(ab)usos de Ciutat Vella, amb barra lliure hotelera; 8) el tancament d’equipaments al servei de les èlits econòmiques (MNAC); 9) la privatització dels aparcaments municipals; 10) el pagament per l’entrada a Sant Pau i al Castell de Montjuïc. Configuren, tots ells, les baules d’una cadena privatitzadora contra els bens comuns urbans; els components d’una estratègia de despossessió del dret a la ciutat.

Al Passeig de Gràcia i a la part alta de la Diagonal, la lògica privatitzadora es connecta a la més nítidament classista. Les obres de reforma no són el fruit d’un procés de participació, ni tan sols responen a cap interès públic, són la concreció dels projectes de comerciants i hotelers de luxe al servei dels seus propis interessos: un espai més còmode i atractiu per a creueristes i turistes rics. Les inversions s’eleven a gairebé 30 milions d’euros, mentre el govern menysté les necessitats de la gent i els barris populars: retalla les polítiques de rehabilitació d’habitatges, atura la millora urbana dels barris, enfonsa la inversió social i educativa als districtes amb més necessitats. Com pot ser que es destinin 30 milions a la Barcelona del luxe i, en canvi, La Trinitat Nova segueixi amb al.luminosi, la Trinitat Vella sense centre de serveis socials, els barris de La Marina sense metro, o no es rehabilitin els habitatges del Besòs ?. Per CiU, Barcelona no és tant un espai d’exercici quotidià de ciutadania, sinó una marca generadora de plusvàlues privades; no és tant un espai de cohesió social i urbana, sinó una realitat dividida en classes i segregada entre barris.    

Hem de visualitzar tot això. Estendre la denúncia i fer créixer la consciència de les injustícies socials i urbanes. I ara ja, sense esperar ni un minut més, hem d’articular l’alternativa. L’alternativa per retornar la dignitat i la ciutat a la gent i als barris. Perquè el futur de Barcelona no el dictin els lobbies per mitjà d’un govern al seu servei; sinó que l’escrigui la ciutadania, les classes i els barris populars, per mitjà d’una nova hegemonia social i una nova majoria política. N’estic segur, a Barcelona podem !.

Fa uns anys, Warren Buffett deia:  “There’s class warfare, all right; but it’s my class, the rich class, that’s making war...and we’re winning.” … “I l’estem guanyant”. Així, sense complexos, s’expressava el magnat nordamericà. És veritat que els poderosos han aguditzat la batalla contra la ciutadania, en un exercici de desmuntatge sistemàtic de conquestes socials. I és evident que els impactes són duríssims per a les classes i els barris populars. Però a Barcelona –com a tants altres llocs- hi ha molta gent senzilla a molts barris que està disputant la batalla, amb rebel.lia i creativitat. Més enllà de la indignació i la resistència. Des de pràctiques carregades de valors emancipatoris. La ciutat rebel orientada a l’acció; la dissidència entesa com construcció d’alternatives.

Potser les dues decisions més inhumanes adoptades pels governs del PP i CiU aquests últims anys hagin estat l’exclusió sanitària de milers de persones vulnerables (PP), i la retirada de la renda mínima a milers de famílies en situació de pobresa severa (CiU). Ambdues han estat socialment devastadores. No han quedat sense resposta. Les mobilitzacions pel dret universal a la salut o per la renda garantida de ciutadania en són bona mostra. Hi ha però un altre tipus de resposta, menys convencional, més compromesa, que s’obre també pas: l’entramat d’iniciatives que prenen el barri i la quotidianitat com a marc d’acció, que forgen alternatives concretes, i que ho fan des de la dissidència. No és la gramàtica de la simple protesta indignada; molt menys de l’acció social “end-of-pipe”, acrítica amb els factors que generen la injustícia. Es tracta de construir desobeint; de solucionar problemes en clau comunitària plantant cara a la indecència. Dos exemples.

Els Grups d’acompanyament contra l’exclusió sanitària. Es tracta de grups veïnals, autoorganitzats en l’àmbit dels barris, que treballen de forma conjunta amb el teixit comunitari i amb els professionals de la sanitat pública disposats a trobar tots els mecanismes per desobeir una normativa injusta. L’objectiu és ben clar: superar, per la via dels fets i la dissidència, des de dinàmiques i complicitats de base, qualsevol situació d’exclusió sanitària i, en conseqüència, garantir l’atenció efectiva a totes les persones. Els grups d’acompanyament van teixint la seva xarxa a Barcelona. De la mà de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASU_CAT). S’han realitzat ja dues trobades de coordinació i el proper diumenge 23 està convocat un Taller Jurídic sobre Exclusió Sanitària amb l’objectiu de difondre i enfortir les experiències i els Grups.

