Comencem el 2014 en una situació política inèdita a Barcelona: el pressupost municipal de les privatitzacions, el que enfonsa la inversió als barris i la concentra a les zones elitistes (Pg.Gràcia, part alta de la Diagona) ha entrat en vigor per decret, contra la majoria del Plenari i contra 9 dels 10 districtes. El pressupost més antisocial i la política més poc democràtica. CiU i Trias a Barcelona estan instal.lats avui, sense complexos, en una lògica classista i autoritària: governen per l’1%, posen Barcelona en venda, i ho fan amb menyspreu del debat democràtic i la participació ciutadana. És veritat, Trias no està sol del tot. Les polítiques del govern municipal porten el segell de la coalició CiU-PP. De tant en tant teatralitzen una certa distància entre ells. Però sempre acaben tancant files per acordar privatitzacions (Port Vell, Ordenança de Terrasses), retallades (escoles bressol, Barcelona Activa) o suport a la bombolla especulativa (Pla d’Usos de Ciutat Vella, pelotazo de La Maquinista…).

ICV-EUiA som la referència més nítida de l’oposició. Confrontem les polítiques de l’1% fetes d’esquenes a la ciutadania i als barris. Però som també la referència més nítida de l’alternativa. Hem construït propostes d’inversions socials, educatives, de millora dels barris més fràgils, d’habitatge públic de lloguer social... i en tots els casos CiU-PP han aixecat el mur del no, en defensa dels seus interessos de classe. No hi renunciarem. Tot el contrari, amb l’enfortiment de les lluites, enfortirem l’alternativa. Des de la suma i la confluència: en defensa dels drets socials i dels barris populars. Contra la marca Barcelona i la seva bombolla de luxe i banalitat, a favor del dret a la ciutat com un exercici de quotidianitat inclusiva.

Barcelona viu una realitat d’emergència social i habitacional. Al llarg del 2013 ha emergit la malnutrició infantil i han persistit els desnonaments; s’han incrementat els talls d’aigua i la pobresa energètica. I el 2014 arrenca amb una nova pujada abusiva dels preus del transport públic. Realitats que, en un context d’atur elevat i de congelació inhumana del salari mínim i les pensions, evidencien la fractura social i urbana que cristal.litza a la ciutat. Aquestes properes setmanes situarem en el centre de la nostra genda d’activisme social i institucional totes aquestes qüestions. Al carrer, fent campanya per unes tarifes justes del transport, al costat de les mobilitzacions en marxa; fent campanya també per l’aigua i l’energia com a drets humans. I a l’Ajuntament, presentant propostes en defensa del dret a l’habitge i de l’accés garantit als serveis bàsics.  Dos exemples. D’una banda, al Plenari del 31 de gener portarem a aprovació la moció de la PAH per evitar la desocupació d’habitatges i per imposar les màximes sancions als bancs que mantinguin buits els pisos provinents, molts d’ells, d’execucions hipotecàries. D’altra banda, a Comissions de Plenari portarem a aprovació l’ampliació substancial del decret-burla de la Generalitat sobre pobresa energètica, en la línia del que estableix la proposició ja aprovada a Barcelona -talls 0 a les llars amb ingressos per càpita inferiors al SMI- i en la línia del que planteja l’Assemblea de Persones Aturades.

Lluitarem contra la fractura social i per la cobertura de totes les necessitats bàsiques. LLuitarem contra les desigualtats urbanes i per l’accés de tothom a l’habitatge digne. No aconseguiran que deixem d’articular iniciatives connectades a les necessitats i les mobilitzacions socials. I en aquest camí, sumarem i articularem dinàmiques de connexió, de confluència.  De la pluralitat de resistències a l’aliança en l’alternativa. Per disputar i guanyar l’hegemonia social i política. A Barcelona podem !. 

A l’últim Plenari de l’any, el grup municipal d’ICV-EUiA vam presentar una proposició sobre accions per aturar els desnonaments a Barcelona. Va ser aprovada amb els vots de totes les forces polítiques menys el PP. Aquest fet implica un pas endavant qualitatiu; mai l’Ajuntament havia arribat tan lluny, amb tanta profunditat i amb tanta concreció pel que fa a compromisos contra les execucions hipotecàries i els desnonaments a la ciutat. Us deixo una versió de síntesi del que va ser la meva intervenció en el Plenari en defensa de la proposició.

Constatem amb més força cada dia que els desnonaments són –al costat de l’atur- els impactes més durs sobre la població d’una crisi financera que porta la injustícia inscrita en el seu ADN. Perquè és injust que qui no té cap responsabilitat en el col.lapse del captialisme financer pagui les conseqüències fins a l’extrem inhumà de perdre l’habitatge. Perquè és igualment injust que els culpables directes de la crisi se’n surtin amb tota impunitat i sense cap element de redistribució justa dels sacrificis. La realitat és contundent: 10.000 execucions hipotecàries i desnonaments a Barcelona des de l’inici de la crisi, amb alguns barris especialment colpejats, com Ciutat Meridiana, on els desnonaments són una realitat quotidiana.

En el terreny de les respostes populars, la PAH aconsegueix de forma creixent articular la solidaritat veïnal i ampliar els nivells de consciència social per aturar els desnonaments. La Plataforma és també el principal motor ciutadà en clau propositiva, com ho demostra l’actual ILP sobre la dació en pagament. En el terreny polític-institucional, és ja inajornable aportar solucions justes i valentes. No podem seguir donant l’esquena a un drama social que s’ha cobrat desenes de vides i molt patiment invisible. Avui és evident que el comportament antisocial, cruel, de les entitats bancàries és incompatible amb un mínim de sensibilitat humana. El dilema és ben clar: o amb la voracitat dels bancs, o amb els drets de les persones. No queda massa temps ni espai per als matissos. Cal portar aquest dilema al terreny de les respostes polítiques. I optar; sense ambigüitats.

Què hem tingut fins ara ? Per part del govern de l’estat un codi de bones pràctiques i un decret que, llegits des de la magnitud del problema social, semblen escrits al dictat dels interessos dels bancs. Vergonyosos i inútils. I per part del govern de la Generalitat retallades (supressió de la convocatòria d’ajuts socials al lloguer el 2011 i el 2012) i aliniament a Madrid amb la guàrdia pretoriana dels privilegis bancaris i de la propietat immobiliària: CiU no ha votat mai a favor de la dació en pagament, i Duran Lleida va promoure el desnonament exprés, amb el suport del PSOE i del PP. L’Ajuntament de Barcelona no ha restat al marge del problema. El Plenari de Març del 2011 ja va aprovar instar la modificació de la normativa estatal per incorporar la dació en pagament, i el d’Octubre va acordar la creació d’una Comissió Mixta amb presència d’entitats per enfortir tant les accions preventives (mediació, prestacions…) com les reactives (taula d’emergències, cessió d’habitatges buits…) enfront la dinàmica dels desnonaments. La pràctica però ha quedat molt lluny, massa lluny, del que es podia haver fet.     

Cal un pas endavant qualitatiu: s’ha esgotat el temps de les bones paraules i les mediacions voluntàries respecte la voracitat dels bancs; s’ha acabat el temps dels pedaços legislatius de la vergonya; s’ha acabat el temps de la timidesa en les polítiques municipals. En aquest escenari, la proposició presentada (i aprovada) al Plenari incorpora dues dimensions:

·         Aprofundir l’exigència a l’Estat i a la Generalitat. a) suspensió de les execucions hipotecàries en tots els casos de domicili habitual i insolvència sobrevinguda; b) manteniment d’aquesta suspensió fins que no es dugui a terme una modificació normativa substancial que incorpori la dació en pagament, la derogació del desnonament exprés i la garantia de permanència de la persona deutora sota fórmules de lloguer social; c) un mínim del 30% dels pisos del banc dolent a disposició dels Ajuntaments per a lloguer i emergència social; d) nova convocatòria de prestacions permanents d’ajut social al lloguer per part de la Generalitat.

·         Aprofundir les polítiques municipals de prevenció dels desnonaments i de suport a les persones en risc i afectades. a) compromís municipal d’instar als bancs amb els que opera l’Ajuntament a suspendre totes les execucions hipotecàries; b) partida mínima de 3 milions € d’ajuts econòmics de serveis socials en casos de risc de pèrdua de l’habitatge; c) garantia de reallotjament preferentment en el territori de residència per mitjà de l’enfortiment de la taula d’emergència, la cessió de pisos buits d’entitats bancàries a l’Ajuntament; c) la creació d’un mínim de 400 places d’habitatge dotacional per a persones vulnerables.

Es tracta d’un full de ruta potent, l’Ajuntament pren partida per la suspensió de totes les execucions hipotecàries i desnonaments. I alhora factible, l’Ajuntament referma compromisos d’acció específics, però els amplia substancialment: els recursos d’ajuts econòmics es doblen i les places d’allotjament social vinculades a desnonaments creixen més d’un 50%. ICV-EUiA hem estat els impulsors de la proposta –que no hagués estat mai possible sense la lluita social de la PAH- a partir d’ara serem impulsors del seu estricte acompliment. 

El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos). 

L’atur, la precarietat laboral, els desnonaments i les execucions hipotecàries són probablement els impactes socials més intensos de la situació de crisi que vivim. La destrucció d’ocupació combinada al caràcter excloent dels mercats immobiliaris afecta centenars de milers de persones a Barcelona i Catalunya. Són fenòmens connectats a variables econòmiques i financeres globals, sistèmiques, és veritat. Però també ho és que determinades polítiques i decisions, forjades per determinades majories parlamentàries, hi han ajudat molt. L’última reforma laboral, impulsada pel PSOE amb el suport de CiU, no ha aturat l’atur ni la precarietat; ha fet més fàcil i més barat acomiadar, i ha fet més fàcil i més barat contractar sense drets. La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Barcelona, al llarg del mandat passat es van desplegar polítiques públiques per tal de lluitar contra els impactes socials de la crisi, i contra els impactes socials de les polítiques desreguladores i neoliberals. En l’àmbit laboral es va fer realitat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i els programes de Contractació Municipal Responsable. En l’àmbit residencial es va fer realitat la Taula d’Habitatges d’Emergències, la Xarxa d’Habitatges per la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però van crear o consolidar més de 10.000 llocs de treball, i han llegat un parc de més de 6.000 habitatges de lloguer social a Barcelona.

I el nou govern muncipal de CiU, com ha entomat ambdós reptes ? De forma desigual: l’atur amb negligència; els desnonaments amb timidesa i contradiccions. Xavier Trias encara no ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat, ha avalat des de la manca d’exigència la paràlisi de les polítiques de formació, i ha impulsat una pretesa taula anti-crisi amb més presència dels qui l’han creada (entitats financeres) que dels qui en reben els impactes i tenen capacitat per superar-la (economia social i verda). Pel que fa als desnonaments, Trias ha mostrat compromís amb les polítiques que venien desplegant-se, i s’ha constituït la Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges. És positiu. Però calen passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA hem fet al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, propositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, des de les Assemblees de Barri; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. Han de fer-se realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.