18 de Juny. ICV-EUiA impulsa, a la Comissió de Qualitat de Vida, l’aprovació d’una proposició per garantir tres àpats al dia a tots els infants vulnerables tots els dies de l’any. 28 de Juny. ICV-EUiA impulsa, al Plenari, l’aprovació d’una proposició per garantir a tothom els consums bàsics de la llar, i evitar els talls d’aigua i la pobresa energètica (llum i gas). Sí, volem fam 0 i talls 0 a Barcelona. Fa només 3 anys no haguéssim imaginat haver de presentar cap d’aquestes dues proposicions. Ara, l’impacte brutal de la crisi econòmica, les polítiques inhumanes de retallades socials i l’increment salvatge del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització han fet aquestes iniciatives del tot necessàries. No són, ni de lluny, propostes assistencialistes. Són un veritable programa de rescat de la dignitat, els drets humans i l’autonomia personal. Fam 0 i talls 0 a Barcelona, el 2013, són un imperatiu ètic. Inel.ludible. Farem un seguiment molt estricte.

Us deixo una síntesi de la intervenció al Plenari en defensa de la proposició de Garantia Social dels Consums Bàsics de la Llar.

Disposem, des de fa algunes setmanes, de l’estudi sobre l’Impacte Social de la Crisi a Barcelona, l’Àrea Metropolitana i Catalunya, realitzat a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida 2011. I els resultats trenquen esquemes: per la direcció i per la contundència dels canvis que expressen. Només 2 idees-clau per emmarcar la proposta. Al llarg de la crisi a Barcelona l’atur de llarga durada passa de 17.000 a 69.000 persones; les llars amb tots els membres a l’atur es multipliquen per 3,5; i l’atur sense prestació social passa de 74.000 a 183.000 persones en l’àmbit metropolità. Creixen la desigualtat i la pobresa: la població amb rendes per sota del 50% de la mediana s’amplia un 36%. La pobresa passa de 1.3 a gairebé 2 milions de persones a Catalunya.

Més enllà de l’augment de l’exclusió laboral, la desigualtat i la pobresa, dues realitats emergeixen amb força i expliquen de forma directa el per què d’aquesta proposició. Primera realitat: els talls d’aigua. L’accés al consum bàsic d’aigua és un dret humà, han d’existir, per tant, mecanismes que el garanteixin. Cap llar, cap persona en situació de vulnerabilitat no s’ha de veure privada del dret a l’aigua per cap barrera tarifària d’accés. Doncs bé, al llarg del 2012 s’han iniciat 70.000 expedients de tall d’aigua en l’àmbit metropolità. D’aquests, a l’entorn d’uns 30.000 han acabat en talls efectius al municipi de Barcelona. Segona realitat: la pobresa energètica. A l’inci de la crisi, la UE introdueix el concepte de taxa de privació material, configurada per indicadors vinculats a la manca d’accés a consums bàsics. Un dells, és el de pobresa energètica: les llars que no poden pagar el consum de gas i electricitat per cobrir necessitats bàsiques; per exemple, mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Doncs bé, el 2011 la pobresa energètica arribava al 15% de les llars de Barcelona: l’hivern passat més de 100.000 llars van deixar d’encendre la calefacció.

Els talls d’aigua i la pobresa energètica són avui una realitat a Barcelona. La crisi, les polítiques de retallada de drets laborals i socials, i l’increment del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització, empenyen avui més de 200.000 persones a la nostra ciutat a una situació de privació material en l’àmbit dels consums bàsics.

Enfront a aquesta realitat, el govern municipal té la responsabilitat d’actuar. Ha de posar en marxa un conjunt d’actuacions de garantia social de consums bàsics de la llar: d’accés garantit a l’aigua, el gas i l’electricitat. I té l’oportunitat de fer-ho amb convicció i valentia. A l’alçada de la magnitud del problema. No hauria d’haver-hi mai més 30.000 talls d’aigua d’arrel social. No hauria de passar mai més que 100.000 llars deixin d’escalfar la casa a l’hivern per dificultats econòmiques. El govern municipal s’hi ha de comprometre. I ha de concretar el compromís en un conjunt d’eines –del tot possibles des del punt de vista legal- per garantir l’aigua i prevenir la pobresa energètica. Barcelona ha de ser una ciutat lliure de talls socials en els consums bàsics de la llar. Com hauria de ser-ho de desnonaments i malnutrició.

Hi ha una trajectòria sobre la qual construir. D’una banda, és cert que la competència sobre l’aigua resideix en l’àmbit metropolità, però el mateix reglament que la regula fa compatible aquest fet amb la intervenció municipal, sempre que hi hagi voluntat política d’exercir-la. L’actual procediment de tall hauria de modificar-se en dos sentits: coneixement preceptiu de l’Ajuntament i activació preventiva dels serveis socials, per mitjà d’un protocol on quedi garantit el dret al consum bàsic en cas de vulnerabilitat. D’altra banda, el Programa d’Acció Social contra la Pobresa del 2009, ja va preveure la creació d’un Suport Econòmic d’Inclusió orientat a fer front a les necessitats bàsiques no cobertes. El mateix Programa el vinculava –entre d’altres qüestions- a la reducció de despeses domèstiques de les famílies vulnerables. D’ençà el 2010, quan es posa en marxa, la partida pressupostària del suport econòmic d’inclusió no ha deixat de créixer. Ara bé, l’alimentació i sobretot el suport a la cobertura de despeses de lloguer i hipoteca ha anat absorvint la majoria dels recursos. És lògic. Però això no pot anar en detriment d’una aposta decidida d’acció contra els talls d’aigua i la pobresa energètica, destinant també els recursos que siguin necessaris.

