Article escrit amb Gemma Ubasart i publicat al diari Ara (19 de juny de 2026) https://www.ara.cat/opinio/derrotar-pp-vox_129_5773325.html

Més enllà del PSOE i el PSC, les esquerres dibuixen un mosaic plural a l’estat espanyol. Aquesta configuració complexa expressa dos fets. El caràcter plurinacional de l’estat, amb societats diferenciades que generen sistemes de partits propis. I la tendència cap a espais delimitats en termes ideològics: una cultura de vinculació política que genera dificultats per articular fronts amplis. A grans trets, en deu de les disset CC.AA. operen esquerres de proximitat amb presència institucional. Es tracta, a totes elles, d’un únic subjecte que aglutina el sobiranisme progressista: Adelante Andalucía, BNG, CHA, Compromís,  Bildu, Más Madrid, Més i Nueva Canarias. Catalunya n’és l’excepció: aquí ERC, Comuns i CUP habiten (i disputen) l’espai. Existeixen, d’altra banda, tres forces amb voluntat d’operar en tot l’estat: IU, Podemos i Movimiento Sumar.

Al llarg dels anys 2023-2026, les esquerres sobiranistes completen un cicle amb resultats rellevants: per sobre del 30% a Euskadi i Galícia; entre el 15 i el 25% a Catalunya, Madrid, Navarra i País Valencià; a l’entorn del 10% a Andalusia, Aragó, Canàries i Illes Balears. Les esquerres federals, en el mateix cicle, se situen en nivells modestos: entre el 2% i el 5%. A tres comunitats, tanmateix, aquestes forces articulen candidatures basades en trajectòries que van més enllà de la coalició puntual: Por Andalucía, Unidas por Extremadura i Contigo-Zurekin (Navarra); en tots els casos, els resultats milloren i se situen en el 6%-10%. El conjunt d’aquestes dinàmiques ofereix algunes claus per transitar camins d’enfortiment. Es tracta, a més, de factors connectats a tendències de fons.

-L’arrelament territorial.  En un context global d’incerteses, individualització i acceleració de ritmes, els ancoratges comunitaris resulten del tot necessaris. Però cal refer-los sobre bases noves. L’esclat de la diversitat requereix entorns quotidians on els vincles siguin possibles. Es tracta de dotar els itineraris vitals d’elements de seguretat relacional: marcs on s’articulin suports i capacitats d’acció col·lectiva. En termes polítics, aquestes gramàtiques solidàries es tradueixen en actors orientats a treballar lògiques d’arrelament territorial i projectes municipalistes. Forces polítiques semblants a la gent, on la pertinença es construeix en clau de pràctiques i valors, no tant de relats ideològics; on la identitat s’orienta a forjar poder popular i sobiranies de proximitat, no tant abstraccions nacionals. 

-La voluntat d’articular majories.  Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social va consolidar l’eix clàssic esquerra/dreta. En aquell context, la socialdemocràcia va aconseguir guanyar centralitat en l’àmbit progressista. I més rellevant encara: va construir un marc de referencialitat, que situava la resta d’actors, per exemple, ‘a l’esquerra dels socialistes’. Aquest marc encara vertebra -sovint inercialment- moltes percepcions. Però s’ha començat a desbordar. S’articulen avui espais d’esquerres que transiten del racó del taulell cap a propostes més àmplies.  Forces polítiques que connecten amb nous sentits comuns, més transformadors i més transversals alhora.

-L’activació de l’esperança i l’alegria. “Ser radical és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”. Amb aquestes paraules, el sociòleg gal·lès Raymond Williams va voler fixar un clar contrapunt respecte d’un estat emocional incrustat a bastament a les esquerres. Allò que Deleuze va anomenar les passions tristes: una lògica política abonada al desànim; o, en el millor dels casos, a cavar trinxeres de resistència. Però també aquí les coses han començat a canviar: va emergint l’esquerra de l’esperança. Actors que vinculen l’ambició transformadora a les passions alegres. Espais polítics que van treballant un nou marc emocional generador d’horitzons de sentit; i també de camins fraterns per avançar. Una gramàtica rebel -sense ressentiments ni nostàlgies- teixida per la confiança i l’empatia.

Els bons resultats recents de les esquerres sobiranistes, i també de les federals quan treballen des de la proximitat, ofereixen bases sòlides. El repte és ara traduir aquest bagatge en fórmules de cooperació amb intel·ligència tàctica (atès un sistema electoral on la proporcionalitat desapareix en bona part del territori). Un bon resultat de les esquerres a les eleccions generals serà clau per derrotar PP i Vox. S’han situat dues propostes obertes de confluència: la crida de Gabriel Rufián i la dels partits de Sumar en el govern. Caldria treballar-les, construir reconeixements creuats i avançar cap a fronts inclusius: pivotant sobre la plurinacionalitat, amb capacitat d’articular majories i eixamplar l’esperança. Potser no és fàcil, però resultaria difícilment explicable no intentar-ho.

