A Rosario el sol començava a escalfar encara amb timidesa, aquests primers dies de la primavera austral. Feia encara fresca i calia anar abrigat, de bon matí, per les places i carrers del centre i Pichincha; o al vespre, passejant pel bulevar Oroño o la riba del riu Paraná. No hi havia estat mai a Rosario, i agraeixo de cor a les companyes d’allà que m’hagin ofert l’oportunitat d’anar-hi, al fil del Congrés de la Xarxa de Ciutats de Santa Fe. Coneixia per documents i converses algunes de les iniciatives en marxa i, sobretot, l’existència d’un projecte col.lectiu orientat a millorar la vida de la gent, per mitjà de polítiques de proximitat i accions comunitàries. Com gairebé sempre a Amèrica Llatina torno amb la sensació d’un intercanvi desigual: n’aprenc molt més del que jo pugui aportar. Tot i que l’experiència de Barcelona, de les seves lluites socials i polítiques municipals, segueix essent, allà, una referència valorada i estimada.

La pell de Rosario porta gravades les ferides del capitalisme especulatiu: patrimoni cultural substituït per edificis d’alta rendibilitat immobiliària; trames històriques desmantellades; classes populars expulsades del centre. Però des de fa dues dècades, Rosario incorpora també un nombre creixent de pràctiques urbanes democràtiques, amb resultats de sostenibilitat i cohesió. Destaca la recuperació de catorze quilòmetres de riba del Paraná, convertits en una xarxa de parcs i verd urbà, avui blindada de la voracitat especulativa; la inminent posada en marxa d’un servei de bicing; o l’existència d’una xarxa municipal de centres de salut de qualitat i accés universal. En el terreny comunitari, experiències com la biblioteca popular Pocho Lepratti segueixen articulant la lluita pels drets humans, i contra la impunitat històrica de les agressions institucionals i de classe. Lepratti va ser un activista assassinat per la policia mentre defensava l’ocupació d’un espai convertit en menjador popular d’infants pobres. Avui, la frase “Pocho Vive” és molt més que una proclama a les parets; és la dignitat indestructible dels més vulnerables.

Són només algunes pinzellades. El pla estratègic de Santa Fe, la província de Rosario, parla de “convertir sueños en hospitales, escuelas y agua potable”; parla també de reconèixer i respectar “las diferentes formas de vivir, sentir, crear y luchar”. Sempre és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però he vist ganes de convertir paraules en realitats. La cultura política argentina, la d’una certa esquerra també, tendeix molt a la inflació discursiva; i a la polarització. Potser la meva impressió és esbiaxada o poc fonamentada, però a Rosario, als seus col.lectius socials i polítics progressistes, he intuït una manera de fer que, com diu la cançó de Serrat, “prefiere las nueces al ruido”. I cultiva l’amabilitat i les complicitats en les relacions humanes.      

(Síntesi de la intervenció que he fet en nom d'ICV-EUiA al Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona on s'ha aprovat una proposició en suport a la Llei de Cosultes i a la convocatòria del 9N).

Deia fa tres dies David Cameron: "Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum, però he preferit que els escocesos parlessin". I el mateix dia del referèndum, els dos principals diaris britànics apostaven pel dret d’Escòcia a l’autodeterminació: “el poder a la gent” i “el poble d’Escòcia fa història” titulaven. Quina enveja. La cultura democràtica, la de la justícia del reconeixement, oferint canals -en clau d’expressió ciutadana- per resoldre les aspiracions populars. Sí, perquè estem davant d’un debat –per damunt de tot- sobre democràcia. Perquè només de la deliberació i de l’expressió popular de les preferències neix la solució legítima als conflictes polítics. I aquí, el Partit Popular, el bipartidisme del vell règim, neguen el marc i el caràcter de la solució: el marc és votar, la solució més democràcia.

Hem vist en els darrers anys situar els interessos del poder financer com a determinants de les polítiques públiques, menystenint els drets i les demandes de la ciutadania. A l’estat espanyol s’ha arribat a fer una reforma exprés de la pretesament intocable Constitució per situar els bancs per sobre de les persones; el deute per sobre dels serveis públics... sense preguntar, sense escoltar, sense donar veu a la gent. Aquest és el problema. La despossessió de drets socials i el dèficit democràtic es fan mútuament indispensables, en un espiral sense fi que acaba expulsant la ciutadania de la seva pròpia sobirania: una democràcia superficial, de baixa intensitat, com a condició per desmantellar drets i precaritzar vides.  

