Hem d'aconseguir-ho

En temps de crisi i d’impactes socials d’aquesta crisi -desocupació i dificultats de fer front al pagament de l’habitatge per part de milers de persones- un govern humanista i responsable hauria d’actuar en dos fronts. En primer lloc, estratègies potents de reactivació econòmica i lluita contra l’atur: polítiques actives d’ocupació, d’inserció laboral, de formació, d’impuls a la gent emprenedora; polítiques industrials, de reconstrucció de teixits productius, de suport a sectors emergents d’economia verda i cooperativa, de crèdit a les empreses… En segon lloc, polítiques de fiscalitat redistributiva i ecològica orientades a equilibrar el repartiment social d’esforços i a protegir els nivells d’ingressos públics: restabliment de l’impost sobre el patrimoni, taxació de les grans fortunes i de les transaccions financeres, més progressivitat en els trams superiors de la renda, pla específic contra el frau fiscal, impost sobre l’energia nuclear… L’impacte acumulat de les polítiques de reactivació i de fiscalitat justa suposaria un increment del volum d’ingressos públics, el qual hauria d’estar al servei de l’expansió de l’estat de benestar i els drets de ciutadania. Sí, més i millors serveis socials, d’habitatge, de salut i d’educació sobre la base de l’accés universal i equitatiu. Per tancar el cercle: és ben sabut que l’enfortiment dels serveis públics opera com a palanca bàsica de creació d’ocupació i, per tant, com a factor de sortida de la crisi en benefici de la majoria.

Però resulta que aquest relat entra en contradicció frontal amb les polítiques dels governs del PSOE a l’Estat i de CiU a Catalunya. El PSOE i CiU opten per una lògica oposada a aquesta: actuen amb extrema timidesa en el vector de les polítiques de reactivació econòmica i canvi ecològic; aposten per ampliar els regals fiscals als rics i per tant eixamplar privilegis i desigualtats; no dubten a retallar els serveis de l’estat de benestar i afeblir els drets socials i laborals de la majoria. Sí, CiU i PSOE són avui veritables eines de producció massiva d’injustícies, de situar les decisions polítiques com a instruments d’agressió a la ciutadania. Per què ho fan ? En el cas de CiU crec que per convenciment ideològic. La generació de dirigents del pujolisme, al llarg dels anys 80 i 90, van apostar per un model de benestar a Catalunya de caire socialcristià, emmirallat en els models alemany i holandès. L’actual generació és netament neoliberal. Artur Mas i el seu govern aposten per fer de Catalunya un país referent en l’estratègia de desmuntatge del model social europeu, en la línia dels Conservadors britànics de Cameron i dels Republicans nordamericans. En el cas del PSOE, sincerament, no sé perquè ho fan. Però estic convençut que el seu gir neoliberal i el seu relat de subordinació de la política als especuladors (als mercats) és la causa del seu desastre electoral. Per què votar un partit socialista instal.lat en la pràctica i en la narrativa política de la dreta ? No sabria donar-hi cap raó.

Per fer front a tot això, calen espais socials i polítics diversos i complementaris. Cal que ICV-EUiA defensi aquesta setmana amb força al Parlament propostes alternatives a les retallades de CiU. Cal que els sindicats i els col.lectius professionals dels serveis públics segueixin plantant cara als centres de treball i al carrer. Cal que el moviment del 15-M faci passes endavant cap a la seva articulació territorial als barris, que a Barcelona hi hagi moltes places catalunya.

I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, pràctiques, actors i formes d’acció. Amb obertura, sense rigideses ni sectarismes per part de ningú, amb empatia i reconeixment mutu d’aportacions i legitimitats, amb voluntat de construir sinèrgies i reciprocitats. Avançar cap a la construcció d’una democràcia real no és fàcil ni feina d’un dia, però no pot esperar ja més. Les dinàmiques de nova política d’esquerres i ecologista, de compromís ciutadà, de mobilització social i d’indignació s’han d’anar trenant per forjar esperances i alternatives. Guanyar la partida a les retallades i a la vella política. No és veritat que predomini l’individualisme i l’egoisme. Cal fer emergir, dotar de significat col.lectiu, polititzar els valors d’autonomia i de nova quotidianitat solidària. Hi ha moltes energies cíviques, molts fils per teixir un espai públic realment democràtic. Hem d’aconseguir-ho.