Una agenda metropolitana per la transformació postcovid

 

Article publicat al Butlletí IERMB (n.23. Maig-Juny 2021) 

La transformació de la metròpoli postcovid requereix un intens compromís públic.  D’una banda, un marc estructural de polítiques públiques que deixi enrere el paradigma de l’austeritat i incorpori forts components de transició ecosocial. I requereix també, d’altra banda, un gir metropolità, la presència determinant de la metròpoli com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell. Ara no es tracta tant de recuperar sinó de transformar: saber on som, i anar construint la metròpoli postcovid des de noves coordenades. Fruit de la recerca col.lectiva de l’IERMB, que configura la publicació ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’, ja disponible online, presentem un decàleg d’acció connectat a les evidències sorgides.

1. Elaborar un Green New Deal Metropolità com a estratègia de reactivació econòmica i de l’ocupació sobre la base d’un nou model productiu vertebrat per inversions públiques en transició verda i digital.  


2.  Desenvolupar una estratègia de transició socioecològica metropolitana basada en l’acció climàtica, la millora de la infraestructura verda, l’alimentació sostenible i la gestió de l’aigua com a bé comú.

3.  Implementar el pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant les polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohesió territorial i la tarifació inclusiva.

4.  Posar en marxa un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb intervencions flexibles i adaptades, i amb processos de coproducció veïnal i comunitària.

5. Desplegar l’agenda d’habitatge amb múltiples instruments: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent,  regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, rehabilitació amb criteris socials i ecològics, ajuts al lloguer.

6.  Aprovar un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.

7.  Establir, com a ingrés complementari a la RGC i a l’IMV, un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional sobre la base d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència. Dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16, com a instrument d’acció contra la pobresa infantil severa.

8.  Articular xarxes socioeducatives i de cura en l’àmbit metropolità (escoles bressol, espais familiars i serveis d’atenció domiciliària) com a estratègia vinculada a la igualtat de gènere i el canvi demogràfic.

9.  Ampliar els convenis amb el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) com a llavor d’una política d’atenció a la vulnerabilitat que doti a la metròpoli d’una xarxa de serveis d’inclusió.

10. Definir un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les iniciatives ciutadanes de solidaritat que faci possible dinàmiques de reescalatge, transferència interterritorial i enfortiment en barris d’alta vulnerabilitat (redistribució).


Conèixer per transformar la metròpoli postcovid


Aquestes noves coordenades estan basades, com dèiem, en l’evidència que ha constatat l’IERMB, de forma col·lectiva, durant la pandèmia, Fa poc més d’un any esclatava l’emergència sanitària de la covid-19 i, de forma immediata, les seves conseqüències socials, ecològiques i econòmiques: efectes profunds i transversals, amb plasmacions diverses en el territori. La relació entre pandèmies i ciutats és històrica, però les metròpolis del segle XXI no havien rebut un ventall comparable d’impactes. Bé, veníem de la gran recessió i els teixits socials i urbans no s’havien recuperat encara del tot d’una crisi intensa i d’una austeritat injusta. Plou, doncs, sobre mullat. En els paràgrafs següents, recollim les principals dades de l’escenari postcovid.

 

Desigualtats socials i relacions veïnals

 

En clau social, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana. Quan la pobresa mostra la distribució d’impactes entre diferents perfils, observem unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants. La crisi de la covid-19 fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli. La pandèmia ha contribuït també a fer més visible la plasmació territorial de la desigualtat. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (amb diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb fort impacte també en determinats municipis.

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos, fet que emmarca la tipologia i condicions de les llars, i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià amb força les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia va suposar també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.


Mercats de treball i habitatge

 

El treball i l’habitatge son les dues palanques clau d’autonomia personal. Totes dues, tanmateix, situades en coordenades de mercat. En l’esfera laboral, l’impacte de la recessió desencadena per la pandèmia està resultant especialment dur per la metròpoli de Barcelona. La caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans que a Catalunya i Espanya. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. A tall d’exemple, la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli.


Al llarg dels anys de reactivació econòmica previs a la pandèmia, la bombolla immobiliària es va traslladar de les hipoteques al lloguer. Un escenari marcat per  la feble evolució dels salaris en un marc de creixent precarietat, i l’extrema debilitat de les polítiques d’habitatge va implicar un deteriorament creixent de la capacitat de les llars per a cobrir les despeses bàsiques d’habitatge. La pandèmia ha aguditzat la situació. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Durant els últims mesos, tot sembla indicar que s’ha obert una fase d’ajustament a la baixa, amb reduccions dels preus d’oferta i contractual. El preu mitjà, tanmateix, se situa encara molt per sobre del de demanda al conjunt de la metròpoli. 

