Al proper Plenari de Barcelona, dimecres vinent, que serà també l’últim d’aquest curs polític, s’evidenciarà amb tota nitidesa l’aposta per la ciutat privatitzada i per la política d’esquenes a la ciutadania que fa el govern de Xavier Trias (l’aliança CiU-PP). Privatitzen el patrimoni, l’espai, els serveis i els equipaments. Una pluja fina de classisme. Un festival de l’1%. 

1) Volen fer del patrimoni urbà de Ciutat Vellà una pista d’aterratge dels interessos hotelers i l’especulació vinculada al turisme massiu. Volen fer-ho amb l’aprovació final de la modificació del Pla d’Usos. Contra la voluntat política majoritària del Districte, i havent rebutjat la proposta de Consulta Ciutadana que ICV-EUiA vam fer al Plenari. 2) Volen privatitzar l’espai públic, situant-lo al servei del negoci i vulnerant els drets de les persones, menystenint els dret a una ciutat plenament accessible. Volen fer-ho amb una Ordenança de Terrasses redactada al dictat de certs grups econòmics de pressió. Sense haver escoltat la veu de les veïnes i els veïns. ICV-EUiA demanarem processos participatius als barris. 3) Volen mantenir la gestió privatitzada de les noves escoles bressol, així com les imposicions que degraden el servei públic del 0-3: increment de ràtios i retallada de suports. Ho han fet contra la comunitat educativa. I contra la ciutadania, que amb 26.000 signatures ha defensat el blindatge del model públic i de qualitat. La Síndica de Greuges li demana que deixi d’enrocar-se i escolti. ICV-EUiA li demanarem que faci cas a la Síndica i admeti a tràmit la Iniciativa Ciutadana. 4) Volen seguir mercantilitzant la gestió dels equipaments de proximitat (de casals infantils a espais de gent gran; d’habitatges d’inclusió a casals de barri). Com ho fan ? Amb regles del joc, en els concursos de gestió, que beneficien a les empreses amb afany de lucre i expulsen les entitats socials. ICV-EUiA demanarem, un cop més, que posin fi a aquesta dinàmica de maltractar l’economia social i posar catifes vermelles als Eulen de torn. 

A Ciutat Vella, hotels per damunt de convivència. A voreres, places i rambles, terrasses per damunt d’accessibilitat. A les escoles bressol, aparcament d’infants per damunt de qualitat educativa. I als equipaments de barri, oportunitats de negoci per damunt de vincles socials. Aquesta és la ciutat de CiU-PP. I tot tancant espais de participació. Amb opacitat i sense escoltar el veïnat, ni els barris, ni la comunitat educativa, ni el tercer sector social. Aquesta és la forma de fer política de CiU-PP. Però no aconseguiran que deixem de creure i de lluitar per la ciutat del bé comú, la del 99%; i per la política transparent i participativa. I ho farem al Plenari del dimecres. Plantarem cara i proposarem alternatives. I ho seguirem fent al carrer, al costat de la Ciutat Vella rebel, del moviment veïnal, de la Plataforma 0-3, de la Taula del 3r Sector, de la Xarxa d’Economia Social… Perquè estem convençuts que és possible la Barcelona dels barris i de la gent senzilla. Perquè no ens poden privatitzar l’esperança. I com diu Alexis Tsipras, l’esperança sempre guanya.     

 

Divendres i dissabte passat vam fer la 7a Assemblea d’Iniciativa de Barcelona. Una Assemblea per obrir el futur; amb una nova coordinació compartida, la Montse Aguilera i el David Cid, dos activistes que expressen els valors i els perfils de la Barcelona popular i lluitadora. Vam assumir un repte: impulsar l’articulació política de la Barcelona del 99%. Un projecte construït des de baix, que convoqui totes les il.lusions, amb un relat compartit que el doti de sentit col.lectiu. Un projecte escrit per la ciutadania. I això vol dir dues coses. D’una banda aportar elements de fons: un espai per l’entesa programàtica. D’altra banda fer una Iniciativa més forta al servei d’una nova aliança social i política. Per créixer i per vèncer. Per disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo.

