Transformar la metròpoli postcovid: una agenda d'acció

(Article publicat a Crític, 14 de setembre 2021) 

El març de l’any passat esclatava l’emergència sanitària de la covid-19 i, de forma immediata, les seves conseqüències socials, ecològiques i econòmiques: efectes profunds i transversals, amb plasmacions diverses en el territori. La relació entre pandèmies i ciutats és històrica, però les metròpolis del segle XXI no havien rebut un ventall comparable d’impactes. Bé, veníem de la gran recessió i els teixits ecosocials i urbans no s’havien recuperat encara del tot d’una crisi intensa i d’una austeritat injusta. Ara però no es tracta tant de ‘recuperar’ sinó de ‘transformar’: saber on som per tal d’anar construint la metròpoli del futur des de noves coordenades. Acaba de publicar-se ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’, el volum que aplega la recerca col.lectiva recent de l’IERMB. Es desgranen, en ell, els paràmetres que emmarquen la nova realitat, els quals configuren l’eix vertebrador de les reflexions d’aquest article. Dibuixaré, en un primer apartat, les dinàmiques emergents en les seves tres dimensions principals (social, espacial i comunitària). I apuntaré, en un segon apartat, una proposta d’agenda metropolitana per la transformació, estructurada en cinc camps temàtics i un decàleg d’acció.       

 

1.    L’escenari metropolità postcovid


 

Desigualtats socials

En l’àmbit de la renda, l’impacte més potent de la pandèmia es desencadena en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana. Quan la pobresa mostra la seva distribució entre perfils, s’observen unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants i persones migrants. En l’esfera laboral, la caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans que en el conjunt de Catalunya. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. La pandèmia ha ampliat també la clivella de les edats com a eix de desigualtat. Els infants van travessar els dies de confinament enmig d’una quotidianitat creuada per realitats complexes: experiències motivadores (noves formes de comunicació online) i decebedores (tancament d’escoles i espais de lleure). Els malestars van ser més intensos en infants amb situacions familiars de risc, condicions precàries d’habitabilitat  i manca d’eines per l’educació no presencial. Bona part de la gent jove viu un context d’inseguretat econòmica i residencial: mercats de treball i d’habitatge excloents. A la metròpoli, la taxa d’atur juvenil creix de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris: el nivell d’atur dels joves migrants dobla el dels autòctons; i l’atur dels residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La incidència sobre l’habitatge no és menor: d’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres expressa dificultats de pagament de despeses d’habitatge, i a la ratlla del 10% impossibilitat sobrevinguda de fer front al lloguer. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i polaritza encara més l’estructura social metropolitana.

 

Segregacions urbanes

Al llarg dels anys previs a la pandèmia, la bombolla immobiliària es va traslladar de les hipoteques al lloguer. L’extrema debilitat de les polítiques d’habitatge va implicar un deteriorament creixent de la capacitat de les llars per a cobrir despeses bàsiques. La pandèmia ha aguditzat la situació. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Estretament vinculada a la distribució espacial de preus del sòl i immobiliaris, la plasmació territorial de la desigualtat ha guanyat també visibilitat en el context de la pandèmia. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (amb diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió s’expressa amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana. La pandèmia, finalment, ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos. L’escenari, tanmateix, va evidenciar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provocava la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial mantenia un ús molt més elevat del transport públic col.lectiu.

