"La noche es un remedo veraz de insumisión"


Hem sabut aquesta setmana que el Premi Cervantes d’enguany ha estat per a Caballero Bonald. Indiscutible, com ho són ben poques coses. Armas Marcelo el qualificava l’altre dia com un heroi literari. Ell, en canvi, afirmava que li donaven el premi perquè “ja no n´hi ha cap altre més vell que jo”. És també un resistent de la vida: “m’he quedat sense amics, tots els que jo veia diàriament han mort”, comentava fa poc. Caballero Bonald té 86 anys, és un símbol de la generació dels 50, d’aquell grup d’escriptors (Ángel González, Barral, Valente, Claudio Rodríguez) que van ser referents de dignitat en temps de dictadura i que, malgrat tot, es van definir i van viure com a “partidaris de la felicitat”. Novel.lista social, assagista, escriptor de memòries gairebé imprescindibles (“La costumbre de vivir”, 2001), però principalment poeta.

Caballero Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat. Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any 2007 Seix Barral va editar “Somos el tiempo que nos queda” l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha publicat “La noche no tiene paredes” un poemari preciós, un cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment “Entreguerras” qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más allá del último confín es aún la vida?.     

Potser el llibre que sintentitza amb més força els valors i els codis de Caballero Bonald sigui “Manual de infractores” (2005). Poesia nua amb fragments de memòria, de vida travessada per l’ètica de les transgressions. D’aquest poemari, un grapat de versos per compartir, un petit homenatge a un discret heroi civil.    

La clave venturosa de la vida
Recuerdo paso a paso aquel camino
de tierra oscurecida por la lluvia, con charcos
despiadados, alambradas hirsutas
en las lindes y unos chopos sin hojas
afligiendo el paisaje.
Un lugar anodino,
difuso, apenas predecible, y sin embargo
dotado de una nítida hermosura,
no por ningún expreso ornato natural
sino porque precisamente allí, hace ya tiempo,
percibí de improviso una presencia
parecida a la plenitud, ese raudo bosquejo
que irrumpe en la memoria y se incorpora
ya para siempre a los indudables
rudimentos de la felicidad.
Sólo eso:
unos ojos pendientes de los míos,
y en ellos, descifrándose,
la clave venturosa de la vida.

Rasgos marginales

Pernocto con viandantes
inermes, con volubles
herederos de la promesa
y preferentemente, con exclaustrados y proscritos.

Nada preguntan, nada
ambicionan, apenas se les ve
cuando se acercan con taimado
ademán de conspiradores.
Descreen de las patrias y los apostolados
y es posible que sean juiciosamente adictos
al primordial honor de la ebriedad.

Sólo me traen
complicidades efusivas y una especie
de intrépida, arrogante
constancia de repudios instintivos.

A ellos les debo el digno hábito
colateral de las desobediencias.