El Menjador Comunitari Gregal al barri del Besòs. Al Besòs, com a molts altres barris de Barcelona, hi ha gent amb dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques. Persones sense feina i excloses de les prestacions socials; persones que no poden, alhora, pagar el lloguer, fer front a l’encariment de l’aigua, la llum i el transport, i accedir a una alimentació digne. Enfront aquesta realitat, la gent lluitadora de la Cooperativa Gregal va posar en marxa l’any passat un menjador social al barri, que ha activat una dinàmica de captació comunitària d’aliments (entre el veïnat i el comerç), i que proporciona menús cuinats, tres cops a la setmana, a veïnes i veïns del barri en situació complicada. Més de 90 menús cada dia d’obertura.

 

Els grups d’acompanyament contra l’exclusió sanitària, i el menjador social de la Cooperativa Gregal són dues pràctiques exemplars, dues alternatives comunitàries contra la indecència neoliberal. Iniciatives que planten cara als problemes de forma efectiva, i ben encorades en valors de transformació. El contrapunt de dignitat a un govern municipal que està dedicant avui 30 milions d’euros a reformar el Passeig de Gràcia i la part alta de la Diagonal, al dictat d’hotelers i comerciants de luxe. És immoral. Cal plantar cara també políticament. Cal, des de la força de la Barcelona solidària dels barris, articular una àmplia confluència ciutadana, social i política que li disputi la majoria municipal a la dreta. Per posar els recursos públics al servei de la dignitat de totes i tots. Abans que ho destrossin tot. No podem esperar més.

Comencem el 2014 en una situació política inèdita a Barcelona: el pressupost municipal de les privatitzacions, el que enfonsa la inversió als barris i la concentra a les zones elitistes (Pg.Gràcia, part alta de la Diagona) ha entrat en vigor per decret, contra la majoria del Plenari i contra 9 dels 10 districtes. El pressupost més antisocial i la política més poc democràtica. CiU i Trias a Barcelona estan instal.lats avui, sense complexos, en una lògica classista i autoritària: governen per l’1%, posen Barcelona en venda, i ho fan amb menyspreu del debat democràtic i la participació ciutadana. És veritat, Trias no està sol del tot. Les polítiques del govern municipal porten el segell de la coalició CiU-PP. De tant en tant teatralitzen una certa distància entre ells. Però sempre acaben tancant files per acordar privatitzacions (Port Vell, Ordenança de Terrasses), retallades (escoles bressol, Barcelona Activa) o suport a la bombolla especulativa (Pla d’Usos de Ciutat Vella, pelotazo de La Maquinista…).

ICV-EUiA som la referència més nítida de l’oposició. Confrontem les polítiques de l’1% fetes d’esquenes a la ciutadania i als barris. Però som també la referència més nítida de l’alternativa. Hem construït propostes d’inversions socials, educatives, de millora dels barris més fràgils, d’habitatge públic de lloguer social... i en tots els casos CiU-PP han aixecat el mur del no, en defensa dels seus interessos de classe. No hi renunciarem. Tot el contrari, amb l’enfortiment de les lluites, enfortirem l’alternativa. Des de la suma i la confluència: en defensa dels drets socials i dels barris populars. Contra la marca Barcelona i la seva bombolla de luxe i banalitat, a favor del dret a la ciutat com un exercici de quotidianitat inclusiva.

Barcelona viu una realitat d’emergència social i habitacional. Al llarg del 2013 ha emergit la malnutrició infantil i han persistit els desnonaments; s’han incrementat els talls d’aigua i la pobresa energètica. I el 2014 arrenca amb una nova pujada abusiva dels preus del transport públic. Realitats que, en un context d’atur elevat i de congelació inhumana del salari mínim i les pensions, evidencien la fractura social i urbana que cristal.litza a la ciutat. Aquestes properes setmanes situarem en el centre de la nostra genda d’activisme social i institucional totes aquestes qüestions. Al carrer, fent campanya per unes tarifes justes del transport, al costat de les mobilitzacions en marxa; fent campanya també per l’aigua i l’energia com a drets humans. I a l’Ajuntament, presentant propostes en defensa del dret a l’habitge i de l’accés garantit als serveis bàsics.  Dos exemples. D’una banda, al Plenari del 31 de gener portarem a aprovació la moció de la PAH per evitar la desocupació d’habitatges i per imposar les màximes sancions als bancs que mantinguin buits els pisos provinents, molts d’ells, d’execucions hipotecàries. D’altra banda, a Comissions de Plenari portarem a aprovació l’ampliació substancial del decret-burla de la Generalitat sobre pobresa energètica, en la línia del que estableix la proposició ja aprovada a Barcelona -talls 0 a les llars amb ingressos per càpita inferiors al SMI- i en la línia del que planteja l’Assemblea de Persones Aturades.