Cicles de vida: infància i joves

La pandèmia ha visualitzat l’elevada vulnerabilitat dels col.lectius en les etapes més fràgils del cicle de vida, i l’enorme fragilitat dels dispositius de cures. La covid-19 ha fracturat també la realitat metropolitana pels dos pols del curs vital. Les persones d’edat més avançada ha patit intensament l’emergència sanitària i la mercantilització dels serveis residencials. Infants i joves han vist agreujada la seva relativa desprotecció. Els impactes sobre aquests grups socials, alhora, han estat internament desiguals i segregats.

Els infants i adolescents van travessar els dies més durs de la pandèmia enmig d’una quotidianitat creuada per realitats i emocions complexes. Van gaudir més de la família i menys de les amistats; van experimentar una combinació de diversió i curiositat amb solitud i angoixa. Es van trobar amb experiències motivadores (ús intens de la llar i noves formes de comunicació online) i d’altres decebedores (suspensió de les activitats educatives i de lleure). Aquest ventall d’impactes socioafectius van resultar desiguals en funció de les edats i dels contextos residencials i de classe. Els malestars van ser més intensos en adolescents, així com en infants en situacions familiars de risc, i amb condicions precàries d’habitabilitat  i difícils per a l’educació no presencial.

Bona part de la població jove viu en un doble context d’inseguretat econòmica i residencial, derivat d’un mercat de treball amb elevades taxes de precarietat i d’un mercat d’habitatge altament excloent. Aquesta doble realitat obstaculitza els processos d’emancipació i limita de forma substancial el dret a un projecte de vida amb autonomia. Amb la pandèmia, la població jove ha patit, en el conjunt de l’estat, una caiguda d’ingressos quatre vegades superior a la de la població adulta. A Barcelona, les trajectòries laborals juvenils s’han vist fortament impactades. La taxa d’atur creix i ho fa de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris. El 2020 el nivell d’atur dels joves d’origen migrant dobla el dels autòctons; i l’atur dels joves residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La incidència sobre l’habitatge no és menor. D’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres expressa dificultats de pagament de les despeses d’habitatge, i a la ratlla del 10% impossibilitat sobrevinguda de fer front al lloguer.

 

Mobilitat i infrastructura verda


La pandèmia ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos, i un conjunt també sense precedents d’impactes positius sobre els principals indicadors ambientals. L’escenari, tanmateix, va expressar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provocava la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial (cadena alimentària, cures...) mantenia un ús relatiu molt més elevat del transport públic. Més enllà dels efectes inicials, la disrupció que ha suposat la covid-19 construeix un joc d’oportunitats i amenaces per al necessari procés de canvi a partir de l’actual model de mobilitat urbana i metropolitana. En el vessant de les oportunitats, l’escenari de reducció ajuda a situar en l’agenda una transició cap a la mobilitat sostenible amb dos pilars: d’una banda, el canvi cap a modes actius, públics, col.lectius i no contaminants; d’altra banda -molt rellevant- el decreixement dels nivells actuals de mobilitat, amb la posada en valor de criteris de proximitat i accessibilitat.

La covid-19 ha incrementat la consciència de formar part d’un món globalitzat. Les pandèmies víriques –relacionades amb la progressiva destrucció de la biodiversitat- i els impactes del canvi climàtic han deixat de ser una ficció i poden esdevenir fenòmens cada cop més habituals i severs. Les metròpolis han d’enfortir la seva resiliència a aquestes noves amenaces. Un dels vectors de resposta passa per la infraestructura verda, per l’ampliació i millora integral de parcs i espais oberts incorporant criteris de salut i benestar en la seva planificació i gestió. Els espais oberts metropolitans han estat un actiu rellevant per pal·liar els efectes negatius de la pandèmia. S’han incrementat les visites, s’han enriquit les pautes d’ús i s’ha diversificat el seu ventall funcional (retrobament, convivència, lleure, esport, producció d’aliments...). En aquest nou escenari, els espais i parcs urbans han contribuit a millorar el conjunt de determinants ambientals de la salut i, en conseqüència, el benestar físic, emocional i mental de la ciutadania. 

