#PleCanVies

(Síntesi de la intervenció que vaig fer, en nom d'ICV-EUiA, al Ple Extraordinari del 13 de Juny sobre Can Vies)

Aquest Ple extraordinari esdevenia ja una necessitat inajornable. Un espai necessari de transparència per poder debatre obertament sobre un conjunt de fets molt rellevants. Fets que han impactat la ciutadania i que han afectat també molt directament al govern municipal; un govern avui amb els nivells més baixos de confiança i credibilitat del mandat, un govern molt tocat, que ha comès errors greus i ha evidenciat -amb més nitidesa que mai- tant la seva desconnexió amb els barris, com la seva incapacitat per gestionar un malestar ciutadà generat per les seves pròpies decisions injustes.

El desallotjament i l’inici de l’enderroc de Can Vies va ser un error molt greu que no s’hauria d’haver produït mai. Per què van fer-ho? Aquesta és la pregunta que encara avui no té resposta. I crec que cada dia en tindrà menys, fent evident el caràcter injust i irresponsable de la decisió del dia 26. No es pot justificar en termes del procés judicial. En un procés civil la propietat pot demanar la suspensió cautelar de l’execució, deixant l’ordre en data oberta i fent desaparèixer, per tant, l’amenaça immiment de desallotjament. Una amenaça que operava com a espasa de damocles i no aportava res més que tensió al procés de diàleg.  S’ha fet en altres casos, en espais autogestionats que avui són, com ho era Can Vies, referents a la ciutat. No es pot justificar tampoc la trencadissa del 26 de maig en termes d’execucions urbanístiques. Cap de les previsions d’intervenció operava a curt termini. El pla de cobertura de les vies ha estat una pràctica d’urbanisme participatiu al servei del barri. I és en aquesta lògica d’implicació veïnal on s’haurà de trobar la clau per decidir el futur de Can Vies. En el marc del nou escenari caldrà articular els espais de participació on es puguin debatre les diferents opcions. Sense urgències falsament fabricades ni cops d’autoritat.   

Res no obligava al desallotjament del 26, era perfectament evitable. Ens diuen que es va trencar el diàleg. Hi podia haver una discrepància objectiva rellevant amb el col.lectiu de Can Vies. Però precisament la seva superació no demanava trencament sinó més i més diàleg, l’exploració de noves i possibles claus d’acord. Al final, només podem entendre la decisió de desallotjar i enderrocar com un cop unilateral d’autoritat, irresponsable i equivocat. Que produeix un trencament radical amb qualsevol possible escenari de solució dialogada. Dinamiten el diàleg, desallotgen i enderroquen… i a partir de llavors assistim a una gestió nefasta de les conseqüències. No podien ignorar, de cap de les maneres, que la seva decisió instal.laria una dinàmica de conflicte.  No podien ignorar que hi hauria resposta social, ni la enorme complexitat d’aquesta. I en canvi van optar per menystenir-la. I és a partir d’aquí, que van abordant un escenari molt complicat des d’una gestió erràtica, desconcertant i contradictòria. Una gestió que mai va tenir un full de ruta vertebrador i coherent; que mai va aportar elements sòlids per destensar la dinàmica de conflicte. Vam assistir a tot un desplegament d’incapacitat.

Al llarg d’una setmana es van produir episodis de violència als carrers. Tots ells rebutjables. La lògica de la violència situa qualsevol argument en un carreró sense sortida. És contrària a la cohesió dels barris i a la defensa d’un espai públic inclusiu, entès com a bé comú de caràcter quotidià. Sempre hem rebutjat la violència, ho vam fer obertament a cada episodi posterior al desallotjament. Al costat d’això, no podem passar per alt la més que preocupant actuació policial. Uns dispositius desproporcionats que van cometre excessos, en forma de detencions i agressions arbitràries, en forma de pràctiques que posen en risc els drets bàsics de les persones. Aquestes actuacions no es poden avalar, menys encara, aplaudir. També s’han de rebutjar. I exigir la seva fi. Vostè alcalde el primer, com a màxim responsable de la seguretat a Barcelona. I no volem deixar de recordar avui que el Sergi Rúbia segueix a la presó. Una situació injusta, per discriminatòria en relació a la resta de persones que van ser detingudes; incomprensible tractant-se d’una persona arrelada al seu barri del Clot, actiu en el seu teixit social. Volem fer nostre el clam de Sergi Llibertat que els castellers de Barcelona, la seva colla, van alçar aquest diumenge passat a la Plaça Sant Jaume. I volem demanar-li alcalde que l’ajuntament tingui un paper proactiu en favor de la fi immediata de la seva situació de presó preventiva.

