Article publicat a  

https://www.social.cat/opinio/21210/noves-vulnerabilitats-basiques-velles-fractures-benestar (amb Sergio Porcel i Albert Sales)

Fa algunes setmanes, vam tenir l’oportunitat de debatre sobre ‘emergència social i vulnerabilitats creuades’. El conjunt de de les reflexions que s’hi van aportar, ens han incentivat a recuperar dades clau i a desgranar algunes reflexions. Al llarg de l’última dècada, el nivell de pobresa econòmica a Catalunya s’ha anat situant en la franja 18%-22% i el d’exclusió (taxa AROPE) entre el 23% i el 27%; l’índex de desigualtat de rendes es manté per sobre de la mitjana europea; i la població amb privació material severa —des de l’esclat de la pandèmia i les espirals d’inflació postcovid— s’enfila per damunt del 8%. Son xifres elevades que, més enllà de contextos de crisi, no semblen revertir-se: esdevenen, d’alguna forma, estructurals. Pobresa i desigualtats que s’entrellacen avui amb dinàmiques de segregació urbana i desvinculació relacional: la segregació dibuixa processos de quotidianitat fracturada, de llocs no compartits i escasses interaccions entre diferents; la desvinculació apunta a l’erosió de xarxes de suport, a lògiques de vulnerabilitat comunitària.

Aquesta cronificació de bretxes múltiples dibuixa un escenari nou, explicable en part pels efectes de canvis profunds i accelerats (transicions tecnològiques, demogràfiques, socioculturals…). Però resultant també del desajust entre els nous riscos i la vella arquitectura de polítiques públiques. Tenim un estat de benestar que no ha generat un espai de drets universals a l’entorn de l’habitatge ni de la garantia d’ingressos; que no ha articulat lògiques potents de suport col·lectiu a les cures ni a la criança; que ha mantingut fractures de ciutadania sobre bases de nacionalitat. Avui la doble mercantilització de l’habitatge i de les bases materials de la vida se situa en el nucli de l’emergència social. D’altra banda, l’acumulació de fortes asimetries de protecció segons l’edat i l’origen explica la presència de taxes molt elevades d’exclusió en les poblacions infantil i immigrant.

L'habitatge —i molt en concret el lloguer— ha esdevingut la principal font de pobresa, desigualtat i segregació. A l’àrea metropolitana de Barcelona, la taxa de sobrecàrrega en despeses d’habitatge (generadora de riscos de pobresa) s’ha mogut a l’entorn del 40% de la població en règim de lloguer, afectant a més del 60% en els decils de renda més baixa. Motor de pobresa i també de desigualtat. En el conjunt de l’Estat, la renda anual dels qui obtenen ingressos del lloguer (propietaris) multiplica per 2,58 la de les llars llogateres. Si aquests ingressos deixessin de ser percebuts, la desigualtat cauria a 2,05. En el creuament entre règims de tinença i nivells de renda, s’observa una àmplia presència del lloguer en la franja més baixa; en el segment més alt, els termes s’inverteixen.

El mercat del lloguer, en síntesi, funciona com a mitjà de redistribució regressiva: dels pobres als rics. I per últim, segregació amb desarrelament. En els darrers cinc anys, la regió metropolitana de Barcelona presenta un escenari d’elevada mobilitat residencial (s’ha triplicat entre 2017 i 2022); i s’ha desplegat de la mà d’un nombre creixent de desplaçaments forçats: del 14,4% al 24% del conjunt dels canvis. Es podria sostenir doncs que a la ratlla d’una quarta part de les mudances amaguen desnonaments invisibles. Emergeix, per tant, una realitat d’inseguretat residencial i desarticulació forçada de vincles i suports comunitaris. 

