Article publicat a https://fundaciosentitcomu.cat/publica-digital/per-disputar-el-futur-mes-municipalisme/ 

Un temps nou...

Al llarg de les últimes dècades, els principals paràmetres que havien vertebrat la societat industrial trontollen de forma irreversible: ho fa el model productiu fordista, els formats clàssics d’acció col·lectiva i el contracte social postbèl·lic. Es desplega amb el s.XXI un cicle de transicions múltiples. S’aguditzen a escala planetària els efectes de l’era fòssil i guanya centralitat el conflicte capital-vida; es van configurant espais de quotidianitat multicultural, així com noves diversitats afectives i de gènere; s’entrellacen tecnologies disruptives i dinàmiques de finançarització: el capitalisme esdevé digital i rendista alhora. Va sorgint un món de complexitat creixent, amb escenaris d’incertesa, processos d’individualització i ‘gramàtiques’ del comú. Un temps nou que anem desxifrant a cop de fragilitats personals, infraestructures de solidaritat, resiliència comunitària i vulnerabilitat ambiental.

En aquest marc de canvi d’època, assistim avui al desplegament d’una onada reaccionària global orientada a instal·lar narratives de restauració d’ordres tradicionals. De Trump a Meloni, de Putin a Milei... branden banderes d’intransigència teixides per fils d’autocràcia, bel·licisme, privilegis, punitivisme, jerarquies, binarisme, homogeneïtat...  Es tracta de retòriques construides des de repositoris d’odi i d’exclusió; relats que pretenen emmarcar la propagació de pors, negacionismes i nostàlgies. Disparen contra els espais de llibertat i d’inclusió guanyats en el recent cicle d’avenços: contra les polítiques verdes, les mixtures, les agendes feminista i LGTBIQ+, la cultura de pau... les ciutats sense por.

Tot això dibuixa, per als espais progressistes, un nou mapa de reptes. Apareixen, d’entrada, dos paranys a conjurar: una certa depressió, que condueix al derrotisme;  i una certa tendència al refugi en receptes del passat, desposseïdes de claus de resposta a realitats emergents. Caldrà, d’una banda, articular una ofensiva de futur, amb voluntat de disputar-lo des de l’ètica de l’esperança. I caldrà, d’altra banda, traçar una cartografia de fraternitat des de coordenades innovadores de transformació: refermar la centralitat de la transició ecològica; impulsar vectors clau d’ampliació democràtica; situar les cures al centre, com a antítesi a totes les violències; enfrontar estructures de privilegi; enfortir la cultura de pau i l’antipunitivisme. No es tracta d’un catàleg d’utopies. Son formulacions que connecten amb moltes pràctiques col·lectives que transiten avui -amb límits i fragilitats- aquests camins. Ho fan, però, amb més arrelament que les proclames reaccionàries, amb més força que les convocatòries a la desesperança, amb més presència quotidiana del que pot semblar. Posar-les en valor és el millor fonament per seguir transformant.

I és aquí, al cor de l’ofensiva de futur, que el municipalisme pren volada. Com a projecte amb força renovada: ciutats valentes que -enfront l’autoritarisme i les ‘promeses trencades d’estats i mercats’ (David Graeber)- fan un pas endavant per forjar horitzons de sentit: per guanyar vida, protegir el clima i cuidar la democràcia en comú.

Unes ciutats sense por...

És cert que al llarg del segle XX, les propostes transformadores i els règims de benestar es van referenciar en l’àmbit estatal: les ciutats no van protagonitzar l’expansió dels drets socials. Va esclatar, però, un primer punt d’inflexió. L’any 1968, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Plantejava retornar les claus de l’emancipació als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat: cartografiar en el dret a la ciutat els processos de transformació. Anys després, al tombant del mil.leni, els moviments socials polititzaven la globalització, i les comunitats urbanes emergien com a llocs de prefiguració. David Harvey publicava l’any 2000 Spaces of Hope i si un altre mon era possible, ‘començava a les ciutats’. Una dècada més tard s’articulava la Habitat International Coalition. La ‘internacional urbana’ tornava a alçar la bandera del dret a la ciutat i aconseguia que quedés incorporat a la ‘Nova Agenda Urbana’ aprovada a la cimera Hàbitat III (Quito 2016). Ho feia en un context on s’obria una nova estructura d’oportunitats, un nou punt d’inflexió: el sorgiment del nou municipalisme. Una escletxa democràtica creadora de condicions de possibilitat per declinar horitzons de canvi en accions de govern. Ha estat un trajecte llarg i carregat de lluites, pero fonamental.

