A Barcelona seguim compromesos amb la construcció d’una acció política transparent i oberta a la ciutadania: amb capacitat d’escolta activa i interacció amb la gent i els moviments socials. Situem la participació, les dinàmiques relacionals, en el centre de la nostra activitat municipal. Ho fem de maneres diverses. Una d’elles són els Diàlegs Temàtics i Territorials, taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA, associacions de veïns/es, entitats i persones a l’entorn de qüestions o barris concrets. Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de fer un interessant diàleg sobre model urbanístic i dues trobades de treball: amb les entitats veïnals signants del Compromís per Glòries, i amb les entitats gestores de Plans Comunitaris agrupades avui en una Plataforma. Hem intercanviat punts de vista, ens hem compromès a seguir articulant espais de diàleg, i a fer del nostre grup municipal un canal d’expressió de la gent que lluita per transformar els barris i fer de Barcelona una ciutat més humana i habitable. Esmento només algunes de les reflexions que hem compartit.

Pel que fa a model urbà, tres idees bàsiques. D’una banda, el govern municipal de CiU està situant en el relat de l’Smart City els principals elements del seu projecte. És un relat d’aire innovador però alhora molt decantat: es tracta de construir pistes d’aterratge per a les grans empreses privades de les eco-tecnologies urbanes, amb nul.la dimensió social i ciutadana. D’altra banda, el projecte expressa poca solidesa quan es col.loca a remolc de perspectives tan nefastes com la possible implantació d’Eurovegas, un model de segregació urbana i depredació ambiental contrari a la ciutat cohesionada i sostenible. Finalment, el discurs sembla funcionar sovint a manera de “músiques per despistar” mentre passen, alhora, coses concretes com la nova Marina de Luxe al Port Vell, una actuació privatitzadora on el Port no dialoga amb la ciutat, una iniciativa que configura model i que es desencadena, precisament, en un àmbit d’opacitat, sense control ni deliberació ciutadana: l’urbanisme del luxe expulsa la lògica de la ciutat democràtica. 

Però més enllà de l’oposició concreta i nítida a iniciatives com Eurovegas o el Port Vell de Luxe, cal disputar la batalla del model i del seu relat. S’ha d’articular un discurs urbà a partir d’elements alternatius. Per exemple, enfront de l’smart city de les eco-tecnologies privades cal defensar processos de transició (transition towns) cap a l’ecologia urbana des de la implicació ciutadana, el canvi cultural en la quotidianitat, les universitats públiques o el teixit de cooperatives. Enfront del model urbà de les infrastructures s’ha d’articular el de la gestió participativa d’espais i serveis. Enfront de les grans inversions, un model configurat per un conjunt d’iniciatives de proximitat, radicals, fàcils i austeres: ha arribat el moment de practicar les superilles, de posar cons per treure cotxes i ampliar l’espai per les persones, de tallar la circulació de vehicles perquè la gent camini o es mogui en bicicleta, d’obrir del tot places avui tancades...

Un apunt també sobre Glòries. El Compromís signat entre les AA.VV. i l’Ajuntament el 2007 s’ha de desplegar en totes les seves dimensions. La nova proposta del govern municipal ha de passar del terreny de les idees i els criteris, on se situa ara, al terreny de la seva progressiva concreció, per tal de poder debatre sobre elements tangibles. Les AA.VV ens van expressar la seva disposició a implicar-se en el procés, sobre la base d’una participació que ha de ser efectiva i real. Vam compartir la preocupació entorn al tipus de plaça-parc, els ritmes lents i desiguals entre Ajuntament i Generalitat en la construcció dels equipaments previstos, l’esquema de mobilitat (que no inclou la connexió dels tramvies i sí en canvi la inacceptable desaparició del túnel de l’estació de França) o la manera de plasmar la redistribució dels habitatges. Cal impulsar la inversió a Glòries, apostar pel verd, per habitatges asssequibles i creadors de teixit urbà, pels equipaments de proximitat, i per la mobilitat pública i ecològica. Treballarem en aquesta direcció, al costat del moviment veïnal, i amb voluntat d’acord de ciutat. 

Des de ICV-EUiA intentem construir un tipus d’acció política transparent i oberta a la ciutadania: amb capacitat d’escolta activa i de diàleg amb el teixit social dels barris. Aquesta voluntat emmarca la recent trobada d’intercanvi del nostre grup municipal amb el moviment veïnal de Ciutat Vella. El districte central-històric de Barcelona ha tingut sempre xarxes comunitàries i associatives que han estat determinants, tant en l’articulació de propostes de millora de les condicions de vida, com en la resistència enfront a processos d’agressió urbana. Podem recordar les pràctiques de planejament popular entre 1976 i 1979, o la campanya de denúncia social “Aquí hi ha gana” el 1987. Recentment, les AAVV i les entitats de Ciutat Vella han tingut un paper clau en la construcció de pautes de convivència intercultural, o en la resposta a dinàmiques neoespeculatives. Amb tots els elements de dificultat presents, el capítal social de Ciutat Vella és un valor bàsic, a preservar i enfortir.     

La realitat del Districte és complexa. De forma molt esquemàtica es pot dir que fa dues dècades les lluites veïnals i les polítiques públiques van aconseguir fer front, en bona part, a la degradació urbana i a l’expulsió del col.lectiu resident. I van obrir processos de regeneració i acollida. Ciutat Vella presenta avui, en conseqüència, una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista; i la majoria dels seus espais públics funcionen com a llocs de trobada i convivència. Al costat d’això, noves realitats han impactat els barris aquests darrers anys: riscos emergents d’exclusió social, assetjament immobiliari, impactes negatius del neoliberalisme turístic. S’han tensat els equilibris. Avui Ciutat Vella afronta dilemes de fons. Cal enfortir les polítiques d’habitatge social, inclusió, convivència, regulació d’usos i canvi substancial de model turístic. Les voluntats polítiques del govern de CiU, tanmateix, semblen orientar-se en sentit força contrari.

