ICV-EUiA i el 25N. Eleccions i canvi d'època.

Falta un mes i mig mal comptat per les eleccions al Parlament. Al llarg d’aquestes setmanes miraré de desgranar algunes reflexions. Avui només un parell de pinzellades inicials.

Unes eleccions de canvi d’època. Fa anys que es cou el Nou Temps, però mai com ara s’havia expressat amb tanta força, i tan clarament en l’escenari polític. Canvi d’època, sí; perquè com diu Luís García Montero, aquesta crisi no és només un “carreró sense sortida”, sinó també un “carreró sense retorn”. Sense sortida, a no ser que construim un nou model de vincles socials i ecològics, superadors del capitalisme financer. I sense retorn, perquè res no tornarà a ser com abans de la crisi. Des de l’espai dels poderosos, el nou temps es tradueix en un exercici sistemàtic de violència institucional postdemocràtica contra els drets socials i la cultura política de la igualtat. Des de les trinxeres de la majoria, el canvi d’època genera resistències cíviques, nous compromisos i processos de creativitat social alternativa. És el conflicte social del segle XXI: un establishment voraç enfront el 99%, on s’amalgamen el dissens i la privatització del dolor. A Catalunya, a més, vivim un nou temps nacional. Tres dècades després, l’època de l’autonomia s’ha esgotat. La sentència de l’Estatut instal.la el conflicte amb l’estat. I l’esclat de força de la ciutadania obre una nova dinàmica: l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació per mitjà d’una consulta ciutadana. Res de tot això no formava part de l’escenari polític fa 2 anys: la lògica de l’austeritat destructiva tot just despuntava; ningú no podia preveure l’eclosió del 15-M, o de la immensa vaga general del 29 de Març; tampoc la històrica manifestació de l’11 de Setembre. L’impacte del canvi d’època en l’esfera política és ja una realitat indefugible.

El predomini de la incertesa electoral. Mai com ara el nivell d’indecisió havia estat tan elevat a les portes d’unes eleccions. Potser mai aquesta indecisió havia tingut un caràcter tan obert, tan de fons. Bona part de la ciutadania percep que el seu marc vital i d’expectatives ha quedat sacsejat, i això es trasllada a l’àmbit polític en forma d’interrogants electorals. ICV-EUiA afronta el procés amb tres elements de fortalesa. a) projecte i lideratge reconeguts i sòlids; b) trajectòria de radicalitat social i ecològica; c) coherència i fermesa nacional. La suma dels tres elements hauria d’implicar, més enllà dels votants més fidels, un potencial d’atractiu cap a votants d’altres espais d’esquerres en retrocés, cap a sectors alternatius vinculats als moviments socials però proclius al vot en blanc o l’abstenció, cap a nous votants joves, i cap a sectors transversals del catalanisme progressista. El camp d’influència d’ICV-EUiA s’amplia, supera fronteres tradicionals, s’obre a nous espais. Però són dinàmiques encara poc madures, que poden quallar en major o menor grau en funció del que passi les properes setmanes. Crec que ICV-EUiA creixerà. La magnitud del creixement s’anirà concretant a poc a poc, fins a l’últim moment. I aquí les variables poden ser moltes. Apunto un parell que em semblen clau: capacitat de visibilitzar el conflicte social des de la proximitat amb els col.lectius que lluiten i les persones que pateixen; i capacitat d’entroncar amb la il.lusió col.lectiva d’un futur diferent i millor, per mitjà del dret a decidir enfront l’estat i els mercats. Compromís, empatia i esperança en els àmbits social i nacional. Per tal d’assolir un bon resultat electoral. I per tal de construir, sobretot, un punt de partida sòlid cap a una nova configuració de l’esquerra nacional després del 25 de novembre: radical, innovadora, inclusiva, heterogènia, lluitadora, pròxima, generosa…