El nou municipalisme esclata a l’estat espanyol. El 2015 irrompen les candidatures de confluencia. Les ciutats generen la primera gran articulació política del marc cultural del 15m; i la hipòtesi municipalista permet fer-la avançar per camins de majoria. En aquest nou escenari, l’experiència de Barcelona en Comú es va erigint en referent del cicle. Es despleguen, més enllà, apostes municipalistes arreu del món. En efecte, al llarg de les últimes dècades, la vella política ha anat acumulant problemes creixents per abordar els canvis. S’han desfermat dinàmiques galopants de globalització desregulada; mentre els estats, d’altra banda, han tendit a atrinxerar-se en preteses estratègies de protecció basades en l’enduriment de fronteres i el replegament autoritari. Moltes ciutats, en aquest context, han mantingut oberta la finestra democràtica: el nou municipalisme com a possibilitat de reconnexió de les institucions al bé comú. Ciutats i governs locals com a protagonistes -com a subjectes polítics- d’un món on erigir alternatives practicables a injustícies globals i exclusions estatals.

El ventall de pràctiques realment existents és molt ampli. L’Observatori Internacional de la Democràcia Participativa mostra 200  experiències de pressupostos participatius i més de 40 assemblees de deliberació ciutadana. A Fearless Cities, la ‘internacional municipalista’, conflueixen ciutats i agents socials de més de 50 països, impulsant transformacions i aprenentatges creuats. S’han articulat a la UE xarxes urbanes de transició ecològica per assolir la neutralitat climàtica abans del 2030. Als EEUU, el moviment de ciutats per la renda bàsica agrupa més d’un centenar de governs locals. S’enforteixen, a moltes ciutats d’Amèrica Llatina, les infraestructures socials i l’organització comunitària de les cures.

Ciutat a ciutat, les estratègies municipalistes s’enforteixen...  a)  protegint la vida i el planeta: Amsterdam és (pràcticament) una ciutat sense cotxes; Copenhague esdevindrà, el 2025, la primera capital del món neutre en carboni; Milà ha impulsat el pacte de polítiques alimentàries, amb la producció ecològica i la sobirania al centre; Medellín celebra 40 anys apostant per la mobilitat activa, amb l’expansió sostinguda de les ‘ciclovías’... b) frenant l’especulació i defensant els barris: Viena ha fet realitat el dret a l’habitatge; París ha blindat la reserva de pisos assequibles com a eina de mixtura social; Berlín ha posat els lloguers sota control municipal; Montevideo ha configurat un model altament resilient d’habitatge cooperatiu... c) treballant per la inclusió i la diversitat: Helsinki ha eradicat el sensellarisme amb l’aposta pel housing first; Londres ha consolidat un salari mínim urbà i Bristol una moneda social com a palanca de transformació del teixit econòmic; Mont-real ha forjat un model referent de convivència intercultural... d) ampliant la democràcia participativa:  Nàpols disposa d’una política de patrimoni ciutadà que blinda la gestió comunitària dels equipaments municipals; Jackson i Rojava han aprofundit models d’autogestió comunal i cooperativisme; Iztapalapa (CDMX) ha creat una xarxa d’espais, les ‘utopías’ (autèntics palaus del poble), com a infraestructures de cohesió.

El nou municipalisme és aquí  i ha vingut per enfortir-se. En altres moments històrics, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és a les ciutats on es disputen les grans partides del s.XXI: entre la crisi climàtica i el futur; entre la segregació i el bé comú; entre l’especulació i la vida; entre els vincles i la soledat. Els estats, tot i així, segueixen ocupant els grans espais de centralitat simbòlica i substantiva. Urgeix un canvi de paradigma en la governança global. El municipalisme ha començat a articular un ecosistema de xarxes de ciutats amb voluntat de guanyar subjectivitat internacional. Cal seguir avançant, des d’aquí, cap a un model horitzontal i d’interdependències, de sobiranies compartides i acordades, on l’escala no impliqui jerarquia. Un esquema de municipalisme enfortit, on els estats perdin (el) poder.

