Article escrit amb Joan Subirats i publicat a Social.cat (6/3/2026) https://www.social.cat/opinio/24725/saber-i-fer-hibridant-ciencies-socials-politiques-socials

Fa pocs dies es va presentar  el llibre ‘La brecha entre saber y hacer’ (Joan Subirats). Una setmana abans s’havia presentat el ‘I Informe Social de Catalunya’, un instrument de diagnosi de la realitat del país, coordinat per Guillem Vidal en el marc del departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat. Son dues aportacions que, entrellaçades, ens motiven noves reflexions.   

En primer lloc, la publicació de ‘La brecha entre saber y hacer’ planteja els reptes de l’articulació entre ciència i polítiques públiques. El context de canvi d’època, amb processos accelerats de transformació i grans incerteses, pressiona cap a la redefinició de respostes científiques a nous dilemes col·lectius. La ciència hauria d’ajudar a construir capacitats de resposta en escenaris sociopolítics on existeix debats sobre finalitats i instruments, per tal que els sabers generats no siguin només rigorosos, sinó també sensibles als reptes de l’entorn. Les polítiques públiques, d’altra banda, haurien d’incorporar elements potents de recerca per tal de vincular valors i evidències, guanyant eficàcia i enfortint així la democràcia. L’Informe Social de Catalunya, en segon lloc, mostra un exercici de producció de coneixement amb solidesa metodològica i un tractament acurat de dades. Està elaborat, a més, des d’un marc conceptual-analític que el vertebra i el vincula a la tria estratègica dels principals reptes d’acció. Les evidències científiques, es diu, haurien d’informar  les respostes, mentre que el desplegament de les respostes polítiques d’aquestes hauria de millorar  els punts de partida analitzats.

Sobre aquestes bases, es podria plantejar un doble pas endavant. A) Reimaginar les polítiques socials des de nous paradigmes -més enllà de l’incrementalisme clàssic- assumint el desencaix entre les noves realitats i les velles respostes; i amb consciència del vincle cada cop més evident entre la resolució de certs problemes bàsics i les condicions de possibilitat d’un futur democràtic. B) Avançar en la concreció -inajornable en molts casos- d’aquestes polítiques; i en l’articulació de les coalicions que facin possible posar-les en pràctica i sostenir-les en el temps, des d’una concepció de l’esfera pública que vagi més enllà del que és estrictament institucional.

Atenent l’Informe Social de Catalunya, es configura un nucli de dades que ofereix pocs dubtes. Travessem un cicle d’ampliació de les desigualtats: el 10% més ric concentra ja el 60% de la riquesa, deu vegades més que el 50% més pobre. El risc de pobresa o exclusió afecta el 24,8% de la població (el 36,5% dels infants); i la privació material severa s’enfila al 9% (13,4% en infants). El mercat laboral ha esdevingut compatible amb la vulnerabilitat econòmica: el salari real ha caigut un 3,3% des de la Gran Recessió i l’11,8% de les persones ocupades es troben en situació de pobresa. L’habitatge se sitúa al bell mig de: a) les dinàmiques de pobresa per despossessió: en l’última dècada la pujada dels lloguers ha doblat l’increment dels ingressos familiars, i una de cada tres llars destina ja més del 40% al pagament de l’habitatge; b) els processos d’eixamplament de les desigualtats: el mercat immobiliari és una màquina potent de transferència regressiva de rendes: de llogaters pobres a propietaris rics; i c) les lògiques d’aprofundiment de la segregació : el 23,9% de la mobilitat residencial és forçada pel preu de l’habitatge, son desnonaments invisibles que fracturen les ciutats i debiliten les xarxes de suport mutu. Més enllà de les bretxes laborals i habitacionals, cal esmentar l’encariment dels bens vinculats a la cobertura d’altres necessitats bàsiques: un 32% l’alimentació i un 16% el transport. Així com la creixent acumulació de vulnerabilitats urbanes i ecològiques: els barris i àmbits metropolitans amb més exclusió social i residencial son també els que reben els impactes més forts de l’emergència climàtica.

