Més enllà de l'eix dreta/esquerra. Noves cartografies polítiques

Article publicat a Crític (octubre del 2024) https://www.elcritic.cat/opinio/ricard-goma/mes-enlla-de-eix-dretaesquerra-noves-cartografies-politiques-217369

Hem deixat enrere els paràmetres que van vertebrar la societat industrial, tant ‘l’esperit del 45’ (el de la pel·lícula de Ken Loach) com les seves impugnacions neoliberals. No té sentit seguir estirant els marcs interpretatius -les claus ideològiques- construides al segle XX. El temps nou que vivim es va dibuixant en territoris intersticials, entre -i més enllà de- les dinàmiques recents de crisi i d’emergència (climàtica, habitacional…). S’han desplegat les grans transicions de canvi d’època. Es van teixint les coordenades d’una nova era que anem desxifrant a cop d’incerteses radicals, tecnologies disruptives, fragilitats vitals, complexitats socials i riscos ambientals inèdits. És ben clar que tot això es trasllada a l’àmbit de la política, i s’expressa amb força en el seu conjunt d’esferes. Impacta sobre arquitectures institucionals anacròniques; genera noves lògiques d’acció col·lectiva; provoca un desencaix de fons entre les polítiques públiques clàssiques i la cartografia actual de bretxes i valors. Hi ha una esfera de la política democràtica on els efectes del canvi d’època alteren el paisatge d’una forma especialment intensa: els eixos que estructuren els conflictes es diversifiquen; i els actors que les protagonitzen incorporen relats i pràctiques sense precedents. Estirem el fil. 

Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social es va articular en l’eix tradicional dreta/esquerra.  Una tensió ideològica de naturalesa unidimensional a l’entorn de les condicions materials de vida i la seva desigual distribució entre classes. El contracte de benestar del segle XX -i les seves disputes- es van escriure amb la gramàtica de l’antagonisme capital-treball. En canvi, les relacions de gènere i afectives, l’organització de les cures, les discriminacions socioculturals, o l’habitabilitat del planeta van quedar bàsicament inalterades.  I amb una presència molt feble o inexistent en els marcs ideològics i d’acció col·lectiva de l’esquerra clàssica. Però el canvi d’època ho sacseja tot. L’erosió de velles identitats i la irrupció de mapes d’heterogeneïtat quotidiana en múltiples vessants (origen, gènere, cicles de vida, models de llar…) va creant noves subjectivitats, valors i narratives. Esclata el procés d’individualització; però es van forjant, també, noves capacitats d’agència. El conflicte social (lluny de diluir-se en cap utopia de posmodernitat) adopta un format multidimensional, amb eixos emergents que interseccionen. 

La tensió dreta/esquerra persisteix en el terreny de les fractures materials. Ho fa, tanmateix, en termes redefinits. La reproducció intergeneracional i heredada de la desigualtat, la transició digital i la financiarització global connectada al mercat immobiliari -els habitatges com a actius financers per especular- esdevenen els elements més nítidament constitutius del capitalisme del segle XXI. En aquest context, la impugnació dretana de la igualtat roman activa, reorientada ara a blindar privilegis, lògiques rendistes  i processos de despossessió. En l’espai ideològic de l’esquerra -més enllà de nostalgies obreristes i ‘solucions’ estatistes- es van obrint pas pràctiques d’articulació d’economies democràtiques i comunals, així com propostes d’innovació de drets socials (renda bàsica, habitatge, cures...). A partir d’aquí, el ventall d’eixos i d’actors s’amplia. Al llarg dels últims anys, la ciència política ha anat explorant el que es coneix com la dimensió ‘gal-tan’. Un eix que travessa el binomi dreta/esquerra i que ubica en un pol l’espai ‘green-alternative-libertarian’ (gal) i en l’altre extrem el ‘traditional-autohoritarian-nationalist’ (tan). Treballant sobre aquesta lògica, però reprenent la perspectiva de les grans transicions, es fa possible connectar els conflictes emergents a les dimensions política, ecològica i sociocultural  del canvi d’època