 Vam aprovar el Manifest d’ICV Barcelona, on proposem dibuixar un projecte teixit a partir de 5 fils: el de la nova política (la Barcelona de la transparència, el poder popular i la democràcia directa); el fil cooperatiu (economia solidària i l’acció comunitària als barris); el de la igualtat i l’autonomia (drets socials i habitatge digne per tothom); el fil de l’ecologia (la Barcelona sostenible on sigui possible viure sense cotxes i amb l’aire net); i el de la cultura i la creativitat (la Barcelona dels drets civils, de les llibertats a l’espai públic, sense repressió). Cinc fils per una ciutat democràtica, humana i habitable. Que els hi quedi clar que diem NO a la seva smart city; que la nostra Barcelona és verda i lliure. Que els hi quedi clar que diem NO a la seva Barcelona-marca, que la nostra és justa i habitable, feta de barris i de gent humil. Que ho tinguin ben clar que si ells són business friendly, nosaltres NO, que la nostra Barcelona es la que es reconeix en les lluites i els somriures que ha omplert els carrers i a les places de Porto Alegre, d’El Caire, Atenes, Lisboa, Istambul, Sao Paulo.

 I vam assumir un segon repte, avui tan estratègic com qualsevol element de contingut. Per construir la nova Barcelona necessitem més Iniciativa i necessitem molt més que Iniciativa. Una ICV més forta i més activista. Hem de ser més, ampliar la militància, avançar cap a una nova cultura organitzativa i forjar un activisme molt potent. I des del que som, anar més enllà de la nostra pròpia fortalesa, apostar per la creació d’un espai més ampli, un nou front social i polític per connectar lluites i propostes. Volem i podem derrotar la dreta i l’establishment, però hem de fer possible la confluència de moviments socials i l’aliança en clau política.

 El nou temps ens demana solidesa i audàcia, alhora. I a Barcelona es donen les condicions per obrir el procés. Perquè estem forts. I perquè volem explorar els nous camins.  Amb molta gent, amb moviments i plataformes, amb altres partits de vocació transformadora... compartim moltes coses: rebel.lia, valors, esperança i també marcs unitaris d’acció: des de Nou Barris Cabrejada a l’Assemblea Solidària de Poblenou; des de la Plataforma 0-3 a Aigua és Vida. Necessitem compartir també un espai més ampli i unitari d’alternativa política. Un subjecte sociopolític referent d’un projecte de canvi radical a Barcelona: heterogeni; però sobretot multiplicador d’energies i de suports

Hem de fer-ho bé, sí... i és difícil, també;  però no podem esperar més. Perquè és cada dia i a cada barri que ens estem jugant la dignitat.  Hem de fer-ho ja… no podem esperar a que tanquin el proper CAP i obrin el proper hotel de luxe; a que privatitzin la propera escola bressol o suprimeixin el proper bus de barri; no podem esperar a que es reparteixin del tot el negoci de l’aigua... Hem de fer-ho ja, abans que s’ho carreguin tot. Abans que l’estafa, també a Barcelona, sigui irreversible.

El repte immediat és transitar de la fragmentació de les resistències a la confluència en l’alternativa. La nova Aliança ha de dotar de referència a la Barcelona del 99%, ha de ser l’eina per construir la Barcelona del bé comú. L’objectiu no és simplement millorar els resultats electorals. Amb això no n’hi ha prou. El procés va sobretot de construir hegemonia: una majoria social de valors, pràctiques i consciències; i una majoria política per vèncer i governar. Per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. A Barcelona, podem. Diguem-ho i sobretot fem-ho. Fem de Barcelona símbol de la derrota de la vella política i de l’austeritat salvatge. Símbol del triomf de l’alternativa al sistema, construïda des de baix i des de l’esquerra, des d’un espai polític coherent, valent i transformador, carregat de futur. Sense por. Amb esperança. Amb tota la força i la tendresa necessàries per atrapar el bell somni d’una Barcelona més humana on la gent sigui més feliç.

18 de Juny. ICV-EUiA impulsa, a la Comissió de Qualitat de Vida, l’aprovació d’una proposició per garantir tres àpats al dia a tots els infants vulnerables tots els dies de l’any. 28 de Juny. ICV-EUiA impulsa, al Plenari, l’aprovació d’una proposició per garantir a tothom els consums bàsics de la llar, i evitar els talls d’aigua i la pobresa energètica (llum i gas). Sí, volem fam 0 i talls 0 a Barcelona. Fa només 3 anys no haguéssim imaginat haver de presentar cap d’aquestes dues proposicions. Ara, l’impacte brutal de la crisi econòmica, les polítiques inhumanes de retallades socials i l’increment salvatge del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització han fet aquestes iniciatives del tot necessàries. No són, ni de lluny, propostes assistencialistes. Són un veritable programa de rescat de la dignitat, els drets humans i l’autonomia personal. Fam 0 i talls 0 a Barcelona, el 2013, són un imperatiu ètic. Inel.ludible. Farem un seguiment molt estricte.

