Saber i fer. Hibridant ciències socials i polítiques socials

Article escrit amb Joan Subirats i publicat a Social.cat (6/3/2026) https://www.social.cat/opinio/24725/saber-i-fer-hibridant-ciencies-socials-politiques-socials

Fa pocs dies es va presentar  el llibre ‘La brecha entre saber y hacer’ (Joan Subirats). Una setmana abans s’havia presentat el ‘I Informe Social de Catalunya’, un instrument de diagnosi de la realitat del país, coordinat per Guillem Vidal en el marc del departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat. Son dues aportacions que, entrellaçades, ens motiven noves reflexions.   

En primer lloc, la publicació de ‘La brecha entre saber y hacer’ planteja els reptes de l’articulació entre ciència i polítiques públiques. El context de canvi d’època, amb processos accelerats de transformació i grans incerteses, pressiona cap a la redefinició de respostes científiques a nous dilemes col·lectius. La ciència hauria d’ajudar a construir capacitats de resposta en escenaris sociopolítics on existeix debats sobre finalitats i instruments, per tal que els sabers generats no siguin només rigorosos, sinó també sensibles als reptes de l’entorn. Les polítiques públiques, d’altra banda, haurien d’incorporar elements potents de recerca per tal de vincular valors i evidències, guanyant eficàcia i enfortint així la democràcia. L’Informe Social de Catalunya, en segon lloc, mostra un exercici de producció de coneixement amb solidesa metodològica i un tractament acurat de dades. Està elaborat, a més, des d’un marc conceptual-analític que el vertebra i el vincula a la tria estratègica dels principals reptes d’acció. Les evidències científiques, es diu, haurien d’informar  les respostes, mentre que el desplegament de les respostes polítiques d’aquestes hauria de millorar  els punts de partida analitzats.

Sobre aquestes bases, es podria plantejar un doble pas endavant. A) Reimaginar les polítiques socials des de nous paradigmes -més enllà de l’incrementalisme clàssic- assumint el desencaix entre les noves realitats i les velles respostes; i amb consciència del vincle cada cop més evident entre la resolució de certs problemes bàsics i les condicions de possibilitat d’un futur democràtic. B) Avançar en la concreció -inajornable en molts casos- d’aquestes polítiques; i en l’articulació de les coalicions que facin possible posar-les en pràctica i sostenir-les en el temps, des d’una concepció de l’esfera pública que vagi més enllà del que és estrictament institucional.

Atenent l’Informe Social de Catalunya, es configura un nucli de dades que ofereix pocs dubtes. Travessem un cicle d’ampliació de les desigualtats: el 10% més ric concentra ja el 60% de la riquesa, deu vegades més que el 50% més pobre. El risc de pobresa o exclusió afecta el 24,8% de la població (el 36,5% dels infants); i la privació material severa s’enfila al 9% (13,4% en infants). El mercat laboral ha esdevingut compatible amb la vulnerabilitat econòmica: el salari real ha caigut un 3,3% des de la Gran Recessió i l’11,8% de les persones ocupades es troben en situació de pobresa. L’habitatge se sitúa al bell mig de: a) les dinàmiques de pobresa per despossessió: en l’última dècada la pujada dels lloguers ha doblat l’increment dels ingressos familiars, i una de cada tres llars destina ja més del 40% al pagament de l’habitatge; b) els processos d’eixamplament de les desigualtats: el mercat immobiliari és una màquina potent de transferència regressiva de rendes: de llogaters pobres a propietaris rics; i c) les lògiques d’aprofundiment de la segregació : el 23,9% de la mobilitat residencial és forçada pel preu de l’habitatge, son desnonaments invisibles que fracturen les ciutats i debiliten les xarxes de suport mutu. Més enllà de les bretxes laborals i habitacionals, cal esmentar l’encariment dels bens vinculats a la cobertura d’altres necessitats bàsiques: un 32% l’alimentació i un 16% el transport. Així com la creixent acumulació de vulnerabilitats urbanes i ecològiques: els barris i àmbits metropolitans amb més exclusió social i residencial son també els que reben els impactes més forts de l’emergència climàtica.