En la dimensió política sorgeix, en clau reaccionària, un autoritarisme posdemocràtic que impulsa dinàmiques de concentració de poder i de reformulació autocràtica de les regles institucionals del joc. Des d’una lògica alternativa, els processos d’innovació democràtica aposten per articular la millora de la representació amb lògiques participatives, amb coproducció de polítiques i estructures públic-comunitàries (eix autocràcia/democràcia). En la dimensió ecològica s’atrinxeren formes diverses de negacionisme climàtic -en el relat i/o en la praxi- orientades a la defensa d’esquemes i infraestructures pròpies de l’era fòssil. Però es tracen també nous paradigmes, situant la transició ecosocial i el green new deal com a clau de volta de transformació (eix gris/verd). En la dimensió sociocultural cristal·litzen dues clivelles. Es recuperen, en primer lloc, estratègies d’enduriment de fronteres -estat fortalesa- amb components de racisme i islamofòbia: son pràctiques i narratives vinculades a models de nacionalpopulisme, reticents a processos de sobiranies compartides. Enfront a això, s’obren pas perspectives que situen l’acollida, la diversitat i la federalització d’Europa en el centre del projecte col·lectiu (eix tancar/obrir). Apareixen, en segon lloc, reaccions cap a refugis de conservadurisme moral, expressats en termes de masclisme, homofòbia i transexclusió. Es declinen, en sentit contrari, propostes que situen els drets feministes i LGTBIQ+ com a vertebradors de noves gramàtiques de futur (eix tradició/autonomia).

La configuració d’aquest terreny d’eixos múltiples reflecteix dinàmiques recents. En el conjunt de societats democràtiques, al llarg de les últimes dècades, s’ha anat desplegant un cicle d’avenços -desiguals però rellevants- en polítiques verdes, multiculturalitat, lleis d’igualtat i autodeterminació de gènere. Conquestes impulsades i sostingudes per un camp d’acció col·lectiva on l’objectiu d’igualtat econòmica s’ha articulat a la cura de la democràcia, i a l’aposta per les dimensions ecològica i cultural de la justícia social. Un context on, tanmateix, les retòriques de la intransigència (Hirschman) s’han tornat a activar. L’actual onada reaccionària prioritza la construcció de significats i repertoris d’acció orientats a la restauració d’ordres tradicionals: jerarquies, autoritat i punitivisme; mobilitats motoritzades; imaginaris d’homogeneïtat anticosmopolita; marcs nacional-conservadors (de Putin a Bolsonaro passant per Le Pen). I ho fa, en les seves expressions més nítides, des de gramàtiques d’odi que travessen el conjunt de dimensions: ecofòbia, islamofòbia, transfòbia (de Trump a Orban, passant per l’AfD i la BSW a Alemanya). L’agenda socioeconòmica, que va operar en clau privatitzadora com a referent ideològic del cicle neoliberal, es manté ara en el terreny programàtic, però s’afebleix com a bandera política (potser amb l’excepció de Milei a Argentina).  

Les cartografies del conflicte, en síntesi, s’alteren en context de canvi d’època; a) guanyen complexitat, més enllà de l’eix clàssic dreta/esquerra; b) es forcen costures democràtiques, des de processos d’autocratització i retòriques/polítiques d’odi  com a doble motor de la (nova) lògica reaccionària; c) cristal·litzen interseccions: els marcs verds i feministes, per exemple, tendeixen a ser més transversals; o l’agenda cultural neoconservadora és assumida per espais diversos del mapa ideològic clàssic, a dreta i esquerra. La correlació de forces dibuixa geografies en tensió. El règim de guerra -la invasió d’Ucraïna, el genocidi a Palestina...- i la centralitat política dels estats juguen a favor de dinàmiques d’involució. L’agenda progressista, en canvi, explora i transita molt millor camins de futur en l’esfera de la política i les pràctiques de proximitat, del (nou) municipalisme. Allà on es palpen de manera quotidiana mixtures i vincles, allà on es despleguen gramàtiques feministes i de vida, enfront la construcció partidista i mediàtica d’odis i pors. Això, però, requereix reflexions més acurades. Queda pendent.