No coneixeu el sud que crema (Feliu Ventura) Al Tall. Primavera valenciana.

“Estimades amigues i amics. Comptem 38 anys de trajectòria, plena d’il.lusions, dificultats, alegries, esperances i realitats. Es donen les circumstàncies per tancar el nostre cicle. Hem estat fidels al compromís amb la música i la cultura del nostre País. Per això podem estar satisfets de dir-vos adéu, per haver compartit amb vosaltres esta passió i la nostra vida. Us diem adéu amb una abraçada molt forta”.

Així, amb aquestes paraules s’acomiada Al Tall, el grup referent de la música folk del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans, al llarg de les últimes dècades. Recordo haver-los sentit en directe per primera vegada el 1981, a l’immens concert popular i reivindicatiu que es va fer al Camp del Barça, la Diada de Sant Joan. I per últim cop, ja definitiu, dijous passat a l’Auditori. En Vicent Torrent, envoltat de la resta de músics del grup, ens va dir: “Estimem Barcelona. En estat ciutat vam descobrir la vertadera dimensió de la nostra nació”. I van començar a desgranar la música que han anat forjant al fil d’un temps intens i apassionant. Des d’aquell primer LP del 76 amb presentació de Joan Fuster fins al Vergonya, cavallers vergonya del 2009. Amb cançons inesborrables, des de Per Mallorca ens ix el sol fins a l’emblemàtica El tio Canya, tot un crit d’esperança, passant per La jota dels castelluts o el Cant dels Maulets. Al Tall és una història de música ben feta, de rigor, audàcia i compromís cívic. Al llarg del concert, hi va haver un espai de solidaritat i homenatge a la Primavera Valenciana.

Ara fa un any, el 16 de febrer del 2012, deu estudiants de l’Institut Lluís Vives de València eren detinguts, fruit d’una intervenció policial repressiva. La seva malifeta: manifestar-se, al costat de milers de companys i companyes, en defensa de l’educació pública, contra les retallades i privatitzacions en l’ensenyament. Les seves accions van generar una onada de fraternitat i mobilitzacions sense precedents. Es van teixir molts vincles de solidaritat, molts valors de contestació ciutadana a polítiques injustes i autoritàries. Divendres passat, el Palau de Congressos de València acollia un magnífic concert amb l’objectiu de recollir fons per la defensa dels i les estudiants expedientades o processades. Entre molts d’altres, cantautors i grups valencians com Feliu Ventura, Pau Alabajos, la Gossa Sorda i Obrint Pas desgranaven els seus acords de bona música i compromís social. En ells, Al Tall viurà per sempre. En ells, les lluites de totes les primaveres valencianes registraran la seva banda sonora.

La situació política al País València és extremadament complicada. El potencial d’articulació d’energies sociopolítiques alternatives és creixent i molt esperançador. Ho deia la Clara Dies, que va parlar al Concert en nom dels i les estudiants: “Hem eixit al carrer, hem sigut reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. Si deixem que ens furten, serem un país enganyat; si deixem que ens facen callar, serem una generació prduda. Però no cedirem. És a les nostres mans defensar el nostre futur i la nostra dignitat”. Del País Valencià arriben ja exemples carregats de futur i de dignitat. És una societat viva i dinàmica: que forja primaveres ciutadanes i que les expressa també en clau de compromís polític. Us deixo, al Calaix de Música del Bloc, una cançó de l’últim disc de Feliu Ventura, Torn de Preguntes. Una cançó que acaba proclamant: “Les nostres preguntes són la força/ que les vostres respostes no saben aturar./ Veureu senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreu construir/. No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!” A Catalunya hi tenim molt a aprendre. Sí, serem Països Valencians.