Fragilitats (i energies) comunitàries

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs, fet que emmarca les condicions dels pisos i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia va suposar també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada. Els actors del territori, d’altra banda, han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia i han enfortit les bases per impulsar processos de transformació. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana. Cal considerar, en el camp de la ciutadania, un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets i a la cobertura de necessitats bàsiques. Adopten primer el format d’experiències d’autogestió urbana, en el tombant del mil.leni. Cristal.litzen poc després -en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m- com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu i a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

 


2.    Una proposta d’agenda metropolitana

Sobre aquestes bases, la transformació de la metròpoli postcovid requereix un intens compromís públic.  D’una banda, un marc estructural de polítiques públiques que deixi enrere el paradigma de l’austeritat i incorpori forts components de transició ecosocial. I requereix també, d’altra banda, un gir metropolità, la presència determinant de la metròpoli com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell. El quadre següent mostra un decàleg d’acció connectat a les evidències sorgides. Un ventall de polítiques possibles estructurat en cinc àmbits. La vinculació entre innovació econòmica i transició ecològica ha d’anar definint una metròpoli sostenible, on la generació de valor respecti els ecosistemes i els seus límits ambientals. La interacció entre regeneració urbana i inclusió social ha de fer possible una metròpoli compromesa amb la justícia espacial. Un territori on, finalment, cristal.litzin lògiques de prosperitat compartida i una geografia de comunitats diverses, creuades per vincles solidaris. 


Metròpoli i transformació postcovid: decàleg de polítiques públiques

Transició ecològica

Desenvolupar una estratègia socioecológica metropolitana basada en l’acció climàtica, la transició energètica, la infraestructura verda, l’alimentació saludable i la gestió de l’aigua com a bé comú.

Implementar el pla metropolità de mobilitat urbana amb perspectiva de gènere, prioritzant polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohesió territorial i la tarifació inclusiva.

Innovació econòmica

Elaborar un ‘Green New Deal’ metropolità com a estratègia de reactivació econòmica i de l’ocupació sobre la base d’un model productiu plural de caràcter inclusiu, circular, descarbonitzat i digital.

Aprovar un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.

Inclusió social

Establir, com a ingrés complementari a la RGC i a l’IMV, un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional a partir d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència. Dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16, com a instrument d’acció contra la pobresa infantil severa.

Articular xarxes socioeducatives i de cura en l’àmbit metropolità (escoles bressol, espais familiars i serveis d’atenció domiciliària) com a estratègia vinculada a la igualtat de gènere i el canvi demogràfic.

Ampliar els convenis amb el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) com a llavor d’una política d’atenció a la vulnerabilitat que doti a la metròpoli d’una xarxa de serveis d’inclusió

Regeneració urbana

Posar en marxa un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb intervencions flexibles i adaptades, i amb processos de coproducció veïnal i comunitària.


Desplegar l’agenda d’habitatge amb múltiples instruments: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent,  regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, rehabilitació amb criteris ecosocials, i ajuts al lloguer

Acció comunitària

Definir un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les iniciatives ciutadanes de solidaritat que faci possible dinàmiques de reescalatge, transferència interterritorial i enfortiment del teixit i la vida comunitària en barris d’alta vulnerabilitat.

En el camp de l’acció institucional, el municipalisme ha estat i és una palanca clau de construcció de benestar. És encara necessari, i amb potencial d’enfortiment dels seus marcs normatius i de finançament. Però no és ja suficient. Els municipis amb més col·lectius i barris vulnerables són tanmateix els qui tenen menys recursos per a fer-hi front.  D’altra banda, les grans dinàmiques de canvi i les quotidianitats on es fan tangibles s’expressen avui en àmbits de barri i de ciutat, sí; però també, i amb molta intensitat, en l’escala de metròpoli. Cal forjar les noves bases institucionals i cíviques que facin possible transformar la realitat. La metròpoli que emergeix de la pandèmia ha de desplegar per tant capacitats d’autogovern: ha de transitar de prestar serveis a coproduir polítiques públiques; d’administració tecnocràtica a autoritat democràtica d’elecció ciutadana directa. És des d’aquests paràmetres que podrà ser desplegada l’agenda de transformació. Una ciutat metropolitana, en síntesi, que abandoni les inèrcies del passat per protagonitzar les solucions de futur.