En aquest context, la nostra trobada amb el moviment veïnal de Ciutat Vella se situa en la perspectiva de generar espais de diàleg i acord a l’entorn d’una agenda de temes-clau. 1) la defensa del pla d’usos pel que fa a la prohibició de noves places hoteleres i a la plena regulació dels apartaments turístics; 2) la defensa de la política d’inversions de proximitat per mitjà d’un instrument tan valuós com la Llei de Barris; 3) les propostes de mobilitat sostenible que treguin els cotxes de la Rambla, i en bona part de Via Laietana i de l’eix transversal que va de la Carbonera a la Ciutadella; 4) l’oposició frontal a la nova marina de luxe, en el marc de l’urbanisme privatitzador del Port Vell ; 5) l’aposta pels plans comunitaris i per un espai públic de convivència en llibertat. I de forma transversal el compromís amb la participació ciutadana real, amb la implicació del teixit social, el moviment veïnal i la ciutadania, en tant que protagonistes en la definició dels elements de futur de Ciutat Vella. 

A la dreta local –CiU i PP- no els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i transgressió cultural al bell mig de Barcelona. A nosaltres sí. A la dreta local –CiU i PP- els hi agrada imaginar-se Ciutat Vella com a plataforma de negocis turístics i nàutics, i amb la polícia preservant la pax urbana al servei del business-friendly. A nosaltres no. El govern comença a fer polítiques en aquesta direcció. El nostre compromís: resistir-les. I generar alternatives des de la creativitat i el diàleg amb la ciutadania.

Aquesta setmana hem fet balanç dels primers sis mesos de mandat a l’Ajuntament, i hem activat amb força les nostres eines d’acció política a Barcelona. Pel que fa al balanç, CiU ha protagonitzat un govern sense projecte i de dretes. Sense projecte perquè encara no ha estat capaç de presentar les línies estratègiques del seu model; no tenim ni tan sols un document de partida del PAM (el qual, segons el reglament orgànic municipal, és preceptiu aprovar al Plenari cada inici de mandat).I de dretes, perquè ha pres decisions clarament regressives: privatització de l’educació infantil, increment salvatge de les tarifes del transport, renúncia a les polítiques d’ocupació, reducció d’un 20% del pressupost de medi ambient, nous incentius a l’ús del cotxe, urbanisme privatitzador i del luxe, paràlisi de la llei de barris… En el terreny de les aliances polítiques, CiU s’ha mogut entre l’estil erràtic i el ridícul. Erràtic perquè no ha estat capaç d’articular cap acord estable. El ridícul fa referència al que ha passat amb els Pressupostos: CiU li ha dit “sí a tot” al seu soci, en un camí d’imposicions del PP al que X.Trias respon amb una política de “barra lliure”. Avui tenim un pressupost amb rebaixes fiscals de 20 milions €, fruit de la irresponsabilitat del PP (obsessió a reduir l’IBI en termes reals) i de la feblesa política del govern. Trias prioritzava tenir pressupost al contingut d’aquest pressupost. Doncs bé, a les primeres de canvi, Rajoy apuja l’IBI (!!) (l’Àngels Esteller, en menys d’un mes, ha votat la reducció i la pujada del mateix impost, potser hauria de plantejar-se plegar de regidora o de diputada…). I CiU s’enfada i amb raó. Però passa que al matí, la tinenta d’alcalde Sònia Recasens (Unió) expressa el rebuig de CiU a la pujada de l’IBI… i a la tarda, Duran Lleida (Unió) lidera el sí de CiU al “cop d’IBI” de Rajoy (d’un PP amb majoria absoluta!). Tot plegat deplorable. A Barcelona, PP i CiU escaldats; i la ciutadania ben perjudicada.

 

ICV-EUiA hem mantingut la proposta d’erigir-nos en referent nítid d’oposició al govern de CiU i a les seves polítiques contràries a les persones i al medi ambient. Confrontant en el marc de l’Ajuntament, i al costat de les mobilitzacions i les lluites socials. Però hem apostat també per articular alternatives i aconseguir aprovar-les: impost turístic, superilles, tarifació social, taxa bancària, pla d’inclusió, pla de suport a l’economia verda, cessió incondicional del castell de Montjuïc i la caserna del Bruc… Les properes setmanes seran intenses. D’una banda, a les Comissions de Plenari del gener seguirem plantant cara a les retallades: a les educatives, demanant que la Generalitat pagui d’immediat el deute amb les escoles bressol; a les socials, demanant que es restableixi també d’immediat l’atorgament de RMI; a les de mobilitat, confrontant la supressió de línies d’autobús. I proposarem alternatives: un Pla Especial de Protecció de Collserola, com a alternativa a les 16 Portes; el tancament del CIE de Zona Franca i una política d’arrelament social, com a alternativa a la vulneració dels drets humans de les persones migrants. Però volem anar més enllà. Cal, sense més dilacions, un debat a fons sobre l’estat i el model de ciutat. És per això que he adreçat una carta a l’alcalde demanant-li que convoqui amb urgència un Plenari Extraordinari on el govern presenti les línies estratègiques del seu projecte, per tal de debatre-les i contrastar opcions i models. Perquè enfront l’opció conservadora i trista de CiU és possible i més necessària que mai la Barcelona rebel i creativa, que construeix futur des de pràctiques ben arrelades en valors de solidaritat, ecologia i quotidianitat transformadora.

 

Alternatives i pràctiques de transformació que són ja, en molts casos, una realitat ben viva a la nostra ciutat. Que cal conèixer i amb les que hem de teixir complicitats i confiança. Imprescindible per fer realitat una nova manera de fer política. En aquest sentit, vam fer divendres passat la primera Jornada Oberta de Debat organitzada pel grup municipal d’ICV-EUiA. Vam parlar dels reptes per una sortida social i ecològica a la crisi, i de les aportacions del cooperativisme per construir-la. Enric Tello i Oriol Estela ens van proposar enderrocar murs mentals i pensar des de claus trencadores. Jordi Via, Jordi Garcia i Carles Ahumada ens van explicar com és possible no només pensar sinó també actuar des d’aquestes mateixes claus, per mitjà de projectes cooperatius (l’Arç, l’Apòstrof i l’Olivera) sòlids i plens de futur. La Barcelona lluitadora i de l’esperança. La nostra, la que ha d’anar emergint amb força. Farem més Jornades de Debat, com a compromís també de fer emergir una manera diferent de fer política: relacional, transparent i transformadora.