El projecte municipalista aplega les condicions per vertebrar l’ofensiva de futur... perquè  la vida quotidiana és l’únic espai tangible on van cristal·litzant canvis i millores; perquè tenim més poder del que ens han fet creure. És als carrers, places i barris, amb els seus espais comuns, on la gent senzilla va teixint el ventall de pràctiques i vincles que permeten superar injustícies i pors, que permeten imaginar i construir futurs millors.

Un municipalisme en comú...

Sorgeix, sobre aquestes bases, el repte de traçar un projecte municipalista entorn a dues dimensions clau: innovar les polítiques des d’ètiques de fraternitat i cura; i democratitzar la producció d’aquestes polítiques des de lògiques comunals i deliberatives. Una política de proximitat que, com les dones de Lawrence, aspiri a ‘bread for all and roses too’.

Innovar les polítiques: guanyar vida, construir fraternitat 

En termes substantius, l’agenda municipalista es pot declinar en tres eixos principals:

- Protegir la vida i el planeta: teixir transicions ecològiques urbanes. La resposta a la crisi climàtica serà municipalista o no serà. La pedra angular de la transició ecosocial es troba avui a les ciutats. En un urbanisme verd i feminista que permeti teixir vincles a carrers i places: trames urbanes al servei de formes col·lectives de viure i exercir ciutadania; de formes saludables de moure’ns i respirar. I en un ecologisme urbà que permeti la protecció quotidiana del clima, compromès amb les sobiranies de proximitat (energètica, hídrica, alimentària); amb la biodiversitat i la preservació d’ecosistemes; amb la descarbonització del sistema productiu.

 

- Empoderar les persones: teixir drets socials de proximitat. El municipalisme ha de ser punta de llança en la creació d’estructures d’oportunitat que facin possible la realització de tots els projectes de vida: una aposta quotidiana per construir equitat i celebrar diferències. Avançar cap a ciutats on es garanteixin les bases materials de la vida: el dret de tothom a una llar on habitar de forma segura, a una renda bàsica per existir amb dignitat. On no tinguin cabuda ni l’especulació ni la precarietat. Un municipalisme obertament feminista i LGTBIQ+; acollidor i intercultural; amb el dret a la ciutat per a totes les edats.

- Millorar els barris: teixir comunitats diverses i cuidadores. La solidaritat és la tendresa dels barris i el municipalisme transformador té sentit si disputa les batalles contra la segregació urbana, l’afebliment relacional i la gentrificació. Si situa, en el centre del projecte, una agenda de fraternitat: polítiques de barreja social i pràctiques on produir capacitats col·lectives. Barris cohesionats per xarxes públiques d’infraestructura social, per l’organització comunitària de les cures, i per lògiques de suport mutu que articulin la protecció de les vulnerabilitats. Un municipalisme que aposti per barris dinàmics, amb estructures econòmiques comunals que impulsin la creació i apropiació col·lectiva de valor.

 Ampliar la democràcia: articular la participació i construir el comú

Creuant els eixos anteriors, el projecte municipalista ha de transitar camins d’ampliació democràtica. Barris i ciutats com a espais de democràcia oberta, honesta i transparent. Una política humil per escoltar i aprendre; empàtica per incorporar sabers populars i intel·ligències col·lectives; valenta per alterar relacions de poder i socialitzar capacitats.

-  Acords i estructures públic-comunitàries. Ha adquirit força, al llarg dels últims anys, un camp d'acció col·lectiva que situa els elements d’autonomia i de cooperació com a eixos centrals. Es tracta d’un conjunt de pràctiques ciutadanes que adopten formes diverses: dissidència urbana (blocs recuperats, espais autogestionats...); innovació social (habitatge cooperatiu, comunitats energètiques...); i suport mutu (xarxes veïnals davant vulnerabilitats relacionals o materials). Sorgeix, a partir d’aquí, un repte clau: treballar en les interseccions entre la lògica universalista de les polítiques de proximitat i el potencial cooperatiu de l’acció col·lectiva, amb la voluntat d’articular una esfera d’hibridació públic-comunitària. Un municipalisme més orientat a vertebrar el comú que a gestionar aparells institucionals: del welfare al commonfare.

- Trames deliberatives i de decisió ciutadana. Més enllà de les estructures públic-comunitàries, el municipalisme ha de seguir compromès amb l’altra gran dimensió d’obertura de la finestra democràtica: aprofundir la participació com a dinàmica de retorn de la política a mans de la ciutadania. La creixent complexitat de col·lectius i de valors pot ser treballada com a context d’oportunitat cap a un municipalisme d’implicacions i aprenentatges socials múltiples. Caldria, en aquest marc, superar els esquemes clàssics de participació i transitar cap a lògiques deliberatives amb capacitat de decisió ciutadana directa. La concreció d’això en pràctiques tangibles passaria per generar un entramat participatiu, divers i ubicat en el nucli de la governança municipal.

