Article publicat a Política & Prosa (3 d'abril de 2020)
I. ESCENARIS POSSIBLES: AUTORITARISME
O SOLIDARITAT
L’esclat de la crisi del Covid-19 ha sacsejat les vides
de milions de persones arreu del planeta. Ho ha fet d’una manera del tot
inesperada, amb conseqüències immediates i radicals sobre la vida quotidiana de
la gent i amb efectes que, de ben segur, seran profunds i de llarga durada. El
caràcter imprevist de la crisi, l’escàs temps transcorregut des de l’inici de
la pandèmia i les incerteses relatives a l’evolució del coronavirus fan que
qualsevol exercici prospectiu en aquests moments resulti excessivament
agosarat. Convé però reflexionar sobre les transformacions socials i polítiques
que es puguin derivar d’aquesta crisi, conjurar-nos col·lectivament contra els
possibles retrocessos en la qualitat de les nostres democràcies i promoure les
oportunitats que puguin emergir per a la construcció de societats cuidadores de
la vida i del planeta, més justes, participatives i solidàries.
Les reflexions que han anat apareixent en els últims dies respecte aquesta
qüestió apunten cap a dos escenaris possibles, de signe oposat. En un extrem,
hom albira el reforçament dels autoritarismes, el retrocés en els drets
individuals, les retallades en drets socials, el creixement de la xenofòbia i
el debilitament de la confiança social. Un escenari de poders estatals forts,
amb un relat de protecció i seguretat, configurat des del rebuig a la
diversitat i el tancament de fronteres. Això podria anar acompanyat d’una
creixent fragmentació del món en blocs econòmics i geopolítics, tal com
advertia Branko Milanovic recentment a Foreign
Affairs. En l’altre extrem, resultaria plausible també que la crisi actués
com un antídot contra l’individualisme, evidenciés la importància d’un Estat de
Benestar arrelat en la vida quotidiana i d’uns serveis públics considerats com
a béns comuns, promogués els comportaments solidaris, impulsés les cures i la
seva distribució equitativa i ens obligués a reconsiderar radicalment la nostra
relació amb el medi ambient. En aquest sentit, Ezra Klein, afirmava fa pocs
dies que la qüestió més crucial de
totes les que hem d’afrontar ara és si “la solidaritat pot replicar-se més de
pressa que el virus”.
El més probable és que l’evolució dels fets ens situï en una combinació
d’elements propis d’un escenari i de l’altre. En tot cas, la seva definició
resulta clarificadora respecte els grans dilemes que col·lectivament haurem
d’afrontar. Les tecnologies digitals emergeixen en aquest context com una arma
de doble tall: al servei d’una política autoritària que retalla llibertats i
drets en nom de la seguretat de comunitats concebudes com a homogènies i tancades;
o al servei d’una política democràtica que
promou nous vincles socials solidaris i noves pràctiques de participació per
part de comunitats obertes i diverses.
De l’anàlisi preliminar de les respostes socials a la crisi que s’han anat
produint en les últimes setmanes, creiem que se’n deriven alguns senyals
esperançadors, senyals que, si bé en absolut no fan desaparèixer les amenaces,
mereixen ser valorats i promoguts. Ens referim, concretament, a la proliferació
de nombroses iniciatives de solidaritat ciutadana orientades a pal·liar els
efectes més immediats de la crisi social i sanitària i que poden arribar a
jugar un paper molt important per a la preservació de la cohesió social en el
mig i el llarg termini. En contrast amb algunes imatges repetides pels mitjans
de comunicació durant els primers dies de la crisi (com les de persones
acaparant productes de primera necessitat en els supermercats, o les de milers
de vehicles desplaçant-se cap a les seves segones residències), la resposta
social dominant a la crisi fins el moment no ha estat pas l’individualisme,
sinó la solidaritat i les cures.
II. SOLIDARITATS CONTAGIOSES: CONTINUÏTATS I
INNOVACIONS
La solidaritat és l’expressió d’un sentiment de
pertinença col·lectiva i de compromís amb la comunitat que ens impel·leix a
ajudar-nos mútuament, tot compartint altruísticament amb els altres les nostres
pròpies capacitats (el nostre temps, les nostres capacitats físiques, els
nostres coneixements, les nostres habilitats, la nostra experiència, els
nostres recursos...). L’esclat de solidaritat que la crisi del coronavirus ha
motivat en aquestes darreres setmanes s’ha concretat en nombroses i molt
diverses iniciatives entre les que podem destacar, almenys, cinc tipus
principals:
1.