Una agenda metropolitana per la transformació postcovid

 

Article publicat al Butlletí IERMB (n.23. Maig-Juny 2021) 

La transformació de la metròpoli postcovid requereix un intens compromís públic.  D’una banda, un marc estructural de polítiques públiques que deixi enrere el paradigma de l’austeritat i incorpori forts components de transició ecosocial. I requereix també, d’altra banda, un gir metropolità, la presència determinant de la metròpoli com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell. Ara no es tracta tant de recuperar sinó de transformar: saber on som, i anar construint la metròpoli postcovid des de noves coordenades. Fruit de la recerca col.lectiva de l’IERMB, que configura la publicació ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’, ja disponible online, presentem un decàleg d’acció connectat a les evidències sorgides.

1. Elaborar un Green New Deal Metropolità com a estratègia de reactivació econòmica i de l’ocupació sobre la base d’un nou model productiu vertebrat per inversions públiques en transició verda i digital.  


2.  Desenvolupar una estratègia de transició socioecològica metropolitana basada en l’acció climàtica, la millora de la infraestructura verda, l’alimentació sostenible i la gestió de l’aigua com a bé comú.

3.  Implementar el pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant les polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohesió territorial i la tarifació inclusiva.

4.  Posar en marxa un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb intervencions flexibles i adaptades, i amb processos de coproducció veïnal i comunitària.

5. Desplegar l’agenda d’habitatge amb múltiples instruments: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent,  regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, rehabilitació amb criteris socials i ecològics, ajuts al lloguer.

6.  Aprovar un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.

7.  Establir, com a ingrés complementari a la RGC i a l’IMV, un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional sobre la base d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència. Dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16, com a instrument d’acció contra la pobresa infantil severa.

8.  Articular xarxes socioeducatives i de cura en l’àmbit metropolità (escoles bressol, espais familiars i serveis d’atenció domiciliària) com a estratègia vinculada a la igualtat de gènere i el canvi demogràfic.

9.  Ampliar els convenis amb el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) com a llavor d’una política d’atenció a la vulnerabilitat que doti a la metròpoli d’una xarxa de serveis d’inclusió.

10. Definir un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les iniciatives ciutadanes de solidaritat que faci possible dinàmiques de reescalatge, transferència interterritorial i enfortiment en barris d’alta vulnerabilitat (redistribució).


Conèixer per transformar la metròpoli postcovid


Aquestes noves coordenades estan basades, com dèiem, en l’evidència que ha constatat l’IERMB, de forma col·lectiva, durant la pandèmia, Fa poc més d’un any esclatava l’emergència sanitària de la covid-19 i, de forma immediata, les seves conseqüències socials, ecològiques i econòmiques: efectes profunds i transversals, amb plasmacions diverses en el territori. La relació entre pandèmies i ciutats és històrica, però les metròpolis del segle XXI no havien rebut un ventall comparable d’impactes. Bé, veníem de la gran recessió i els teixits socials i urbans no s’havien recuperat encara del tot d’una crisi intensa i d’una austeritat injusta. Plou, doncs, sobre mullat. En els paràgrafs següents, recollim les principals dades de l’escenari postcovid.

 

Desigualtats socials i relacions veïnals

 

En clau social, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana. Quan la pobresa mostra la distribució d’impactes entre diferents perfils, observem unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants. La crisi de la covid-19 fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli. La pandèmia ha contribuït també a fer més visible la plasmació territorial de la desigualtat. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (amb diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb fort impacte també en determinats municipis.

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos, fet que emmarca la tipologia i condicions de les llars, i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià amb força les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia va suposar també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.


Mercats de treball i habitatge

 

El treball i l’habitatge son les dues palanques clau d’autonomia personal. Totes dues, tanmateix, situades en coordenades de mercat. En l’esfera laboral, l’impacte de la recessió desencadena per la pandèmia està resultant especialment dur per la metròpoli de Barcelona. La caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans que a Catalunya i Espanya. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. A tall d’exemple, la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli.


