De petit, mirava a la tele el Cinc Nacions de Rugbi. No entenia massa les regles del joc. M’agradava aquella combinació de força i agilitat, el dibuix final de cada assaig; em fascinava el públic, i aquells vells estadis de Glasgow, Dublin, Cardiff... Van passar molts anys sense veure rugbi. Ara anem sovint als partits del BUC, on la Jana fa de 9, de mig de melé, del primer equip. Avui han jugat l’últim partit del play off. Ha estat una gran temporada. Ens han regalat tardes i partits preciosos, disputats amb intensitat i talent. Més enllà del joc, el rugbi respira educació, respecte, amistat. Gràcies Jana, gràcies buqueres… i Marc i Claudio. És un plaer anar a la Foixarda. Seguirem.     

Acabo de llegir “Barça inèdit. 800 històries de la història” (M.Tomàs i F. Porta), l’he disfrutat. Un bon llibre en minúscules. Un trencadís construit amb petits relats. Anècdotes que expressen Història; contextos forjats per persones i fets quotidians. La geografia humana d’un club que ha estat i és pal de paller emocional, en l’àmbit col.lectiu, i també –almenys per mi sobretot- en el familiar.  Ara que ens ha tocat a la Champions, em venia a la memòria un Barça-Atleti (2-0, l’any 70), un dels primers partits que el pare ens hi va portar a l’estadi, dues abraçades inoblidables.  És la primera lliga que recordo, i va ser del València: li va guanyar al Barça per goal average. Tot un símptoma. Fins al dream team van passar vint anys: el Barça només en va guanyar dues. Temporades de patiment, carnets estripats, un “aquest any, sí”… que no arribava mai. Vivíem la cultura de la derrota. Alguns en feien una estètica. Cruyff ho va capgirar. Entre 1991 i 2015, el Barça ha guanyat 13 lligues (6 de les 10 últimes). I 5 champions, una passada. Ho ha fet des d’una forma cooperativa i atrevida de practicar el joc. Un model revolucionari. Inèdit. Ara sí una ètica futbolística: la bellesa guanyadora. I forjada amb jugadors culers… El seguim disfrutant; en família, recordant l’avi.  

Fa uns dies que va morir. Sabíem que estava malalt, però sabíem també que ‘Lobo’ Diarte havia decidit enfrontar-se al càncer amb la mateixa combinació de força i talent amb la que saltava dins l’àrea per rematar a la xarxa, de cap, una centrada impossible. El ‘Lobo’ em tenia el cor robat. Era un guaraní de socarrel, el petit de vuit germans, criats per la mare en situació de pobresa, al Paraguai dels anys 50 i 60. Va arribar a la lliga i va jugar un parell d’anys al Saragossa. Després el va fitxar el València, on va jugar tres temporades a finals dels 70. Haig de confessar-ho: aquell València m’agradava molt i celebrava les seves victòries gairebé tant com les del Barça. Recordo la final de la Copa del Rei del 79 que el València va guanyar al Madrid, amb dos gols de Kempes, i que va completar una temporada inesborrable: veníem de la victòria del Barça a Basilea, la mítica Recopa del 4 a 3 al Fortuna de Dusseldorf. El València tenia un equip meravellós. Al davant, els argentins Kempes i Valdez, amb el ‘Lobo’ Diarte, Johnny Rep (que venia de l’Ajax tricampió d’Europa) i Bonhof (que va guanyar el mundial del 74 amb Alemanya). I defensant, una colla de jugadors valencians excel.lents: el porter Pep Balaguer, el Pep Claramunt, l’Arias o el Saura. Però el ‘Lobo’ Diarte era, per mi, el millor de llarg. I ara el millor ens ha deixat. Deia, en la seva última entrevista el mes passat: “el fútbol lo tengo pegado a los talones y me sube por el corazón”.

