Arrelament i residència contra discriminació

Els ajuntaments de Salt i de l’Hospitalet han aprovat mocions demanant al govern de l’estat que el reglament d’estrangeria reguli la denegació de l’arrelament social a les persones d’origen estranger que hagin comès infraccions recollides a les ordenances municipals de civisme. PSC, CiU, PP i ERC hi han donat suport. ICV-EUiA hem votat en contra. Celebro la coherència i els arguments aportats pels grups municipals d’ICV-EUiA. Em genera una forta inquietud, tanmateix, l’aprovació de les mocions.

La convivència en una mateixa comunitat, a partir d’un marc compartit de ciutadania, de persones que som i ens reconeixem diferents, és el valor fonamental de qualsevol projecte de futur. És per això que alimentar o entrar en dinàmiques fragilitzadores de la convivència em sembla especialment perillós i poc responsable.

L’arrelament social és la via que preveu l’actual llei d’estrangeria per tal de regularitzar, a partir de determinats elements de prova efectiva d’aquest arrelament, a les persones immigrants d’origen extracomunitari que es troben en situació irregular. És un mecanisme rellevant que, fent possible l’accés a la residència, enforteix els processos d’inclusió social i relacional d’aquelles persones nouvingudes arrelades a la seva comunitat. És per tant una palanca que enforteix la convivència i que està funcionant de manera positiva. Caldria potenciar-la. Les mocions aprovades, en canvi, la volen redefinir en sentit restrictiu. Crec que hi ha alguns arguments potents per oposar-s’hi.

En primer lloc, el principi d’igualtat de drets i responsabilitats, que és un factor fonamental de convivència, queda trencat. Les infraccions a les normes municipals tenen un règim de sancions que s’aplica per igual a qualsevol persona amb independència del seu origen (i de qualsevol altre circumstància). Generar una sanció –o simplement una conseqüència- addicional segons el lloc de naixement d’una persona vulnera el criteri d’igualtat.

En segon lloc, enceta un camí que se sap on comença però no on acaba; estem davant d’una lògica discriminatòria de caràcter obert. Si vinculem infraccions administratives a arrelament, per què no fer-ho a renovació padronal o de residència ?, o per què no estendre la lògica de l’accés condicionat a altres drets o prestacions socials ? El potencial de trencaments del principi d’igualtat es fa gairebé il•limitat. De fet, el portaveu del PP a l’Hospitalet ja ha explicitat que no en tenen prou, que demanaran “anar més enllà”.

I aquí ve el tercer argument: quan en matèria de convivència (i en qualsevol altre àmbit) se situa el debat i les propostes en el terreny de la dreta -en la seva agenda i en les seves concepcions- sempre s’acaba alimentant políticament i electoralment la dreta. La millor manera de confrontar els discursos de la xenofòbia és enfortint les polítiques d’igualtat. És fent que les pràctiques de convivència intercultural siguin una realitat, barri a barri, des de lògiques quotidianes de no-discriminació i inclusió.

Gestionar la diversitat i construir la convivència des de la interacció positiva no és fàcil. Però és bàsic. I ho estem aconseguint amb el treball tenaç, callat i diari per part de les comunitats, les xarxes d’acollida, els educadors/es, les escoles… No ho malmetem des del populisme, o l’oportunisme de curta volada. Voldria pensar que el PSC, CiU i ERC deixaran d’abonar l’agenda, la lletra i el ritme que marca el PP. En qualsevol cas, a ICV-EUiA no ens hi trobaran mai en aquesta dinàmica. Des de valors d’igualtat plena de drets i responsabilitats, de ciutadania inclusiva i de respecte mutu, seguirem a peu de carrer i de responsabilitat institucional treballant per ciutats de convivència intercultural; sense cap concessió al relat de la dreta, intentant impedir que ningú no posi en risc el futur de barris i ciutats acollidores i cohesionades.