(Article escrit amb David Cid i publicat per El Crític el 10 de Març del 2016)

Situem les reflexions d’aquest article a l’entorn d’un interrogant que explicitem d’entrada: responen fins ara les pràctiques de govern de Barcelona en Comú (Bcomú) al mandat ciutadà de canvi expressat a les eleccions del 24 de Maig ? Intentem bastir també un exercici de contrapunt argumental respecte del suggerent article que Sergi Picazo publicà a Crític el passat 25 de febrer, titulat “Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú”.

Creiem que formular la pregunta inicial és rellevant, i sabem que contestar-la amb rigor no és senzill. És rellevant perquè BComú canalitza aspiracions de transformació social des d’un format polític innovador; i perquè el context que explica el triomf de la confluència incorpora molts elements de canvi de règim, de punt d’inflexió constituent. La resposta és complexa per molts motius. Almenys dos indefugibles : d’una banda ha passat poc temps, i el projecte de canvi s’orienta a construir un cicle d’hegemonia d’ona llarga ; d’altra banda a Barcelona –com a totes les ciutats- operen molts impactes i variables que estan més enllà de la capacitat d’incidència del govern municipal. Tot i així, cap d’aquestes apreciacions no invalida la pregunta, ni menys encara la necessitat d’explorar-ne respostes. Tota pràctica política –per limitada que pugui semblar- incorpora un entramat de valors: o apunta a la transformació o reprodueix l’esquema dominant. El govern municipal de Barcelona, d’altra banda, té prou capacitat per activar polítiques i recursos amb impacte real sobre els principals vessants de la realitat social i urbana.

A partir d’aquestes premisses, ens atrevim a formular i defensar un plantejament : l’acció de govern de Bcomú està ja generant dinàmiques de canvi real, de construcció col.lectiva del bé comú, coherents amb els valors i les aspiracions del 24 de Maig. Amb dificultats i reptes pendents, i tant. Sobretot perquè la nova política municipal s’escriu amb la mateixa gramàtica que la vida, que la quotidianitat de la gent senzilla: amb lluita i generositat, també amb dubtes i errors ; i sí, també amb contradiccions. Què ens porta, tanmateix, a formular la tesi del canvi real en marxa ? Dos tipus de consideracions. La primera té a veure amb les polítiques públiques. Una estratègia de govern que està ja marcant trajectòries de transformació en cinc dimensions clau, respecte del que havien estat les tendències predominants els darrers anys. La segona té a veure amb elements de caràcter més transversal: la posició proactiva de l’Ajuntament, més enllà del seu radi d’acció, en qüestions estratègiques de model social; l’aposta per fer de les institucions palanques d’empoderament democràtic de la ciutadania; i l’establiment d’unes relacions amb el teixit i els moviments socials basades en l’articulació d’autonomia i respecte; d’exigències i complicitats. Anem a pams. Considerem en primer lloc els cinc eixos on les polítiques públiques estan desencadenant lògiques de canvi real. 

1.      De la fractura social al combat contra les desigualtats

L’efecte combinat de la crisi i l’austeritat injusta ha provocat a Barcelona una dinàmica de polarització social i urbana, de vulneració de la dignitat i els drets bàsics de les persones. El govern de Bcomú ha situat les polítiques de rescat ciutadà com a prioritat màxima, des del minut zero. Tres exemples. El pla d’accions contra la pobresa i les desigualtats, aprovat al primer plenari ordinari del mandat, orientat a fer front a l’emergència social des d’una perspectiva de garantia de drets, i enfortit per la decisió de reorientar 102 milions d’euros de superàvit a polítiques socials i inversions de proximitat. L’estratègia contra la pobresa energètica, que suposa un salt qualitatiu respecte de tota actuació precedent: el treball amb les companyies per la corresponsabilitat en el deute de les famílies vulnerables, la unitat per desplegar la ILP, els 4 punts d’atenció que impulsen l’empoderament personal, i la transició energètica via rehabilitació i creació directa d’ocupació. Finalment, el govern de Bcomú ha decidit evidenciar l’exclusió allà on el govern de CiU havia decidit amagar-la: el baròmetre d’infància i la diagnosi del sensellarisme. Evidenciar els rostres del dolor per generar polítiques d’inclusió: l’increment del 50% de recursos per garantir la seguretat alimentària; la pràctica de donar veu a les persones sense llar com a protagonistes de les seves pròpies estratègies d’inclusió residencial. Exemples tots ells del combat contra la pobresa i les desigualtats des d’una lògica de canvi de model. 