Les xarxes de suport
mutu constituïdes expressament com a reacció a la crisi social i sanitària
provocada pel Covid-19, com per exemple aquelles iniciatives que s’agrupen sota
el paraigua de la xarxa digital ApoyoMutuoC19, que dues setmanes després de
l’inici del confinament recull ja més de 300 iniciatives d’arreu de l’estat.
2.
Les iniciatives de reciprocitat
en els àmbits de la proximitat veïnal i familiar, que cobreixen aspectes
tant significatius per a la vida quotidiana de les persones com anar a fer les
compres per a la gent gran o tenir cura dels infants per a pares i mares que
han de treballar.
3.
Les iniciatives
culturals, educatives, esportives, de
suport psicològic que proliferen en les xarxes socials digitals i que tant
presents han esdevingut en el dia a dia de les persones des de l’inici del
confinament.
4.
Les pràctiques de solidaritat vehiculades a través de les
entitats del Tercer Sector Social
(bancs d’aliments, robers i menjadors socials, iniciatives de suport a col·lectius
vulnerables) que adquireixen avui un valor renovat davant de la situació
d’emergència social.
5.
Les pràctiques
d’autoorganització social que precedeixen l’esclat d’aquesta crisi, moltes
de les qual van sorgir justament en el context de la crisi econòmica de 2008, i
que avui es reorienten cap a la satisfacció de necessitats col·lectives derivades
de l’emergència social i sanitària.
De fet, l’expansió de les iniciatives solidàries ha estat
una constant en les situacions de crisi i d’emergència social com les que estem
travessant. Malgrat dècades de prèdiques neoliberals i de difusió dels presumptes
valors de l’individualisme, l’acció col·lectiva continua tenint una importància
clau tant a l’hora de pal·liar els efectes socials de les crisis com en la
defensa dels drets socials. Ho vam poder constatar a la crisi del 2008, que va
esperonar l’impuls d’una gran quantitat d’iniciatives cooperatives en camps com
les cures i l’ajuda mútua, el consum de productes agroecològics, els bancs de
temps, les xarxes d’intercanvi, les monedes socials, les cooperatives
d’habitatge o les assemblees contra els desnonaments. El seu desenvolupament va
reflectir un canvi significatiu en les formes d’acció col·lectiva, com vam
observar també als estudis sobre Moviments
Socials i Dret a la Ciutat, transitant des del predomini dels models merament
resistencials i de denúncia, cap a pràctiques cooperatives i creatives, amb
voluntat d’impulsar canvis de fons per mitjà d’impactes transformadors reals
sobre la quotidianitat de les persones.
En l’estudi Barris
i crisi vam poder observar com aquest tipus d’iniciatives s’estenien i
adquirien un valor particular en tres àmbits principals: 1) la provisió de béns
i serveis que, en les circumstàncies de la crisi, ni el mercat ni les
administracions públiques estaven en condicions de proporcionar; b) la defensa
i la reivindicació de drets socials; c) l’exploració de formes alternatives
d’organització econòmica i social. La gran majoria de les més de 700
iniciatives incloses en el Mapa de la Innovació Social a Catalunya, o de les
més de 600 del Mapa de la Innovació Social a l’AMB, es van constituir amb
posterioritat a l’esclat de la crisi econòmica i financera del 2008 i, molt
particularment, després del 2011, probablement com a conseqüència de
l’agreujament de la crisi social i de l’impuls que suposà el moviment del 15M.
L’elevat volum d’iniciatives col·lectives sorgides en els
anys de la crisi del 2008 va propiciar l’acumulació d’un capital social que
avui està reemergint amb força en el combat contra les conseqüències del
Covid19. L’ús de les xarxes socials digitals com a eina d’acció col·lectiva i
les manifestacions espontànies de suport als professionals que actuen en la primera
línia de la lluita contra la crisi sanitària, per exemple, són en bona mesura el
reflex dels aprenentatges col·lectius realitzats durant els anys precedents. El
fenomen que s’ha produït durant les darreres dues setmanes, però, presenta
algunes particularitats respecte les respostes socials a les crisis precedents,
entre les que convé destacar:
1.
