Demà, 26J. Esperances: que la gent senzilla enterri la corrupció en nom de la decència; que els pobles s’alcin pel dret a decidir, i els barris pel dret a la ciutat; que les dones i els homes obrin en comú un demà quotidianament feminista; que la gent jove ompli les urnes de futur, i la gent gran aposti pels somnis dels joves; que la gent treballadora guanyi el partit entre l’austericidi i la vida… Tot sense por, tot amb força. I que el somriure i la discreció siguin la gramàtica del canvi.

Aportaré un granet de sorra a aquestes esperances votant En Comú Podem. Perquè el sorPPasso és possible, i guanyar necessari.  Perquè el Xavier, la Lucía, el Josep, la Sònia, el Mundo, la Mar, el Joan, el Marcelo, l’Aina, la Marta, el Jaume, el Fèlix, la Maria, l’Òscar, el Joan… són gent honesta i generosa, que defensen l’alegria.

He pensat anar escrivint, de tant en tant al blog, algunes notes sota l'etiqueta genèrica d'Altres Geografies.  Serien idees al voltant de llocs -llunyans o propers; grans o petits- més aviat desconeguts, sobre la base de relacions socials o de poder que tendeixen a invisibilitzar-los. 

Els mapamundi situen normalment l’Atlàntic en el centre del dibuix. I més aviat la part del Nord, amb Europa i EEUU a banda i banda. Són només les geografies del poder. La cartografia que distribueix en l’espai riqueses i pobreses materials. La representació que projecta sobre el paper les desigualtats reals sobre la vida. Aquesta presència arrogant, eurocèntrica, tendeix també a invisibilitzar la diversitat: la gran riquesa humana i cultural del planeta, les moltes formes de travessar la vida i d’organitzar-la en comú. Sí, la geografia del poder expressa desigualtats i amaga diferències.

Però la Terra té altres cares i altres mirades. Una d’elles habita un altre mar: el Pacífic. I unes coordenades que ens porten més al Sud. Es tracta d’un continent d’aigua, on suren milers d’illes viscudes per comunitats que creuen el segle XXI des de la saviesa ancestral i la voluntat de traçar un mapamundi més equitatiu. És un continent amb nom de mar: Oceania. Inclús la percepció que sovint tenim d’ell és injusta. Veiem sobretot una terra immensa, Austràlia. I potser de reüll un rosari d’illes diminutes escampades pel Pacífic. Un imaginari que ens evoca pirates i aventurers d’ahir; que ens atrau –somnis de turistes- per exòtic i remot avui. No cal traïr l’imaginari, però val la pena enriquir-lo.

Al Pacífic viuen tres grans famílies de pobles. Els de la Polinèsia configuren un immens triangle amb els vèrtexs a Hawai ‘i, Aotearoa (nom maorí de Nova Zelanda) i Rapa Nui (l’illa de Pàsqua), separats per més de 6.000 km de distància. Els de la Micronèsia i la Melanèsia descriuen dues franges en paral.lel, entre Filipines i Austràlia, emergint de l’Àsia-Pacífic i avançant sud enllà cap a l’oceà, com cercant la proximitat amb els pobles polinèsics. Són setze estats –tretze independents[1], dos associats a Nova Zelanda (Cook i Niue) un a EEUU (Marianes del Nord)- i sis territoris més sota supervisió del Comitè de Descolonització de l’ONU (Guam, Nova Caledònia, Pitcairn, Polinèsia francesa, Samoa americana i Tokelau). Entre els independents, vuit són repúbliques i cinc monarquies (Tonga i altres quatre de la Commonwealth: Nova Zelanda, Papua-Nova Guinea, Salomó i Tuvalu). A l’illa melanèsica de Bougainville –el país del poble Nasioi- va tenir lloc una guerra d’independència (una d’aquelles tan ignorades) amb 15.000 morts (sobre 180.000 habitants) entre els anys 1988 i 98. El 2001 se signà l’Acord de Pau que fa de Bougainville una regio autònoma de Papua, amb el compromís d’un referèndum d’autodeterminació. Arawa, la capital, fou destruida (des de llavors, Buka ostenta una capitalitat provisional).   