Al costat de l’habitatge, les bases materials de l’existència configuren l’altra dimensió clau de cobertura de necessitats bàsiques. El contracte social del segle XX es forja sobre la centralitat del treball assalariat, fins al punt que situa el binomi ocupació-ingrés com a eix de les trajectòries vitals. S’articula, més enllà, un àmbit de polítiques orientat a la garantia d’ingressos; un sistema que resulta avui anacrònic i insuficient. Anacrònic —en un temps de canvis profunds en el món del treball— per l’estricta fractura de protecció entre prestacions contributives i assistencials (vinculades o no a l’esfera laboral). A Catalunya, la despesa en garantia d’ingressos s’eleva a 33.600 milions €: 30.700 milions (91,4%) en el sistema contributiu; només 2.900 milions (8,6%) en el no contributiu. I insuficient també, per una combinació de cobertures focalitzades (lluny de la universalitat), quanties reduïdes (que no sempre fan possible sortir de la pobresa) i obstacles burocràtics d’accés que expliquen un take up (sol·licituds sobre població amb dret) molt baix. A Catalunya hi ha unes 290.000 llars en pobresa severa; la renda garantida (RGC) o l’ingrés mínim (IMV) arriben tan sols a l’entorn del 30% d’elles, per una combinació de requisits excloents i un elevat non-take up. En el conjunt de l’estat, l’IMV cobreix 284.000 llars de les 800.000 que podrien rebre’l. I 470.000 llars amb dret no el van sol·lictar. S’observa, finalment, una relació inversa entre vulnerabilitat i cobertura. Aquelles situacions més intenses d’exclusió social resulten molt menys protegides: només el 14% de les persones sense llar reben algun tipus de prestació. 

Finalment, les situacions de ‘vulnerabilitat bàsica’ econòmica i habitacional s’aguditzen en els col·lectius infantil i immigrant. Els nivells de pobresa infantil —tant a Barcelona, com a Catalunya i Espanya— se situen entre 8 i 10 punts per sobre de la taxa general. A Catalunya, el 32,6% d’infants i adolescents es troben en risc d’exclusió, enfront al 24,4% del conjunt de la població. A l’estat espanyol, 870.500 menors viuen en situació de privació material several. Només Romania, en el marc de la UE, presenta taxes més altes. Quan entra en joc la variable habitacional s’observa, per exemple, que la pobresa energètica afecta el 19,9% de les llars amb menors. O que els habitatges amb infants suposen el 72% del total de llars en lloguer que estan per sota del llindar de pobresa. Pel que fa a la població d’origen estranger, la seva taxa d’exclusió social a la metròpoli de Barcelona és del 45,9% (gairebé 20 punts per damunt de la general!). En l’espai d’intersecció entre ambdós col·lectius, la pobresa s’eleva al 60,3% dels infants en famílies immigrants.

La centralitat i la força dels fenòmens d’inseguretat residencial i pobresa econòmica (especialment infantil i migrant) apunta a un desencaix d’època entre el nou mapa de vulnerabilitats i un engranatge de benestar estructuralment feble i articulat en contextos històrics de molta menys complexitat (previs al canvi d’època que vivim). El repte és clar: cal desplaçar l’habitatge de l’esfera del negoci a l’àmbit dels drets; i cal traslladar les bases materials de la vida del mercat de treball a la garantia universal de rendes. Resulta inajornable una nova lògica de protecció col·lectiva que doni resposta, en clau de ciutadania, a les necessitats bàsiques. Hem construït drets universals (educació, salut) que cal preservar i ampliar. Son fonaments materials i culturals sobre els quals avançar: a) cap al control de lloguers sense cap escletxa i l’increment substancial de l’habitatge públic; b) cap a un nou marc de justícia fiscal que faci possible la prestació universal per criança en el camí a la Renda Bàsica (necessària per una transició ecològica que no deixi ningú enrere); c) cap a la regularització i la plena ciutadania de les persones immigrants. Poden ser, tot plegat, les claus de volta d’un nou contracte social per al segle XXI: connectat a la societat de les grans transicions; inscrit en els valors de la llibertat com a no dominació, de la fraternitat i els vincles.

