(La Revista Jovent http://www.revistajovent.cat/ publica aquest article que he escrit de reflexions sobre el potencial de canvi democràtic que impliquen els resultats municipals del passat 24M). 

Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col.lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada a una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.

El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col.lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I en bona part s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.

A l’estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans; i aconsegueixen el 27% dels regidors en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Mollet, Castelldefels, Vilafranca, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia per tant la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.     

Més enllà de l’escenari electoral els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la guàrdia urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al saló de plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers, i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania. 

Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou... neix amb força. On les dones i els homes d’ ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.

  

El Port de la Selva és una comunitat que, al llarg dels anys, ha sabut preservar un equilibri fràgil entre un medi natural extraordinari, l’activitat a l’entorn de la pesca i la terra, l’acollida de nous visitants, i el conjunt de serveis que s’hi vinculen. No haestat fàcil. La gent del Port ha hagut de lluitar de valent. Ho ha fet des d’antic; des dels anys de la derrota i l’exili republicà; des del temps de la represa cultural i democràtica. Recentment, construïnt un present respectuós i sensible als valors que l’han forjat, i fidel sobretot al futur.

“Rem, vela, pluja, vent del nord i poc equipament eren les eines a emprar i els elements a combatre”.  Ens ho diu Miquel Puignau, un vell pescador del Port. Ell i el Vicenç Relats, periodista vallesà “enamorat del Port de la Selva, on s’escapa sempre que pot” han confeccionat un llibre que és una joia. Porta per títol “Del Cap de Creus al Cap de Bol. Imatges, records i secrets d’un pescador del Port de la Selva”. Per les pàgines del llibre s’hi desplega tota la saviesa ancestral de Miquel Puignau, l’expertesa vital d’una persona que ha viscut la pesca antiga, l’artesanal; que coneix la pell i l’ànima de la Mar d’Amunt, a la que estima i tracta amb tot el respecte. En Vicenç Relats ha fet un treball excel.lent, dotant el llibre d’un cos narratiu ordenat, àgil i potent. Una feina que és només possible des de la seva proverbial curiositat, i des del seu afecte autèntic per un poble on és feliç amb la Judit, i amb la Mariona, la Berta i l’Aina.

El llibre té dos components principals. D’una banda, el fil històric construit a partir de la vida i els records del Miquel Puignau; i de la recuperació de la memòria de les modalitats pesqueres tradicionals (l’Art Gros, l’art de Port de Reig, la pesca del foc o a l’encesa, el bolitx, l’anar a reganar...). D’altra banda el fil geogràfic que ens porta al llarg de tota la costa del Port de la Selva: des de l’extrem més oriental, l’illa de Massa d’Or “on comença el Pirineu”, a la punta del Cap de Creus; fins a ponent, al Cap de Bol, a tocar del terme de Llançà. Un recorregut per la bellesa única de la Mar d’Amunt, amb indrets mítics com la Cova de l’Infern, la Galladera, Cala Prona, Taballera o l’illa de la Galera.

Són records des d’on estimar la vida; i llocs des d’on estimar el país. És un llibre que construeix un pont entre la memòria i la dignitat de la gent treballadora, d’avui i de sempre; entre el Port de la Selva i les lluites quotidianes per un futur millor, les de veritat. Us recomano la seva lectura. 

 

Aquests darreres setmanes de juliol, el govern municipal ha continuat adoptant i explicant un conjunt de decisions que responen als compromisos adquirits amb la ciutadania. Mesures que segueixen dibuixant camins per a fer de Barcelona la ciutat referent de participació i justícia social que desitgem. És molt important, per exemple, que, més enllà de la necessària i valenta moratòria de llicències, s’hagi iniciat el procés de creació del Consell de Ciutat i Turisme, per tal de dotar Barcelona d’un marc pluralista i democràtic de redefinició del model turístic. Ho és també que s’hagi aconseguit aturar el desallotjament del bloc de La Bordeta, o que s’hagi denegat el permís per la pista de gel a la plaça Catalunya. En ambdós casos s’ha fet prevaldre el bé comú: el dret a l’habitatge i a l’espai públic. La memòria democràtica i la laïcitat també avancen: quan s’impedeix realitzar un acte franquista, quan es revisa una iconografia monàrquica anacrònica, o quan es resituen els actes religiosos de la Mercè fora del programa ciutadà i sense presència del govern.

Hi ha, però, dos fets especialment rellevants. D’una banda l’elaboració i debat en ple extraordinari d’una mesura de govern “d’accions urgents de lluita contra la pobresa”; d’altra banda la constitució dels nous plenaris de Districte, en clau d’obertura a la ciutadania. Són expressió emblemàtica i tangible de les màximes prioritats: noves polítiques de rescat ciutadà, i noves maneres de fer política. L’acció contra la pobresa es desplega en dotze dimensions concretes, totes aquelles que connecten amb factors de vulnerabilitat social: des de la inclusió laboral i habitacional, fins a la progressivitat fiscal, passant per la garantia de renda o la seguretat alimentària i energètica. No és un catàleg de mesures assistencials i estrictament paliatives. És una resposta potent arrelada en valors de dignitat, autonomia personal i empoderament; és una resposta connectada a la perspectiva de reconstrucció dels drets socials, de superació de totes les desigualtats. En l’altre vessant, la constitució dels nous Districtes havia d’obrir el camí cap a l’enfortiment de la política participativa i descentralitzada. Vaig ser-hi a Nou Barris. El canvi era substancial. Una sessió oberta, a la plaça, a vessar de gent. Amb presència del veïnat i del teixit ciutadà que fa de Nou Barris un districte exemplar, on batega la intel.ligència col.lectiva, la xarxa quotidiana de compromisos per millorar la vida i els vincles de comunitat. Hi havia esperança i ganes de seguir treballant. Des de noves polítiques de proximitat forjadores de ciutadania activa; des de pràctiques ciutadanes generadores de nova política. Des del diàleg creatiu i les complicitats entre el govern del districte i els actors veïnals.

Sí, tot això s’haurà d’anar desplegant i concretant. Però és clau assentar les bases i començar a enfilar l’agulla, sense dilacions. Ha estat un tempsapassionant, i caldrà recuperar energies aquest mes d’Agost. Setembre s’anuncia intens. A Barcelona, per avançar en la construcció del bé comú; i a Catalunya, per demostrar que “Sí que es pot”, que també serà possible generar un horitzó de canvi profund, de plena sobirania social i nacional.

Article publicat a El País (30-7-2015)

Los resultados municipales del 24-M pueden leerse en clave de ruptura. CiU ya no gobierna Barcelona, el PP tampoco gobierna Madrid ni Valencia. Los socialistas, sin embargo, no han erigido alternativa alguna. ¿Quién hubiera dicho hace un año que Compromís y dos confluencias emergentes estarían hoy al frente de los gobiernos municipales de las tres grandes ciudades? Los espacios de revolución democrática no han salido a irrumpir, sino a ganar; a alterar el juego y el tablero, a disputarle la hegemonía al viejo stablishment local. Y en muchos casos lo han conseguido. Es interesante observar, por un lado, el alcance y las dimensiones del cambio en la red de actores. Y preguntarnos, por otro, si asistimos a fenómenos de coyuntura, o si nace un tiempo social y político nuevo, que se expresa el 24-M con fuerza incipiente.

En las 13 ciudades del Estado de más de 300.000 habitantes, PP y PSOE obtuvieron, en 2011, 336 concejales, un 80% del total; en 2015 llegan sólo al 50%. Más relevante aún: las diversas candidaturas de unidad popular consiguen, en esos municipios, 114 concejales, un 27,5% del total. Estamos pues ante una geografía electoral con rasgos de ruptura. La correlación de fuerzas entre partidos clásicos y candidaturas alternativas experimenta, en las grandes ciudades, un vuelco sin precedentes: 336 a 17 concejales (2011); 223 a 114 concejales (2015). En Cataluña los partidos de la vieja centralidad (CiU, PSC y PP) pierden el 24-M 435.000 votos respecto a 2011. Los espacios de confluencia y las fuerzas que los integran —en un mapa de geometrías variables— ganan 536.000 votos. Algo también sin precedentes.

Barcelona en Comú es la expresión más nítida, pero no la única. En Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Castelldefels, Mollet, Vic o Tortosa se articulan también nuevas confluencias municipalistas, más allá de los actores políticos preexistentes. Bcomú consigue el 25,2% de los votos y gana en 54 de los 73 barrios. En Nou Barris, distrito de clases populares y feudo emblemático de la izquierda, Bcomú llega al 34%, doblando el voto de los socialistas (16,5%). Se produce pues un doble cambio: en la naturaleza de los actores y en su correlación de fuerzas. En Barcelona los dos partidos históricamente dominantes pasan a ser minoritarios en sus respectivos ejes de identidad política: el PSC en el eje social (4 concejales sobre 23 de izquierdas); y CiU en el eje nacional (10 concejales sobre 29 soberanistas). ¿Se dibujan así las bases de una nueva hegemonía? ¿Hasta qué punto estas transformaciones reflejan tendencias de fondo, alineadas con el cambio de época? Merece la pena una breve reflexión.

Las confluencias municipalistas son postpartidos llamados a funcionar como cooperativas sociopolíticas

En la política, como en la vida, se mezclan razones y sentimientos. La vieja política de la sociedad industrial traducía razones en intereses de clase y sentimientos en identidades comunitarias. Con el cambio de época, las dimensiones colectivas de la racionalidad y la sentimentalidad tienden a desplazarse hacia un nuevo tejido de valores y emociones. El binomio intereses-identidades había generado ideologías sólidas, ismos de todo tipo. Pero el mundo que produjo las cosmovisiones políticas clásicas ya no existe. La nueva época modela ideales líquidos, con una fuerte carga de valores y emocionalidad. Esta segunda modernidad de riesgos y complejidades; de incertidumbres vitales e injusticias colectivas no es ya capturable desde los resortes ideológicos del pasado. Pero es posible transformarla. Y es aquí donde las prácticas municipales enraizadas en principios de cooperación, ecología, igualdad, autonomía, fraternidad… toman un sentido nuevo y básico. Son el terreno tangible donde se forjan horizontes de emancipación, de construcción cotidiana del bien común.

Las ideologías del siglo XX, además, generaron instrumentos de acción en forma de partidos y movimientos. Siguen existiendo, pero no podemos tampoco obviar que responden a la época pasada. Hoy el paisaje se va poblando de compromisos individuales, mareas, plataformas, activismo digital; nuevos diálogos entre conciencia personal y ética colectiva. La transferencia de estas lógicas vitales y compartidas a la esfera de disputa del poder institucional crea sujetos políticos de nuevo tipo. Las confluencias municipalistas reflejan este proceso. Son postpartidos llamados a funcionar como cooperativas sociopolíticas; espacios de valores y códigos actitudinales en común: colaborativos, orientados a la acción y a la creatividad, más que al refugio de certidumbres heredadas. El mundo local, la política de la proximidad, puede estar convirtiéndose en el territorio donde todo esto empieza a ser realidad. Donde lo viejo no acaba de morir, y lo nuevo… nace con fuerza. Y traza primaveras de ilusión y caminos de mayoría