En definitiva, en el marc d’unes condicions socials molt dures, Barcelona no pot ignorar per més temps l’existència de milers de llars, de milers de famílies amb nivells de privació material que afecten el dret bàsic a accedir a serveis domèstics d’aigua i d’energia. I aquesta realitat requereix un pas endavant potent i decidit per part del govern municipal. Barcelona, com tantes vegades en matèria de cohesió social, pot tornar a marcar el camí. Pot fer-ho, és una qüestió de voluntat i convenciment. Hem de fer-ho, com a Ajuntament, com a ciutat, és també avui un imperatiu ètic.

En moments de canvi d’època, de crisi del capitalisme financer i de la vella política, de resistències ciutadanes i de pràctiques alternatives que dibuixen horitzons d’esperança… segueixo pensant que bona part del model de societat present i futur ens el juguem a les ciutats i a la política municipal. Perquè la vida quotidiana és l’espai tangible de la transformació. Perquè les decisions polítiques de proximitat estan carregades de valors, d’ideologia, i afecten de manera intensa les persones i les relacions socials.

A Barcelona, les polítiques de CiU no responen ni a les necessitats, ni als drets, ni a les aspiracions col.lectives de la majoria. Responen als interessos de sectors poderosos, però molt minoritaris. Quan Trias defensa omplir el Port Vell de iots de luxe, quan paralitza la inversió en equipament socials als barris, o quan privatitza la gestió de les noves escoles bressol està aliniant les polítiques municipals amb el sistema que fa als rics més rics i als pobres més pobres. Però de vegades no se’n surt. Perquè l’acció política i la mobilització social derroten les polítiques de l’1%. Aquests últims dies hem tingut dos exemples molt rellevants.

D’una banda, Trias volia estendre el copagament al servei municipal de teleassistència. És molt fort, molt injust. La teleassistència pública a Barcelona ofereix un servei d’alta qualitat i gran calidesa humana a gairebé 60.000 persones grans que viuen soles. És de cobertura universal i accés gratuït. Ara el govern de CiU volia imposar un preu mensual, un altre sacrifici econòmic a un col.lectiu ja injustament afectat per l’euro per recepte o per increments abusius del preu de l’aigua, vinculats a la privatització d’aquesta. D’altra banda, Trias volia pujar el preu del Bicing un 116%. Un abús, una salvatjada. Volia fer pagar el Bicing el triple del que val a París o el doble de Londres. Una decisió classista i antiecològica: que afecta a molta gent jove amb pocs ingressos, i que apunta a desmuntar el mode de mobilitat més sostenible i saludable de Barcelona.

Però Trias ha hagut de fer marxa enrere en totes dues decisions. ICV-EUiA vam denunciar públicament el copagament de la teleassistència, i hem aconseguit que ja no hi figuri a les noves clàusules de prestació del servei per a l’any 2013. ICV-EUiA vam aconseguir que s’aprovessin dues proposicions a les Comissions de Plenari instant al govern a retirar la pujada del Bicing. No hem estat sols, hem coincidit amb la resta de partits de l’oposició i amb el teixit social de la ciutat. La bicicletada de divendres al vespre va ser un èxit. Quan les polítiques de Trias són derrotades, hi guanya la gent, hi guanya la ciutat solidària i saludable. Però en cap dels dos casos no podem baixar la guàrdia. Trias no tanca la porta al copagament de la teleassistència el 2014; ni renuncia a un sistema de tarifes del Bicing que castigui el seu ús habitual. Si poguéssin, si tinguéssin la majoria política suficient, si no hi hagués pressió social, ho farien: són així de dretes.  

Seguirem confrontant les polítiques de l’1% a Barcelona. Teixint complicitats amb els moviments socials i la ciutadania. I generant horitzons d’alternativa. Quan la indignació esdevé compromís; quan la lluita s’escriu amb lletres d’esperança; quan la resignació es transforma en il.lusió; quan a la rebel.lia s’hi suma la confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses… és llavors quan la gent és imparable. A Barcelona; a Catalunya, a tot arreu. I TANT SI PODEM ! 

La pobresa, entesa com la manca de recursos econòmics per a cobrir les necessitats bàsiques, està creixent a conseqúència de la crisi i de les retallades socials. L’exclusió, entesa com la manca d’accés als mecanismes de desenvolupament humà (treball i habitatge digne, educació al llarg de tota la vida, salut, vincles afectius, xarxes comunitàries, participació política…) està també creixent en moltes de les seves dimensions. Però ni la pobresa ni l’exclusió apareixen amb la crisi. Totes dues venien de la mà d’un model de creixement desigual i insostenible; i d’unes relacions socials de jerarquia, privilegi i dominació. Sí, d’unes relacions capitalistes; i també desarrollistes, patriarcals, racistes, burocràtiques, adultocràtiques, i creadores de solituds, estigmes i marginacions.

