Temps de lluites... des de territoris poètics

El paradigma polític on s’emmarquen les renúncies socials de Trias, les retallades de Mas i la reforma constitucional neoliberal de Zapatero i Rajoy ha estat justificat per CiU, PSOE i PP en termes d’acompliment de les exigències dels mercats financers: generar confiança per evitar els atacs especulatius al deute sobirà. Gir cap al desmuntatge de drets socials i gir cap al buidatge de la lògica democràtica. L’acord assolit entre els caps d’estat i de govern de la UE rebla el clau d’aquest paradigma. Cal una nova governança democràtica de l’economia europea, sí. I cal una unió fiscal europea en termes federals, sí. Però cap d’aquestes dues coses no té res a veure amb el pacte vertebrat per Merkozy. El nou acord aprofundeix el dèficit democràtic en l’arquitectura institucional de la UE; entronitza l’aposta neoliberal; i avala la transferència de sobirania de la ciutadania al BCE i a l’FMI. Res a veure amb l’Europa social, democràtica, federal i dels pobles a la que no podem renunciar a aspirar. Els propers mesos caldran moltes energies de resistència i proposta; de mobilització i compromís. Sinèrgies entre el 15-M, el moviment sindical i les forces polítiques alternatives, en tots els àmbits territorials: des de les assemblees de barri fins a les coordinacions globals. Per tal de dibuixar futurs de sobirania ciutadana, democràcia participativa, ecologia i redistribució social. El “sí podem!”, l’esperança, haurà de vertebrar consciències personals i ètiques col.lectives. Amb més força que mai.

 

Tots els temps de lluites han tingut els seus registres poètics. La poesia ha estat i és un territori on l’expressió de la rebel.lia s’ha ancorat a la bellesa. Són moltíssimes les i els poetes que han escrit versos com a expressió de compromís social; i que ho han fet des de llenguatges poètics de gran qualitat, on l’aposta estètica i l’ètica conflueixen per crear bellesa, igual com el sol i la nit es trenen per generar els ocres sublims del capvespre. Des de Miguel Hernández a Martí i Pol i Maria Mercè Marçal, passant per Neruda, Benedetti o Gioconda Belli, la poesia ha construït la dimensió emocional de moltes causes col.lectives.

 

Emmarcat en el canvi d’època que vivim i en les experiències de combat al capitalisme especulatiu sorgeix, al tombant del segle XXI, el moviment anomenat Poesia de la Consciència (referit també, en termes més generals, com a escriptura del conflicte o literatura activista). La Poesia de la Consciència va esdevenint una proposta de pràctiques poètiques socialment combatives, de discursos poètics que incorporen una dimensió política crítica: una geografia literària on el vessant de la bellesa es creua amb el vessant dels significats emancipatoris. Es tracta d’un grup de poetes heterogeni, tant pel que fa a les sensibilitats polítiques com als llenguatges formals, però articulat per relacions intel.lectuals intenses i projectes col.lectius compartits: antologies (“Poemas para cruzar el desierto” o “No doblar las rodillas”), trobades anuals (Voces del Extremo o els Fòrums Socials de les Arts), revistes (Ínsula), fòrums digitals (Manual de lecturas rápidas para la supervivencia o Lunas Rojas). En síntesi, i en paraules de Jorge Riechmann: “no escribimos para la historia de la literatura: escribimos para los ojos helados y las manos trémulas de las mujeres y los hombres”. La poesia no canvia el món, és veritat. Però per canviar la vida cal declinar els temps d’una nova sentimentalitat; sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un poema, d’un poema bell contra la lletjor de totes les injustícies.

 

Del conjunt dels poetes de la consciència (Antonio Orihuela, David Eloy, Jorge Riechmann, Enrique Falcón, Isabel Pérez Montalbán, Julia López, entre d’altres) transcric aquí, d’una banda, dos petits retalls d’Antonio Orihuela i David Eloy, dues poètiques que són tot un manifest. I d’altra banda, un parell de poemes de Jorge Riechmann. Espero que us agradin.

David Eloy

Un poema lo es
si es un paseo por una vieja carretera
de una tierra conocida
y nos hace sentir el fuego de una hoguera
en una noche fría.
Un poema lo es
si es hijo de nadie
y sabe a sangre propia.
Un poema lo es
si se parece a la vida.

Antonio Orihuela

La poesía dejará de ser una cosa triste
cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente,
cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer
con sus vidas y con sus palabras,
mientras tanto,
todo esto que hacemos seguirá siendo
literatura.

Jorge Riechmann

Miguel Hernández hoy
sería comunista

Es decir: lucharía
por los derechos de las nutrias,
por el equilibrio climático del planeta,
contra los daños a las mujeres

Y por la misma justicia social
que le movía entonces

Acción de gracias

El valor del amor no está en el amor
sino en tu alegría.
El valor de la lucha política no está en ella
sino en las cerezas y la buena atención sanitaria.
El valor de la libertad no está en la libertad
sino en la igualdad.
El valor de la igualdad no está en la igualdad
sino en la fraternidad.
Seguro que ya sospechas dónde reside
el valor de la fraternidad y no te engañas:
en la libertad.
El valor de tu alegría tampoco está en sí mismo
sino en el gozoso desorden
con que construimos horas de libertad,
de cerezas, de igualdad, de lucha política, de amor.

Pero estas cosas las sé
porque tú existes.
Y porque cada vez que me miras
nazco en tus ojos