Les altres geografies habiten els mars del Sud… i també les aurores boreals. Més enllà del nord polític i poètic -“on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure/ desvetllada i feliç”- hi ha un Nord perifèric i invisible. A l’altra banda del benestar i dels versos, viuen els pobles àrtics. Vides senzilles, en condicions complicades. Són l’extrem septentrional de la nostra pròpia existència, allà on el sol il.lumina les nits. Són gent arrelada a mapes blancs i històries de fred. Pobles que han preservat llengües i cultures mil.lenàries, i que demanen avui amb discreció ancestral un lloc just a la cartografia del futur. El canvi climàtic els amenaça l’hàbitat. I es despleguen pressions per fer de l’Àrtic, també, un valor de canvi econòmic; un espai de negoci per part d’estats i mercats, contra la lògica del comú, un cop culminat l’escalfament i el desglaç. Encara hi som a temps. A temps de protegir el clima; de respectar i (re)conèixer els pobles que ens cuiden el nord de l’horitzó.

Són 4 milions d’habitants. Viuen per sobre del cercle polar àrtic, en tres continents i nou països: a Islàndia, Illes Fèroe, Noruega, Suècia i Finlàndia (Europa); a Rússia (entre Europa i Àsia); i a Alaska, Canadà i Grenlàndia (Nord-Amèrica). El 10% de la població àrtica la configuren els pobles autòctons, amb una distribució geogràfica desigual: són àmplia majòria a Grenlàndia, i la meitat al Canadà àrtic; minories significatives a Alaska i a la resta de terres àrtiques euroasiàtiques; i sense presència  a Islàndia i les Fèroe. Es tracta de territoris de molt baixa densitat, amb ciutats poc poblades que fan de baula d’una xarxa de petites comunitats. L’eix vertebrador urbà de l’Àrtic el conformen, d’oest a est, les ciutats d’Anchorage (Alaska), Iqaluit (Canadà), Nuuk (Grenlàndia), Reykjavick (Islàndia), Tórshavn (Fèroe), Tromso (Noruega), Kiruna (Suècia), Rovaniemi (Finlàndia) i Múrmansk (Rússia). Totes elles en una franja entre 7.000 i 120.000 habitants, amb l’excepció de les dues ciutats que tanquen l’eix, a cada extrem: Anchorage i Múrmansk, amb 300.000 hab. cadascuna.

Els pobles autòctons de l’àrtic configuren un mosaic heterogeni, d’uns 40 grups ètnics. A Rússia la pluralitat és molt elevada, destacant el poble Nenets, format per unes 40.000 persones. A la resta de l’àrtic trobem, principalment, dos grans grups: els pobles Inuit i Saami. Els Inuit viuen a nordamerica; els Saami a Europa. El poble Inuit habita a Alaska, Nunavut i Grenlàndia. Són tres territoris autònoms: Alaska és un Estat dels EE.UU, on els inuit són minoria; Nunavut (2milions km2 i 32.000 hab) és el territori autònom dels inuit del Canadà, constituït el 1999 després de més de 10 anys de lluites polítiques i culturals; Grenlàndia (2,1milions km2 i 57.000 hab) és des de 1979 una nació autònoma de l’estat danès, amb poder polític molt rellevant des del 2008, quan el 75% de la ciutadania va recolzar en referèndum un autogovern ampliat que obre la porta a la independència. Els idiomes inuit articulen un sistema lingüístic format per quatre grans variants: la yupik és parlada a Alaska –en un context de predomini de l’anglès- per unes 11.000 persones; mentre que les tres modalitats d’Inuktitut són majoritàries a Nunavut (25.000 parlants, 70% de la població) i Grenlàndia (50.000 parlants, 88% dels habitants), on la llengua pròpia és oficial i vehicular a l’escola. El poble Saami habita les terres central-nòrdiques d’Escandinàvia i Finlàndia, i la península de Kola. Són 82.000 persones (50.000 a Noruega; 20.000 a Suècia; 10.000 a Finlàndia i 2.000 a Rússia). La llengua saami configura una cadena de 10 variants amb uns 25.000 parlants, la majoria (15.000) a les regions septentrionals de Noruega (Tromso, Vadso) i Suècia (Kiruna). Entre 1989 i 1996 els pobles saami va anar creant, en el marc de cada estat, els seus propis parlaments (consultius, no legislatius) i el 1997 van constituir l’Assemblea Saami. El 6 de febrer celebren el dia nacional.        