 I uns camins de futur...

S’han traçat els eixos que poden articular una proposta municipalista connectada als reptes democràtics i ecosocials del s.XXI. Al llarg dels últims anys, als ajuntaments i als barris s’han dibuixat camins que humanitzen la política; s’han explorat utopies quotidianes. Es la manera municipalista d’erigir alternatives a discursos d’odi i a pràctiques de trinxera.

Queden molts camins a recórrer, i cal més municipalisme per fer-ho. Enfront la geopolítica dels estats i els seus tambors bèl·lics, la cultura de pau de les ciutats; contra dinàmiques d’especulació i rendisme immobiliari, projectes de vida autònoms i en peu d’igualtat; davant la depredació climàtica del planeta, l’ecologisme de la quotidianitat. Cal més municipalisme per repensar la democràcia des de barris cuidadors; per impulsar agendes locals de fraternitat;  per construir comunitats fortes en marcs d’incerteses; per no deixar ningú enrere i ningú sol. Queden moltes coses a canviar i resta intacta la confiança en la força de la gent per canviar-les. En ple s.XXI, la política democràtica ha de generar les condicions per fer el futur possible. Fer-lo més inclusiu i habitable és indestriable d’una democràcia arrelada, discreta i audaç. Una democràcia a l’entorn d’un municipalisme valent que s’assembli a la vida de la gent, que no sigui aliè a cap dels seus problemes, a cap dels seus horitzons de felicitat.

Article amb Gemma Ubasart, publicat a Crític (2/9/2025) https://www.elcritic.cat/opinio/mes-enlla-de-la-meritocracia-245742

Es parla molt de meritocràcia. Es precisa poc el concepte en sí (no és fàcil), però sol generar debats significatius: son els mèrits individuals un criteri a incrustar en el teixit de valors i de polítiques de la nostra societat? O bé la meritocràcia és un simple miratge de classe (dominant), orientat a operar com a narrativa encobridora de tota mena de desigualtats?. Creiem que les respostes son complexes. I requereixen atendre, si més no, a les pautes d’interconnexió entre el que podem anomenar les dimensions aspiracional i igualitària d’una determinada realitat social.  

Reconèixer -o limitar- l’aspiració de prosperar al llarg d’una trajectòria vital, i la possibilitat real de fer-ho a través de capacitats individuals d’agència, constitueix un dels elements vertebradors presents en tot sistema social. A partir d’aquí, l’existència d’una estructura d’incentius -o de frens- en forma de mandats culturals, polítiques públiques i pràctiques grupals acaba configurant la dimensió aspiracional del contracte social. No és, tanmateix, una lògica aïllable. S’expressa sempre entrellaçada a l’eix igualitari, és a dir, al conjunt de polítiques vinculades a la justícia distributiva, a la superació -o a la reproducció- de fractures socials.  En el creuament de les dues dinàmiques apareixen quatre models possibles (quadre 1): es tracta de tipus-ideals, que es concreten sempre en geografies híbrides i canviants.    

Quadre 1. El creuament de les dimensions igualitària i aspiracional: escenaris diversos.

Al llarg de les dècades de desplegament de l’estat de benestar, la dimensió igualitària es va enfortir. Ho va fer en un marc de capitalisme industrial-fordista, amb nivells baixos d’incertesa i complexitat social. Es van impulsar lògiques redistributives top-down (de renda més que de poder), sovint atrinxerades en formes jeràrquiques i burocràtiques de benestar. Tot i l’avenç civilitzatori que implicà desmercantilitzar educació i salut, va resultar un esquema d’inclusió més protector que emancipador. Les posteriors i recorrents ofensives neoliberals han anat orientant-se, en essència, a restaurar ordres socials basats en estructures de privilegi, i en el blindatge dels seus mecanismes de reproducció intergeneracional. És prou clar que la defensa de l’individualisme meritocràtic opera, en aquest marc, més en el pla de les narratives insolidàries que en el terreny dels fets: cap ‘american dream’ no s’albira en l’horitzó.

