Obligaremos al futuro, a volver otra vez (Gelman)


Fa unes setmanes va morir Juan Gelman als 83 anys. Poeta i referent de dignitat a l’esquinçada Argentina de les últimes dècades.  Entre Chacarita i Palermo, al centre de Buenos Aires, es troba el barri porteño de Villa Crespo. Allà va néixer Paquita Bernardo, la primera dona bandoneonista, i Osvaldo Pugliese el gran pianista de tangos. Allà va néixer també Gelman. I des del 2003, al Centre Cultural d’Atlanta, l’equip de futbol, obre cada dia la Biblioteca Juan Gelman; segons el poeta, el reconeixement més important de la seva vida. Gelman és Premi Cervantes, el màxim guardó de les lletres castellanes; però és, molt abans, futbol de barri: “jugábamos a la pelota en la calle, valía 20 centavos cuando era de goma, eso si teníamos la suerte de poder comprarla. Si no, era de papel y de cuerdas. En mi barrio, Villa Crespo había dos clubes y dos hinchadas: Chacarita Juniors y Atlanta, y yo todavía soy de Atlanta”. Avui Atlanta lidera la Primera B, i la cultura comunitària i futbolera d’esquerres segueix ben present a la Bohemia, la cancha de Atlanta, ben a prop de la biblioteca Juan Gelman. Allà on va dir: “cómo voy a ganar el Nobel si soy bohemio?”.

Gelman no va guanyar el Nobel, tampoc no el va disputar. La seva poesia ha estat qualificada “d’expressionisme del compromís i del dolor”, una poesia que reflecteix les claus principals del seu temps i la seva geografia vital, intensa i trencada. Un viatge que s’inicia el 1955 quan Gelman -amb altres joves poetes- crea a Buenos Aires el grup literari El Pan Duro, on defensa un discurs poètic vinculat a l’acció política, teixit per un llenguatge col.loquial, urbà i revolucionari... “la poesía es un artículo de primera necesidad como el pan y el fusil, una poesía en armas”. I un viatge que culmina amb els seus poemaris del segle XXI,  on cristal.litzen la memòria i el dolor: “el dolor se parece a mi país”, però també la reconstrucció ètica de la possibilitat d’un futur que valgui la pena “obligaremos al futuro/ a volver otra vez”.

Són gairebé 60 anys de poesia radical, dolguda; i també de reconstrucció i esperança. Un temps travessat per uns fets que Gelman ha portat tatuats a la mirada i a l’ànima; a cada vers. L’any 1975, Montoneros envia Gelman a Europa per eixamplar els suports a la seva lluita. El cop del 76 l’agafa a Roma i ja no pot tornar a Argentina. L’agost d’aquell any la dictadura militar segrestà la seva filla Nora (19), el seu fill Marcelo (20) i la companya d’aquest, Claudia (embarassada de 7 mesos). Els desapareixen. Gelman torna a Argentina des de l’exili el 1988, poc després s’identifiquen les restes mortals de Marcelo. El 1998 Gelman descobreix que Claudia –abans de ser assassinada- havia parit una nena a l’Hospital Militar de Montevideo. El 2000, finalment, el poeta es reuneix amb la seva neta Macarena que descobreix la veritat de la seva història i de la seva família biològica. Macarena Gelman és avui una activista dels drets humans.    

Futbol de barri, Buenos Aires, revolució, molt dolor, retrobament, fils d’esperança... un entramat vital que se’n va; però també un entramat de memòria que es queda a cada paraula, a cada vers de Juan Gelman... I a la Bohemia, i a una biblioteca de Villa Crespo, i a la mirada lluitadora de Macarena.   

Us deixo tres escrits de Gelman. La “Carta abierta a mi nieto” escrita el 1995 quan encara no sabia de l’existència de Macarena; el poema “Mi Buenos Aires querido”; i un fragment de la seva intervenció en l’acte del Premi Cervantes, on fa una defensa aferrissada de la memòria com a únic camí “per construir una consciència sòlida que obri les portes del futur”.

Carta abierta a mi nieto
Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Mi Buenos Aires querido
Sentado al borde de una silla desfondada,
mareado, enfermo, casi vivo,
escribo versos previamente llorados
por la ciudad donde nací.
Hay que atraparlos, también aquí
nacieron hijos dulces míos
que entre tanto castigo te endulzan bellamente.
Hay que aprender a resistir.
Ni a irse ni a quedarse,
a resistir,
aunque es seguro
que habrá más penas y olvido.

Pero ahí está la poesía: de pie contra la muerte.

Hay recuerdos que no necesitan ser llamados y siempre están ahí y muestran su rostro sin descanso. Es el rostro de los seres amados que las dictaduras militares desaparecieron. Pesan en el interior de cada familiar, de cada amigo, de cada compañero de trabajo. La nuestra es la verdad del sufrimiento. La de los asesinos, la cobardía del silencio. Las heridas aún no están cerradas. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular. La memoria histórica es el único camino para construir una conciencia sólida que abra las puertas al futuro