La campanya de les eleccions generals està plenament en marxa i al llarg dels propers dies ens hi haurem d’implicar de valent. Amb un repte enorme: convertir les energies cíviques, els nous compromisos socials, en mobilització electoral i vots, molts vots a ICV-EUiA. Per construir una nova política, un espai públic transparent i plenament democràtic on no hi tinguin cabuda els lobbies ni els mercats.

Però la nova política també es construeix des de pràctiques quotidianes i en l’àmbit local. A Barcelona intentem fer-ho així. Al llarg del passat mandat municipal, entre d’altres iniciatives, vam impulsar els Diàlegs, espais de construcció col.lectiva d’idees i propostes per mitjà de l’escolta activa i la deliberació. Els Diàlegs es concreten en Taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA i expressions plurals del teixit social de la ciutat en relació a temàtiques molt diverses. Ara hem reiniciat aquesta dinàmica. Amb el mateix objectiu: situar la política participativa en el centre de la nostra activitat.

La setmana passada vam fer un Diàleg de Treball amb actors de la xarxa vinculada a l’educació infantil de 0 a 3 anys a Barcelona: el col.lectiu de professionals de les escoles bressol, els sindicats, la federació de mares i pares, les cooperatives i els moviments de renovació pedagògica. Enfront de la voluntat que expressa el govern de Xavier Trias de situar el 0-3 en una lògica de privatització, es tracta de sumar mirades i aportacions per la defensa i la millora del nostre sistema públic d’educació infantil. Va ser un diàleg molt enriquidor. Voldria destacar tres idees clau. A) L’acord en l’aposta per enfortir un model d’escoles bressol de titularitat i gestió pública, enmarcades en el sistema educatiu, d’orientació universal i amb voluntat de ser també espais d’inclusió social i convivència quotidiana en la diversitat. B) L’acord en la necessitat de fer créixer i millorar el model: s’han de fer moltes més escoles bressol per tal de cobrir la demanda desatesa, i cal introduir també millores qualitatives amb més participació de les famílies i més obertura a la comunitat. C) L’acord en un relat. A Barcelona les Bressol són més que escoles: són una construcció cultural, protagonitzada al llarg de molts anys per moltes persones i col.lectius. Qualsevol intent polític de menystenir-les, per tant, entrarà en conflicte amb una història d’èxit, construïda des d’abaix, sentida com a pròpia per molta gent.

Compartim les tres idees. Ens comprometem a impulsar-les, de forma proactiva, creativa, i cercant la confluència de moltes perspectives en diàleg. Hem de fer tot el possible per confrontar la voluntat privatitzadora, d’escassa sensibilitat social i educativa, que expressa CiU. Ho farem. Defensarem les escoles bressol, com a dimensió d’identitat del projecte de ciutat, a les institucions i al carrer; des de l’acció institucional i des de la presència en marcs de mobilització social. Tenim bons arguments, un bon capital de coneixements, actituds i compromisos. Elements clau per donar i guanyar la batalla.

Per obrir perspectives de futur a les escoles bressol públiques, i així fer també una aportació a la democràcia participativa i a l’estat de benestar. Això que ens hi juguem el 20 de Novembre. Aturar retallades i privatitzacions, i defensar els serveis públics i els drets socials. Les escoles bressol també com a metàfora.

Aquest dijous comencem a l’Espai 210, a la Sagrada Família, un conjunt de Trobades amb la gent dels barris, que farem per tots els districtes, i que d’alguna manera prenen el relleu als Diàlegs amb Barcelona, que hem anat fent des de principis de l’any passat. Seran Trobades emmarcades ja en el procés que ens portarà al 22 de maig, a les eleccions municipals, on ICV-EUiA serà el referent polític de l’esquerra, de la majoria social progressista de Barcelona que es rebel.la contra les retallades, disposada a seguir donant la batalla de les idees i els valors per una ciutat més humana i habitable.

És fonamental estar molt a prop de les persones, dels barris. Viure la ciutat, els problemes i les expectatives des del mateix prisma de quotidianitat que la majoria de la gent de Barcelona. Només des de l’intercanvi i el diàleg permanent amb els veïns i les veïnes és possible reconnectar la política i la vida; la política municipal i el benestar quotidià. Barcelona com a projecte col.lectiu on tots els projectes de vida siguin possibles. Ja sabem que quan CiU arriba al govern pren decisions que reforcen privilegis i retallen drets. La dreta situa la política al servei d’una minoria. Ja sabem que el PSOE ha posat les exigències de l’economia especulativa per davant dels drets de les persones. I ens diuen que no hi ha alternativa. Tot plegat pot provocar en moltes persones por i resignació. Però nosaltres sabem que hi ha alternatives. Que és possible transformar la resignació en indignació cívica, i la indignació en compromís de futur, en esperança. A Barcelona ICV-EUiA, barri a barri, ha d’esdevenir portadora i expressió d’aquesta esperança. De la voluntat d’agafar el futur en les nostres en mans i escriure’l a partir de les necessitats i els drets de la majoria.

Barcelona ens necessita amb força i confiança, a la gent d’ICV i d’EUiA. Convençuts de poder explicar i compartir amb tothom una trajectòria de compromís i coherència amb la Barcelona inclusiva, ecològica i quotidiana. Hem lluitat i hem fet moltes coses, a peu de carrer i des del govern, sense renunciar mai als nostres valors. I ara toca mirar al futur. Explicar i compartir que encara hi ha molt per lluitar, molt per fer. Que Barcelona ha d’obrir una nova etapa plena de reptes i de dilemes. En aquesta nova etapa ens hi juguem molt, no ens pot guanyar la indiferència. Els més poderosos no són mai indiferents davant d’un procés electoral. La gent dels barris tampoc no ha de ser-ho: la política l’hem de fer des dels valors i la quotidianitat de la majoria, sinó ens la faran els de sempre. Sí, perquè CiU són els de sempre, els de la vella política, que avui pren forma de tisorades, d’insensibilitat social. I el PSC és massa vulnerable a les pressions d’aquesta dreta.