Volem revertir aquesta dinàmica i només hi ha una manera de fer-ho: transferir el poder a la gent per decidir-ho tot. Situar mecanismes d’incidència en mans de la ciutadania. Per fer possible una democràcia real, per reconstruir la dignitat. I la Llei de Consultes aprovada pel Parlament, amb tota la modèstia, se sitúa en aquesta perspectiva. Consultar, empoderar la majoria per refer el vincle democràtic. 

 Si no s’ofereixen camins d’incidència política real, la ciutadania se’ls pren i els construeix. És constitucional posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? És legal posar-se una samarreta groga i declarar-se insubmís a la Llei Wert? Està passant. Davant d’això, la Constitució i la llei poden erigir-se en murs, en escuts contra la realitat. Però hi ha una altra opció: i és que des de la política democràtica s’articulin marcs per donar sortida a les causes justes de la ciutadania. I la Llei de Consultes del Parlament fa una aportació en aquest sentit, per això és tan important.  

 Tenim una democràcia justeta en clau representativa i excepcional en termes participatius. Com pot ser que sigui tan difícil donar veu a la gent; consultar-la per resoldre problemes des d’una lògica deliberativa i majoritària ?. La Llei de Consutes fa un pas endavant: fa possible noves formes de protagonisme de la ciutadania. Obre una finestra perquè entri aire i llum als despatxos foscos i amb olor a resclosit de les nostres institucions. Democratitza la democràcia. Tenim la Llei, ara l’hem de fer servir. Convertir-la en una eina útil. Per poder votar. Per poder votar sobre molts temes: socials, ambientals, territorials... I sí, per poder votar sobre el futur polític del país. En tant que poble sobirà.   

Avui, la ruptura del pacte entre Catalunya i l’estat, que expressa la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’articula a la ruptura del contracte social, expressada per la reforma del 135 de la Constitució. I aquesta doble fractura evidencia la crisi democràtica: el buidatge democràtic d’un règim on avui es representen millor els interessos econòmics que els de la gent; els del vell centralisme que els dels pobles.

Catalunya té una demanda social i política, per aquest odre, de modificar la relació amb l’estat. Els ponts històricament construïts o pactats ja no serveixen. Sí, la sentència contra l’estatut els dinamita. L’espiral recentralitzadora i uniformista; les amenaces i l’hostilitat fan l’esquerda més i més gran.

Cal una nova legitimitat, cal superar el marc jurídico-polític actual; i qualsevol nou estatut polític de Catalunya –sigui la independència o una nova relació lliure amb l’estat- ha de partir del que decideixi democràticament la gent. No imaginem, no volem cap escenari de futur –el que sigui- fruit de cap mena de pacte entre èlits polítiques. El volem a partir del que expressi la ciutadania en la consulta del 9 de Novembre. Una consulta del tot necessària. Ni noves eleccions ni noves mobilitzacions la poden substituir. Aquest país no té futur democràtic possible sense la consulta.

Venim d’una sòlida trajectòria d’implicació social. La manifestació de l’últim  l’11 de setembre consolida un mandat democràtic i popular construït des d’una àmplia xarxa de compromisos ciutadans: la gran manifestació pel dret a decidir sobre les infrastructures el desembre del 2007; la resposta popular massiva del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional; les consultes locals que culminen l’abril del 2011 a Barcelona; i les tres Diades, del 2012 al 2014, amb milions de persones al carrer exigint votar.

 

En l’esfera política, les darreres eleccions al Parlament han articulat una àmplia majoria a l’entorn del dret a decidir. I les coses s’han fet ben fetes. Amb unitat i amb un escrupulós respecte als procediments.     

El 25 de Novembre del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional; el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament fixen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data; l’abril del 2014, aquesta àmplia majoria acorda demanar a l’estat cedir a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum per la via del 150.2 de la Constitució; finalment, el passat dia 19 s’aprova la Llei de Consultes.      

Aquest és, en síntesi, l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 65% i el 80% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica.

I ara toca votar. Fer-ho el 9 de Novembre, d’acord a les majories socials i polítiques; a partir del marc que proporciona la Llei de Consultes. La consulta no és el final de res. És l’instrument democràtic, necessari, per avançar, per decidir, per canviar d’acord a la voluntat majoritària i lliure de la ciutadania. Votar el 9 de Novembre és jurídicament possible; democràticament impecable; socialment anhelat; i políticament, ara ja, imprescindible. 

I no volem votar de qualsevol manera, volem fer-ho amb garantia de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, deliberació... i per això hem elaborat i aprovat la Llei de Consultes, perquè preveu totes les garanties democràtiques, les que han de fer possible la Consulta del 9 de Novembre.