És cert que, situats en la tercera dècada del segle XXI, els elements de resiliència dels règims de benestar clàssics (malgrat les impugnacions neoliberals i les narratives meritocràtiques) han estat rellevants. No és poc que xarxes de serveis públics universals segueixin configurant avui espais de ciutadania social. Aquest escenari enfronta ara, tanmateix, limitacions estructurals. Sembla del tot insuficient, d’una banda, per construir igualtat davant les mutacions de fons d’un capitalisme que esdevé alhora global, finançaritzat, rendista i digital. L’estat de benestar no ha embridat les desigualtats ni la pobresa. Tampoc ha generat un espai de drets a l’entorn de les necessitats humanes més bàsiques: un ingrés garantit per existir; un planeta i una casa on habitar. La dimensió aspiracional, d’altra banda, ha quedat travada. L’herència de les desigualtats (hereus de la riquesa i hereus de la pobresa) bloqueja la lliure realització de projectes de vida i de prosperitat. El procés d’individualització, a més, dificulta les connexions comunitàries, les empaties, les mixtures enriquidores i els espais necessaris on cuidar-nos i convertir les pors en esperança.

Sobre aquestes bases, i en l’actual context de canvi d’època, enfortir les dimensions igualitària i aspiracional suposa traçar les coordenades d’un nou contracte ecosocial: amb capacitats efectives de superar bretxes (estructures de llibertat real) i amb capacitats efectives d’empoderar les persones en marcs comunitaris forts (estructures de fraternitat comunal). Que l’ascensor social torni a funcionar: amb tota la potència necessària i per a tothom. No és cap utopia; hi ha mapes amb camins a transitar.  

En primer lloc, el camí de la llibertat entesa com a absència de dominació en escenaris de desigualtat. Cal disputar, ara més que mai, la concepció neoliberal: aquell miratge de classe que es tradueix en la ‘llibertat’ dels privilegiats per reproduir la dominació sobre persones i col·lectius vulnerables. Llibertat real implica avui remoure les principals lògiques de dominació de classe al segle XXI: les enormes asimetries de renda i sobretot de poder en l’esfera sociolaboral; i l’escenari de privilegi que configura l’acumulació per herència (estretament connectada al rendisme immobiliari com a motor clau de fractura social). Dues eines poden operar com a pedres angulars. a) La renda bàsica (RB), una ingrés  mensual al  llarg  de la vida, de caràcter universal, personal i incondicional. S’orientaria, d’una banda, a garantir condicions materials d’existència, a desmercantilitzar la seguretat econòmica. La RB crea, d’altra banda, escenaris de possibilitat per trajectòries vitals més lliures, emancipades del xantatge del mercat laboral i de les seves pulsions precaritzadores, així com de les estructures patriarcals. b) L’herència universal (HU), una dotació econòmica pública, transferida a tothom d’una vegada en assolir la majoria d’edat. S’orientaria a la socialització parcial del valor de l’herència comuna llegada per les generacions anteriors. La HU combat una dimensió clau de la desigualtat: de les 100 persones més riques d’Espanya, 74 ho son per herència i acumulen 65.000 milions €. Es generen, d’altra banda, bases materials per enfortir capacitats d’agència, tant en clau d’autonomia personal (projectes d’emancipació juvenil…) com col·lectiva (projectes cooperatius..).

En segon lloc, el camí de la fraternitat comunal on anar vinculant l’autonomia personal amb trames col·lectives de cura i solidaritat. Pren forma aquí una aposta de fons per superar tant el jerarquisme d’estat com l’individualisme que creix en marcs de segregació quotidiana. Es tractaria de transformar el règim de benestar des d’una doble clau: la radicalitat democràtica, i l’articulació activa de vincles i mixtures. Transitar cap a un estat ecosocial orientat a vertebrar el comú més que a gestionar burocràcies: un altre component per tant del canvi de paradigma, del welfare al commonfare.  El gir comunal obre dues importants finestres d’oportunitat. a) Permet prioritzar -en temps d’indivualització- les polítiques de reconstrucció de lligams i de bases per a l’acció col·lectiva, a través d’espais i d’aliances públic-comunitàries: les infraestructures socials com a ‘palaus del poble’ (Klinenberg), els barris com a àmbits d’organització compartida de les cures… el comú com a espai de mixtures. b) Permet crear noves lògiques de connexió -en temps de crisi climàtica- entre les dimensions social i ecològica. Fa possible superar l’esquema decreixentista i la seva gramàtica de sacrificis (més ancorada en la desesperança que en l’acció) per un nou marc ‘d’abundàcia comunitària’. La transició ecològica ha de reintegrar l’economia en els límits del planeta, sí; però pot generar també models de felicitat comunal a l’entorn, per exemple, de l’habitatge cooperatiu, l’energia solar, la sobirania alimentària o la mobilitat compartida.

