Carlos 'Lobo' Diarte

Fa uns dies que va morir. Sabíem que estava malalt, però sabíem també que ‘Lobo’ Diarte havia decidit enfrontar-se al càncer amb la mateixa combinació de força i talent amb la que saltava dins l’àrea per rematar a la xarxa, de cap, una centrada impossible. El ‘Lobo’ em tenia el cor robat. Era un guaraní de socarrel, el petit de vuit germans, criats per la mare en situació de pobresa, al Paraguai dels anys 50 i 60. Va arribar a la lliga i va jugar un parell d’anys al Saragossa. Després el va fitxar el València, on va jugar tres temporades a finals dels 70. Haig de confessar-ho: aquell València m’agradava molt i celebrava les seves victòries gairebé tant com les del Barça. Recordo la final de la Copa del Rei del 79 que el València va guanyar al Madrid, amb dos gols de Kempes, i que va completar una temporada inesborrable: veníem de la victòria del Barça a Basilea, la mítica Recopa del 4 a 3 al Fortuna de Dusseldorf. El València tenia un equip meravellós. Al davant, els argentins Kempes i Valdez, amb el ‘Lobo’ Diarte, Johnny Rep (que venia de l’Ajax tricampió d’Europa) i Bonhof (que va guanyar el mundial del 74 amb Alemanya). I defensant, una colla de jugadors valencians excel.lents: el porter Pep Balaguer, el Pep Claramunt, l’Arias o el Saura. Però el ‘Lobo’ Diarte era, per mi, el millor de llarg. I ara el millor ens ha deixat. Deia, en la seva última entrevista el mes passat: “el fútbol lo tengo pegado a los talones y me sube por el corazón”.

 

I deia també: “si no me riegas, no me sacas de la raíz”; “lo sensible te exprime, cuanto más solitario, más esparces tus sentimientos”. I és que el ‘Lobo’ era un poeta, en el camp i en la vida. Ha deixat gairebé 200 obres registrades: narracions i poemes curts, que tan de bo puguin ser editats aviat. Havia explicat que escrivia en clau de malenconia i que no deixava de llegir Cernuda o Ángel González. I és que les connexions entre el futbol i la literatura són moltes i intenses. Aquests dies -potser també nostàlgic per la mort de ‘Lobo’ Diarte- he rellegit un parell de llibres fantàstics, de dos grans novel.listes futboleros. D’una banda, el Fever Pitch (Fiebre en las gradas), on Nick Hornby desplega tota la seva passió vital per l’Arsenal a través del seu paisatge humà d’antiherois gunners. D’altra banda, el No te vayas, campeón, del ‘Negro’ Fontanarrosa, un repàs deliciós del futbol argentí a través de la mirada del ‘Negro’, un canalla (seguidor del Rosario Central) enamorat del futbol i de la vida (com el ‘Lobo’) que també va morir massa d’hora, quan no tocava (com el ‘Lobo’).

 

En fi, deu ser també que les vacances futbolístiques es fan llargues, i que un ja espera amb ganes que els diumenges a la tarda es tornin a omplir de rondos infinits… i els dilluns al matí de la millor literatura futbolera del Ramon Besa.