 Acció col.lectiva i respostes institucionals

La covid-19 ha activat capacitats de resposta diverses. Els efectes han estat intensos, les reaccions socials i institucionals han estat ràpides i innovadores. Els actors del territori han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia i han establert les bases per un procés estratègic de reconstrucció i transformació. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana i des de l’entramat institucional.

En el camp de la ciutadania, cal considerar un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets bàsics i a la cobertura de necessitats materials. En la seva irrupció adopten el format d’experiències d’autogestió urbana, en el marc de l’onada de mobilitzacions contra la globalització neoliberal. Cristal.litzen poc després, en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m, com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu, a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

En el camp institucional, els 36 municipis metropolitans van desenvolupar, al llarg del 2020, 1.414 actuacions de resposta, tractant-se en el 85% dels casos d’accions noves. Han estat actuacions desplegades en 6 grans sectors amb un 66% focalitzades en l’àmbit de la inclusió. Per la seva dimensió i rellevància institucional, l’ajuntament de Barcelona ha jugat un paper referencial, ha desplegat un conjunt de formes de governança i processos d’aprenentatge que assenyalen un camí suggeridor per tal d’afrontar la gestió de les emergències complexes: a) lideratge polític i gerencial habilitador d’espais col.lectius i plurals de presa de decisions; b) capacitat institucional i d’iniciativa en l’esfera regulativa i de la coproducció de polítiques de resposta; c) transversalitat organitzacional articulada per missions operatives i cooperació en xarxa entre agents i nivells d’administració; d) producció de coneixement per a fonamentar respostes basades en l’evidència.

Noves bases institucionals per a transformar la metròpoli

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca bàsica de construcció de benestar. És necessari, però no és ja suficient. Les grans dinàmiques de canvi i les quotidianitats on es fan tangibles s’expressen avui en àmbits de barri i de ciutat, sí; però també, i amb molta intensitat, en l’escala de metròpoli. D’altra banda, els municipis amb més col·lectius  i barris vulnerables són també els qui tenen menys recursos per a fer-hi front. La metròpoli que emergeix de la pandèmia ha de desplegar capacitats d’autogovern: ha de transitar de prestar serveis a definir polítiques públiques; d’administració tecnocràtica a autoritat democràtica d’elecció ciutadana directa. Cal forjar, en síntesi, les noves bases institucionals que facin possible transformar la metròpoli.

Pandèmia, metròpoli i desigualtat. Plou sobre mullat.

Article amb Sergio Porcel. Publicat a Crític (2 de febrer de 2021) 

https://www.elcritic.cat/opinio/pandemia-metropoli-i-desigualtat-plou-sobre-mullat-79589

Fa ara un any, just abans de la pandèmia, escrivíem -també a Crític- sobre les enormes dificultats que travessava la metròpoli de Barcelona per cosir les greus ferides socials i urbanes que havia deixat la Gran Recessió. Apuntàvem també, en aquell article, el repte inajornable de desplegar polítiques metropolitanes d’inclusió, habitatge i barris, per tal de restablir dinàmiques de cohesió en el territori. La crisi de la covid-19 ha aguditzat les fractures en els teixits metropolitans; i l’agenda de reconstrucció esdevé més necessària encara.

En l’esfera laboral, l’impacte d’aquesta nova recessió està resultant especialment dur per la metròpoli de Barcelona. Al llarg dels primers mesos de la pandèmia, la caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans (-5,7%) que a Catalunya i Espanya (entorn un 4%)[1]. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove (franges 16-24 i 25-34), les dones (alta feminització dels sectors d’activitat més afectats) i en general els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos: la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli. A aquest conjunt d’impactes s’afegeix, d’una banda, la dinàmica de pèrdua de teixit empresarial i, d’altra banda, l’increment de dificultats d’inserció per a les persones en atur de llarga durada, atès el context de fortes incerteses. 

Aquesta dinàmica del mercat de treball, al costat d’altres factors, s’està traduint ja en un nou increment de la desigualtat social i la pobresa a la metròpoli de Barcelona, quan encara no s’havien revertit els efectes de la crisi anterior: plou sobre mullat. Es desconeix encara, en termes reals, l’abast precís dels impactes. Les fonts de dades oficials que informen sobre els ingressos de les llars[2] ho fan sempre amb dos anys de retard. Des de les ciències socials, tanmateix, s’estan duent a terme grans esforços i innovacions metodològiques per tal oferir estimacions sòlides. En aquesta línia, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) ha dissenyat un mètode de simulació de rendes, a partir de dades d’enquestes i de registres, que ens permet realitzar una primera radiografia socioeconòmica de la metròpoli de la pandèmia[3].