En síntesi, els instruments de la renda bàsica i l’herència universal poden combatre el miratge meritocràtic (quan la meritocràcia son herències fosques i rendismes diversos) i expressar alhora dinàmiques d’igualtat més potents, menys jeràrquiques i desencadenants d’horitzons aspiracionals. Les lògiques democràtica i comunal, d’altra banda, impugnarien el paternalisme d’estat, l’individualisme social i el col·lapsisme ecològic. I obririen finestres d’oportunitat a models de benestar on poden confluir l’empoderament personal, l’empatia ciutadana i la plenitud eco-comunitària: bases necessàries d’igualtat real.  

Article publicat a Social.Cat (agost 2025)

Els barris, les ciutats, les quotidianitats… que van sorgint de les grans transicions del canvi d’època (ecològica, cultural, digital, sociodemogràfica…) són molt diferents de les que vivíem a finals del segle XX. L’estat de benestar havia articulat respostes vinculades a una societat que ja no existeix. S’ha obert un desencaix sistèmic entre les velles polítiques públiques i les realitats emergents. Sembla necessari teixir un nou contracte ecosocial. Per tal de desgranar els seus possibles eixos vertebradors, val la pena fer una mirada retrospectiva. Sovint —quan es vol anar a les arrels del model clàssic de benestar— es fa referència als Informes Beveridge (1942 i 1944). Es desplega, en ells, l’arquitectura de les polítiques de plena ocupació i protecció social que, a partir de 1945, el govern laborista britànic de Clement Attlee convertiria en drets de ciutadania i serveis universals, configurant les bases de construcció dels règims europeus de benestar.  

Hi ha, tanmateix, un precedent molt rellevant que pot connectar bé amb les noves cartografies de drets socials. A Nova York, ciutat sempre a l’avantguarda de les esperances (ara novament amb el projecte affordable city de Zohran Mamdani) hi ha un lloc imprescindible, el parc de les Quatre Llibertats. És al sud de l’Illa Roosevelt, a l’East River i acull una panoràmica urbana fascinant de Manhattan, amb l’edifici de l’ONU en primer terme. L’espai recorda, en un exercici de memòria democràtica, el Four Freedoms speech, la intervenció que el president Franklin D. Roosevelt va adreçar al Congrés dels Estats Units, en el debat de l’Estat de la Unió el 6 de gener de 1941.

Dibuixem breument el context. A partir de 1933, el govern demòcrata dels Estats Units, des del potent lideratge de Roosevelt, desplega les polítiques del New Deal: fortes inversions socials i en el teixit productiu, ampliació de drets sindicals i laborals. I com a estendard, una fiscalitat justa que arriba a un tipus impositiu del 90% a les rendes altes (el tax the rich a la pràctica).  

El camí de transformacions estava traçat quan esclata la II Guerra Mundial i Roosevelt enforteix el compromís de fer front al nazisme i al feixisme: un entorn propici on connectar democràcia amb justícia social (el mateix escenari Beveridge). I és aquí que arriba el ‘discurs de les quatre llibertats’, amb una síntesi d’idees-força construïda de forma precisa i innovadora. Roosevelt destaca, en el terreny dels drets civils, la llibertat d’expressió (“everywhere in the world”) i la llibertat de consciència i de creences (“of every person to worship God in his own way”). I desgrana, en l’àmbit dels drets socials, la llibertat enfront de les necessitats materials (“the ending of privilege for the few, which will secure a healthy life for all”) i la llibertat enfront de la por (“a reduction of armaments to such a point that no nation will be in a position to commit an aggression against any neighbor”).  

Es tracta d’una ‘gramàtica de llibertats’ on conflueixen dos aspectes bàsics. La interconnexió, d’una banda, entre drets civils i emancipació social, expressada aquesta última en termes de superació de carències materials i pors vitals. I l’ús de la idea de llibertat, d’altra banda, com a fil conductor. Una llibertat d’arrels teòriques republicanes, entesa com a absència de dominació: en el terreny individual, per preservar els espais d’autodeterminació personal que doten de sentit els projectes de vida; en el terreny col·lectiu, per defensar una esfera pública (estat-comunitat) productora de polítiques i pràctiques amb capacitat de superar els privilegis i fer possible, per tant, la llibertat real i efectiva de tothom.  