Al llarg dels anys de reactivació econòmica previs a la pandèmia, la bombolla immobiliària es va traslladar de les hipoteques al lloguer. Un escenari marcat per  la feble evolució dels salaris en un marc de creixent precarietat, i l’extrema debilitat de les polítiques d’habitatge va implicar un deteriorament creixent de la capacitat de les llars per a cobrir les despeses bàsiques d’habitatge. La pandèmia ha aguditzat la situació. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Durant els últims mesos, tot sembla indicar que s’ha obert una fase d’ajustament a la baixa, amb reduccions dels preus d’oferta i contractual. El preu mitjà, tanmateix, se situa encara molt per sobre del de demanda al conjunt de la metròpoli. 

Cicles de vida: infància i joves

La pandèmia ha visualitzat l’elevada vulnerabilitat dels col.lectius en les etapes més fràgils del cicle de vida, i l’enorme fragilitat dels dispositius de cures. La covid-19 ha fracturat també la realitat metropolitana pels dos pols del curs vital. Les persones d’edat més avançada ha patit intensament l’emergència sanitària i la mercantilització dels serveis residencials. Infants i joves han vist agreujada la seva relativa desprotecció. Els impactes sobre aquests grups socials, alhora, han estat internament desiguals i segregats.

Els infants i adolescents van travessar els dies més durs de la pandèmia enmig d’una quotidianitat creuada per realitats i emocions complexes. Van gaudir més de la família i menys de les amistats; van experimentar una combinació de diversió i curiositat amb solitud i angoixa. Es van trobar amb experiències motivadores (ús intens de la llar i noves formes de comunicació online) i d’altres decebedores (suspensió de les activitats educatives i de lleure). Aquest ventall d’impactes socioafectius van resultar desiguals en funció de les edats i dels contextos residencials i de classe. Els malestars van ser més intensos en adolescents, així com en infants en situacions familiars de risc, i amb condicions precàries d’habitabilitat  i difícils per a l’educació no presencial.

Bona part de la població jove viu en un doble context d’inseguretat econòmica i residencial, derivat d’un mercat de treball amb elevades taxes de precarietat i d’un mercat d’habitatge altament excloent. Aquesta doble realitat obstaculitza els processos d’emancipació i limita de forma substancial el dret a un projecte de vida amb autonomia. Amb la pandèmia, la població jove ha patit, en el conjunt de l’estat, una caiguda d’ingressos quatre vegades superior a la de la població adulta. A Barcelona, les trajectòries laborals juvenils s’han vist fortament impactades. La taxa d’atur creix i ho fa de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris. El 2020 el nivell d’atur dels joves d’origen migrant dobla el dels autòctons; i l’atur dels joves residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La incidència sobre l’habitatge no és menor. D’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres expressa dificultats de pagament de les despeses d’habitatge, i a la ratlla del 10% impossibilitat sobrevinguda de fer front al lloguer.

 

Mobilitat i infrastructura verda


La pandèmia ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos, i un conjunt també sense precedents d’impactes positius sobre els principals indicadors ambientals. L’escenari, tanmateix, va expressar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provocava la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial (cadena alimentària, cures...) mantenia un ús relatiu molt més elevat del transport públic. Més enllà dels efectes inicials, la disrupció que ha suposat la covid-19 construeix un joc d’oportunitats i amenaces per al necessari procés de canvi a partir de l’actual model de mobilitat urbana i metropolitana. En el vessant de les oportunitats, l’escenari de reducció ajuda a situar en l’agenda una transició cap a la mobilitat sostenible amb dos pilars: d’una banda, el canvi cap a modes actius, públics, col.lectius i no contaminants; d’altra banda -molt rellevant- el decreixement dels nivells actuals de mobilitat, amb la posada en valor de criteris de proximitat i accessibilitat.