2.      Del neoliberalisme urbà al govern de l’economia

Barcelona havia esdevingut, els darrers anys, una gran plataforma d’aterratge del capital financer vinculat a la bombolla turística, comercial i del luxe: dels megaiots del Port Vell, a l’escalada galopant de pisos turístics, passant per la desregulació d’horaris feta d’esquenes al comerç dels barris. No és fàcil revertir aquesta lògica. No és possible fer-ho d’un dia per l’altre. Però el govern de BComú ha començat a desplegar amb força els instruments per fixar la trajectòria de canvi cap a un model democràtic i plural d’economia urbana. Tres nous exemples. L’impuls a les economies cooperativa, social i comunitària amb el pla de suport a l’emprenedoria col.lectiva, la formació i l’ocupació estable. La nova regulació d’horaris comercials que incorpora el doble valor de l’acord inclusiu de tots els agents i d’una reducció a la meitat d’obertura en festius, que esdevé clau en la defensa del comerç urbà. I la nova governança democràtica del turisme que assenta les bases per posar fi al model neoliberal, amb l’eina de la suspensió temporal de llicències i amb l’elaboració participativa del PEUAT (el nou pla d’ordenació d’allotjaments turístics) que proposa consolidar lògiques de decreixement en les àrees més pressionades. No és poca cosa. Són polítiques que apunten a nou model: a una economia connectada a la lògica cooperativa i solidària, al compromís amb l’ocupació i a un encaix sostenible entre els barris i el turisme.   

3.      De l’especulació urbanística al dret a la ciutat

El govern municipal de CiU s’havia emparat en la crisi per impulsar un gir mercantilitzador en les polítiques urbanes, i de residualització de les polítiques ambientals. Un urbanisme sovint capturat pels lobbies i per la generació de plusvàlues sense cap connexió amb el benestar veïnal; una caiguda dràstica de la inversió en habitatge social; i una mobilitat subordinada al domini del cotxe privat, i de l’espai viari sobre el ciutadà. Transitar cap a un model urbà del bé comú, cap a la reconstrucció del dret a la ciutat és també un objectiu complex. Tot i així el gir és ben tangible en aquesta dimensió. El govern de BComú no només ha frenat pelotazos urbanístics paradigmàtics (no hi haurà torre d’alçada amb hotel de luxe al Deutsche Bank; s’ha denegat el pla de millora urbana de La Maquinista), sinó que ha forjat les condicions normatives per prevenir-los (el protocol contra l’aprovació de projectes urbanístics per silenci administratiu). El dret a l’habitatge s’ha situat en el cor de les polítiques urbanes; i el pla contra l’emergència habitacional en el cor de les polítiques d’habitatge: s’ha constituït la UCER (unitat contra l’exclusió residencial) com a equip de prevenció de desnonaments; el govern ha assolit en 8 mesos la cessió de 455 pisos buits de bancs (per 33 de CiU en 4 anys); i s’ha activat el programa de lloguer social amb inversió per a la construcció de 2.161 habitatges. Finalment, hi haurà tramvia per la Diagonal: un projecte necessari per la vertebració de la mobilitat sostenible a escala metropolitana; un projecte indispensable per una ciutat saludable amb aire de qualitat. I sobretot, una actuació emblemàtica de canvi de model urbà. El dret a la ciutat es va forjant dia a dia.