L’acció contra la pobresa s’ha pensat i practicat des de dues perspectives clàssiques. D’una banda, la que defensa polítiques socials estructurals (salut, educació, ocupació, habitatge, pensions…) configuradores d’una ciutadania social universal; d’un estat de benestar potent, finançat per una fiscalitat directa i progressiva, i concretat en un sistema de serveis públics per tothom. D’altra banda, la que s’oposa a tot l’anterior, i defensa una societat de mercat complementada per algunes polítiques públiques de caràcter assistencial i, sobretot, per entitats socials que treballen de forma reactiva en suport de les persones i col.lectius més empobrits. Per entendre’ns, la primera correspon a l’esquerra convencial (en ella no hi caben, ni calen, les maratons de la pobresa); la segona correspon a la dreta convencial (en ella, les retallades socials públiques i la promoció de maratons de la pobresa són dues cares de la mateixa moneda).

Ara, a Catalunya estem instal.lats en aquesta segona perspectiva. La marató de TV3 és un component més del model de substitució de drets per assistència; de serveis públics per caritat. Aquesta és la concepció que la impulsa i on s’inscriu. El que no vol dir que el conjunt de persones o entitats que hi participen estiguin d’acord amb el model. Moltes entitats venen d’una llarga trajectòria de construcció de drets socials, i moltes persones ho faran orientades per valors de solidaritat.

Cal seguir lluitant contra la consolidació d’aquesta perspectiva neoliberal –la que expressen en termes polítics els governs de CiU a Barcelona i Catalunya, i del PP a l’estat espanyol- però per fer-ho, crec, hem de superar també els límits del model de benestar arrelat en la cultura predominant de l’esquerra clàssica. 

Tres límits. D’una banda, amb les polítiques socials no n’hi ha prou: cal qüestionar per la via dels fets –i no només de forma declarativa- el nucli de les relacions econòmiques i financeres predominants, amb tota la radicalitat i audàcia que calgui. D’altra banda, amb les polítiques tradicionals de benestar (salut, educació, pensions, ocupació, habitatge…) tampoc n’hi ha prou: cal situar en el nucli de l’estratègia pública la renda bàsica de ciutadania i les polítiques de proximitat (escoles bressol, atenció domiciliària, vida independent, emancipació juvenil, nous usos del temps, envelliment actiu…). Per últim, només amb polítiques públiques tampoc n’hi ha prou: cal activar valors, actituds i pràctiques de solidaritat en clau associativa i comunitària, vehiculades per entitats, xarxes i moviments de tota mena. En aquesta perspectiva: anticapitalista, de drets socials, de quotidianitat transformadora i de fraternitat associativa, fins i tot les maratons contra la pobresa poden tenir el seu lloc. 

La setmana vinent farem a l’Ajuntament les primeres Comissions de Plenari del curs polític i del nou mandat. A Barcelona, les Comissions de Plenari no són informatives; tenen capacitat decisòria i s’hi realitza la tasca d’impuls i control del govern per part dels grups municipals. Seran per tant un espai polític rellevant on podrem debatre accions i propostes. També farem el Ple extraordinari sobre la immersió lingüística i, passada la Mercè, el primer Ple ordinari del curs. Quinze dies intensos. Per nosaltres, per ICV-EUiA, impliquen tot un repte: el de practicar i visualitzar una confrontació nítida amb les polítiques de dretes de CiU; el de generar horitzons d’esperança, des d’apostes socials, ambientals i urbanes alternatives; i, sobretot, el de fer-ho teixint relacions i complicitats amb les dinàmiques de treball i mobilització social existents a la ciutat. Tindrem, els propers dies, un fil conductor principal: la defensa de les persones i dels barris, dels serveis públics, enfront de les estratègies de retallades i desmantellament dels drets socials.

Defensarem el model d’escoles bressol públiques i de proximitat, com a espais de qualitat educativa, drets laborals, i cohesió social i territorial. Aixecarem un espai clar de resistència política, de la mà de la comunitat educativa i els barris, davant les pretensions privatitzadores de CiU. Emplaçarem el govern municipal a que posi en marxa l’elaboració participativa d’un nou Pla Municipal per a la Inclusió Social: cal mantenir i enfortir les polítiques de lluita contra l’exclusió. Polítiques municipals, sí; però també la necessitat de tirar enrrere l’indigne decret que aniquila el dret a la RMI. Impugnarem el desmuntatge de les garanties públiques en l’accés a l’habitatge que promou la llei òmnibus. Instarem Xavier Trias que defensi Barcelona defensant el Registre de Sol.licitants d’habitatge i els mecanismes de sorteig com a garantia d’equitat i transparència. Seguirem donant veu política a la qüestió dels desnonaments: el paradigma de les injustícies d’aquesta crisi. CiU ha optat per l’enduriment policial contra les famílies que no poden pagar la hipoteca. Nosaltres pel suport a les famílies, la prevenció, la mediació, la dació en pagament i la lluita de la PAH. Finalment, expressarem el nostre suport als barris que estan lluitant per salvar els seus CAPs i serveis de salut. Demanarem a l’alcalde i al seu govern, per exemple, si fan costat a la Trinitat Vella i el seu CAP d’atenció continuada; o si s’arrengleren amb tecnòcrates insensibles i el Conseller de les mútues, que propugnen deixar el CAP de Via Barcino sense atenció nocturna.