 

I deia també: “si no me riegas, no me sacas de la raíz”; “lo sensible te exprime, cuanto más solitario, más esparces tus sentimientos”. I és que el ‘Lobo’ era un poeta, en el camp i en la vida. Ha deixat gairebé 200 obres registrades: narracions i poemes curts, que tan de bo puguin ser editats aviat. Havia explicat que escrivia en clau de malenconia i que no deixava de llegir Cernuda o Ángel González. I és que les connexions entre el futbol i la literatura són moltes i intenses. Aquests dies -potser també nostàlgic per la mort de ‘Lobo’ Diarte- he rellegit un parell de llibres fantàstics, de dos grans novel.listes futboleros. D’una banda, el Fever Pitch (Fiebre en las gradas), on Nick Hornby desplega tota la seva passió vital per l’Arsenal a través del seu paisatge humà d’antiherois gunners. D’altra banda, el No te vayas, campeón, del ‘Negro’ Fontanarrosa, un repàs deliciós del futbol argentí a través de la mirada del ‘Negro’, un canalla (seguidor del Rosario Central) enamorat del futbol i de la vida (com el ‘Lobo’) que també va morir massa d’hora, quan no tocava (com el ‘Lobo’).

 

En fi, deu ser també que les vacances futbolístiques es fan llargues, i que un ja espera amb ganes que els diumenges a la tarda es tornin a omplir de rondos infinits… i els dilluns al matí de la millor literatura futbolera del Ramon Besa.

Per la gent futbolera i sobretot per als culers aquest any ha estat fascinant. El futbol i el Barça formen part del meu territori emocional des de que era ben petit. Els partits de futbol al pati del cole, inclosos dissabtes al matí; i els que muntàvem a Lliçà els caps de setmana i a l’estiu eren moments de màxima felicitat. Recordo el primer partit que el meu pare m’hi va portar al Camp Nou, jo deuria tenir 6 anys, allà pel 1970. El Barça va guanyar el Celta amb gol de Fusté. Va ser aquella lliga que van disputar Barça i València fins a l’últim partit, i que va acabar guanyant el València. Des de llavors, tot un conjunt de jugadors, partits, moments, equips, victòries i derrotes formen un cert fil conductor, una mena de banda sonora on es reconeixen memòria i sentiments.

Recordo els anys setanta, marcats pel 0-5 del Bernabeu i la lliga de Cruyff. Eren moments de futbol molt físic, amb jugadors com Migueli, Asensi o Neeskens. A mi m’agradaven més els que la tocaven com Costas o Marcial. I un davanter centre que em tenia el cor robat: Milonguita Heredia. Després va venir Basilea, espai mític on el Lobo Carrasco va agafar el relleu de Rexach, com a referent d’un futbol i d’un equip que no s’entenen sense extrems. I Maradona, que ens va deixar clavats a la mirada i a la pell fragments de futbol sublim. La lliga de l’Urruti t’estimo va tenir sabor i accent britànic (Venables, Archibald) però el qui va saber guardar les essències del futbol de la masia va ser Rojo, un jugador de la casa amb una esquerra de vellut.

El dream team és l’equip fundacional del Barça que avui coneixem i reconeixem. Una manera d’entendre la competició i el futbol: jugar bé, estimar la pilota i articular un sentit estètic del joc, no només com l’ideari màxim a preservar, sinó també com la manera més directa i eficaç de guanyar. El futbol irrenunciable del coneixement, el de Guardiola, Txiki, Eusebio i Laudrup. L’equip del Centenari i del tombant de segle ens va tenir amb l’ai al cor, però alguns jugadors van saber dialogar amb el llegat rebut i construir un pont cap el Barça actual: gràcies Pitu Abelardo, Rivaldo, Cocu, Riquelme… Probablement tot això i moltes altres coses expliquen i han fet possible el Barça de Rijkaard i el del Pep. Un equip que ho ha guanyat tot des del futbol dels valors i no del resultadisme; des de la pedrera i no des del mercat; des del futbol concebut com un ofici d’esforç, treball, vincles col.lectius d’equip, intuició i talent. Serà difícil tornar a guanyar-ho tot, però segur que Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Busquets, Pedro, Bojan i companyia seguiran sent durant molts anys referents d’una manera de practicar i entendre aquest meravellós esport. Aquest Barça demostra que un altre futbol és possible. Un futbol que creix també, partit a partit, en el territori de les utopies quotidianes.