Sempre m’ha agradat Joan Isaac. Em vaig mirar moltes vegades amb enyorança els seus vinils, desats a un prestatge de casa, des d’aquell dia que el meu tocadiscos va deixar de girar. A finals dels anys 70 i al tombant dels 80, les cançons de Joan Isaac formaven part de la banda sonora d’un temps de descobertes i il.lusions: des de la sublim “A Margalida”, un cant intimista a Salvador Puig Antich, fins a “El desertor”, (senyor governador, li dic que em nego a fer-la...) cançó-himne en temps d’insubmissió. Passant per “Barcelona ciutat gris” o “l’Estació de França”, cançons que posaven paraules i acords a l’encara difícil tasca de teixir vincles emocionals amb Barcelona.
Després de molts anys de silenci, Joan Isaac ens ha tornat a regalar una colla de cançons molt maques i ens ha permès escoltar novament les d’abans. Músiques i lletres d’amor precioses: “Però prefereixo els teus ulls”, “No hi ha res urgent menys abraçar-te”, o “Breu cançó d’amor per a dues filles” (que es fongui el gel, que plogui sofre, que pugi el preu de l’esperança, que a mi ja no m’importa res si us tinc a prop de matinada). Esperança i tendresa contra l’alzheimer a “Els Infants”, o contra l’anorèxia a “Alícia i el mirall” (No és veritat el que t'han dit: ets preciosa tal com ets…). El 2002 Joan Isaac va editar "Joies Robades" on traduïa i cantava veritables tresors robats a, per exemple, Paolo Conte (Gènova per nosaltres), Serrat (Aquelles petites coses) o Sabina (La Magdalena). Ja llavors es va atrevir amb un parell de joies d’Aute. I ara tots dos es fonen en un CD preciós on Joan Isaac tradueix i canta, entre d’altres: A l’alba; La bellesa; d’Alguna manera; o Les Quatre i deu.
He posat al Calaix de música i poesia del bloc “T’estimo en la rutina”, una bellíssima cançó d’amor quotidià. La gravació correspon al concert que Joan Isaac ens va oferir aquest estiu a la Festa Major de Gràcia. I us deixo aquí la lletra de “Gràcies, vida gràcies”, un mosaic d’agraïments amb els que m’identifico del primer a l’últim…
Gràcies, vida gràcies
Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l'horitzó d'oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.
Pel color del desert
i l'atzur profundíssim dels mars.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Per la música de jazz,
per Joan Manuel Serrat,
per Jacques Brel, Debussy i Mozart,
pels amics que m'has donat,
pels que hi són i els que no hi són,
pels clavells d'un abril a Lisboa.
Pels ulls dels infants
quan travessen la nit dels Tres Reis.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Pel dream-team, pel 0-5,
pels diumenges de gol nord,
on vaig abraçar-me tant al pare,
pels somriures del Carib,
perquè encara no estic tip
de pintar cançons a l'aire.
Perquè estic convençut
que és possible seguir somniant.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies…
a la part superior de cada escrit