Son xifres que reflecteixen, entre d’altres perspectives possibles, el caràcter encara insuficient i creixentment anacrònic del nostre estat de benestar. Insuficient perquè exclou de l’esfera de drets socials algunes necessitats humanes bàsiques (econòmica, residencial, alimentària...); i perquè concentra el seu efecte redistributiu en les pensions, amb enormes febleses en els cicles vitals de la infància i la gent jove. Anacrònic perquè en el context actual d’hiperconcentració de la riquesa, el sistema fiscal perd progressivitat; i perquè no acaba d’incorporar alguns vectors clau del canvi d’època (migracions, clima...). Tindríem fins aquí, segurament, una diagnosi sòlida i amb forts elements de consens. Les ciències socials haurien jugat un paper significatiu. S’obre en endavant un nou mapa de reptes, menys explorat i amb més dificultats de construcció d’acords: la traducció d’aquest coneixement en decisions públiques i estratègies d’acció. En polítiques socials valentes per superar les insuficiències; en polítiques socials innovadores per superar els anacronismes.

No es tracta ara de precisar aquestes polítiques. Però podem, això sí, esboçar una agenda d’acció emmarcada en les coordenades precedents. Una agenda de benestar que podria pivotar a l’entorn d’un conjunt d’instruments clau, que van afermant-se i són plausibles: la renda bàsica per garantir la seguretat econòmica; la taxa Zucman com a eina de restabliment de la justícia fiscal; la regulació de lloguers (control de preus, durada indefinida) i l’ampliació substancial del parc públic i cooperatiu d’habitatge per garantir la seguretat residencial; la prestació de criança i l’herència universal per reduir la pobresa infantil, la precarietat juvenil i la reproducció intergeneracional de la desigualtat; un sistema universal de cures a partir d’estructures públic-comunitàries; la garantia de la cistella bàsica alimentària amb topall de preus; la gratuïtat del transport públic; l’accés de la població migrant als drets de residència i plena ciutadania; i l’abandonament de les energies fòssils com a finestra d’oportunitat per una economia verda i cooperativa.

Podríem considerar que aquesta agenda dibuixa, en conjunt, un instrumental bàsic de política pública connectat a l’anàlisi dels canvis de context, i orientat a forjar un nou contracte social -i també democràtic- d’horitzó emancipatori. Sabem, però, que no son suficients ni les evidències científiques ni la possible consistència de les propostes. Les noves polítiques socials -ambicioses i disruptives- hauran de ser lluitades en clau política i simbòlica, en un escenari de valors i interessos en conflicte, de relacions de força desiguals entre múltiples actors. Resultaria imprescindible, per tant, l’articulació d’espais d’acció institucional i col·lectiva per impulsar i blindar canvis; per disputar les gramàtiques culturals del sentit comú. No resulta fàcil, en temps d’ofensives reaccionàries i lògiques d’individualització. Però és possible. Cal anar trenant fils entre espais polítics progressistes, dinàmiques de mobilització ciutadana i pràctiques socials que ajudin a veure cap a on anar. El cas de l’habitatge mostra camins. Les esquerres aconsegueixen desplaçar l’agenda cap a noves eines d’intervenció; el sindicalisme llogater disputa amb força creixent la distribució de rendes; i l’habitatge cooperatiu fa créixer alternatives desmercantilitzades de propietat. El triangle incidència-resistència-dissidència operaria doncs com a motor real de canvis. Com a escenari on es van gestionant antagonismes, complicitats i avenços. El repte clau, en síntesi, passaria per bastir nous engranatges entre unes ciències socials creadores de sabers rellevants en clau de progrés col·lectiu; i unes polítiques socials obertes a la reflexió i fonamentades amb rigor, a l’alçada d’un canvi d’època on es disputa la possibilitat d’un futur més fraternal i democràtic.  

Article escrit amb Gemma Ubasart. Publicat a ElDiario.es (4/3/2026) https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/nuevo-contrato-ecosocial_129_13034233.html

Tras la II Guerra Mundial, en la Europa democrática, el contrato social-keynesiano tradujo derechos básicos en políticas de bienestar. Más tarde, las revueltas del 68 detonaron la ampliación de la ciudadanía hacia nuevos derechos civiles y políticas de reconocimiento. Tal conjunto de avances socioculturales solo fue posible en España -al hilo de tantas luchas- tras la caida de la dictadura. Todos los regímenes clásicos de bienestar se configuraron en un contexto industrial-fordista, con niveles bajos de incertidumbre y complejidad. En ese marco, redujeron desigualdades y desmercantilizaron educación y salud. Las posteriores ofensivas neoliberales pretendieron restaurar órdenes sociales basados en estructuras de privilegio y en el blindaje de sus dispositivos de reproducción. Se fueron desplegando, desde los años 80, dinámicas de concentración de la riqueza, fragilización de capas medias y dispersión de riesgos de exclusión. Al cruzarse con variables de género, edad y origen, resultaron unas estructuras sociales más polarizadas y fragmentadas.