4.      De la ciutat aparador a la Barcelona dels barris

El 2015 Barcelona era una ciutat amb una dinàmica creixent de segregació territorial: els barris més fragils s’havien empobrit; els més rics no havien deixat d’acumular renda. En aquest context, el govern municipal de CiU prenia decisions que ampliaven la fractura urbana: desatenia els barris vulnerables i invertia a les avingudes benestants. Encara que pugui semblar mentida: Trias paralitzava l’aplicació de la llei de barris mentre destinava milions d’euros a fer del Pg de Gràcia una via premium. Era l’aparador urbà: la Barcelona-marca que havia de lluïr espais de riquesa per exprèmer oportunitats de negoci. Ja no queda ni rastre d’aquestes polítiques d’injustícia espacial. Les del govern de Bcomú van perfilant, en canvi, un rastre d’equitat urbana, d’aposta prioritària pels carrers i els barris oblidats. No són paraules.  El projecte de pacificació de la Meridiana agafa el relleu del Passeig de Gràcia; la dignificació obrera de Pere IV succeeix a l’arranjament cosmètic de l’upper Diagonal. I emergeix, sobretot, una doble aposta estratègica: el Pla de Barris, amb una inversió inicial de 150 milions d’euros a l’àrea de llevant, Ciutat Vella, zones de muntanya i La Marina; i l’operació integrada sobre l’Eix Besòs, projecte d’equitat metropolitana arrelat en la cooperació intermunicipal, i amb una forta dimensió d’innovació social i activació d’economies comunitàries. I sí, a Barcelona hi ha 18 barris on la vulnerabilitat econòmica es tradueix en problemes de salut. Lluny d’amagar-ho, el govern ha activat un observatori de les desigualtats en salut i un programa de salut als barris. La Barcelona dels barris erigeix  una altra dimensió constitutiva del canvi real,  del procés de construcció col.lectiva de la justícia urbana.

5.      De les privatitzacions a la defensa del comú

La defensa del comú, finalment, té a veure amb les polítiques que van posant fi i revertint les lògiques de privatització d’espais, de serveis i d’equipaments de la ciutat neoliberal. Començant per la recuperació ciutadana de voreres i places: per Nadal la plaça Catalunya ha deixat de ser una enorme i insostenible pista de gel de pagament, per passar a ser un espai ciutadà de lleure i consum responsable. L’ordenança de terrasses s’està redefinint per mitjà d’un procés participatiu amb veu ciutadana (i no només mercantil), mentre les ordenacions singulars s’acorden amb el veïnat, per tal de preservar els usos comunitaris (carrers Blai i Blesa del Poblesec).  El patrimoni es preserva de la voracitat privada (Torre Garcini), i s’obre amb complicitat i sense conflictes a la gestió cívica (l’Harmonia, Can Parellada, la Bòbila…). Per últim, el govern de BComú fa efectiu el compromís amb la gestió directa i la remunicipalització de les escoles bressol privatitzades en l’anterior mandat. Es restableix així el criteri de xarxa pública única en un servei municipal d’escoles bressol  que va ser defensat per la comunitat educativa com a un veritable comú urbà.

Hem repassat les cinc dimensions del canvi real en marxa a Barcelona. N’hi poden haver d’altres. Es pot debatre la intensitat de les transformacions operades fins ara, així com la seva pròpia solidesa. Segur que és possible anar més enllà i més al fons. Però en cap cas es tracta, al nostre entendre, de canvis menors: són estratègies que responen als anhels de justícia expressats el 24M. El rescat ciutadà i la inclusió energètica; el model cooperatiu i la governança democràtica del turisme; el pla contra l’emergència habitacional, el fre a l’especulació i el tramvia per la Diagonal; la prioritat dels barris vulnerables; i el retorn al comú d’espais, patrimoni i serveis privatitzats configuren ja avui un entramat de canvi de model, de transformacions reals cap a la ciutat referent de justícia social, urbana i ecològica. Val la pena ara repassar els elements més transversal: la batalla de l’agenda i els marcs; els processos d’empoderament ciutadà; i els nous codis de relació amb els moviments socials.  