Pot haver-hi bloqueig per part de l’estat. En coherència amb la convicció que Catalunya és un subjecte de sobirania no acceptarem mai que cap tribunal tingui l’última paraula per fixar els límits del nostre estatut polític. Haurem d’acordar, per tant, des de la unitat i la fermesa la resposta democràtica. La democràcia sense llibertat per votar el futur polític col.lectiu és un simulacre. I ja no volem simulacres. No. Ara volem i necessitem votar.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir. Cap dubte, en cap moment. Per convicció democràtica i catalanista. En cap moment, tampoc, hem renunciat a ser present des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals. En primer lloc, el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. En segon lloc, la defensa del dret a decidir en clau democràtica, més enllà de les identitats nacionals de cadascú, amb ple respecte per totes elles. I finalment, el treball per internacionalitzar el procés i bastir aliances a l’estat, a Europa i al món. Des del suport concret al dret a decidir del grup de l’Esquerra Plural al Congrés dels Diputats; fins al manifest a favor del procés de l’esquerra llatinoamericana aplegada al Foro de Sao Paulo; passant pel suport nítid, a Europa, del Partit Verd i del Partit de l’Esquerra Europea. Aliances globals en clau democràtica i fraternal.        

Un altre món és possible, dèiem a Porto Alegre… i comença a les ciutats. Creiem en un país construït ciutat a ciutat, poble a poble, a peu de carrer. Un país que es forja en la quotidianitat com a espai tangible de justícia social; articulat des de polítiques de proximitat i pràctiques comunitàries. Ciutats i pobles on sigui possible la realització de tots els projectes de vida. Perquè la llibertat nacional comença en la dignitat quotidiana de cada persona. Ha estat i seguirà sent des del municipalisme democràtic i transformador que seguirem garantint la construcció de Catalunya com un sol poble, a cada escola, a cada barri.

I Barcelona com a punta de llança del nou país. Una capital referent global d’acollida, llibertats i compromís cívic. Una capital que volem compromesa en el dret a decidir de Catalunya, en tant que faci possible el dret a decidir sobre el model de barri i de ciutat que volem per viure. Una Barcelona que ha de fer de les escoles públiques, dels seus serveis socials veritables estructures d’estat. La capital humana i habitable d’un país just, net i lliure.   

A ICV-EUiA, apostem per la ruptura de l’statu quo, per iniciar un procés constituent, on Catalunya deixi de ser comunitat autònoma per ser estat; on la ciutadania decideixi sobre el model econòmic i democràtic; on el municipalisme sigui el motor del benestar; on Barcelona sigui la ciutat oberta i solidària que somiem.  Estem convençudes que votarem, que avui estem fent un nou pas endavant, que Barcelona contribuirà de forma decisiva a fer possible la consulta del 9 de Novembre, i que la lògica democràtica -amb mobilització social i unitat política- serà finalment imbatible.

L’estiu ens regala temps per llegir. Solen ser llibres que tenim pendents i esperem les vacances per submergir-nos en ells amb tranquilitat. Però de vegades es produeix una trobada inesperada… i un capvespre qualsevol ens juga -des de la platja de l’atzar- una bona passada.  Ja ho deia Cortázar : “No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos”. Sí, aquest agost he tingut una trobada -casual i a deshora- amb els dos poemaris d’Elvira Sastre, i els he llegit d’amagat, a la cara clandestina de l’estiu.    

Elvira Sastre és una poeta de 22 anys nascuda a Segovia i que viu a Madrid. El primer llibre, “Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo” va ser publicat a finals de l’any passat. Aquest estiu n’ha publicat el segon, “Baluarte”. Són un conjunt de poemes que despleguen vida, coratge, tendresa i força damunt la pell nua de cada vers. Benjamín Prado ho diu sense concessions: “sus poemas son desafiantes, llenos de bombillas rotas que, sin embargo, aún siguen encedidas en la oscuridad. Son como las cartas de los magos: hace un segundo estaban encima de la mesa y de pronto aparecen en el bolsillo de tu camisa, justo sobre el corazón”. I diu d’Elvira Sastre: “no es difícil imaginársela con una rosa en la mano y un cuchillo entre los dientes, ni tampoco al contrario (…) con sus poemas ha empezado otra cosa, si no se paran y la escuchan, se quedaran atrás”. Exacte, impossible dir-ho millor. La poesia d’Elvira Sastre connecta d’alguna manera amb els poetes de l’experiència, però és una altra cosa. És com la dimensió poètica, emocional, del canvi d’època que vivim.