 Un escenario de cambio de época

 Pero las primeras décadas del s.XXI -esos años de globalización, gran recesión, pandemia, emergencia climática y nuevos repertorios de acción colectiva- lo cambian casi todo. Es cierto que los elementos de resiliencia del estado de bienestar (a pesar de todas las impugnaciones insolidarias) son relevantes: no es poco que redes de prestaciones y  servicios públicos universales sigan materializando hoy un espacio -colectivamente luchado y defendido- de ciudadanía social. Este esquema de derechos, sin embargo, se inserta ahora en nuevas condiciones estructurales. Por un lado, parece insuficiente para embridar las mutaciones de fondo y simultáneas que han derivado en el actual capitalismo fósil, financiarizado, rentista y digital. Por otro lado, las nuevas coordenadas de cotidianidad, con todas sus diversidades y discontinuidades vitales, dibujan escenarios muy diferentes a los entornos donde crecimos. El estado de bienestar había articulado respuestas a una sociedad que ya no existe. Se abre un desencaje de época entre las viejas políticas y las nuevas realidades: las soledades no deseadas, las altas tasas de pobreza infantil y en hogares monomarentales, la gentrificación en los barrios, los elevados riesgos de pobreza y exclusión en colectivos migrantes, la superposición de vulnerabilidades sociales y climáticas...

 Un nuevo contrato ecosocial

En breve, el estado de bienestar que heredamos presenta, en la tercera década del s.XXI, una arquitectura institucional tan insuficiente como anacrónica. Emerge pues la necesidad de tejer un nuevo contrato ecosocial. Quizás hasta sea urgente: como mecanismo clave de respuesta al ciclo de odios, guerras y autoritarismos que intentan hoy romper los tejidos éticos e institucionales de nuestras democracias. Las dimensiones de la transición ecosocial son múltiples, apuntamos algunos ejes que pueden esbozar mapas transitables.

Tenemos hoy, como punto de partida, un estado de bienestar que no ha generado un espacio de derechos universales en torno a las necesidades humanas fundamentales: un ingreso garantizado para existir; una casa y un planeta donde habitar; una comunidad donde vincularnos. Hoy la mercantilización de las bases materiales de la vida y de la vivienda, y la crisis de los cuidados, configuran el núcleo de la emergencia social.  Podemos pensar, ante ello, en un nuevo entramado colectivo orientado a garantizar cuatro seguridades elementales: la seguridad económica, a través de una renta básica como herramienta para ayudar a trazar vidas emancipadas de precariedades laborales y dependencias patriarcales; la seguridad habitacional, por medio del acceso a casas asequibles, dignas y estables, frente al extractivismo de una minoría; la seguridad relacional, a través de la reconstrucción de lógicas de reciprocidad y apoyo mutuo; y la seguridad climática, por medio del abandono de las energías fósiles y la descarbonización del planeta.

En esas seguridades humanas anidan también las condiciones de posibilidad para disputar la batalla cultural de la libertad. Es verdad que las políticas sociales clásicas se han atrincherado a menudo en formas jerárquicas y burocráticas, derivando en un esquema más protector que emancipador. Pero frente al espejismo neoliberal de la libertad conectada a marcos de individualismo que socavan lo común, y ante la concepción elitista traducida en la ‘libertad’ para reproducir desigualdades, resulta fundamental rescatar esa otra libertad real de raíces teóricas republicanas, entendida como ausencia de dominación: para preservar, en clave individual, los espacios de autodeterminación personal que dotan de sentido a cada proyecto de vida; y para remover, en clave colectiva, tanto las asimetrías de renta y de poder en la esfera laboral, como el rentismo inmobiliario que favorece la creciente transferencia regresiva de riqueza de inquilinos pobres a propietarios ricos.