Son xifres que reflecteixen, entre d’altres perspectives possibles, el caràcter encara insuficient i creixentment anacrònic del nostre estat de benestar. Insuficient perquè exclou de l’esfera de drets socials algunes necessitats humanes bàsiques (econòmica, residencial, alimentària...); i perquè concentra el seu efecte redistributiu en les pensions, amb enormes febleses en els cicles vitals de la infància i la gent jove. Anacrònic perquè en el context actual d’hiperconcentració de la riquesa, el sistema fiscal perd progressivitat; i perquè no acaba d’incorporar alguns vectors clau del canvi d’època (migracions, clima...). Tindríem fins aquí, segurament, una diagnosi sòlida i amb forts elements de consens. Les ciències socials haurien jugat un paper significatiu. S’obre en endavant un nou mapa de reptes, menys explorat i amb més dificultats de construcció d’acords: la traducció d’aquest coneixement en decisions públiques i estratègies d’acció. En polítiques socials valentes per superar les insuficiències; en polítiques socials innovadores per superar els anacronismes.

No es tracta ara de precisar aquestes polítiques. Però podem, això sí, esboçar una agenda d’acció emmarcada en les coordenades precedents. Una agenda de benestar que podria pivotar a l’entorn d’un conjunt d’instruments clau, que van afermant-se i són plausibles: la renda bàsica per garantir la seguretat econòmica; la taxa Zucman com a eina de restabliment de la justícia fiscal; la regulació de lloguers (control de preus, durada indefinida) i l’ampliació substancial del parc públic i cooperatiu d’habitatge per garantir la seguretat residencial; la prestació de criança i l’herència universal per reduir la pobresa infantil, la precarietat juvenil i la reproducció intergeneracional de la desigualtat; un sistema universal de cures a partir d’estructures públic-comunitàries; la garantia de la cistella bàsica alimentària amb topall de preus; la gratuïtat del transport públic; l’accés de la població migrant als drets de residència i plena ciutadania; i l’abandonament de les energies fòssils com a finestra d’oportunitat per una economia verda i cooperativa.

Podríem considerar que aquesta agenda dibuixa, en conjunt, un instrumental bàsic de política pública connectat a l’anàlisi dels canvis de context, i orientat a forjar un nou contracte social -i també democràtic- d’horitzó emancipatori. Sabem, però, que no son suficients ni les evidències científiques ni la possible consistència de les propostes. Les noves polítiques socials -ambicioses i disruptives- hauran de ser lluitades en clau política i simbòlica, en un escenari de valors i interessos en conflicte, de relacions de força desiguals entre múltiples actors. Resultaria imprescindible, per tant, l’articulació d’espais d’acció institucional i col·lectiva per impulsar i blindar canvis; per disputar les gramàtiques culturals del sentit comú. No resulta fàcil, en temps d’ofensives reaccionàries i lògiques d’individualització. Però és possible. Cal anar trenant fils entre espais polítics progressistes, dinàmiques de mobilització ciutadana i pràctiques socials que ajudin a veure cap a on anar. El cas de l’habitatge mostra camins. Les esquerres aconsegueixen desplaçar l’agenda cap a noves eines d’intervenció; el sindicalisme llogater disputa amb força creixent la distribució de rendes; i l’habitatge cooperatiu fa créixer alternatives desmercantilitzades de propietat. El triangle incidència-resistència-dissidència operaria doncs com a motor real de canvis. Com a escenari on es van gestionant antagonismes, complicitats i avenços. El repte clau, en síntesi, passaria per bastir nous engranatges entre unes ciències socials creadores de sabers rellevants en clau de progrés col·lectiu; i unes polítiques socials obertes a la reflexió i fonamentades amb rigor, a l’alçada d’un canvi d’època on es disputa la possibilitat d’un futur més fraternal i democràtic.