Som encara lluny de construir una nova hegemonia. Però Bcomú ha canviat l’agenda i el relat a la ciutat. Va fer-ho en campanya i ho fa des del govern: avui les múltiples injustícies i desigualtats que travessen Barcelona, i les asimetries de poder que les causen, se situen com un dels eixos vertebradors de l’agenda política. I més enllà, el govern de la ciutat ha impulsat el debat i l’acció contra la reobertura del CIE; ha situat Barcelona al cor de la xarxa europea d’acollida, amb el programa de ciutat refugi, i amb una estructura estable d’atenció i suport a les persones refugiades.  No es tracta de política de gestos; es tracta de polititzar les injustícies, de dotar de relat i significat col.lectiu cada actuació. Denunciar el TTIP, retirar les demandes contra els activistes, o reconèixer els valors republicans a l’espai públic són accions que ens parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat. BComú ha de governar per tothom i per tota la ciutat, però ho fa des de la construcció d’una agenda i un relat amb forta carrega de valors. Amb voluntat de crear hegemonia cultural i política.

El repte de forjar-la necessita temps. Però requereix, sobretot, d’empoderament personal i col.lectiu, convertir les persones que participen a Barcelona en Comú en  agents del canvi: activistes del relat i protagonistes de les transformacions. Requereix una organització oberta, arrelada, capaç de connectar amb el que passa a la ciutat, sense apriorismes, amb intuïció i creativitat. No hi ha tampoc construcció col.lectiva del projecte sense processos de coproducció política. I això vol dir l’obertura democràtica del govern, l’apropiació social de les seves accions; i vol dir també pràctiques comunitàries constructores de drets i de política quotidiana. S’està avançant en les dues direccions: codi ètic, transparència, entramat participatiu del PAM; i també  militàncies de barri i temàtiques, enfortiment de les xarxes ciutadanes de caràcter cooperatiu. En definitiva, BComú sap que no es tracta de fer polítiques al servei de la gent, sinó amb la gent. Que les dimensions del canvi real només podran seguir avançant amb una organització forta i democràtica; i amb espais d’ampli protagonisme ciutadà. Fàcil de dir, complicat de fer.

I cal també anar definint les interaccions amb els moviments socials, amb els subjectes de l’acció col.lectiva crítica. Sergi Picazo ens interroga, a l’article esmentat, sobre quina ha de ser la lògica de relació entre el govern de BComú i aquests actors. Pregunta molt rellevant. Les respostes semblen posar l’èmfasi en el model de la pressió. D’acord, però només en part. No és suficient. És ben clar que Barcelona no és ni serà una illa; que seguirà expressant dinàmiques capitalistes -i altres dimensions de dominació- i que per això els moviments socials han de seguir erigint accions de denúncia, i de pressió sobre  el govern de BComú. Però al costat d’això serà també necessari declinar el suport i la complicitat. Caldrà obrir-se a dinàmiques de construcció compartida del comú. Siguem conscients que la batalla de Barcelona tot just ha començat: caldran debats i aprenentatges serens. Són necessaris moviments socials que pressionin per fer avançar canvis reals, sí. I cal bastir dinàmiques de suport al govern de BComú per fer possible els canvis, també. Tenim avui a Barcelona una correlació de forces que permet impulsar aspiracions de transformació social, un escenari sense precedents des dels primers ajuntaments democràtics. Una oportunitat preciosa. Serà responsabilitat de tots i totes no desaprofitar-la. Hi ha raons sòlides per l’esperança.    

(Article publicat a Nous Horitzons, 2 de febrer del 2016)

Vivim un temps nou, fruit de processos múltiples de canvi. Una època que s’haurà d’anar perfilant, en clau col.lectiva, per mitjà d’una lògica constituent. Els actors del búnker polític i de l’economia especulativa han dinamitat els contractes socials forjats al segle XX. El seu projecte deconstituent s’ha expressat amb força, han imposat la lògica injusta de les tres D: desigualtat econòmica (transferència de rendes a l’1%); desapoderament polític (transferència de poder ciutadà als lobbies) i despossessió social (transferència de drets a l’àmbit de les mercaderies). S’ha manifestat també amb nitidesa la dimensió autoritària de l’establishment: el bloqueig a una sortida democràtica (dret a decidir) al conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat. Enfront a tot això, s’obre l’oportunitat de bastir un temps nou políticament constituent, que superi la perspectiva de retorn a l’autonomisme, i a un estat de benestar limitat i vulnerable. És l’oportunitat de forjar un escenari de ruptura amb totes les dimensions de la injustícia, d’ampliació democràtica per decidir-ho tot, de reconstrucció dels drets bàsics amb empoderament ciutadà, des del terreny del comú.