Escriu David Eloy que “un poema lo es/ si se parece a la vida”. I la vida aquest estiu ha estat també rematadament prosaica. Ha pres la forma, per exemple, d’un barri popular, la Barceloneta, on la seva gent s’ha rebel.lat en defensa del més bàsic: el dret al propi barri enfront el desmantellament especulatiu de la convivència. I ens espera una tardor intensa, intensament prosaica. A Barcelona seguirem treballant en la construcció de l’alternativa, des de la confluència de totes les seves mirades. A Catalunya haurem de treballar per fer possible l’exercici del dret a decidir. Haurem de lluitar, arreu, per més democràcia i per més dignitat. No seran mals temps per la lírica… si s’assembla a la vida.

Us deixo dos poemes d’Elvira Sastre, ‘La distancia’ i ‘Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito’.Aquí va també un enllaç on ella mateixa diu aquest segon poema.

https://www.youtube.com/watch?v=biWwQemH_W0

La distancia

Estoy enamorada de la distancia.

La que hay, por ejemplo,
de tu hueco a mi peso,
del mar de tu ojo
al edificio en ruinas del mío.

La distancia
que me hace reconocerte en la rutina
y sacude brava mi recuerdo
-esa mirada oculta en el aire-
cuando te escondes.

La distancia
sencilla
que hay de tu habitación al salón
o la distancia
compleja
que se asienta paralela a nuestros caminos.

La distancia
que inunda mi espacio a tu lado
y llena mis manos de una paciencia nerviosa
que atajo
con la luz apagada.

La distancia
que arropa mi alma
cuando te amo lento y despacio y caes rendida
como un pájaro que por fin
llega a su destino y baja las alas
y cierra los ojos.
Esa distancia
que me permite alejarme
y llenarme los ojos
cuando eres tú y no otra tú
quien duerme a mi lado
cierta y edificada como la palma de una mano,
desnuda y enamorada como una hoja en blanco.

Estoy enamorada de la distancia,
cuando vuelves,
y agradezco al tiempo
haberla puesto entre nosotras
para vernos rebatirla con ansia,
eliminarla con un roce,
volverla pasado sin lugar en la memoria,
como si la distancia fuera un bulevar sin oxígeno
roto
sin balcones donde disculparse
a voces
ni bancos
en los que abrazarse hasta que el pecho
se calme
ni semáforos
en los que esperar posada
en tus labios.

La distancia que nos aleja
y acerca
como un yo-(tú-)yo.

Esa distancia
en la que cabe
un infinito entero de música
inventada
y palabras incompletas
que solo cobran sentido
cuando desaparece.

Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito

Cualquiera diría al verte
que los catastrofistas fallaron:
no era el fin del mundo lo que venía,
eras tú.

Te veo venir por el pasillo
como quien camina dos centímetros por encima del aire
pensando que nadie le ve.
Entras en mi casa
-en mi vida-
con las cartas y el ombligo boca arriba,
con los brazos abiertos
como si esta noche
me ofrecieras barra libre de poesía en tu pecho,
con las manos tan llenas de tanto
que me haces sentir que es el mundo el que me toca
y no la chica más guapa del barrio.

Te sientas
y lo primero que haces es avisarme:
No llevo ropa interior
pero a mi piel le viste una armadura.
Te miro
y te contesto:
Me gustan tanto los hoy
como miedo me dan los mañana.

Y yo sonrío
y te beso la espalda
y te empaño los párpados
y tu escudo termina donde terminan las protecciones:
arrugado en el cubo de la basura.
Y tú sonríes
y descubres el hormigueo de mi espalda
y me dices que una vida sin valentía
es un infinito camino de vuelta,
y mi miedo se quita las bragas
y se lanza a bailar con todos los semáforos en rojo.

Beso
uno a uno
todos los segundos que te quedas en mi cama
para tener al reloj de nuestra parte;
hacemos de las despedidas
media vuelta al mundo
para que aunque tardemos
queramos volver;
entras y sales siendo cualquiera
pero por dentro eres la única;
te gusta mi libertad
y a mí me gusta sentirme libre a tu lado;
me gusta tu verdad
y a ti te gusta volverte cierta a mi lado.

Tienes el pelo más bonito del mundo
para colgarme de él hasta el invierno que viene;
gastas unos ojos que hablan mejor que tu boca
y una boca que me mira mejor que tus ojos;
guardas un despertar que alumbra las paredes
antes que la propia luz del sol;
posees una risa capaz de rescatar al país
y la mirada de los que saben soñar con los ojos abiertos.

