Aquest final de curs ens deixa nítidament dibuixades les dues cares de la ciutat i la política municipal. D’una banda un govern i un alcalde instal.lats en la mercantilització progressiva de Barcelona, en el seu buidatge democràtic, i en l’ampliació de les fractures social i territorial. (veieu el magnífic article de la Janet Sanz http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). D’altra banda uns barris i una gent lluitadora, amb capacitat de construcció d’alternatives, i articulant ja les confluències necessàries per recuperar el dret a la ciutat, per guanyar Barcelona. 

Trias no para de posar Barcelona en venda. És una dinàmica consistent a fer retrocedir espais de ciutadania i substituir-los per la lògica del mercat i de l’interès privat. Ho fa quan desregula els horaris comercials i permet obrir en diumenge, al servei només dels lobbies del turisme; i a costa del teixit comercial de proximitat i dels drets laborals de milers de treballadores i treballadors. Ho fa quan impulsa i aprova el gran pelotazo de La Maquinista, operació especulativa i de xantatge al veïnat. O quan culmina l’ampliació del centre comercial de Glòries amb la trampa antidemocràtica del silenci positiu: un regal a un promotor privat sense ni tan sols debat públic. Ho fa quan pretén carregar-se la integritat del Parc de l’Oreneta obrint la porta a la construcció de cases de luxe. Ho fa quan concedeix fins a 315 llicències per pisos turístics a Gràcia just abans de la moratòria, en un districte en el que en poc més d’un any s’ha permès l’obertura de 1.250 places d’alberg i 583 nous apartaments turístics. Sí, és una dinàmica que va vulnerant el dret a la ciutat, i que només és possible des d’una pràctica de privatització del govern municipal, de tancament d’espais participatius. La incapacitat de Trias per tirar endavant el seu compromís de renovar el marc normatiu de la participació és coherent amb la negativa sistemàtica del govern a totes les propostes d’iniciativa i consulta ciutadana (escoles bressol, Port Vell, Maquinista…). I tot això en un context de desigualtats socials i territorials que el govern municipal amplia amb les seves polítiques injustes: milions per a les avingudes del luxe i retallades socials i d’habitatge als barris populars. És la Barcelona trencada. La Barcelona que desnona la Irene i que només la lluita de la PAH fa possible un compromís de reallotjament digne a La Marina.

Però la ciutadania, el teixit social i polític alternatiu activa claus de resposta: de lluita i d’esperança. Al Paral.lel, al Parc de l’Oreneta, a Gràcia o a la Sagrada Família (‘Salvem el Niza’)  s’han constituït plataformes veïnals que vehiculen la defensa dels bens comuns. La gent d’Horta ha aconseguit aturar el procés de privatització de la plaça Botticelli, la de Bon Pastor assegurar el futur de la seva escola d’adults amenaçada, i la de Sant Andreu, finalment, signar la gestió ciutadana de l’Harmonia després d’una llarga lluita contra les pràctiques tramposes i caciquils del Districte. Barcelona es mou i aconsegueix victòries. Són espais realment existents de confluència de forces ciutadanes i polítiques que treballen per una altra Barcelona. I espais d’esperança. Perquè els valors que s’hi defensen -els drets bàsics, els bens comuns, la democràcia de proximitat- connecten amb els valors de la majoria, amb una trajectòria de compromís i vinculació majoritària amb la Barcelona dels barris, amb la construcció de la ciutat com a projecte democràtic i solidari.

El curs que comença el proper setembre s’anuncia amb un gran repte: dotar aquestes forces i espais de confluència ciutadana d’una expressió potent de nova política, amb voluntat i capacitat de plantar cara a Trias, de guanyar les eleccions municipals per construir la ciutat comuna. Al costat dels barris, al costat d’altres actors polítics i ciutadans, la gent d’ICV-EUiA hi serem. Hi som. I aportarem el nostre cabal de compromís, coneixement, trajectòria, lluita, proposta i il.lusió. Per guanyar. Pel dret a decidir la quotidianitat. Perquè el futur de Barcelona l’escriguin la gent i els barris.

I amb Palestina sempre al cor. Barcelona ha de ser referent de condemna de la massacre. I referent de solidaritat activa amb Gaza, com a ciutat germana.        

El canvi d’època en el que ens trobem fa que els codis de la vella política perdin sentit en clau transformadora. Cal una nova gramàtica que torni a dotar la política de significats en el procés de canvi social. Cinc apunts al respecte.

·        Tenir present, d’entrada, l’objectiu bàsic: deixar a les generacions futures una vida millor (des del barri al planeta) a la que ens han llegat -amb molt d’esforç- els qui ens han precedit. És important posar en valor les fites històricament assolides. Tots els esforços han estat necessaris; i fonamenten la necessitat de perspectives noves. Cal ser fidels al futur. Necessitem rebel.lia i creativitat: inconformisme constructiu (moltes llànties enceses per maleïr la foscor, diu el proverbi àrab).

·        L’espai de la transformació social és la vida quotidiana. No existeix el sistema ni les estructures, en abstracte. Les persones són les protagonistes del canvi: ha de ser possible que cadascú construeixi la seva pròpia consciència individual, i les seves pautes de diàleg amb l’espai dels projectes col.lectius. Des de la subjectivitat, s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una infrastructura moral generadora d’accions compartides per un món millor. Dinàmiques de treball per pobles i ciutats del bé comú, on siguin possibles projectes vitals lliures, diversos i tots realitzables en igualtat. Cap finalitat no justifica els mitjans. Són els mitjans els qui incorporen els valors de les finalitats.

·        La societat industrial va donar lloc a ideologies sòlides (a ‘ismes’ de tota mena). El canvi d’època genera ideals líquids, amb noves càrregues de valors i emocionalitat. Cal articular un nou teixit emancipatori amb valors connectats. Perquè la igualtat només val la pena quan és democràtica, quan creix sobre l’exercici de l’autodeterminació individual; perque la llibertat només existeix quan se suprimeixen totes les relacions de dominació; perquè no hi ha cap drecera a la igualtat que no passi per la posada en valor de cada diferència; perquè allò personal té sentit quan s’insereix en vincles solidaris i fraternals; perquè tot això, avui, no és possible sense un respecte escrupulós per la terra i la natura.

·      Hi ha moltes formes de lluitar per un món millor. Cal reconèixer amb complicitat i empatia les opcions dels altres, posar en valor mútuament experiències i formes d’acció, restar oberts als aprenentatges creuats en el procés de canvi social. S’han de teixir ponts entre relats i pràctiques diverses. Generar espais compartits vertebrats per relacions col.laboratives, horitzontals i creatives. Calen moviments socials, una malla associativa densa i arrelada, xarxes comunitàries i veïnals amb vocació de solidaritat, actors polítics i governs honestos amb capacitat de tirar endavant polítiques al servei de les majories. I per damunt de tot calen ciutadanes i ciutadans crítics, actius i responsables.

  

·        El nou temps de complexitats, incerteses i injustícies que vivim no és ni capturable ni transformable des dels resorts ideològics del passat. Però és possible i necessari transformar-lo. Traduir els valors en pràctiques, en alternatives. Eines per superar el consum irresponsable, la desigualtat de gènere i la precarietat. I també l’especulació, la mercantilització de les necessitats bàsiques i la xenofòbia. Superar l’adultocràcia, l’aïllament de la gent gran, la negació d’afectes i suports, i la manca de temps per les relacions familiars i d’amistat. El futur, que existeix en la mesura que es realitza en el present, ha d’arribar a ser policromàtic. Amb una renda bàsica de ciutadania que garanteixi el dret de tothom a l’existència digne, i a partir de la qual cadascú pugui anar teixint autonomia i vincles, benestar emocional i relacional, des de l’ètica de la igualtat i la generositat solidària.

Àngels Gregori és una jove poeta d’Oliva (La Safor) que viu a Barcelona. Gioconda Belli és una poeta nicaragüenca, referent de la cultura d’aquell país des de fa molts anys. Dues dones que escriuen poesia, que ho fan des d’entorns llunyans i des de moments vitals diferents, però amb una mateixa conjunció de força i de tendresa. Amb una poesia tangible, arrelada en geografies; amb una poesia que traça itineraris de memoria; amb una poesia emocional construida des de la condició de dones rebels.

Àngels Gregori va publicar el seu primer poemari, “Bambolines”, el 2003, any que s’instal.là a Barcelona per començar la universitat. El 2004 va crear el Festival Internacional de Poesia d’Oliva, que des de llavors dirigeix. Barcelona i Oliva configuren un eix poètic de memòries i projectes que dialoguen obertament: “al poble es va quedar la il.lusió/ la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar/… i ara que vaig i vinc/ i torne i revinc i retorne/… pense que Barcelona, per a mi/ és una cosa molt important:/ és saber que sempre puc tornar a Oliva”. El 2007 publicà “El llibre de les bràndalies” -paraula que ella mateixa inventa a l’últim poema de Bambolines- un recull ple d’energia i rauxa que li val el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia. Tres anys després, Àngels Gregori torna amb “New York, Nabokov i Bicicletes” i el 2013 rep el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb “Quan érem divendres”. Aquests dos poemaris marquen un gir cap al tractament poètic de la memoria, en forma d’un espai dialèctic on s’esbalcen records i oblits. Emergeix una aposta formal audaç combinada amb esclats de gran lirisme: “Li he comprat totes les hores al rellotge/ per poder passar aquesta nit amb tu”. Emergeix també Nova York. La ciutat s’instal.la a la retina poètica de l’autora, proporciona una gramàtica per viure i escriure: la ciutat real i també la metàfora d’una realitat líquida; la que regala imatges potents i també recursos literaris a ser emprats amb atreviment. La ciutat on conflueixen registres reflexius i emotius per parlar de l’amor, per recordar i enyorar. 

Quan Gioconda Belli començà a escriure poesia, cap el 1970, era ja una jove militant del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), intensament compromesa en la lluita armada contra la dictadura somocista. Al llarg d’aquells anys, abans del triomf popular del 1979, Gioconda irromp en l’escenari de l’activisme revolucionari amb una proposta poètica carregada de sensualitat i feminisme: una sacsejada ètica i estètica en un temps i un país volcànic. El 1978 li atorguen el premi Casa de las Américas pel poemari “Linea de fuego”. La dècada dels 80 és la de la construcció d’un país digne i respectat, i Gioconda participa des de llocs d’alta responsabilitat política. No deixa de teixir aliances entre lirisme, feminisme i revolució, i publica, entre d’altres, dos poemaris emblemàtics: “Amor Insurrecto" y "De la costilla de Eva". Dels anys 90 ençà, Gioconda Belli es volca a la novel.la, on destaca una veritable joia, “El país bajo mi piel” (2001) un relat alhora intimista, polític i valent sobre la Nicaragua viscuda. Recentment, elabora una meravellosa antologia poètica personal, “Escándalo de miel” (2011) (“pienso que juntaré mis poemas/ agarrados como una fila de huracanes/ y haré un libro desafiante y bello para vos”) on queda palès el fil poètic d’una recerca constant: la de la llibertat i el plaer personal, emmig d’un compromís col.lectiu intens, i des de la lògica rupturista de les dones.

Poemes d’Àngels Gregori

Els ànecs de Central Park

Ahir, mentre em preguntaves

on van a parar els records quan s’obliden,

pensava en començar aquest poema.

I m’hauria agradat dir-te, per exemple,

que als records els passa el mateix

que als ànecs amb el llac del Central Park

quan ve l’hivern i es gela l’aigua,

que se’n van a un altre lloc per sobreviure.

M’hauria agradat dir-te això:

que, ara que és hivern a la teua memòria,

t’he guardat els records

en un lloc prop del mar, esperant-te.

Quan érem divendres

Recordaves les dates d’algunes guerres

i et preguntaves com juntar el buit i el dolor

mentre netejaves el peix fresc a la cuina.

I pensaves quina seria la ciutat

que avui la pluja triaria per quedar-se.

