Article publicat a Catalunya Metropolitana (18/7/2026) https://catalunyametropolitana.cat/un-coneixement-obert-per-transformar-la-metropoli/

L’Institut Metròpoli assumeix el compromís de generar una recerca urbana sòlida, ben fonamentada en els mètodes de les ciències socials, sensible alhora als reptes de l’entorn, i amb voluntat d’interaccionar amb els actors del territori per impulsar transformacions. En el marc d’aquestes coordenades, se situa ‘L’AMB en Xifres. La metròpoli en 100 indicadors’ una publicació de referència, elaborada pel conjunt dels equips de l’Institut, amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la qual arriba enguany a la seva quinzena edició. Es tracta d’una eina de coneixement que, vertebrada per vuit dimensions temàtiques, ofereix una perspectiva transversal de les principals dinàmiques evolutives -demogràfiques, socioeconòmiques, ecològiques…- que configuren la metròpoli de Barcelona. Ho fa per mitjà de la selecció estratègica d’un centenar d’indicadors, amb els seus respectius descriptors i un acurat tractament estadístic i cartogràfic. Més enllà de caracteritzar tendències i processos de canvi, la publicació s’orienta també a enfortir una governança democràtica vinculada a sistemes d’informació transparents i oberts; una governança metropolitana amb capacitat d’articular valors i evidències. Podem ara destacar els elements clau que es dibuixen al llarg de l’edició 2026 de ‘L’AMB en Xifres’.

1. La metròpoli mostra, en primer lloc, un fort dinamisme demogràfic: la població creix a Barcelona, a l’àrea i a la regió. Tot i així, els municipis de l’AMB perden pes demogràfic relatiu respecte a Catalunya: representaven fa vint anys el 47% del país dels 7 milions; mentre que avui representen el 42,5% de la Catalunya actual dels 8,1 milions. L’estructrura poblacional s’assenta sobre dues tendències molt consolidades: el procés d’envelliment, explicat per l’increment de l’esperança de vida, però també per la reducció de la població infantil; i la diversitat creixent d’orígens, de ben segur la transformació sociodemogràfica més rellevant de la metròpoli del segle XXI. El cicle migratori segueix desplegant-se amb intensitat: al llarg dels darrers tres anys, les entrades de població procedent d’altres països a l’àrea metropolitana s’han situat a l’entorn de 150.000 anuals (per sobre del 22% dels residents tenen avui nacionalitat estrangera).

2. La metròpoli avança, en segon lloc, en clau d’ocupació, cohesió social i sostenibilitat urbana. Creixen el PIB per càpita i la renda mitjana de les llars. Es redueix, en la dimensió laboral, la taxa d’atur (del 17% al 8% en l’última dècada) i es consolida l’ampliació de l’ocupació de qualitat: més contractactació indefinida (250.000 contractes indefinits el 2026 per 100.000 el 2016)  i més activitats intensives en coneixement.  Milloren, en termes de cohesió, els índexs de gini (la desigualtat d’ingressos baixa per primer cop als nivells previs a la Gran Recessió) i la taxa de pobresa relativa (cau lleugerament per sota del 20%). En l’eix relacional (convivència i vincles) es mantenen nivells remarcables d’interacció veïnal i participació comunitària: el 70% afirma interactuar amb el veïnat i el 29% haver participat en xarxes de barri, al llarg dels últims cinc anys. A la metròpoli, els barris segueixen funcionant com a unitats rellevants de suport i cures, i com a espais d’accés a serveis públics de proximitat. En el vessant de transició ecològica, emergeix un repartiment modal on els desplaçaments a peu, en bici i en transport públic (arriben al 76%) guanyen la partida quotidiana al cotxe (el 24% restant), i on les dinàmiques de descarbonització de la mobilitat avancen amb força. Els serveis públics de bicicleta, d’altra banda, consoliden una dècada expansiva: 165.000 persones abonades al bicing i 28.000 usuàries registrades al bicibox. Milloren també els hàbits ambientals i l’ús dels recursos naturals: l’índex de recollida selectiva s’enfila al 41% i es redueix el consum domèstic d’aigua per sota dels 100 litres per habitant i dia.