I, no oblidem-ho, com a pòrtic d’aquests quinze dies d’activisme institucional, tenim un cap de setmana ben farcit de convocatòries de carrer. Dissabte, a les 17h, a la Sagrada Família, la III Trobada d’Assemblees de Barri de Barcelona; diumenge a les 12h a la plaça Sant Jaume per dir que un futur sense nuclears passa ara per dir NO a la renovació del permís d’Ascó; i diumenge a les 19h a la plaça Catalunya la mani en defensa dels serveis públics. Temps durs, però temps també per enfortir compromisos i esperances.

Les retallades i els dèficits democràtics han generat els moviments de mobilització i indignació ciutadana que esclaten amb força el 14 i el 15 de maig passats. El desmantellament dels drets socials i l’afebliment democràtic són dues dinàmiques diferents però amb fortes interconnexions. Quan les institucions polítiques no articulen espais de deliberació, control social i participació ciutadana, esdevenen molt més vulnerables a les pressions dels lobbies i poderosos de tota mena que mantenen ben engreixats els seus canals d’influència sobre els governs. Avui a Catalunya, el govern de CiU no només és vulnerable a aquestes pressions, és expressió directe d’interessos de classe. Per poder-los realitzar per mitjà de polítiques neoliberals necessita restringir al màxim els processos de debat democràtic d’idees i d’implicació ciutadana. Sí, el govern d’Artur Mas és un agent de producció quotidiana d’injustícies socials, és una màquina insensible causant de dolor sobre moltes persones humils. Però per fer-ho necessita espais d’impunitat: l'engany de guanyar unes eleccions dient que no retallaria; o una llei òmnibus que s’emmarca en formes d’actuar autoritàries. Per això és tan important la confrontació política, la contestació social i la generació d’alternatives. Per això és tan necessari construir sinèrgies entre l’acció política d’ICV-EUiA, els sindicats i el moviment del 15-M. Espero que les mobilitzacions del 19 i del 21 de juny siguin un èxit, que l’arrelament territorial i la dimensió propositiva de la indignació vagin guanyant força, i que ICV-EUiA segueixi aportant elements de construcció d’alternativitat i nova política.

La tempesta de les retallades és tan intensa i continuada que cadascuna d’elles és de seguida tapada per la següent. Però hi ha una en concret que no voldria deixar passar per alt: la de la Renda Mínima d’Inserció (RMI). Perquè afecta les persones en risc o situació d’exclusió social. I perquè –a diferència de les retallades en sanitat o educació- no té un col.lectiu amb capacitat d’articular una resposta compartida. La RMI és una prestació social de caràcter econòmic orientada a garantir uns ingressos mínims a les persones i famílies en situació de pobresa. El 1997 el govern de Pujol li va donar naturalesa de dret reconegut per llei. Els govers d’esquerres la van enfortir tant des del punt de vista normatiu com pressupostari. A Barcelona, al llarg dels últims anys, les persones amb RMI s’han incrementat substancialment. Ha estat una eina clau d’acció contra la pobresa i les conseqüències socials de la crisi. Ara, el desmantellament parcial de la RMI és l’expressió, al meu entendre, de la cara més elitista i indolent del govern de CiU.

S’introdueixen 3 tipus de canvis. El de més calat és el que buida de contingut el dret a la prestació. La contrareforma estableix que es fixi anualment una quantitat màxima al pressupost de la Generalitat, sense cap garantia de cobertura del conjunt de les necessitats existents. En segon lloc, es restringeixen amb duresa els criteris d’accés (d’1 a 2 anys de residència i de 6 a 12 mesos amb ingressos insuficients) i s’elimina la possibilitat de pagament immediat en cas de necessitat. Finalment, si el Departament de Benestar Social no respon a la sol.licitud dels serveis socials municipals la RMI es considera denegada (fins ara el silenci, passats 2 mesos, implicava aprovació). En síntesi, un desmuntatge de garanties i una ampliació dels criteris d’exclusió. Al final, menys drets socials i una retallada arrogant i inhumana. Cal treballar amb totes les nostres forces per impedir-ho. No podem renunciar al nostre compromís amb les persones més vulnerables, contra la pobresa i les desigualtats.

Els governs de l’estat i de la Generalitat estan políticament instal.lats en l’antic programa neoliberal de les retallades socials i ecològiques. És curiós, l’especulació i les desigualtats provoquen la crisi. I resulta que la “solució” és l’afebliment de l’estat de benestar. El PSOE a Madrid aprova un pressupost sense recursos per a la llei de l’autonomia personal; CiU a Catalunya diu que desatendrà les persones amb dependència moderada. El PSOE a Madrid realitza un nou gir pronuclear, acceptant una esmena a la Llei de l’economia sostenible (quin sarcasme!) que permet perllongar la vida de les centrals (esmena proposada –faltaria més- per CiU).

És inevitable aquesta espiral d’injustícia social i involució ecològica ? No, no ho és. A l’Ajuntament de Barcelona, ICV-EUiA estem demostrant amb fets que en temps de crisi prenen encara més rellevància les polítiques socials i l’economia solidària. Avui hem signat un nou conveni amb el Banc dels Aliments que suposa un increment de recursos municipals del 60% respecte del 2010, per tal d’enfortir el projecte Xarxa del Fred que millora substancialment el sistema d’alimentació social a Barcelona. Amb un element afegit qualitatiu, el conveni incorpora una aportació addicional de 54.000 € corresponent als descomptes salarials dels treballadors/es municipals que van recolzar la vaga general del setembre. Lluita i solidaritat. Hem posat en marxa també 25 places noves diàries de menjador social, per mitjà d’un concert amb l’entitat que gestiona el menjador de Sant Rafael a la Vall d’Hebron, incorporant serveis d’atenció social. Ahir posàvem en marxa a Barcelona la primera fira europea d’empreses d’inserció social, un àmbit de l’economia social i solidària que creix i que hauria de ser el mirall de valors per al conjunt del teixit empresarial: ocupació digne i no deslocalitzable, compromís amb el territori, responsabilitat social i ambiental. L’Ajuntament de Barcelona hi és present i aporta els seus compromisos i pràctiques: 11 milions d’euros en contractació social, més de 13.000 llocs de treball mantinguts o generats en col.lectius en risc d’exclusió, ambientalització dels contractes municipals, programa de compra verda, xarxa d’inserció sociolaboral.