La velocitat i la intensitat amb la que estan emergint aquestes iniciatives, que és
proporcional a la magnitud de l’emergència social i sanitària provocada per la
pandèmia.
2.
La consciència que aquesta és una crisi que dibuixa un
horitzó d’incerteses sense precedents i que afecta a tota la societat en el seu
conjunt, sense distincions de classe, per més que els seus
efectes siguin molt desiguals segons els grups socials.
3.
El
fort protagonisme de les xarxes socials digitals: bona part de l’ajuda
mútua que ens oferim avui es produeix a través de les xarxes virtuals, per la
raó evident del confinament. Sense menystenir els efectes de la bretxa digital,
la gran expansió de les xarxes socials afavoreix que aquest tipus d’iniciatives
arribin a molta gent.
III. L’ACCIÓ
COL·LECTIVA: LIMITACIONS I NECESSITAT
Probablement, mai com en aquesta crisi ha quedat tan palesa la importància
cabdal de la co-responsabilitat ciutadana. Això és així per dues raons: per un
costat l’existència de les xarxes de suport mutu està sent crucial per frenar
l’expansió de la malaltia; per l’altra, la solidaritat és essencial per
pal·liar els seus efectes socioeconòmics. Així, com ha argumentat Yuval Noah
Hariri a partir de l’experiència internacional, la confiança i la solidaritat
poden ser molt més efectives que no pas el control a l’hora de fer efectiu el
compliment de les mesures de confinament i de prevenció de la transmissió de
l’epidèmia. Més enllà de la disciplina social, una crisi com l’actual, amb els seus
efectes socials presents i futurs, ens demana, també, mobilitzar-nos en clau col.lectiva
per a donar-nos suport els uns als altres.
La solidaritat té doncs efectes positius i insubstituïbles tant des del punt de vista de la salut com del
punt de vista social. Permet afrontar la crisi tot potenciant, al mateix temps
l’equitat i els drets socials, tot obviant la falsa alternativa que ens
obligaria a haver de triar entre la salut i l’increment del control social. A
més de fer viable la convivència de salut i llibertat, la solidaritat fa
possible reduir els efectes socials de la crisi i distribuir-ne millor els
costos. Així, el valor de la solidaritat ha de ser mesurat pels seus efectes a
curt termini, per la seva capacitat de pal·liar els efectes més immediats de la
crisi, però també a mig i llarg termini, per la seva contribució a la cohesió
social en un context econòmic i social que previsiblement serà molt dur.
Com en la crisi precedent, la mobilització solidària pot acomplir funcions
tant importants com:
-
Proveir-nos de béns i de serveis necessaris per a la vida quotidiana que ni les
administracions públiques ni el mercat en aquests moments poden satisfer per si
sols.
-
Crear i reforçar llaços socials que ens ajuden a combatre la por i l’angoixa que provoca
una situació dramàtica i incerta com l’actual i que ens recorden que no estem
sols, que pertanyem a una comunitat, i que per tant compartim problemes i que podem
arribar a compartir solucions.
-
Promoure la denúncia i la mobilització contra les
injustícies que es produeixen en el transcurs de la crisi (els
acomiadaments injustificats, l’explotació laboral, els desnonaments, els talls
de subministraments, les discriminacions racistes, etcètera).
-
Explorar i promoure models ecològics, socials i econòmics
alternatius, que la crisi actual evidencia com a particularment
necessaris i urgents.
No podem deixar de considerar, però, les limitacions i, fins i tot, els
possibles efectes perversos de certes formes de solidaritat ciutadana en un
context com l’actual. La literatura sobre el capital social, per exemple, ha
constatat que no totes les formes de reciprocitat són igualment positives per a
la qualitat de les democràcies. Certes pràctiques de solidaritat reforcen els
llaços socials entre persones properes i amb característiques socials i
culturals compartides, alhora que n’exclouen aquelles que són percebudes com a
estranyes o diferents, contribuint així a generar comunitats més fragmentades i
excloents. Les formes de capital social més positives per a la democràcia, en
canvi, són aquelles capaces de crear vincles de confiança i de reciprocitat entre
grups socials diversos (l’anomenat capital social bridging, que tendeix ponts).