Article publicat a Catalunya Plural. Març 2024 

https://catalunyaplural.cat/es/ciudades-con-mixturas-y-vinculos-para-reconstruir-igualdad/

Al llarg dels anys 80 del segle XX, es produeix una inflexió a escala global en la dinàmica de distribució de la renda: s’obre un cicle, a molts països del mon, de creixement de les desigualtats. Es despleguen dinàmiques que configuren societats més polaritzades: concentració de la riquesa, capes mitjanes fragilitzades i augment de la població en risc d’exclusió. Al creuar-se amb variables de gènere, edat i origen, resulten unes estructures socials més complexes i fragmentades. Durant l’última dècada s’acceleren aquests processos: primer com a conseqüència de la Gran Recessió i les polítiques d’austeritat; després amb la pandèmia i els seus impactes sobre les condicions de vida de barris i col·lectius vulnerables; recentment, amb les espirals d’inflació desfermades a partir de la invasió d’Ucraïna, i acarnissades sobre els preus de molts productes bàsics.

En l’actual context de canvi d’època -de grans transicions econòmiques, culturals i ecològiques- l’ampliació de desigualtats es produeix en un marc d’interaccions intenses amb les dinàmiques de segregació urbana i desvinculació relacional. La segregació dibuixa processos de separació entre grups: una quotidianitat fracturada, de llocs no compartits i escasses interaccions entre diferents. Implica per tant la (pràctica) inexistència d’escenaris de mixtura. La desvinculació apunta a l’erosió de xarxes de suport, a lògiques de vulnerabilitat comunitària. En el vell marc fordista, malgrat fortes bretxes d’ingrés, es desenvolupen cultures de classe i veïnals que permeten teixir lligams i evitar la ruptura de malles de cohesió. En contextos d’alta pressió neoliberal, es debiliten les trames col·lectives: més soledats i aïllaments (loneliness) que vincles i connexions (togetherness). Noves lògiques de fractura relacional.

Inequitats socials, fragmentacions urbanes i fragilitats comunitàries tendeixen a acumular-se en territoris d’alta vulnerabilitat. Quan la construcció d’igualtat s’atura, les segregacions tendeixen a eixamplar-se i els llaços a trencar-se. La cristal.lització progressiva d’esferes segregades i lògiques de desvinculació genera llavors noves condicions d’ampliació de desigualtats. Sí, per les escletxes de la segregació i per les baixes densitats relacionals es dilueixen les bases col·lectives de la igualtat. Sense diversitat ni lligams creuats, d’una banda, les lògiques de mobilitat social deixen de funcionar: quan no hi ha experiències compartides, se segreguen també els horitzons. La manca de barreja i de xarxes, d’altra banda, debilita les capacitats d’acció col·lectiva: deixa per tant de funcionar un dels motors històrics de la conquesta de drets socials.

És possible revertir aquestes dinàmiques? Hi ha camins transitables des d’escenaris de fragmentació desigual cap a territoris de fraternitat, amb barreja i vincles?. Les polítiques del vell contracte social-keynesià operen -amb més o menys força- en l’eix de la redistribució, però son (gairebé) alienes a les altres dues dimensions. O generen, inclús, tensions: programes d’habitatge públic que aguditzen la segregació de barris; prestacions socials focalitzades que estigmatitzen persones en situació de pobresa; equipaments públics que frenen pràctiques comunitàries i d’autogestió... Cal, en tot cas, un canvi de paradigma. Una nova agenda política de proximitat orientada a articular mixtures i enfortir solidaritats; a cartografiar mapes comunitaris cap a la igualtat. No es tracta d’un plantejament en el buit. Tenim aportacions conceptuals, polítiques públiques i pràctiques ciutadanes que obren camí: ho fan, sobretot, en el marc de la dimensió urbana de les ciències socials, del nou municipalisme i de l’acció col·lectiva de tipus prefiguratiu. 

