utopies quotidianes

 Article publicat a Social.Cat. 13 de juliol de 2026. https://www.social.cat/opinio/25402/teixint-i-guanyant-practiques-anticapitalistes

A la memòria de Tono Albareda

Al llarg d’algunes aportacions recents, hem anat desgranant reflexions sobre qüestions  concretes (renda bàsica universal, vulnerabilitats persistents, coproducció de polítiques públiques, nou contracte ecosocial...). La finalitat d’aquest article, en canvi, és més aviat construir una mirada des d’on desxifrar les dinàmiques socials; proposar una perspectiva des d’on activar, també, noves formes d’incidir i de produir canvis. Es tractaria d’articular una lògica basada en l’empatia, l’acció i l’esperança. Una gramàtica col·lectiva on les trajectòries de transformació (més enllà dels cicles de protesta) apuntin a noves conquestes; on les dinàmiques prefiguratives i constituents (més enllà dels cicles d’impugnació) dibuixin els mapes d’un futur millor.  

Un punt de partida il·lustratiu podria ser mirar d’alterar un marc força estès: aquell que ens diu que vivim en una ‘societat capitalista’, o en un ‘sistema capitalista’. D’aquesta idea, és clar, se’n deriven fàcilment ‘passions tristes’ (Gilles Deleuze): la retòrica paralitzant del tot o res, una lògica de límits i derrotes, una estètica de trinxeres i resistència... mil intents per ‘fer la desesperança convincent’ (Raymond Williams). Però potser un altre enfocament és possible. El capitalisme dibuixa un ordre social on el conjunt de les interaccions estan guiades per l’afany de lucre, on tot té un preu (des de la força de treball a qualsevol altre bé bàsic) i on l’explotació i les desigualtats no son èticament reprobables. Si això és així, una ‘societat capitalista’ seria un infern inhabitable. I les ciutats i viles on vivim no ho son.

És clar que a la nostra societat ‘hi ha capitalisme’, i patim els seus efectes devastadors de forma quotidiana: especulació i desnonaments, emergència climàtica, precarietat laboral, exclusions... Però també ‘hi ha democràcia’: el poder popular d’un sufragi universal on no val més el vot de qui més té. I també ‘hi ha socialisme’: educació i sanitat per a tothom i gratuïtes, finançades amb impostos progressius. I en l’àmbit productiu i del consum ‘hi ha economies socials i solidàries’: pols i ecosistemes intercooperatius que van vertebrant barris i processos de transició ecosocial (des de l’habitatge a l’energia o l’alimentació). I en l’esfera comunitària ‘hi ha infraestructures de fraternitat’: xarxes de cures, de suport mutu i d’acollida, entitats i activisme social. I en les famílies hi ha un munt de ‘generositats quotidianes’ (hores i hores de criança, de feines a la llar, d’acompanyament als més grans, d’afectes i reciprocitats) que son, com diu Eduard Sola, pràctiques diàries d’anticapitalisme.

Res de tot això no ha caigut del cel. Ni han estat simples concessions dels poderosos. Cada vot, cada escola pública i biblioteca de barri, cada centre de salut, cada cooperativa, cada entramat associatiu, cada iniciativa d’autogestió son batalles guanyades al capitalisme. I cada relació d’amor i d’amistat sense preu, cada gest de sororitat, cada relació d’empatia i reconeixement van teixint una gramàtica col·lectiva de bondats anticapitalistes. Si no atorguem molt valor a tot això... no correm el risc d’estar menystenint les lluites tatuades a la pell d’aquests avenços d’humanitat?, el risc potser d’instal·lar-nos en una certa arrogància de privilegiats? I sobretot, per explorar nous camins de superació del capitalisme... no seria més raonable i efectiu fer-ho des de l’alegria forjada en totes les batalles guanyades?.    

Aquesta possible lògica de raonament, d’altra banda, seria aplicable a qualsevol altre eix de dominació. Vivim, per exemple, una societat on ‘hi ha relacions heteropatriarcals’ però també espais d’igualtat, de llibertat sexual i afectiva, d’autodeterminació de gènere, on hi ha un bagatge de drets feministes lluitat i ben viu. Si no fos així, costaria trobar-li explicació a la reacció masclista i lgtbi-fòbica que opera avui com a un dels estendards de l’extrema dreta (de tots els punts cardinals de l’odi). I també hi ha marcs i polítiques molt potents de ‘negacionisme climàtic’; hi son perquè saben que la revolució verda avança -malgrat tot- de forma imparable. I discursos i pràctiques ‘racistes’ que no han pogut aturar la formació irreversible de barris, escoles i ciutats de convivència multicultural. Què millor per explorar nous mapes ecofeministes i de mestissatge que posar en valor i cuidar tot allò guanyat?.

I tant!, hi ha molts camins a recórrer, molt a transformar. Calen, per fer-ho, capacitats fortes d’acció col·lectiva (amb empenta creativa i rebel). Cal democratitzar la democràcia (enfortir el municipalisme enfront la geopolítica bel·licista dels estats, comunalitzar els drets socials, transversalitzar l’antipunitivisme...). Calen majories progressistes i polítiques públiques valentes (renda bàsica, herència universal, descarbonització...). I calen també actituds personals i quotidianes: apostar sempre per l’escola pública, no alimentar el negoci de la banca ni de les mútues privades de salut, prioritzar les cures, deixar el cotxe, comprar al comerç de barri, explorar formes compartides i saludables de viure la ciutat... res de tot això implica sacrificis, només la voluntat de construir marcs d’ecofraternitat, de felicitat i abundància comunal. D’aquí venim. De la certesa d’haver crescut a espatlles de gegants discretíssims (‘una abraçada forta allà on siguis, Tono’); de viure avui per estimar i eixamplar el seu llegat. Amb el convenciment que la gent jove -que les generacions de les nostres filles i fills- seguiran trenant futur, amb fils de revolta i de bondat. Sumant noves baules a les cadenes humanes d’emancipació.