A la línia de recerca de Barris i
Crisi, a més, vàrem constatar una altra de les limitacions importants
d’aquest tipus d’iniciatives, que reclamen unes capacitats d’autoorganització
social que estan desigualment distribuïdes entre la població i que, per tant,
sense mesures compensatòries de cap tipus, poden contribuir a reproduir i
eixamplar les desigualtats. Sense caure en el determinisme social, l’evidència
empírica acumulada ens demostra que l’acció col·lectiva acostuma a ser major
entre els grups socials de rendes mitjanes i mitjanes-altes, i en el marc dels
barris amb més capital social i relacional; i en canvi és significativament
menor entre els col·lectius i els territoris socialment més vulnerables. Les
tradicions de participació associativa en els barris i municipis poden arribar
a contrarestar en part l’efecte de la condició socioeconòmica, però la
correlació entre les variables de renda i la participació continua sent forta
en termes generals.
Algunes dades aparegudes recentment, que sens dubte hauran de ser llegides
amb molta cautela, ens indiquen que la incidència dels contagis per Covid19
està sent més acusada en els barris i municipis amb menor renda, probablement
com a conseqüència d’una combinació de factors com són la major densitat de
població i la menor capacitat de fer-hi complir les mesures de confinament. Més
enllà dels indicis sobre la prevalença de la malaltia en aquest tipus de barris
i la seva possible major incidència en les taxes de mortalitat, resulta evident
que les conseqüències socials de la crisis del coronavirus colpejaran amb molta
més força aquest tipus d’àrees urbanes on des de fa temps ja es concentren les
situacions de major necessitat social. La solidaritat ciutadana esdevindrà aquí
més important que en cap altre indret, però l’aposta per l’acció comunitària en
resposta a aquesta crisi haurà de tenir molt present que aquesta ha de ser
acompanyada per una acció institucional decidida, capaç de contrarestar tant les desigualtats en les capacitats
d’acció col·lectiva de la població, com
les inequitats en les capacitats institucionals dels municipis per fer front a
les realitats socials de les seves respectives poblacions.
La gestió de la crisi del coronavirus posa en evidència la importància de
l’acció del poders públics. Després de dècades de prèdiques sobre la reducció
de l’Estat, ara es fa palès que aquesta resulta imprescindible, en molts àmbits
i, de manera molt destacada, en els camps de la salut i de les cures. La seva
acció institucional que haurà de tenir forts components de proximitat i
quotidianitat, per protegir sense recórrer a paternalismes i jerarquies. Així
mateix, la crisi mostra la necessitat i la urgència d’establir instruments de
governança global democràtica davant els reptes als que han de fer front les
societats contemporànies. Ara bé, aquesta acció dels poders públics ha de ser
impulsada i acompanyada per l’acció col·lectiva
d’una ciutadania activa que no renuncia al protagonisme de la
fraternitat. Només així, només a través de l’enfortiment de la solidaritat i
dels drets socials, la crisi podrà afrontar-se de manera eficaç i justa.
Referències
Blanco, Ismael & Nel·lo, Oriol, eds.: Barrios y crisis. Crisis econòmica, segregación urbana e innovación
social en Cataluña, València, Tirant lo Blanch, 2018.
Harari, Yuval Noah: “The world after coronavirus”, Financial Times, 20 de març 2020.
Ibarra, P. Gomà, R. et al ed: Movimientos
sociales y derecho a la ciudad, Barcelona, Icària, 2018.
Klein, Ezra: “The Covid-19 question: Can social solidarity replicate faster
than the virus?”, vox.com, 17 de març
2020.
Milanovic, Branko: “The Real Pandemic Danger Is Social
Collapse”, Foreign Affairs, 19/3,
2020.
Ismael Blanco,
Institut de Govern i Polítiques Públiques
Ricard Gomà,
Institut d’Estudis
Regionals i Metropolitans de Barcelona
Oriol Nel·lo
Departament de Geografia, Universitat Autònoma de
Barcelona
a la part superior de cada escrit