Estas dinámicas de desigualdad, además, se interconectan hoy con fuerza a tendencias de segregación social y desvinculación relacional. La segregación dibuja una cotidianidad de lugares no compartidos y escasas interacciones entre diferentes. La desvinculación apunta a la erosión de redes. Cuando la construcción de igualdad se frena, la segregación se ensancha y los lazos se rompen. Sin mixturas ni vínculos, las lógicas de movilidad social dejan de funcionar: por un lado, en ausencia de experiencias compartidas se segregan también los horizontes aspiracionales; por otro lado, en ausencia de comunidades fuertes se fragilizan las capacidades de acción colectiva y deja de funcionar, por tanto, un motor histórico en la conquista de derechos sociales. Ante todo ello, resulta hoy fundamental trazar mapas de fraternidad, inserir la autonomía personal en tramas colectivas. El giro comunal abre dos importantes ventanas de oportunidad. Permite -en tiempos de individualización- priorizar la reconstrucción de bases para la acción transformadora (prácticas de autogestión, estructuras público-comunitarias...). Y permite -en tiempos de crisis climática- ensamblar derechos sociales y transición ecológica. Posibilita, en concreto, reemplazar visiones colapsistas y gramáticas de sacrificio por un nuevo marco de ‘abundancia comunitaria’. La transición ecosocial ha de reintegrar la economía en los límites del planeta, sí; pero sobre todo generar modelos de bienestar comunal en torno a viviendas cooperativas, comunidades energéticas o redes de soberanía alimentaria.    

Contra la reacción: horizontes de esperanza

En síntesis, erigir un proyecto que recupere la vieja pulsión humanista del estado de bienestar, en el marco del tiempo nuevo que vivimos, implica entrelazar lógicas de ampliación e innovación de los derechos sociales: transitar hacia agendas de seguridad vital, hacia estructuras de libertad real y hacia formas más fraternales, ecológicas y feministas de lo común. Sería la urdimbre donde tejer el nuevo contrato ecosocial. Más allá del ciclo reaccionario que hoy se despliega con contundencia, existen energías y prácticas emancipatorias que confieren fuerza a la transición ecosocial (programas de renta básica, ecosistemas de economía solidaria, sindicalismo habitacional, ciudades pioneras en neutralidad climática, escuelas e infraestructuras comunitarias que fortalecen vínculos y enlazan diversidades en barrios populares...). Claro que deberían articularse amplias coaliciones de actores para escalar los cambios con todo el empuje posible. Y ahí, probablemente, existe un potencial en los espacios políticos progresistas que no acaba de cristalizar. Es necesario defender logros sociales históricos. Pero la gramática que requiere el siglo XXI es de ambición transformadora, de construcción de utopías cotidianas, de horizontes de esperanza radical.

 Article escrit amb Gemma Ubasart, publicat a El País (23/2/2026) 

https://elpais.com/opinion/2026-02-23/mas-alla-del-psoe-alli-donde-se-juega-la-partida.html

 Allí donde se juega la partida. No pretende ser un inicio pretencioso o provocativo. Si se lee políticamente el contexto, resulta evidente que solo puede frenarse la llegada de VOX al gobierno del Estado, y por lo tanto la consolidación de la deriva hacia la derecha radical, si se juega de manera inteligente en los espacios de la triangulación de izquierdas y plurinacional, más allá del PSOE. Y esto tiene que ver con la articulación de proyectos, programas y liderazgos sólidos y creíbles, pero también con una buena estrategia electoral.

Eso no exime a los socialistas de hacer su trabajo. Toni Domènech da una pista. En El declive de la fraternidad escribe que Azaña acierta en la alianza republicana-socialista en 1931: era la única posible en el contexto de importantes retos históricos. Eran necesarios avances emancipatorios radicales, yendo a la raíz de los problemas, tanto desde un punto de vista normativo (se gobierna para generar cambios) como instrumental (para poder blindar el apoyo ciudadano al nuevo proyecto). Algo similar ocurre hoy. 

¿La batalla está perdida?