A l’àrea metropolitana de Barcelona, la renda mitjana de les llars ha caigut l’any 2020 entre un 7% i un 8% respecte el 2018, situant-se entre 32.000 i 32.300 € anuals. La desigualtat de renda torna a situar-se al nivell del 2011, moment en que la Gran Recessió va desplegar amb més força el seu ventall d’impactes socials. Sens dubte, però, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa. Segons les estimacions, la població en risc de pobresa ha augmentat d’un 20% (gràfic 1). Avui tenim entre 129.000 i 152.000 persones més en risc de pobresa a l’àrea metropolitana de Barcelona, les quals s’afegeixen a les 648.000 preexistents. Han augmentat també les situacions de pobresa extrema, unes 50.000 persones que se sumen a les 171.000 que ja ho estaven. No només s’amplia l’abast de la pobresa, ho fa també la seva intensitat: la població pobre té avui uns ingressos medians més allunyats del llindar de risc de la pobresa que abans de la pandèmia. 

Gràfic 1. Taxa de risc de pobresa moderada (60% mediana) i taxa de risc de pobresa moderada ancorada (2018-2019). Total població. AMB 2011-2020

Font: Idescat i IERMB, Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2011; IERMB i Idescat, EMCV, 2016-2017, 2018-2019; IERMB, Estimacions de renda escenari covid-19, 2020.

Hi ha més. La distribució d’impactes entre diferents perfils socials mostra unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants (gràfic 2). S’obre l’escletxa de classe: la pobresa de les capes treballadores metropolitanes s’incrementa en 5 punts, mentre directius i professionals esquiven l’impacte. La pobresa infantil metropolitana, ja abans de la pandèmia molt elevada (27%), augmenta en l’actual context al voltant de 7 punts. La població migrant, finalment, mostra la situació més severa: increment d’entre 5 i 10 punts, a partir d’una taxa de risc que ja ratllava el 40%, en contrast amb el 13% de la població autòctona. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli.

 Gràfic 2. Taxa de risc de pobresa moderada i taxa de risc de pobresa moderada ancorada (2018-2019) segons característiques socials. Total població. AMB 2018-19 — 2020

Font: IERMB i Idescat, EMCV, 2018-2019; IERMB, Estimacions de renda escenari covid-19, 2020.

Aquest panorama certament desolador ho hagués estat encara més sense els efectes mitigadors derivats del desplegament dels programes de protecció de l’escut social. Els ERTO i els ajuts als autònoms estan jugant un rol clau en el manteniment d’ingressos. L’estimació ens diu que aquests instruments han reduït la desigualtat social a l’àrea metropolitana de Barcelona a l’entorn d’un 8%; i la pobresa moderada i extrema un 18,5% i un 35,7%, respectivament. Serà clau, en aquest sentit, el moment i la manera en què es desactivin els ERTO, prorrogats per ara fins el 31 de maig. En contrast, l’efecte protector de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) és encara molt feble, reduint tan sols la pobresa extrema un 1,4%. Sense aquestes polítiques, si hagués continuat estrictament el model d’austeritat de la crisi del 2008, la cohesió social metropolitana hauria retrocedit a nivells de fa quatre dècades.

La metròpoli de la pandèmia es llegeix també en termes de vulnerabilitat residencial i urbana. L’habitatge se segueix situant en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma especialment intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer (gràfic 3).  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge (per sobre del 40% del seu ingrés mensual) ha crescut a l’entorn de 6 punts: del 34% al 40%. Més greu encara, una de cada cinc d’aquestes persones (entre el 20,9% i el 21,5%) destina a despeses d’habitatge més del 60% dels seus ingressos. Plou sobre mullat també en aquest àmbit. La crisi habitacional no estava resolta, la covid-19 l’ha agreujada. En un context de pobresa creixent, els preus no regulats del lloguer situen a milers de llars metropolitanes amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques, i eleven considerablement els riscos d’impagament i desnonament.  