No baixarem la guàrdia. Seguirem enfortint les polítiques d’inclusió i l’economia social. Ben aviat, al llarg dels mesos de març i abril, constituïrem dues Xarxes d’Acció noves en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, ampliarem de forma substancial el programa de Vida Independent de persones amb diversitat funcional, obrirem el Centre Obert i Espai Familiar de Les Corts, i posarem en marxa els nous Centres de Serveis Socials de Numància i Camp d’en Grassot-Gràcia Nova. No és un simple llistat. És l’expressió d’una voluntat política irrenunciable: la d’avançar cap a la Barcelona inclusiva i solidària. La de projectar al terreny de les polítiques públiques els valors d’emancipació que orienten la nostra pràctica política. I és des d’aquesta pràctica que ens sentim plenament legitimats per exigir als governs de la Generalitat i de l’estat que abandonin la dinàmica de les retallades socials. Que no segueixen fent recaure en les classes populars i els barris de la ciutat el preu d’una crisi que han generat els poderosos. Fem dels Ajuntaments trinxeres quotidianes en favor dels drets socials. ICV-EUiA, des del govern i a peu de carrer, és i serà un instrument polític útil, de garantia de drets, de lluita i d’esperança.

“When I give food to the poor, they call me a Saint. When I ask why the poor have no food, they call me a Communist”. Aquesta frase és del bisbe de Recife i referent de la teologia de l’alliberament Hélder Câmara (1909-1999). La podriem traduir així: “quan dono aliments als pobres, em diuen Sant; quan pregunto perquè els pobres pateixen fam, em diuen Comunista”. Exacte. Els sectors benestants i la dreta política encobreixen amb la caritat i l’assistencialisme la seva complicitat amb les causes de la fam; les polítiques solidàries i d’esquerres s’orienten a superar tant les causes com les expressions de la pobresa, a superar el capitalisme. M’agrada molt més el bisbe comunista que el bisbe sant.

La cobertura pública, per part de serveis de proximitat, de necessitats alimentàries bàsiques és un compromís assumit per Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona. Ja el 2005, quan vam aprovar el Pla Municipal per la Inclusió Social, establíem com a objectiu “la millora del servei de menjadors socials, assegurant la vinculació d’aquests a la xarxa d’atenció primària, i garantint el nombre i la qualitat dels àpats diaris necessaris”. El 2009, quan la crisi –provocada per banquers i especuladors- desfermava els seus impactes sobre les persones socialment vulnerables, vam aprovar el Pla d’Acció contra la Pobresa, que situava com a acció prioritària l’articulació d’un sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries (SICNA).

Avui tenim el SICNA en ple procés de desplegament i enfortiment, i com a referent d’una política activa d’inclusió orientada a transformar les condicions de vida de les persones en risc d’exclusió. El sistema integral incorpora 5 camps d’acció:

• la xarxa de menjadors socials municipals i concertats. Present de forma equilibrada en el conjunt de la ciutat i connectada als serveis socials bàsics: el 2007 distribuia 264.000 àpats/any, el 2009 va arribar als 378.000, un 43% més, per sobre de 1.000 menjars diaris.

• la xarxa de captació i distribució d’excedents alimentaris. Articula el Banc dels Aliments, els centres de serveis socials de l’Ajuntament i 60 entitats de la ciutat. Funciona per mitjà de protocols que deriven les persones ateses als centres, cap a les entitats de l’entorn, que reben aliments procedents del Banc. Unes 40.000 persones han estat ateses en algun moment al llarg del 2009.

• el suport econòmic d’inclusió. Ajut assignat pels serveis socials bàsics a aquelles persones i famílies en situació de pobresa relativa i amb dificultats de cobertura de despeses bàsiques d’alimentació, habitatge o salut. Al llarg del 2010, el pressupost d’aquest programa d’ajuts econòmics s’ha incrementat d’un 60%, situant-se a l’entorn del 2,5 milions d’euros.

• el programa d’Àpats a Domicili. Forma part de la cartera del Servei d’Atenció Domiciliària, adreçat a persones amb necessitats de suports a l’autonomia, però que desitgen i poden romandre al seu domicili. El 2009 se’n van repartir 6.400 àpats al mes, enguany arribem als 10.000.

• el programa d’Àpats en Companyia. Menjadors socials en el marc de Casals Municipals de Gent Gran, que cobreixen les necessitats alimentàries i relacionals de persones grans d’ingressos baixos i en risc d’aïllament social. N’acabem d’obrir 7 nous menjadors, i arribem ja als 10 districtes en 20 casals, oferint a la ratlla dels 700 àpats diaris.