Lluitarem contra la fractura social i per la cobertura de totes les necessitats bàsiques. LLuitarem contra les desigualtats urbanes i per l’accés de tothom a l’habitatge digne. No aconseguiran que deixem d’articular iniciatives connectades a les necessitats i les mobilitzacions socials. I en aquest camí, sumarem i articularem dinàmiques de connexió, de confluència.  De la pluralitat de resistències a l’aliança en l’alternativa. Per disputar i guanyar l’hegemonia social i política. A Barcelona podem !. 

Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

Barcelona és una ciutat de barris i districtes. Els barris són referents d’identitat comunitària i espais on es va teixint bona part de l’organització veïnal i ciutadana. Els districtes responen a realitats històriques –antigues viles del pla de Barcelona- (Gràcia, Sant Andreu…) o a realitats urbanes que expressen el desenvolupament més recent de la ciutat (Eixample, Nou Barris…). Són la trama d’una ciutat complexa, les barcelones que narrava Manolo Vázquez Montalbán. Barris i districtes són també àmbits d’activisme polític. El camp de treball, entre moltes d’altres persones, de les conselleres i els consellers de districte. Fan una feina poc coneguda, silenciosa i tenaç. Però molt rellevant. Conselleres i consellers que lluiten colze a colze amb els moviments veïnals i socials del territori; que treballen amb el teixit associatiu. I que construiexen i defensen iniciatives polítiques vinculades a la realitat dels barris a cadascun dels 10 Plenaris de Districte. Són companyes i companys compromesos que fan una feina extraordinària. Us explico, molt en síntesi, algunes de les causes que les conselleres i consellers d’ICV-EUiA han defensat en els seus respectius Plenaris al llarg d’aquestes últimes setmanes.

Un primer conjunt d’iniciatives s’articulen entorn a la defensa dels serveis públics, en un temps d’erosió dels drets socials que impacta de forma directe en la vida quotidiana de la gent. A l’Eixample això s’ha traduït en una aposta aferrissada per aturar el procés de privatització de l’atenció al Clínic. Un Clínic que és de totes, del barri, un bé comú que cap governant injust i classista no ens pot prendre. A Gràcia ha passat per treballar amb la coordinadora d’AMPAs del districte, espai clau d’empoderament de la comunitat educativa, i demanar al govern una resposta positiva als reptes que planteja l’Estudi d’Escolarització de la Coordinadora: l’enfortiment de l’oferta i de la qualitat de l’escola pública. A Sants-Montjüic, els consellers d’ICV-EUiA han defensat el transport públic, enfront les supressions de línies i les retallades de freqüències que afecten barris com La Marina o La Bordeta. A Horta-Guinardó i a Nou Barris, les propostes d’ICV-EUiA s’han orientat e exigir respostes en el terreny de la pobresa energètica i del risc de malnutrició infantil, defensant els dret universal d’accés als consums bàsics de la llar i a una alimentació digna i autonòma.

Un segon conjunt d’iniciatives operen en el terreny de la radicalitat democràtica i els drets civils. Les conselleres i consellers de Les Corts i Sant Andreu han defensat propostes en favor de la gestió ciutadana d’equipaments de barri: el Centre Cívic i el Casal l’Harmonia. La gestió ciutadana suposa processos d’apropiació social i comunitària de bens públics, barrant alhora el pas a dinàmiques de gestió sota criteris mercantils. A Ciutat Vella, ICV-EUiA hem tornat a demanar el cessament de Manel Prat, el director general de la polícia, a conseqüència de la mort de Juan Andrés Benítez després de ser apallissat pels Mossos al Raval. I tant a Sant Martí com a Sant Andreu hem expressat suport als veïns imputants arran de la vaga general del 29 de març, demanant que l’Ajuntament es retiri de l’acusació particular.

Finalment, a Sarrià-Sant Gervasi hem situat en l’agenda els problemes i les necessitats específiques dels barris de muntanya, tot i proposant l’elaboració d’un pla de suport a l’aprofitament agrícola de Vallvidrera, el Tibidabo i Les Planes, una àrea de Barcelona sovint oblidada i que requereix de polítiques específiques a partir de l’experiència i el coneixement del seu veïnat en la gestió del territori i els recursos naturals. 