En el pla del coneixement, la covid-19 ha tornat a sacsejar la reflexió sobre la qüestió urbana. Veníem d’anys intensius en producció de recerca, a l’entorn de l’enfortiment de ciutats i metròpolis en el context global del segle XXI. La pandèmia activa noves mirades vinculades, per exemple, a les relacions entre habitatge, espais urbans, cures i gènere; a les interseccions entre la governança local d’emergències complexes i les xarxes de suport mutu; als impactes sobre col·lectius i barris d’alta vulnerabilitat. Han emergit, al llarg dels últims anys, un conjunt d’aportacions acadèmiques innovadores i rellevants que van configurant una sòlida base intel·lectual de referència. Beveridge i Coch (‘How cities can transform democracy’, 2023) despleguen reflexions en defensa del municipalisme com a motor de millora democràtica i autogovern ciutadà; Sevilla-Buitrago (‘Contra lo común’, 2023) ho fa en defensa de la coproducció de la ciutat en clau de governança urbana comunal. Sennett (‘Construir i habitar’, 2019) aporta arguments -en base a l’immens llegat de Jane Jacobs- sobre la centralitat de les relacions socials de quotidianitat i la vitalitat urbana en el procés d’articulació d’hibridacions i mixtures. Klinenberg (‘Palacios del pueblo’, 2021) planteja l’estudi de les infraestructures socials com a àmbits on generar vincles i sentit col·lectiu; i Montgomery (‘Ciudad feliz’, 2023) ho fa amb els espais urbans com a llocs democràticament produïts, on crear condicions de felicitat col·lectiva.

En el terreny de l’acció, el nou municipalisme queda novament sacsejat pels resultats electorals del 2023. La pèrdua de les alcaldies de Barcelona (Ada Colau, BComú) i de València (Joan Ribó, Compromís) podia tenir una lectura de fi de cicle. La realitat, tanmateix, és més complexa. El cicle municipalista ha aportat un gruix de polítiques públiques i processos de construcció del comú que connecten -més enllà d’una conjuntura electoral- amb factors inscrits en les transicions de canvi d’època; i amb els reptes de l’agenda de fraternitat. S’ha articulat, d’una banda, un eix d’acció vinculat a la lluita contra les segregacions: arrelament territorial i comunitari de les xarxes de serveis universals; plans de barris i polítiques urbanes enfront la gentrificació; programes d’habitatge públic i mecanismes de control de lloguers. I s’ha anat traçant, d’altra banda, un eix d’acció vinculat a l’enfortiment de vincles col·lectius: aliances i estructures públic-comunitàries (patrimoni ciutadà, gestió cívica, organització veïnal de les cures); marcs de suport a l’acció col·lectiva i a lògiques de commoning (ateneus cooperatius, casals comunitaris, comunalitats urbanes); i pràctiques d’innovació democràtica en clau deliberativa (pressupostos participatius, assemblees ciutadanes).

En síntesi, teixir un projecte de cohesió en el marc del temps nou que vivim -travessat per bretxes socials, fractures urbanes i fragilitats comunitàries- suposa redibuixar moltes de les coordenades del vell model de ciutadania. Implica, en tot cas, transitar de l’estat i les seves jerarquies a una governança multiescalar on un municipalisme fortament empoderat disposi del conjunt d’eines per efectivitzar el dret a la ciutat. I implica també transitar dels vells règims de benestar a una agenda de fraternitat situada en el nucli del nou contracte ecosocial. Una agenda configurada per polítiques de mixtura i per pràctiques on produir els vincles d’aquestes mixtures. Afrontar el repte, en fi, de forjar comunitats diverses, trames relacionals i capacitats d’agència transformadora. Potser siguin aquests els camins a recórrer per recuperar la possibilitat d’un projecte igualitari del segle XXI. Un horitzó de democràcia del comú on articular, ara sí, igualtat amb fraternitat.  

Article publicat a Social.cat (10 gener 2024)  

https://www.social.cat/opinio/20229/vincular-recerca-i-accio

Les polítiques socials de la tercera dècada del segle XXI afronten enormes reptes de fons: innovar i ampliar respostes connectades a les transicions de canvi d’època: ecològica, demogràfica, cultural, digital, etcètera. I afronten també un desafiament addicional, no menys significatiu: transformar els seus models clàssics de producció. En temps precedents, quan les certeses i les estabilitats eren elevades, la lògica professional arrelada en competències adquirides va funcionar prou bé. El desplegament del nostre estat de benestar —entre els anys 80 i la gran recessió del 2008— es va situar en aquests paràmetres: respostes tècnicament (ben) construïdes a preguntes conegudes. Eren coordenades de relativa baixa complexitat. Tot plegat va configurar un marc on, d’altra banda, els models dominants de recerca en ciències socials tendien a refugiar-se en espais i termes acadèmics poc contrastats amb l’entorn. Una recerca escassament interpel·lada a vincular-se a processos de creació de polítiques. Eren, ras i curt, temps de consensos ideològics poc impugnats; sabers professionals autosuficients; i coneixements socials massa autoreferencials. 