Sumen energies positives i esforços aquestes properes setmanes. Estiguem al costat de la gent, dels barris. És cabdal. Anirem desgranant alternatives en molts temes. Anirem dibuixant els elements d’un projecte de ciutat il.lusionant: amb polítiques socials fortes, amb una nova economia verda i ocupació de qualitat, amb un urbanisme ecològic i al servei de les persones, amb convivència intercultural. Una ciutat autèntica, que els veïns i les veïnes han de sentir seva, capital d’una nació que ha de decidir lliurement el seu futur, i solidària amb totes les lluites per un planeta just i habitable, referent de pau i drets humans. Tot això ho haurem d’anar concretant en clau de propostes. Però sobretot, fem-ho generant complicitats. Que se’ns vegi com a referents d’una manera senzilla, oberta i dialogant de fer política. Mirant als ulls de la gent. Fent nostres els problemes i les aspiracions dels barris. Tindrem aquests dies moltes oportunitats de fer-ho. Jo em comprometo a posar-hi molt d’esforç i il.lusió. A ser a peu de carrer, a seguir parlant molt amb tothom. Des de la suma d’aportacions personals -totes necessàries, totes imprescindibles- enfortirem la nostra proposta col.lectiva, la proposta d’ICV-EUiA per una Barcelona de barris millors on la gent pugui viure i ser feliç.

Divendres, en un magnífic acte organitzat per la gent d’Iniciativa d’Horta-Guinardó, l’Elsa Blasco deia que aportem a la ciutat una passió serena, com a forma de fer, d’implicar-nos en la transformació social i ecològica de Barcelona. M’agrada molt aquesta expressió. La serenor que ens confereix una llarga trajectòria de compromís per la ciutat, de lluita i de govern des de valors inclaudicables, a partir dels quals hem deixat empremta en els barris de Barcelona: hem contribuït a fer-los més humans i habitables. Però una serenor que no renuncia a un sol bri d’apassionament. La passió que es tradueix en actituds de rebel.lia i creativitat, en vincles emocionals amb la gent, en ganes de seguir escrivint un futur diferent i millor per Barcelona. L’acte d’Horta-Guinardó i la culminació del procés dels “Diàlegs amb Barcelona” marquen, d’alguna manera, un procés d’inflexió en el camí cap a les eleccions municipals del 22 maig. Eleccions que afrontem amb un únic gran objectiu: fer d’ICV-EUiA el referent polític de la majoria social progressista de Barcelona que aposta per construir una quotidianitat solidària, ecològica i convivencial; contra els poderosos i contra el desànim.

El procés dels “Diàlegs amb Barcelona” ha estat una experiència innovadora i d’una gran riquesa política. Hem fet 42 Diàlegs, temàtics i territorials, on han participat a l’entorn de 150 organitzacions socials, veïnals, comunitàries i culturals de la ciutat. Més enllà de les idees concretes que s’incorporaran al programa electoral d’ICV-EUiA, voldria destacar dos aspectes. D’una banda, la valoració molt positiva de tothom a l’entorn del diàleg horitzontal entre una força política i el teixit social de Barcelona, amb voluntat d’escolta activa i aprenentatge, de reconeixment mutu, de travar complicitats sòlides. D’altra banda, la descoberta a fons de la Barcelona del compromís, de milers de persones reflexives i crítiques que traudeixen el seu inconformisme en acció positiva, des d’un col.lectiu de mestres renovadors, al fòrum de vida independent; des d’una xarxa d’acollida a un projecte de voluntariat amb la gent gran; des d’una cooperativa d’energies renovables a un centre social okupat. Valors compartits, suma de compromisos, generositat i confiances creuades, una bona fórmula per avançar.

L’acte d’Horta-Guinardó va ser una injecció de moral en tota regla. Un districte on s’ha fet una feina increïble al llarg de vuit anys, on l’equip d’ICV-EUiA liderat per l’Elsa ha marcat la diferència. Ara podem dir-ho sense complexos, descaradament; i sense cap arrogància, com sempre. Un balanç de transformacions que toca la fibra, ple de millores concretes i carregat de valors: urbanisme ecològic per viure (demolició del viaducte del Guinardó, illa d’equipaments del mercat…), inclusió social i acció comunitària (barris accessibles, més de 10 equipaments socials nous, programes com Carmel Amunt, Interxarxes o Nous veïns i veïnes), identitat i memòria urbana (expropiació de Can Fargues, Tres Turons...), radicalitat democràtica (11 Consells de Barri...) en fi, una feinada feta amb tanta serenor i tenacitat, com passió i rauxa. Una feinada que només ha estat possible perquè l’ha liderada ICV-EUiA, una regidora-veïna d’esquerres i ecologista, quotidiana, dialogant, passional i molt valenta.

Això és ICV-EUiA, l’únic espai polític de lluita i esperança a Barcelona. L’única garantia per fer possible un projecte nou i d’esquerres. Ho ha de saber la gent. Hem de treballar molt, barri a barri; no queden ni quatre mesos per les eleccions. Ens hi tornarem a deixar la pell. Valdrà la pena. No posem límits als nostres somnis per Barcelona; ni a la nostra voluntat de creixement electoral. Som-hi, serenament apassionades.

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.

La setmana passada vam fer el Diàleg de Medi Ambient. Va anar molt bé. Les aportacions de les persones participants –fetes des de mirades molt plurals- foren molt interessants. Hi havia una idea de fons força compartida. Al llarg dels últims deu o quinze anys, Barcelona –com altres ciutats- ha fet un salt endavant remarcable en matèria de sostenibilitat. Avui tenim una ciutat més compromesa amb l’ús ecològic i eficient dels recursos naturals, amb un model de gestió més sostenible dels residus urbans, amb més superfície de verd urbà i polítiques afavoridores de la biodiversitat. Tenim també una administració municipal que ha avançat de forma substancial en el seu procés d’ambientalització interna. Aquest reconeixement, però, es complementava amb una segona apreciació: cal ara obrir nous horitzons, amb propostes atrevides i valentes, arrelades en els valors d’una segona onada verda, que vagin més enllà de la continuïtat amb les polítiques en marxa.