Són només unes breus pinzellades, però que volen donar visibilitat a una realitat tan rellevant com poc coneguda: l’activisme social, polític i institucional de les conselleres i els consellers d’ICV-EUiA als 10 districtes de la ciutat. Una tasca prioritària en la lluita per una ciutat de barris habitables on les persones visquin amb dignitat.  

 

 

Aquesta setmana, a les Comissions de Plenari de l’Ajuntament, defensarem dues proposicions molt diferents entre sí, però amb un element en comú: defensar el territori de Sant Andreu enfront dues decisions que l’agredeixen, per la via de l’especulació urbanística i de l’exaltació del militarisme.

L’especulació urbanística. A iniciativa de la propietat del centre comercial de La Maquinista, l’Ajuntament ha aprovat inicialment (amb l’únic vot en contra d’ICV-EUiA) una modificació de planejament que es carrega 72.000 m2 de sòl per activitats productives, incrementa un 125% la superfície de sòl comercial (fins a 45.000m2) i genera 47.000m2 d’habitatge, majoritàriament lliure, un 70% (contra el 50% de protecció que estableix el Pla d’Habitatge vigent) ubicat en torres d’entre 80 i 94m d’alçada. Una operació d’obtenció massiva de plusvàlues privades. I tant o més greu, l’operació incorpora un xantatge: l’escola pública pendent i llargament exigida pel barri es podrà construir gràcies a aquestes plusvàlues. L’empresa de La Maquinista, gran beneficiària del “pelotazo”, pagarà l’escola. Negoci rodó. Hem de dir clarament que NO volem cap operació especulativa a La Maquinista; i que SÍ volem la construcció de l’escola pagada directament amb inversió pública a càrrec dels pressupostos del 2014.

L’exaltació del militarisme. No massa lluny de La Maquinista, el Consorci de la Zona Franca (CZF), en tant que propietari dels terrenys, ha decidit cedir un espai de 5.000m2 de les antigues Casernes de Sant Andreu a la Hermandad de Legionarios: sense cap mena de transparència ni participació; sense ni convocar la Comissió de Casernes; amb total opacitat i discrecionalitat. En comptes de vincular els terrenys de Casernes al teixit social i cultural del barri, en comptes d’aplicar solucions de base comunitària, el CZF –presidit per l’alcalde Trias- fa una aposta pel militarisme, per l’apologia pública del franquisme. Increïble. Una vulneració frontal dels valors democràtics, de Barcelona com a ciutat de pau i drets humans, com a ciutat compromesa amb la recuperació de la memòria antifeixista i de lluita per les llibertats. Cal revocar aquesta decisió i no permetre la presència dels legionaris. Dir clarament que NO volem militarisme ni apologies de la dictadura; i que SÍ volem un procés obert i participatiu per decidir quines entitats i/o activitats del barri haurien d’ocupar els terrenys de Casernes.

Aquesta setmana doncs tenim una doble lluita: retirar l’operació especulativa de La Maquinista, i revocar la presència de Legionarios a Casernes. I tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho. La Maquinista es va aprovar inicialment amb l’únic vot del govern. Si no rectifica podem deixar-lo en minoria i derrotar el “pelotazo”. Cal que la resta de grups converteixin la seva abstenció inicial en suport a la proposició d’ICV-EUiA. Sincerament, crec que sobren els motius. I pel que fa a Casernes, se’m fa impensable que hi hagi un sol vot d’arrel antifranquista i catalanista a favor del militarisme “legionario”. Tenim doncs la possibilitat d’avançar cap a un Sant Andreu més democràtic i popular, lliure de noves agressions materials i simbòliques.  

El Raval és un barri de classes populars, multicultural i on s’articulen cada dia dinàmiques de convivència en la diversitat i el respecte. És també una comunitat colpejada per la crisi i les desigualtats; i pressionada per un model turístic al servei del negoci d’uns quants, i privatitzador de l’espai. Un barri per viure, lluitador i solidari, ple de dignitat i amb moltes fragilitats. 

El 6 d’octubre a la nit, al cor del barri, els Mossos d’Esquadra clavaven cops de puny i puntades de peu a un veí del Raval, Juan Andrés Benítez. Poc després moria. L’escenaria era el petit carrer de l’Aurora, a ponent de la Rambla del Raval. La mort del Juan Andrés marca un punt d’inflexió, un salt qualitatiu; però s’inscriu en una trajectòria recent de fets molt greus que tenen com a epicentre la Comissaria de Nou de la Rambla. Allà mateix, el mes de juny passat el periodista Bertran Cazorla va ser detingut, agredit i vexat. I poc després, el dia de l’Orgull LGTB, la policia esbotzava la porta de La Bata Boatiné, al carrer Robadors, i desencadenava una batuda intimidatòria i violenta. No pot ser. No pot ser que la violència policial senyoregi els carrers i els locals del Raval. No pot ser tampoc que les treballadores sexuals pateixin de forma quotidiana la pressió policial i siguin expulsades cap a espais d’alta vulnerabilitat a l’explotació. No pot ser que la Guàrdia Urbana segueixi tractant a cop de multa les persones sense llar que dormen als carrers del barri.   