El procés està en marxa. Camina de la mà de moltes energies ciutadanes, d’un mosaic de pràctiques socials alternatives, del nou municipalisme, de les forces polítiques del canvi, del procés de constitució d’un nou subjecte per guanyar. La construcció col.lectiva del nou temps té un caràcter multidimensional, les agendes democràtica, social i nacional no poden forjar-se per separat, hi ha valors, estratègies i conflictes que les interconnecten. En aquest context poden dibuixar-se, des d’una perspectiva innovadora, els principals elements configuradors de la dimensió social del procés constituent.

El temps nou que s’obre ha d’estar en mans de la gent: per canviar la vida, per fer possible la felicitat personal en marcs de justícia col.lectiva. La transició de l’autonomia a la república ha de ser la transició a un país per viure amb dignitat, amb drets socials construits en comú. Afirmar avui el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals vol dir que el nou estat ha d’implicar la construcció d’una societat inclusiva, d’un nou contracte social de prosperitat compartida. Un compromís que es pot desgranar en quatre dimensions: a) la superació de les desigualtats per mitjà de polítiques d’equitat generadores d’una distribució justa de recursos i oportunitats vitals; b) la superació de  les dependències per mitjà de polítiques d’empoderament i autonomia personal generadores de llibertat, més enllà de les lògiques assistencials; c) la superació de l’exclusió relacional per mitjà de polítiques d’acció comunitària generadores de cooperació i vincles de solidaritat; d) la superació de tota mena de discriminació per mitjà de polítiques de reconeixement, generadores de convivència i respecte a la diversitat.

L’aposta de transformació social en el terreny del procés constituent implica noves polítiques i noves formes de produir-les. Vol dir anar més enllà del nucli de drets socials propis del model de benestar keynesià, i molt més enllà de l’esquema burocràtic que els va fer efectius. A la Catalunya sobirana del segle XXI, l’estat de benestar -en tant que espai institucional de garantia i exercici dels drets socials- haurà de ser un element vertebrador de la societat. Haurà de ser, però, diferent i millor del que es va anar erigint en dècades passades. No es tracta de reconstruir-lo des de dalt, amb una ciutadania-receptora objecte de protecció. Cal un nou ventall de drets, forjat des de persones i comunitats empoderades.

El mapa de necessitats socials que resulta avui del doble procés de canvi estructural i de crisi amb austeritat injusta (nous riscos d’exclusió, precarietat vital, privacions materials en el camp de les necessitats bàsiques, polarització social i urbana…) situa en el centre de l’escenari l’exigència ètica d’un nou entramat de polítiques actives d’inclusió. En aquest sentit, les estratègies de rescat ciutadà -plans articulats de polítiques públiques per a fer front a l’emergència social- poden operar com a mirall del nou model, com a prova tangible i immediata de la dimensió social del procés constituent.

Caldria distingir l’agenda substantiva (el què) i l’operativa (el com) del rescat. Pel que fa a la substantiva apareixen cinc elements clau: assegurar les bases materials de l’existència per mitjà d’una renda garantida de ciutadania; feines i salaris dignes (amb eradicació de la pobresa laboral); serveis socials d’accés universal vertebrat per polítiques d’autonomia i cicle de vida; seguretat alimentària, habitacional i energètica (cap infant en risc de malnutrició; cap persona sense llar; cap llar sense subministraments bàsics); i polítiques urbanes de rehabilitació i millora de barris vulnerables. Pel que fa a la dimensió operativa, el rescat ciutadà pot oferir l’oportunitat de generar un espai públic compartit entre l’esfera institucional i la comunitària: fer de les polítiques públiques processos promotors de ciutadania activa, i fer de les pràctiques ciutadanes processos de creació de drets des de baix. Aquesta doble lògica es pot concretar per mitjà d’apostes diverses: l’enfortiment del benestar quotidià i de proximitat, canalitzat pels municipis; l’acció comunitària als barris, i la gestió ciutadana d’equipaments i espais urbans; la coproducció de polítiques d’inclusió per mitjà de xarxes d’actors; o el suport a les pràctiques ciutadanes d’innovació social per tal de donar respostes transformadores i de base als impactes de la crisi i l’austeritat.