És una formulació que connecta bé, gairebé un segle després, amb els reptes de reconstrucció de ciutadania social i transició ecològica que afronten avui les nostres societats. Ho fa perquè disputa obertament la concepció neoliberal de llibertat: el persistent miratge de classe que s’acaba traduint només en la ‘llibertat’ dels privilegiats per perpetuar la dominació sobre les persones vulnerables.

Connecta bé perquè situa les condicions estructurals de pau com a factor necessari de superació de pors i, per tant, d’alliberament d’energies de progrés col·lectiu. I connecta bé, sobretot, perquè tenim avui un estat de benestar que —tot i l’encadenament insolent d’ofensives insolidàries— ha desmercantilitzat l’educació i la salut (gran avenç civilitzatori), però no ha generat un espai de drets universals entorn de les necessitats humanes fonamentals: un ingrés garantit per existir; un planeta i una casa on habitar; una comunitat on cuidar-nos i convertir les pors en esperances.   

Sobre aquestes bases, és possible apuntar les claus de volta d’un nou contracte ecosocial: vinculat a les grans transicions que vivim, superador de respostes massa ancorades en el passat, i inscrit en els valors de la llibertat republicana, de l’ecologia i la fraternitat. Un exercici de recodificació del Four Freedoms speech a les realitats de la tercera dècada del segle XXI. Podríem pensar en un entramat col·lectiu orientat a garantir ‘quatre seguretats humanes’: a) la seguretat econòmica, a través d’una renda bàsica universal com a eina per traçar vides en llibertat, no sotmeses al xantatge del mercat laboral; b) la seguretat climàtica, a través de l’abandonament dels combustibles fòssils i la descarbonització del planeta per assegurar la llibertat de les generacions futures; c) la seguretat habitacional, a través de l’accés a cases assequibles i estables, per garantir la llibertat de tothom enfront del rendisme d’uns quants; i d) la seguretat comunitària, a través de la reconstrucció de vincles, cures i suports mutus, per teixir una llibertat fraterna com a antítesi a totes les violències. 

Sí, Roosevelt (i Beveridge) al segle XXI: un green new deal. De la mà, però, de totes les energies d’acció col·lectiva i de les pràctiques emancipatòries que van deixant empremtes avui barri a barri, ciutat a ciutat: de les xarxes i els pilots de renda bàsica, al sindicalisme llogater i l’habitatge cooperatiu; del conjunt d’iniciatives de sobirania energètica, hídrica i alimentària, a les escoles i les infraestructures comunitàries que enllacen diversitats; dels ecosistemes d’economia social i solidària, a totes les formes de construcció de democràcia comunal; del feminisme que posa la vida i les cures al centre, a les lluites LGTBIQ+ per a ser qui ets i estimar com vulguis. Perquè malgrat la força del cicle reaccionari que vivim, som moltes més que els adversaris de les (quatre) llibertats. I els podem tornar a guanyar, a l’ofensiva i teixint horitzons de sentit i d’esperança. 

Article publicat el 6 de març de 2025 a Nació Digital  https://naciodigital.cat/opinio/ofensiva-futur_2091162_102.html 

A finals del segle XX es va desfermar a les democràcies avançades una forta ofensiva neoliberal, amb la pretensió de debilitar el nucli de drets bàsics (negociació col·lectiva, pensions públiques, serveis universals...) inscrits en el contracte social postbèl·lic. Al sud d’Europa, aquest embat es va desplegar amb especial intensitat a partir del 2008, en clau de resposta austeritària a la Gran Recessió. Al llarg del temps, els impactes del cicle neoliberal sobre les polítiques públiques han sigut desiguals; però han quedat lluny, en tot cas, de les retòriques i els marcs culturals del desmantellament social. L’estat de benestar s’ha mostrat força resilient. De fet, les vulnerabilitats materials del segle XXI apareixen més aviat connectades als seus propis límits fundacionals (absència del dret a l’ingrés, feblesa de les polítiques d’habitatge i dels sistemes de cures), així com a les actuals transicions de canvi d’època generadores de riscos i d’incerteses sense precedents.   