 

El 13 de juny de 2026 vaig rebre un reconeixement per la meva tasca docent a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB. Amb ocasió del lliurament -en el marc de l'acte de graduació d'estudiants- vaig poder adreçar aquestes paraules.

Bon dia a totes i a tots... degà, vicerector, professorat, estudiants i famílies.

Voldria dir-vos, en primer lloc, que és un honor per mi rebre aquest reconeixement. I que vull retornar-vos el gest en forma de tot l’agraïment possible. Em fa una il·lusió especial, a més, fer-ho en el marc d’aquest acte de graduació. Un acte que és un reconeixement col·lectiu a totes vosaltres per haver culminat un trajecte a la facultat. I un moment fantàstic també per desitjar-vos molta força en aquest nou punt de partida, d’exploració de camins de futur: us desitjo que els camineu de forma generosa i solidària, amb tota l’audàcia i la valentia que calgui.

Vaig començar a fer docència a la facultat fa més de 35 anys: han estat milers de classes i d’estudiants, moltes hores compartides. Però creieu-me si us dic que avui encara, a l’inici de cada curs, de cada classe, sento les mateixes pessigolles a l’estómac que el primer dia. Aquella meravellosa combinació entre la felicitat per poder fer l’ofici que tant m’agrada, i un punt d’inquietud, d’incertesa per no saber si se seguirà produint el petit miracle de la connexió docent a l’aula. Això, d’altra banda, és el que m’ha portat sempre a buscar noves maneres d’ensenyar i motivar; a intentar convertir l’experiència -no en arrogància- sinó en aprenentatges, a disputar el futur amb alegria.

Crec que l’aspiració a la millora docent ha d’anar de la mà de la innovació. Una innovació que no ha de ser entesa com una col.lecció d’eines i mètodes; sinó com un procés orientat per valors i criteris. M’agrada pensar la docència com una barreja sempre dinàmica de:  

- Diàleg. L’aula com a espai de creació horitzontal i compartida de continguts. Una aposta docent amb un alt component de deliberació a classe. Debatre no per intentar convèncer; sinó per aportar i, sobretot, per reconèixer els punts de vista dels altres.  

- Connexió amb l’experiència. Segurament els models docents més clàssics han apostat per explicar teories i (potser) projectar-les a la realitat. Millor si li donem la volta. Una docència que activi aprenentatges des d’allò més concret, proper i viscut; que vinculi entorns de vida i reflexió; que connecti experiències quotidianes amb marcs conceptuals.

- Curiositat. Una docència que convidi a explorar camins inèdits de coneixement. On una bona pregunta es valori tant o més que una bona resposta; i que aquestes -en tot cas- siguin sempre obertes, mapes on poder deconstruir idees preconcebudes.

 I SOBRETOT

- Respecte màxim a cada estudiant, a cada persona, a la diversitat del col·lectiu. Com diuen els versos de Luís García Montero: “Siempre recién llegado/ al dudar en los dogmas y afirmar en la nada/ el profesor procura/ más que decir verdades, no mentir/ más que dar ilusiones, no romperlas”.

Permeteu-me un minut només per dos apunts que no voldria deixar de fer.

* Ja fa uns anys que les i els acadèmics ens hem embolicat molt: recerques, xarxes, publicacions, acreditacions, gestió... tot això està molt bé. Però com a col·lectiu hem arribat a obviar que fer classe és la raó de ser del nostre ofici. Faríem bé tornant a posar la docència al centre. 

* I és clar que hi ha molt a millorar. No és de rebut, per exemple, el tracte injust que rep molt professorat en precari. Tampoc estan a l’alçada les condicions en les que fem classe. Caldria desbordar les aules. Si avui les facultats de medicina, per exemple, no es poden entendre sense la docència aplicada a hospitals i centres de salut, la nostra facultat haurien de ser també els carrers i les places de les ciutats, els ajuntaments, el teixit comunitari, les cooperatives i els centres de treball... Una docència que persegueixi aprenentatges on les coses passen, allà on s’obren finestres de transformació. 

I acabo, retornant als agraïments...

Gràcies companyes i companys (veig a l’Ismael, Joan, Joel, Mar, Oscar, Raquel, Xavier...). He après molt de totes i tots vosaltres. Heu estat i sou un entorn col·lectiu d’inspiració i d’afectes. Sense vosaltres aquest camí no hagués estat possible.

Gràcies a vosaltres estudiants. Sou, de llarg, el més apassionant d’aquesta feina.  I no us deixeu enredar si sentiu allò que els d’abans eren millors. De cap manera. Els continguts, dilemes i horitzons que hem treballat amb vosaltres, al llarg d’aquests anys, han estat rics i motivadors com mai.

Que trobeu camins de felicitat. 

No renuncieu mai a l’alegria, ni a la bellesa d’un món més humà.