D’altra banda, el conflicte de Can Vies expressa un malestar més ampli, connectat a les polítiques que retallen el futur de la gent, en especial de la gent jove. I té a veure, també, amb un govern que coneix i viu molt poc la ciutat. Trias posa les coses fàcils a qui fa negoci amb la marca Barcelona, del Port i Ciutat Vella fins a La Maquinista; i en canvi li posa difícil a projectes i espais on es van teixint solidaritats col.lectives, es diguin Can Vies, o l’Harmonia o Fem Rambla. Mostra sintonia amb les polítiques que precaritzen la vida de la gent, i gira l’esquena, en canvi, als processos de resposta social a aquesta precarització, a Sants, o a Sant Andreu o a Poblenou. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament, a cada pujada abusiva de preus dels serveis bàsics i el govern mira cap a una altra banda. Governen d’esquenes a la ciutadania, desconnectats de la gent i dels barris. Ni lluiten contra la fractura social; ni prioritzen les polítiques de proximitat. El seu error monumental i la seva incapacitat de gestió en relació a Can Vies també ho han posat de manifest.

Fa uns dies hem entrat en un escenari diferent. Ha remès la dinàmica de conflicte i això és positiu. El desallotjament i l’inici de demolició han creat unes condicions adverses per Can Vies. Però avui el capital simbòlic del projecte és més fort que abans. S’ha obert una finestra d’oportunitat. El col.lectiu, amb suport tècnic, explora vies de reconstrucció. S’ha refermat la voluntat de continuitat. I s’ha ampliat la dinàmica d’implicació ciutadana.

Quina és avui l’opció del govern?. No l’acaben de definir.  Un desconcert que es modula en funció de les circumstàncies?, un deixar fer distant que no exclou l’amenaça d’un nou cop d’autoritat no dialogada?. Sembla que han abandonat, si més no, la lògica del conflicte; que han fet marxa enrere en el carreró sense sortida on s’havien ficat amb el desallotjament. Cal valorar-ho. Però cal assenyalar també que estan admetent per la via dels fets el cúmul d’errors.  Quin sentit tenia desallotjar? avui es poden reconstruir parets i oportunitats… quina necessitat hi havia d’enderrocar? És ben evident que cap. És ben clar també, alcalde, que això no pot acabar sense l’assumpció de responsabilitats polítiques. Esperem que, avui i aquí, vostè ens expliqui en quins termes concrets es produiran.

Per nosaltres l’opció és clara : cal treballar per la continuitat del projecte de Can Vies. Per què Can Vies s’inscriu en la cultura cooperativa i popular de Sants. No és un bolet, ha estat viver de projectes, ha teixit relat i complicitats, i ha anat adquirint centralitat simbòlica. Can Vies no pot ser un problema, ha de ser part de la solució. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies i d’altres, al costat de projectes de gestió ciutadana. Ara cal generar un àmbit de respecte a les dinàmiques del col.lectiu. I, sense cap afany de protagonisme, acompanyar l’obertura de Can Vies a la implicació ciutadana. Situar la continuitat del projecte en un marc comunitari, ampli i divers de suport.         

En síntesi, hi ha un abans i un després de Can Vies. Entremig, una decisió injusta des de l’arrogància, una gestió nefasta des de la incapacitat. Un context de ciutat trencada i en venda. I moltes persones, sobretot gent jove, disposada a construir i defensar bens comuns –a Sants i a altres barris- com a alternativa als beneficis privats de la seva marca Barcelona. A aquestes alçades demanar-li al govern que canviï de forma substancial de polítiques i prioritats seria potser demanar-li massa. Li farem un prec més senzill: un compromís explícit per una solució duradora i sense noves a amenaces sobre Can Vies; i l’assumpció de responsabilitats polítiques a l’alçada de la magnitud dels fets viscuts.