Zohran Mamdani, una carta d’amor a Nova York

Article publicat a Catalunya Plural: https://catalunyaplural.cat/ca/zohran-mamdani-una-carta-damor-a-nova-york/

Diu Naomi Klein que la campanya de Zohran Mamdani ha estat “una carta d’amor a la ciutat més revoltosa del món”. Una carta, podem afegir, escrita amb l’idioma de la quotidianitat i la gramàtica de l’alegria. Amb diversos registres entrellaçats que han esdevingut esclat popular i electoral: que han fet possible guanyar Nova York. Apuntem aquí alguns dels principals traçats que expliquen la força i la consistència d’aquest l’esclat.   

El municipalisme. La força de la proximitat.

Des del 2015 i arreu del món, el cicle del nou municipalisme ha obert finestres democràtiques. Ho ha fet construint horitzons d’esperança i canvis progressistes, enfront a mercats globals generadors de grans desigualtats; i enfront a estats excloents atrinxerats en fronteres, autoritarismes i guerres. Passa que les ciutats no son subjectes polítics en la governança internacional: el persistent i anacrònic monopoli dels estats i de la seva geopolítica segueix empenyent els espais de proximitat cap a racons pretesament perifèrics i d’escassa visibilitat. Però aquest dibuix, massa lentament, es va alterant. És als carrers, les places i els barris, a través de l’acció col·lectiva i institucional, on es van teixint sentits i transformacions que fan possibles vides més plenes i comunitats més fortes... ‘y en eso llegó Mamdani’. Existeixen bases i trajectòries sí; però la confluència del perfil de Zohran Mamdani amb la ciutat de Nova York situen l’escenari municipalista a un nivell de rellevància inèdit.

Aterrem-ho. L’any 2025, Nova York ha aprovat un pressupost municipal de 112.000 milions $ (96.000 milions €) amb una població de 8,6 milions d’habitants. Tracem una mirada comparativa. Barcelona, amb 1,7 milions d’habitants, disposa enguany d’un pressupost a la ratlla dels 4.000 milions €. Nova York, per tant, multiplica per cinc la població de Barcelona i per vint-i-tres (!) la despesa municipal. Impressionant. Es tracta d’un marc de fortalesa tangible on Mamdani pot concretar els seus compromisos, on -com deia ell la nit electoral- “fer que els somnis que hem somiat junts es converteixin en l’agenda que desplegarem junts”. En síntesi, una esfera local molt potent on aterrar les propostes programàtiques.

El programa. La força de la ciutat assequible.  

És cert que la conversa i la cultura política als països anglosaxons tendeixen a articular-se, en bona part, al voltant de les polítiques públiques. Això passa molt poc als països llatins. Tendim aquí a construir imaginaris col·lectius a partir de referències ideològiques abstractes, o bé d’un ‘teatre’ polític on els actors  competeixen per pretesos rèdits electorals. Mamdani i la clau municipalista, novament, han confluït per convocar l’àgora ciutadana a l’entorn de qüestions concretes, defugint paraules grandiloqüents  i apel·lacions d’alt voltatge simbòlic. Però qüestions, això sí, amb una elevada capacitat de vehicular valors, expressar projectes col·lectius i definir model.   

Zohran Mamdani ha trenat un sòlid fil conductor de campanya des de quatre propostes clau: la congelació dels lloguers regulats; un servei de busos urbans ràpids i gratuïts; escoles infantils per a tothom i sense cost per a les famílies; i una xarxa d’alimentació als barris a preus assequibles. S’han sumat, a aquesta agenda central, compromisos socioeconòmics (un nou impost a l’1% més ric i un salari mínim de 30$ l’hora el 2030); climàtics (una xarxa de 500 escoles verdes); de drets humans i comunitaris (la protecció del col·lectiu trans; l’enfortiment d’infraestructures de ‘ciutat santuari’ enfront les violències de Trump; i la creació d’un departament de seguretat comunitària). Es tracta d’un catàleg propositiu senzill però molt potent, vertebrat en un paradigma que es declina en dues idees-força complementàries: la ciutat assequible, la que no exclou, la que retorna esforços i apostes vitals en forma d’acolliment i cures; i la ciutat ‘que ens podem permetre’, la que dialoga i decideix en clau col·lectiva, la que es va configurant com a bé comú. “Afford to live, afford to dream” deia Mamdani, el Nova York que permet viure i somiar.