Però tot això s’ha alterat a fons, al llarg de l’última dècada, i de la mà de les grans transicions. La complexitat de valors i les tensions normatives, d’una banda; i la complexitat cognitiva amb dispersió social de sabers, de l’altra, tendeixen a empènyer la producció de polítiques socials cap a lògiques d’aprenentatge arrelades en intel·ligències col·lectives. El repte és ara construir, a partir de dinàmiques relacionals i col·laboratives, respostes inèdites a preguntes emergents: com articular comunitats cuidadores en entorns de vulnerabilitats quotidianes?; com forjar sentit col·lectiu reconeixent diversitats de tota mena?; com acabar amb la segregació a barris i escoles per generar escenaris de mixtura igualitària?; com garantir les bases materials de la vida quan l’ocupació i la pobresa esdevenen compatibles? Són interrogants que requereixen respostes a ser explorades en codi obert i cooperatiu. Són preguntes que demanen l’engranatge de valors i evidències. La recerca en ciències socials, per tant, s’hi haurà de vincular, sense fugir d’estudi. Per fer-ho, tanmateix, haurà d’anar superant els esquemes tradicionals: ja anacrònics però encara presents.  

La transició entre models (antics i emergents) de recerca social podria traçar-se al voltant de tres grans dimensions. En primer lloc, la fragmentació entre disciplines acadèmiques i entre ecosistemes de coneixement (espais universitaris, comunitaris i institucionals desvinculats) hauria de donar pas a una recerca interdisciplinària i a un conjunt de nodes de coneixement articulats en xarxa. En segon lloc, des d’una recerca teoricista reclosa en idiomes hermètics caldria avançar cap a agendes arrelades en problemes col·lectius, amb teories del canvi sòlides i llenguatges compartits. Finalment, una recerca en ciències socials ancorada en l’impacte acadèmic hauria de transitar cap a objectius d’impacte social, a partir del compromís amb l’entorn i dels sabers situats.    

Sobre aquestes bases, la maduració d’unes ciències socials transversals i connectades a la comunitat no seria, per tant, una opció més, sinó el canvi de rasant necessari per aportar evidències a processos de creació de polítiques socials obertes al debat de valors i a l’aprenentatge col·lectiu. Seria el paradigma des d’on acompanyar noves pràctiques, des d’on construir solidesa transformadora. I com aterrar tot això? Pas a pas, amb iniciatives concretes i un horitzó estratègic. Calen acords de vinculació i marcs estables de treball per triangular polítiques de proximitat, pràctiques comunitàries i recerca social aplicada. Comptem ja, de fet, amb algunes experiències recents i en marxa que val la pena considerar. 

El nou cicle de polítiques públiques front la vulnerabilitat urbana. Al llarg dels darrers anys, els plans de barris de l’Ajuntament de Barcelona i posteriorment de l’Àrea Metropolitana; així com els programes ‘Barris i comunitats’ de la Diputació de Barcelona i ‘Barris amb futur’ de la Generalitat han anat configurant un espai molt fèrtil de coproducció de coneixement entre instituts de recerca, administracions públiques i teixit sociocomunitari.   

Els programes de garantia social d’ingressos. La Generalitat, a través de l’oficina del pla pilot de renda bàsica; així com l’Ajuntament de Barcelona, amb la iniciativa BMincome (prestació d’inclusió a llars vulnerables de l’Eix Besòs) i del projecte Amunt (vinculació de persones perceptores de l’ingrés mínim vital (IMV) a itineraris d’inserció laboral) han impulsat experiències capdavanteres en el terreny de la garantia de rendes. S’ha produït, en totes elles, l’articulació de pràctica innovadora (lògica experimental) amb coneixement (avaluacions i evidències) i amb presència clau d’espais de recerca aplicada, mètodes participatius i resultats orientats a l’aprenentatge.  