Antes de entrar en materia, una previa. Es lógico que para algunos actores sea importante debatir de manera política (que no moral, no confundirse) si la batalla está ya de antemano perdida. Sin este punto de partida, las propuestas que están proliferando en la arena pública tendrían poco sentido. Conviene ir al inicio, deliberar más allá de redes sociales, medios y actos públicos sobre el diagnóstico de la situación actual. Porque de este diagnóstico, derivaran procesos y concreciones.

Desde nuestra perspectiva periférica, la depresión continuada del espacio progresista madrileño crea un microcosmos que propicia miradas extremadamente pesimistas. Y no es algo nuevo. Ya en 2022, y en diversas visitas a la ciudad, detectamos entre analistas, líderes partidistas y profesores, de distintas sensibilidades de la izquierda, un estado anímico de negatividad distante de una realidad política mucho más compleja que podía albergar elementos de esperanza.

No es una simple alternancia

El momento es grave. El avance de las derechas radicales y de las apuestas desdemocratizadoras en el mundo es una realidad.  Los gobiernos de los estados-nación tienen un papel relativo, pero aún lo tienen. Frente a la voluntad explícita de cambiar las reglas de juego, los consensos básicos, no es poco disputar la existencia de gobiernos con lógicas bien ensambladas con actores políticos y sociales, que hagan bandera de la democracia, los derechos humanos, el estado del bienestar, la acción climática, o el derecho internacional. No podemos no intentarlo: las ventanas de oportunidad también se construyen.

La respuesta neokeynesiana de Europa frente la crisis de la covid-19 es un claro ejemplo. Y España, con un gobierno de coalición progresista, jugó fuerte en la definición del rumbo de la región. Más público (estatal y comunitario) fue la respuesta a la crisis, y dio esperanza. En las elecciones que se celebran a lo largo del binomio 2020-22 la reacción retrocede, penalizada per su egoísmo y negacionismo. Esto cambia con los tambores de guerra, exaltación militarista a la que la opinión publicada prestó destacados altavoces.

 Agendas compartidas

No es baladí quien está en cada momento y sitio. No es un tema de personas sino de agendas. Sin Unidas Podemos en el gobierno en 2020, ¿se hubiera profundizado el giro social? Es un contra fáctico, no lo sabremos nunca, pero sirve para pensar. Quienes escribimos este artículo no estamos en el juego partidista. Y entendemos que sería de mucho interés armar programa político, facilitar puntos de encuentro, de producción y de imaginación más allá de los actores concretos. Identificar y construir agendas compartidas entre formaciones.

Es la triangulación de izquierdas y plurinacional la que hace posible gobiernos y coaliciones progresistas a partir de 2018. Pero al conjunto de espacios diferentes al PSOE les ha costado mucho impulsar dinámicas de cooperación. Se ha jugado en pequeño. Resulta un reto primordial poder tejer horizontes de esperanza en un contexto de complicidades y confianzas. Porque el conflicto y la disputa son consustanciales a la vida política, pero situarse permanentemente en ellos genera desafección. De la misma forma que lo hace el exceso de tacticismo o la obsesión por la comunicación inmediatista.

 La táctica electoral y el seguro plurinacional

Estas agendas compartidas solamente podrán hacerse efectivas si se sale bien posicionado de la cita electoral. ¿Cómo hacerlo? Sin fórmula mágica, pero si con dos ideas básicas. La primera, las complicidades y confianzas que apuntábamos. No nos jugamos un escaño arriba o abajo individualmente, sino sobre todo un resultado de conjunto. El segundo, conocer en profundidad como opera el sistema electoral: de las 52 circunscripciones, solo unas pocas son proporcionales, lo que invita a cooperar. Actuar con bisturí, de manera similar a como lo hizo Mamdani en su carrera a la alcaldía de NY. Generosidad y buen análisis.

Finalmente remarcar la especificidad del caso español: el seguro contra la deriva hacia la derecha radical ha sido la plurinacionalidad. Las derechas nacionalistas periféricas, de la misma manera que ocurrió a partir del Pacto de San Sebastián, han preferido falcar una opción de esperanza a una de reacción. Las izquierdas soberanistas se consolidan como sólidos proyectos de transformación en varios territorios. Los proyectos políticos con arraigo reciben la confianza del electorado. Probablemente la iniciativa hacia 2027 deberá tejerse a partir de la plurinacionalidad, la imaginación y las dinámicas de fraternidad.