L’organització. La força de les xarxes i de l’activisme.

La trajectòria de Zohran Mamdani ha estat meteòrica, amb un component de lideratge indiscutible. Era, fa ben poc, un electe desconegut a l’Assemblea de l’Estat de Nova York. Irromp en la cursa de l’alcaldia, fa només un any, sense cap suport en les estructures del Partit Demòcrata. En dotze mesos, tanmateix, catalitza una constel·lació de pràctiques de mobilització sense gaire precedents arreu del planeta, per la seva intensitat i per la combinació dels seus múltiples instruments. Alguns estudis recents en el camp de l’acció col·lectiva destaquen un doble gir de canvi d’època: aquells moviments socials del segle XX vinculats a grans narratives donen pas a unes pràctiques que assumeixen, d’una banda, l’espai digital com a terreny d’alternatives (un ecosistema de ciberactivisme) i, d’altra banda, uns repertoris d’acció molt més vinculats a barris i entorns de quotidianitat, allà on la gent comuna esdevé protagonista dels seus propis itineraris de lluita i disputa de futurs.   

Mamdani expressa molt bé aquest doble gir. Ha apostat sense complexos per les xarxes socials, amb els seus llenguatges i formats innovadors. Ho ha fet de forma col·laborativa, amb un ampli ventall de creadors i creadores de continguts. I ha erigit, alhora, un descomunal entramat d’acció comunitària: 104.000 voluntaris a tots els barris, 3.1 milions de visites a llars, 4,5 milions de trucades i 2,7 milions d’octavetes distribuïdes. Es tracta d’un sistema de gran capil·laritat i personalització que s’articula al teixit constituït d’organitzacions socials: Zohran Mamdani havia vinculat el seu mandat representatiu al moviment anti-desnonaments, al sindicalisme habitacional i laboral o a l’activisme climàtic i pels drets civils. La tríada persones-comunitat-innovació ha resultat imbatible.

La política  transformadora. La força de l’alegria.

Finalment, en termes nítidament polítics, Mamdani ha anat desgranant sense renúncies la seva identitat com a ‘socialist democratic’: no n’ha fet bandera, però l’ha traduïda a cada proposta. Un socialisme democràtic tan lluny de les èlits del Partit Demòcrata com de qualsevol fórmula autoritària, intransigent o nostàlgica; un progressisme ambiciós que creix a partir de la diversitat dels barris i de les vides de la gent; que aposta a la llibertat real per a tothom: “we are all allowed to freedom” solia repetir el candidat. I és en aquest marc que Zohran Mamdani ha articulat amb naturalitat els eixos econòmic, ecològic i cultural, perquè sap que l’acció climàtica i l’espai ‘woke’son irrenunciables;  i son també indestriables de la millora de les condicions de vida de les classes populars. És ben clar també que les dinàmiques novaiorqueses no han restat al marge de la política nacional. Mamdani ha guanyat referencialitat anti-Trump, però no ho ha fet des de la confrontació resistencial, sinó des del desplegament d’alternatives en totes les dimensions en disputa. I ha guanyat referencialitat en el Partit Demòcrata, però no tant des d’una suposada agenda radical (enfront el centrisme de les propostes guanyadores a Nova Jersey i Virgínia), sinó des de la proximitat a la gent, als seus problemes i als seus horitzons de felicitat.

I el més important, tot s’ha anat sostenint en la lògica política de l’alegria. La indignació o la ràbia poden ser forces deconstituents, però no construeixen futur, no construeixen res. Com deia Raymond Williams, allò transformador “és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”.  Avui l’onada reaccionària cavalca sobre espirals d’odi, autocràcia i punitivisme. L’articulació d’alternatives democràtiques, de retorn del poder a la gent, requereix de la fraternitat i l’empatia com a formes d’organització social; de la centralitat de les cures com a antítesi a totes les violències; del comú com a espai de gestió de les nostres vulnerabilitats: Zohran Mamdani ho advertia al trumpisme “to get to any of us, you will have to go through all of us”. En síntesi, alegria, horitzons d’esperança, vincles i mixtures... les claus que han permès guanyar Zohran Mamdani; els codis per anar desxifrant, en endavant, els mapes d’una ciutat més democràtica i igualitària.