Indignacions i esperances

Aquesta setmana ha vingut marcada, sobretot, per dos fets: la valoració i els impactes dels resultats electorals i, d’altra banda, la dinàmica de l’acampada de Plaça Catalunya.

A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat, som l’esquerra que creix. Gairebé 63.000 persones ens han donat suport, un 10,4% dels votants, i tindrem un grup de 3 regidores i 2 regidors. Hem crescut als 10 districtes, i a 39 barris de la ciutat estem per sobre de la mitjana; amb resultats per sobre del 15% al Poblenou, el Gòtic, el Casc Antic, la Vila de Gràcia o la Clota. Resultats bons però en un context d’abstenció alta i desigual. El 47% no va anar a votar. A barris populars com la Barceloneta, la Marina, Can Peguera o Baró de Viver l’abstenció va situar-se entre el 60 i el 70%. En canvi, a barris de rendes altes com Les Corts, Sarrià, Tres Torres o la Vila Olímpica l’abstenció baixa fins al 30-40%. De nou, les desigualtats socials convertides en desigualtats electorals. I tot en el context d’un sistema electoral anacrònic i amb enormes dèficits democràtics, més propi del segle XIX que del XXI. No m’estranya que a Barcelona la suma de vots blancs i nuls arribi a quasi 38.000 (el 6,1%). M’hi sento emplaçat a seguir treballant per un sistema electoral que posi en mans de la ciutadania molta més capacitat de decisió. De tota la ciutadania, perquè novament milers de barcelonins/es d’altres nacionalitats han quedat exclosos del vot, el dret polític més elemental.

 

Deixarem el govern de la ciutat. Farem una oposició nítida, sense concessions. La farem en defensa dels avenços socials i ecològics assolits; en defensa de la convivència intercultural. La farem contra les retallades, les injustícies, el previsible retorn a la ciutat del gris. Però serem molt propositius. Volem liderar el debat de les idees, i liderar així l’oposició que obre horitzons de futur des de l’esquerra: emplaçarem tothom a pronunciar-se sobre la nova política i la transparència, sobre la lluita contra la pobresa, la reducció dels cotxes, la taxa turística, l’abolició de l’ordenança del civisme… I tenim un altre gran repte, el principal. Obrir com mai la pràctica política d’ICV-EUiA a Barcelona a la ciutadania, a les xarxes comunitàries, als moviments veïnals i socials. Fer política municipal a peu de carrer, des de l’activisme, per articular dia a dia indignacions i esperances; rebel.lies i complicitats creatives.

 

I això em porta a la reflexió sobre el moviment del 15 de maig i l’acampada. A Plaça Catalunya s’hi apleguen moltes energies cíviques, que diuen prou a les injustícies i a la vella política. Que volen construir alternatives més justes i més democràtiques d’organitzar-nos col.lectivament. Un moviment precedit per moltes altres energies de transformació expressades a les vagues del 8 de juny i el 29 de setembre de l’any passat, i a les mobilitzacions del 14 d’abril i el 14 de maig. Ara emergeixen nous actors i nous repertoris de pràctiques col.lectives. La càrrega policial i la condemnable vulneració de drets elementals contra l’acampada va evidenciar la concepció autoritària de Felip Puig i del govern de CiU. Però ha activat noves energies participatives. Caldrà construir sinèrgies i ponts amb el teixit associatiu dels barris, amb els col.lectius en lluita contra les retallades als serveis públics, amb les xarxes d’intercanvi solidari i consum ecològic... Em sento també interpel.lat a ser-hi i treballar-hi. Com sempre; amb més intensitat; amb noves formes.