Un any de CiU a Barcelona. Política d'esquenes a la gent

Diumenge vinent es complirà el primer any de govern de CiU a Barcelona. Un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que ho passa malament, amb la majoria; i un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que lluita i construeix alternatives. Tres elements de balanç d’aquest primer any:

a)     un govern de l’1%

CiU (més enllà de BCN) té un projecte polític d’involució en el model de societat: influència, privilegis i riquesa intocables; drets socials i civils al mínim, aposta ambiental nul.la. I aquest projecte l’aplica a Barcelona. L’aplica no per mitjà d’un model de ciutat global i ben vertebrat, sinó per mitjà d’un degoteig que no s’atura. Un degoteig de gir a la dreta, antiecològic i autoritari.

·         CiU no prioritza l’acció contra la crisi, i exclou la lluita contra l’atur de la seva estratègia econòmica. Aposta per Eurovegas i reforma laboral, en contradicció frontal amb el model d’economia productiva i sostenible del Pla Estratègic Metropolità. No ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat. No hi ha ni una sola política d’ocupació juvenil en les 30 mesures de BCN Creixement. I ara retalla Barcelona Activa, desmantellant les eines públiques de foment de l’ocupació 

·         Polítiques de retallades i privatització en serveis públics municipals que són pilars bàsics en la dimensió de proximitat de l’estat de benestar. Això ha passat en el transport públic (increment de tarifes i retallada de serveis); i en educació (escoles bressol, supressió de la 6ª hora, increment de ràtios…).

·         Les retallades han anat de la mà de la involució ecològica, del retorn a les velles polítiques del gris. No hi ha futur sense mobilitat sostenible. CiU en canvi ha actuat a Barcelona com l’expressió política del lobby dels cotxes. Però tampoc hi ha futur sense compromís amb la qualitat de l’aire i la protecció del clima: CiU redueix un 20% la despesa ambiental; i manté una aposta tan anacrònica i antiecològica com uns Jocs d’Hivern en una ciutat mediterrània.

·         Si l’aposta ambiental ha deixat d’existir, el model urbanístic ha començat a girar, en una direcció molt clara: es debilita l’urbanisme dels barris i es promou l’urbanisme del luxe i la banalitat. S’impulsen la marina per super-iots, el Blau Ictínea i Eurovegas; s’atura la Llei de Barris, pretenen fer marxa enrere al Pla d’Usos de Ciutat Vella, i a Can Batlló cedeixen a les exigències de benefici d’una gran immobiliària per sobre de l’interès públic.

·         CiU ha apostat per una visió autoritària sobre l’espai públic i la convivència: enduriment de l’ordenança del civisme en matèria de prostitució; manteniment de les multes a persones sense llar; rebuig al tancament del CIE; retallada de drets civils a remolc del govern de la Generalitat (web per la delació, redades als barris)

b)     un govern que ni planta cara i ni lidera

La feblesa del govern de Xavier Trias, un govern en minoria sovint derrotat en Plenari (Llei de Barris, Glòries, Blau Ictinea…) o bé a remolc del PP (ordenances fiscals i pressupost), s’ha projectat en incapacitat política cara enfora.

·         Xavier Trias no ha plantat cara a cap de les retallades de la Generalitat que han afectat la gent i els barris de Barcelona. Ha optat per silencis de complicitat. Complicitat: amb retallades del 30% en equipaments culturals o del 20% en educació; amb el tancament de serveis d’urgències sanitàries als barris; amb la retallada d’unes 50.000 prestacions socials a BCN (ajuts al lloguer, dependència moderada, RMI).  Aquesta actitud ha aplanat el camí a uns pressupostos de l’estat que maltracten la ciutat (ni un euro per als accessos ferroviaris definitus al port i a l’aeroport; retallada de 40m a l’ATM), menystenen l’autonomia local i amplien el desmantellament dels drets socials (93m menys per PAO, reducció a la meitat del Pla Concertat de SS).

·         Xavier Trias tampoc no ha liderat, ha estat incapaç de fer respectar els acords institucionals de l’Ajuntament i d’acomplir els seus propis compromisos enfront de la Generalitat i l’Estat. Cap exigència o cap resultat.

Barcelona és avui una ciutat sense veu i sense capacitat d’exigència. Amb un Alcalde i un govern que ni planten cara ni lideren la ciutat, en un entorn complicat de retallades i de menysteniment de Barcelona.

c)     un govern que fa política d’esquenes a la gent

El govern impulsa el seu projecte d’involució en el terreny social, ecològic i de les llibertats a partir d’una forma de fer política poc transparent i poc participativa. Es produeix un afebliment de la dimensió d’implicació de la ciutadania: una manera de governar de baixa intensitat democràtica.

CiU impulsa: a) una lògica de degradació dels espais de participació que li poden resultar incòmodes; b) genera espais a mida (Taula Barcelona Creixement); i c) rebutja iniciatives d’aprofundiment democràtic com acordar les inversions socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Les polítiques de l’1% resulten incompatibles amb la transparència i la participació: Xavier Trias permet tancar urgències sense convocar els consells de salut; imposa el canvi del model 0-3 sense el més mínim diàleg amb la comunitat educativa; suprimeix busos sense convocar els consells de barri; a Ciutat Vella és més sensible als hotelers que als veïns i les veïnes; està molt més a prop del RACC que del BACC, i ben lluny de la gent jove que no pot emancipar-se.

En síntesi, el govern de CiU és business-friendly, però no és el govern de les persones. Vehicula interessos minoritaris i poderosos, però no representa els valors i les aspiracions de la majoria; expressa un projecte polític tendent a convertir serveis en àrees de negoci, i drets en mercaderies; està més a prop de l’especulació que de l’urbanisme, dels cotxes i la contaminació que de l’ecologia i el medi ambient, del luxe i la banalitat que dels barris i les classes populars.