Vitalitat humana i cultural de les nacions inuit i saami. Economies i quotidianitats on es combinen activitats avançades i tradicionals. Espais d’autogovern limitats, però impensables fa només algunes dècades. Lluites i intents d’atrapar la felicitat. Elements per l’esperança. Amb una amenaça, tanmateix, desoladora: com a conseqüència del canvi climàtic, els pobles àrtics poden veure alterat el seu hàbitat –de forma exògena i imposada- substancialment. En concret, l’increment de les temperatures mitjanes provoca el desglaç accelerat i –a diferència d’altres regions del planeta- tot un conjunt de canvis ecosistèmics estructurals. L’escalfament global, degut a l’ús d’energies fòssils, és geogràficament desigual: a l’àrtic multiplica per dos el que es dóna a latituds menys extremes. Els efectes impressionen: l’extensió de gel el 2015 era un 29,1% menor que la mitjana 1980-2010; una part creixent del permagel de la tundra esdevé aigua líquida.

Sí, el canvi àrtic retroalimenta l’escalfament del planeta, però té sobretot impactes intensos sobre la gent que l’habita, en dos vessants. D’una banda, la desestabilització climàtica altera les activitats i relacions socioeconòmiques pròpies de les formes de vida dels pobles inuit i saami. D’altra banda, el desglaç obre la perspectiva a noves explotacions de recursos i a noves rutes comercials. Al fil d’aquest nou horitzó, els estats nòrdics –amb Rússia i EEUU alcapdavant- han intensificat les seves reivindicacions territorials. L’objectiu sembla clar: repartir-se i mercantilitzar l’àrtic. Obtenir beneficis econòmics (empresarial/estatals) a costa de la sostenibilitat ecològica de l’àrtic, i a costa de la sostenibilitat sociocultural dels pobles que el cuiden. Això és un carreró sense sortida. L’àrtic és la clau de volta de la casa-terra. Des de l’empoderament de la seva gent, des d’espais supranacionals de governança democràtica –més enllà i diferents del que avui és el Consell Àrtic (www.arctic-council.org)- i des de la consciència global, caldrà guanyar el futur al canvi climàtic i a la mercantilització dels seus efectes.

Els pobles inuit i saami atresoren centenars de mots per referir-se a la neu; cadascuna d’aquestes paraules guarda la clau del futur de totes nosaltres. El futur del planeta depèn de que, demà, una nena inuit pugui seguir dient qanik o aput; de que un nen saami pugui seguir pronunciant muotha o jassa, tot mirant la neu amb el somriure als ulls, sense cap amenaça. Un mapa de paraules amb tots els colors del blanc; una geografia de somriures emmig d’una tempesta de futur. És així de senzill, així de quotidià… així de revolucionari.   

He pensat anar escrivint, de tant en tant al blog, algunes notes sota l'etiqueta genèrica d'Altres Geografies.  Serien idees al voltant de llocs -llunyans o propers; grans o petits- més aviat desconeguts, sobre la base de relacions socials o de poder que tendeixen a invisibilitzar-los. 

Els mapamundi situen normalment l’Atlàntic en el centre del dibuix. I més aviat la part del Nord, amb Europa i EEUU a banda i banda. Són només les geografies del poder. La cartografia que distribueix en l’espai riqueses i pobreses materials. La representació que projecta sobre el paper les desigualtats reals sobre la vida. Aquesta presència arrogant, eurocèntrica, tendeix també a invisibilitzar la diversitat: la gran riquesa humana i cultural del planeta, les moltes formes de travessar la vida i d’organitzar-la en comú. Sí, la geografia del poder expressa desigualtats i amaga diferències.

Però la Terra té altres cares i altres mirades. Una d’elles habita un altre mar: el Pacífic. I unes coordenades que ens porten més al Sud. Es tracta d’un continent d’aigua, on suren milers d’illes viscudes per comunitats que creuen el segle XXI des de la saviesa ancestral i la voluntat de traçar un mapamundi més equitatiu. És un continent amb nom de mar: Oceania. Inclús la percepció que sovint tenim d’ell és injusta. Veiem sobretot una terra immensa, Austràlia. I potser de reüll un rosari d’illes diminutes escampades pel Pacífic. Un imaginari que ens evoca pirates i aventurers d’ahir; que ens atrau –somnis de turistes- per exòtic i remot avui. No cal traïr l’imaginari, però val la pena enriquir-lo.

Al Pacífic viuen tres grans famílies de pobles. Els de la Polinèsia configuren un immens triangle amb els vèrtexs a Hawai ‘i, Aotearoa (nom maorí de Nova Zelanda) i Rapa Nui (l’illa de Pàsqua), separats per més de 6.000 km de distància. Els de la Micronèsia i la Melanèsia descriuen dues franges en paral.lel, entre Filipines i Austràlia, emergint de l’Àsia-Pacífic i avançant sud enllà cap a l’oceà, com cercant la proximitat amb els pobles polinèsics. Són setze estats –tretze independents[1], dos associats a Nova Zelanda (Cook i Niue) un a EEUU (Marianes del Nord)- i sis territoris més sota supervisió del Comitè de Descolonització de l’ONU (Guam, Nova Caledònia, Pitcairn, Polinèsia francesa, Samoa americana i Tokelau). Entre els independents, vuit són repúbliques i cinc monarquies (Tonga i altres quatre de la Commonwealth: Nova Zelanda, Papua-Nova Guinea, Salomó i Tuvalu). A l’illa melanèsica de Bougainville –el país del poble Nasioi- va tenir lloc una guerra d’independència (una d’aquelles tan ignorades) amb 15.000 morts (sobre 180.000 habitants) entre els anys 1988 i 98. El 2001 se signà l’Acord de Pau que fa de Bougainville una regio autònoma de Papua, amb el compromís d’un referèndum d’autodeterminació. Arawa, la capital, fou destruida (des de llavors, Buka ostenta una capitalitat provisional).   

