Diàleg de dones poetes en el temps

A Na Maria Antònia Salvà se la considera la primera dona poeta moderna en català. Aquesta escriptora mallorquina (1869-1958) va publicar un petit poema, l’any 1934, que va titular A les donzelles de l’any 2000, i arrenca així: “oh vosaltres pressentides flors d’amor i gentilesa/ que viureu quan mon amor s’haurà fet esborradís...” . Avui Donzelles de l’any 2000 és el títol d’una altra petita joia, aquesta vegada en forma d’antologia poètica: un llibre editat per Mediterrània i coordinat per Noèlia Díaz i Sandra Roig. El llibre és una antologia de dones poetes dels Països Catalans: 27 poetes de 6 territoris diferents, nascudes al llarg dels anys 70 i principis dels 80. Poesia de dones, diàleg entre generacions i unitat de la llengua, probablement els tres valors que fan de Donzelles… una aportació extraordinària.

L’any 1999, Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló, entre d’altres, van publicar l’antologia Paisatge emergent: 30 poetes catalanes del segle XX. El llibre va fixar la trajectòria d’un segle de mirades literàries femenines, i és avui el referent de la poesia femenina del segle passat. Donzelles de l’any 2000 és una nova baula en la cadena intergeneracional de la poesia escrita per dones. La Montserrat Abelló –probablement la poeta més rellevant en català del segle XX-  fa el pròleg; altres poetes referents de finals del segle XX, com Josefa Contijoch, Susanna Rafart, Anna Montero o Maria Josep Escrivà, escriuen les introduccions a cada grup de poetes ordenades per territoris. D’entre les 27 joves poetes aplegades a l’antologia n’hi ha de consolidades i d’altres inèdites. Un diàleg de dones poetes en el temps, que va trenant un paisatge poètic ric i ple de matisos. És el feminisme poètic de la diferència, la veu de les dones com a aportació pròpia, des d’una mirada particular al món i des d’una expressió literària molt treballada. La poesia de les dones com a territori de la llibertat. La poesia amb tots els accents del català com a reivindicació d’una llengua avui sotmesa a polítiques hostils al País Valencià i a les Illes Balears. Un plaer literari, un bocí de compromís.  

Us deixo aquí tres de les poesies del llibre: “Tendresa” de la Rosa Comes, de Tarragona; “Versant” de la valenciana Joana Navarro; i “Llegeix-me el cos” de la mallorquina M.Antònia Massanet.           

Tendresa

Tens el nom de la tendresa i del vermell,
fas que en digui tots els sons,
que el recordi pas a pas, lletra a lletra;
els meus llavis són de foc.
El dia ens ha instal·lat en un viatge 
inacabat ―ignoràvem el seu rumb―,
en un cotxe que s’atura veloçment
en el desig, que segueix el vent del sud
per fer-se etern i abraçar l’hora i el minut.
I ja al meu llit, amb la inèrcia 
d’aquest dia vermellós,
t’anomeno amb el meu dit,
t’anuncio entre el ventre i el petó,
amb el ritme sorollós de la humitat.
I el mot s’inscriu a la paret.
I el nom, el teu, s’ofega en l’ombra del plaer.

 

(Rosa Comes)

Versant

 

Despullar-me,
quedar nua al paper,
sentir la carícia en la pell,
gronxar-me als teus ulls,
mostrant-te sols
retalls entrelligats,
abocar-me sobre el poema,
i recitar el vers
guardant el secret.
Cerciorar el que sols jo sé
i amagar-me vulnerable i fràgil
entre l’edredó
relliscant esglaó a esglaó
pel laberint negre o gris 
del més àlgid desig.

(Joana Navarro)

Llegeix-me el cos.

Llegeix-me el cos

Tradueix-te’l a un llenguatge
que et sigui intel·ligible.
Arravata’m les estelles dels dubtes
que em poblen el viu de les ungles.
Desarrela la quotidianitat
d’aquestes mans que et miren
i trasplanta-la a paratges
on s’advingui la revelació de l’instant.
Distorsiona’m ritme i batec
empremta i miratge.
Esborra les marques d’estrangeria
de la teva pell a la meva
i crea dimensions convergents
on abolir neguit i enuig.
Pren-me
i llegeix-me
escriu-me
i anomena’m.
Fes-me real
donant-me nous mots.

(M.Antònia Massanet)