Article publicat a Catalunya Plural: https://catalunyaplural.cat/ca/zohran-mamdani-una-carta-damor-a-nova-york/

Diu Naomi Klein que la campanya de Zohran Mamdani ha estat “una carta d’amor a la ciutat més revoltosa del món”. Una carta, podem afegir, escrita amb l’idioma de la quotidianitat i la gramàtica de l’alegria. Amb diversos registres entrellaçats que han esdevingut esclat popular i electoral: que han fet possible guanyar Nova York. Apuntem aquí alguns dels principals traçats que expliquen la força i la consistència d’aquest l’esclat.   

El municipalisme. La força de la proximitat.

Des del 2015 i arreu del món, el cicle del nou municipalisme ha obert finestres democràtiques. Ho ha fet construint horitzons d’esperança i canvis progressistes, enfront a mercats globals generadors de grans desigualtats; i enfront a estats excloents atrinxerats en fronteres, autoritarismes i guerres. Passa que les ciutats no son subjectes polítics en la governança internacional: el persistent i anacrònic monopoli dels estats i de la seva geopolítica segueix empenyent els espais de proximitat cap a racons pretesament perifèrics i d’escassa visibilitat. Però aquest dibuix, massa lentament, es va alterant. És als carrers, les places i els barris, a través de l’acció col·lectiva i institucional, on es van teixint sentits i transformacions que fan possibles vides més plenes i comunitats més fortes... ‘y en eso llegó Mamdani’. Existeixen bases i trajectòries sí; però la confluència del perfil de Zohran Mamdani amb la ciutat de Nova York situen l’escenari municipalista a un nivell de rellevància inèdit.

Aterrem-ho. L’any 2025, Nova York ha aprovat un pressupost municipal de 112.000 milions $ (96.000 milions €) amb una població de 8,6 milions d’habitants. Tracem una mirada comparativa. Barcelona, amb 1,7 milions d’habitants, disposa enguany d’un pressupost a la ratlla dels 4.000 milions €. Nova York, per tant, multiplica per cinc la població de Barcelona i per vint-i-tres (!) la despesa municipal. Impressionant. Es tracta d’un marc de fortalesa tangible on Mamdani pot concretar els seus compromisos, on -com deia ell la nit electoral- “fer que els somnis que hem somiat junts es converteixin en l’agenda que desplegarem junts”. En síntesi, una esfera local molt potent on aterrar les propostes programàtiques.

El programa. La força de la ciutat assequible.  

És cert que la conversa i la cultura política als països anglosaxons tendeixen a articular-se, en bona part, al voltant de les polítiques públiques. Això passa molt poc als països llatins. Tendim aquí a construir imaginaris col·lectius a partir de referències ideològiques abstractes, o bé d’un ‘teatre’ polític on els actors  competeixen per pretesos rèdits electorals. Mamdani i la clau municipalista, novament, han confluït per convocar l’àgora ciutadana a l’entorn de qüestions concretes, defugint paraules grandiloqüents  i apel·lacions d’alt voltatge simbòlic. Però qüestions, això sí, amb una elevada capacitat de vehicular valors, expressar projectes col·lectius i definir model.   

Zohran Mamdani ha trenat un sòlid fil conductor de campanya des de quatre propostes clau: la congelació dels lloguers regulats; un servei de busos urbans ràpids i gratuïts; escoles infantils per a tothom i sense cost per a les famílies; i una xarxa d’alimentació als barris a preus assequibles. S’han sumat, a aquesta agenda central, compromisos socioeconòmics (un nou impost a l’1% més ric i un salari mínim de 30$ l’hora el 2030); climàtics (una xarxa de 500 escoles verdes); de drets humans i comunitaris (la protecció del col·lectiu trans; l’enfortiment d’infraestructures de ‘ciutat santuari’ enfront les violències de Trump; i la creació d’un departament de seguretat comunitària). Es tracta d’un catàleg propositiu senzill però molt potent, vertebrat en un paradigma que es declina en dues idees-força complementàries: la ciutat assequible, la que no exclou, la que retorna esforços i apostes vitals en forma d’acolliment i cures; i la ciutat ‘que ens podem permetre’, la que dialoga i decideix en clau col·lectiva, la que es va configurant com a bé comú. “Afford to live, afford to dream” deia Mamdani, el Nova York que permet viure i somiar.

