3 dies de festa a barcelona: noms i motius per l'esperança

Escric aquestes ratlles diumenge a la nit, quan les festes de la Mercè estan ja visquent els últims moments d’enguany. Han estat novament uns dies on milers de persones han participat de forma activa de les múltiples possibilitats de la festa. La gent ha tornat a apropiar-se dels carrers i les places: espais de cultura popular, de música, de circ, de fusió i mestissatge, de reivindicació social; espais per a totes les edats i totes les famílies. Han estat més de tres dies de ciutadania activa, de deixar anar la curiositat, de gaudir d’experiències noves, o d’altres que retornen cada setembre. O simplement passejar i gaudir d’un ambient extraordinari. El pregó de Joan Margarit, dijous al vespre, va ser magnífic. Va desplegar un ventall de poemes preciosos com a territori de diàleg entre la consicència personal i els valors col.lectius, amb Barcelona com a fil vertebrador. Una mirada alhora intimista i compromesa, teixida amb reflexions i versos sobre el dret a decidir, la quotidinaitat amb la seva filla Joana, o la llibertat, que “és quan comença l’alba en un dia de Vaga General”.

La meva Mercè ha estat intensa i diversa. L’he viscuda en primera persona, de forma col.lectiva, i també a través de la Mercè jove de les meves filles. La Ciutadella i el Castell de Montjuïc han esclatat com a llocs d’un potencial enorme: l’espectacle del Parc de la Llum i el conjunt d’espais de circ a l’entorn del castell han estat sorpreses molt positives. Hem tingut dues grans diades castelleres. Les cinc colles de Barcelona, divendres, van estar al seu màxim nivell, amb un sublim tres de nou amb folre descarregat de Sants. I avui hem vist, entre d’altres, un meravellós pilar de vuit de Vilafranca. El concert dels 20 anys del Gato va ser emotiu i tornà a demostrar la bona salut de la rumba que es fa a Barcelona. La mostra d’Associacions ha tornat a ser l’expressió de la ciutat compromesa, amb capacitat creativa i constructora de futur. I als ulls de les meves filles he vist reflectida tota l’energia de les músiques de la Troba Kung-Fu, la Pegatina, Obrint Pas, Gossos, Lax’n busto o Màxima.

Aquesta tarda he anat a dos llocs que, més enllà del programa de la Mercè, expressen molt bé els valors de la nostra ciutat. Primer, a la festa-homenatge popular a l’Emília Llorca. L’Emiliona de la Barceloneta va morir el desembre passat, però el seu testimoni de lluita, de passió en defensa d’un barri, dels drets dels seus veïns i veïnes segueix ben viu. Aquesta tarda, el carrer Pescadors ha estat un manifest lúdic, combatiu, ple de tendresa i solidaritat, on ha quedat clar que el futur de la Barceloneta passa pel futur d’aquells que hi viuen, la coneixen i l’estimen. I després a la projecció de la pel.lícula de Carles Bosch sobre Maragall i la malaltia de l’alzheimer: Bicicleta, cullera, poma. És una autèntica meravella. Divertida (com volia el president) i duríssima (com no podia ser d’una altra manera). Barcelona ha anat ja esdevenint una ciutat de referència en l’acció per la superació de l’alzheimer. Tant en la seva dimensió social, comunitària i preventiva. Com en els aspectes vinculats a la recerca mèdica. Tots dos s’hauran d’anar enfortint. Em sento orgullós de la Barcelona lluitadora dels barris populars, de la Barcelona compromesa en la lluita contra una malaltia que afecta 24 milions de persones en el món. De l’Emília, del Pasqual. Noms i motius per l'esperança.