 

Gràfic 3. Taxes de sobrecàrrega de despeses de l'habitatge segons règim de tinença (%). Total població. Àrea metropolitana de Barcelona, 2016-2017 — 2020

Font: IERMB i Idescat, EMCV, 2016-2017 —  2018-2019; IERMB, Estimacions de renda escenari covid-19, 2020.

La pandèmia de la covid-19 ha contribuït també a fer més visible la desigualtat urbana. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència, concentració i complexitat[4]. Des de fa dècades es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb fort impacte també en determinats municipis mancats de capacitat per fer-li front (gràfic 4). L’any 2017, el 51% dels habitants de Santa Coloma de Gramenet residien en barris d’extrema vulnerabilitat, a Cornellà el 28%, a l’Hospitalet de Llobregat, el 27% i a Badalona, el 26%

 

Gràfic 4. Índex de vulnerabilitat urbana. Àrea metropolitana de Barcelona, 2017

Font: IERMB, Índex de Vulnerabilitat Urbana, 2017.

Tot això plantega, clarament, reptes ingents en el terreny de les polítiques públiques. Cal subratllar, d’entrada, dos elements. Un canvi de paradigma a escala general: la transició de l’austeritat a la construcció de l’escut social, amb impactes positius, tot i que limitats, sobre la metròpoli. I una trajectòria de continuitat: el compromís del municipalisme amb el blindatge del benestar de proximitat, i l’agilitat de reacció a contextos d’adversitat. Durant el primer estat d’alarma, els 36 ajuntaments metropolitans han instrument 1.414 mesures públiques directament vinculades a fer front a la covid-19; d’aquestes, un 85% han estat accions de nou tipus i un 66,2% centrades en l’àmbit de la inclusió social[5]. Cal remarcar també l’activació amb força de les xarxes ciutadanes de solidaritat i suport mutu, així com el treball intens del teixit associatiu metropolità.

 

Més enllà d’aquests elements, resta pendent la configuració d’una doble aposta clau: enfortir i innovar les polítiques de garantia de renda, habitatge i millora de barris; i situar l’Àrea Metropolitana (AMB) com a àmbit proactiu i rellevant -en una lògica de governança multinivell- superant per tant les febleses actuals d’aquesta escala territorial.   

·       Pel que fa a la lluita contra la pobresa, cal millorar l’IMV i la Renda Garantida de Ciutadania, ampliant cobertura i intensitat de protecció, articulant el seu encaix des de la descentralització i l’agilitat, i guanyant incondicionalitat en la perspectiva de la Renda Bàsica. L’AMB podria impulsar un suport metropolità d’inclusió a partir de l’harmonització dels ajuts municipals d’urgència, i fixar -com a Londres i altres grans àrees urbanes- un salari mínim metropolità.

·       En relació a l’habitatge, s’ha de veure quins impactes tindrà a la metròpoli tant la nova llei catalana (11/2020) de regulació de preus del lloguer, com el decret-llei estatal (37/20) de prohibició de desnonaments en situacions de vulnerabilitat. Resta pendent, en tot cas, l’enfortiment de l’agenda metropolitana: fort impuls al lloguer assequible i a formes cooperatives; programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica; estratègia enfront el sensellarisme; o dotar de dimensió metropolitana l’obligatorietat del 30% d’habitatge protegit a cada nova promoció i rehabilitació en sòl urbà.

·       Finalment, en l’àmbit de la vulnerabilitat urbana caldria desplegar una estratègia pivotada per un Pla de Barris metropolità, com a component estructural del règim urbà de benestar. La complexitat que presenten els barris més vulnerables de la metròpoli demana una eina d’intervenció flexible, capaç d’oferir respostes adaptades a cada context; vertebrada per processos de coproducció veïnal i associativa; i amb capacitat d’aportar un suport estable i continuat en el temps.

En síntesi, els primers impactes de la covid-19 sobre la metròpoli resulten molt intensos i diferencials en termes socials i urbans. Configuren, d’una banda, una estructura social més complexa, polaritzada i fracturada. S’aguditzen els riscos d’exclusió de la classe treballadora, d’infants i joves, de les dones i de la població migrant. S’enforteix, d’altra banda, la centralitat de la vulnerabilitat residencial a la metròpoli, i ho fa en un context de desigualtats urbanes persistents i concentrades. Aquesta realitat demana el desplegament d’una agenda que faci tangible el gir metropolità en les polítiques públiques: una agenda d’inclusió, habitatge i barris que faci possible avançar cap a la seguretat econòmica i residencial de tothom en entorns no segregats de quotidianitat.



