La ciutat igualitària en construcció

(Article publicat al monogràfic Ciutats, de Crític, novembre 2018)

Al llarg del s.XX, les polítiques d’igualtat es van produir de forma centralitzada i jeràrquica. Les ciutats no van protagonitzar l’expansió dels drets socials. Va haver un primer punt d’inflexió. Era la primavera del 1968. Sota les llambordes dels carrers arrelaven llavors de llibertat, feminisme, pacifisme... i també de dret a la ciutat. Lefebvre publicava Le droit à la ville i començava a escriure’s una gramàtica de democràcia urbana. Anys després es desplegaven nous mapes de ciutadania: els moviments socials polititzaven la globalització, i les ciutats emergien com a espais de fraternitat. Avui el dret a la ciutat retorna amb força i ho fa des de coordenades municipalistes.

Governs locals que despleguen polítiques valentes; ciutats que van esdevenint subjectes polítics. Barcelona, Nova York, Mont-real, Londres, París, Berlin, Amsterdam, Lisboa, Ciutat de Mèxic i Montevideo han presentat, en el marc de l’ONU, una potent “declaració municipalista pel dret a l’habitatge i a la ciutat”. Mai s’havia arribat tan lluny. Són xarxes de ciutats que impulsen una nova geografia de la governança; que van forjant l’alternativa a la globalització financera i al tancament estatal. El nou municipalisme irromp com a projecte d’obertura i protecció; en ell, el dret a la ciutat (benestar de proximitat més agenda urbana) opera com a territori de construcció de la ciutat igualitària..

- En la dimensió de benestar, Glasgow ha creat un model comunitari d’integració de serveis socials i de salut. Les superilles socials a Barcelona articulen el suport a l’autonomia personal amb els vincles de barri. Helsinki ha eradicat el sensellarisme amb un ampli programa de housing first. Chicago, Nova York o Medellín han desplegat un entramat  d’escoles comunitàries que vinculen territori i educació al llarg de la vida. Utrecht i Ontario desenvolupen experiències avançades de renda bàsica, i Londres de salari mínim vinculant. Bristol ha consolidat una moneda social com a eina de dinamització de l’economia i el comerç urbà. Mont-real ha hibridat tradicions i ha teixit un model referent de convivència intercultural.

- En la dimensió urbana, Viena mostra la política habitacional més intensa: el 45% del parc construit en règim de lloguer social. Barcelona ha aprovat quotes obligatòries d’habitatge assequible. París i Berlín han posat els preus del lloguer privat sota control municipal. Bolonya té un sòlid model de cohousing que protegeix els barris de dinàmiques gentrificadores. Nàpols ha aprovat una política de patrimoni ciutadà que blinda la finalitat col.lectiva i la gestió comunitària de tos els equipaments municipals. Amsterdam ha reduit els cotxes de forma substancial. Copenhague esdevindrà, el 2025, la primera capital del món neutre en carboni. I Milà ha impulsat el pacte de polítiques alimentàries que situa la producció ecològica i la distribució de proximitat en el centre del model.

En altres moments, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és als barris i a les ciutats on es disputen les grans partides del segle XXI: entre la desigualtat i el bé comú; entre l’especulació i la vida; entre el canvi climàtic i el planeta. Moltes ciutats les estan jugant i les estan guanyant cada dia… cada dia que obre una escola comunitària i una fàbrica de cultura; que es consolida una renda bàsica municipal; que s’acull a una persona migrant; que homes i dones comparteixen cures i afectes, i els barris cuiden a les persones soles; que es posa en marxa una cooperativa d’habitatges i es controlen els preus del lloguer; que es planta cara a fons voltors i lobbies, i als mercaders del turisme depredador; que es remunicipalitza l’aigua i es desconnecta de l’oligopoli elèctric. Cada dia que passa això s’està construint el dret a la ciutat, la ciutat igualitària. I s’està fent un pas més en un camí d’emancipació. Poc èpic, però molt ètic. Radicalment possible.