Hi estic d’acord. I crec que la nova revolució de l’ecologisme de la quotidianitat s’ha de situar al cor del projecte d’ICV per Barcelona. Iniciativa és avui el referent consolidat de l’ecologisme polític a la nostra ciutat. El salt cap al sostenibilisme ha estat possible perquè fa més d’una dècada ICV va fer una doble aposta clau: definir un espai d’identitat política nou en el terreny de l’ecologisme d’esquerres; i traduir-lo a la pràctica, a Barcelona, tot i construint una creixent dimensió de polítiques ambientals a l’agenda de govern municipal. Va ser una aposta que va comportar la confrontació d’idees i de propostes amb la resta de partits, que estaven lluny d’assumir els valors de la sostenibilitat i, més encara, la seva projecció en polítiques públiques d’ecologia urbana. Però vam fer-ho. I avui podem dir que hem liderat la construcció d’un determinat acord políticocultural a Barcelona. Collserola és Parc Natural; el túnel viari d’Horta està arxivat; la recollida selectiva s’ha generalitzat; Rodalies està al centre de les prioritats; l’amenaça dels transvassaments s’ha esvaït… Tot això i moltes altres coses només són explicables des de l’aportació i la tenacitat transformadora d’ICV, ningú més les ha defensades, totes alhora i amb tanta força.

Però s’ha d’anar més lluny. Hem de tornar a fer propostes de caire trencador. Hem d’obrir debats novament incòmodes per l’establishment. Hem d’acompanyar de forma activa xarxes socials emergents que poden ser punta de llança d’una altra manera de viure. En síntesi, contribuir a generar un nou marc mobilitzador en el camp de l’ecologisme, que vagi més enllà de l’actual consens verd i que connecti tant amb la idea de la nova quotidianitat, com amb el compromís global per un altre món possible i necessari. Haurem de parlar a fons de decreixement, de situar la gestió de l’aigua sota estricte control públic, de fiscalitat ecològica local, de cooperatives de consum agroecològic, d’ecourbanisme, d’energies alternatives i de democratització de la producció energètica, de minimització efectiva de residus, de reducció dràstica dels cotxes, de la nova agenda verda com a espai de radicalitat democràtica i construcció de ciutadania... ICV haurà de ser un espai en ebullició, constructor de noves idees i noves pràctiques per una Barcelona diferent, per entorns sostenibles de vida quotidiana, per noves maneres de moure’s i consumir. Abanderem l’ecologisme creatiu.

Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

Aquesta setmana, en el marc del procés Diàlegs amb Barcelona, espai d’elaboració participativa de reflexions i propostes de futur, hem fet el Diàleg de Mobilitat. L’hem fet en una setmana on hem parlat molt de mobilitat, al fil del debat sobre la transformació de la Diagonal. La nova Diagonal reflecteix un determinat model de ciutat, de forta càrrega política. I en ella, la mobilitat és una dimensió bàsica. A ICV-EUiA defensem, amb arguments sòlids i tot el convenciment, que la Diagonal del futur ha de ser emblema de mobilitat humana i sostenible: amb més i millor espai per caminar-la, plenament accessible, segura i de qualitat per les bicis, amb tramvia i bus exprés, amb una reducció substancial dels cotxes. Un model que incorpora els valors i les solucions que han de vertebrar el conjunt de la mobilitat a Barcelona i a escala metropolitana.

El canvi de paradigma cap a la mobilitat ecològica té dimensió metropolitana. Cada dia feiner entren i surten de Barcelona 1.300.000 vehicles. Cal rebaixar aquesta xifra. Per tal de fer-ho possible, hi ha tres elements necessaris. D’una banda, l’aposta ferma i amb fets pels trens de rodalies. El Pacte Nacional d’Infrastructures recull el compromís de quadruplicació de vies al nord i al sud de la ciutat, tot superant els objectius del limitat Pla de Rodalies del Ministeri de Foment. Ara cal tirar endavant un procés d’execució àgil i prioritari. D’altra banda, cal la implantació i posada en marxa dels carrils Bus-VAO (vehicles d’alta ocupació) com a eines bàsiques per al canvi modal en els desplaçaments interurbans. Però no n’hi ha prou. Més transport públic, sí. Noves infrastructures viàries, no. L’oferta crea la demanda del seu ús. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials…) com a condició necessària per a fer possible el canvi modal.

També a l’interior de Barcelona la transició cap a la mobilitat humana i sostenible té reptes pendents. El Pla de Mobilitat Urbana és una bona eina de treball. Però calen polítiques públiques més intenses. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona: l’enfortiment del servei públic de Bicing, l’ampliació dels carril-bici a la xarxa bàsica, l’impuls a la cultura de la convivència segura i pacifica entre bicicletes i vehicles motoritzats a tot arreu. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant alhora en proximitat i en eficiència.

Per ICV-EUiA, les noves pautes de mobilitat expressen un compromís profund amb els valors de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís global de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic. Però expressen també, amb el mateix nivell d’intensitat, el compromís amb la ciutat inclusiva, amb la garantia dels drets socials i del dret a la salut per tothom. Per això, quan parlem de mobilitat hem de situar en el centre de les nostres prioritats la batalla per la Llei de Finançament del Transport Públic, l’avenç cap a una tarifació més social i progressiva, la plena efectivitat dels criteris d’accessibilitat universal, l’acció sostinguda contra la sinistralitat, la millora de la salut de les persones amb l’aposta pels modes menys contaminants i per la gestió saludable de la mobilitat, el dret dels treballadors/es a l’accés als polígons industrials amb transport públic, o la planificació de la mobilitat per mitjà de processos d’àmplia participació social.

N’estic convençut, en síntesi, que el compromís amb la mobilitat sostenible i inclusiva és una dimensió bàsica del projecte de transformació social cap a una nova quotidianitat que estem construint des de l’esquerra verda. La Barcelona humana i habitable per la que treballem a ICV-EUiA només serà possible si avancem cap a una ciutat amb pocs cotxes, amb alternatives de mobilitat pública a l’abast de tothom i, sobretot, pensada des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de vincles solidaris.