La covid-19 ha incrementat la consciència de formar part d’un món globalitzat. Les pandèmies víriques –relacionades amb la progressiva destrucció de la biodiversitat- i els impactes del canvi climàtic han deixat de ser una ficció i poden esdevenir fenòmens cada cop més habituals i severs. Les metròpolis han d’enfortir la seva resiliència a aquestes noves amenaces. Un dels vectors de resposta passa per la infraestructura verda, per l’ampliació i millora integral de parcs i espais oberts incorporant criteris de salut i benestar en la seva planificació i gestió. Els espais oberts metropolitans han estat un actiu rellevant per pal·liar els efectes negatius de la pandèmia. S’han incrementat les visites, s’han enriquit les pautes d’ús i s’ha diversificat el seu ventall funcional (retrobament, convivència, lleure, esport, producció d’aliments...). En aquest nou escenari, els espais i parcs urbans han contribuit a millorar el conjunt de determinants ambientals de la salut i, en conseqüència, el benestar físic, emocional i mental de la ciutadania. 

 Acció col.lectiva i respostes institucionals

La covid-19 ha activat capacitats de resposta diverses. Els efectes han estat intensos, les reaccions socials i institucionals han estat ràpides i innovadores. Els actors del territori han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia i han establert les bases per un procés estratègic de reconstrucció i transformació. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana i des de l’entramat institucional.

En el camp de la ciutadania, cal considerar un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets bàsics i a la cobertura de necessitats materials. En la seva irrupció adopten el format d’experiències d’autogestió urbana, en el marc de l’onada de mobilitzacions contra la globalització neoliberal. Cristal.litzen poc després, en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m, com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu, a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

En el camp institucional, els 36 municipis metropolitans van desenvolupar, al llarg del 2020, 1.414 actuacions de resposta, tractant-se en el 85% dels casos d’accions noves. Han estat actuacions desplegades en 6 grans sectors amb un 66% focalitzades en l’àmbit de la inclusió. Per la seva dimensió i rellevància institucional, l’ajuntament de Barcelona ha jugat un paper referencial, ha desplegat un conjunt de formes de governança i processos d’aprenentatge que assenyalen un camí suggeridor per tal d’afrontar la gestió de les emergències complexes: a) lideratge polític i gerencial habilitador d’espais col.lectius i plurals de presa de decisions; b) capacitat institucional i d’iniciativa en l’esfera regulativa i de la coproducció de polítiques de resposta; c) transversalitat organitzacional articulada per missions operatives i cooperació en xarxa entre agents i nivells d’administració; d) producció de coneixement per a fonamentar respostes basades en l’evidència.

Noves bases institucionals per a transformar la metròpoli

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca bàsica de construcció de benestar. És necessari, però no és ja suficient. Les grans dinàmiques de canvi i les quotidianitats on es fan tangibles s’expressen avui en àmbits de barri i de ciutat, sí; però també, i amb molta intensitat, en l’escala de metròpoli. D’altra banda, els municipis amb més col·lectius  i barris vulnerables són també els qui tenen menys recursos per a fer-hi front. La metròpoli que emergeix de la pandèmia ha de desplegar capacitats d’autogovern: ha de transitar de prestar serveis a definir polítiques públiques; d’administració tecnocràtica a autoritat democràtica d’elecció ciutadana directa. Cal forjar, en síntesi, les noves bases institucionals que facin possible transformar la metròpoli.

Pandèmia, metròpoli i desigualtat. Plou sobre mullat.

Article amb Sergio Porcel. Publicat a Crític (2 de febrer de 2021) 

https://www.elcritic.cat/opinio/pandemia-metropoli-i-desigualtat-plou-sobre-mullat-79589

Fa ara un any, just abans de la pandèmia, escrivíem -també a Crític- sobre les enormes dificultats que travessava la metròpoli de Barcelona per cosir les greus ferides socials i urbanes que havia deixat la Gran Recessió. Apuntàvem també, en aquell article, el repte inajornable de desplegar polítiques metropolitanes d’inclusió, habitatge i barris, per tal de restablir dinàmiques de cohesió en el territori. La crisi de la covid-19 ha aguditzat les fractures en els teixits metropolitans; i l’agenda de reconstrucció esdevé més necessària encara.