Aquests cinc programes o serveis garanteixen avui una xarxa personalitzada, digna, de proximitat i de qualitat, que atén les necessitats alimentàries bàsiques de les persones en risc d’exclusió a Barcelona. No és una xarxa assistencial i pal.liativa. Està vertebrada per una filosofia de canvi social, assentada en valors i pràctiques preventives, comunitàries i d’activació de capacitats personals (empoderament) per tal de fer de cada persona un subjecte protagonista del seu propi procés d’inclusió. El servei públic municipal, en les seves diferents modalitats, opera com a columna vertebral de la xarxa, però s’estableixen aliances i complicitats amb el teixit d’entitats d’acció social que treballen en la amteixa direcció. Queda molta feina per fer, els propers mesos seguirem estenent i enfortint tots els dispositius d’alimentació social, per tal d’avançar cap a una Barcelona més humana i solidària.

Des de Barcelona, a més, ens impliquem en la lluita global contra la fam. Redoblem els recursos dels projectes municipals de cooperació al desenvolupament, i liderem la Comissió d’Inclusió Social de CGLU, l’organització mundial de municipis. Segons la FAO, 925 milions de persones seran víctimes de la desnutrició al món al llarg del 2010, un de cada set habitants del planeta, la majoria infants: cada sis segons mor un nen o una nena per problemes lligats a la fam. Per combatre aquesta realitat calen 35.000 milions d’euros l’any, aproximadament els mateixos que els països occidentals han destinat a salvar la banca privada: per això hi ha hagut diners, per eradicar la fam al món, no. Així de cruel i inhumà és el rostre del capitalisme financer.

Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

Aquesta setmana, en el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona”, vam tenir una molt interessant trobada amb un conjunt de persones vinculades a entitats que treballen per la inclusió social a la nostra ciutat. Va ser un diàleg reflexiu, on vam poder mirar més enllà de les urgències de cada dia, però amb moltes idees nascudes de l’experiència. Un diàleg estratègic i vivencial alhora. No voldria fer ara cap síntesi de continguts. Només traçar cinc pinzellades subjectives, que recullen algunes de les reflexions i propostes suggerides.

1) Hem de ser més atrevits, no deixar-nos atemorir ni acomplexar per una crisi creada pels poderosos i les seves receptes neoliberals. Cal transitar del reconeixement dels drets socials i els exercicis de retòrica política, cap als drets socials plenament garantits i la praxi de polítiques públiques arrelades en valors. No volem un nou cicle de creixement excloent i insostenible, amb polítiques socials i ambientals correctores. Volem una economia inclusiva i ecològica, superadora del capitalisme.

2) Els serveis socials han de ser transformadors: no poden ser ni reproductors de les desigualtats ni perpetuadors de les dependències. No poden quedar capturats ni per la lògica del mercat, ni per cap corporativisme tècnic o sindical. El seu caràcter emancipador passa per l’empoderament (la transferència de poder) a les persones, la redistribució universal d’oportunitats vitals, la valoració de la diversitat humana, l’enfortiment de marcs comunitaris de suport i afecte, i la construcció de vincles socials de fraternitat.

3) Contra la pobresa, cal avançar amb fermesa cap a la renda bàsica de ciutadania. Cap a la desmercantilització del nostre dret a l’existència. Hem de tractar i valorar les persones com a unitats de dignitat i no com a unitats de producció. Al costat d’això, cal lluitar contra l’atur, enfortir l’ocupació de qualitat i la contractació pública socialment responsable com a instruments d’inclusió social i relacional.

4) Les polítiques socials han de ser espais d’avenç cap a la feminització de la ciutat. Cap a una quotidianitat de dones i homes de totes les edats que comparteixen els seus temps de vida. Temps socialment reorganitzats, al servei de la paritat i del benestar emocional. La ciutat inclusiva són serveis, treballs i equipaments, sí. Però sobretot són espais i temps: entorns i ritmes sostenibles de quotidianitat on fer possible tots els projectes de vida.

5) Les polítiques d’inclusió social s’han d’articular des del treball en xarxa. Des de la configuració d’una esfera pública pluralista i no monopolitzada, formada per actors institucionals, socials i comunitaris que actuen des de la interdependència de recursos i coneixements. Sense lògiques jeràrquiques. Les xarxes s’han de vertebrar des de la proximitat, els barris i la quotidianitat. Que no atrapin, que donin llibertat! Cal prioritzar l’assignació de recursos a les persones, per tal que aquestes s’insereixin de forma lliure i responsable en els entramats de suport.

Són reflexions que impliquen reptes apassionants. Reptes pels que tenim moltes ganes de seguir lluitant. Amb energia. No estem fatigats, malgrat l’esgotament que provoquen alguns Consellers que fan polítiques de dretes (i venen fum de dretes). No estem fatigats; necessitem que ICV-EUiA creixi, perquè en el futur, a Barcelona i a Catalunya, hi hagi més polítiques d’esquerres i ecologistes, més política emancipatòria i quotidiana.