Ha passat gairebé un mes de la mort del Juan Andrés, i s’acumulen informacions i testimonis que van tirant per terra les versions oficials dels fets. Però el conseller d’Interior segueix sense actuar. No ha pres en cap moment cap de les mesures imprescindibles. El director general de la polícia no hauria de seguir ni un minut més en el seu càrrec; els i les agents que van protagonitzar els fets no haurien de seguir ni un minut més de servei. Manel Prat hauria d’haver estat cessat; els polícies apartats cautelarment. Com a punt de partida per crear les condicions necessàries per anar a fons; per realitzar una investigació exhaustiva, transparent, i orientada a dilucidar totes les responsabilitats. Gravíssims els fets, indignant la resposta. Indignants també els fets, vergonyant la resposta.

Però no tot passa per l’escenari del departament d’Interior. La clau local, urbana, de barri és fonamental. No havien de ser, els Mossos, una polícia comunitària?; com pot ser, en canvi, que hagin esdevingut a Ciutat Vella també un factor d’inquietud quotidiana? El model policial de proximitat a Barcelona implica lideratge municipal i participació ciutadana. Com és possible que l’Alcalde no hagi convocat encara el Consell de Seguretat Urbana ?. Què més ha de passar perquè l'Alcalde trenqui el seu silenci ?. Novament, estem davant de l’Alcalde absent d’un govern insensible.

Seguirem exigint, a l’Ajuntament, transparència i justícia. Al Raval, com a tot arreu, la primera trinxera democràtica se situa en la defensa aferrissada dels drets humans, en especial de la vida de les prsones i els col.lectius més vulnerables. No oblidarem el Juan Andrés. I estarem al costat de les veïnes i els veïns del Raval, de la comunitat LGTB, construint dignitat, convivència i futur. 

Antonio Gramsci va aportar la reflexió sobre el paper fonamental del combat de les idees i de l’hegemonia cultural –moral i política- en el procés d’emancipació col.lectiva. Des d’aquesta perspectiva, pren molta rellevància que Gramsci situés en l’organització la clau de volta de les idees i la lluita. Hem de pensar-hi a fons, en l’actual context de canvi d’època. Fa uns anys, sota les condicions de certeses i estabilitat de la societat industrial, les nostres organitzacions polítiques van relegar -d’alguna forma, amb més o menys intensitat- l’activisme i la imaginació. Avui, sota condicions de fi de règim i obertura d’un nou temps, els ideals i la creativitat social reneixen amb força, però les claus organitzatives, és a dir, els subjectes col.lectius necessaris per assolir l’hegemonia, no acaben de configurar-se. És normal, el procés és complex. Però s’ha d’intentar.

A Iniciativa ho estem intentant. Amb tota la modèstia, però amb convenciment. Volem articular un espai de valors i d’idees innovadores; però ben arrelades en els vells (i bells) somnis d’emancipació. I sabem que per fer-les créixer necessitem més organització. Una ICV més forta i alhora diferent. A Barcelona explorem formes per fer-ho possible. Ahir va acabar el procés d’eleccions primàries per elegir la coordinadora i el coordinador de la nova etapa, que s’obrirà amb l’Assemblea de Juliol. La Montse Aguilera i el David Cid han estat elegits per impulsar una Iniciativa més activista i més propera a la quotidianitat de la gent. Al servei d’una nova confluència social i política com a motor de la nova Barcelona. Segur que faran una magnífica feina. I declinem també en present la pràctica de la nova política. Formem part, a peu de carrer, de les resistències i les alternatives... barri a barri, lluita a lluita. Aquestes últimes setmanes, amb el Joan Herrera, la Dolors Camats, el Joan Coscubiela… hem compartit també espais de diàleg amb moltes veïnes i veïns, al Bon Pastor, Sant Andreu, Trinitat Vella, Roquetes, Ciutat Meridiana, Porta…i no pararem. La gent ens vol com ella: ens vol lluitadores i properes. I ens demana esperança, claus d’optimisme per vèncer la resignació.   