En l’esfera laboral, l’impacte d’aquesta nova recessió està resultant especialment dur per la metròpoli de Barcelona. Al llarg dels primers mesos de la pandèmia, la caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans (-5,7%) que a Catalunya i Espanya (entorn un 4%)[1]. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove (franges 16-24 i 25-34), les dones (alta feminització dels sectors d’activitat més afectats) i en general els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos: la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli. A aquest conjunt d’impactes s’afegeix, d’una banda, la dinàmica de pèrdua de teixit empresarial i, d’altra banda, l’increment de dificultats d’inserció per a les persones en atur de llarga durada, atès el context de fortes incerteses. 

Aquesta dinàmica del mercat de treball, al costat d’altres factors, s’està traduint ja en un nou increment de la desigualtat social i la pobresa a la metròpoli de Barcelona, quan encara no s’havien revertit els efectes de la crisi anterior: plou sobre mullat. Es desconeix encara, en termes reals, l’abast precís dels impactes. Les fonts de dades oficials que informen sobre els ingressos de les llars[2] ho fan sempre amb dos anys de retard. Des de les ciències socials, tanmateix, s’estan duent a terme grans esforços i innovacions metodològiques per tal oferir estimacions sòlides. En aquesta línia, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) ha dissenyat un mètode de simulació de rendes, a partir de dades d’enquestes i de registres, que ens permet realitzar una primera radiografia socioeconòmica de la metròpoli de la pandèmia[3].


A l’àrea metropolitana de Barcelona, la renda mitjana de les llars ha caigut l’any 2020 entre un 7% i un 8% respecte el 2018, situant-se entre 32.000 i 32.300 € anuals. La desigualtat de renda torna a situar-se al nivell del 2011, moment en que la Gran Recessió va desplegar amb més força el seu ventall d’impactes socials. Sens dubte, però, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa. Segons les estimacions, la població en risc de pobresa ha augmentat d’un 20% (gràfic 1). Avui tenim entre 129.000 i 152.000 persones més en risc de pobresa a l’àrea metropolitana de Barcelona, les quals s’afegeixen a les 648.000 preexistents. Han augmentat també les situacions de pobresa extrema, unes 50.000 persones que se sumen a les 171.000 que ja ho estaven. No només s’amplia l’abast de la pobresa, ho fa també la seva intensitat: la població pobre té avui uns ingressos medians més allunyats del llindar de risc de la pobresa que abans de la pandèmia. 

Gràfic 1. Taxa de risc de pobresa moderada (60% mediana) i taxa de risc de pobresa moderada ancorada (2018-2019). Total població. AMB 2011-2020

Font: Idescat i IERMB, Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 2011; IERMB i Idescat, EMCV, 2016-2017, 2018-2019; IERMB, Estimacions de renda escenari covid-19, 2020.

Hi ha més. La distribució d’impactes entre diferents perfils socials mostra unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants (gràfic 2). S’obre l’escletxa de classe: la pobresa de les capes treballadores metropolitanes s’incrementa en 5 punts, mentre directius i professionals esquiven l’impacte. La pobresa infantil metropolitana, ja abans de la pandèmia molt elevada (27%), augmenta en l’actual context al voltant de 7 punts. La població migrant, finalment, mostra la situació més severa: increment d’entre 5 i 10 punts, a partir d’una taxa de risc que ja ratllava el 40%, en contrast amb el 13% de la població autòctona. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli.

 Gràfic 2. Taxa de risc de pobresa moderada i taxa de risc de pobresa moderada ancorada (2018-2019) segons característiques socials. Total població. AMB 2018-19 — 2020

Font: IERMB i Idescat, EMCV, 2018-2019; IERMB, Estimacions de renda escenari covid-19, 2020.