Y de repente pasa,
sin esperarlo ha pasado.
No te has ido y ya te echo de menos,
te acabo de besar
y mi saliva se multiplica queriendo más,
cruzas la puerta
y ya me relamo los dedos para guardarte,
paseo por Madrid
y te quiero conmigo en cada esquina.

Si la palabra es acción
entonces ven a contarme el amor,
que quiero hacer contigo
todo lo que la poesía aún no ha escrito.

Aquest final de curs ens deixa nítidament dibuixades les dues cares de la ciutat i la política municipal. D’una banda un govern i un alcalde instal.lats en la mercantilització progressiva de Barcelona, en el seu buidatge democràtic, i en l’ampliació de les fractures social i territorial. (veieu el magnífic article de la Janet Sanz http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). D’altra banda uns barris i una gent lluitadora, amb capacitat de construcció d’alternatives, i articulant ja les confluències necessàries per recuperar el dret a la ciutat, per guanyar Barcelona. 

Trias no para de posar Barcelona en venda. És una dinàmica consistent a fer retrocedir espais de ciutadania i substituir-los per la lògica del mercat i de l’interès privat. Ho fa quan desregula els horaris comercials i permet obrir en diumenge, al servei només dels lobbies del turisme; i a costa del teixit comercial de proximitat i dels drets laborals de milers de treballadores i treballadors. Ho fa quan impulsa i aprova el gran pelotazo de La Maquinista, operació especulativa i de xantatge al veïnat. O quan culmina l’ampliació del centre comercial de Glòries amb la trampa antidemocràtica del silenci positiu: un regal a un promotor privat sense ni tan sols debat públic. Ho fa quan pretén carregar-se la integritat del Parc de l’Oreneta obrint la porta a la construcció de cases de luxe. Ho fa quan concedeix fins a 315 llicències per pisos turístics a Gràcia just abans de la moratòria, en un districte en el que en poc més d’un any s’ha permès l’obertura de 1.250 places d’alberg i 583 nous apartaments turístics. Sí, és una dinàmica que va vulnerant el dret a la ciutat, i que només és possible des d’una pràctica de privatització del govern municipal, de tancament d’espais participatius. La incapacitat de Trias per tirar endavant el seu compromís de renovar el marc normatiu de la participació és coherent amb la negativa sistemàtica del govern a totes les propostes d’iniciativa i consulta ciutadana (escoles bressol, Port Vell, Maquinista…). I tot això en un context de desigualtats socials i territorials que el govern municipal amplia amb les seves polítiques injustes: milions per a les avingudes del luxe i retallades socials i d’habitatge als barris populars. És la Barcelona trencada. La Barcelona que desnona la Irene i que només la lluita de la PAH fa possible un compromís de reallotjament digne a La Marina.

Però la ciutadania, el teixit social i polític alternatiu activa claus de resposta: de lluita i d’esperança. Al Paral.lel, al Parc de l’Oreneta, a Gràcia o a la Sagrada Família (‘Salvem el Niza’)  s’han constituït plataformes veïnals que vehiculen la defensa dels bens comuns. La gent d’Horta ha aconseguit aturar el procés de privatització de la plaça Botticelli, la de Bon Pastor assegurar el futur de la seva escola d’adults amenaçada, i la de Sant Andreu, finalment, signar la gestió ciutadana de l’Harmonia després d’una llarga lluita contra les pràctiques tramposes i caciquils del Districte. Barcelona es mou i aconsegueix victòries. Són espais realment existents de confluència de forces ciutadanes i polítiques que treballen per una altra Barcelona. I espais d’esperança. Perquè els valors que s’hi defensen -els drets bàsics, els bens comuns, la democràcia de proximitat- connecten amb els valors de la majoria, amb una trajectòria de compromís i vinculació majoritària amb la Barcelona dels barris, amb la construcció de la ciutat com a projecte democràtic i solidari.

El curs que comença el proper setembre s’anuncia amb un gran repte: dotar aquestes forces i espais de confluència ciutadana d’una expressió potent de nova política, amb voluntat i capacitat de plantar cara a Trias, de guanyar les eleccions municipals per construir la ciutat comuna. Al costat dels barris, al costat d’altres actors polítics i ciutadans, la gent d’ICV-EUiA hi serem. Hi som. I aportarem el nostre cabal de compromís, coneixement, trajectòria, lluita, proposta i il.lusió. Per guanyar. Pel dret a decidir la quotidianitat. Perquè el futur de Barcelona l’escriguin la gent i els barris.

I amb Palestina sempre al cor. Barcelona ha de ser referent de condemna de la massacre. I referent de solidaritat activa amb Gaza, com a ciutat germana.