Més enllà de l’entramat polític, emergeix una geografia física fascinant. Des de micro-estats insulars (Nauru i Tovalu són els dos estats insulars més petits del món, amb 21 i 26 km2) fins a països multi-insulars on destaquen les 607 illes dels Estats Federats de Micronèsia, les 990 Salomó o les 1.152 de Marshall. Tokelau dibuixa un petit arxipèlag de tres atols amb només 10km2, i constitueix el primer territori del món que genera tota la seva energia a partir de plaques solars. Kiribati és excepcional. Una nació en 32 illes –a cavall de les línies de l’equador i del canvi de data- amb un espai marítim similar a l’extensió dels EEUU, una superfície de terra com Washington, i la població concentrada a la capital, Tarawa (25.000 habitants i una densitat com Tokio). Aquest mosaic de terres acull una demografia també diversa. Honolulu, Wellington, Auckland i Port Moresby són les quatre ciutats més grans i conegudes. Però n’hi ha d’altres: Honiara (Salomó), Nouméa (N.Caledònia), Papee’te (Polinèsia francesa) i Suva i Nasinu (Fiji) se situen a l’entorn dels 100.000 hab. i configuren una xarxa urbana notable. En l’altre extrem tenim capitals poc poblades – Port Vila (Vanuatu) o Àpia (Samoa), per exemple, ronden els 35.000 hab.- o inclús molt petites: Ngerulmud, 270 hab. (Palau) és la capital d’estat menys poblada del món.

Des de l’angle socioeconòmic, els pobles del Pacífic oceànic presenten uns nivells de renda baixos, en la majoria dels casos. Dels tretze estats independents, deu se situen per sota dels 5.000 dòlars per càpita. Només dos superan els 10.000 (Nauru i Palau). I tan sols Nova Zelanda s’inscriu en nivells alts (molt alts). Més enllà dels freds indicadors econòmics, estem davant de comunitats que combinen l’activitat turística (amb presència remarcable a llocs com Hawai’i, Tahití o Rapa Nui), amb indústries tradicionals, i amb serveis financers i tecnològics encara concentrats en les àrees urbanes més grans. Són pobles que mantenen, també, un diàleg complex i equilibris fràgils amb l’entorn. Sotmesos, en alguns casos, a agressions ambientals brutals (les proves nuclears de França a Mururoa ; o l’explotació insostenible –colonial i postcolonial- de fosfats a Nauru) i en tots els casos a les conseqüències del canvi climàtic que amenaça amb anegar illes i inclús països com Kiribati on l’alçada màxima és 2 metres per sobre del nivell del mar, i l’oceà puja 1,2 cm a l’any.

Finalment, la relativa homogeneïtat socio-ecològica del Pacífic (pobresa i riscos ambientals socialment produïts) contrasta amb una gran diversitat lingüística i cultural. Les llengües colonials –anglès i francès- són ben presents, sí; però els pobles polinèsics, micronèsics i melanèsics  han preservat el bagatge cultural que els identifica; han llegat a les generacions futures el nom de les coses i els mots per lluitar i per estimar. I no només això, han assolit que les llengües pròpies tinguin estatut d’oficialitat pràcticament arreu:  hiri-motu, maorí, tuvaluà, bislama, fiji-hindú, naurès, chamorro, samoà, rapa nui o pitcairnès són avui idiomes d’ús social i oficial. A les colònies franceses, les llengües autòctones són sotmeses sempre a règims d’exclusió i maltracte (tot i així, a Nova Caledònia o a Wallis i Futuna es conserven més de 40 idiomes originaris). Vanuatu és excepcional. Amb 113 llengües parlades al llarg de 65 illes, esdevé l’estat del món amb la densitat lingüística més elevada, amb una mitjana de 2.000 parlants per llengua.     

Sí, els mars del sud són la llar de persones i parles diverses; de pobles que habiten espurnes de terra a l’oceà. De comunitats que han lluitat contra la dominació colonial, i avui ho fan per un futur amb desenvolupament humà i justícia climàtica. Gents amb dret a capgirar el mapamundi.  

---

[1] Estats de la Polinèsia (Nova Zelanda, Samoa, Tonga i Tuvalu); de la Micronèsia (EE federats de Micronèsia, Kiribati, Marshall, Nauru i Palau); de la Melanèsia ( Fiji, Papua Nova Guinea, Salomó i Vanuatu). 

