utopies quotidianes

 

El 13 de juny de 2026 vaig rebre un reconeixement per la meva tasca docent a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB. Amb ocasió del lliurament -en el marc de l'acte de graduació d'estudiants- vaig poder adreçar aquestes paraules.

Bon dia a totes i a tots... degà, vicerector, professorat, estudiants i famílies.

Voldria dir-vos, en primer lloc, que és un honor per mi rebre aquest reconeixement. I que vull retornar-vos el gest en forma de tot l’agraïment possible. Em fa una il·lusió especial, a més, fer-ho en el marc d’aquest acte de graduació. Un acte que és un reconeixement col·lectiu a totes vosaltres per haver culminat un trajecte a la facultat. I un moment fantàstic també per desitjar-vos molta força en aquest nou punt de partida, d’exploració de camins de futur: us desitjo que els camineu de forma generosa i solidària, amb tota l’audàcia i la valentia que calgui.

Vaig començar a fer docència a la facultat fa més de 35 anys: han estat milers de classes i d’estudiants, moltes hores compartides. Però creieu-me si us dic que avui encara, a l’inici de cada curs, de cada classe, sento les mateixes pessigolles a l’estómac que el primer dia. Aquella meravellosa combinació entre la felicitat per poder fer l’ofici que tant m’agrada, i un punt d’inquietud, d’incertesa per no saber si se seguirà produint el petit miracle de la connexió docent a l’aula. Això, d’altra banda, és el que m’ha portat sempre a buscar noves maneres d’ensenyar i motivar; a intentar convertir l’experiència -no en arrogància- sinó en aprenentatges, a disputar el futur amb alegria.

Crec que l’aspiració a la millora docent ha d’anar de la mà de la innovació. Una innovació que no ha de ser entesa com una col.lecció d’eines i mètodes; sinó com un procés orientat per valors i criteris. M’agrada pensar la docència com una barreja sempre dinàmica de:  

- Diàleg. L’aula com a espai de creació horitzontal i compartida de continguts. Una aposta docent amb un alt component de deliberació a classe. Debatre no per intentar convèncer; sinó per aportar i, sobretot, per reconèixer els punts de vista dels altres.  

- Connexió amb l’experiència. Segurament els models docents més clàssics han apostat per explicar teories i (potser) projectar-les a la realitat. Millor si li donem la volta. Una docència que activi aprenentatges des d’allò més concret, proper i viscut; que vinculi entorns de vida i reflexió; que connecti experiències quotidianes amb marcs conceptuals.

- Curiositat. Una docència que convidi a explorar camins inèdits de coneixement. On una bona pregunta es valori tant o més que una bona resposta; i que aquestes -en tot cas- siguin sempre obertes, mapes on poder deconstruir idees preconcebudes.

 I SOBRETOT

- Respecte màxim a cada estudiant, a cada persona, a la diversitat del col·lectiu. Com diuen els versos de Luís García Montero: “Siempre recién llegado/ al dudar en los dogmas y afirmar en la nada/ el profesor procura/ más que decir verdades, no mentir/ más que dar ilusiones, no romperlas”.

Permeteu-me un minut només per dos apunts que no voldria deixar de fer.

* Ja fa uns anys que les i els acadèmics ens hem embolicat molt: recerques, xarxes, publicacions, acreditacions, gestió... tot això està molt bé. Però com a col·lectiu hem arribat a obviar que fer classe és la raó de ser del nostre ofici. Faríem bé tornant a posar la docència al centre. 

* I és clar que hi ha molt a millorar. No és de rebut, per exemple, el tracte injust que rep molt professorat en precari. Tampoc estan a l’alçada les condicions en les que fem classe. Caldria desbordar les aules. Si avui les facultats de medicina, per exemple, no es poden entendre sense la docència aplicada a hospitals i centres de salut, la nostra facultat haurien de ser també els carrers i les places de les ciutats, els ajuntaments, el teixit comunitari, les cooperatives i els centres de treball... Una docència que persegueixi aprenentatges on les coses passen, allà on s’obren finestres de transformació. 

I acabo, retornant als agraïments...

Gràcies companyes i companys (veig a l’Ismael, Joan, Joel, Mar, Oscar, Raquel, Xavier...). He après molt de totes i tots vosaltres. Heu estat i sou un entorn col·lectiu d’inspiració i d’afectes. Sense vosaltres aquest camí no hagués estat possible.

Gràcies a vosaltres estudiants. Sou, de llarg, el més apassionant d’aquesta feina.  I no us deixeu enredar si sentiu allò que els d’abans eren millors. De cap manera. Els continguts, dilemes i horitzons que hem treballat amb vosaltres, al llarg d’aquests anys, han estat rics i motivadors com mai.

Que trobeu camins de felicitat. 

No renuncieu mai a l’alegria, ni a la bellesa d’un món més humà.