SENSE VOSALTRES, RES

                                                   Recordant i estimant la Maria José i el Benito.

Una de les principals injustícies socials és l’abisme que separa les injustícies visibles de les invisibles. Les primeres han generat alts nivells de consciència col.lectiva, i d’accés a l’agenda mobilitzadora i política. Tenen també impacte mediàtic. Les invisibles tendeixen a ser menystingudes, i la seva vivència es privatitza en espais domèstics i quotidians, lluny dels relats polítics. No per això són menys injustes. El teixit social que les articula és tenaç, lluitador i constructiu. Es desviu autogenerant condicions de suport i dignitat. Treballa per dotar-les de visibilitat, i superar així la realitat de discriminació que comporten. Per exemple, les injustícies que afecten les persones amb diversitat funcional o amb problemes de salut mental.

A Barcelona s’ha treballat molt en aquests àmbits. L’històric moviment social de la discapacitat i la més recent xarxa associativa de la malaltia mental han estat i són inclaudicables en l’esforç per construir una ciutat per tothom, una quotidianitat sense estigmes. L’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMD) s’ha erigit com un espai compartit (un exemple de democràcia participativa i codecisió) des d’on fer avançar causes justes, i convertir-les en polítiques concretes d’accessibilitat i autonomia personal. Els resultats són substancials i obren camí: vam somiar un servei municipal de Vida Independent, i el vam construir; vam somiar que les persones amb gran discapacitat física anirien a la platja i es banyarien, avui ho fan amb tots els suports públics disponibles; vam somiar que Barcelona trencaria el mur de silenci de la malaltia mental i avui Barcelona “dóna la cara, obertament“, des de Ràdio Nikòsia o des de l’Aliança Global contra l’Estigma. Són exemples, però amb càrrega emblemàtica. I queda tant per fer, per lluitar i construir !.

Fa uns dies fèiem l’últim consell rector d’aquest mandat de l’IMD. Jo recordava la Roser, la Merche, la Fidència... i veia allà l’Antonio Guillén, l’Albert Ferrer, la Mai... Persones treballadores des de la discreció i la senzilla. Lluitadores i lluitadors des d’una humanitat desbordant, desbordantment amable i compromesa. Artífexs de la revolució quotidiana. Heu cregut i heu creat un món millor. Sou la prova del somni. De la possibilitat de seguir construïnt, amb més força encara, la Barcelona en Comú.