(Article publicat a la Revista Treball (Tribuna Oberta sobre confluència) el 22 de Març del 2016)

A l’Abril farem l’assemblea nacional d’Iniciativa. Hauran passat tres anys des de Viladecans. I moltes coses al nostre entorn, que hem tingut la sort de viure. Grans energies ciutadanes han desencadenat canvis rellevants: el procés pel dret a decidir, el nou municipalisme, l’escenari constituent, el desafiament plurinacional al búnker bipartidista. ICV hem format part de tots ells, de l’onada ciutadana del canvi, al costat de la gent i d’altres actors polítics. Avui podem afirmar que les nostres apostes de rescat social, referèndum, empoderament democràtic i confluències han estat eines útils en mans de la gent senzilla, de la majoria. I segueixen tenint, alhora, una enorme càrrega de futur. No tot ha estat fàcil, no podia ser-ho; però ha estat apassionant i positiu. I sí, avui les desigualtats colpegen fort, la vulneració dels drets humans encara més, i la sortida democràtica al conflicte nacional no sembla quedar a prop. És per tot això que cal renovar i enfortir apostes. Estic segur que a l’assemblea ho farem. Per seguir avançant en totes les dimensions.

N’hi ha una de molt central: el procés a transitar des de les confluències d’avui a la cooperativa de demà. L’emergència del nostre nou espai polític és ja un fet; el repte és ara convertir-lo en un subjecte col.lectiu per guanyar. Haurem de fer-ho bé i relativament ràpid. Serà clau el procés, que haurà d’estar travessat per valors col.laboratius i democràtics. I per actituds de dignitat i audàcia: d’aportació d’un llarg i extraordinari bagatge a un escenari de mestissatge i innovació política a l’alçada dels canvis que vivim, de l’esperança de la gent. En el procés de configuració del nou subjecte, hi ha un aspecte que anirà esdevenint rellevant: la seva identitat política i el relat que la forjarà; els elements referencials en el camp de les idees; els continguts i els factors emocionals que operaran com a palanques d’implicació i mobilització col.lectiva. I més en concret: la validesa simbòlica i la necessària resignificació del concepte esquerra. És encara avui l’apel.lació a l’esquerra un marc creador de valor polític, i d’apropiació ciutadana d’aquest, per canviar la vida de la gent?. Val la pena desgranar alguns elements de reflexió

Ampliem el focus i partim d’una idea molt genèrica. Al llarg del temps s’han proposat diversos marcs per interpretar les principals lògiques –o valors predominants- que regulen cadascun dels àmbits de la societat (institucional, mercantil, associatiu, comunitari i familiar). Molts d’aquests marcs interpretatius s’han construit a partir de dos criteris. En primer lloc, la defensa d’un major o menor pes relatiu de cada àmbit en relació a la resta. Així, per exemple, el model neoliberal aposta per reduir l’esfera institucional per tal d’expandir la lògica del mercat. L’estatista, en canvi, promou la desmercantitlització per mitjà de l’ampliació del radi d’acció institucional. O el model de governança en xarxa es presenta com a limitador simultani de les dinàmiques estatista i mercantil, desplaçant la regulació a l’articulació d’entramats d’actors de naturalesa diversa. El segon criteri: l’assumpció que cada àmbit incorpora una lògica pròpia que el defineix. Els mercats tendeixen a caracteritzar-se com a generadors simultanis de riquesa i desigualtats, i els estats com a correctors d’aquestes últimes. Les esferes associativa i comunitària solen presentar-se com a dipositàries de valors de reciprocitat i ajuda mútua. Mentre que les famílies se situarien com l’àmbit principal de la protecció i les cures. 

Resulta rellevant el fet que sobre aquestes bases conceptuals han cristal.litzat –en el context de la societat industrial que deixem enrere- marcs ideològics i divisòries polítiques que heretem avui. Així, l’eix dreta-esquerra clàssic s’ha dotat de sentit a través de la dicotomia ideològica entre mercats i institucions, amb les seves respectives i enfrontades lògiques de creixement i redistribució. Les opcions promotores del gir relacional han cercat una certa transversalitat en l’eix anterior, subratllant en canvi els valors solidaris que vindria a comportar l’enfortiment del teixit social i comunitari. Madurava finalment un pol conservador -poc procliu tant al mercat com a allò col.lectiu- i defensor d’una lògica familiarista de protecció, vinculada a relacions patriarcals de gènere, i a pautes tradicionals de distribució de les cures.

Palpem ara, potser amb un cert desconcert, com la nova societat sorgida de la dinàmica del canvi d’època fa trontollar bona part dels marcs i els imaginaris ideològics de les últimes dècades. L’eix estat-mercat i el seu correlat polític esquerra-dreta se’ns queda curt. Cap altre intent de generar dicotomies simples no acaba de funcionar. Sembla que es trenquin les costures de totes les ideologies, enteses com a propostes forjades des d’alguna de les polaritats preexistents. Cada esfera de la societat, d’altra banda, guanya complexitat; i totes elles s’obren a lògiques i valors que no formaven part del seu bagatge clàssic (observem institucions que no serveixen a la gent, accions col.lectives de to corporatiu... però també economies del bé comú, famílies igualitàries...).  