Més enllà de l’entramat polític, emergeix una geografia física fascinant. Des de micro-estats insulars (Nauru i Tovalu són els dos estats insulars més petits del món, amb 21 i 26 km2) fins a països multi-insulars on destaquen les 607 illes dels Estats Federats de Micronèsia, les 990 Salomó o les 1.152 de Marshall. Tokelau dibuixa un petit arxipèlag de tres atols amb només 10km2, i constitueix el primer territori del món que genera tota la seva energia a partir de plaques solars. Kiribati és excepcional. Una nació en 32 illes –a cavall de les línies de l’equador i del canvi de data- amb un espai marítim similar a l’extensió dels EEUU, una superfície de terra com Washington, i la població concentrada a la capital, Tarawa (25.000 habitants i una densitat com Tokio). Aquest mosaic de terres acull una demografia també diversa. Honolulu, Wellington, Auckland i Port Moresby són les quatre ciutats més grans i conegudes. Però n’hi ha d’altres: Honiara (Salomó), Nouméa (N.Caledònia), Papee’te (Polinèsia francesa) i Suva i Nasinu (Fiji) se situen a l’entorn dels 100.000 hab. i configuren una xarxa urbana notable. En l’altre extrem tenim capitals poc poblades – Port Vila (Vanuatu) o Àpia (Samoa), per exemple, ronden els 35.000 hab.- o inclús molt petites: Ngerulmud, 270 hab. (Palau) és la capital d’estat menys poblada del món.

Des de l’angle socioeconòmic, els pobles del Pacífic oceànic presenten uns nivells de renda baixos, en la majoria dels casos. Dels tretze estats independents, deu se situen per sota dels 5.000 dòlars per càpita. Només dos superan els 10.000 (Nauru i Palau). I tan sols Nova Zelanda s’inscriu en nivells alts (molt alts). Més enllà dels freds indicadors econòmics, estem davant de comunitats que combinen l’activitat turística (amb presència remarcable a llocs com Hawai’i, Tahití o Rapa Nui), amb indústries tradicionals, i amb serveis financers i tecnològics encara concentrats en les àrees urbanes més grans. Són pobles que mantenen, també, un diàleg complex i equilibris fràgils amb l’entorn. Sotmesos, en alguns casos, a agressions ambientals brutals (les proves nuclears de França a Mururoa ; o l’explotació insostenible –colonial i postcolonial- de fosfats a Nauru) i en tots els casos a les conseqüències del canvi climàtic que amenaça amb anegar illes i inclús països com Kiribati on l’alçada màxima és 2 metres per sobre del nivell del mar, i l’oceà puja 1,2 cm a l’any.

Finalment, la relativa homogeneïtat socio-ecològica del Pacífic (pobresa i riscos ambientals socialment produïts) contrasta amb una gran diversitat lingüística i cultural. Les llengües colonials –anglès i francès- són ben presents, sí; però els pobles polinèsics, micronèsics i melanèsics  han preservat el bagatge cultural que els identifica; han llegat a les generacions futures el nom de les coses i els mots per lluitar i per estimar. I no només això, han assolit que les llengües pròpies tinguin estatut d’oficialitat pràcticament arreu:  hiri-motu, maorí, tuvaluà, bislama, fiji-hindú, naurès, chamorro, samoà, rapa nui o pitcairnès són avui idiomes d’ús social i oficial. A les colònies franceses, les llengües autòctones són sotmeses sempre a règims d’exclusió i maltracte (tot i així, a Nova Caledònia o a Wallis i Futuna es conserven més de 40 idiomes originaris). Vanuatu és excepcional. Amb 113 llengües parlades al llarg de 65 illes, esdevé l’estat del món amb la densitat lingüística més elevada, amb una mitjana de 2.000 parlants per llengua.     

Sí, els mars del sud són la llar de persones i parles diverses; de pobles que habiten espurnes de terra a l’oceà. De comunitats que han lluitat contra la dominació colonial, i avui ho fan per un futur amb desenvolupament humà i justícia climàtica. Gents amb dret a capgirar el mapamundi.  

---

[1] Estats de la Polinèsia (Nova Zelanda, Samoa, Tonga i Tuvalu); de la Micronèsia (EE federats de Micronèsia, Kiribati, Marshall, Nauru i Palau); de la Melanèsia ( Fiji, Papua Nova Guinea, Salomó i Vanuatu).