Tenim ja estratègies de rescat ciutadà en marxa, que són referent d’aquest plantejament. El nou govern municipal de Barcelona ha fet una opció potent per prioritzar el rescat a través de polítiques actives contra l’emergència social i habitacional a la ciutat. Des de l’increment substancial de recursos per garantir l’alimentació infantil, a nous plans d’ocupació vinculats a prevenir la pobresa energètica; des de l’aturada de desnonaments, a la cessió de pisos buits per programes de lloguer social; des de l’avenç cap a una renda municipal complementària, a un pla de millora integral dels barris més fràgils. Polítiques, a més, elaborades amb components importants de coproducció (les xarxes de l’acord ciutadà per una Barcelona inclusiva) d’empoderament (el protagonisme de les persones sense llar en la redefinició dels seus propis itineraris d’inclusió residencial) i de proximitat a escala de barri (plans comunitaris, consolidació de la gestió ciutadana…).

En síntesi, les estratègies de rescat ciutadà poden operar i ho estant fent a Barcelona i altres municipis com a referents del gir cap al bé comú. Hauria de passar també a Catalunya. I no sembla que estigui en l’horitzó. El pla de xoc anunciat per l’actual govern (amb un compromís de 270 milions d’euros) és radicalment insuficient, es tracta d’una quantitat equivalent al 0,8% del pressupost de la Generalitat (en contrast amb el 7% del pla de Barcelona sobre el seu pressupost). Consolida retallades i privatitzacions : ni un sol esment a restablir les inversions de la llei de barris, cap intenció de revertir la venda d’ATLL; deixa la RMI i les escoles bressol en situació de clara residualitat. La dimensió social del procés constituent no pot quedar ancorada en l’austeritat injusta. Les polítiques municiplas del bé comú haurien de ser referents en l’àmbit nacional. Segurament això només serà possible en un escenari de canvi d’hegemonia política a Catalunya. Un escenari que faci possible transitar de les retallades i les injustícies a un nou model de benestar ciutadà, per tal de fer de Catalunya una república del bé comú.

Les estatals del 20D no són tampoc unes eleccions més. Amb elles es tanca el primer cicle del canvi d’època, que s’inicià amb les europees del 2014, i va continuar amb les municipals del Maig i les catalanes del Setembre, on es van expressar en clau electoral i guanyadora les dinàmiques del 15M i del sobiranisme. Sí, el paisatge polític ja ha canviat de forma substancial: BComú governa i Ada Colau és alcaldessa; al Parlament hi ha majoria d’escons constituents. Totes dues coses eren gairebé impensables a l’inici del cicle. En paral.lel a tot això, el govern conservador i autoritari de Rajoy anava esgotant el mandat, instal.lat en la majoria absoluta d’un PP instal.lat, alhora, en la corrupció estructural (com CDC, d’altra banda, a Catalunya). Però el 20D està a punt d’arribar, i amb ell la possibilitat de fer fora el govern de la dreta,  acabar amb el bipartidisme, culminar el cicle de canvi, i obrir un temps polític constituent també a l’estat espanyol. Què aporten d’específic aquestes eleccions al període que estem vivint?. Alguns elements i no menors.