En el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona” vam compartir, fa uns dies, una molt interessant trobada amb persones vinculades al món de l’urbanisme. S’ha tendit a situar l’urbanisme, al llarg d’aquests últims 30 anys de construcció democràtica de Barcelona, com l’element vertebrador de qualsevol projecte de ciutat. Crec que s’ha comès un excés. I que la “sobrecentralitat” de l’urbanisme en l’imaginari col.lectiu i en la pràctica política local ha anat en detriment d’altres dimensions (socials, educatives, culturals, ecològiques) que tenen també capacitat d’expressar l’aposta per determinats models de ciutat. Des d’ICV-EUiA hem sostingut que l’enfortiment de les polítiques de sostenibilitat, de lluita contra l’exclusió, o de radicalitat democràtica són elements que doten d’identitat, també, el projecte de la Barcelona per la que estem treballant.

Però al costat d’aquesta idea, vull expressar un altra amb molta força: ha arribat el moment de fer un pas endavant en l’àmbit urbanístic. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbanístic de l’esquerra verda per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones. Un nou urbanisme que ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de dignificació dels barris, de creació d’equipaments i espais públics, de lluita contra les desigualtats territorials. Però que ha de ser capaç de superar, en clau democràtica i d’esquerres, la lògica del mercat i de les plusvàlues, dels interessos urbanístics dels poderosos. I ha de ser capaç, també, d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, i del dret de tothom a un habitatge digne.

El repte és rellevant i ambiciós, però l’hem d’afrontar amb il.lusió i audàcia política. La Barcelona ecològica i inclusiva -la que situa les persones i els seus entorns i temps de quotidianitat com a clau de volta del projecte de ciutat- s’ha de plasmar en clau urbanística, ha de tendir cap a determinades configuracions en l’espai urbà. L’objectiu és, doncs, articular una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona. Un urbanisme entès com el conjunt de pràctiques democràtiques orientades a generar una xarxa d’entorns (equipaments, carrers, places, barris) i de valors/emocions (identitats, memòries, referents) que converteixin els espais urbans en llocs amb significat, en marcs sostenibles per la convivència intercultural i la nova quotidianitat. Haurem d’anar desplegant els continguts d’aquest nou ecourbanisme, per mitjà del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per iniciar i dotar de certes pautes el procés, us proposo un primer decàleg obert d’idees.

Ens comprometem a treballar a Barcelona per un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones que:

1.   Rebutja i supera la lògica de transformació de la ciutat a cop de gran esdeveniment

2.   Incorpora els principis de l’habitabilitat sostenible: fer ecociutat, barri a barri.

3.   Aposta per la mobilitat pública i ecològica, reduïnt substancialment l’espai dels cotxes

4.   Es practica en tot moment des del diàleg i la plena implicació de la ciutadania

5.   Situa en el centre de les prioritats una política pública d’habitatge digne per tothom

6.   Fa efectiva la mixtura d’usos, la complexitat urbana i l’equilibri territorial

7.   Prioritza l’escala de proximitat, les claus comunitàries, de barri i de vida quotidiana

8.   Protegeix i preserva teixits històrics, patrimoni, memòries i vincles emocionals

9.   Articula espais públics per les llibertats i la convivència, des d’una mirada de gènere

10. Redistribueix els valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità
_______________________________________________________________

Caldrà anar enriquint aquestes pinzellades i aportar-ne d’altres. Des d’ICV-EUiA treballarem per ser referents d’aquest altre ecourbanisme possible i necessari al servei d’una Barcelona més humana i habitable.

El procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona” avança a bon ritme, i està resultant una experiència de reflexió i interacció molt interessant. Escoltar i aportar mirades diferents sobre la realitat, situant en aquesta realitat els problemes i les esperances de la gent, és –n’estic convençut- una bona manera de construir un horitzó per Barcelona en clau d’innovació i creativitat política. La setmana passada vam fer el “Diàleg de Joventut”, amb gent jove vinculada al món associatiu, sindical, al moviment d’estudiants, al lleure educatiu… Van sorgir molts temes i elements de debat.

Vam dialogar a l’entorn dels reptes de l’emancipació i la plena ciutadania juvenil. La gent jove viu avui processos d’emancipació tardans i fràgils, massa sovint travessats per precarietats i dificultats en l’exercici efectiu dels drets. Processos on s’expressen clarament les desigualtats socials, laborals, educatives i de gènere. Enfront a això, cal enfortir i redefinir les polítiques de joventut com a veritables eines de transformació de trajectòries vitals en clau d’igualtat i autonomia personal: polítiques d’educació inclusives, polítiques valentes garantidores del dret a l’habitatge i a ocupacions dignes. Vam parlar també del dret de la gent jove a viure la ciutat des de perspectives de llibertat, participació i construcció de ciutadania. El moviment associatiu juvenil com a àmbit generador de valors i de pràctiques d’alternativitat cultural i urbana. L’absoluta necessitat de redefinir una “esfera pública” que avui és percebuda com a aliena i fins i tot hostil. La demanda d’experimentar amb fórmules innovadores d’autogestió i gestió associativa d’equipaments i espais de joventut. L’exigència d’un transport públic amb sistemes justos de tarifació social per a la gent jove. I l’horitzó d’una renda bàsica de ciutadania.

Barcelona està desplegant amb força el Pla Jove i la Xarxa d’Equipaments Juvenils. Està repensant les polítiques d’habitatge com a suport a processos d’emancipació, per tal de fer-les més justes. La formació professional i les polítiques d’inserció laboral juvenil guanyen rellevància en el marc del projecte educatiu de ciutat i del pacte per l’ocupació de qualitat. S’estan tirant endavant estratègies de suport al món associatiu i a la participació juvenil. Cal enfortir totes aquestes dinàmiques. I anar molt més enllà. Articular complicitats de fons amb la gent jove, per tal de superar l’adultocràcia i avançar cap a una Barcelona per totes les edats, on els i les joves puguin realitzar els seus projectes d’emancipació i opcions vitals amb plena llibertat i igualtat. El teixit associatiu juvenil és un extraordinari valor de Barcelona. Hi ha moltes energies de compromís, també, en molta gent jove no associada però amb ganes d’aportar temps i esforços per una ciutat més humana i habitable. Caldrà seguir dialogant i cercant camins per convertir somnis en realitats. M’hi comprometo a seguir-ho intentant.