Ahir, amb la regidora Janet Sanz, i amb la Mònica Palet i el Pere Fernàndez –consellera i conseller d’ICV-EUiA a Nou Barris- compartiem tarda de Festa Major amb la gent de Roquetes. Un barri compromès i cooperatiu que fa de la seva festa una oportunitat per enfortir vincles de convivència en la diversitat, un esclat de ciutadania activa, una barreja de reivindicació i alegria. La metàfora d’una Barcelona on les idees, la lluita i l’organització es combinen per generar utopies quotidianes. Persones, xarxes i barris que ens donen força. I amb els quals hem de construir l’hegemonia cultural i el poder popular.  

Nou Barris és una història de solidaritat i dignitat. De persones compromeses amb la millora dels seus entorns de vida quotidiana, d’un teixit social i veïnal que no ha renunciat mai a la lluita ni a l’esperança. Tampoc a la construcció d’alternatives. Que ha forjat convivència i llibertat. Avui Nou Barris pateix de forma molt intensa l’impacte de la crisi-estafa i de les polítiques injustes dels governs. Dels 12 barris amb menys renda de Barcelona, 8 són al Districte. L’atur a Nou Barris triplica el de les zones benestants de Barcelona. I és on més creix: el 2012 l’atur augmenta a la ciutat un 3,28%, a Nou Barris un 6,22% (gairebé el doble). Els desnonaments han passat a ser una realitat quotidiana, amb especial incidència a Ciutat Meridiana. Avui a Nou Barris hi ha 320 llars pendents de desnonaments. Una realitat molt dura, sí. Però tampoc ara la ciutadania i les entitats no s’han resignat. La plataforma 9b Cabrejada ha forjat dinàmiques de mobilització i d’alternativa. Mobilització per plantar cara a les injustícies i els oblits. Alternatives en forma de plans comunitaris, ateneus, xarxes d’acollida i d’intercanvi, cooperatives…

Sant Martí és també una història de solidaritat i dignitat. Ahir mateix, per exemple, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Martí de Provençals rebia la Medalla d’Or de la Ciutat com a expressió d’una trajectòria de 40 anys de lluita i d’energies inesgotables de transformació social. Avui al bell mig del Districte, a diferents indrets de Poblenou, emergeix una de les cares més frapants de la injustícia global/local: centenars de persones, bona part immigrants sense papers, viuen en solars i naus industrials abandonades, en condicions d’exclusió social intensa. Amb l’amenaça persistent del desallotjament i la repressió policial. La gent i les entitats de Poblenou han sabut forjar un entorn de suport i acollida. Des del Pla Comunitari Apropem-nos, des de l’AVV, des de l’Assemblea de Barri, des de l’Ateneu Flor de Maig… s’ha produit una veritable confluència de fraternitats en l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments. El repte passa per la plena inclusió social del col.lectiu: l’accés a papers, contractes laborals i habitatge digne.

Ciutat Vella és una altre història de solidaritat i dignitat. Barris acollidors des de sempre, porta d’entrada a la ciutat de milers de persones humils al llarg de moltes dècades. Barris lluitadors que van aconseguir impulsar processos de regeneració urbana i de millora de les condicions de vida del col.lectiu resident. Que van aconseguir plantar cara i frenar les dinàmiques d’expulsió i substitució per classes de rendes altes, desitjades pel negoci immobiliari. Avui Ciutat Vella torna a estar sota pressió. L’impacte del turisme és brutal. I els lobis que actuen a l’entorn d’interessos econòmics molt poderosos apreten com sempre, potser com mai. Per convertir el Port Vell en un espai privatitzat al servei del luxe més banal. Per dinamitar el Pla d’Usos, aixecar la prohibició de noves places hoteleres al Districte, i situar el patrimoni com a plataforma d’aterratge d’operacions especulatives. Les AA.VV. la Plataforma en Defensa del Port Vell i altres entitats de Ciutat Vella no només s’han mobilitzat amb força contra les noves agressions classistes i especulatives, també han posat en marxa processos per pensar i imaginar el futur des de valors alternatius. I per fer-lo possible.

Nou Barris i Sant Martí són districtes de classes populars que enfronten els impactes de la crisi, les retallades i l’exclusió. Ciutat Vella és també un districte de classes populars que enfronta l’amenaça de processos especulatius molt poderosos.  Són, en tots els casos, barris que han articulat respostes de dignitat col.lectiva: 9b Cabrejada, l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments, la plataforma Defensem el Port Vell…  I el govern municipal de CiU, també en tots els casos, ha girat l’esquena a la ciutadania. Ha estat i és un govern insensible, desconnectat del patiment i de les lluites de la gent. Un govern que, a Nou Barris, ha tancat les portes al diàleg i ha reprimit la protesta social. A Poblenou s’ha arrenglerat amb la pressió judicial i la violència policial en els desallotjaments. I a Ciutat Vella s’ha plegat al dictat dels lobis del luxe i l’especulació. Un govern classista i autoritari. Però un govern també amb peus de fang. Un tigre de paper. Un govern que no expressa ni els valors, ni les inquietuds, ni les aspiracions de la majoria.