[1] Trullén,J. Galletto,V, Fíguls,M. i Aguilera,S. (2020). “Impacte de la crisi de la covid-19 en el mercat de treball metropolità de Barcelona”. IERMB Working Paper in Economics, 20.02.

[2] A Espanya i Catalunya la font de dades oficial que informa sobre la renda és l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), elaborada per l’INE i l’Idescat. A l’àmbit metropolità de Barcelona la font de dades de referència són les Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida (EMCV), elaborades per l’IERMB cojuntament amb l’Idescat.

[3] Cruz, I., Navarro-Varas, L., Porcel, S. (2020). “Una aproximació als efectes socioeconòmics de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona”. IERMB. Estimacions desigualtat social i pobresa. Àrea metropolitana de Barcelona, III trimestre, pp. 1-19.

https://iermb.uab.cat/es/estudi/una-aproximacion-a-los-efectos-socioeconomicos-de-la-covid-19-a-la-metropoli-de-barcelona-estimaciones-desigualdad-social-y-pobreza/

[4] Antón-Alonso, F. Pocel, S. Cruz, I. Coll, F. (2021) “La vulnerabilitat urbana a Bartcelona: persistència, concentració

  i complexitat”, a Papers pp.50-67. IERMB, Barcelona.

[5] Martí-Costa, M. Conde, C. Termes, A. (2020) “Resiliència municipal davant la crisi de la covid-19 a la metròpoli de

  Barcelona”. Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB).