Les pràctiques cooperatives i les polítiques d’economia social i solidària (ESS). En la confluència entre moviment cooperatiu i polítiques urbanes de suport a l’ESS, s’ha configurat a la metròpoli un entramat de xarxes d’intercooperació creadores d’estructures econòmiques territorials: pols i ecosistemes cooperatius, comunalitats urbanes. Són rellevants en termes substantius, ja que connecten creació de valor amb benestar ecosocial; i ho són també perquè neixen i es consoliden en espais de col·laboració entre el teixit social (ateneus cooperatius), centres de recerca aplicada (Institut Metròpoli) i programes de formació (postgraus i màsters) en polítiques socials i acció comunitària, gènere, estudis urbans, ESS, agroecologia, ectètera.  

Els projectes d’investigació-acció-participativa (IAP) i de ciència ciutadana. Al llarg dels últims deu anys s’han desplegat a Barcelona, d’una banda, el projecte ‘IAP a les escoles’ (impulsat per l’IGOP) com a pràctica que connecta recerca universitària i centres educatius de barris populars, implicant l’alumnat en experiències d’investigació social vinculada a la millora comunitària. I s’ha anat enfortint, d’altra banda, el ‘Programa municipal de ciència ciutadana’, on equips científics i persones no especialitzades han posat en comú experteses acadèmiques i vivencials per fer front als reptes de la transició ecològica: des de la resiliència climàtica a la preservació de la biodiversitat.  

Són només alguns exemples, segur que se’n podrien trobar d’altres. La suma de tots ells va expressant —amb dificultats però amb força creixent— el canvi de paradigma en recerca i la vinculació de les ciències socials a escenaris d’innovació en polítiques i pràctiques col·lectives. Es tracta, en efecte, d’un coneixement sòlid i metodològicament rigorós que es connecta a les dimensions més innovadores de l’agenda social: la construcció de cohesió als barris, la lluita contra la pobresa en clau de ciutadania, la prosperitat compartida o la transició ecosocial. Són els punts de trobada entre recerca compromesa i polítiques socials reflexives per teixir nous camins de ciutadania i de transformació.

 

Article Publicat a 'Catalunya Metropolitana' 17/10/2023.

https://catalunyametropolitana.cat/2023/10/17/lera-de-les-metropolis-en-transformacio/?hilite=ricard+gom%C3%A0

Des d’una visió global, a la cimera de l'ONU Habitat III (Quito, 2016) vam disposar d'uns primers indicadors que ens deien que la majoria de la població del planeta era urbana.  Això no havia passat mai. El 54% de la població del planeta era urbana. I el 60% d’aquesta població urbana era metropolitana.

Això podia haver no estat així; podíem anar a un model d’urbanització planetària basat en una gran xarxa de petites i mitjanes ciutats. Però no; el patró d’urbanització del planeta va cap a la concentració de la població en grans metròpolis.  De tal manera que en l’horitzó del 2030 els demògrafs ens diuen que el 40% de la població mundial habitarà àrees metropolitanes.

Aquesta és una realitat demogràfica molt potent, que a més s’ha desenvolupat en molt poc temps. Però no és només una realitat demogràfica, ho és també econòmica, social, ecològica… En les 300 metròpolis més dinàmiques del planeta es genera el 60% del PIB mundial.  Malgrat això, les desigualtats socials són molt més pronunciades en l’interior de les metròpolis que a fora, amb gran concentració de riquesa i de pobresa. 

Una de cada tres noves llars metropolitanes que es forma avui al món ho fan a assentaments informals, sense accés a serveis bàsics urbans, molt lluny del dret a la ciutat. Però també sabem que en les metròpolis s’estan assajant els models més avançats de la gestió de la diversitat. Qui ens hagués dit al començament del segle XXI que el 30% de la població de Barcelona avui seria ja d’origen migrant o que s’hi parlen 176 llengües.