Aquesta setmana, en el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona”, vam tenir una molt interessant trobada amb un conjunt de persones vinculades a entitats que treballen per la inclusió social a la nostra ciutat. Va ser un diàleg reflexiu, on vam poder mirar més enllà de les urgències de cada dia, però amb moltes idees nascudes de l’experiència. Un diàleg estratègic i vivencial alhora. No voldria fer ara cap síntesi de continguts. Només traçar cinc pinzellades subjectives, que recullen algunes de les reflexions i propostes suggerides.

1) Hem de ser més atrevits, no deixar-nos atemorir ni acomplexar per una crisi creada pels poderosos i les seves receptes neoliberals. Cal transitar del reconeixement dels drets socials i els exercicis de retòrica política, cap als drets socials plenament garantits i la praxi de polítiques públiques arrelades en valors. No volem un nou cicle de creixement excloent i insostenible, amb polítiques socials i ambientals correctores. Volem una economia inclusiva i ecològica, superadora del capitalisme.

2) Els serveis socials han de ser transformadors: no poden ser ni reproductors de les desigualtats ni perpetuadors de les dependències. No poden quedar capturats ni per la lògica del mercat, ni per cap corporativisme tècnic o sindical. El seu caràcter emancipador passa per l’empoderament (la transferència de poder) a les persones, la redistribució universal d’oportunitats vitals, la valoració de la diversitat humana, l’enfortiment de marcs comunitaris de suport i afecte, i la construcció de vincles socials de fraternitat.

3) Contra la pobresa, cal avançar amb fermesa cap a la renda bàsica de ciutadania. Cap a la desmercantilització del nostre dret a l’existència. Hem de tractar i valorar les persones com a unitats de dignitat i no com a unitats de producció. Al costat d’això, cal lluitar contra l’atur, enfortir l’ocupació de qualitat i la contractació pública socialment responsable com a instruments d’inclusió social i relacional.

4) Les polítiques socials han de ser espais d’avenç cap a la feminització de la ciutat. Cap a una quotidianitat de dones i homes de totes les edats que comparteixen els seus temps de vida. Temps socialment reorganitzats, al servei de la paritat i del benestar emocional. La ciutat inclusiva són serveis, treballs i equipaments, sí. Però sobretot són espais i temps: entorns i ritmes sostenibles de quotidianitat on fer possible tots els projectes de vida.

5) Les polítiques d’inclusió social s’han d’articular des del treball en xarxa. Des de la configuració d’una esfera pública pluralista i no monopolitzada, formada per actors institucionals, socials i comunitaris que actuen des de la interdependència de recursos i coneixements. Sense lògiques jeràrquiques. Les xarxes s’han de vertebrar des de la proximitat, els barris i la quotidianitat. Que no atrapin, que donin llibertat! Cal prioritzar l’assignació de recursos a les persones, per tal que aquestes s’insereixin de forma lliure i responsable en els entramats de suport.

Són reflexions que impliquen reptes apassionants. Reptes pels que tenim moltes ganes de seguir lluitant. Amb energia. No estem fatigats, malgrat l’esgotament que provoquen alguns Consellers que fan polítiques de dretes (i venen fum de dretes). No estem fatigats; necessitem que ICV-EUiA creixi, perquè en el futur, a Barcelona i a Catalunya, hi hagi més polítiques d’esquerres i ecologistes, més política emancipatòria i quotidiana.

Aquesta setmana hem fet el primer dels Diàlegs amb Barcelona. El procés participatiu per mitjà del qual escoltaré i intercanviaré punts de vista amb persones vinculades a l’activisme ciutadà en camps molt diversos. Procés que aportarà perspectives innovadores als compromisos d’ICV-EUiA per canviar Barcelona. El primer Diàleg ha estat amb la gent del món de la cultura i la creació. Molt interessant, molt enriquidor. Hem coincidit en la necessitat d’obrir una nova etapa en el desenvolupament del projecte cultural de Barcelona. Una nova fase que ha de consolidar el gir cap a un model emergent: el de la cultura com a eina de generació de ciutadania activa, com a instrument d’emancipació personal i transformació col.lectiva. Hem considerat també els principals reptes que ha d’anar abordant la construcció d’aquest nou model:

- Una aposta nítida per enfortir les bases de creativitat en tota mena de codis i llenguatges artístics. Creativitat que ha d’anar vinculada, d’una banda, a processos de recerca i expressió de talent; i ha d’incorporar, d’altra banda, compromisos d’innovació, de lectura crítica, de disidència, de generació de moviments emergents en clau d’alternativitat cultural, amb capacitat de tensionar i provocar oportunitats d’aprenentatge i transformació.

- Afermar que l’accés de tothom a l’univers cultural i simbòlic al llarg de totes les etapes de la vida és una dimensió bàsica de la dignitat humana i element imprescindible per una ciutadania activa. La Barcelona inclusiva s’ha de construir també des de pràctiques de democràcia i participació cultural. El projecte cultural de ciutat només pot avançar amb una forta dimensió de compromís amb la igualtat i la cohesió social. A Barcelona, el binomi cultura-inclusió s’ha d’enfortir amb molta determinació, hi ha potencial i recorregut per fer-ho.

- La democràcia cultural es construeix des dels barris. I això vol dir impulsar una doble lògica. Enfortir, d’una banda, estratègies de compromís dels grans equipaments culturals amb la realitat social i el territori en el que s’insereixen. I apostar clarament, d’altra banda, perquè els petits equipaments de proximitat articulin pràctiques creatives de base amb excel.lència, i desenvolupin projectes culturals de referència a escala de ciutat, que funcionin també com a factors de dinamització urbana i projecció de la identitat de barri.

- Cal generar un model d’articulació de la nova diversitat cultural. Un ecosistema urbà obert a la incorporació de nous referents i orientat, alhora, a fer possible una identitat compartida: els relats de pertinença s’han d’enfortir però a partir d’una gramàtica renovada. Aquest és un procés apassionant, que camina avui a Barcelona entre complexitats i equilibris fràgils, però que cal impulsar amb tota confiança, com a un dels grans factors de millora social, urbana i cultural.