 

Les lluites als barris han d’aconseguir activar consciències i pràctiques de resistència i alternativitat. La confluència d’aquestes lluites i l’oportunitat de dotar-les també d’una dimensió política forta i innovadora ha de fer possible derrotar CiU, i tota la vella política de l’establishment municipal. A Barcelona, és possible. Totes juntes sí que podem !  

El govern de CiU a Barcelona va configurant, a manera de pluja fina, un entramat de polítiques municipals contràries al benestar i les aspiracions de la majoria. Expressen una lluita urbana de classes que ICV-EUiA volem ajudar a visibilitzar. I a lluitar-la al costat dels barris i les classes populars. Aquesta setmana que comença ho farem a les Comissions de Plenari, i no deixarem de fer-ho al carrer.

Les inversions municipals, el model econòmic i els serveis públics són camps de disputa entre projectes de ciutat i interessos socials antagònics. CiU assigna gairebé 6 milions a fer-li un lifting al Passeig de Gràcia. D’aquesta inversió, la partida més important és la d’enllument, que inclou la nova il.luminació vertical de comerços i hotels de luxe (més de 2,5 milions). En canvi, incompleix de forma unilateral el Compromís per Glòries, imposant un nou calendari d’actuacions a les AA.VV. que deixa en l’aire equipaments de proximitat i l’inici de les obres del túnel. CiU assigna 4 milions a la Fórmula-1 i, amb l’impuls de la Marina de Luxe al Port Vell, amenaça amb fer saltar pels aires el Pla d’Usos de Ciutat Vella per permetre nous hotels per turistes rics. En canvi, menysté i exclou totes les iniciatives tendents a fomentar l’economia social, verda i cooperativa, així com l’activitat productiva vinculada als barris i als seus eixos i entorns comercials. Finalment, CiU aprofundeix el seu atac al model d’escoles bressol públiques, amb una reducció del servei de cuina, acomiadaments inclosos, i l’amenaça d’una retallada de reconeixement i salari a bona part del col.lectiu d’educadores. En canvi, no desencalla cap dels equipaments públics d’infància previstos: ni el Centre Obert de Tronada a Can Peguera, ni el Casal Infantil del Turó de la Peira, per posar dos exemples corresponents als barris de rendes més baixes de Barcelona.

I per acabar-ho d’adobar, fa un parell de dies, Xavier Trias ens anuncia un nou acord de despeses i inversions amb el PP. Novament, les dues cares de la dreta política a la ciutat mostrant nítidament les seves coincidències. Un nou pas endavant en el gir conservador de les polítiques públiques. Una nova cortina de fum en l’àmbit de les inversions per tapar l’abandó real de les necessitats socials. CiU i el PP es posen d’acord a Barcelona per substituir drets socials per assistencialisme reactiu; solidaritat per caritat. Es posen d’acord per deixar tirats els barris i la seva gent. Xavier Trias pactant amb un PP que pretén derogar la Carta Municipal de Barcelona per mitjà del seu nou projecte de llei local, de caràcter brutalment reaccionari.

ICV-EUiA plantarem cara amb força a tot això. I seguirem articulant alternatives: el pla d’inversions socials de proximitat; els programes de suport a l’economia social i solidària; la defensa dels serveis i de l’educació pública; l’ampliació dels plans d’usos a tots els barris; la proposta que la Guàrdia Urbana no col.labori mai més en cap desnonament a la ciutat... Alternatives concretes per anar construint l’alternativa sociopolítica del 99%.  Perquè sigui la ciutadania -i no els lobbies econòmics- qui escrigui el futur de Barcelona. Perquè sigui una nova esquerra social i política –i no CiU i el PP- qui governi, al costat de la ciutadania, el futur de Barcelona.   

Recordo el Bon Pastor de principis dels anys 80, un barri de gent treballadora -paios i gitanos procedents en bona part de l’últim cicle migratori- que habitava les Cases Barates, fortament colpejat per l’atur, en el marc de la crisi industrial de l’època, i amb fortes dinàmiques de marginació social i urbana: gent jove sense formació, presència de la maleïda heroïna, manca gairebé absoluta d’equipaments públics… Han passat tres dècades i moltes coses han canviat. Avui el Bon Pastor és un barri multicultural de classe treballadora, amb 1 de cada 4 persones arribada al llarg dels últims 15 anys, des de molts llocs del món (Equador, Bolívia, Perú, Pakistan, Xina…) on dia a dia es van teixint relacions de convivència en la diversitat, de solidaritat quotidiana.