O des del punt de vista ecològic, sabem que el 70% de les emissions d’efecte hivernacle,  d’escalfament global, són metropolitanes.  Però també sabem que és a les ciutats i a les metròpolis on avui s’estan assajant les polítiques més avançades de transició ecològica.

Les economies metropolitanes són especulatives i han estat les grans responsables d’això que els economistes diuen la financiarització de l’economia.  Sí, però també són enormement creatives, amb un pes molt important dels elements de ciència, de cultura.

Per tant, en les metròpolis avui s’expressen amb intensitat les principals contradiccions del segle XXI. I aquesta és una realitat que fa 3 o 4 dècades no existia. Ha estat d’un desenvolupament molt i molt ràpid. És una realitat planetària, però amb diferents configuracions.

De megalòpolis i megaregions urbanes

Amèrica Llatina—com Àsia i Àfrica– ha tingut un procés d’urbanització galopant en un model de megalòpolis. Sao Paulo, Ciutat de Mèxic, Buenos Aires, Rio, Bogotà i Lima, per sobre dels 10 milions d’habitants. O Santiago, Belo Horizonte, Guadalajara, Monterrey, entre 5-10 milions.  Megalòpolis que absorbeixen població, amb poques relacions socials i poc interconnectades entre elles. Però que són monstres demogràfics, socials, econòmics, etc.

Europa és diferent. No tenim grans megalòpolis. Cap ciutat europea està entre les principals megalòpolis del món.  Però, en canvi, tenim una xarxa molt densa de megaregions urbanes, sense cap mena de preconcepció institucional, com les xarxes metropolitanes del Rhin, dels Països Baixos i Bèlgica, l’Atlàntica i la nostra, la que va per tota la Mediterrània Occidental i puja fins a Lió, entre Montpeller i Tolosa. Aquesta xarxa d’àrees metropolitanes interconnectades és molt important.

Als Estats Units, per exemple, hi ha un model mix.  Hi ha xarxes metropolitanes, però amb grans megalòpolis: Nova York a la costa est, Los Ángeles a Califòrnia. Diem que a Catalunya en les últimes dècades hem urbanitzat molt el país i sobretot el litoral, que dels 8 milions de persones que avui hi habitem,  probablement 6 milions vivim en les comarques del litoral. En canvi, penseu que si el mapa de Catalunya el posem sobre la costa Est dels EUiA, aniria de Boston a Washington, amb Nova York i Baltimore entremig, i allà no viuen 6 milions, viuen gairebé 60.  Imagineu-vos. Per tant, a Catalunya vivim amb densitat relativa.

Barcelona, un potent motor econòmic 

Ara aterrem en la nostra metròpoli. És veritat que és un motor econòmic que funciona, que és potent, és un dels grans motors econòmics de la Mediterrània Occidental, i després de la pandèmia i a diferència de la crisi del 2008-2010  hem tingut una recuperació econòmica relativament ràpida: l’ocupació ha aguantat bé i la qualitat de la mateixa ha millorat molt.

Penseu que a la metròpoli, abans de la reforma laboral, de tota la nova contractació, un 85% eren precaris i ara estem per sota del 40%; l’escut de protecció social generat a partir de la pandèmia ha impactat reduint els nivells de pobresa de manera important. Vivim en una metròpoli potent i amb instruments d’intervenció que generen determinats nivells de cohesió social, sobretot si ho comparem amb altres metròpolis més desiguals i més fracturades en el món i a Europa.  

Però amb risc d’exclusió social

Tot i així, tenim el risc d’exclusió social, segons un indicador europeu, harmonitzat, la taxa Arope, que combina tres elements: la pobresa relativa (llars que tenen uns ingressos per sota del 60% de la mitjana del territori de referència), la privació material severa (pobresa en termes absoluts, és a dir, aquelles llars que no poden cobrir determinades necessitats bàsiques) i la baixa intensitat laboral (persones que en els últims 12 mesos no han anat més enllà d’un 20% del seu potencial laboral). Bé, doncs, suposa el 27,2% a l’àrea metropolitana. 