Postpandèmia i benestar

Article publicat a Sobiranies (8 de juny 2020) (amb Gemma Ubasart)
1. Un punt de partida amb desavantatge. La llarga nit de la dictadura franquista havia exclòs Espanya (Portugal i Grècia) de l’experiència del constitucionalisme social desenvolupada després de la II Guerra Mundial als països europeus democràtics. Des de la transició democràtica i la incorporació a la Unió Europea (UE) es produeix un procés de convergència quant a indicadors de desenvolupament econòmic i protecció social amb la resta de la UE. Es tracta d’un procés, tanmateix, amb mancances i peus de fang. El nostre estat de benestar no es va dotar de polítiques públiques d’habitatge, ni de xarxes universals de serveis socials i garantia de rendes. L’atenció a la dependència va arribar tard i no es va desplegar amb la potència prevista. Les taxes de pobresa i d’exclusió es van mantenir, fins i tot en èpoques de forta bonança, a l’entorn del 20%. D’altra banda, el mercat de treball es va precaritzar de forma galopant i la desindustrialització va ser –amb algunes excepcions– definitiva. El cicle de creixement del mil·lenni va expandir el PIB i va crear milions de llocs de treball, però s’edifica sobre la centralitat del turisme i la construcció, i sobre una desregulació financera que contribueix a inflar la bombolla especulativa.  
2. La gran recessió i l’austeritat. La intensitat de la crisi va evidenciar les febleses i els desequilibris del model productiu i de benestar del sud d’Europa, així com la seva posició subalterna respecte als països europeus «centrals». La cruesa de les retallades va fer palesa l’enorme vulnerabilitat política del nostre estat de benestar. Anys després de la recessió, la taxa d’atur a l’Estat no aconsegueix tornar al nivell precrisi i segueix doblant la mitjana europea. La dualització del mercat laboral es fa més profunda: la precarietat s’instal·la als contractes de la gent jove i de les persones amb menys qualificacions; la pobresa laboral creix i se situa avui fins i tot per sobre dels anys de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, la distribució de la qual és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys. En l’origen d’aquesta realitat trobem l’impacte negatiu que comporta la maternitat en les trajectòries laborals femenines, així com les grans febleses de les polítiques d’infància del nostre règim de benestar. Cal destacar finalment la cronificació de la vulnerabilitat habitacional, amb la transferència de la bombolla immobiliària al lloguer (sense polítiques de control públic de preus), així com l’ampliació de la segregació urbana, amb molts barris en situació de fragilitat.
3. Noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats. El que vam viure fa una dècada no era tan sols una crisi econòmica. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construïdes al segle xx. Es desencadenen, en l’esfera sociocultural, processos com la crisi de l’organització patriarcal de les cures, el canvi demogràfic o la transició a la multiculturalitat. En l’esfera econòmica es desplega la financerització de l’habitatge, amb els seus impactes de gentrificació global, o la disrupció tecnològica, amb les seves diferents formes de capitalisme de plataforma. En l’esfera ecològica s’intensifiquen els riscos ambientals produïts socialment, de la contaminació a l’emergència climàtica. Entre aquestes transformacions i les lògiques social-keynesianes s’obre un abisme, un desencaix d’època. És cert que a la crisi del 2008 es va respondre amb receptes thatcheristes: serveis públics convertits en àrees de negoci privat, i drets socials en mercaderies. Però també amb una forma de keynesianisme per als rics (keynesianisme de l’1%): volums ingents de despesa pública (i noves regulacions) per salvar la banca i la gran empresa. Ens cal repensar l’agenda de transformació: més enllà de la denúncia del neoliberalisme, més enllà també de l’estatisme clàssic. El canvi d’època implica una nova gramàtica d’emancipació. I més ara, amb un virus que ens amenaça la salut i la vida, que ens ha fet conscients, de cop, de la nostra vulnerabilitat. 
4. Els treballs i la renda. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col·lectiu, on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança postcovid. En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries i de distribuir socialment la riquesa: atur, precarietat i pobresa laboral s’enfilen a nivells inassumibles. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral·lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta. A) Reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista. Una economia ecològica per la vida, amb creació i apropiació compartida de valor, amb treballs sostenibles i centralitat de les cures. Un model que generi prosperitat cuidant les persones i el planeta. B) Refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. Les polítiques de renda garantida han d’esdevenir ja un dret subjectiu de ciutadania amb capacitat d’assegurar, en situacions de vulnerabilitat econòmica, un nivell mínim d’ingressos per viure. I han d’obrir, alhora, l’horitzó de la renda bàsica: per construir autonomies reals, per desmercantilitzar, en clau universal, les condicions materials de l’existència.  
5. La dignificació de les cures i la nova agenda urbana. L’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans) i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar de forma urgent drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures, i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. A) El dret a les cures ha de gaudir, en el futur immediat, de la mateixa centralitat que tenen l’educació o la sanitat, en l’agenda de benestar. Caldrà, alhora, garantir una organització social equitativa de les cures, en el marc d’una agenda feminista forjadora d’un nou contracte de gènere. B) El dret a la ciutat, en segon lloc, ha de configurar un nou espai clau de reinvenció dels drets socials: un hàbitat digne i segur, un espai públic com a bé comú (amb menys cotxes i més verd), metròpolis que tanquen fractures culturals i educatives entre barris, territoris que guanyen sobiranies de proximitat (alimentària, energètica…).  
6. Inclusió relacional i innovació social. La covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col·lectiva com a constructora de béns comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col·lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets. Les institucions públiques de proximitat afronten el repte de desplegar polítiques d’acció comunitària generadores de marcs d’inclusió relacional. Les organitzacions socials han d’obrir-se a la comunitat, com a palanques de lluita i solidaritat. Cal teixir el comú des de dispositius públics (CAP, escoles, centres cívics, biblioteques…) i des de dispositius ciutadans (associacions veïnals, esplais, ateneus, bancs de temps, blocs ocupats…). Cal un espai institucional amb més pulsió comunitària i un espai comunitari amb més pulsió universal: erigir un àmbit compartit on teixir aliances publicocomunitàries, on restablir lògiques de fraternitat.  
7. Administracions democràtiques i deliberatives. La construcció de la nova agenda de benestar ha d’anar vinculada a un procés de canvi inajornable: la transformació de les administracions públiques cap a un model amb valors públics de referència, flexible i responsable, estratègic i creatiu, deliberatiu i relacional. L’administració no pot ser concebuda com un mer instrumental tècnic, ha d’incorporar a la seva operativa els valors que inspiren la construcció d’una societat lliure, igualitària, diversa i fraterna; ha de contribuir a forjar els escenaris col·lectius que democràticament decidim. En clau interna, l’administració pública ha de superar esquemes de rigidesa vertical i sectorial, i dotar-se de flexibilitat, d’espais que nodreixin la confiança i la responsabilitat. En clau externa, haurà d’articular respostes a una societat complexa i carregada d’incerteses. Caldrà per tant que sigui estratègica i alhora creativa/inclusiva: capaç de trobar respostes noves i de fer-se preguntes noves; oberta a l’aprenentatge i a l’abordatge de reptes emergents. Ens cal, per últim, una administració deliberativa i relacional, amb eines per incorporar intel·ligències col·lectives, per articular el diàleg i la cooperació; per activar dinàmiques de mediació entre escales de govern i amb les esferes privada i comunitària.
8. La proximitat com a escletxa democràtica. Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza. Però, lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per a la contaminació, ni per a pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta. Perquè sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel·ligència col·lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli; dels pobles a les mancomunitats. La idea arrela en l’argument redistributiu. La metròpoli i els mecanismes de cooperació intermunicipal esdevenen l’àmbit possible de construcció de justícia socioespacial.
9. Més Europa en un món de riscos globals. L’enfortiment de lògiques de proximitat ha de vincular-se a la multigovernança a diferents escales territorials. No es tracta de reproduir vells esquemes jeràrquics, sinó d’articular escenaris de sobiranies lliurement compartides, amb relacions d’interdependència i horitzontalitat per abordar problemes, gestionar conflictes i construir acords. En aquest context, l’estat-nació ha de perdre centralitat política i simbòlica. Bona part dels reptes emergents, de l’emergència climàtica al crim organitzat passant per la pandèmia, requereixen un salt d’escala cap a àmbits supranacionals. I és aquí, en aquest món global i del risc, on toca donar la batalla per Europa. Per una UE amb més capacitats de govern i elaboració de polítiques enfront dels estats i les seves reticències anacròniques a cedir més poder; per una UE plenament democràtica que fa girar la seva integració entorn dels drets civils, socials i polítics; per una UE que actua com a subjecte polític en l’escena internacional i treballa de forma cooperativa i horitzontal en tots els àmbits de proximitat.  
10. Per un no-retorn a la normalitat excloent. Construir l’esperança. En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront del mirall dels nostres desgavells col·lectius i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica, de reconèixer la naturalesa essencial de les cures i el caràcter inajornable de la transició ecològica, de revertir el declivi de la fraternitat i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la deliberació democràtica i la gramàtica política de la quotidianitat, des de proximitats empoderades i la batalla per Europa. La societat postcovid haurà de reescriure els llenguatges de l’emancipació i haurà, sobretot, d’explorar les pràctiques tangibles que la facin possible: avançar per cada camí que permeti realitzar, en condicions d’igualtat i en comú, els més diversos projectes de vida.