L’organització. La força de les xarxes i de l’activisme.

La trajectòria de Zohran Mamdani ha estat meteòrica, amb un component de lideratge indiscutible. Era, fa ben poc, un electe desconegut a l’Assemblea de l’Estat de Nova York. Irromp en la cursa de l’alcaldia, fa només un any, sense cap suport en les estructures del Partit Demòcrata. En dotze mesos, tanmateix, catalitza una constel·lació de pràctiques de mobilització sense gaire precedents arreu del planeta, per la seva intensitat i per la combinació dels seus múltiples instruments. Alguns estudis recents en el camp de l’acció col·lectiva destaquen un doble gir de canvi d’època: aquells moviments socials del segle XX vinculats a grans narratives donen pas a unes pràctiques que assumeixen, d’una banda, l’espai digital com a terreny d’alternatives (un ecosistema de ciberactivisme) i, d’altra banda, uns repertoris d’acció molt més vinculats a barris i entorns de quotidianitat, allà on la gent comuna esdevé protagonista dels seus propis itineraris de lluita i disputa de futurs.   

Mamdani expressa molt bé aquest doble gir. Ha apostat sense complexos per les xarxes socials, amb els seus llenguatges i formats innovadors. Ho ha fet de forma col·laborativa, amb un ampli ventall de creadors i creadores de continguts. I ha erigit, alhora, un descomunal entramat d’acció comunitària: 104.000 voluntaris a tots els barris, 3.1 milions de visites a llars, 4,5 milions de trucades i 2,7 milions d’octavetes distribuïdes. Es tracta d’un sistema de gran capil·laritat i personalització que s’articula al teixit constituït d’organitzacions socials: Zohran Mamdani havia vinculat el seu mandat representatiu al moviment anti-desnonaments, al sindicalisme habitacional i laboral o a l’activisme climàtic i pels drets civils. La tríada persones-comunitat-innovació ha resultat imbatible.

La política  transformadora. La força de l’alegria.

Finalment, en termes nítidament polítics, Mamdani ha anat desgranant sense renúncies la seva identitat com a ‘socialist democratic’: no n’ha fet bandera, però l’ha traduïda a cada proposta. Un socialisme democràtic tan lluny de les èlits del Partit Demòcrata com de qualsevol fórmula autoritària, intransigent o nostàlgica; un progressisme ambiciós que creix a partir de la diversitat dels barris i de les vides de la gent; que aposta a la llibertat real per a tothom: “we are all allowed to freedom” solia repetir el candidat. I és en aquest marc que Zohran Mamdani ha articulat amb naturalitat els eixos econòmic, ecològic i cultural, perquè sap que l’acció climàtica i l’espai ‘woke’son irrenunciables;  i son també indestriables de la millora de les condicions de vida de les classes populars. És ben clar també que les dinàmiques novaiorqueses no han restat al marge de la política nacional. Mamdani ha guanyat referencialitat anti-Trump, però no ho ha fet des de la confrontació resistencial, sinó des del desplegament d’alternatives en totes les dimensions en disputa. I ha guanyat referencialitat en el Partit Demòcrata, però no tant des d’una suposada agenda radical (enfront el centrisme de les propostes guanyadores a Nova Jersey i Virgínia), sinó des de la proximitat a la gent, als seus problemes i als seus horitzons de felicitat.

I el més important, tot s’ha anat sostenint en la lògica política de l’alegria. La indignació o la ràbia poden ser forces deconstituents, però no construeixen futur, no construeixen res. Com deia Raymond Williams, allò transformador “és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”.  Avui l’onada reaccionària cavalca sobre espirals d’odi, autocràcia i punitivisme. L’articulació d’alternatives democràtiques, de retorn del poder a la gent, requereix de la fraternitat i l’empatia com a formes d’organització social; de la centralitat de les cures com a antítesi a totes les violències; del comú com a espai de gestió de les nostres vulnerabilitats: Zohran Mamdani ho advertia al trumpisme “to get to any of us, you will have to go through all of us”. En síntesi, alegria, horitzons d’esperança, vincles i mixtures... les claus que han permès guanyar Zohran Mamdani; els codis per anar desxifrant, en endavant, els mapes d’una ciutat més democràtica i igualitària.