Caminar per una ciutat quan plou

és com passejar-la nua,

m’havies escrit en un missatge.

I jo recordava tots els cels de les pluges

sota les tardes de totes les ciutats,

agafada de tu, com quan érem divendres.

Conversa telefònica

L’últim dia que ens vam trucar

et vaig llegir un poema d’aquell poeta serbi,

Charles Simic, que viu a Nova York.

Parlava de la soledat que sent un cambrer

quan al bar totes les taules estan buides.

Sovint pense en aquell cambrer.

L’imagine recolzat al final de la barra

esperant l’entrada d’uns clients

com cada dia espere jo, al final de la tarda,

inventar un motiu per trucar-te

i poder sentir la teva veu.

Poemes de Giconda Belli

Ternura de los pueblos

Yo te decía que la solidaridad

es la ternura de los pueblos.

Te lo decía después del triunfo,

después que pasamos los tiempos duros

de batallas y llantos;

ahora mientras recuerdo cosas que pasaron allá afuera,

cuando todo era soñar y soñar, despiertos y dormidos,

sin cansarnos nunca de ponerle argamasa al sueño

hasta que dejó de serlo,

hasta que vimos las banderas rojinegras -de verdad-

ondeando sobre las casas, las casitas, las chozas,

los árboles del camino,

y pensamos en todo lo que nos tocó vivir

y era como un gran rompecabezas de rabia y fuego

y sangre y esperanza…

Como Tinaja

En los días buenos,

de lluvia,

los días en que nos quisimos

totalmente,

en que nos fuimos abriendo

el uno al otro

como cuevas secretas;

en esos días, amor,

mi cuerpo como tinaja

recogió toda el agua tierna

que derramaste sobre mí

y ahora,

en estos días secos

en que tu ausencia duele

y agrieta la piel,

el agua sale de mis ojos

llena de tu recuerdo

a refrescar la aridez de mi cuerpo

tan vacío y tan lleno de vos.

Invocación a la sonrisa

Dame la ternura desde el sueño,

dame esa lenta caricia de tu mano.

Yo te daré pájaros

que cantarán tu nombre

desde lo más alto de los árboles.

Te dré piñas, zapotes, nísperos,

enredaré maizales en tu pelo.

Yo invocaré los dioses de nuestros antepasados

para que caigan tormentas,

para que miedosos y cogidos de la mano,

miremos la furia del rayo y del relámpago.

Yo tejeré ilusiones con ramitas y hierbas,

tocaré las rocas para que brote agua y nos bañemos,

yo te haré poemas, cantos, mi amor,

cuando corras las cortinas del sueño.

(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra l'obertura de comerços en festius i contra l'ampliació de centres comercials)

Posem a debat i votació una proposició amb voluntat alternativa respecte d’un nou acord entre el govern i el PP. Amb dos punts: el rebuig a la proposta de desregulació d’horaris comercials; i la demanda d’aturar l’ampliació o creació de nous centres. Dues cares complementàries d’una mateixa aposta: refermar el compromís amb el teixit comercial de proximitat, amb els drets laborals, amb la Barcelona dels barris. Refusem la proposta del govern acordada amb el Partit Popular perquè resitúa el model comercial: el desvincula del projecte de ciutat i el lliga al turisme. Obre la porta a l’afebliment d’un model que és avui factor de cohesió social i diversificació econòmica en el territori. Pot generar guanys per un petit nombre d’operadors comercials molts influents, però a costa d’uns equilibris forjats a Barcelona durant molts anys i que han preservat, fins avui, el dinamisme quotidià de molts teixits urbans.