El Bon Pastor ha canviat a partir de la lluita de la seva gent per millorar de forma constant les condicions de vida del barri. I a partir de les dinàmiques de treball conjuntes amb governs municipals d’esquerres compromesos amb la inclusió social, la redistribució territorial i la regeneració urbana. No tot s’ha fet bé i falten moltes coses per fer. Però la transformació ha estat substancial. En l’àmbit urbà recordo dos moments clau.  El primer l’any 2004 quan va arrencar la primera fase de la remodelació del barri: el Patronat de l’Habitatge, l’Associació de Veïns i Veïnes, i l’àrea de Benestar Social vam signar els acords per tal que les dimensions urbana, social i participativa del procés quedessin garantides. El segon l’any 2009 quan –conjuntament amb Baró de Viver- vam aconseguir la incorporació del Bon Pastor al Pla de Barris de Catalunya, amb una aportació de 17 milions d’€ per aprofundir les millores urbanes i de l’espai públic. En l’àmbit social, el procés de guanyar equipaments per al barri ha estat constant. Al llarg dels últims deu anys: el Centre Cívic, la biblioteca, l’escola bressol, la ciberaula, el centre obert, el casal infantil, el centre de serveis socials, la residència i el centre de dia de gent gran. I una fita que relliga persones i llocs, que supera l’exclusió urbana de Bon Pastor en clau de mobilitat: el somni fet realitat de l’arribada del Metro l’abril del 2010; les línies 9 i 10 que uneixen el barri amb Barcelona, Badalona i Santa Coloma. Sí, un barri que millora com a expressió de la lluita de la seva gent i de l’acció política transformadora.

Avui les condicions tornen a ser duríssimes al Bon Pastor, com a la resta de barris populars de Barcelona. D’una banda, els impactes de la crisi-estafa en forma d’atur creixent, desnonaments, precaritat…D’altra banda, els impactes de les retallades dels governs de CiU i PP plegats a la lògica dels mercats i d’esquenes a les persones. Les desigualtats socials i entre barris augmenten a Barcelona. Els més rics es fan més rics: Pedralbes o la Bonanova no paren d’incrementar la seva renda per càpita, mentre que el Bon Pastor se situa clarament per sota de la mitjana de Barcelona i del districte de Sant Andreu. I el govern municipal de Xavier Trias s’arrenglera clarament amb aquesta lògica. Dues mostres. D’una banda, avala la congelació de la Llei de Barris, amb la conseqüent paralització de la immensa majoria de projectes de millora urbana a Bon Pastor al llarg dels últims dos anys. D’altra banda, retalla un 60% la inversió municipal en equipaments socials i de proximitat, castigant de forma especial els barris populars, entre ells el Bon Pastor. Això sí, CiU decideix invertir quasi 6 milions al Passeig de Gràcia, aportar 4 milions a la Fórmula-1, o aprovar la conversió del Port Vell en una marina de luxe per megaiots. En l’imaginari de CiU i Xavier Trias, el Bon Pastor no existeix, no hi tenen cap vinculació emocional amb la seva gent, el seu patiment i les seves lluites. Viuen en la bombolla del benestar i el luxe. Representen l’1% i treballen per l’1%.

Però la gent del Bon Pastor no es resigna, no en sap. Treballa i lluita contra les polítiques injustes i classistes, genera pràctiques alternatives de solidaritat i suport mutu en la vida quotidiana del barri. L’Associació Gitana, l’Associació de Veïns i Veïnes, la comunitat educativa i de professionals de la salut i els serveis socials…han plantat cara al repagament dels medicaments, a l’augment salvatge del transport públic i de l’aigua, a la retallada del bus de barri, al desmantellament del model 0-3 de qualitat…i han posat en marxa el Banc del Temps, les iniciatives d’intercanvi solidari, els programes d’inclusió educativa i laboral dels i les joves gitanes…

El divendres passat vam poder compartir tot això i moltes altres coses amb la gent del Bon Pastor. Teixint complicitats més intenses i properes amb el patiment i la lluita de cada dia. Volem que ICV-EUiA sigui un espai que acompanyi aquest patiment, que impulsi aquestes lluites. Estem i estarem al costat de les veïnes i veïns del Bon Pastor, com de la resta de barris populars de la ciutat. Plantant cara a les injustícies, visibilitzant els conflictes, construint alternatives. Dotant de referència i articulació política a la Barcelona dels barris. A la ciutat del 99%.