Poesia i música per travessar un temps intens

Ha passat Sant Jordi, que enguany ens ha arribat en plena setmana santa. Dies per tant de lectura i de descans, moments d’una certa tranquilitat que ens permeten recuperar forces per afrontar les properes setmanes, que seran de gran intensitat. A partir de demà ens endinsarem en noves consideracions polítiques. En propostes i reflexions per fer de les eleccions municipals un espai de mobilització ètica contra les retallades, de construcció d’esperança a partir d’idees i valors de solidaritat. Però avui encara no. Avui tinc ganes de comentar i compartir un llibre i un CD: un poemari i un recull de cançons precioses. El poemari és el nou llibre de Luis García Montero, “Un invierno propio”. El CD és el nou treball musical de Joan IsaacEm declaro innocent”.

Luis García Montero desgrana, vers a vers, una quotidianitat emocional i fraterna. Plena de valors enfront a qualsevol temptació de cinisme; carregada de respecte, dubtes i matisos enfront a tota mena de consignes. Una quotidianitat on dialoguen la soledat imprescindible amb la comunitat que li atorga sentit; on s’hi troben –en la mateixa casa, però en habitacions separades- els somnis i la vida. Un llibre on conflueixen tots els codis ètics que dibuixen l’univers de l’autor, expressats per mitjà d’una poesia d’alt voltatge sentimental.

Joan Isaac ens ofereix un recull de cançons que el situen, sens dubte, en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. “Em declaro innocent” és tota una cartografia de sensibilitats, que van de la melangia a la transgressió; de l’amor i el desamor, a l’exigència ciutadana i l’alegria vital. Un catàleg d’emocions expressat, com sempre, en clau intimista, i per mitjà d’un llenguatge musical que limita al sud amb el tango irreverent de “M’agradaria tant” i al nord amb l’extraordinari lirisme de “Quatre llunes”. Des de la primera cançó (Si vols), un convit vitalista a compartir moments de quotidianitat compatibles amb la indolència amorosa “però no em parlis d’amor, que d’això no en tinc ganes”, fins a l’últim tema, en italià, (Se) on Joan Isaac consolida complicitats amb una llengua i un país que estima, es van desplegant lletres i melodies que assoleixen moments d’una bellesa sublim: “si a l’altre món hi hagués el meu germà, el meu pare... a mi no m’importaria morir-me ara mateix” (Si a l’altre món).

Us deixo aquí dos dels poemes que més m’agraden d’Un invierno propio; i deso al Calaix de Música i Poesia del bloc, la cançó “Quatre llunes” d’Em declaro innocent.

Las revoluciones son un asunto propio

No conozco un dolor
que no merezca ser compadecido.
Ningún silencio reina
sin temer el momento de romperse.
No hay poderes injustos
que no sepan controlar la rebeldía
tejida por sus sombras.

Salgo a la calle, leo los periódicos,
navego el mar de leva que mueve las noticias,
observo las coronas, las órdenes exactas,
los palcos de la fiesta,
lejanamente oigo
la voz de los discursos.

Después de las llamadas de teléfono.
de los barcos hundidos,
del pescado sin sal
y de los comentarios
son estas las razones de que siga en política.

El mundo es triste y duele
y no existe un dolor
que no merezca ser compadecido.
El reino del silencio
a veces se ha llenado de música en dos ojos,
en una libertad provisional
o en una historia que nos cuentan.
Y la sombra alargada del poder
esconde limoneros de dignidad,
documentos alegres que resisten
y lagrimas de menta para la despedida.

Por eso sé que las revoluciones
son un asunto propio
como ropa que duerme a los pies de la cama .


La tristeza del mar cabe en un vaso de agua

Los hombres tristes
que tienen en sus ojos un café de provincias,
que no saben mentir como quien dice,
que se esconden detrás de los periódicos,
que se quedan sentados en su silla
cuando la fiesta baila,
que gastan por zapatos una tarde de lluvia,
que saludan con miedo,
que de pronto una noche se deshacen,
que cantan perseguidos por la risa,
que abrazan, que importunan hasta quedarse solos,
que retornan después a su tristeza
igual que a su pañuelo y a su vaso de agua,
que ven cómo se alejan las novias y los barcos,
esos hombres manchados por las últimas horas
de la ocasión perdida,
se parecen a mí.

(Luis García Montero)