Postpandèmia: horitzons urbans d'esperança

Article publicat el 6/5/2020 a l'espai "Reflexions covid-19" www.igop.uab.cat
Abans que es desencadenés  la pandèmia, solíem emmarcar les nostres reflexions en el llegat de la gran recessió i de l’austeritat: parlàvem de desigualtats ampliades i cronificades. Però no era tan sols això. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construides al segle XX. El coronavirus intensifica aquest desencaix, i incorpora aspectes emergents. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col.lectiu; on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança post-covid. N’esmentaré algunes que crec rellevants.
En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries, i de distribuir socialment la riquesa: la precarietat s’instal.la en els contractes, i la pobresa laboral creix. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral.lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta: reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista; refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. En segon lloc, l’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans), i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar urgentment drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures; i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. Finalment, la covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col.lectiva com a constructora de bens comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col.lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets.
Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza!. Però lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per la contaminació, ni per pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta.
Per que sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel.ligència col.lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli. Caldria aprofitar el marc de reactivació per enfortir la governança metropolitana. La idea arrela en l’argument redistributiu. A Barcelona, els municipis de l’àrea metropolitana amb els indicadors d’exclusió més elevats són els que presenten menys capacitats institucionals per fer-hi front. I els barris metropolitans vulnerables, castigats intensament per l’emergència, són els que disposen de menys capacitats cíviques de resposta. Hi ha per tant una (doble) relació de desencaix entre necessitats i recursos: en el pla institucional i en el comunitari. La metròpoli esdevé l’àmbit possible de correcció, de construcció de justícia socioespacial.
En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront el mirall dels nostres desgavells col.lectius; i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica; de reconèixer la naturalesa essencial de les cures, i el caràcter inajornable de la transició ecològica; de revertir el declivi de la fraternitat, i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la gramàtica política de la quotidianitat; des de la centralitat del dret a la ciutat, amb el convenciment que només serà possible si incorpora una forta dimensió comunitària i metropolitana.