Us deixo una síntesi de la intervenció al Plenari en defensa de la proposició de Garantia Social dels Consums Bàsics de la Llar.

Disposem, des de fa algunes setmanes, de l’estudi sobre l’Impacte Social de la Crisi a Barcelona, l’Àrea Metropolitana i Catalunya, realitzat a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida 2011. I els resultats trenquen esquemes: per la direcció i per la contundència dels canvis que expressen. Només 2 idees-clau per emmarcar la proposta. Al llarg de la crisi a Barcelona l’atur de llarga durada passa de 17.000 a 69.000 persones; les llars amb tots els membres a l’atur es multipliquen per 3,5; i l’atur sense prestació social passa de 74.000 a 183.000 persones en l’àmbit metropolità. Creixen la desigualtat i la pobresa: la població amb rendes per sota del 50% de la mediana s’amplia un 36%. La pobresa passa de 1.3 a gairebé 2 milions de persones a Catalunya.

Més enllà de l’augment de l’exclusió laboral, la desigualtat i la pobresa, dues realitats emergeixen amb força i expliquen de forma directa el per què d’aquesta proposició. Primera realitat: els talls d’aigua. L’accés al consum bàsic d’aigua és un dret humà, han d’existir, per tant, mecanismes que el garanteixin. Cap llar, cap persona en situació de vulnerabilitat no s’ha de veure privada del dret a l’aigua per cap barrera tarifària d’accés. Doncs bé, al llarg del 2012 s’han iniciat 70.000 expedients de tall d’aigua en l’àmbit metropolità. D’aquests, a l’entorn d’uns 30.000 han acabat en talls efectius al municipi de Barcelona. Segona realitat: la pobresa energètica. A l’inci de la crisi, la UE introdueix el concepte de taxa de privació material, configurada per indicadors vinculats a la manca d’accés a consums bàsics. Un dells, és el de pobresa energètica: les llars que no poden pagar el consum de gas i electricitat per cobrir necessitats bàsiques; per exemple, mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Doncs bé, el 2011 la pobresa energètica arribava al 15% de les llars de Barcelona: l’hivern passat més de 100.000 llars van deixar d’encendre la calefacció.

Els talls d’aigua i la pobresa energètica són avui una realitat a Barcelona. La crisi, les polítiques de retallada de drets laborals i socials, i l’increment del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització, empenyen avui més de 200.000 persones a la nostra ciutat a una situació de privació material en l’àmbit dels consums bàsics.

Enfront a aquesta realitat, el govern municipal té la responsabilitat d’actuar. Ha de posar en marxa un conjunt d’actuacions de garantia social de consums bàsics de la llar: d’accés garantit a l’aigua, el gas i l’electricitat. I té l’oportunitat de fer-ho amb convicció i valentia. A l’alçada de la magnitud del problema. No hauria d’haver-hi mai més 30.000 talls d’aigua d’arrel social. No hauria de passar mai més que 100.000 llars deixin d’escalfar la casa a l’hivern per dificultats econòmiques. El govern municipal s’hi ha de comprometre. I ha de concretar el compromís en un conjunt d’eines –del tot possibles des del punt de vista legal- per garantir l’aigua i prevenir la pobresa energètica. Barcelona ha de ser una ciutat lliure de talls socials en els consums bàsics de la llar. Com hauria de ser-ho de desnonaments i malnutrició.