- El projecte de ciutat ha de reconèixer el capital social construït a l’entorn de la cultura, amb capacitat de generar confiança i treball compartit; d’articular diàlegs creatius i transgressors; de generar compromisos mutus. La creativitat, la inclusió social, la cultura de proximitat, les memòries urbanes i la gestió de la diversitat descansen en bona part en la capacitat d’articular veritables xarxes d’agents culturals, amb eines d’acció i horitzons acordats. Xarxes que han d’anar configurant un ecosistema cultural democràtic i participatiu, d’alta densitat relacional, amb dinàmiques de connexió ben travades entre actors, equipaments i àmbits d’intervenció.

Són reptes que requereixen d’energies i capacitat transformadora. Que s’han d’anar traduïnt en debats i propostes concretes sobre qüestions que van anar apareixent al llarg del Diàleg: les fàbriques de creació i la seva vinculació a projectes educadors de barri; la masoveria urbana en l’àmbit cultural; la xarxa de centres cívics com a espais comunitaris que han d’oferir oportunitats per l’autogestió cultural, l’experimentació i el risc; els barris creatius; les memòries urbanes; el compromís amb els ensenyaments artístics; el català com a llengua vertebradora de la interculturalitat; l’enfortiment del Consell de Cultura. Seguirem dialogant i generant espais d’implicació del món de la cultura en la construcció d’alternatives. Estic convençut que la cultura com a eina d’emancipació serà un dels elements que expressaran amb més força el projecte de ciutat, de nova quotidianitat ecològica i solidària, que anem construïnt des de l’esquerra verda urbana. Un projecte carregat de futur, amb vocació majoritària.

Barcelona és una ciutat dinàmica, que es construeix dia a dia des de la quotidianitat de moltes persones, entitats i experiències. Volem escoltar-les de forma activa, per conèixer millor la realitat, les propostes i els somnis de molta gent. Volem dialogar i posar en comú les nostres idees i il.lusions. Estem convençuts que només des de la construcció participativa d’horitzons de futur, de marcs d’esperança compartits, podrem avançar cap a la Barcelona humana i habitable que anhelem.

Amb aquest objectiu, iniciem un procés que es desplegarà durant l’any 2010, l'anomenem “Diàlegs amb Barcelona" i  l'impulsaré personalment com a president del grup municipal d’ICV-EUiA.

Situem els projectes vitals de les persones i els seus vincles socials i emocionals al bell mig de la nova política. Volem construir un projecte de futur compartit, que sigui el fruit de donar veu a molts agents socials que fan realitat, cada dia, petites revolucions que canvien la vida. Ens apassiona Barcelona, creiem en la seva gent. Sabem que hi ha moltes coses a transformar i moltes energies per fer-ho.

Fa més d’un any, en el moment d’assumir la presidència del grup municipal, feia ja una crida a la gent creativa i rebel per construir una Barcelona ecològica i solidària. El setembre passat, en l’acte “Revolucions Quotidianes” aquesta crida va començar a fer-se realitat. Deu persones vinculades a entitats i moviments socials van plantejar les seves reflexions, en un marc de diàleg, a l’entorn de qüestions com la lluita contra la crisi, la inclusió social, la necessitat d’un nou urbanisme o l’acció per la moblitat sostenible o contra el canvi climàtic.

El procés que iniciem ara enllaça directament amb aquesta trajectòria. “Diàlegs amb Barcelona” serà un conjunt de trobades quinzenals, al llarg de tot el 2010, amb persones, entitats i moviments que treballen en temes bàsics per construir la nova Barcelona del segle XXI: el món de la cultura i la creació, un nou model econòmic amb ocupació de qualitat i ecològic, la lluita contra la pobresa i l’exclusió, el dret a l’habitatge digne, l’espai públic com a marc de llibertats i convivència, l’emancipació juvenil i els nous drets de ciutadania, els temps compartits entre dones i homes… El procés culminarà a finals del 2010, en una trobada oberta on podrem compartir conclusions i prioritzar propostes d’acció.

Creiem que els Diàlegs seran espais on creixeran propostes i reptes carregats de futur. Ens comprometem a escoltar i dialogar. Encara més, des d’ICV-EUiA ens comprometem a renovar la nostra mirada d’esquerres i ecologista, tot i recollint les aportacions dels protagonistes d’aquest procés. Actituds i idees inconformistes i creatives per construir, amb més forces i il.lusions que mai, la Barcelona ecològica i solidària de tothom.

El dilluns passat vam fer l’acte "Revolucions Quotidianes. Diàlegs amb Barcelona”. Crec que va anar bé. Es tractava de generar un espai de reflexió participativa, pluralista, a l’entorn de la Barcelona que somiem i per la qual treballem dia a dia; amb els seus problemes i sobretot les seves energies de transformació, expressades des del compromís de persones i entitats. Voliem que fos, d’alguna manera, el punt d’arrencada d’un procés de diàleg obert, a múltiples bandes, entre tothom qui vulgui aportar els seus punts de vista per dibuixar un horitzó col.lectiu d’il.lusions. Il.lusions al voltant d’una Barcelona que estimem i ens agrada, però que la volem també diferent i millor. Estic convençut que no falten experiències, ganes ni idees. Cal articular-les i fer-les créixer per mitjà de la deliberació democràtica. Només des del diàleg, des de l’expressió de totes les veus, tindrà sentit construir una proposta de futur per Barcelona, carregada de rebelia i creativitat. ICV-EUiA obrirà un espai de construcció participativa d’un nou projecte per Barcelona, d’una nova quotidianitat més humana, en barris més habitables. Ens hi posem des d’ara. Anirem trobant els espais i els formats. Les maneres de fer-ho. Reconeixent-nos mútuament, en els acords i en les diferències, amb voluntat de suma i aprenentatge.

Us vull agraïr de tot cor la participació, l’interès, l’acompanyament de tothom. Els qui vau ser coprotagonistes del diàleg: moltes gràcies Ada, Albert, Fina, Francesc, Jaume, Joan Carles, Mònica, Montserrat, Pau i Ricard. Gràcies també als qui heu estat al llarg d’aquests mesos implicats en el procés perquè tot sortís bé. Gràcies als qui vau venir i m’heu expressat afecte, ànims i confiança. Serà un plaer seguir construint utopies quotidianes amb totes i tots vosaltres.