Per què creiem que cal dir no a aquest canvi ? En primer lloc perquè s’inscriu en una dinàmica de fortes pressions, que ha fet poc més que començar, i  a les quals el govern i l’alcalde han estat molt vulnerables: passius i sense lideratge. El juliol del 2012 el govern de l’estat aprova una normativa que és una agressió unilateral a la capacitat de Barcelona per presevar un model sostenible i equilibrat d’horaris. Envaïnt competències i menystenint l’autonomia local ens obliga a delimitar zones turístiques amb dret a plena llibertat horària. Els agents socials i del comerç de barri de Barcelona responen amb manifestos on demanen la retirada de la imposició estatal. El govern i l’alcalde romanen passius i mai no tanquen la porta a la seva aplicació. El maig del 2014 el Parlament de Catalunya aprova una llei positiva, d’ampli consens: a les antípodes de l’estatal. I el govern, en comptes d’aprofitar-la per fer front a les pressions i tancar la porta a la desregulació, ens presenta una proposta de canvi d’horaris que aquest Plenari va rebutjar. Ara, setmanes després, insisteixen amb una proposta que és pitjor, amb més desregulació, a remolc del PP, i amb més potencial de dinamitar el nostre model comercial. I vostès saben que els grups de pressió del turisme comercial no en tindran prou. I que la seva feblesa i manca de projecte aplana el camí a més i més  concessions.   

Més enllà d’aquesta dinàmica opaca de pressions i concessions, hi ha dos motius de fons per rebutjar l’acord. En primer lloc, ens diuen que la liberalització genera més activitat i més feina. Estem aquí davant d’una doble fal.làcia. El que es produeix és: d’una banda, una decantació de les compres cap a establiments de gran format amb posició de predomini en dies no feiners, és a dir, cap a models de negoci que poden suportar l’increment de costos; i d’altra banda, la previsible destrucció de llocs de treball estables en el teixit comercial de proximitat, substituïts per ocupació precària en el comerç turístic. En segon lloc, quan parlem de comerç a la ciutat no estem parlant d’un mer intercanvi de mercaderies en el buit; ho fem de model urbà. El teixit comercial proper és un eix vertebrador de barris amb vida, cohesionador, un factor d’apropiació comunitària de l’espai. L’equilibri de formats comercials i la regulació pública d’aquest és també el que dota Barcelona de capacitat d’atracció. La liberalització afebleix el model i altera l’equilibri. Posa el guany turístic per davant del benestar i la conciliació… obre la porta a una Barcelona més banal i tematitzada en termes comercials; més trencada i desigual en termes urbans; més precaritzada en termes laborals.  

Hi ha un segon punt en la nostra proposició, més enllà dels horaris, però no del model comercial. Ens han dit que la desregulació que proposen exclou algunes de les grans superfícies en zones de menys afluència turística, i és veritat. Però no n’hi ha prou. La preservació de l’equilibri comercial als barris passa avui per excloure també l’amenaça de les ampliacions i la creació de nous centres comercials. I això, avui a Barcelona vol dir dues coses molt concretes: vol dir frenar els processos en marxa d’ampliació de La Maquinista i Glòries; i vol dir abandonar el nou centre comercial previst a l’estació de La Sagrera. Les tres operacions impliquen un increment de més de 60.000 metres d’ús comercial amb tipologia de gran superfície. És un canvi quantitatiu a gran escala, afegeix gairebé un 15% de creixement en centres comercials; però és sobretot un canvi qualitatiu: trenca l’equilibri de formats, decanta el model. El decanta contra el comerç de barri, contra la barreja d’usos en el territori, i contra la mobilitat pública. La suma de les tres operacions pot arribar a tenir un efecte massiu d’empobriment del teixit comercial del Clot fins a Sant Andreu, de Sagrera fins a Bon Pastor. Una àrea de Barcelona amb fortes fragilitats urbanes i socials, que requereix cohesió i dinamisme als barris; el contrari del que provoca una lògica de bombolla comercial concentrada.

En síntesi, és una proposició compromesa amb el comerç urbà de proximitat, amb la ciutat compacta i de barreja, amb la Barcelona dels barris, amb els drets de les treballadores i els treballadors. I això, avui, al nostre entendre requereix abandonar la desregulació comercial vinculada al turisme, i treure de l’escenari l’amenaça de les ampliacions massives de centres comercials. Evitem que, en l’àmbit del comerç, la marca no substitueixi al model; el lucre d’uns pocs no s’imposi al benestar de la majoria.