Assistim avui, en aquest context, a una nova dinàmica de replegament, configurada tanmateix per materials ideològics diferents: l’onada reaccionària actual prioritza les estratègies de restauració d’ordres tradicionals. L’agenda econòmica contra els drets socials -bandera del cicle neoliberal- queda ara (parcialment) desplaçada per una combinació d’autocràcia, punitivisme, jerarquies, binarisme, homogeneïtat...  Es tracta de discursos construïts des de repositoris d’odi i d’exclusió (transfòbia, islamofòbia...); son narratives instal·lades en la propagació de pors, negacionismes i nostàlgies. Les ‘retòriques de la intransigència’ (Hirschman) s’han tornat a activar. Disparen contra els espais de llibertat i d’inclusió guanyats en el recent cicle d’avenços: contra les polítiques verdes, les mixtures, la diversitat, les agendes feminista i LGTBIQ+ .

No ho tindran fàcil. És versemblant pensar que no es podrà revertir ‘l’esfera del reconeixement’ com no s’ha pogut tampoc desmuntar ‘l’esfera de la redistribució’. Les dimensions recents de ciutadania (ecològica, multicultural, de gènere...) i els camins que s’han començat a transitar (predistribució, acollida, acció comunitària...) tendiran a reproduir capacitats de resiliència. No es tracta d’una hipòtesi que condueixi en absolut a la passivitat, ni a infravalorar la galàxia del trumpisme, en cap dels seus vessants. Implica, això sí, situar la defensa del projecte democràtic en clau d’esperança, d’acció col·lectiva i d’horitzons de sentit; lluny de gramàtiques de derrota i lluny del gust tan arrelat com estèril pel victimisme. 

Enfront l’autoritarisme postdemocràtic i el seu projecte de restabliment d’ordres del passat, caldrà anar traçant una nova cartografia de fraternitat, amb potencial de construir futur. Caldrà articular una conversa pública (i les coalicions d’actors necessàries) a l’entorn d’algunes coordenades innovadores de transformació: 1) refermar la centralitat de la transició ecosocial i de les pràctiques per un planeta habitable: guanyar la batalla del clima, per poder lliurar totes les altres; 2) disputar a l’autoritarisme vectors clau d’ampliació democràtica: l’articulació del binomi proximitat-Europa enfront la (geo)política dels estats, les estructures públic-comunitàries, l’antipunitivisme com a eix transversal al conjunt de polítiques públiques i moviments socials...; 3) desactivar els codis del conservadorisme moral: perquè els drets trans son drets humans, perquè les cures son l’antítesi de totes les violències, perquè el mestissatge ens enforteix com a societat...; i 4) desmantellar estructures de privilegi i especulació: forjant economies i territoris cooperatius, avançant cap a la renda bàsica i l’herència universal, garantint el dret a l’habitatge i a la ciutat...

Pot semblar un catàleg d’utopies, enfront d’una realitat bastant més fosca. El cert, però, és que existeixen avui moltes pràctiques col·lectives que transiten, de manera quotidiana, aquests camins. L’OIDP (Observatori Internacional de la Democràcia Participativa) ha esdevingut un espai consolidat d’interacció entre gairebé 200  experiències de pressupostos participatius i més de 40 assemblees de deliberació ciutadana. S’han articulat, els últims anys, xarxes de transició ecosocial per assolir la neutralitat climàtica el 2030, així com moviments urbans per fer front a l’especulació i garantir el dret a l’habitatge. Trobem, als barris vulnerables de moltes ciutats, excel·lents escoles públiques obertes a la comunitat, on conviuen desenes d’orígens, llengues i bagatges culturals. A catorze països de la UE es garanteix ja el reconeixement legal del gènere en base a l’autodeterminació. Als Estats Units, la xarxa de ciutats per la renda bàsica agrupa més d’un centenar de governs locals. S’enforteixen, a moltes ciutats d’Amèrica Llatina, les infraestructures socials i l’organització comunitària de les cures. Les iniciatives de suport mutu i les economies socials guanyen pes arreu, i a les metròpolis es van teixint pols i ecosistemes cooperatius.

Poden ser, en molts casos, experiències amb límts i fragilitats. Però son, tots ells, processos realment existents: amb més arrelament que les proclames de l’extrema dreta, amb més força que les convocatòries a la desesperança, amb més presència del que expliquen els mitjans. Configuren la base per seguir transformant. Per disputar el futur.