Tot això ens obre molts interrogants. Un d’ells, com dèiem abans, té a veure amb l’oportunitat o no de mantenir operatiu el concepte esquerra; de seguir fent-lo funcionar com a element d’identitat ideològica, com a marc d’un relat emancipador de futur. La resposta no pot ser simple. No ho és en la teoria. Molt menys si es tracta de concretar una narrativa política que  permeti una lectura ciutadana del nou subjecte, com a espai de transformació. Aquesta resposta no passa, al meu entendre, ni per menystenir la càrrega de raons i emocions de la idea d’esquerra; ni per blindar-la com a concepte-refugi davant les incerteses i els reptes emergents del nou temps. La societat, els barris, la vida quotidiana, segueixen creuats per asimetries i injustícies múltiples; per desigualtats vitals. No sembla que davant d’això l’aposta transformadora pugui descansar en cap mena de transversalitat. Tanmateix, si estem forjant un nou subjecte, no caldria també articular marcs innovadors de mobilització?; construir relats que arrelin en el nou temps i projectin al futur propostes d’esperança?. Crec que sí.

Només dues pinzellades breus. D’una banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra cap a una gramàtica constituent, cap a l’articulació d’una democràcia en comú. Un comú democràtic on forjar una nova institucionalitat amb  coproducció ciutadana de polítiques; on desenvolupar una esfera econòmica cooperativa, fent possible la generació i apropiació col.lectiva de valor; on apostar a fons per un teixit comunitari creador de drets des de baix; on enfortir la lluita pel dret a la ciutat, i per la justícia ecològica i de gènere. Una democràcia en comú on treballar per fer tangibles totes les sobiranies: l’autodeterminació personal i la col.lectiva. D’altra banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra en termes de pràctiques i valors, més que en clau ideològica. Cal aprofundir la narrativa de canvi transformador per proximitat a la gent. Si l’esquerra implica formar part de les lluites i les esperances de la gent senzilla, haurem guanyat alhora radicalitat i sentit comú; haurem adquirit alhora potencial transformador i majoritari. Possibilitat real de guanyar i de construir hegemonia. El repte continua sent apassionant. Des d’ICV, com sempre, el mirarem al ulls. Per anar molt més enllà, per contribuir a situar el futur en mans de la gent, en el comú democràtic. 

De petit, mirava a la tele el Cinc Nacions de Rugbi. No entenia massa les regles del joc. M’agradava aquella combinació de força i agilitat, el dibuix final de cada assaig; em fascinava el públic, i aquells vells estadis de Glasgow, Dublin, Cardiff... Van passar molts anys sense veure rugbi. Ara anem sovint als partits del BUC, on la Jana fa de 9, de mig de melé, del primer equip. Avui han jugat l’últim partit del play off. Ha estat una gran temporada. Ens han regalat tardes i partits preciosos, disputats amb intensitat i talent. Més enllà del joc, el rugbi respira educació, respecte, amistat. Gràcies Jana, gràcies buqueres… i Marc i Claudio. És un plaer anar a la Foixarda. Seguirem.     

Acabo de llegir “Barça inèdit. 800 històries de la història” (M.Tomàs i F. Porta), l’he disfrutat. Un bon llibre en minúscules. Un trencadís construit amb petits relats. Anècdotes que expressen Història; contextos forjats per persones i fets quotidians. La geografia humana d’un club que ha estat i és pal de paller emocional, en l’àmbit col.lectiu, i també –almenys per mi sobretot- en el familiar.  Ara que ens ha tocat a la Champions, em venia a la memòria un Barça-Atleti (2-0, l’any 70), un dels primers partits que el pare ens hi va portar a l’estadi, dues abraçades inoblidables.  És la primera lliga que recordo, i va ser del València: li va guanyar al Barça per goal average. Tot un símptoma. Fins al dream team van passar vint anys: el Barça només en va guanyar dues. Temporades de patiment, carnets estripats, un “aquest any, sí”… que no arribava mai. Vivíem la cultura de la derrota. Alguns en feien una estètica. Cruyff ho va capgirar. Entre 1991 i 2015, el Barça ha guanyat 13 lligues (6 de les 10 últimes). I 5 champions, una passada. Ho ha fet des d’una forma cooperativa i atrevida de practicar el joc. Un model revolucionari. Inèdit. Ara sí una ètica futbolística: la bellesa guanyadora. I forjada amb jugadors culers… El seguim disfrutant; en família, recordant l’avi.