Hi ha una trajectòria sobre la qual construir. D’una banda, és cert que la competència sobre l’aigua resideix en l’àmbit metropolità, però el mateix reglament que la regula fa compatible aquest fet amb la intervenció municipal, sempre que hi hagi voluntat política d’exercir-la. L’actual procediment de tall hauria de modificar-se en dos sentits: coneixement preceptiu de l’Ajuntament i activació preventiva dels serveis socials, per mitjà d’un protocol on quedi garantit el dret al consum bàsic en cas de vulnerabilitat. D’altra banda, el Programa d’Acció Social contra la Pobresa del 2009, ja va preveure la creació d’un Suport Econòmic d’Inclusió orientat a fer front a les necessitats bàsiques no cobertes. El mateix Programa el vinculava –entre d’altres qüestions- a la reducció de despeses domèstiques de les famílies vulnerables. D’ençà el 2010, quan es posa en marxa, la partida pressupostària del suport econòmic d’inclusió no ha deixat de créixer. Ara bé, l’alimentació i sobretot el suport a la cobertura de despeses de lloguer i hipoteca ha anat absorvint la majoria dels recursos. És lògic. Però això no pot anar en detriment d’una aposta decidida d’acció contra els talls d’aigua i la pobresa energètica, destinant també els recursos que siguin necessaris.

En definitiva, en el marc d’unes condicions socials molt dures, Barcelona no pot ignorar per més temps l’existència de milers de llars, de milers de famílies amb nivells de privació material que afecten el dret bàsic a accedir a serveis domèstics d’aigua i d’energia. I aquesta realitat requereix un pas endavant potent i decidit per part del govern municipal. Barcelona, com tantes vegades en matèria de cohesió social, pot tornar a marcar el camí. Pot fer-ho, és una qüestió de voluntat i convenciment. Hem de fer-ho, com a Ajuntament, com a ciutat, és també avui un imperatiu ètic.

Antonio Gramsci va aportar la reflexió sobre el paper fonamental del combat de les idees i de l’hegemonia cultural –moral i política- en el procés d’emancipació col.lectiva. Des d’aquesta perspectiva, pren molta rellevància que Gramsci situés en l’organització la clau de volta de les idees i la lluita. Hem de pensar-hi a fons, en l’actual context de canvi d’època. Fa uns anys, sota les condicions de certeses i estabilitat de la societat industrial, les nostres organitzacions polítiques van relegar -d’alguna forma, amb més o menys intensitat- l’activisme i la imaginació. Avui, sota condicions de fi de règim i obertura d’un nou temps, els ideals i la creativitat social reneixen amb força, però les claus organitzatives, és a dir, els subjectes col.lectius necessaris per assolir l’hegemonia, no acaben de configurar-se. És normal, el procés és complex. Però s’ha d’intentar.

A Iniciativa ho estem intentant. Amb tota la modèstia, però amb convenciment. Volem articular un espai de valors i d’idees innovadores; però ben arrelades en els vells (i bells) somnis d’emancipació. I sabem que per fer-les créixer necessitem més organització. Una ICV més forta i alhora diferent. A Barcelona explorem formes per fer-ho possible. Ahir va acabar el procés d’eleccions primàries per elegir la coordinadora i el coordinador de la nova etapa, que s’obrirà amb l’Assemblea de Juliol. La Montse Aguilera i el David Cid han estat elegits per impulsar una Iniciativa més activista i més propera a la quotidianitat de la gent. Al servei d’una nova confluència social i política com a motor de la nova Barcelona. Segur que faran una magnífica feina. I declinem també en present la pràctica de la nova política. Formem part, a peu de carrer, de les resistències i les alternatives... barri a barri, lluita a lluita. Aquestes últimes setmanes, amb el Joan Herrera, la Dolors Camats, el Joan Coscubiela… hem compartit també espais de diàleg amb moltes veïnes i veïns, al Bon Pastor, Sant Andreu, Trinitat Vella, Roquetes, Ciutat Meridiana, Porta…i no pararem. La gent ens vol com ella: ens vol lluitadores i properes. I ens demana esperança, claus d’optimisme per vèncer la resignació.   

Ahir, amb la regidora Janet Sanz, i amb la Mònica Palet i el Pere Fernàndez –consellera i conseller d’ICV-EUiA a Nou Barris- compartiem tarda de Festa Major amb la gent de Roquetes. Un barri compromès i cooperatiu que fa de la seva festa una oportunitat per enfortir vincles de convivència en la diversitat, un esclat de ciutadania activa, una barreja de reivindicació i alegria. La metàfora d’una Barcelona on les idees, la lluita i l’organització es combinen per generar utopies quotidianes. Persones, xarxes i barris que ens donen força. I amb els quals hem de construir l’hegemonia cultural i el poder popular.