A Barcelona, el 2009 ha estat un any marcat pels impactes socials de la crisi. El 2010 també ho serà. N’hem parlat i reflexionat molt. I, sobretot, hem actuat. La gent d’ICV-EUiA hem impulsat i compartit la idea bàsica de situar la lluita contra la crisi, i l’aposta per un nou model socialment inclusiu i ambientalment sostenible, com a eix central de les prioritats polítiques a Barcelona. I hem traduït aquesta idea en fets. En fets generadors de transformacions quotidianes i, per tant, d’obertura d’horitzons, il.lusions i esperances personals i col.lectives. Poques ciutats han pogut articular, des de l’acord amb tots els agents socials i amb la Generalitat, un Pacte per l’Ocupació de Qualitat com el que es va signar a Barcelona el maig del 2008 i es va renovar, amb més instruments i compromisos d’acció, el 2009. L’Ajuntament no només enforteix les polítiques de formació i el suport a la inserció en el mercat laboral. Opera també com a activador directe de l’ocupació per mitjà de la seva capacitat contractual i d’expansió de serveis. Dos exemples. El programa de contractació socialment responsable ha aconseguit injectar més de 5 milions d’euros en el sector de les empreses d’inserció –les que contracten persones en risc d’exclusió social- per mitjà de l’aplicació de la reserva i de les clàusules socials. La universalització dels serveis socials –equips bàsics, atenció domiciliària, teleassistència…- ha generat entre 2008 i 2009 a Barcelona més de 2.000 nous llocs de treball de qualitat i vinculats a l’atenció a les persones.

Més enllà de la lluita contra l’atur, el suport a les persones socialment vulnerables ha adoptat formes i pràctiques molt diverses. No hem adoptat un model assistencialista. Hem treballat des des de la perspectiva que tothom té dret a la inclusió social i relacional, és a dir, a tirar endavant un projecte de vida amb autonomia personal i vinculacions comunitàries. Treballem per generar inclusió, respecte, autonomia, valoració,  reconeixement i vinculació allà on hi hagi situacions d’exclusió, dependència, solitud, ignorància, indiferència o estigma. Cada vegada que una persona sense llar recupera la seva autonomia; cada vegada que una persona amb malaltia mental supera l’estigmatització; cada vegada que una persona gran sense família supera la solitud… estem transformant la quotidianitat, que és l’únic terreny real per canviar la vida i construir una ciutat humana. Aquests són els valors que orienten i caracteritzen l’acció política i de govern d’ICV-EUiA, els valors de l’ecologisme d’esquerres.

Fer realitat la Barcelona inclusiva vol dir més serveis, professionals, pressupostos i equipaments socials. Però vol dir també més xarxes comunitàries, d’intercanvi i solidaritat entre veïns i veïnes en àmbits de proximitat. Són dues dimensions complementàries; per mi, inseparables. Hem acabat el 2009 amb més instruments públics de lluita contra l’exclusió a Barcelona. En aquestes darrers mesos de l’any hem posat en marxa o renovat, per exemple, un centre obert d’infància, un espai familiar, una ciberaula de barri, un centre integral per persones sense sostre, un espai d’atenció precoç a la petita infància, tres centres de serveis socials, un equipament d’habitatges amb serveis per gent gran, o un conjunt de llars amb suport per persones amb malaltia mental. Contra la crisi, a Barcelona, expansió dels serveis d’inclusió social. Però també hem acabat l’any presentant i posant a disposició de la ciutadania una nova eina: la Guia de Xarxes d’Intercanvi Solidari de Barcelona. Més d’una cinquantena de bancs del temps, bancs solidaris, xarxes d’intercanvi de coneixements, bens i serveis, cooperatives de consum agroecològic i comunitats autofinançades. Pràctiques socials que canalitzen relacions horitzontals de reciprocitat veïnal i comunitària. Que van teixint una malla de fraternitats quotidianes generadores de benestar material i emocional. Des del respecte a l’autonomia de cada iniciativa, vull refermar el compromís de suport i treball en xarxa, des de l’Ajuntament, a la Barcelona capaç de construir una nova ètica col.lectiva de l’ajuda mútua, un entramat moral de solidaritats diàries.

El mes passat us explicava aquí al bloc la Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores de Barcelona. Aquest mes de juliol hem fet trobades amb dues Xarxes més de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Primer vam fer la Jornada de la Xarxa d’Inserció Sociolaboral a l’entorn de les Clàusules Socials en la contractació pública municipal. Van participar més de 40 entitats, amb intervencions dels presidents de les federacions d’empreses d’inserció social i de centres especials de treball. El tema és molt rellevant. Des de l’Area d’Acció Social i Ciutadania hem impulsat el programa de Contractació Socialment Responsable, amb un objectiu molt concret a acomplir aquest any 2009: situar-nos per sobre dels 5 milions d’euros de contractació en el marc de la Reserva Social, és a dir, injectar una quantitat important de recursos i per tant de feina en el sector del treball protegit de persones en risc o situació d’exclusió social per mitjà d’activar la palanca de la contractació de l’Ajuntament (àrees, districtes, instituts i empreses municipals). En moments de crisi, aquest compromís esdevé clau. Volem ser motor d’ocupació i volem ser un factor potent d’inclusió laboral de persones socialment vulnerables.

El passat 7 de juliol vam fer la Jornada de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Sostre, a l’entorn del tractament i atenció al col.lectiu en exclusió severa que pateix també algun tipus de malaltia mental greu. Des del 2007, la Direcció d’Acció Social de l’Ajuntament i el Consorci sanitari de Barcelona impulsem un programa innovador i pioner d’atenció conjunta a aquest col.lectiu, per mitjà d’equips interdisciplinars de serveis socials i de psiquiatria. Els professionals de psiquiatria treballen en medi obert amb els educadors socials. I tant la xarxa de centres de salut com la xarxa d’atenció social a persones sense sostre es doten de places i perfils professionals per traçar itineraris personalitzats d’atenció i inclusió social. Al llarg del 2007 es van atendre 265 persones i el 2008, es va arribar a 267.