Aquest panorama certament desolador ho hagués estat encara més sense els efectes mitigadors derivats del desplegament dels programes de protecció de l’escut social. Els ERTO i els ajuts als autònoms estan jugant un rol clau en el manteniment d’ingressos. L’estimació ens diu que aquests instruments han reduït la desigualtat social a l’àrea metropolitana de Barcelona a l’entorn d’un 8%; i la pobresa moderada i extrema un 18,5% i un 35,7%, respectivament. Serà clau, en aquest sentit, el moment i la manera en què es desactivin els ERTO, prorrogats per ara fins el 31 de maig. En contrast, l’efecte protector de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) és encara molt feble, reduint tan sols la pobresa extrema un 1,4%. Sense aquestes polítiques, si hagués continuat estrictament el model d’austeritat de la crisi del 2008, la cohesió social metropolitana hauria retrocedit a nivells de fa quatre dècades.

La metròpoli de la pandèmia es llegeix també en termes de vulnerabilitat residencial i urbana. L’habitatge se segueix situant en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma especialment intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer (gràfic 3).  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge (per sobre del 40% del seu ingrés mensual) ha crescut a l’entorn de 6 punts: del 34% al 40%. Més greu encara, una de cada cinc d’aquestes persones (entre el 20,9% i el 21,5%) destina a despeses d’habitatge més del 60% dels seus ingressos. Plou sobre mullat també en aquest àmbit. La crisi habitacional no estava resolta, la covid-19 l’ha agreujada. En un context de pobresa creixent, els preus no regulats del lloguer situen a milers de llars metropolitanes amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques, i eleven considerablement els riscos d’impagament i desnonament.  

 

Gràfic 3. Taxes de sobrecàrrega de despeses de l'habitatge segons règim de tinença (%). Total població. Àrea metropolitana de Barcelona, 2016-2017 — 2020

Font: IERMB i Idescat, EMCV, 2016-2017 —  2018-2019; IERMB, Estimacions de renda escenari covid-19, 2020.

La pandèmia de la covid-19 ha contribuït també a fer més visible la desigualtat urbana. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència, concentració i complexitat[4]. Des de fa dècades es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb fort impacte també en determinats municipis mancats de capacitat per fer-li front (gràfic 4). L’any 2017, el 51% dels habitants de Santa Coloma de Gramenet residien en barris d’extrema vulnerabilitat, a Cornellà el 28%, a l’Hospitalet de Llobregat, el 27% i a Badalona, el 26%

 

Gràfic 4. Índex de vulnerabilitat urbana. Àrea metropolitana de Barcelona, 2017

Font: IERMB, Índex de Vulnerabilitat Urbana, 2017.

Tot això plantega, clarament, reptes ingents en el terreny de les polítiques públiques. Cal subratllar, d’entrada, dos elements. Un canvi de paradigma a escala general: la transició de l’austeritat a la construcció de l’escut social, amb impactes positius, tot i que limitats, sobre la metròpoli. I una trajectòria de continuitat: el compromís del municipalisme amb el blindatge del benestar de proximitat, i l’agilitat de reacció a contextos d’adversitat. Durant el primer estat d’alarma, els 36 ajuntaments metropolitans han instrument 1.414 mesures públiques directament vinculades a fer front a la covid-19; d’aquestes, un 85% han estat accions de nou tipus i un 66,2% centrades en l’àmbit de la inclusió social[5]. Cal remarcar també l’activació amb força de les xarxes ciutadanes de solidaritat i suport mutu, així com el treball intens del teixit associatiu metropolità.

 

Més enllà d’aquests elements, resta pendent la configuració d’una doble aposta clau: enfortir i innovar les polítiques de garantia de renda, habitatge i millora de barris; i situar l’Àrea Metropolitana (AMB) com a àmbit proactiu i rellevant -en una lògica de governança multinivell- superant per tant les febleses actuals d’aquesta escala territorial.   