D’entrada, la possibilitat que la dinàmica guanyadora de les confluències i les alternatives municipals esclati també amb molta força en el marc estatal. Les victòries de Barcelona, Badalona, València, Madrid, Saragossa, A Coruña, Santiago, Ferrol, Cadis, Pamplona... van ser incontestables i de magnitud no prevista. Per què la xarxa de ciutats del canvi no hauria de ser una palanca cap al triomf de la xarxa de candidatures que recullen aquell esperit? Em sembla que hi ha condicions de possibilitat perquè els resultats d’En Comú Podem, Compromís, En Marea, Podemos… no només forcin un escenari d’irrupció, sinó també de disputa per guanyar. Que la possible derrota del PP no passi per un recanvi dins l’establishment (PSOE o Ciutadans), sinó per una alternativa constituent i plurinacional.

És la primera vegada que el cicle d’activació ciutadana nascut del 15M (democràcia real) i del mosaic de mobilitzacions en defensa dels drets bàsics (de la PAH a les marees contra les ratallades, passant per tres vagues generals) es troba amb una finestra d’oportunitat per convertir la nova hegemonia social de valors en majoria política a l’estat. Si això funciona, serà també possible desfermar dues lògiques: la del canvi de gramàtica en les formes d’exercici de la política (la reconstrucció d’una democràcia socialment reapropiada); i la del canvi en les polítiques públiques (la reconstrucció de la dignitat i els drets bàsics de la gent). Per tal que s’obri pas la decència sobre la corrupció, i la justícia social sobre l’austericidi, no només s’ha de fer fora el PP, cal que el canvi real del 24M no s’aturi, i que la constel.lació d’agents que l’impulsen resulti també guanyadora el 20D.    

En moments de crisi de règim, a més, els canvis en les esferes de la politics (sistema de partits) i les policies (polítiques públiques), impliquen també transformació de la polity (regles del joc). Més enllà de l’immobilisme reaccionari del PP ; més enllà del tímid reformisme constitucional de PSOE i Ciutadans, pot obrir-se pas un tercer relat que situi el futur en mans d’un procés participatiu transformador; una dinàmica que generi una nova institucionalitat superadora de la cultura política fins ara dominant. No és fàcil. Hi ha però un element indefugible: el compromís de convocar el 2016 un referèndum a Catalunya, on puguem exercir el dret a decidir, inclòs el dret a la independència, amb el compromís simultani d’articular els mecanismes que facin efectiu l’escenari desitjat per la ciutadania. Només el referèndum pot desbloquejar el conflicte nacional, i només votant es pot plantejar una resolució d’aquest en termes democràtics.

En síntesi, el 20D va de sobiranies. De la possibilitat de reconstruir la sobirania popular en un marc constituent que deixi enrere la política corrupte, autoritària i inhumana. De la possibilitat d’exercir la sobirania nacional, per mitjà d’una consulta vinculant. Crec que per fer realitat aquesta aposta la xarxa de forces del canvi real ha de guanyar el 20D. Per tot això, el diumenge vinent votaré En Comú Podem. Votaré un gran equip humà encapçalat per en Xavi Domènech, una persona generosa, lluitadora i honesta. Ho faré com a ciutadà que reclama protagonisme; com a militant de Barcelona en Comú i d'Iniciativa. Amb la il.lusió i l’esperança intactes.

Text de l'article que em publica El Periódico (10 de Desembre 2015)

Fa ara 10  anys aquest diari mostrava la història de 3 nenes moçambiqueses trobades per Unicef en una zona rural, òrfenes i desnodrides, per l’impacte de la guerra i la sida. La seva situació il.lustrava la vulnerabilitat severa de centenars de milions de persones. Avui Laura, Grenilda i Anastasia podrien ser encara el rostre d’un dolor persistent. L’any 2000 l’ONU adoptava els Objectius del Mil.leni. S’establia per primer cop una Agenda d’accíó global orientada a assolir, en 15 anys, fites mesurables de desenvolupament humà. Els objectius es definien en termes de millora rellevant respecte del punt de partida. Els resultats han estat desiguals: avenços clars coexistint amb realitats desoladores. Revisem els elements clau. 

Els Objectius del Mil.leni plantejaven 3 fites principals: reducció a la meitat de la malnutrició, la pobresa extrema i la mortalitat infantil (0-5 anys); escolarització bàsica universal; i augment substancial de persones amb accés a aigua potable i serveis de sanejament. La fam s’ha reduït en 15 anys del 19% al 12% de la població mundial i la pobresa extrema del 40% al 19%. Rere els percentatges s’amaguen però realitats frapants: 780 milions de persones passen gana i 836 milions viuen avui amb poc més d’un euro al dia. La mortalitat infantil s’ha retallat a la meitat, però 16.000 menors de 5 anys segueixen morint cada dia per malalties curables en entorns desenvolupats. S’ha assolit una taxa alta d’inclusió educativa (91% en primària) i una forta reducció de l’exclusió hídrica. Tampoc aquí els avenços no poden deixar-nos tranquils: hi ha encara 57 milions d’infants desescolaritzats i 663 milions de persones sense accés quotidià a l’aigua potable.  

Són dades que ens parlen d’un món on la vida i l’existència digne no estan garantides. I són també el mirall on s’hi reflecteixen les grans desigualtats: entre homes i dones, entre el nord i el sud, entre el món urbà i el rural. El nombre de llars en pobresa extrema cau; però la feminització de la pobresa creix. Les dones superen en un 17% els homes en llars pobres –el doble de l’any 2.000- i l’esquerda salarial a igual feina roman a l’entorn d’un 24%. El Sud expressa la injustícia. A l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema afecta el 41% de la població, 3 milions d’infants petits moren cada any, i una de cada tres persones viu sense accés a aigua potable: Àfrica dibuixa una geografia humana d’exclusió intensa. Més de la meitat de la població mundial viu avui en entorns urbans, però l’accés a serveis bàsics és un miratge per 880 milions de persones, que resideixen en condicions de marginalitat urbana. Tot i així, el món rural multiplica per quatre la taxa urbana d’exclusió hídrica, i només un 56% dels naixements rurals són atesos per personal de salut capacitat (un 87% a les ciutats).     

Un món injust i desigual. On el futur del planeta segueix amenaçat: les emissions de diòxid de carboni han augmentat un 50% entre 1990 i 2015. On els conflictes armats segueixen operant com l’obstacle principal al desenvolupament. Avui hi ha 60 milions de persones desplaçades, el nivell més alt des de la II Guerra Mundial. Els infants, d’altra banda, representen la meitat de tota la població refugiada sota responsabilitat de l’ACNUR. A finals del 2015 el món segueix solcat per realitats de patiment moralment indignants i políticament evitables. L’acció a escala global segueix essent imprescindible. El setembre passat, l’ONU va adoptar els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible 2015-2030. Aprofundeixen la lògica del mil.leni. S’afirma l’objectiu d’eradicar la fam, la pobresa extrema i la violència contra les dones; s’expressa també la fita d’accés universal a l’aigua, als serveis de sanejament i a l’educació primària i secundària. Queden en canvi en un terreny retòric el combat contra les desigualtats, l’acció pel clima, o la lluita contra el comerç  d’armes.      

Es tracta d’una agenda que cal transitar; una agenda que mostra també els límits que imposa l’estructura de poder realment existent: la cobdícia d’una minoria potent i desvinculada del bé comú. La cooperació segueix lluny del 0,7%; el deute dels països empobrits no s’aborda amb regles justes; la despesa militar galopa, quan una reducció global del 2% alliberaria recursos per assolir en aquesta dècada els nous objectius. La lògica de la guerra s’instal.la com a forma de resolució de conflictes; i Europa és incapaç d’arbitrar una resposta humana al drama dels refugiats. Hi ha però un horitzó d’esperança. Creix una ciutadania activa que genera vincles solidaris; creix un nou municipalisme que articula valors democràtics i polítiques d’acollida. Barcelona ha estat sempre al capdavant de les xarxes locals per un altre món necessari. Ara enforteix l’aposta per un món nou ja en construcció, convençuts, com fa el proverbi, que “és millor encendre un llum que maleir la foscor”.