Més enllà de la importància en sí d’ambós programes (Contractació socialment responsable i Intervenció conjunta amb persones sense sostre i amb malaltia mental) des del punt de vista de les polítiques municipals contra la pobresa i per la inclusió, voldria destacar el que això representa també en tant que expressió d’una determinada manera de fer les coses. Són dos programes innovadors, fets de la mà de les entitats socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Dos programes que demostren que és possible lluitar per la inclusió des de la cooperació i la coresponsabilitat entre l’ajuntament i les organitzacions socials. Polítiques socials situades al bell mig de l’estratègia participativa de Barcelona. Construides des de la interacció, l’horitzontalitat, el diàleg i l’acord social i polític. La Xarxa d’Inserció Sociolaboral compta amb més de 60 entitats; la Xarxa d’Atenció a Persones sense Sostre amb 24 entitats. Són dos experiències que estan creixent i que estan mostrant ja bons resultats. Al costat de la resta de Xarxes de l’Acord. Treballem per la inclusió social i per la democràcia participativa, des d’espais d’acció on les pràctiques per una Barcelona més inclusiva i de més alta intensitat democràtica s’articulen en benefici dels més vulnerables.

A Barcelona, des que el 2005 vam aprovar el Pla Municipal per a la Inclusió Social, hem incrementat un 73% els recursos destinats a polítiques actives d'inclusió; avui, més de 150.000 persones socialment vulnerables es troben incorporades en diferents tipus d'itineraris d'inclusió, vertebrats pels serveis municipals d'acció social. I ho hem fet colze a colze amb les entitats socials de la ciutat: l'Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva agrupa més de 400 organitzacions socials i les 6 Xarxes d'Acció en marxa aglutinen 191 entitats. Des d'Acció Social i Ciutadania impulsem o donem suport a 55 plans i projectes comunitaris i a 39 Programes i Xarxes d'intercanvi i solidaritat. És l'expressió del nostre compromís per una Barcelona inclusiva i solidària, amb igualtat i autonomia per viure, i amb diferències i fraternitat per conviure. La crisi té conseqüències socials greus i l'impacte en forma d'agreujament de la vulnerabilitat econòmica de les persones i les famílies es fa notar a la majoria de barris de la ciutat. En el marc de les polítiques d'inclusió, des de l'octubre del 2008, hem treballat amb les entitats en l'elaboració d'un Programa d'acció contra la Pobresa (PACP). Aquesta setmana, el PACP serà presentat i debatut al Plenari Municipal, on espero que obtingui el més ampli suport polític possible.

El PACP parteix d'una constatació: entre el 2000 i el 2006 la pobresa ha crescut a Barcelona, com ho ha fet també a Catalunya i el conjunt de l'estat. En una fase de creixement, les desigualtats s'han eixamplat i més persones han quedat per sota del llindar de pobresa relativa. Les polítiques fiscals neoliberals, la desregulació laboral (precarietat i salaris baixos) i la insuficiència dels mecanismes públics de garantia de rendes (amb PNCs i PIRMIs de quanties indignes) expliquen que el creixement no s'hagi traduït en redistribució. Des de l'Ajuntament no tenim capacitats ni competències per revertir tot això, però sí per fer un pas endavant i intensificar el nostre compromís amb els més vulnerables, per mitjà de polítiques públiques més fortes orientades a prevenir i atendre situacions de pobresa.

El PACP s'estructura en 5 línies estratègiques, 20 objectius operatius i 55 accions, de les quals 29 són noves i 10 configuren un "decàleg d'accions prioritàries":

1. Sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries
(inclou programa d’alimentació social de persones grans vulnerables).
2. Suport econòmic d’inclusió i serveis d’urgència social.
3. Sistema de suport social i formatiu a les persones en situació d’atur
4. Programa d’inclusió laboral de persones en situació de pobresa i exclusió.
5. Estratègies d’inclusió residencial:
- Habitatges d’emergència social i noves modalitats d’habitatge dotacional
- Xarxa única d’habitatges d’inclusió.
6. Ajuts i beques a famílies vulnerables per activitats socioeducatives.
7. Desplegament del programa municipal de Centres Oberts d’Infància.
8. Centre d’atenció integral a persones drogodependents en situació d’exclusió.
9. Increment d’equipaments i places d’atenció a persones sense sostre.
10.Ampliació fins a 10 Xarxes d’Acció en el marc de l’Acord Ciutadà
(inclou l’increment del nombre i dotació dels convenis d'inclusió amb entitats)

Enguany, hi destinarem a aquestes 10 prioritats més de 52,2 milions d'euros, el que implica una injecció de 15,2 milions d'euros més respecte dels 38 milions de l'any passat, és a dir, un 39,9% d'increment. Entre 2009 i 2011 destinarem més de 110 milions de despesa i 36,7 milions d'inversió. En moments difícils traduïm els valors de solidaritat en fets, i apostem per l'acció contra la pobresa. Enfront de la crisi de dretes, solucions d'esquerres que posen les persones més humils i els seus contextos vitals de vida quotidiana al bell mig dels nostres compromisos d'acció.