·       Pel que fa a la lluita contra la pobresa, cal millorar l’IMV i la Renda Garantida de Ciutadania, ampliant cobertura i intensitat de protecció, articulant el seu encaix des de la descentralització i l’agilitat, i guanyant incondicionalitat en la perspectiva de la Renda Bàsica. L’AMB podria impulsar un suport metropolità d’inclusió a partir de l’harmonització dels ajuts municipals d’urgència, i fixar -com a Londres i altres grans àrees urbanes- un salari mínim metropolità.

·       En relació a l’habitatge, s’ha de veure quins impactes tindrà a la metròpoli tant la nova llei catalana (11/2020) de regulació de preus del lloguer, com el decret-llei estatal (37/20) de prohibició de desnonaments en situacions de vulnerabilitat. Resta pendent, en tot cas, l’enfortiment de l’agenda metropolitana: fort impuls al lloguer assequible i a formes cooperatives; programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica; estratègia enfront el sensellarisme; o dotar de dimensió metropolitana l’obligatorietat del 30% d’habitatge protegit a cada nova promoció i rehabilitació en sòl urbà.

·       Finalment, en l’àmbit de la vulnerabilitat urbana caldria desplegar una estratègia pivotada per un Pla de Barris metropolità, com a component estructural del règim urbà de benestar. La complexitat que presenten els barris més vulnerables de la metròpoli demana una eina d’intervenció flexible, capaç d’oferir respostes adaptades a cada context; vertebrada per processos de coproducció veïnal i associativa; i amb capacitat d’aportar un suport estable i continuat en el temps.

En síntesi, els primers impactes de la covid-19 sobre la metròpoli resulten molt intensos i diferencials en termes socials i urbans. Configuren, d’una banda, una estructura social més complexa, polaritzada i fracturada. S’aguditzen els riscos d’exclusió de la classe treballadora, d’infants i joves, de les dones i de la població migrant. S’enforteix, d’altra banda, la centralitat de la vulnerabilitat residencial a la metròpoli, i ho fa en un context de desigualtats urbanes persistents i concentrades. Aquesta realitat demana el desplegament d’una agenda que faci tangible el gir metropolità en les polítiques públiques: una agenda d’inclusió, habitatge i barris que faci possible avançar cap a la seguretat econòmica i residencial de tothom en entorns no segregats de quotidianitat.



[1] Trullén,J. Galletto,V, Fíguls,M. i Aguilera,S. (2020). “Impacte de la crisi de la covid-19 en el mercat de treball metropolità de Barcelona”. IERMB Working Paper in Economics, 20.02.

[2] A Espanya i Catalunya la font de dades oficial que informa sobre la renda és l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), elaborada per l’INE i l’Idescat. A l’àmbit metropolità de Barcelona la font de dades de referència són les Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida (EMCV), elaborades per l’IERMB cojuntament amb l’Idescat.

[3] Cruz, I., Navarro-Varas, L., Porcel, S. (2020). “Una aproximació als efectes socioeconòmics de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona”. IERMB. Estimacions desigualtat social i pobresa. Àrea metropolitana de Barcelona, III trimestre, pp. 1-19.

https://iermb.uab.cat/es/estudi/una-aproximacion-a-los-efectos-socioeconomicos-de-la-covid-19-a-la-metropoli-de-barcelona-estimaciones-desigualdad-social-y-pobreza/

[4] Antón-Alonso, F. Pocel, S. Cruz, I. Coll, F. (2021) “La vulnerabilitat urbana a Bartcelona: persistència, concentració

  i complexitat”, a Papers pp.50-67. IERMB, Barcelona.

[5] Martí-Costa, M. Conde, C. Termes, A. (2020) “Resiliència municipal davant la crisi de la covid-19 a la metròpoli de

  Barcelona”. Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB).