Derrotar PP i Vox

 Article escrit amb Gemma Ubasart i publicat al diari Ara (19 de juny de 2026) https://www.ara.cat/opinio/derrotar-pp-vox_129_5773325.html

Més enllà del PSOE i el PSC, les esquerres dibuixen un mosaic plural a l’estat espanyol. Aquesta configuració complexa expressa dos fets. El caràcter plurinacional de l’estat, amb societats diferenciades que generen sistemes de partits propis. I la tendència cap a espais delimitats en termes ideològics: una cultura de vinculació política que genera dificultats per articular fronts amplis. A grans trets, en deu de les disset CC.AA. operen esquerres de proximitat amb presència institucional. Es tracta, a totes elles, d’un únic subjecte que aglutina el sobiranisme progressista: Adelante Andalucía, BNG, CHA, Compromís,  Bildu, Más Madrid, Més i Nueva Canarias. Catalunya n’és l’excepció: aquí ERC, Comuns i CUP habiten (i disputen) l’espai. Existeixen, d’altra banda, tres forces amb voluntat d’operar en tot l’estat: IU, Podemos i Movimiento Sumar.

Al llarg dels anys 2023-2026, les esquerres sobiranistes completen un cicle amb resultats rellevants: per sobre del 30% a Euskadi i Galícia; entre el 15 i el 25% a Catalunya, Madrid, Navarra i País Valencià; a l’entorn del 10% a Andalusia, Aragó, Canàries i Illes Balears. Les esquerres federals, en el mateix cicle, se situen en nivells modestos: entre el 2% i el 5%. A tres comunitats, tanmateix, aquestes forces articulen candidatures basades en trajectòries que van més enllà de la coalició puntual: Por Andalucía, Unidas por Extremadura i Contigo-Zurekin (Navarra); en tots els casos, els resultats milloren i se situen en el 6%-10%. El conjunt d’aquestes dinàmiques ofereix algunes claus per transitar camins d’enfortiment. Es tracta, a més, de factors connectats a tendències de fons.

-L’arrelament territorial.  En un context global d’incerteses, individualització i acceleració de ritmes, els ancoratges comunitaris resulten del tot necessaris. Però cal refer-los sobre bases noves. L’esclat de la diversitat requereix entorns quotidians on els vincles siguin possibles. Es tracta de dotar els itineraris vitals d’elements de seguretat relacional: marcs on s’articulin suports i capacitats d’acció col·lectiva. En termes polítics, aquestes gramàtiques solidàries es tradueixen en actors orientats a treballar lògiques d’arrelament territorial i projectes municipalistes. Forces polítiques semblants a la gent, on la pertinença es construeix en clau de pràctiques i valors, no tant de relats ideològics; on la identitat s’orienta a forjar poder popular i sobiranies de proximitat, no tant abstraccions nacionals. 

-La voluntat d’articular majories.  Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social va consolidar l’eix clàssic esquerra/dreta. En aquell context, la socialdemocràcia va aconseguir guanyar centralitat en l’àmbit progressista. I més rellevant encara: va construir un marc de referencialitat, que situava la resta d’actors, per exemple, ‘a l’esquerra dels socialistes’. Aquest marc encara vertebra -sovint inercialment- moltes percepcions. Però s’ha començat a desbordar. S’articulen avui espais d’esquerres que transiten del racó del taulell cap a propostes més àmplies.  Forces polítiques que connecten amb nous sentits comuns, més transformadors i més transversals alhora.

-L’activació de l’esperança i l’alegria. “Ser radical és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”. Amb aquestes paraules, el sociòleg gal·lès Raymond Williams va voler fixar un clar contrapunt respecte d’un estat emocional incrustat a bastament a les esquerres. Allò que Deleuze va anomenar les passions tristes: una lògica política abonada al desànim; o, en el millor dels casos, a cavar trinxeres de resistència. Però també aquí les coses han començat a canviar: va emergint l’esquerra de l’esperança. Actors que vinculen l’ambició transformadora a les passions alegres. Espais polítics que van treballant un nou marc emocional generador d’horitzons de sentit; i també de camins fraterns per avançar. Una gramàtica rebel -sense ressentiments ni nostàlgies- teixida per la confiança i l’empatia.

Els bons resultats recents de les esquerres sobiranistes, i també de les federals quan treballen des de la proximitat, ofereixen bases sòlides. El repte és ara traduir aquest bagatge en fórmules de cooperació amb intel·ligència tàctica (atès un sistema electoral on la proporcionalitat desapareix en bona part del territori). Un bon resultat de les esquerres a les eleccions generals serà clau per derrotar PP i Vox. S’han situat dues propostes obertes de confluència: la crida de Gabriel Rufián i la dels partits de Sumar en el govern. Caldria treballar-les, construir reconeixements creuats i avançar cap a fronts inclusius: pivotant sobre la plurinacionalitat, amb capacitat d’articular majories i eixamplar l’esperança. Potser no és fàcil, però resultaria difícilment explicable no intentar-ho.