Però potser encara més important és que la distribució d’aquesta taxa d’exclusió social entre col·lectius és enormement asimètrica.  Per edat, la gent gran suma el 16%; la infància, el 30%. La taxa de pobresa infantil multiplica per dos la gent gran. Per origen, la població autòctona representa el 11%; la migrant, 43%. La taxa d’exclusió social de la població migrant multiplica per quatre la de la població autòctona.

L’habitatge, més rellevant que la feina

A més, avui, l’habitatge és molt més important fins i tot que la feina en les trajectòries d’exclusió social per les enormes dificultats d’accedir-hi i de poder mantenir-lo. El 42,6% de les persones que viuen en lloguer a l’àrea metropolitana hi destinen per sobre d’un 40% dels seus ingressos mensuals. 

L’última enquesta d’equació urbana que hem fet en la metròpoli ens diu que de tota la mobilitat metropolitana residencial  un 24%, un de cada quatre, és mobilitat forçada.  És a dir, per impossibilitat de fer front al lloguer. És això que el moviment pel dret a l’habitatge  anomena els desnonaments invisibles: no són per llançament judicial, però són desnonaments.

Segregacions urbanes

Passem de les desigualtats socials a les segregacions urbanes, és a dir, com aquestes desigualtats s’expressen en el territori. A l’Institut Metròpoli hem creat l’Índex de Vulnerabilitat Urbana (IVU), que ens permet saber com tots els barris dels municipis de la metròpoli se situen en una sèrie d’indicadors de caràcter social i de caràcter residencial. Si ho posem en el mapa hi ha una concentració elevadíssima al Besòs, molt més que al Baix.

 I això suposa fragilitats comunitàries. Sabem que els territoris més vulnerables tenen menys capacitat de resposta. Però no només perquè tenen indicadors socials i residencials pitjors, sinó perquè normalment són més fràgils des del punt de vista comunitari, del teixit associatiu, d’equipaments de proximitat, de capacitat d’innovació social i, per tant, que la seva ciutadania generi respostes autogestionades en moments de crisi. 

L’asimètrica despesa pública local 

També tenim asimetries institucionals. Si distribuïm els municipis en funció de la seva despesa pública per càpita, el 25%  amb menys capacitat de despesa per càpita, inverteix 874 euros. El quartil amb més capacitat de despesa hi destina 1.441 euros. Aquí la desigualtat ja és molt alta, gairebé doble.  Però ara si mirem quina és la distribució  de les rendes més baixes i de les rendes més altes torna a haver-hi una relació inversament proporcional. Concentració de necessitats, poques capacitats.  Concentració de capacitats, poques necessitats.

És molt important que cada municipi faci esforços en despesa social. Però si només és municipi a municipi, això avui amplia fractures. La metròpoli ha de disposar d’un espai institucional  amb capacitat de redistribució si no la volem fracturada, si la volem cohesionada. Benvingut sigui el pla de barris metropolità, però només s’hi destinen 10 milions d’euros. El decalatge entre les necessitats i el pla de barris metropolità avui és enorme. Tant de bo que això obri una porta perquè realment l’àrea metropolitana esdevingui no una mena de diputació dels ajuntaments metropolitans que faci una distribució lineal, sinó un veritable autogovern de la metròpoli que redistribueixi recursos en funció de prioritats.

Riscos ecològics i mobilitat

Estem construint l’Index de Vulnerabilitat al Canvi Climàtic (IVAC) i les primeres dades diuen que els efectes socioterritorials del canvi climàtic tampoc no són homogenis: hi ha 590.000 persones a l’àrea metropolitana exposades a la calor extrema, a l’escalfament global, amb pautes de concentració en territoris vulnerables molt per sobre de la mitjana del conjunt metropolità.

El mateix passa amb les taxes de contaminació. I amb la mobilitat quotidiana laboral, la d’estudis i la personal. Necessitem transitar cap a una mobilitat sostenible i tenim el potencial de fer-ho, en bona part, avui mateix: el 40% dels viatges a la feina en vehicle privat es podrien fer sense increment de temps en modes més sostenibles (gairebé 350.000 desplaçaments al dia).