3. La metròpoli està travessada, en tercer lloc, per fractures en múltiples dimensions. La pobresa és socialment asimètrica: la pobresa infantil (31,4%) i migrant (més del 40%) assoleixen nivells molt elevats. I per sobre de 300.000 persones pateixen situacions de privació material severa: l’encariment dels aliments i de l’habitatge generen dificultats de cobertura de necessitats bàsiques. La renda garantida de ciutadania, tanmateix, mostra un nou descens de població beneficiària (7.800 persones menys en els darrers dos anys). Pel que fa a dinàmiques de segregació, l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU) segueix mostrant pautes de persistència i concentració: els municipis de l’eix Besòs tenen el 40% dels seus barris en la franja més alta de l’IVU (54% a Santa Coloma, 33% a Montcada, o 21% a Badalona). L’habitatge se situa com a vector principal de fractura social. Es transforma el model d’accés: de l’hegemonia de la propietat a l’expansió del lloguer. Es tracta d’una transició en el règim de tinença que s’ha desplegat en un marc de crisi d’assequibilitat (el preu mitjà dels lloguers s’ha incrementat molt per sobre dels ingressos mitjans de les llars); de sobrecàrrega de despeses (el 30% de la població llogatera de la metròpoli destina per sobre del 40% dels ingressos a cobrir despeses d’habitatge); i de mobilitat residencial forçada (1 de cada 4 canvis de residència es produeix per impossibilitat de fer front al pagament del lloguer). Als mercats de treball persisteixen desigualtats laborals  rellevants: la bretxa d’edats (l’atur juvenil multiplica per dos el general), la de gènere (les dones cobren 6.098 € menys a l’any que els homes) i l’espacial: el salari mitjà de sant Cugat és 2,1 vegades superior al de Santa Coloma. En la dimensió convivencial, l’índex de discriminació i els nivells de vulnerabilitat relacional (solitud i aïllament) mostren també patrons d’asimetria social, afectant més intensament la gent jove, les dones, la població migrant i el col·lectiu LGTBIQ+.

4. La metròpoli, finalment, rep els impactes socioambientals de la crisi climàtica. El 16% de la població de l’àrea metropolitana  (525.000 persones) viu en condicions d’alta vulnerabilitat al canvi climàtic. S’entrellacen variables socials i espacials: per sobre d’un 30% d’aquest col·lectiu pateix situacions de pobresa energètica i hídrica; aquestes situacions, d’altra banda, tendeixen a concentrar-se en el territori: l’eix Besòs aglutina el 60% de la població en vulnerabilitat climàtica, reproduint l’escenari de segregació urbana abans esmentat.  Les expressions de clima extrem (‘anomalies climàtiques sostingudes’) impacten també la metròpoli de Barcelona. Venim d’una gran sequera (2021-2023) amb nivells de pluja per sota del 50% de la mitjana dels anys anteriors, i estem immersos en una dinàmica galopant d’escalfament: des de 2022 es registra una mitjana d’increment de 2ºc respecte del període de referència 1960-1990.

En síntesi, ‘l’AMB en Xifres’ ens mostra una metròpoli diversa i dinàmica que transita camins de cohesió i sostenibilitat. Ens mostra també una realitat tensionada per bretxes socials, territorials i climàtiques. El model de governança, en aquest context, presenta um escenari complex. Segueix operant, en clau substantiva, una distribució desigual de nivells de despesa i inversió per habitant entre municipis: amb menys recursos allà on les necessitats socials son més altes. I es mostren, d’altra banda, lleugeres variacions en la dimensió democràtica: un petit retrocés en l’índex de transparència i un tímid avenç en plataformes digitals actives de participació ciutadana (de 22 a 26 municipis). Els reptes apareixen amb força nitidesa: innovar i enfortir polítiques d’inclusió i transició ecològica, en un marc de governança més redistributiva i oberta. L’Institut seguirà compromès a aportar coneixement i a treballar per articular estratègies i evidències: un coneixement obert i democràtic per seguir transformant la metròpoli.

 

 Article publicat a Social.Cat. 13 de juliol de 2026. https://www.social.cat/opinio/25402/teixint-i-guanyant-practiques-anticapitalistes

A la memòria de Tono Albareda

Al llarg d’algunes aportacions recents, hem anat desgranant reflexions sobre qüestions  concretes (renda bàsica universal, vulnerabilitats persistents, coproducció de polítiques públiques, nou contracte ecosocial...). La finalitat d’aquest article, en canvi, és més aviat construir una mirada des d’on desxifrar les dinàmiques socials; proposar una perspectiva des d’on activar, també, noves formes d’incidir i de produir canvis. Es tractaria d’articular una lògica basada en l’empatia, l’acció i l’esperança. Una gramàtica col·lectiva on les trajectòries de transformació (més enllà dels cicles de protesta) apuntin a noves conquestes; on les dinàmiques prefiguratives i constituents (més enllà dels cicles d’impugnació) dibuixin els mapes d’un futur millor.  

Un punt de partida il·lustratiu podria ser mirar d’alterar un marc força estès: aquell que ens diu que vivim en una ‘societat capitalista’, o en un ‘sistema capitalista’. D’aquesta idea, és clar, se’n deriven fàcilment ‘passions tristes’ (Gilles Deleuze): la retòrica paralitzant del tot o res, una lògica de límits i derrotes, una estètica de trinxeres i resistència... mil intents per ‘fer la desesperança convincent’ (Raymond Williams). Però potser un altre enfocament és possible. El capitalisme dibuixa un ordre social on el conjunt de les interaccions estan guiades per l’afany de lucre, on tot té un preu (des de la força de treball a qualsevol altre bé bàsic) i on l’explotació i les desigualtats no son èticament reprobables. Si això és així, una ‘societat capitalista’ seria un infern inhabitable. I les ciutats i viles on vivim no ho son.

És clar que a la nostra societat ‘hi ha capitalisme’, i patim els seus efectes devastadors de forma quotidiana: especulació i desnonaments, emergència climàtica, precarietat laboral, exclusions... Però també ‘hi ha democràcia’: el poder popular d’un sufragi universal on no val més el vot de qui més té. I també ‘hi ha socialisme’: educació i sanitat per a tothom i gratuïtes, finançades amb impostos progressius. I en l’àmbit productiu i del consum ‘hi ha economies socials i solidàries’: pols i ecosistemes intercooperatius que van vertebrant barris i processos de transició ecosocial (des de l’habitatge a l’energia o l’alimentació). I en l’esfera comunitària ‘hi ha infraestructures de fraternitat’: xarxes de cures, de suport mutu i d’acollida, entitats i activisme social. I en les famílies hi ha un munt de ‘generositats quotidianes’ (hores i hores de criança, de feines a la llar, d’acompanyament als més grans, d’afectes i reciprocitats) que son, com diu Eduard Sola, pràctiques diàries d’anticapitalisme.

Res de tot això no ha caigut del cel. Ni han estat simples concessions dels poderosos. Cada vot, cada escola pública i biblioteca de barri, cada centre de salut, cada cooperativa, cada entramat associatiu, cada iniciativa d’autogestió son batalles guanyades al capitalisme. I cada relació d’amor i d’amistat sense preu, cada gest de sororitat, cada relació d’empatia i reconeixement van teixint una gramàtica col·lectiva de bondats anticapitalistes. Si no atorguem molt valor a tot això... no correm el risc d’estar menystenint les lluites tatuades a la pell d’aquests avenços d’humanitat?, el risc potser d’instal·lar-nos en una certa arrogància de privilegiats? I sobretot, per explorar nous camins de superació del capitalisme... no seria més raonable i efectiu fer-ho des de l’alegria forjada en totes les batalles guanyades?.    

Aquesta possible lògica de raonament, d’altra banda, seria aplicable a qualsevol altre eix de dominació. Vivim, per exemple, una societat on ‘hi ha relacions heteropatriarcals’ però també espais d’igualtat, de llibertat sexual i afectiva, d’autodeterminació de gènere, on hi ha un bagatge de drets feministes lluitat i ben viu. Si no fos així, costaria trobar-li explicació a la reacció masclista i lgtbi-fòbica que opera avui com a un dels estendards de l’extrema dreta (de tots els punts cardinals de l’odi). I també hi ha marcs i polítiques molt potents de ‘negacionisme climàtic’; hi son perquè saben que la revolució verda avança -malgrat tot- de forma imparable. I discursos i pràctiques ‘racistes’ que no han pogut aturar la formació irreversible de barris, escoles i ciutats de convivència multicultural. Què millor per explorar nous mapes ecofeministes i de mestissatge que posar en valor i cuidar tot allò guanyat?.

I tant!, hi ha molts camins a recórrer, molt a transformar. Calen, per fer-ho, capacitats fortes d’acció col·lectiva (amb empenta creativa i rebel). Cal democratitzar la democràcia (enfortir el municipalisme enfront la geopolítica bel·licista dels estats, comunalitzar els drets socials, transversalitzar l’antipunitivisme...). Calen majories progressistes i polítiques públiques valentes (renda bàsica, herència universal, descarbonització...). I calen també actituds personals i quotidianes: apostar sempre per l’escola pública, no alimentar el negoci de la banca ni de les mútues privades de salut, prioritzar les cures, deixar el cotxe, comprar al comerç de barri, explorar formes compartides i saludables de viure la ciutat... res de tot això implica sacrificis, només la voluntat de construir marcs d’ecofraternitat, de felicitat i abundància comunal. D’aquí venim. De la certesa d’haver crescut a espatlles de gegants discretíssims (‘una abraçada forta allà on siguis, Tono’); de viure avui per estimar i eixamplar el seu llegat. Amb el convenciment que la gent jove -que les generacions de les nostres filles i fills- seguiran trenant futur, amb fils de revolta i de bondat. Sumant noves baules a les cadenes humanes d’emancipació.  

 

 Article escrit amb Gemma Ubasart i publicat al diari Ara (19 de juny de 2026) https://www.ara.cat/opinio/derrotar-pp-vox_129_5773325.html

Més enllà del PSOE i el PSC, les esquerres dibuixen un mosaic plural a l’estat espanyol. Aquesta configuració complexa expressa dos fets. El caràcter plurinacional de l’estat, amb societats diferenciades que generen sistemes de partits propis. I la tendència cap a espais delimitats en termes ideològics: una cultura de vinculació política que genera dificultats per articular fronts amplis. A grans trets, en deu de les disset CC.AA. operen esquerres de proximitat amb presència institucional. Es tracta, a totes elles, d’un únic subjecte que aglutina el sobiranisme progressista: Adelante Andalucía, BNG, CHA, Compromís,  Bildu, Más Madrid, Més i Nueva Canarias. Catalunya n’és l’excepció: aquí ERC, Comuns i CUP habiten (i disputen) l’espai. Existeixen, d’altra banda, tres forces amb voluntat d’operar en tot l’estat: IU, Podemos i Movimiento Sumar.

Al llarg dels anys 2023-2026, les esquerres sobiranistes completen un cicle amb resultats rellevants: per sobre del 30% a Euskadi i Galícia; entre el 15 i el 25% a Catalunya, Madrid, Navarra i País Valencià; a l’entorn del 10% a Andalusia, Aragó, Canàries i Illes Balears. Les esquerres federals, en el mateix cicle, se situen en nivells modestos: entre el 2% i el 5%. A tres comunitats, tanmateix, aquestes forces articulen candidatures basades en trajectòries que van més enllà de la coalició puntual: Por Andalucía, Unidas por Extremadura i Contigo-Zurekin (Navarra); en tots els casos, els resultats milloren i se situen en el 6%-10%. El conjunt d’aquestes dinàmiques ofereix algunes claus per transitar camins d’enfortiment. Es tracta, a més, de factors connectats a tendències de fons.

-L’arrelament territorial.  En un context global d’incerteses, individualització i acceleració de ritmes, els ancoratges comunitaris resulten del tot necessaris. Però cal refer-los sobre bases noves. L’esclat de la diversitat requereix entorns quotidians on els vincles siguin possibles. Es tracta de dotar els itineraris vitals d’elements de seguretat relacional: marcs on s’articulin suports i capacitats d’acció col·lectiva. En termes polítics, aquestes gramàtiques solidàries es tradueixen en actors orientats a treballar lògiques d’arrelament territorial i projectes municipalistes. Forces polítiques semblants a la gent, on la pertinença es construeix en clau de pràctiques i valors, no tant de relats ideològics; on la identitat s’orienta a forjar poder popular i sobiranies de proximitat, no tant abstraccions nacionals. 

-La voluntat d’articular majories.  Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social va consolidar l’eix clàssic esquerra/dreta. En aquell context, la socialdemocràcia va aconseguir guanyar centralitat en l’àmbit progressista. I més rellevant encara: va construir un marc de referencialitat, que situava la resta d’actors, per exemple, ‘a l’esquerra dels socialistes’. Aquest marc encara vertebra -sovint inercialment- moltes percepcions. Però s’ha començat a desbordar. S’articulen avui espais d’esquerres que transiten del racó del taulell cap a propostes més àmplies.  Forces polítiques que connecten amb nous sentits comuns, més transformadors i més transversals alhora.

-L’activació de l’esperança i l’alegria. “Ser radical és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”. Amb aquestes paraules, el sociòleg gal·lès Raymond Williams va voler fixar un clar contrapunt respecte d’un estat emocional incrustat a bastament a les esquerres. Allò que Deleuze va anomenar les passions tristes: una lògica política abonada al desànim; o, en el millor dels casos, a cavar trinxeres de resistència. Però també aquí les coses han començat a canviar: va emergint l’esquerra de l’esperança. Actors que vinculen l’ambició transformadora a les passions alegres. Espais polítics que van treballant un nou marc emocional generador d’horitzons de sentit; i també de camins fraterns per avançar. Una gramàtica rebel -sense ressentiments ni nostàlgies- teixida per la confiança i l’empatia.

Els bons resultats recents de les esquerres sobiranistes, i també de les federals quan treballen des de la proximitat, ofereixen bases sòlides. El repte és ara traduir aquest bagatge en fórmules de cooperació amb intel·ligència tàctica (atès un sistema electoral on la proporcionalitat desapareix en bona part del territori). Un bon resultat de les esquerres a les eleccions generals serà clau per derrotar PP i Vox. S’han situat dues propostes obertes de confluència: la crida de Gabriel Rufián i la dels partits de Sumar en el govern. Caldria treballar-les, construir reconeixements creuats i avançar cap a fronts inclusius: pivotant sobre la plurinacionalitat, amb capacitat d’articular majories i eixamplar l’esperança. Potser no és fàcil, però resultaria difícilment explicable no intentar-ho.

 

El 13 de juny de 2026 vaig rebre un reconeixement per la meva tasca docent a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB. Amb ocasió del lliurament -en el marc de l'acte de graduació d'estudiants- vaig poder adreçar aquestes paraules.

Bon dia a totes i a tots... degà, vicerector, professorat, estudiants i famílies.

Voldria dir-vos, en primer lloc, que és un honor per mi rebre aquest reconeixement. I que vull retornar-vos el gest en forma de tot l’agraïment possible. Em fa una il·lusió especial, a més, fer-ho en el marc d’aquest acte de graduació. Un acte que és un reconeixement col·lectiu a totes vosaltres per haver culminat un trajecte a la facultat. I un moment fantàstic també per desitjar-vos molta força en aquest nou punt de partida, d’exploració de camins de futur: us desitjo que els camineu de forma generosa i solidària, amb tota l’audàcia i la valentia que calgui.

Vaig començar a fer docència a la facultat fa més de 35 anys: han estat milers de classes i d’estudiants, moltes hores compartides. Però creieu-me si us dic que avui encara, a l’inici de cada curs, de cada classe, sento les mateixes pessigolles a l’estómac que el primer dia. Aquella meravellosa combinació entre la felicitat per poder fer l’ofici que tant m’agrada, i un punt d’inquietud, d’incertesa per no saber si se seguirà produint el petit miracle de la connexió docent a l’aula. Això, d’altra banda, és el que m’ha portat sempre a buscar noves maneres d’ensenyar i motivar; a intentar convertir l’experiència -no en arrogància- sinó en aprenentatges, a disputar el futur amb alegria.

Crec que l’aspiració a la millora docent ha d’anar de la mà de la innovació. Una innovació que no ha de ser entesa com una col.lecció d’eines i mètodes; sinó com un procés orientat per valors i criteris. M’agrada pensar la docència com una barreja sempre dinàmica de:  

- Diàleg. L’aula com a espai de creació horitzontal i compartida de continguts. Una aposta docent amb un alt component de deliberació a classe. Debatre no per intentar convèncer; sinó per aportar i, sobretot, per reconèixer els punts de vista dels altres.  

- Connexió amb l’experiència. Segurament els models docents més clàssics han apostat per explicar teories i (potser) projectar-les a la realitat. Millor si li donem la volta. Una docència que activi aprenentatges des d’allò més concret, proper i viscut; que vinculi entorns de vida i reflexió; que connecti experiències quotidianes amb marcs conceptuals.

- Curiositat. Una docència que convidi a explorar camins inèdits de coneixement. On una bona pregunta es valori tant o més que una bona resposta; i que aquestes -en tot cas- siguin sempre obertes, mapes on poder deconstruir idees preconcebudes.

 I SOBRETOT

- Respecte màxim a cada estudiant, a cada persona, a la diversitat del col·lectiu. Com diuen els versos de Luís García Montero: “Siempre recién llegado/ al dudar en los dogmas y afirmar en la nada/ el profesor procura/ más que decir verdades, no mentir/ más que dar ilusiones, no romperlas”.

Permeteu-me un minut només per dos apunts que no voldria deixar de fer.

* Ja fa uns anys que les i els acadèmics ens hem embolicat molt: recerques, xarxes, publicacions, acreditacions, gestió... tot això està molt bé. Però com a col·lectiu hem arribat a obviar que fer classe és la raó de ser del nostre ofici. Faríem bé tornant a posar la docència al centre. 

* I és clar que hi ha molt a millorar. No és de rebut, per exemple, el tracte injust que rep molt professorat en precari. Tampoc estan a l’alçada les condicions en les que fem classe. Caldria desbordar les aules. Si avui les facultats de medicina, per exemple, no es poden entendre sense la docència aplicada a hospitals i centres de salut, la nostra facultat haurien de ser també els carrers i les places de les ciutats, els ajuntaments, el teixit comunitari, les cooperatives i els centres de treball... Una docència que persegueixi aprenentatges on les coses passen, allà on s’obren finestres de transformació. 

I acabo, retornant als agraïments...

Gràcies companyes i companys (veig a l’Ismael, Joan, Joel, Mar, Oscar, Raquel, Xavier...). He après molt de totes i tots vosaltres. Heu estat i sou un entorn col·lectiu d’inspiració i d’afectes. Sense vosaltres aquest camí no hagués estat possible.

Gràcies a vosaltres estudiants. Sou, de llarg, el més apassionant d’aquesta feina.  I no us deixeu enredar si sentiu allò que els d’abans eren millors. De cap manera. Els continguts, dilemes i horitzons que hem treballat amb vosaltres, al llarg d’aquests anys, han estat rics i motivadors com mai.

Que trobeu camins de felicitat. 

No renuncieu mai a l’alegria, ni a la bellesa d’un món més humà.